El sexisme entre els lingüistes

Poc o molt, els lingüistes de les administracions públiques i privades també intentem fer reflexió, fer normativa i, fins i tot, fer ciència —cosa que no està reservada només a les universitats—. Tanmateix, ens veiem sotmesos a les servituds laborals i, a més, a les servituds socials, que travessen constantment les anteriors, tant en les empreses privades com en l’empresa pública.

En eixe sentit, per a la reflexió sobre la nostra tasca i sobre el fet que a pesar del nombre majoritari de dones que treballen en faenes lingüístiques, els nostres principals referents —càrrecs i autors— són homes, podem llegir l’article de Rolf Tarrach (El País, 07.11.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum), que també té el seu punt de reinvindicació que caldria tindre en compte laboralment:

Per una ciència angelical

Rolf Tarrach – 07.11.2007

Després de densos debats es va concloure que els àngels no tenen sexe

L’anterior president de la Universitat de Harvard, Larry Summers, va tenir alguns problemes causats per un comentari sobre la suposada menor capacitat innata de les dones per a fer ciència. Puga ser cert, com puga ser que hi haja hagut vida en Mart, però està molt lluny d’estar científicament provat. Que de certs fets —com que l’autisme siga més freqüent entre els homes o que els savis idiotes siguen quasi tots homes— es deduïxca que els homes siguen més genials, sembla més un acte de fe que una conclusió rigorosa. El que sí que és cert és que les dones en totes les parts són una petita minoria en la jerarquia científica, encara que l’actual president de Harvard siga una dona.

Quan una comissió ordena els candidats per a ocupar una plaça de professor o d’investigador té en compte una sèrie d’indicadors i quantificadors de l’activitat docent i investigadora. Després, mitjançant un algorisme explícit o no, conscient o no, transforma aquestes dades en un valor equivalent a un nombre. El candidat que té el nombre més alt és el qual guanya la plaça.

El mètode sembla científicament correcte, però pot amagar moltíssims biaixos, a part de la seua dependència de l’algorisme utilitzat, una cosa molt subjectiva. ¿Com valorem la fatxenderia —més freqüent entre els homes— d’un candidat? ¿Com la seua agressivitat, el seu desig de competir? ¿No ens deixem influir pels models, generalment masculins? ¿Qualifiquem l’efectivitat —només els resultats— com solen preferir els homes pragmàtics, o l’eficiència —els resultats tenint en compte els mitjans i les condicions inicials— en principi un indicador millor de la qualitat de l’individu? ¿Com es conten els anys dedicats a cuidar els infants? ¿Com es té en compte el fet que la suposició del fracàs (femení) ho induïx? ¿Com es compensa el freqüent escepticisme dels pares i supervisors pel que fa a la capacitat d’una dona investigadora?

El problema de la dona investigadora és enormement complex i estem molt lluny d’arribar a conclusions sobre les quals hi haja un consens entre els especialistes. A més, molts dels que ho considerem un problema seriós per a la ciència tampoc som sempre suficientment conseqüents, i ho dic amb coneixement de causa, com a associat (a pesar del meu sexe) ad honorem de la Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT), que està ajudant-nos a tenir present el problema. Fa un any vaig llegir en la revista Nature un article sobre la desaparició misteriosa de les dones en el programa europeu de joves investigadors EURYI, en la gènesi dels quals vaig participar en el seu moment. En traduïxc una frase: «En Espanya, on prop d’un terç dels sol·licitants eren dones, no se’n va nominar ni una». En eixa convocatòria vaig participar en la fase nacional de la selecció i no vaig tenir suficientment present les meues pròpies idees. Quina vergonya i quina ràbia!

Igual que amb el canvi climàtic, mentre la nostra comprensió científica del problema avança cal començar a actuar. Mentre es debat si el problema s’arreglarà per ell mateix només amb el pas del temps, ja que és conjuntural, o requerix iniciatives, perquè és estructural, es poden anar prenent mesures correctores d’alguns aspectes sobre els quals hi ha pocs dubtes que perjudiquen especialment la dona. Un dels més obvis és que les dones que tenen fills els solen tenir en una edat en la qual també són científicament molt creatives i que una interrupció de cinc anys dificulta enormement la promoció a les categories superiors.

En la jove Universitat de Luxemburg hem introduït un programa que vol evitar aquesta disminució de l’activitat investigadora de les dones professores. Suposem que esta dona solia treballar 50 hores reals, 16 en docència, 4 en administració i 30 en investigació (oficialment 20, ja que el contracte esmenta 40 hores setmanals). El que li proposem al tornar després del permís de maternitat és treballar durant 5 anys realment 40 hores, 8 en docència, 2 en administració i 30 en investigació. Així allibera 10 hores mantenint la seua activitat investigadora, que a més, al tenir horaris més flexibles que la docència, facilita el compliment de les seues obligacions com a mare. Com que cap comissió de promoció seriosa la castigarà per haver disminuït la seua activitat docent, es pot esperar que esta mesura ajude a compensar el desavantatge procreatiu de la dona. Òbviament, el programa no és discriminatori —els homes tenen tantes obligacions pel que fa a la família com les dones— i un home també se’n pot beneficiar.

Más val actuar que discutir ad nauseam sobre el sexe.

Rolf Tarrach és rector de la Universitat de Luxemburg i professor de la Universitat de Barcelona.

El codi ISO 639 de la llengua

Lladró només en espanyol i anglésEs veu que hi havia una petició de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per a normalitzar el codi val com a indicació per allò que ells denominen «llengua valenciana», que deu ser el mateix que la llengua valenciana que denominem tots (i catalana com a referència més general), llevat que, en el seu cas, l’ús que en fan deixa la cosa en el misteri. El cas és que val és el codi ISO 639-3 per al buahi o vehes, llengua de Papua Nova Guinea, segons Ethnologue.com.

El SIL International, que gestiona eixos codis ISO (639-1, 639-2 i 639-3), ha actuat amb la racionalitat i el rigor científic de què està bastant mancada la RACV en esta qüestió i no ha admés una proposta innecessària i, fins i tot, inútil per a una entitat on els membres més rellevants no utilitzen amb normalitat la llengua valenciana (codis cat i ca) —com es pot comprovar en el web de l’antiga empresa del seu degà honorari, Juan Lladró Dolz—, excepte en reunions de bar i festejos entre companys de subvencions públiques, com ara Alfonso Rus (Diputació de València) i Rita Barberá (Ajuntament de València).

La notícia del diari Avui (07.11.2007) és la següent:

La decisió de Sil Internacional referma la unitat de la llengua

Denegat el codi lingüístic ‘val’ promogut per entitats secesionistes valencianes

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana

La unitat de la llengua catalana ha estat refermada per un organisme competent com Sil Internacional, entitat que gestiona els codis ISO que fan referència a les llengües del món, en refusar la proposta de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i altres entitats de crear un codi ISO ‘val’ diferent del ‘ca’ que identifica la llengua catalana. Aquesta proposta pretenia formalitzar el secessionisme bibliogràfic que fins no fa gaire aplicava la Biblioteca Nacional espanyola, que diferenciava els llibres escrits en les variants catalana i valenciana, metodologia no oficial que encara aplica l’Agència Espanyola de l’ISBN.

Sil Internacional ha refusat la proposta adduint raonaments que inclouen diverses sentències jurídiques que reconeixen la unitat de la llengua catalana així com el dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el mateix sentit.

L’exigència del castellà i el mèrit d’altres llengües

Rescatem a continuació una notícia curiosa sobre les sorpreses que causa el «mèrit» lingüístic en persones despistades respecte dels drets lingüístics dels ciutadans de l’estat. Cal tindre en compte que no es coneix que eixes mateixes persones mostren cap sorpresa o inquietud respecte del «requisit» lingüístic espanyol que s’aplica en les oposicions convocades pel ministeri de sanitat espanyol:

«3. Los aspirantes nacionales de estados cuya lengua oficial no sea el castellano, solo serán admitidos a las presentes pruebas si acreditan un conocimiento suficiente del mismo, mediante los documentos que se especifican en la base IV.7.»

La notícia del diari El País (02.11.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

L’exigència de l’èuscar complica la falta de metges especialistes

L’oposició puntua quasi igual l’idioma que tots els mèrits científics

Eduardo Azumendi – Bilbao – 02.11/2007

La falta de metges especialistes s’ha convertit en un problema urgent per a tots els sistemes de salut. Les comunitats autònomes se’ls rifen i algunes fins i tot han començat ja a captar metges estrangers. Si eixa manca resulta estructural, en el cas d’Euskadi la situació es complica encara més per l’exigència administrativa que tenen els facultatius de saber èuscar. Alguns més que uns altres. Els més obligats són els pediatres, perquè estan en contacte amb la població amb major percentatge de bilingües, els xiquets. Eixa exigència ha suposat que conéixer l’èuscar puntue en les oposicions que convoca Sanitat quasi el mateix que els mèrits científics acumulats durant anys de professió, prop del 10 % del total de punts en joc.

Pediatria és una de les set especialitats bàsiques que Sanitat reconeix que patix un dèficit d’especialistes, problema que les exigències lingüístiques han acabat per agreujar. Només a Àlaba, la província menys euskaldun, una de cada quatre places d’aquesta especialitat ha hagut de ser coberta per un metge de família.

En una carta remesa a El País, el president de l’Associació Espanyola de Vigilància Intensiva Pediàtrica, Juan Casado Flores, mostrava el passat 20 d’octubre la seua «sorpresa i pesar» per aquesta circumstància. Casado, una autoritat nacional en pediatria, es va topar amb aquesta valoració de l’èuscar fa uns tres mesos, quan se’l va requerir perquè formara part d’un tribunal que havia de seleccionar quatre especialistes en xiquets malalts crítics per als hospitals de Cruces i Donostia. «Un metge especialista que sàpia èuscar, sent desitjable tenir aquest coneixement, però sense cap altre mèrit, té moltes més possibilitats de ser triat per a ocupar una plaça fixa d’especialista que el metge amb major experiència i reconeixement en la seua àrea», es lamenta Casado, qui també és cap de servei de l’Hospital Xiquet Jesús, de Madrid, un centre que està especialitzat en vigilància intensiva pediàtrica.

«Quan em vaig assabentar de les bases de l’oposició», recorda Casat en declaracions a aquest periòdic, «vaig discutir amb els altres membres del tribunal, perquè em semblava desproporcionat atorgar 16 punts a l’èuscar enfront dels 20 que es podien assolir amb tota la carrera científica. La resposta va ser que no es podien qüestionar les bases perquè era decisió del govern basc. I jo el que vaig dir és que quan tens a un xiquet greument malalt i cal traure’l avant, l’única cosa que conta és la teua perícia i coneixements professionals, no el saber més o menys èuscar. I si no, que els ho pregunten als seus pares».

En la seua opinió, l’èuscar pot ser «un idioma meravellós», però «mai» ha de resultar determinant a l’hora de triar als millors professionals. «Em sembla un empobriment donar els mateixos punts a l’historial professional i a l’èuscar. És que, en estes condicions, ni el major expert mundial podria obtenir plaça en Osakidetza si no sap èuscar. Resulta una bogeria».

També en una línia crítica amb la valoració que s’atorga a l’èuscar en les oposicions, la Societat de Medicina Familiar i Comunitària-Osatzen està a l’espera del resultat del recurs judicial que va presentar contra les oposicions de desembre passat. El títol de medicina familiar suposava 13 punts enfront dels 16 que s’atorgaven a la llengua basca. Suposa una diferència que, segons un portaveu de la citada societat, resulta «desproporcionada».

Un espavilat en la cort de Font de Mora Turón

L'espavilat Font de Mora és el de la llengua de la dreta
Els tècnics i tècniques lingüístics (TMPL o AL) que treballem en l’administració de la Generalitat sabem per què pertanyem a l’administració especial —anem a admetre eixa premissa—. Tal com diu la llei de la funció pública valenciana (art. 16.3):

Són llocs d’administració especial aquells que, encara que exercisquen funcions que tendeixen a la producció d’actes administratius, tinguen un caràcter tècnic per raó de l’exercici d’una determinada professió o professions específiques.

Barracons segons el consellerAixí, si observem la imatge que hem pogut trobar en el bloc L’Efecte Jauss 2.0 observem que, tal com dia Gloria Marcos Martí —deixe constància que el nom de la diputada no duia accent en el docv que publicava les candidatures de les passades eleccions— en el ple de les Corts, hi ha algun «espavilat» en la conselleria de Font de Mora Turón, però es tracta d’un espavilat que no sap llegir els diccionaris, faena que els tècnics lingüístics sabem que és una tasca especialitzada. En concret, el drae no diu que barracón siga ‘caseta tosca’, sinó:

1. m. Edificio rectangular de una planta para albergar tropas.

I diria que això no és cap millora al·lucinant per a la consideració que hauria de meréixer el lloc on els governants del pp no permenten aprendre en valencià a vora el 80 % de l’alumnat del país. Es veu que poden acabar sense ni saber llegir un diccionari, per molt oficial que siga a totes les Espanyes. Aixina ixen els consellers espavilats traguent la llengua i els diccionaris.

La Comissió Europea en català per Internet

La UE en català
Segons he sentit hui en el Telenotícies Migdia de TV3, hi ha un web de la Comissió de la Unió Europea en català. De més verdes en maduren, que diuen al meu poble, i eixa no era la més verda, certament, que les tenim més a prop. Una inquietud, però: ¿per què no hi apareix el País Valencià? Francisco Camps i companyia, naturalment, tenen la resposta, i més val no sentir-la.

Segons el web de TV3, que cita l’ACN (Agència Catalana de Notícies):

El català és la primera llengua no oficial de la UE que té una pàgina web de la Comissió Europea: ec.europa.eu/spain/barcelona.

Brussel·les només havia acceptat, fins ara, traduir al català algunes notícies del portal de la Comissió i obrir un fòrum d’opinió als comentaris en llengua catalana. Des d’aquest dijous, però, la representació de la Comissió a Barcelona disposa del seu propi espai web íntegrament en català, actualitzat de forma permanent i amb notícies i informació.

Com estudiar o treballar a la Unió Europea, quins projectes s’han finançat amb fons europeus a Catalunya i les Illes Balears o quina és la situació del català a la UE són algunes de les preguntes que respon la web que han presentat aquest dijous el director de la representació de la Comissió a Barcelona, Manel Camós, i la periodista Laura Rahola.

El català, la cultura i el negoci

Els eurodiputats Maria Badia, Teresa Riera, Raül Romeva i Ignasi Guardans tornen a demanar poder fer ús del català en les preguntes a la Comissió i al Consell de la Unió Europea, segons informa Vilaweb. El diari Avui i eldebat.cat ens informen sobre l’aparició d’un llibre enquesta elaborat per Enrico Chessa, Ernest Querol, Natxo Sorolla [bloc], Joaquim Torres i Joan-Albert Villaverde. I Encarna Sant-Celoni inicia el cicle «Escriure el país» a la Universitat d’Alacant, cicle en què també participaren altres companys tècnics, per exemple, Josep Lozano amb el relat Croissant.

Està clar que si l’espanyol és un negoci [El País], qualsevol llengua ho pot ser, perquè en això del capitalisme no hi ha excepcions sinó publicitat, oferta i demanda. Al cap i a la fi, és qüestió de clients potencials, i el català en té molts més entre els milers de milions d’habitants del planeta. És simple: qualsevol que no en sàpia. Només cal fer-li arribar la necessitat —el requisit lingüístic, molt necessari a molts llocs del món.

Impuls de l’ús del valencià en la Guàrdia Civil

Vam obrir una categoria de missatges amb el terme «al·lofòbia» arran d’unes notícies que afectaven el comportament d’alguns membres de la Guàrdia Civil, i perquè la cosa tenia ja tradició, malauradament. En canvi, el diari Levante (19.10.2007) informa d’unes mesures que actuen en un sentit més positiu per als ciutadans i per als seus drets lingüístics, tal com també es comenta en El Portal del Guardi Civil.

La notícia del diari Levante és la següent (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Interior ordena utilitzar el valencià en les casernes de la Guàrdia Civil

El director general de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida, ha remés una ordre a tots les casernes de la Comunitat Valenciana perquè impulsen l’ús del valencià en els serveis diaris.

José Graella, València

Així, els missatges de les centraletes estaran en castellà i valencià, els impresos de la intervenció d’armes es redactaren en ambdós idiomes i els agents realitzaran cursos oficials per a atendre i fins i tot redactar les denúncies en l’una i l’altra llengua. Per a l’Associació Independent de la Guàrdia Civil (Asigc), es tracta d’una bona mesura que hauria d’anar acompanyada d’unes altres que garantiren el bilingüisme real en el cos.

En el seu escrit, Joan Mesquida al·ludix a l’Estatut bàsic de l’empleat públic per a recordar l’obligació de garantir als ciutadans una atenció completa en la llengua que sol·licite sempre que siga oficial. Encara que l’article 4 d’eixe estatut diu que esta disposició només serà obligatòria quan la legislació específica de la policia i la Guàrdia Civil així ho determine, el director general entén que «la Guàrdia Civil ha d’adaptar-se a esta normativa en la mesura que els seus recursos ho permeten» .

Així, ordena a totes les comandàncies que «els missatges de benvinguda i informació de les centrals de telèfon de les casernes situades en territoris amb llengües cooficials, estaran gravats en castellà i en l’altra llengua» , en este cas en valencià.

També s’establix que els models de llicències, autoritzacions, targetes i guies de pertinença d’armes siguen emplenats en la llengua que diga l’interessat. I, finalment, «es realitzaran les gestions oportunes amb organismes autonòmics, provincials o locals per a promoure la realització de cursos per a l’aprenentatge de llengües cooficials per personal destinat en les comunitats autònomes afectades» , diu l’ordre.

Per a Asigc, esta instrucció és positiva, però hauria d’aprofundir-se en el bilingüisme procurant que els agents puguen atendre en ambdós idiomes. Proposa, per exemple, que s’apuge el sou als guàrdies civils perquè els joves de Catalunya, València, País Basc o Galícia es decanten per la Guàrdia Civil en comptes de les policies autonòmiques. En l’actualitat, diuen, en el cos hi ha majoria d’andalusos, extremenys o asturians que ocupen estes destinacions i que difícilment poden atendre en altra llengua que no siga el castellà.

També proposen que a l’hora d’ingressar en la Guàrdia Civil, la comunitats fixen uns contingents de personal que haurien de ser coberts per aspirants amb coneixements de l’idioma.

En definitiva, el que vol Asigc és que l’Institut Armat s’assemble el màxim possible a un cos de policia civil i que l’ensinistrament militar es limite a situacions excepcionals.

Tribunals, llengües i justícia

Hi ha tribunals i hi ha justícia. Es veu que les coses no van massa lligades. En alguns tribunals espanyols el que prima és la discriminació lingüística. Es veu que això només seria un delicte si es tractara d’impedir parlar en espanyol. En canvi, és alguna altra cosa —que no sabem identificar legalment— quan són jutges els qui impedixen fer ús d’alguna de les altres llengües oficials.

La notícia del diari Avui (11.10.2007) és la següent:

El Poder Judicial no veu motius per expedientar la jutge que va vetar el català

La majoria conservadora imposa el seus vots | López Tena porta el cas a la Fiscalia del TSJC perquè considera delictiva l’actitud d’Ingelmo

Jordi Panyella

El plenari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va rebutjar ahir obrir un expedient disciplinari a la magistrada de l’Audiència de Barcelona, Ana Ingelmo, que la setmana passada va impedir a un testimoni del judici del crim de la Patum declarar en català al·legant el dret de defensa dels acusats. La decisió de la jutge va motivar la protesta de tres advocats que participen en el judici i la crítica de la consellera Montserrat Tura.

El cas de la jutge havia arribat al CGPJ a través del vocal Alfons López Tena, que va presentar una proposta de sanció, i de l’Associació de Juristes en defensa de la Llengua, que va formalitzar una denúncia. La iniciativa de López Tena demanava també retirar a Ingelmo la distinció de Sant Raimon de Penyafort -que va rebre recentment- i portar el cas a la Fiscalia.

En la votació d’ahir, els vocals de la majoria conservadora del Consell van desestimar qualsevol mesura disciplinària contra la magistrada. Alguns membres del plenari van argumentar que Ingelmo havia actuat bé i van reblar la seva argumentació afirmant que ells haurien fet el mateix. Aquests vocals van explicar que en el servei d’inspecció del CGPJ ja hi ha una «informació prèvia sobre aquest afer» i que aquesta circumstància fa innecessària l’obertura d’un expedient. No es va especificar l’origen d’aquesta informació i si responia a la denúncia presentada per l’Associació de Juristes.

La vocal Montserrat Comas va presentar una esmena on demanava donar trasllat del cas al servei d’inspecció i també va ser rebutjada. La petició d’obertura d’expedient només va rebre el vot del vocal que la va presentar.

López Tena va formular un vot particular a la decisió de la majoria on recorda que Ingelmo ha vulnerat la Constitució, l’Estatut, la llei del Poder Judicial, la Carta Europea de les llengües regionals i la Declaració Universal dels Drets Humans. El vocal també considera que la jutge ha incorregut en un delicte de prevaricació i ahir mateix ho va comunicar a la Fiscalia.

Tipografia, llengua i banalitats

Nacionalisme banal La normativa lingüística és molt important per als tècnics lingüístics, ja que es troba a la base de la seua tasca. Tanmateix, la normativa no és una doctrina que s’aplica de manera cega, sinó que es veu modulada per les consideracions professionals dels mateixos tècnics i, també, per les les limitacions tecnològiques de cada moment.

Un simple accent en una majúscula, per exemple, l’accent que faltava en la capçalera del diari espanyol El País, ha mereixcut comentaris des de fa molts anys. Ara sembla que per fi es resoldrà la mancança. A més, aprofiten per a fer un canvi d’imatge i vendre una renovació —i podríem dir, llegint l’editorial d’ahir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, que posaran l’accent més acríticament encara en l’espanyolitat: tot i la part de raó que puguen tindre, ¿què comentaren en abril passat sobre la presència espanyola en la Fira del Llibre de Londres? Més enllà d’un exercici de periodisme, el diari cau massa sovint en la hipocresia i el nacionalisme banal.

Per cert, la manca de l’accent s’haguera pogut resoldre fa molt de temps, però la qüestió es va maquillar amb reflexions sobre icones, que és una manera de reflexionar més pròpia d’ocupacions diferents de les del periodisme. La carta dels dissenyadors de la capçalera aclarix algunes coses (El País, 13.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

L’accent d’El País

Reinhard Gäde i Julio Alonso – 13.10.2007

La capçalera d’El País es va dissenyar sense titlla per una raó més senzilla, però de més pes, que l’utilitzada dijous passat per a anunciar que el redisseny del periòdic incorpora el preceptiu accent en la i. «Que la capçalera té un significat icònico no literal i que ningú es para a pensar en el contingut del que definix» és una explicació o justificació a posteriori, no per això exempta de fonament. I d’exemples; entre ells, el logotip de Telefónica.

Però s’oblida que no va ser l’estètica sinó un impediment tècnic el que ens va dur a proposar la supressió de l’accent: les modernes fotocomponedores, de fabricació nord-americana, mancaven de majúscules accentuades, i no tenia sentit posar accent en la capçalera quan els textos que en la resta del periòdic s’escrigueren tot de majúscules haurien d’anar sense accent. No érem els únics. La resta dels periòdics, amb tecnologia més endarrerida, estaven igual. Era una situació que s’arrossegava des de la implantació de la linotípia, màquina inventada per l’alemany Mergenthaler a la fi del segle xix. Fins a tal extrem que més d’una generació d’aquella època va ser educada en la idea que les majúscules no s’accentuaven.

Cal dir també que El País va ser el primer periòdic —almenys entre els de difusió nacional— a retornar l’accent a les majúscules. Va ser el 9 de novembre de 1983, la primera vegada que el cognom del director (Cebrián) i el dia de la setmana (dimecres) s’escrivien amb titlla.

La llengua de signes al parlament espanyol

Una nova varietat lingüística, la llengua de signes, ha arribat al parlament espanyol. Ara caldrà comprovar si per ací anem resolent la discriminació del català (i de la resta de llengües de l’estat), o potser els sords catalans també hauran de ser tan «iguals» com els oïdors catalans, és a dir, menys iguals que els espanyols.

La notícia del diari El País (11.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Parlament aprova per unanimitat el reconeixement de la llengua de signes

Juan G. Bedoya – Madrid – 11.10.2007

Per fi, la llengua de signes. Després de dècades «d’esforç i frustració», la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) va rebre ahir amb goig l’aprovació per les Corts, en votació unànime del Senat, de la llengua natural de les persones sordes. «No és el remei immediat per a segles de discriminació, però sí una potent eina per a tombar moltes de les barreres de comunicació existents», va dir el seu president, Luis J. Canó.

L’orgull sord, com es va conéixer als EU, fa una mica més de 50 anys, el moviment en favor de «la sobirania existencial» de les persones sordes —i de molts altres col·lectius marginats—, es va basar en investigacions lingüístiques que demostraven que la llengua de signes té totes les característiques pròpies de les llengües i la mateixa funcionalitat per a pensar, comunicar i manejar conceptes. Però la llengua de signes no és universal. Cada país té el seu propi idioma. En Espanya s’utilitza la llengua de signes espanyola (LSE) i, a Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC). La raó és que les diferents comunitats de persones sordes, com s’esdevé amb les llengües orals, han establit signes propis per a designar els diferents conceptes, així com estructures gramaticals singulars.

La llengua de signes ha estat un idioma proscrit moltes vegades a Espanya. Les persones sordes s’educaven en escoles on se’ls prohibia usar-la i, en la vida diària, havien de superar tot tipus d’obstacles, fins i tot els que havien triomfat en la societat. Un exemple és el que li va passar al millor esportista sord espanyol, Javier Soto (Hondarribia, Guipúscoa, 1977), llicenciat universitari i diverses vegades campió del món i d’Europa fins i tot en proves per a oïdors. En una carrera oficial de 400 metres, els jutges van donar eixida falsa, però Soto no va poder adonar-se de la indicació que manava parar. Va estar corrent pel seu carrer 200 metres, perseguit pels jutges per a avisar-li que l’eixida havia estat nul·la. «Podeu imaginar-ho, tot el món reia de l’espectacle que vaig protagonitzar», conta. Fa dècades que altres països europeus van resoldre eixe tipus de situacions amb lleis i tecnologia adequades.

La llei aprovada ahir tracta d’evitar discriminacions molt pitjors. «Ara han de caure els obstacles que ens han impedit accedir a l’educació, a la sanitat, al coneixement, a la justícia, a tants àmbits als quals qualsevol persona oïdora accedix sense dificultat. Comencem a estar més prop de ser iguals», diu Luis J. Canó. Per a això reclama «una assignació suficient en els pressupostos de l’estat per a 2008». «El dret de les persones sordes a gaudir de serveis i recursos que fins a ara no estaven garantits exigix comptar amb els mitjans necessaris. Seria lamentable haver de seguir esperant per falta de recursos», advertix el president de la CNSE. Ahir va acudir al Senat acompanyat d’un centenar de persones, assegudes en la tribuna de convidats, membres, totes elles, d’associacions d’afectats. Després de la votació, els senadors es van posar drets i els van aplaudir.

En Espanya hi ha un milió de sords, dels quals 7.000 són menors de 6 anys. 400.000 persones usen la llengua de signes i hi ha 500 intèrprets acreditats, que realitzen 40.000 serveis anuals en centres d’ensenyament, hospitals, comissaries, jutjats o espais culturals. En molts països europeus, hi ha un intèrpret per cada deu persones sordes; a Espanya, un per cada 221.