Reformes ortogràfiques portugueses

Els parlants portuguesos de tot el món estan ara mateix tractant una reforma de les normes ortogràfiques —i en van unes quantes des del començament del segle xx, tal com podeu llegir, per exemple, en «De reformas e empulhacões»—. Sembla que anem en la mateixa deriva uns i altres, tot i que el vaixell fa la diferència.

La notícia del diari O Globo (07.09.2007) és la següent:

El MEC tracta el termini per a la implantació de l’acord ortogràfic

Tatiana Clébicar – O Globo Online

El Ministeri d’Educació (mec) tractarà la setmana que ve el termini d’implantació de l’acord ortogràfic de la llengua portuguesa al país. La Comissió per a la Definició de la Política d’Ensenyament-Aprenentatge, Recerca i Promoció de la Llengua Portuguesa es reunirà divendres que ve per a definir com ha de ser la introducció de les noves normes ortogràfiques al Brasil. L’acord pretén unificar l’escriptura de la llengua en els huit països que parlen portugués: Angola, Brasil, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic, Portugal, São Tomé i Príncipe i Timor Est. La trobada tindrà lloc a Rio a marcarà el termini perquè les publicacions adoptem les noves regles. Durant un temps, que s’establirà en la reunió, les regles actuals i les noves hauran de ser acceptades.

Segons Godofredo de Oliveira Neto, president de la comissió, tres països han ratificat l’acord i ja hi pot entrar en vigor. D’acord amb el mec, el Ministeri d’Afers Estrangers negocia amb els països que encara no han ratificat l’acord una data concreta perquè les normes siguen adoptades.

Les llengües i els mitjans públics: ETB

Com que pel País Valencià no estem molt allà en la qualitat dels mitjans d’informació públics —ni quant a contingunts ni quant a qualitat lingüística—, les polèmiques i els debats que es donen sobre el este tema en altres espais comunicatius ens poden mostrar coincidències i divergències quant a dèficits. A més, ens poden mostrar que hi ha debats possibles sobre el tema que no són «permesos» per ací pel control polític d’una activitat que hauria de tindre un control professional i social.

Reproduïm un article d’Henrike Knörr sobre la televisió basca (El País, 06.09.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Les llengües i ETB

Henrike Knörr 06.09.2007

El 19 d’agost passat, Luisa Etxenike va publicar en estes pàgines un interessant article titulat «Torcidos lingüísticos». Assenyalava l’autora els errors comesos en la televisió pública basca pel que fa a la llengua castellana, posant exemples sentits i vists (sobreimpresos), com «desbastador incendio», «axfisiados», etcètera.

La llista, per descomptat, podria allargar-se molt. Es senten pronunciacions descurades i no adequades a eixe nivell (no parlem de la llengua del carrer o de la taverna) com ara «consihnas», «empleào», etcètera. Però ¿i si contemplem els errors comesos en la nostra altra llengua oficial, l’èuscar? La llista seria encara més llarga. En els últims dies he vist sobreimprés «Arrayoz» (en lloc de Arraiotz), «Sokoa» (per Zokoa) i he sentit certes pronunciacions desgraciades, per exemple una altra vegada «Biriatú» (per Biriátu), o «Jaurgain», amb la jota espanyola per a referir-se a aquest insigne investigador suletí.

Ara bé, açò no té remei. eitb ha demostrat durant anys que no es pren de debò —o que no hi dóna la importància deguda—, el bon ús de les dues llengües oficials. Ha estat impossible establir un veritable servei lingüístic en eixa casa (que és un ens públic, no ho oblidem), i l’única cosa que s’ha fet és posar alguns pegats, tirant mà d’algunes persones i tres o quatre cursets. Molt, però que molt lluny, del que es necessita.

D’esta trista història, jo en podria parlar amb alguna extensió. En el temps que vaig ser conseller de eitb, presentat per Euskaltzaindia i votat pel parlament, vaig tractar d’organitzar una comissió lingüística que s’ocupara de la cura d’ambdues llengües. Vaig proposar alguns noms, tant dins del camp del castellà com de l’èuscar, i fins i tot la llista dels professionals vascólogos va passar pel ple d’Euskaltzaindia. Però quan tot estava ja preparat, el llavors sotsdirector, Julián Beloki, i Miren Azkarate, en aquell temps encarregada d’eixa parcel·la, es van oposar rotundament al pla, en una entrevista que vam tenir els tres l’1 de març del 2001. Com no tinc ganes de barallar-me en ambients hostils ni convéncer a qui no vol escoltar, ahí ho vaig deixar, pensant que, a més, prompte acabaria el meu mandat en aquell consell d’administració. Tal com vaig escriure en acomiadar-me, allò és més aviat una administració de consells, pel capritx de la direcció d’eitb. La mateixa direcció que va creure excessiva la meua proposta de comprar llibres bàsics de consulta, com ara enciclopèdies i manuals. Recorde molt bé una visita que vaig fer a Euskadi Irratia en Donostia: el buit de bibliografia era clamorós.

Probablement vindran temps millors. Potser vindran altres persones que es faran càrrec de la gravetat i importància de l’assumpte. Entretant, i sempre amb el major respecte cap als bons professionals, que n’hi ha en eitb, haurem de patir els disbarats lingüístics, els quals tenen a veure en gran part amb un nivell cultural pobríssimo d’alguns redactors i locutors. No coneixen el país com deurien. No els sona el més elemental, ni les Bardenas (que no «Bàrdenas») ni Garazi ni Kuartango (vall alabesa de 20 pobles que solen denominar «localitat»…).

De la nostra història, com és evident, poc és el que en saben. I ningú els ha dit que existix el nivell de llengua, de tal manera que odontòleg, dentista i arrencaqueixals no es poden usar indistintament, i tampoc en èuscar «bikain» i «dexente». Així les coses, vaja vosté a dir-los que pronuncien correctament Mendizorrotza, sense lliurar-se a la pronunciació castellana Mendizorroza. En fi, no demanem més, perquè seria demanar impossibles, per exemple pronunciar correctament Mozart (que ha de sonar «Motzart», és clar), o Saunier-Duval, i no a l’espanyola («Sa-u-niér»), com tampoc maglia (rosa), que qualsevol sap es pronuncia «malla».

I una última qüestió. ¿Ha plantejat algú la necessitat de logopedes? És este un assumpte molt delicat, però cal abordar-lo. La necessitat és evident. Assenyalar noms no és bonic. Però alguna cosa cal fer. Sens dubte, amb uns altres caps en eitb.


Henrike Knörr és director d’Investigació d’Euskaltzaindia i catedràtic de la Universitat del País Basc.

Mèrit lingüístic preferent per a ser jutge

El Tribunal Suprem espanyol fa un altre pas en l’aplicació de la doctrina constitucional (i de la legislació) referent a les obligacions lingüístiques dels funcionaris públics.

La notícia del diari La Vanguardia (06.09.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és:

El Tribunal Suprem exigix que es reconega el català per a ser jutge

Corregix el cgpj, que no va considerar un mèrit saber les llengües cooficials

José María Brunet | Madrid | 06.09.2007

El Tribunal Suprem (ts) li va pegar ahir una bona repassada a la majoria conservadora del Consell General del Poder Judicial (cgpj), l’òrgan de govern dels jutges. El Suprem va dictar una sentència per la qual obliga que el coneixement de les llengües cooficials —català, èuscar i gallec— siga un mèrit preferent per a la provisió de places en les respectives comunitats on estos idiomes tenen l’esmentat estatus.

El Consell del Poder Judicial, no obstant això, havia aprovat en el 2005 que este coneixement no fóra tingut en compte en un concurs per a proveir places de jutge del mercantil. Contra este acord es van expressar en un vot particular diversos membres de la minoria progressista, entre ells el vicepresident del cgpj, Fernando Salines, i els vocals Montserrat Comas, Alfons López-Tena i M. ª Ángeles García.

L’associació progressista Jutges per a la Democràcia (jpd) va recórrer l’acord davant el Consell, que ho va rebutjar. jpd va decidir llavors dur l’assumpte al Suprem, que ara ha resolt anul·lar l’acord pres per la cúpula judicial en el sentit de considerar intranscendent el coneixement de les llengües cooficials quan la plaça a proveir fóra de jutge del mercantil.

El Consell va defensar en el seu moment que el coneixement de les llengües cooficials havia de prendre’s en compte en els casos de concurs de trasllat, però no en altres supòsits, entre ells els «concursos encaminats que obtinguen destinacions els qui han assolit la condició d’especialistes», en este cas en dret mercantil. La cúpula judicial venia a dir que el més rellevant és el domini de la matèria, la legislació mercantil. Este criteri, consistent a «atendre a la major o millor puntuació en les proves d’especialització, trencaria mitjançant la hipotètica aplicació» d’altres mèrits preferents, entre els quals el coneixement de les llengües cooficials.

Jutges per a la Democràcia va argumentar, al seu torn, que s’oferien places per a tota Espanya, motiu pel qual resulta «inqüestionable» la necessitat de computar el coneixement d’estes llengües i del dret foral de les comunitats que en tenen. jpd afegia que per a assolir l’especialitat no es requerix conéixer cap d’estes llengües, però altra cosa s’esdevé quan es pretén una plaça concreta. Esta associació sostenia que la qualitat jurídica entre especialistes en dret mercantil s’avalua en tot cas, però el coneixement de la llengua cooficial no pot ser un factor secundari.

El Suprem ha avalat esta tesi a l’assenyalar que per a adquirir la condició d’especialista en mercantil no cal conéixer llengües cooficials. «No obstant això, el que es convoca (amb l’acord impugnat) és un concurs per a la provisió de determinats destinacions judicials», i ací sí que resulta ja exigible que el coneixement del català, l’èuscar o el gallec s’estimen mèrit preferent, segons els casos. El Suprem sosté que «més enllà del que es considere encertat o convenient, el legislador ha volgut que el mèrit exclòs» per l’acord del cgpj «es tinga present en tots els supòsits de provisió de destinacions judicials, sense excepcions». S’intuïx, doncs, que el Suprem pot tenir reserves sobre la conveniència d’esta norma, però complix la seua obligació d’aplicar la llei.

Després d’esta sentència ja no cap discutir el caràcter de mèrit preferent del coneixement del català per a places a Catalunya. Però està pendent la reforma de la llei orgànica del Poder Judicial (lopj), en la qual, igual que en el projecte d’Estatut, s’aspirava a fixar l’obligatorietat d’este coneixement. Eixa reforma difícilment serà aprovada ja en la present legislatura.

Agressions diverses contra Ca Revolta

Reproduïm al nota de premsa de Ca Revolta, perquè mostra un problema que afecta el funcionament d’una administració pública, l’Ajuntament de València, que permet que hi haja funcionaris en contacte amb el públic que són incapaços de protegir els drets lingüístics dels ciutadans. Pijor encara, funcionaris que vulneren eixos drets.

La nota de premsa de Ca Revolta (05.09.2007):

A la 1.45 de la matinada del dissabte 1 de setembre, primer dia que obria la casa després de les vacances, quan Ca Revolta acabava de tancar, les persones que estaven recollint el bar escoltaren sorolls fora i després van veure un jove que se’n pujava a la finestra i feia un tret contra el vidre amb una pistola de perdigons. Quan varen eixir es trobaren les pintades: «Mai catalans. Fora d’ací. R.V.» I uns pocs joves que fugien corrent. Avisada la policia es va presentar una dotació uniformada de la Policia Nacional, la qual, davant les explicacions en valencià del personal de la casa, va dir: «Si sigue hablando usted así, nos vamos.» Després es van personar policies no uniformats que seguiren les diligències.

Denunciem una vegada més les agressions dels grupuscles feixistes i anticatalanistes contra l’esquerra i el valencianisme, reclamem l’efectiva actuació de la policia davant aquests actes repetits i considerem inacceptable la sistemàtica lesió dels drets lingüístics dels valencians tan habitual per part de la policia.

Ca Revolta

Un director general no atén en valencià

¿Som seu o només «sede»?Josep Vicent Felip i Monlleó és el director general d’Ordenació i Centres Docents, però abans també era el qui manejava la política lingüística del govern valencià. Això fa pensar que deu tindre una certa idea de l’existència de la Llei 30/1992 estatal i de la regulació lingüística que inclou. Més encara, deu tindre personal al seu càrrec que sí que hi deu entendre una mica. Així, no s’entén que no la complixca en allò que afecta els drets dels ciutadans que se li adrecen en valencià: només contesta en espanyol. Almenys eixa és l’experiència que hem conegut fa uns dies a través d’un escrit seu —on, a més, citava decrets «inexistents» per a justificar una normativa que està aplicant sense suport legal.

Podríem pensar en una errada puntual, si no fóra que el motiu propagandístic de la Copa de l’America que inclouen els papers de la conselleria només està en espanyol, «Comunidad sede», sense que hajam vist encara cap «Comunitat seu» a pesar del que contesten quan els ho assenyales i a pesar de les febles iniciatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) per valencianitzar l’esdeveniment. (Per exemple, vegeu el pdf publicitari d’on hem tret la imatge.)

L’escrit és, per tant, una mostra més de la contraplanificació lingüística que s’impulsa des de fa ja massa anys des de l’administració popular del Consell. Molta propaganda sobre suposades senyes d’identitat i sobre subvencions, molt de vici de faronejar amb les dades sobre la quantitat d’alumnes que estudien en valencià (¡poc més del 20 % en 20 anys!). Al final resulta que no són capaços de gestionar la seua correspondència administrativa en dos llengües (¡i això que només en són dos!).

Difusió dels vídeos sobre el País Basc i llengües

La tasca que consistix a fer titulars en els diaris deu ser, sens dubte, una tasca ideològica. Certament, ho sé massa bé, perquè sóc qui fa els titulars de les meues entrades en el dtl. Per tant, haurem d’acceptar com a normal que el diari El País (05.09.2007) faça els titulars que fa, on la notícia pot arribar a ser una anècdota respecte al que en el fons que realment transmet.

Eixa la impressió que he tingut jo en llegir el titular i la notícia que reproduïxc més avall (traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum). Crec que hi havia molts altres títulars possibles, sobretot perquè potser no calia «insinuar» que els vídeos fets en basc no es podien penjar fins ara en Internet o que només es poden penjar en Euskaltube.

El web Euskaltube donarà cabuda en Internet als vídeos realitzats en èuscar

EP – Sant Sebastià – 04.09.2007

Euskaltube.com, un web dissenyat a semblança de Youtube, però en èuscar, pretén convertir-se «en referent principal de la videocreació social basca en Internet». Este nou web permet als internautes enviar els seus propis vídeos i visualitzar-los. Segons va explicar en un comunicat el periodista Haritz Rodríguez, responsable d’Euskaltube.com, el projecte sorgix «de la necessitat de dotar la societat basca d’eines web 2.0 pròpies i, especialment, a aquells que s’expressen en èuscar». Rodríguez va precisar que, encara que este web està destinat a totes les persones que vulguen fer-ne ús, «sense distinció de llengües, el sistema està desenvolupat íntegrament en èuscar, amb el clar objectiu de fomentar l’ús de la llengua basca en la xarxa de xarxes». Encara que va assenyalar que fer la competència a Youtube és una mica impensable pel seu potencial i nombre d’usuaris «des d’Euskaltube creiem que, en paral·lel a les eines globals de la xarxa, les eines locals poden tenir el seu lloc», va assenyalar. Els vídeos que es pengen en Euskaltube no haurien d’estar necessàriament editats en èuscar. Qualsevol vídeo relacionat amb el País Basc, també aquells que estiguen realitzats en castellà o francès, tindrà majors possibilitats de difusió que en altres plataformes.

Els drets lingüístics, segons una organitació de funcionaris de la Guàrdia Civil

El problema no és la llengua, sinó el respecte als drets lingüístics (i el compliment de les obligacions que estos drets impliquen). Hi ha, però, qui només reconeix drets a les persones que parlen en una llengua i, en canvi, obligacions per als que pretenen parlar-ne una altra. Un sentit de la democràcia, de la igualtat i de la justícia certament peculiar. El greu del cas és que eixos plantejaments els puguen fer funcionaris públics (un associació professional), atés que estan reclamant simplement l’abolició dels drets dels ciutadans davant dels desitjos o privilegis dels funcionaris (armats, en este cas, cosa que empitjora l’assumpte).

Si, dissortadament, arribem al web El Portal del Guardia Civil, hi podrem trobar [Consulta: 03.09.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum]:

La ufgcs assegura que no tolerarà la imposició del gallec

L’organització comenta a més que qualsevol ciutadà pot dirigir-se en gallec, per escrit i verbalment, a qualsevol agent. Davant la proposta del bng en el parlament d’establir convenis de formació lingüística per als policies i guàrdia civils de Galícia, la Unión Federal de Guardias Civiles de Galícia [ufgcs] assegura a Bieito Lobeira «que per moltes propostes i peticions que faça al respecte, els guàrdies civils no acceptaran imposicions d’una llengua que molts no parlen perquè senzillament no coneixen, perquè no desitgen utilitzar-la».

Els civils de l’associació afirmen que eixa iniciativa obligaria a tots els guàrdies civils d’Espanya a conéixer totes les llengües de la península i «és una cpsa que no van a tolerar». Insistixen que «l’idioma oficial és el castellà i ja es pot posar fent el pi el senyor Lobeira, que els guàrdies civils, aquells que així ho vulguen, continuaran usant el castellà». La ufgcs qualifica de falsedat el fet que diverses persones hagen patit problemes amb l’ús de la llengua gallega en dependències policials, ja que, segons diuen «és obligació de tots els espanyols, també dels gallecs, conéixer el castellà». L’organització comenta a més que qualsevol ciutadà pot dirigir-se en gallec, per escrit i verbalment, a qualsevol agent i també presentar escrits o denúncies en el mateix idioma. La ufgcs sol·licita al general cap de la zona de Galícia que es pronuncie al respecte sobre l’assumpte.