Diari per a Tècnics Lingüístics

Al parlament espanyol, contràriament amb el que s’esdevé en molts parlaments de la resta de l’estat (i en molts estats del món), hi ha polítics al·lòfobs —que odien els altres, començant per les llengües, en este cas—, en el psoe i en el pp, essencialment, que estan d’acord a prohibir l’ús del català, de l’èuscar, del gallec i de qualsevol llengua diferent de la castellana, i que no troben cap inconvenient en censurar i perseguir els diputats i diputades que pretenguen fer-ne ús, amb la qual cosa demostren el valor que li donen a l’article 14 de la Constitució espanyola de 1978.

Hi ha diputats persistents, però, que treballen per fer respectar els drets lingüístics i per establir una gestió lingüística més justa, com és el cas del diputat d’erc Joan Tardà (El País, 31.01.2009):

Tardà desafia Bono i farà bilingües totes les seues iniciatives

El diputat d’erc Joan Tardà està disposat a seguir avant amb el seu desafiament al president del Congrés, José Bono, a propòsit de l’ús del català en la cambra. Tardà té decidit que tots els escrits que presente amb les seues preguntes al govern seran bilingües, és a dir, en castellà i en català.

[…]

En el Congrés no està admés l’ús de les llengües cooficials, a diferència del que ocorre en el Senat, i menys per escrit. Com a molt s’autoritza que en les intervencions dels diputats puga incloure’s una citació o introducció que servixca per a reforçar la seua argumentació.

[…]

Bono no accepta anar més enllà, està disposat a plantar-se i ha convocat per als pròxims dies al portaveu d’erc, Joan Ridao, per a transmetre-li la seua posició i evitar el conflicte públic i obert. De moment, la mesa rebutjarà la petició de Tardà de publicar les preguntes en català en el butlletí. El president del Congrés ha recaptat aquests dies el suport de la resta de portaveus per a donar aquesta batalla, començant pel socialista José Antonio Alonso, que li dóna suport.

Seria més interessant que José Bono «es plantara» &mdash,segons la redacció periodística— a l’hora de promoure els mitjans que eliminen les barreres entre les persones &mdsh;que la tècnica avança que és una barbaritat—, en lloc de pretendre mantindre-les i gestionar lingüísticament el parlament amb la mateixa inèrcia de fa més de trenta anys. Curiosament, en 1970, quan encara eren vigents les lleis franquistes, escrivia Diego Sevilla Andrés («Patria y región en las Leyes Fundamentales» [pdf]), membre destacat d’aquell règim:

El retard d’Espanya en l’escola pública ha fet que diverses llengües —el català, el basc el gallec— hagen arribat vives fins als nostres dies. L’analfabetisme els ha ajudat a sobreviure. Ara, davant el fet de la ràdio, la televisió, que imposen una llengua general, o els donem a eixes llengües el que necessiten com a llengües vives, o seguim en una agra lluita lingüística.

Eixa agror tenim, doncs.