Diners per a la nostra cultura subvencionada

El cidaj ens ha fet arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 5 de juny de 2007, de la secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística, per la qual es concedixen ajudes econòmiques per al doblatge al valencià de produccions audiovisuals. [2007/7839] (docv núm. 5 538, de 20.06.2007)
– vegeu text
RESOLUCIÓ d’11 de juny de 2007, de la secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística, per la qual es concedixen ajudes per a la realització de treballs d’investigació dins del Pla d’Estudis del Valencià Actual 2007. [2007/7985] (docv núm. 5 538, de 20.06.2007)
– vegeu text
RESOLUCIÓ de 14 de juny de 2007, de la secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística, per la qual es concedixen ajudes econòmiques per a la promoció de l’ús del valencià en les produccions teatrals a la Comunitat Valenciana. [2007/8212] (docv núm. 5 541, de 25.06.2007)
– vegeu text
RESOLUCIÓ de 13 de juny de 2007, de la secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística per la qual es concedixen ajudes a la traducció i edició d’obres literàries al valencià i del valencià a altres idiomes. [2007/8214] (docv núm. 5 541, de 25.06.2007)
– vegeu text

El congrés espanyol es preocupa per les llengües de la justícia

Han passat molts anys ja de democràcia, però l’administració de justícia —cosa que pressuposen massa sovint els monolingües—, no ha confirmat encara definitivament i de manera general els drets lingüístics o a la igualtat dels ciutadans no castellans de l’estat. A voltes n’hi ha excuses en la ignorància d’alguna de les parts i a voltes ni tan sols hi ha excuses, sinó un imperatiu predemocràtic.

En qualsevol cas, el congrés espanyol s’ha mogut una mica per fer respectar el drets lingüístics. Segurament caldria que ho resolgueren primer a dins del mateix congrés, però encara és propi de molts polítics reclamar als altres els deures que no complixen ells mateixos.

Segons la notícia de El País (dc. 27.06.2007) —traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum—:

El Congrés insta que es respecte en els jutjats l’ús de llengües oficials

El pp vota amb tots els grups per a fer complir la llei que empara el bilingüisme

VERA GUTIÉRREZ CALVO – Madrid – 27/06/2007

Abans que s’aprovara l’Estatut de Catalunya, la Llei del Poder Judicial ja reconeixia el dret de les parts personades en un litigi a utilitzar les llengües cooficials —en les comunitats que en tinguen— en les seues intervencions davant el jutjat. Però és un dret que no sempre es respecta, segons admeten tots els partits. Per això, la Comissió de Justícia del Congrés va decidir ahir per unanimitat instar el Govern que «impulse el compliment» d’eixa llei i d’allò establit en els estatuts d’autonomia.

«Si hi ha un àmbit on la pluralitat lingüística presenta un dèficit, aquest és l’àmbit judicial. L’article 231 de la Llei del Poder Judicial és ignorat en moltes ocasions», va plantejar el portaveu de ciu, Jordi Jané. Hi van estar d’acord el socialista Jordi Pedret —«el problema existix, hi ha un compliment imperfecte de la legislació», va dir— i el diputat del pp Juan Manuel Albendea, que va subratllar que «la pluralitat lingüística d’Espanya no la discuteix ningú». «De totes maneres, els incompliments són puntuals», va matisar el popular.

Albendea va votar a favor de la proposta de ciu, però abans va fer un va intent per canviar-la per una altra «més pràctica» en la qual, en lloc de parlar genèricament de «prendre mesures», es reclamara que els jutjats de comunitats amb llengua pròpia disposen de «traductors suficients que permeten una comunicació fluida i correcta entre el tribunal i les parts, evitant qualsevol possible indefensió».

«Redactar-ho així em sembla molt més eficaç”, va opinar el diputat del pp. El nacionalista Jordi Jané, tot i agrair l’aportació, li va aclarir que no era això realment el que perseguia el seu grup. «No és tant la falta de mitjans, es tracta del model: aspirem que els qui servixen la justícia en els territoris amb llengua pròpia usen esta llengua. És pedagogia», va explicar. No obstant això, l’article 231 de la Llei del Poder Judicial que esgrimix ciu, si bé empara «les parts» en litigi perquè usen la llengua que vulguen, també establix que jutges, fiscals i funcionaris han d’emprar el castellà, i que només poden usar una altra llengua «si cap de les parts s’hi oposara al·legant desconeixement».

El segon múltiplex per al País Valencià (1)

La reemissió de la TV3 al País Valencià sembla que va resolent-se… a poc a poc, no fóra cas que les coses es feren ràpidament i sense polèmiques estèrils i nocives. Ara cal que dos no es barallen, si un no vol, diríem.

La notícia és d’El País (dt. 26.06.2003) —traduïda amb el suport de l’Internostrum—:

Clos signa el múltiplex per a mantenir TV3 i Rambla ho desconeix

AGÈNCIES – València – 26.06.2007

El ministre d’Indústria, Joan Clos, va signar la passada setmana l’ordre per la qual s’anticipa la planificació del segon múltiplex digital d’àmbit autonòmic de la Comunitat Valenciana. Segons fonts d’este departament, la solució que hi havia per a la continuïtat de les emissions de TV3 en la comunitat, davant la decisió de la Generalitat valenciana de tancar-les, era la d’arribar a un acord de reciprocitat entre els dos governs autonòmics, cosa que requeria un segon múltiplex perquè, en cas contrari, no hi havia freqüència. Per això, una vegada que l’executiu central ha signat l’ordre per la qual s’anticipa la planificació del segon múltiplex, el següent pas seria la signatura del corresponent conveni de col·laboració entre les dos comunitats autònomes. Quan el conveni siga rebut pel Ministeri d’Indústria, este determinarà les freqüències a utilitzar perquè les respectives cadenes es puguen emetre en l’altra autonomia.

No obstant això, el conseller de Relacions Institucionals i Comunicació, Vicente Rambla, va afirmar que el Consell «no té coneixement oficial» de l’autorització d’un segon múltiplex i va assenyalar que mentre no siga comunicat oficialment «no es podrà avançar en les converses per a la difusió recíproca de dos canals autonòmics».

La traducció i interpretació de la justícia

Les traduccions del judici a l’Audiència Nacional de Madrid per l’atemptat de Barajas de l’any 2004 han donat lloc a notícies més o menys curioses o interessants, d’acord amb el punt de vist i l’estil dels periodistes. En tot cas, ha quedat clar que la pràctica de la diversitat lingüística i l’administració de justícia són coses que encara no casen com caldria, tal com sabem els ciutadans catalanoparlants d’arreu de l’estat espanyol. La gestió lingüística en els jutjats de qualsevol mena és una assignatura pendent, però com que este cas té una repercussió més gran i potser una gravetat que no convida a la brometa fàcil i al menyspreu de les llengües dels altres, allunyats dels voluntarismes patrioters o dels nacionalismes malentesos d’uns i altres, hem pogut llegir comentaris més acurats del que és habitual sobre la traducció i la interpretació.

En eixe sentit, i des d’un punt de vista professional, crec que és interessant una carta que aparegué en El País (ds. 09.06.2007):

Les traduccions en el judici de l’11-M

Arran de les informacions publicades en l’última setmana sobre la traducció de gravacions realitzades a acusats del procés pels atemptats de l’11-M, ens agradaria cridar l’atenció sobre una sèrie de qüestions:

1. S’ha posat de manifest la importància que pot tindre la interpretació d’una sola paraula, que pot convertir un home en ideòleg d’una matança o en mer coneixedor previ. La traducció i la interpretació no són, doncs, una simple qüestió auxiliar en un judici, sinó una qüestió decisiva que depén de la competència i professionalitat d’aquells que l’exercixen i que no s’ha de confondre només amb «coneixements de llengua», de la mateixa manera que no és el mateix ser advocat que tindre coneixements de dret.

2. S’ha fet evident la incapacitat del Ministeri de Justícia per a afrontar tot sol els reptes lingüístics del procés, ja que ha hagut de recórrer al Ministeri d’Exteriors perquè un dels seus intèrprets funcionaris coordine el grup de reputats intèrprets freelance que han actuat en el judici. No es tracta, doncs, de personal propi de l’Audiència Nacional, com s’ha publicat. El motiu no és altre que el Ministeri de Justícia practica una contractació laboral erràtica i denigrant (titulació de batxiller), duta a terme sense l’assessorament de les facultats de traducció i interpretació o d’associacions de professionals.

3. La importància que la justícia dispose de professionals traductors-intèrprets propis que puguen tindre accés als sumaris amb garanties de confidencialitat i en els quals es puga confiar en un moment determinat atenent la seua trajectòria i experiència.

Però el Ministeri de Justícia i les comunitats autònomes amb competències en la matèria estan optant per la subcontractació. Cras error, ja que les licitacions enriquixen determinades empreses que arriben a quedar-se amb el 60 % dels ingressos mentres que la qualitat de l’intèrpret va lligada al salari que li paguen: 12 euros/hora en els jutjats de la Comunitat de Madrid, 10 euros/hora en la Comunitat Valenciana… La nostra associació ha proposat al Ministeri de Justícia la creació d’un cos similar al del mae que puga conformar una xarxa que gestione registres d’intèrprets qualificats similars als d’altres països de la ue, sense que hi haja intermediaris enriquint-se i sense que quede en entredit la tutela judicial efectiva. Este sistema és possible, ja que funciona en l’illa de Gran Canària. Però continuem rebent una resposta molt habitual: el silenci.

Sonsoles Plaza Blázquez
Presidenta de l’Asociación Profesional de Traductores e Intérpretes Judiciales
I tres firmes més de directius de l’aptij.

Les llengües a Vila-real

El Bloc d’Enric Gil es fa ressò del llibre de Manel Pitarch Font Llibre blanc de l’ús del valencià. Estudi sociolingüístic a Vila-real (Ajuntament de Vila-real, 2007). Les dades continuen mostrant que el valencià avança més lentament del que voldríem. Ací teniu els enllaços a les dos entrades del bloc:

Vila-real: estudi sociolingüístic
Estudi sociolingüístic a Vila-real (2)

Podem refer una afirmació de l’estudi i dir que, dels que diuen llegir en valencià, un 15 % ho fan per la necessitat d’ajudar els fills amb els deures, cosa que sembla confirmar la importància de l’educació tant per als alumnes com per a la resta dels seus familiars i de la societat. L’estudi sembla que considera negativament la «voluntarietat discutible» d’eixa actitud. Posem per cas que és una actitud positiva: la voluntarietat indiscutible de no quedar marginat de la cultura i la llengua del país.

Llengües de signes equiparades

Pel que sembla el llenguatge de signes té uns precedents il·lustres a València (per exemple, en Faustí Barberà i Martí), on es creà —segons informa la Viquipèdia— en 1843 la primera escola per a persones sordes. De fet, la llengua de signes valenciana (LSV) és —ara sí!— l’origen de la llengua de signes catalana.

I ara, per sort, sembla que podrem equiparar els drets lingüístics de les persones sordes de l’estat, segons la informació que podem llegir en El País (dc. 20.06.2007):

El Congrés equipara la llengua de signes catalana a l’espanyola

I. de la F., Madrid

La Comissió de Treball i Assumptes Socials del Congrés va aprovar ahir el projecte de llei de les Llengües de Signes espanyola i catalana, cosa que garantirà a les persones sordes «comunicar-se entre elles i amb el seu entorn», en paraules de la diputada del psc Esperanza Esteve. El projecte de llei, que serà ratificat pel Ple del Congrés la pròxima setmana, incorpora dos eixos d’actuació: d’una banda, garantix el dret de les persones sordes i amb discapacitat auditiva (vora dos milions d’espanyols, 100.000 amb sordera profunda i un miler sordcegos) a una educació bilingüe: podran aprendre i comunicar-se a tots els efectes tant amb la llengua de signes com amb la llengua oral oficial. Dependrà de la seua elecció, o de la dels seus pares si són menors.

Al mateix temps, la llengua de signes catalana adquirix el mateix estatus que l’espanyola. De fet, el projecte de llei inicial ha abandonat el singular i es denomina Llengües espanyoles de signes. Es deixa oberta així la possibilitat que es reconeguen llengües de signes a Euskadi o Galícia.

Arran d’esta norma les persones sordes disposaran de serveis d’intèrprets en els àmbits educatius i sanitaris, així com en els mitjans de comunicació social i l’administració judicial i penitenciària. El lleure i l’esbargiment també seran conquestes accessibles per al col·lectiu.

Requisit lingüístic britànic

La desconnexió informativa sobre alguns temes que ens afecten ben profundament potser fa que passen desapercebudes, descontextualitzades o sense massa transcendència algunes notícies que haurien de tindre un tractament més acurat.

Així, tot i que encara no ens hem acabat d’assabentar que el requisit lingüístic és un deure comú a moltes parts del món, sembla que, més encara, com més a prop, menys ens el mostren i menys el vegem, com és el cas del requisit lingüístic espanyol, que apareix en la constitució espanyola i és exigit en qualsevol àmbit de l’administració pública espanyola, valenciana, catalana, balear, aragonesa o murciana (al Rosselló es tracta del requisit lingüístic francés; a l’Alguer crec que l’italià s’imposa sense més requisit.)

Ara només cal recordar que l’administració valenciana té implantat el requisit lingüístic valencià —tot i que mal regulat—, que fou establit amb la Llei 4/1983 i preestablit i suposat en la Constitució de 1978. I això deu ser cosa de la modernitat, ja que el manteniment i extensió de la diversitat lingüística i dels valors associats a les llengües del món s’enfoca a través d’un requisit semblant (i més ample moltes vegades).

Segons podem llegir en El País (W. Oppenheimer, dc. 13.06.2007):

Examen d’anglés per a ser britànic

[…]

Des del 2 d’abril passat, l’examen de llengua i de ciutadania s’ha estés a aquells que sol·liciten un permís de residència permanent. Però han començat a sonar veus per a estendre eixa exigència a qualsevol estranger de fora de la UE que vullga instal·lar-se més de sis mesos al Regne Unit. La idea es complementa amb la proposta d’instaurar un dia de festa nacional i exaltació dels valors comuns dels britànics.

A Gal·les també se’n fan, de bolets, quan plou

El titular és una reelabració d’un refrany que servix per a presentar el web de Víctor Pàmies i Riudor Refranyer català – castellà, una faenassa impresionant i verdaderament útil. La qüestió és que això del requisit lingüístic servix tant per a llengües minoritzades com per a llengües «majoritzades», la qual cosa demostra que és un instrument a l’abast de qualsevol política, justa o injusta. Per exemple, a l’estat espanyol tenim un requisit lingüístic genèric respecte de l’espanyol que és discriminatori en no tindre la mateixa contrapartida respecte del català, basc o galaicoportugués.

La notícia de l’Avui (dj. 14.06.2007) diu:

El govern de Cardiff veu «inacceptable» el fet i els nacionalistes criden a un boicot a l’empresa

Prohibit parlar gal·lès en públic

La companyia de viatges britànica Thomas Cook demana als seus empleats de Gal·les que a la feina parlin només en anglès

Un grup de manifestants protestaven dilluns passat amb la boca tapada amb un pedaç davant l’oficina de Thomas Cook a Bangor (País de Gal·les), una de les zones amb un índex més elevat de parla gal·lesa. La companyia de viatges i paquets de vacances Thomas Cook va demanar als seus empleats a Gal·les que per tractar de negocis i de feina parlessin «only English» (només anglès). La petició va provocar polèmica i els empleats van portar el cas a la Comissió per la Igualtat Racial —a falta d’una comissió per la igualtat lingüística—, que va dir que la petició o normativa era «il·legal».

Thomas Cook va puntualitzar que els seus empleats a Gal·les poden parlar en gal·lès en les seves converses privades o si algun client els demana productes en aquesta llengua, però la llengua de comunicació sobre negocis, formació del personal o treball en equip seria l’anglès.

El govern autònom de Cardiff va intervenir en l’assumpte dient que la petició laboral és «totalment inacceptable» i el partit nacionalista Plaid Cymru ha demanat un boicot a Thomas Cook mentre no canviï la política lingüística. Les associacions en defensa de la llengua gal·lesa com Cymdeithas yr Iaith (Societat de la Llengua Gal·lesa) creuen que aquest cas demostra «la necessitat de fer una nova llei per regular el gal·lès». La companyia Thomas Cook, una de les més grans de la Gran Bretanya en la venda de paquets de vacances i viatges, recorda: «No hem prohibit parlar gal·lès en converses privades o als clients que volen ser atesos en aquesta llengua, però l’empresa demana l’ús de l’anglès als seus empleats quan tractin temes de feina en el lloc de treball». Clive Adkin, encarregat de recursos humans a Thomas Cook, i la Comissió per la Igualtat Racial han anunciat que es reuniran a finals de setmana per resoldre el conflicte lingüístic.

La Generalitat vol multar ACPV per la reemissió de la TV3 al País Valencià

Continuant amb les amenaces a la llibertat d’expressió i informativa que han promogut els dirigents del PP valencià —i no sabem si el veneçolà Chávez, que no ha renovat la llicència d’una cadena televisiva perquè la considerava nociva (i podem recordar també el cas de l’anul·lació pels mateixos «motius» de la subvenció a El Temps en els primers temps de Zaplana)— s’ho ha copiat o n’ha estat inspirador, podem llegir en El País de hui:

La Generalitat notifica la multa de 300.000 euros i el tancament de TV3

L. G. G., València

La Generalitat va notificar ahir a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) la resolució de l’expedient administratiu obert a la propietària dels repetidors de TV3 en què ordena el «cessament immediat» de les emissions i imposa una multa de 300.000 euros com a responsable d’una infracció «molt greu» de la Llei d’Ordenació de les Telecomunicacions. La Generalitat conclou que ACPV és responsable d’una infracció «molt greu» consistent en la «prestació en règim de gestió indirecta dels serveis de televisió per ones terrestres sense la concessió administrativa preceptiva». L’obertura de l’expedient ha estat objecte de recurs davant el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) per entendre que la Generalitat no és competent sinó que ho és el Ministeri d’Indústria.

Vegeu el comunicat d’ACPV.