La traducció i interpretació de la justícia

Les traduccions del judici a l’Audiència Nacional de Madrid per l’atemptat de Barajas de l’any 2004 han donat lloc a notícies més o menys curioses o interessants, d’acord amb el punt de vist i l’estil dels periodistes. En tot cas, ha quedat clar que la pràctica de la diversitat lingüística i l’administració de justícia són coses que encara no casen com caldria, tal com sabem els ciutadans catalanoparlants d’arreu de l’estat espanyol. La gestió lingüística en els jutjats de qualsevol mena és una assignatura pendent, però com que este cas té una repercussió més gran i potser una gravetat que no convida a la brometa fàcil i al menyspreu de les llengües dels altres, allunyats dels voluntarismes patrioters o dels nacionalismes malentesos d’uns i altres, hem pogut llegir comentaris més acurats del que és habitual sobre la traducció i la interpretació.

En eixe sentit, i des d’un punt de vista professional, crec que és interessant una carta que aparegué en El País (ds. 09.06.2007):

Les traduccions en el judici de l’11-M

Arran de les informacions publicades en l’última setmana sobre la traducció de gravacions realitzades a acusats del procés pels atemptats de l’11-M, ens agradaria cridar l’atenció sobre una sèrie de qüestions:

1. S’ha posat de manifest la importància que pot tindre la interpretació d’una sola paraula, que pot convertir un home en ideòleg d’una matança o en mer coneixedor previ. La traducció i la interpretació no són, doncs, una simple qüestió auxiliar en un judici, sinó una qüestió decisiva que depén de la competència i professionalitat d’aquells que l’exercixen i que no s’ha de confondre només amb «coneixements de llengua», de la mateixa manera que no és el mateix ser advocat que tindre coneixements de dret.

2. S’ha fet evident la incapacitat del Ministeri de Justícia per a afrontar tot sol els reptes lingüístics del procés, ja que ha hagut de recórrer al Ministeri d’Exteriors perquè un dels seus intèrprets funcionaris coordine el grup de reputats intèrprets freelance que han actuat en el judici. No es tracta, doncs, de personal propi de l’Audiència Nacional, com s’ha publicat. El motiu no és altre que el Ministeri de Justícia practica una contractació laboral erràtica i denigrant (titulació de batxiller), duta a terme sense l’assessorament de les facultats de traducció i interpretació o d’associacions de professionals.

3. La importància que la justícia dispose de professionals traductors-intèrprets propis que puguen tindre accés als sumaris amb garanties de confidencialitat i en els quals es puga confiar en un moment determinat atenent la seua trajectòria i experiència.

Però el Ministeri de Justícia i les comunitats autònomes amb competències en la matèria estan optant per la subcontractació. Cras error, ja que les licitacions enriquixen determinades empreses que arriben a quedar-se amb el 60 % dels ingressos mentres que la qualitat de l’intèrpret va lligada al salari que li paguen: 12 euros/hora en els jutjats de la Comunitat de Madrid, 10 euros/hora en la Comunitat Valenciana… La nostra associació ha proposat al Ministeri de Justícia la creació d’un cos similar al del mae que puga conformar una xarxa que gestione registres d’intèrprets qualificats similars als d’altres països de la ue, sense que hi haja intermediaris enriquint-se i sense que quede en entredit la tutela judicial efectiva. Este sistema és possible, ja que funciona en l’illa de Gran Canària. Però continuem rebent una resposta molt habitual: el silenci.

Sonsoles Plaza Blázquez
Presidenta de l’Asociación Profesional de Traductores e Intérpretes Judiciales
I tres firmes més de directius de l’aptij.

Les llengües a Vila-real

El Bloc d’Enric Gil es fa ressò del llibre de Manel Pitarch Font Llibre blanc de l’ús del valencià. Estudi sociolingüístic a Vila-real (Ajuntament de Vila-real, 2007). Les dades continuen mostrant que el valencià avança més lentament del que voldríem. Ací teniu els enllaços a les dos entrades del bloc:

Vila-real: estudi sociolingüístic
Estudi sociolingüístic a Vila-real (2)

Podem refer una afirmació de l’estudi i dir que, dels que diuen llegir en valencià, un 15 % ho fan per la necessitat d’ajudar els fills amb els deures, cosa que sembla confirmar la importància de l’educació tant per als alumnes com per a la resta dels seus familiars i de la societat. L’estudi sembla que considera negativament la «voluntarietat discutible» d’eixa actitud. Posem per cas que és una actitud positiva: la voluntarietat indiscutible de no quedar marginat de la cultura i la llengua del país.

Llengües de signes equiparades

Pel que sembla el llenguatge de signes té uns precedents il·lustres a València (per exemple, en Faustí Barberà i Martí), on es creà —segons informa la Viquipèdia— en 1843 la primera escola per a persones sordes. De fet, la llengua de signes valenciana (LSV) és —ara sí!— l’origen de la llengua de signes catalana.

I ara, per sort, sembla que podrem equiparar els drets lingüístics de les persones sordes de l’estat, segons la informació que podem llegir en El País (dc. 20.06.2007):

El Congrés equipara la llengua de signes catalana a l’espanyola

I. de la F., Madrid

La Comissió de Treball i Assumptes Socials del Congrés va aprovar ahir el projecte de llei de les Llengües de Signes espanyola i catalana, cosa que garantirà a les persones sordes «comunicar-se entre elles i amb el seu entorn», en paraules de la diputada del psc Esperanza Esteve. El projecte de llei, que serà ratificat pel Ple del Congrés la pròxima setmana, incorpora dos eixos d’actuació: d’una banda, garantix el dret de les persones sordes i amb discapacitat auditiva (vora dos milions d’espanyols, 100.000 amb sordera profunda i un miler sordcegos) a una educació bilingüe: podran aprendre i comunicar-se a tots els efectes tant amb la llengua de signes com amb la llengua oral oficial. Dependrà de la seua elecció, o de la dels seus pares si són menors.

Al mateix temps, la llengua de signes catalana adquirix el mateix estatus que l’espanyola. De fet, el projecte de llei inicial ha abandonat el singular i es denomina Llengües espanyoles de signes. Es deixa oberta així la possibilitat que es reconeguen llengües de signes a Euskadi o Galícia.

Arran d’esta norma les persones sordes disposaran de serveis d’intèrprets en els àmbits educatius i sanitaris, així com en els mitjans de comunicació social i l’administració judicial i penitenciària. El lleure i l’esbargiment també seran conquestes accessibles per al col·lectiu.

Requisit lingüístic britànic

La desconnexió informativa sobre alguns temes que ens afecten ben profundament potser fa que passen desapercebudes, descontextualitzades o sense massa transcendència algunes notícies que haurien de tindre un tractament més acurat.

Així, tot i que encara no ens hem acabat d’assabentar que el requisit lingüístic és un deure comú a moltes parts del món, sembla que, més encara, com més a prop, menys ens el mostren i menys el vegem, com és el cas del requisit lingüístic espanyol, que apareix en la constitució espanyola i és exigit en qualsevol àmbit de l’administració pública espanyola, valenciana, catalana, balear, aragonesa o murciana (al Rosselló es tracta del requisit lingüístic francés; a l’Alguer crec que l’italià s’imposa sense més requisit.)

Ara només cal recordar que l’administració valenciana té implantat el requisit lingüístic valencià —tot i que mal regulat—, que fou establit amb la Llei 4/1983 i preestablit i suposat en la Constitució de 1978. I això deu ser cosa de la modernitat, ja que el manteniment i extensió de la diversitat lingüística i dels valors associats a les llengües del món s’enfoca a través d’un requisit semblant (i més ample moltes vegades).

Segons podem llegir en El País (W. Oppenheimer, dc. 13.06.2007):

Examen d’anglés per a ser britànic

[…]

Des del 2 d’abril passat, l’examen de llengua i de ciutadania s’ha estés a aquells que sol·liciten un permís de residència permanent. Però han començat a sonar veus per a estendre eixa exigència a qualsevol estranger de fora de la UE que vullga instal·lar-se més de sis mesos al Regne Unit. La idea es complementa amb la proposta d’instaurar un dia de festa nacional i exaltació dels valors comuns dels britànics.

A Gal·les també se’n fan, de bolets, quan plou

El titular és una reelabració d’un refrany que servix per a presentar el web de Víctor Pàmies i Riudor Refranyer català – castellà, una faenassa impresionant i verdaderament útil. La qüestió és que això del requisit lingüístic servix tant per a llengües minoritzades com per a llengües «majoritzades», la qual cosa demostra que és un instrument a l’abast de qualsevol política, justa o injusta. Per exemple, a l’estat espanyol tenim un requisit lingüístic genèric respecte de l’espanyol que és discriminatori en no tindre la mateixa contrapartida respecte del català, basc o galaicoportugués.

La notícia de l’Avui (dj. 14.06.2007) diu:

El govern de Cardiff veu «inacceptable» el fet i els nacionalistes criden a un boicot a l’empresa

Prohibit parlar gal·lès en públic

La companyia de viatges britànica Thomas Cook demana als seus empleats de Gal·les que a la feina parlin només en anglès

Un grup de manifestants protestaven dilluns passat amb la boca tapada amb un pedaç davant l’oficina de Thomas Cook a Bangor (País de Gal·les), una de les zones amb un índex més elevat de parla gal·lesa. La companyia de viatges i paquets de vacances Thomas Cook va demanar als seus empleats a Gal·les que per tractar de negocis i de feina parlessin «only English» (només anglès). La petició va provocar polèmica i els empleats van portar el cas a la Comissió per la Igualtat Racial —a falta d’una comissió per la igualtat lingüística—, que va dir que la petició o normativa era «il·legal».

Thomas Cook va puntualitzar que els seus empleats a Gal·les poden parlar en gal·lès en les seves converses privades o si algun client els demana productes en aquesta llengua, però la llengua de comunicació sobre negocis, formació del personal o treball en equip seria l’anglès.

El govern autònom de Cardiff va intervenir en l’assumpte dient que la petició laboral és «totalment inacceptable» i el partit nacionalista Plaid Cymru ha demanat un boicot a Thomas Cook mentre no canviï la política lingüística. Les associacions en defensa de la llengua gal·lesa com Cymdeithas yr Iaith (Societat de la Llengua Gal·lesa) creuen que aquest cas demostra «la necessitat de fer una nova llei per regular el gal·lès». La companyia Thomas Cook, una de les més grans de la Gran Bretanya en la venda de paquets de vacances i viatges, recorda: «No hem prohibit parlar gal·lès en converses privades o als clients que volen ser atesos en aquesta llengua, però l’empresa demana l’ús de l’anglès als seus empleats quan tractin temes de feina en el lloc de treball». Clive Adkin, encarregat de recursos humans a Thomas Cook, i la Comissió per la Igualtat Racial han anunciat que es reuniran a finals de setmana per resoldre el conflicte lingüístic.

La Generalitat vol multar ACPV per la reemissió de la TV3 al País Valencià

Continuant amb les amenaces a la llibertat d’expressió i informativa que han promogut els dirigents del PP valencià —i no sabem si el veneçolà Chávez, que no ha renovat la llicència d’una cadena televisiva perquè la considerava nociva (i podem recordar també el cas de l’anul·lació pels mateixos «motius» de la subvenció a El Temps en els primers temps de Zaplana)— s’ho ha copiat o n’ha estat inspirador, podem llegir en El País de hui:

La Generalitat notifica la multa de 300.000 euros i el tancament de TV3

L. G. G., València

La Generalitat va notificar ahir a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) la resolució de l’expedient administratiu obert a la propietària dels repetidors de TV3 en què ordena el «cessament immediat» de les emissions i imposa una multa de 300.000 euros com a responsable d’una infracció «molt greu» de la Llei d’Ordenació de les Telecomunicacions. La Generalitat conclou que ACPV és responsable d’una infracció «molt greu» consistent en la «prestació en règim de gestió indirecta dels serveis de televisió per ones terrestres sense la concessió administrativa preceptiva». L’obertura de l’expedient ha estat objecte de recurs davant el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) per entendre que la Generalitat no és competent sinó que ho és el Ministeri d’Indústria.

Vegeu el comunicat d’ACPV.

Per una JQCV més digna i moderna

És el propòsit de la CDLPV contribuir a millorar tant la situació lingüística del País Valencià com la situació professional del personal que treballa amb eixe mateix objectiu fent tasques tècniques lingüístiques. En eixe sentit, ens ha arribat a la bústia una iniciativa que pretén moure i organitzar el col·lectiu de tècnics que participen en les proves de la JQCV, missatge que reproduïm a continuació:

Col·legues i amics,

Des del col·lectiu d’examinadors i correctors de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià s’ha impulsat un moviment de reivindicació denominat Junta Digna que pretén reclamar una dignificació i una actualització de les proves de la JQCV.

En aquest col·lectiu hi ha un cert malestar, que ha anat augmentant amb el temps, per l’immobilisme que ha caracteritzat la Junta tant pel que fa a retribucions al seu personal de suport com al mateix procediment d’examen. El resultat és que, en aquests aspectes, les proves que organitza la Generalitat Valenciana estan a una distància sideral de les equivalents organitzades per la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear, que curiosament en molts casos tenen la mateixa validesa administrativa. Creiem que les proves de la Junta necessiten urgentment passar un procés d’actualització, modernització i dignificació.

Considerem que la situació és ja inajornable, tenint en compte no solament el greuge que provoca la baixa retribució per exercir d’examinadors i correctors sinó també la proximitat dels canvis que representa el nou Marc europeu comú de referència per a les llengües. Creiem que el col·lectiu d’examinadors i correctors som un grup de personal especialitzat i altament qualificat que mereixem una retribució adequada i que la nostra veu siga escoltada per l’administració.

Alguns membres d’aquest col·lectiu, pertanyents a diferents seus de la JQCV, hem fet un primer pas i hem elaborat un document, el Manifest Junta Digna, amb la intenció de fer-lo circular entre tot el col·lectiu i totes les persones interessades arreu del País Valencià. La finalitat d’aquest manifest és generar un debat entre nosaltres i anar confeccionant un document, que presentarem a l’Àrea de Política Lingüística, amb una sèrie de propostes i reivindicacions, algunes de les quals, com ara les relatives a la retribució i altres relacionades amb el procediment, hem de considerar irrenunciables.

Si sou examinadors o correctors de la JQCV us interessarà visitar la web del moviment Junta Digna, www.juntadigna.tk. És convenient també que us subscriviu a la llista de distribució que hem creat enviant un correu electrònic amb l’assumpte «Alta en la llista» a l’adreça juntadigna@gmail.com per a mantenir-nos informats i en contacte. Si treballem units podem aconseguir que l’administració de la GV dignifique i actualitze les proves. Difoneu aquesta informació perquè puguem arribar a tots els examinadors o correctors de la JQCV. La descoordinació entre els membres del col·lectiu és la gran basa amb què ha jugat l’administració per a disposar de nosaltres com ha volgut. És hora de dir prou i de fer-nos escoltar.

Junta Digna
a/e: juntadigna@gmail.com
Web: www.juntadigna.tk

Demagògia progre amb el nom de la llengua (2)

Una petita nota enEl País (dv. 08.06.2007) continua aclarint la qüestió de la demagògia que ara fan uns socialistes valencians al senat espanyol [veg. l’entrada anterior]:

El PP al·lega un error en el Senat al votar amb ERC

El senador del PP per València Pedro Agramunt va assegurar ahir que el vot favorable del seu grup en la Cambra Alta a una esmena d’ERC en contra del valencià durant la tramitació del projecte de llei del Llibre «va ser un error», que serà rectificat quan el text torne al Congrés. El Grup Socialista del Senat acusà el PP de votar a favor d’una esmena d’ERC que, al modificar la redacció original del projecte de llei del Llibre, exclou el valencià de les campanyes de promoció previstes per als autors que s’expressen en qualsevol de les llengües oficials de les comunitats autònomes.

Lamentablement, encara no sabem a qui no li entra en el cap que valencià i català són denominacions sinònimes de la llengua a tots els efectes legals (i subvencionables), si és cosa dels grups polítics o del diari El País. Sí que observem que no perden els socialistes valencians l’ocasió de fer demagògia, ressuscitant conflictes de noms i encara que el valencià no hi tinga res a guanyar.