El català, la cultura i el negoci

Els eurodiputats Maria Badia, Teresa Riera, Raül Romeva i Ignasi Guardans tornen a demanar poder fer ús del català en les preguntes a la Comissió i al Consell de la Unió Europea, segons informa Vilaweb. El diari Avui i eldebat.cat ens informen sobre l’aparició d’un llibre enquesta elaborat per Enrico Chessa, Ernest Querol, Natxo Sorolla [bloc], Joaquim Torres i Joan-Albert Villaverde. I Encarna Sant-Celoni inicia el cicle «Escriure el país» a la Universitat d’Alacant, cicle en què també participaren altres companys tècnics, per exemple, Josep Lozano amb el relat Croissant.

Està clar que si l’espanyol és un negoci [El País], qualsevol llengua ho pot ser, perquè en això del capitalisme no hi ha excepcions sinó publicitat, oferta i demanda. Al cap i a la fi, és qüestió de clients potencials, i el català en té molts més entre els milers de milions d’habitants del planeta. És simple: qualsevol que no en sàpia. Només cal fer-li arribar la necessitat —el requisit lingüístic, molt necessari a molts llocs del món.

Concurs de tècnic superior en l’AVL: cap de recursos lingüísticotècnics

Puga ser que finalment l’avl haja començat el procés per a donar una certa estabilitat al seu personal. Al cap dels anys i després de diverses protestes de la cdlpv per la situació de precarietat en què es troba el personal interí. Encara que hagen començat pel lloc de lliure designació, esperem que continuen amb la resta de llocs que afecten els tècnics lingüístics i que cal cobrir per concurs.

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 5 d’octubre de 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es convoquen, per a la seua provisió pel sistema de lliure designació, tres llocs de treball de naturalesa funcionarial. [2007/12412] (docv núm. 5 620, de 17.10.2007)
– vegeu text

Entre altres, es tracta del lloc d’assessorament lingüístic següent:

Lloc de treball número 6: Cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics.
Naturalesa: Funcionarial.
Sector: Administració especial.
Funcions: Programar, dirigir i supervisar els treballs tècnics encomanats pels òrgans de govern de l’Acadèmia; dirigir i coordinar els tècnics adscrits a la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics.

Requisits: Grau superior de coneixements de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Assessor lingüístic.
Complement de destinació: 30.
Complement específic: E050.
Forma de provisió: lliure designació.

Impuls de l’ús del valencià en la Guàrdia Civil

Vam obrir una categoria de missatges amb el terme «al·lofòbia» arran d’unes notícies que afectaven el comportament d’alguns membres de la Guàrdia Civil, i perquè la cosa tenia ja tradició, malauradament. En canvi, el diari Levante (19.10.2007) informa d’unes mesures que actuen en un sentit més positiu per als ciutadans i per als seus drets lingüístics, tal com també es comenta en El Portal del Guardi Civil.

La notícia del diari Levante és la següent (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Interior ordena utilitzar el valencià en les casernes de la Guàrdia Civil

El director general de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida, ha remés una ordre a tots les casernes de la Comunitat Valenciana perquè impulsen l’ús del valencià en els serveis diaris.

José Graella, València

Així, els missatges de les centraletes estaran en castellà i valencià, els impresos de la intervenció d’armes es redactaren en ambdós idiomes i els agents realitzaran cursos oficials per a atendre i fins i tot redactar les denúncies en l’una i l’altra llengua. Per a l’Associació Independent de la Guàrdia Civil (Asigc), es tracta d’una bona mesura que hauria d’anar acompanyada d’unes altres que garantiren el bilingüisme real en el cos.

En el seu escrit, Joan Mesquida al·ludix a l’Estatut bàsic de l’empleat públic per a recordar l’obligació de garantir als ciutadans una atenció completa en la llengua que sol·licite sempre que siga oficial. Encara que l’article 4 d’eixe estatut diu que esta disposició només serà obligatòria quan la legislació específica de la policia i la Guàrdia Civil així ho determine, el director general entén que «la Guàrdia Civil ha d’adaptar-se a esta normativa en la mesura que els seus recursos ho permeten» .

Així, ordena a totes les comandàncies que «els missatges de benvinguda i informació de les centrals de telèfon de les casernes situades en territoris amb llengües cooficials, estaran gravats en castellà i en l’altra llengua» , en este cas en valencià.

També s’establix que els models de llicències, autoritzacions, targetes i guies de pertinença d’armes siguen emplenats en la llengua que diga l’interessat. I, finalment, «es realitzaran les gestions oportunes amb organismes autonòmics, provincials o locals per a promoure la realització de cursos per a l’aprenentatge de llengües cooficials per personal destinat en les comunitats autònomes afectades» , diu l’ordre.

Per a Asigc, esta instrucció és positiva, però hauria d’aprofundir-se en el bilingüisme procurant que els agents puguen atendre en ambdós idiomes. Proposa, per exemple, que s’apuge el sou als guàrdies civils perquè els joves de Catalunya, València, País Basc o Galícia es decanten per la Guàrdia Civil en comptes de les policies autonòmiques. En l’actualitat, diuen, en el cos hi ha majoria d’andalusos, extremenys o asturians que ocupen estes destinacions i que difícilment poden atendre en altra llengua que no siga el castellà.

També proposen que a l’hora d’ingressar en la Guàrdia Civil, la comunitats fixen uns contingents de personal que haurien de ser coberts per aspirants amb coneixements de l’idioma.

En definitiva, el que vol Asigc és que l’Institut Armat s’assemble el màxim possible a un cos de policia civil i que l’ensinistrament militar es limite a situacions excepcionals.

Sociolingüística a la Nucia

Vicent Martines ens fa arribar la informació següent:

Benvolgudes/ts col·legues,

em permet la llibertat de fer-vos a mans la informació que ja és obert el termini d’inscritpció per al:

XX CURS DE SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA NUCIA

SOCIOLINGÜÍSTICA, ENQUESTES I ANÀLISI DE LA REALITAT: CAP A ON ANEM? (i 2)

que se celebrarà els dies 9-10 i 30 de novembre i l’1 de desembre de 2007, a la Seu Universitària de la Nucia, organitzat per aquesta seu, l’IIFV i l’IVITRA.

ELS ENLLAÇOS PER A VEURE TOTA LA INFORMACIÓ I REALITZAR LA INSCRIPCIÓ:

http://www.ua.es/va/estudios/seus/nucia/
http://www.ua.es/es/estudios/seus/nucia/

DIPLOMES
Es podrà optar per un dels següents:

– Certificat de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat d’Alacant: 30 hores
– Certificat de crèdits de lliure elecció curricular: 2 crèdits.

A més, els crèdits són computables en els itineraris de la Universitat d’Alacant per a l’obtenció del certificat de capacitació docent i el diploma de mestre en valencià.

TRANSPORT
Hi haurà, com tots els anys, un servei d’autobusos gratuït per als inscrits (UA-Seu de la Nucia-UA). Els autobusos eixiran de la parada d’autobús del Campus de la UA (Rotonda de l’Autovia) una hora abans de l’inici de la primera activitat de cada dia; hi tornaran, només finalitze l’última activitat de cada dia.

QUÈ TÉ D’ESPECIAL L’EDICIÓ D’ENGUANY?
L’edició d’enguany és molt especial: 20 anys!!! Aquesta és la iniciativa d’aquesta mena degana (i ininterrompuda) a les terres valencianes de vinculació d’una universitat (la UA) i un ajuntament (la Nucia) a fi d’estudiar, analitzar i proposar estratègies sobre la situació sociolingüística al nostre país i, a més, amb una clara i decidida vocació cap a l’ensenyament i l’ús social.

Els cursos de sociolingüística de la Nucia han esdevingut un referent ineludible en l’especialitat i en el compromís per la normalització del valencià. 20 anys són 20 anys i, a més, han passat més de 250 dels millors especialistes europeus en la matèria.

Amb l’esperança que enguany també vindreu i amb la seguretat que sereu molt benvinguts, us saluda ben cordialment,

Vicent Martines
Dir. de la Seu Universitària de la Nucia
UA

Toponímia de la Catalunya del Nord

Segons informa l’Institut d’Estudis Catalans (iec), han publicat una obra de referència pel que fa a la toponímia de la Catalunya del Nord. La podeu trobar en el web de la institució acadèmica (en format PDF): Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord.

Fins ara, a més de referències disperses, cal assenyalar que hi havia la fitxa corresponent de la CDLPV, on es recollia un important treball d’Idali Vera Grau que incloïa els noms de tots els municipis de la Catalunya del Nord (també amb les comarques; des d’esta mateixa fitxa, es pot accedir a un mapa toponímic elaborat per J. Becat i Terra Nostra).

La publicació del nomenclàtor de l’iec (elaborat per Joan Peytaví, Patrici Pojada —toponímia occitana— i Manuel Figuera —Alta Cerdanya—) ens permet, per tant, revisar i ampliar les dades de què disposàvem sobre la toponímia de la Catalunya del Nord, fet que és una molt bona notícia.

El mercat cultural del català

El mercat del català sobreviu, però patix. Les conclusions no són sorprenents, però l’estudi que ha presentat Fundacc, aporta bases per a conéixer realment els hàbits de consum i les qüestions que cal millorar en la producció en català. Sense dubte, deu ser una eina interessant per a tècnics lingüístics i per a qualsevol persona interessada en participar en eixe mercat.

Hem trobat la notícia en Vilaweb (18.10.2007):

Salvador Cardús: ‘Els joves no tenen militància lingüística’

El sociòleg analitza l’estudi sobre consum cultural dels joves

El primer estudi de consum cultural i mediàtic de tots els territoris de parla catalana es va presentar ahir. En aquest vídeo el president de Fundacc, fundació que l’ha dut a terme, n’analitza els resultats. Se’n destaca que els joves consumeixen menys cultura en català que no pas els adults, tot i ser la primera generació educada en l’idioma propi. Entre més raons, Cardús al·lega manca d’oferta que els interessi.

Més dades que criden l’atenció: dels més grans de catorze anys, més de dos milions no llegeixen mai diaris, més de set no van al cinema i més de sis no fan servir internet.

Tribunals, llengües i justícia

Hi ha tribunals i hi ha justícia. Es veu que les coses no van massa lligades. En alguns tribunals espanyols el que prima és la discriminació lingüística. Es veu que això només seria un delicte si es tractara d’impedir parlar en espanyol. En canvi, és alguna altra cosa —que no sabem identificar legalment— quan són jutges els qui impedixen fer ús d’alguna de les altres llengües oficials.

La notícia del diari Avui (11.10.2007) és la següent:

El Poder Judicial no veu motius per expedientar la jutge que va vetar el català

La majoria conservadora imposa el seus vots | López Tena porta el cas a la Fiscalia del TSJC perquè considera delictiva l’actitud d’Ingelmo

Jordi Panyella

El plenari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va rebutjar ahir obrir un expedient disciplinari a la magistrada de l’Audiència de Barcelona, Ana Ingelmo, que la setmana passada va impedir a un testimoni del judici del crim de la Patum declarar en català al·legant el dret de defensa dels acusats. La decisió de la jutge va motivar la protesta de tres advocats que participen en el judici i la crítica de la consellera Montserrat Tura.

El cas de la jutge havia arribat al CGPJ a través del vocal Alfons López Tena, que va presentar una proposta de sanció, i de l’Associació de Juristes en defensa de la Llengua, que va formalitzar una denúncia. La iniciativa de López Tena demanava també retirar a Ingelmo la distinció de Sant Raimon de Penyafort -que va rebre recentment- i portar el cas a la Fiscalia.

En la votació d’ahir, els vocals de la majoria conservadora del Consell van desestimar qualsevol mesura disciplinària contra la magistrada. Alguns membres del plenari van argumentar que Ingelmo havia actuat bé i van reblar la seva argumentació afirmant que ells haurien fet el mateix. Aquests vocals van explicar que en el servei d’inspecció del CGPJ ja hi ha una «informació prèvia sobre aquest afer» i que aquesta circumstància fa innecessària l’obertura d’un expedient. No es va especificar l’origen d’aquesta informació i si responia a la denúncia presentada per l’Associació de Juristes.

La vocal Montserrat Comas va presentar una esmena on demanava donar trasllat del cas al servei d’inspecció i també va ser rebutjada. La petició d’obertura d’expedient només va rebre el vot del vocal que la va presentar.

López Tena va formular un vot particular a la decisió de la majoria on recorda que Ingelmo ha vulnerat la Constitució, l’Estatut, la llei del Poder Judicial, la Carta Europea de les llengües regionals i la Declaració Universal dels Drets Humans. El vocal també considera que la jutge ha incorregut en un delicte de prevaricació i ahir mateix ho va comunicar a la Fiscalia.

Tipografia, llengua i banalitats

Nacionalisme banal La normativa lingüística és molt important per als tècnics lingüístics, ja que es troba a la base de la seua tasca. Tanmateix, la normativa no és una doctrina que s’aplica de manera cega, sinó que es veu modulada per les consideracions professionals dels mateixos tècnics i, també, per les les limitacions tecnològiques de cada moment.

Un simple accent en una majúscula, per exemple, l’accent que faltava en la capçalera del diari espanyol El País, ha mereixcut comentaris des de fa molts anys. Ara sembla que per fi es resoldrà la mancança. A més, aprofiten per a fer un canvi d’imatge i vendre una renovació —i podríem dir, llegint l’editorial d’ahir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, que posaran l’accent més acríticament encara en l’espanyolitat: tot i la part de raó que puguen tindre, ¿què comentaren en abril passat sobre la presència espanyola en la Fira del Llibre de Londres? Més enllà d’un exercici de periodisme, el diari cau massa sovint en la hipocresia i el nacionalisme banal.

Per cert, la manca de l’accent s’haguera pogut resoldre fa molt de temps, però la qüestió es va maquillar amb reflexions sobre icones, que és una manera de reflexionar més pròpia d’ocupacions diferents de les del periodisme. La carta dels dissenyadors de la capçalera aclarix algunes coses (El País, 13.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

L’accent d’El País

Reinhard Gäde i Julio Alonso – 13.10.2007

La capçalera d’El País es va dissenyar sense titlla per una raó més senzilla, però de més pes, que l’utilitzada dijous passat per a anunciar que el redisseny del periòdic incorpora el preceptiu accent en la i. «Que la capçalera té un significat icònico no literal i que ningú es para a pensar en el contingut del que definix» és una explicació o justificació a posteriori, no per això exempta de fonament. I d’exemples; entre ells, el logotip de Telefónica.

Però s’oblida que no va ser l’estètica sinó un impediment tècnic el que ens va dur a proposar la supressió de l’accent: les modernes fotocomponedores, de fabricació nord-americana, mancaven de majúscules accentuades, i no tenia sentit posar accent en la capçalera quan els textos que en la resta del periòdic s’escrigueren tot de majúscules haurien d’anar sense accent. No érem els únics. La resta dels periòdics, amb tecnologia més endarrerida, estaven igual. Era una situació que s’arrossegava des de la implantació de la linotípia, màquina inventada per l’alemany Mergenthaler a la fi del segle xix. Fins a tal extrem que més d’una generació d’aquella època va ser educada en la idea que les majúscules no s’accentuaven.

Cal dir també que El País va ser el primer periòdic —almenys entre els de difusió nacional— a retornar l’accent a les majúscules. Va ser el 9 de novembre de 1983, la primera vegada que el cognom del director (Cebrián) i el dia de la setmana (dimecres) s’escrivien amb titlla.

La llengua de signes al parlament espanyol

Una nova varietat lingüística, la llengua de signes, ha arribat al parlament espanyol. Ara caldrà comprovar si per ací anem resolent la discriminació del català (i de la resta de llengües de l’estat), o potser els sords catalans també hauran de ser tan «iguals» com els oïdors catalans, és a dir, menys iguals que els espanyols.

La notícia del diari El País (11.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Parlament aprova per unanimitat el reconeixement de la llengua de signes

Juan G. Bedoya – Madrid – 11.10.2007

Per fi, la llengua de signes. Després de dècades «d’esforç i frustració», la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) va rebre ahir amb goig l’aprovació per les Corts, en votació unànime del Senat, de la llengua natural de les persones sordes. «No és el remei immediat per a segles de discriminació, però sí una potent eina per a tombar moltes de les barreres de comunicació existents», va dir el seu president, Luis J. Canó.

L’orgull sord, com es va conéixer als EU, fa una mica més de 50 anys, el moviment en favor de «la sobirania existencial» de les persones sordes —i de molts altres col·lectius marginats—, es va basar en investigacions lingüístiques que demostraven que la llengua de signes té totes les característiques pròpies de les llengües i la mateixa funcionalitat per a pensar, comunicar i manejar conceptes. Però la llengua de signes no és universal. Cada país té el seu propi idioma. En Espanya s’utilitza la llengua de signes espanyola (LSE) i, a Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC). La raó és que les diferents comunitats de persones sordes, com s’esdevé amb les llengües orals, han establit signes propis per a designar els diferents conceptes, així com estructures gramaticals singulars.

La llengua de signes ha estat un idioma proscrit moltes vegades a Espanya. Les persones sordes s’educaven en escoles on se’ls prohibia usar-la i, en la vida diària, havien de superar tot tipus d’obstacles, fins i tot els que havien triomfat en la societat. Un exemple és el que li va passar al millor esportista sord espanyol, Javier Soto (Hondarribia, Guipúscoa, 1977), llicenciat universitari i diverses vegades campió del món i d’Europa fins i tot en proves per a oïdors. En una carrera oficial de 400 metres, els jutges van donar eixida falsa, però Soto no va poder adonar-se de la indicació que manava parar. Va estar corrent pel seu carrer 200 metres, perseguit pels jutges per a avisar-li que l’eixida havia estat nul·la. «Podeu imaginar-ho, tot el món reia de l’espectacle que vaig protagonitzar», conta. Fa dècades que altres països europeus van resoldre eixe tipus de situacions amb lleis i tecnologia adequades.

La llei aprovada ahir tracta d’evitar discriminacions molt pitjors. «Ara han de caure els obstacles que ens han impedit accedir a l’educació, a la sanitat, al coneixement, a la justícia, a tants àmbits als quals qualsevol persona oïdora accedix sense dificultat. Comencem a estar més prop de ser iguals», diu Luis J. Canó. Per a això reclama «una assignació suficient en els pressupostos de l’estat per a 2008». «El dret de les persones sordes a gaudir de serveis i recursos que fins a ara no estaven garantits exigix comptar amb els mitjans necessaris. Seria lamentable haver de seguir esperant per falta de recursos», advertix el president de la CNSE. Ahir va acudir al Senat acompanyat d’un centenar de persones, assegudes en la tribuna de convidats, membres, totes elles, d’associacions d’afectats. Després de la votació, els senadors es van posar drets i els van aplaudir.

En Espanya hi ha un milió de sords, dels quals 7.000 són menors de 6 anys. 400.000 persones usen la llengua de signes i hi ha 500 intèrprets acreditats, que realitzen 40.000 serveis anuals en centres d’ensenyament, hospitals, comissaries, jutjats o espais culturals. En molts països europeus, hi ha un intèrpret per cada deu persones sordes; a Espanya, un per cada 221.