Comencem l’any amb un propòsit que diem: millorar l’any anterior. Així que si al Govern valencià del PP li feia falta una dada com a nord de millora per al que li queda de legislatura, doncs, podria ser mirar de maquillar el paperet tan trist que fan en l’educació. Potser en lloc de dur els xiquets a vore animals empresonats en oceanogràfics onerosos els podrien explicar per què hi ha instituts provisionals que complixen algunes dècades de provisionalitat. Per cert, per què afavorixen només un 20% dels alumnes permetent-los ser normalment bilingües com som tots els valencians i els ho impedixen al 80% restant? Diria que n’han pensat alguna bona…

D’altra banda, i per començar bé l’any, podem dir que hi ha nou servei lingüístic a Peníscola; i que Vila-real i la Vall d’Ebo tenen ja la denominació oficial únicament en valencià. A poc a poc.

Avui, 05.01.2007

Sols un 20% d’alumnes estudien en valencià

Lourdes Velasco

Solament dos de cada 10 alumnes estudien en valencià, després de més de vint anys de l’aprovació de la llei d’ús i ensenyament, segons el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV).

En el seu balanç educatiu de l’any 2006, el sindicat manté que “el nombre de programes d’ensenyament en valencià està aturat”, i que l’única explicació al fet que cada vegada hi hagi més nois escolaritzats en català “és el creixement vegetatiu del nombre de grups en cada centre, no l’augment de les línies educatives en valencià”.

Al País Valencià, d’un total de 720.000 alumnes matriculats, estudien en valencià al voltant de 122.200 nens d’infantil i primària i solament 47.612 de secundària, segons l’administració. L’STEPV denuncia que els alumnes de secundària tenen dificultats per continuar aprenent en valencià, perquè als instituts hi ha menys unitats que a les escoles.

El sindicat alerta també del poc ús de la llengua que fa l’administració en les comunicacions als centres, els documents oficials o en les intervencions públiques. Per això assegura que “s’incompleixen la llei d’ús i les sentències dels tribunals de justícia que reconeixen la unitat de la llengua”.

D’altra banda, l’STEPV lamenta la manca de recursos i d’un pla per a l’escolarització d’immigrants i la tendència a la privatització. A més, denuncia que no s’han construït part dels centres educatius projectats el 1996.

Per acabar l’any bé i començar el que ve millor, espere que tècnics i tècniques hagen fet una llarga llista de desitjos per a l’any 2007. Per exemple, que els dos famosos nois d’Olot aprenguen ràpidament quatre paraules més d’espanyol, no fóra cas que els monolingües castellans dels nostres països i de la vora demanaren (de nou) un decret de monolingüisme obligatori i el govern de Zapatero els el firmara. Al cap i a la fi, que els bilingües tinguen millors qualificacions en castellà ens pensem que és una demostració però a les Espanyes encara ho veuen com un greuge comparatiu. I, és clar, ens conviden a l’aculturació i la ignorància.

Altres coses per a l’any nou, per exemple, si ens canviem el cotxe, posem que un Ford —que els fabriquen a Almussafes—, demanarem al concessionari que l’ordinador o el GPS ens entenga i ens parle en valencià. Si això no pot ser, canviarem de concessionari o de marca. És clar, estic avançant una queixa, però els de la Ford poden anar solucionant-ho. (Este comentari ha estat suggerit per David Valls i Xavier Rull en Migjorn.)

En el mateix sentit, en el banc ja m’atenen en valencià en tots els tràmits. No han segut ni Font de Mora ni González Pons traguent la llengua. Jo a soletes. És clar, hi havia diners pel mig que se’n podien anar en busca de millor tracte. De la mateixa manera, ja poden demostrar els gestors polítics (del PP, principalment) alguna cosa més que guies de conversa per a no parlar valencià a Brussel·les —quin lloc més adient per a exemple de futurs immigrants, ei, Font de Mora?—, programes per a escriure en castellà i que et traduïxquen al català i subvencions per a pagar ben pagat a algú. Potser l’any que ve a Carcaixent em faran els rebuts en valencià sense que els ho haja de reclamar contínuament —ara es tracta de l’IBI—, perquè l’any que ve es juguen els vots (que també són diners, és clar!).

A Teulada (PP), com a mostra de l’efectivitat dels diners invertits per Font de Mora en política lingüística, resulta que per a ser auxiliar administratiu hi ha proves eliminatòries de francés, anglés i alemany. En canvi, en valencià pots traure un zero i quedar-te tan a gust. Per tant, per què acaba de dir el conseller Font de Mora Turón que el valencià és una eina d’integració dels immigrants? Potser era per tancar l’any amb una frase bonica. (Ho explica una mica el Levante.)

Hi ha uns quants desitjos més, com ara que la violència masclista no siga assassina i que l’administració pública no mantinga el llenguatge sexista o classista, que Toni Cucarella torne a escriure, que els editors editen més i sobretot millor en català, que els catalunyesos lligguen proporcionalment tants llibres valencians com nosaltres en llegim de catalunyesos, que facen accessible el centre històric de València, que hi facen aparcaments per a residents, que el web de les Corts valencianes no tinga el castellà com a llengua predeterminada i imposada (i ningú sap com ha segut)… Un fum de coses més, naturalment, en valencià.

Com que s’acosten dates en què decidirem segons quines coses impossibles de complir, em plau fer-me ressò d’uns principis formulats per Joan Solà i Cortassa que són possibles de dur avant —ho fem ben sovint— i que poden tindre efectes ben positius, en nosaltres mateixos i en el nostre medi ambient lingüístic. Ací van, doncs els bons principis (tret de l’Avui, 09.11.2006):

Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntat de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement, apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català: sense cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dónes suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne. I seran les autoritats competents les que hi hauran de trobar la solució, no pas tu individualment. Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera. Si poguéssim aplicar això al cine, la difusió i la flexibilitat del català tindrien un suport excepcional. Però aquí jo no veig que s’hi pugui aplicar, simplement perquè primum vivere: aquí són les autoritats que han de passar al davant.