Diari per a Tècnics Lingüístics

Poc o molt, els lingüistes de les administracions públiques i privades també intentem fer reflexió, fer normativa i, fins i tot, fer ciència —cosa que no està reservada només a les universitats—. Tanmateix, ens veiem sotmesos a les servituds laborals i, a més, a les servituds socials, que travessen constantment les anteriors, tant en les empreses privades com en l’empresa pública.

En eixe sentit, per a la reflexió sobre la nostra tasca i sobre el fet que a pesar del nombre majoritari de dones que treballen en faenes lingüístiques, els nostres principals referents —càrrecs i autors— són homes, podem llegir l’article de Rolf Tarrach (El País, 07.11.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum), que també té el seu punt de reinvindicació que caldria tindre en compte laboralment:

Per una ciència angelical

Rolf Tarrach – 07.11.2007

Després de densos debats es va concloure que els àngels no tenen sexe

L’anterior president de la Universitat de Harvard, Larry Summers, va tenir alguns problemes causats per un comentari sobre la suposada menor capacitat innata de les dones per a fer ciència. Puga ser cert, com puga ser que hi haja hagut vida en Mart, però està molt lluny d’estar científicament provat. Que de certs fets —com que l’autisme siga més freqüent entre els homes o que els savis idiotes siguen quasi tots homes— es deduïxca que els homes siguen més genials, sembla més un acte de fe que una conclusió rigorosa. El que sí que és cert és que les dones en totes les parts són una petita minoria en la jerarquia científica, encara que l’actual president de Harvard siga una dona.

Quan una comissió ordena els candidats per a ocupar una plaça de professor o d’investigador té en compte una sèrie d’indicadors i quantificadors de l’activitat docent i investigadora. Després, mitjançant un algorisme explícit o no, conscient o no, transforma aquestes dades en un valor equivalent a un nombre. El candidat que té el nombre més alt és el qual guanya la plaça.

El mètode sembla científicament correcte, però pot amagar moltíssims biaixos, a part de la seua dependència de l’algorisme utilitzat, una cosa molt subjectiva. ¿Com valorem la fatxenderia —més freqüent entre els homes— d’un candidat? ¿Com la seua agressivitat, el seu desig de competir? ¿No ens deixem influir pels models, generalment masculins? ¿Qualifiquem l’efectivitat —només els resultats— com solen preferir els homes pragmàtics, o l’eficiència —els resultats tenint en compte els mitjans i les condicions inicials— en principi un indicador millor de la qualitat de l’individu? ¿Com es conten els anys dedicats a cuidar els infants? ¿Com es té en compte el fet que la suposició del fracàs (femení) ho induïx? ¿Com es compensa el freqüent escepticisme dels pares i supervisors pel que fa a la capacitat d’una dona investigadora?

El problema de la dona investigadora és enormement complex i estem molt lluny d’arribar a conclusions sobre les quals hi haja un consens entre els especialistes. A més, molts dels que ho considerem un problema seriós per a la ciència tampoc som sempre suficientment conseqüents, i ho dic amb coneixement de causa, com a associat (a pesar del meu sexe) ad honorem de la Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT), que està ajudant-nos a tenir present el problema. Fa un any vaig llegir en la revista Nature un article sobre la desaparició misteriosa de les dones en el programa europeu de joves investigadors EURYI, en la gènesi dels quals vaig participar en el seu moment. En traduïxc una frase: «En Espanya, on prop d’un terç dels sol·licitants eren dones, no se’n va nominar ni una». En eixa convocatòria vaig participar en la fase nacional de la selecció i no vaig tenir suficientment present les meues pròpies idees. Quina vergonya i quina ràbia!

Igual que amb el canvi climàtic, mentre la nostra comprensió científica del problema avança cal començar a actuar. Mentre es debat si el problema s’arreglarà per ell mateix només amb el pas del temps, ja que és conjuntural, o requerix iniciatives, perquè és estructural, es poden anar prenent mesures correctores d’alguns aspectes sobre els quals hi ha pocs dubtes que perjudiquen especialment la dona. Un dels més obvis és que les dones que tenen fills els solen tenir en una edat en la qual també són científicament molt creatives i que una interrupció de cinc anys dificulta enormement la promoció a les categories superiors.

En la jove Universitat de Luxemburg hem introduït un programa que vol evitar aquesta disminució de l’activitat investigadora de les dones professores. Suposem que esta dona solia treballar 50 hores reals, 16 en docència, 4 en administració i 30 en investigació (oficialment 20, ja que el contracte esmenta 40 hores setmanals). El que li proposem al tornar després del permís de maternitat és treballar durant 5 anys realment 40 hores, 8 en docència, 2 en administració i 30 en investigació. Així allibera 10 hores mantenint la seua activitat investigadora, que a més, al tenir horaris més flexibles que la docència, facilita el compliment de les seues obligacions com a mare. Com que cap comissió de promoció seriosa la castigarà per haver disminuït la seua activitat docent, es pot esperar que esta mesura ajude a compensar el desavantatge procreatiu de la dona. Òbviament, el programa no és discriminatori —els homes tenen tantes obligacions pel que fa a la família com les dones— i un home també se’n pot beneficiar.

Más val actuar que discutir ad nauseam sobre el sexe.

Rolf Tarrach és rector de la Universitat de Luxemburg i professor de la Universitat de Barcelona.