La reemissió de TV3 en perill al sud valencià

Per la TV3 al País ValenciàEl govern de Francisco Camps (pp) manté la seua amenaça contra els ciutadans valencians que preferixen informar-se i expressar-se a través de l’emissora pública tv3 (i la resta de canals de Televisió de Catalunya).

Segons els titulars del web d’Acció Cultural del País Valencià (16.11.2007):

La Generalitat Valenciana executarà forçosament la clausura dels repetidors de TV3 propietat d’ACPV

El Consell demana judicialment permís per precintar les instal·lacions

Cal tindre en compte que els drets lingüístics i culturals dels ciutadans valencians es troben en perill —només cal buscar una pel·lícula, al cinema o en dvd doblada o subtitulada en valencià, buscar una emissora privada en el munt de suposades ofertes diverses de la tdt— i, fet més greu, són osbtruïts o incomplits per la passivitat o amb la connivència del mateix govern valencià de Francisco Camps.

Amb tot, la situació —també en allò positiu que s’aconseguix de tant en tant&mash; és responsabilitat de tota la ciutadania. Això no equival a una responsabilitat difusa, sinó que hauria de ser una apel·lació al comportament personal. No tenim prou referents ètics polítics i socials, comentava Verònica Cantó (avl) en l’aula magna de la Universitat de València durant el debat posterior a la presentació del llibre Reivindicació del valencià d’Abelard Saragossà. Per tant, vam pensar, començant pels ciutadans, acadèmics i professors presents en l’acte, hauríem de ser referents individuals, encara que fóra inicialment per a nosaltres mateixos: hauríem de demanar els rebuts municipals en valencià, comprovar que tenim realment el nom en valencià en el dni i que no és únicament un pseudònim, demanar que la retolació de les institucions i organismes públics que visitem —com a funcionaris, acadèmics o ciutadans— estiga en valencià, etcètera. Una miqueta cada u i, com diu la dita, de mica en mica, s’ompli la pica.

Quant al cas de tv3 cal recordar el que diu la Carta europea de les llengües en l’article 11.2:

2. Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a garantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària. L’exercici de les llibertats esmentades més amunt, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a certes formalitats, condicions, restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat
nacional, per a la integritat territorial o per a la seguretat pública, per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció de la delinqüència, per a la protecció de la salut o de la moral, per a la protecció de la reputació o dels drets d’altri, per impedir la divulgació d’informacions confidencials, o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.

Esperem que la justícia s’impose, a pesar que els membres del poder judicial —que ni redacten ni atenen en valencià tant com implica l’oficialitat lingüística— no sàpien protegir els interessos dels ciutadans enfront de… ¿quin bé protegix el govern valencià amb el tancament de les reemissions de tv3?

Sorribes Martínez comenta els usos lingüístics parlamentaris

Enmig d’un debat parlamentari sobre la declaració d’Ares del Consell de la Generalitat valenciana (2003) —aquell nou decàleg baixat de la muntanya—, la diputada Sorribes Martínez (GP Socialista) de les Corts valencianes ha esmentat el company Joan-Carles Martí Casanova (El Tempir – Elx) fent referència a la seua anàlisi de les dades que oferim en la fitxa corresponent de la CDLPV sobre la pràctica lingüística dels diputats valencians en l’hemicicle.

El fragment és el següent (el debat complet, en el Diari de Sessions número 18 [HTML / PDF]; vegeu també la notícia del diari Levante):

Per tal de no estendre’m massa, no parlaré dels mitjans de comunicació, però sí que ho faré sobre un estudi estadístic de Joan-Carles Martí i Casanova sobre l’ús de les llengües a les Corts Valencianes en el període 2003-2007 sobre el comportament lingüístic dels diputats en les seues intervencions en ple i en comissions. Aquest estudi revela que 47 parlaren sempre en castellà, 28 en valencià, 8 preferentment en castellà, però també en valencià, i 6 a l’inrevés.

Hem de valorar positivament el fet que les dades que oferim en Eines de Llengua, i amb les quals pretenem que qualsevol persona s’acoste una mica més a la realitat política, social i lingüística del país, hagen estat recollides amb rigor per la diputada com a font per als seus arguments. Més encara, ens satisfà doblement haver contribuït a difondre una petita part de les faenes i de les reflexions de Joan-Carles Martí Casanova.

Model del llibre de subcontractació

El cidaj ens fa arribar la informació següent, que té un cert valor lingüístic, ja que ens informa d’una documentació que deu ser bastant abundant al País Valencià:

RESOLUCIÓ de 2 de novembre de 2007, del sotssecretari de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació, per la qual es publica la versió bilingüe del model del llibre de subcontractació de què haurà de disposar cada contractista amb caràcter obligatori en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, en virtut del que disposa la Llei 32/2006, de 18 d’octubre, reguladora de la subcontractació en el sector de la construcció. [2007/13383] (docv núm. 5 635, de 08.11.2007)
– vegeu text

El sexisme entre els lingüistes

Poc o molt, els lingüistes de les administracions públiques i privades també intentem fer reflexió, fer normativa i, fins i tot, fer ciència —cosa que no està reservada només a les universitats—. Tanmateix, ens veiem sotmesos a les servituds laborals i, a més, a les servituds socials, que travessen constantment les anteriors, tant en les empreses privades com en l’empresa pública.

En eixe sentit, per a la reflexió sobre la nostra tasca i sobre el fet que a pesar del nombre majoritari de dones que treballen en faenes lingüístiques, els nostres principals referents —càrrecs i autors— són homes, podem llegir l’article de Rolf Tarrach (El País, 07.11.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum), que també té el seu punt de reinvindicació que caldria tindre en compte laboralment:

Per una ciència angelical

Rolf Tarrach – 07.11.2007

Després de densos debats es va concloure que els àngels no tenen sexe

L’anterior president de la Universitat de Harvard, Larry Summers, va tenir alguns problemes causats per un comentari sobre la suposada menor capacitat innata de les dones per a fer ciència. Puga ser cert, com puga ser que hi haja hagut vida en Mart, però està molt lluny d’estar científicament provat. Que de certs fets —com que l’autisme siga més freqüent entre els homes o que els savis idiotes siguen quasi tots homes— es deduïxca que els homes siguen més genials, sembla més un acte de fe que una conclusió rigorosa. El que sí que és cert és que les dones en totes les parts són una petita minoria en la jerarquia científica, encara que l’actual president de Harvard siga una dona.

Quan una comissió ordena els candidats per a ocupar una plaça de professor o d’investigador té en compte una sèrie d’indicadors i quantificadors de l’activitat docent i investigadora. Després, mitjançant un algorisme explícit o no, conscient o no, transforma aquestes dades en un valor equivalent a un nombre. El candidat que té el nombre més alt és el qual guanya la plaça.

El mètode sembla científicament correcte, però pot amagar moltíssims biaixos, a part de la seua dependència de l’algorisme utilitzat, una cosa molt subjectiva. ¿Com valorem la fatxenderia —més freqüent entre els homes— d’un candidat? ¿Com la seua agressivitat, el seu desig de competir? ¿No ens deixem influir pels models, generalment masculins? ¿Qualifiquem l’efectivitat —només els resultats— com solen preferir els homes pragmàtics, o l’eficiència —els resultats tenint en compte els mitjans i les condicions inicials— en principi un indicador millor de la qualitat de l’individu? ¿Com es conten els anys dedicats a cuidar els infants? ¿Com es té en compte el fet que la suposició del fracàs (femení) ho induïx? ¿Com es compensa el freqüent escepticisme dels pares i supervisors pel que fa a la capacitat d’una dona investigadora?

El problema de la dona investigadora és enormement complex i estem molt lluny d’arribar a conclusions sobre les quals hi haja un consens entre els especialistes. A més, molts dels que ho considerem un problema seriós per a la ciència tampoc som sempre suficientment conseqüents, i ho dic amb coneixement de causa, com a associat (a pesar del meu sexe) ad honorem de la Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT), que està ajudant-nos a tenir present el problema. Fa un any vaig llegir en la revista Nature un article sobre la desaparició misteriosa de les dones en el programa europeu de joves investigadors EURYI, en la gènesi dels quals vaig participar en el seu moment. En traduïxc una frase: «En Espanya, on prop d’un terç dels sol·licitants eren dones, no se’n va nominar ni una». En eixa convocatòria vaig participar en la fase nacional de la selecció i no vaig tenir suficientment present les meues pròpies idees. Quina vergonya i quina ràbia!

Igual que amb el canvi climàtic, mentre la nostra comprensió científica del problema avança cal començar a actuar. Mentre es debat si el problema s’arreglarà per ell mateix només amb el pas del temps, ja que és conjuntural, o requerix iniciatives, perquè és estructural, es poden anar prenent mesures correctores d’alguns aspectes sobre els quals hi ha pocs dubtes que perjudiquen especialment la dona. Un dels més obvis és que les dones que tenen fills els solen tenir en una edat en la qual també són científicament molt creatives i que una interrupció de cinc anys dificulta enormement la promoció a les categories superiors.

En la jove Universitat de Luxemburg hem introduït un programa que vol evitar aquesta disminució de l’activitat investigadora de les dones professores. Suposem que esta dona solia treballar 50 hores reals, 16 en docència, 4 en administració i 30 en investigació (oficialment 20, ja que el contracte esmenta 40 hores setmanals). El que li proposem al tornar després del permís de maternitat és treballar durant 5 anys realment 40 hores, 8 en docència, 2 en administració i 30 en investigació. Així allibera 10 hores mantenint la seua activitat investigadora, que a més, al tenir horaris més flexibles que la docència, facilita el compliment de les seues obligacions com a mare. Com que cap comissió de promoció seriosa la castigarà per haver disminuït la seua activitat docent, es pot esperar que esta mesura ajude a compensar el desavantatge procreatiu de la dona. Òbviament, el programa no és discriminatori —els homes tenen tantes obligacions pel que fa a la família com les dones— i un home també se’n pot beneficiar.

Más val actuar que discutir ad nauseam sobre el sexe.

Rolf Tarrach és rector de la Universitat de Luxemburg i professor de la Universitat de Barcelona.

Lletres, accents i dígrafs en Internet

La xarxa d’Internet ens aporta algunes novetats lingüístiques, que hem vist recollides en els diari Avui i El País amb enfocaments diferents, com era previsible, naturalment.

El diai Avui (02.10.2007) titulava una notícia d’agència:

La “ç” arriba als dominis “.es”

L’èxit de la prova pilot dels “.cat” ha portat l’ICANN, l’organisme internacional que regula els dominis de primer nivell, a obrir aquesta possibilitat a altres terminacions. En total, l’ens estatal admetrà tretze caràcters especials

 

En canvi, el diari El País (05.11.2007 i 06.11.2007) es movia entre els orígens i la identitat a l’estil de Raimon o li donava un to més èpic, propi d’un poc contingut imperialisme –diríem–:

El español ya tiene identidad en Internet

El presidente del Gobierno ha presidido esta tarde el acto de presentación de los dominios multilingües en la Real Academia

DAVID CORRAL – Madrid – 05/11/2007

La eñe conquista el ciberespacio

Zapatero preside en la Academia la presentación de los nuevos dominios “.es”

JOSÉ ANDRÉS ROJO – Madrid – 06/11/2007

 

En qualsevol cas, i per deixar constància del nostre petit èxit cultural, queda clar també l’èxit del domini .cat, tal com recullen les estadístiques fins a l’abril que dóna el web del domini .CAT.

El codi ISO 639 de la llengua

Lladró només en espanyol i anglésEs veu que hi havia una petició de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a normalitzar el codi val com a indicació per allò que ells denominen «llengua valenciana», que deu ser el mateix que la llengua valenciana que denominem tots (i catalana com a referència més general), llevat que, en el seu cas, l’ús que en fan deixa la cosa en el misteri. El cas és que val és el codi ISO 639-3 per al buahi o vehes, llengua de Papua Nova Guinea, segons Ethnologue.com.

El SIL International, que gestiona eixos codis ISO (639-1, 639-2 i 639-3), ha actuat amb la racionalitat i el rigor científic de què està bastant mancada la RACV en esta qüestió i no ha admés una proposta innecessària i, fins i tot, inútil per a una entitat on els membres més rellevants no utilitzen amb normalitat la llengua valenciana (codis cat i ca) —com es pot comprovar en el web de l’antiga empresa del seu degà honorari, Juan Lladró Dolz—, excepte en reunions de bar i festejos entre companys de subvencions públiques, com ara Alfonso Rus (Diputació de València) i Rita Barberá (Ajuntament de València).

La notícia del diari Avui (07.11.2007) és la següent:

La decisió de Sil Internacional referma la unitat de la llengua

Denegat el codi lingüístic ‘val’ promogut per entitats secesionistes valencianes

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i altres entitats de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana. Aquesta proposta pretenia formalitzar el secessionisme bibliogràfic que fins no fa gaire aplicava la Biblioteca Nacional espanyola, que diferenciava els llibres escrits en les variants catalana i valenciana, metodologia no oficial que encara aplica l’Agència Espanyola de l’ISBN.

Sil Internacional ha refusat la proposta adduint raonaments que inclouen diverses sentències jurídiques que reconeixen la unitat de la llengua catalana així com el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el mateix sentit.

Mitjans de comunicació i llengua

Llengua i mitjansEn el bloc de Natxo Sorolla Xarxes Socials i Llengües podeu trobar una entrada, «Les regles de consum a l’espai mediàtic català», on ens oferix el resum del seu treball en el llibre enquesta que analitza els usos lingüístics a bona part de la catalanofonia, Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Comunitat Valenciana, la Franja i les Illes Balears (ed. Generalitat de Catalunya).

En el web Eines de Llengua («Dades sobre el català al País Valencià»), a més d’altres dades, podeu trobar la presentació (en format Flash: swf) elaborada per Natxo Sorolla, «Mitjans de comunicació i llengua».

Un espavilat en la cort de Font de Mora Turón

L'espavilat Font de Mora és el de la llengua de la dreta
Els tècnics i tècniques lingüístics (TMPL o AL) que treballem en l’administració de la Generalitat sabem per què pertanyem a l’administració especial —anem a admetre eixa premissa—. Tal com diu la llei de la funció pública valenciana (art. 16.3):

Són llocs d’administració especial aquells que, encara que exercisquen funcions que tendeixen a la producció d’actes administratius, tinguen un caràcter tècnic per raó de l’exercici d’una determinada professió o professions específiques.

Barracons segons el consellerAixí, si observem la imatge que hem pogut trobar en el bloc L’Efecte Jauss 2.0 observem que, tal com dia Gloria Marcos Martí —deixe constància que el nom de la diputada no duia accent en el docv que publicava les candidatures de les passades eleccions— en el ple de les Corts, hi ha algun «espavilat» en la conselleria de Font de Mora Turón, però es tracta d’un espavilat que no sap llegir els diccionaris, faena que els tècnics lingüístics sabem que és una tasca especialitzada. En concret, el drae no diu que barracón siga ‘caseta tosca’, sinó:

1. m. Edificio rectangular de una planta para albergar tropas.

I diria que això no és cap millora al·lucinant per a la consideració que hauria de meréixer el lloc on els governants del pp no permenten aprendre en valencià a vora el 80 % de l’alumnat del país. Es veu que poden acabar sense ni saber llegir un diccionari, per molt oficial que siga a totes les Espanyes. Aixina ixen els consellers espavilats traguent la llengua i els diccionaris.

La Comissió Europea en català per Internet

La UE en català
Segons he sentit hui en el Telenotícies Migdia de TV3, hi ha un web de la Comissió de la Unió Europea en català. De més verdes en maduren, que diuen al meu poble, i eixa no era la més verda, certament, que les tenim més a prop. Una inquietud, però: ¿per què no hi apareix el País Valencià? Francisco Camps i companyia, naturalment, tenen la resposta, i més val no sentir-la.

Segons el web de TV3, que cita l’ACN (Agència Catalana de Notícies):

El català és la primera llengua no oficial de la UE que té una pàgina web de la Comissió Europea: ec.europa.eu/spain/barcelona.

Brussel·les només havia acceptat, fins ara, traduir al català algunes notícies del portal de la Comissió i obrir un fòrum d’opinió als comentaris en llengua catalana. Des d’aquest dijous, però, la representació de la Comissió a Barcelona disposa del seu propi espai web íntegrament en català, actualitzat de forma permanent i amb notícies i informació.

Com estudiar o treballar a la Unió Europea, quins projectes s’han finançat amb fons europeus a Catalunya i les Illes Balears o quina és la situació del català a la UE són algunes de les preguntes que respon la web que han presentat aquest dijous el director de la representació de la Comissió a Barcelona, Manel Camós, i la periodista Laura Rahola.

El català, la cultura i el negoci

Els eurodiputats Maria Badia, Teresa Riera, Raül Romeva i Ignasi Guardans tornen a demanar poder fer ús del català en les preguntes a la Comissió i al Consell de la Unió Europea, segons informa Vilaweb. El diari Avui i eldebat.cat ens informen sobre l’aparició d’un llibre enquesta elaborat per Enrico Chessa, Ernest Querol, Natxo Sorolla [bloc], Joaquim Torres i Joan-Albert Villaverde. I Encarna Sant-Celoni inicia el cicle «Escriure el país» a la Universitat d’Alacant, cicle en què també participaren altres companys tècnics, per exemple, Josep Lozano amb el relat Croissant.

Està clar que si l’espanyol és un negoci [El País], qualsevol llengua ho pot ser, perquè en això del capitalisme no hi ha excepcions sinó publicitat, oferta i demanda. Al cap i a la fi, és qüestió de clients potencials, i el català en té molts més entre els milers de milions d’habitants del planeta. És simple: qualsevol que no en sàpia. Només cal fer-li arribar la necessitat —el requisit lingüístic, molt necessari a molts llocs del món.