La Guàrdia Civil i la llengua d’Ondara

La Guàrdia Civil va ampliant la seua llista de casos d’agents prepotents i assetjadors lingüístics. Ara un parell d’agents sensibles per estos temes han anat a topar amb un indígena d’Ondara. Tenint en compte les dades sociolingüístiques del País Valencià (i més encara les que es referixen a l’ensenyament), els agents haurien d’haver demanat un autògraf al regidor Xavi Pons… Vaja, potser és el que van fer, al capdavall.

La notícia és del diari Levante (27.08.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Un regidor del Bloc d’Ondara denuncia l’assetjament de la Guàrdia Civil per parlar en valencià

L’edil Xavi Pons assegura que els agents el multaren sense raó a causa del fet que no va voler adreçar-se’ls en castellà. El nacionalista advertix que «acudirà als tribunals»

Cèsar Palazuelos, Ondara

El portaveu del grup municipal del Bloc d’Ondara, Xavi Pons, va denunciar ahir haver-se sentit acorralat per dos agents de la Guàrdia Civil per parlar-los en valencià. Els fets van tenir lloc a les 16:30 del passat dimecres quan el regidor nacionalista s’incorporava amb el seu vehicle a la N-332. Els guàrdia civils el van parar i després de comprovar que no duia posat el cinturó de seguretat van procedir a posar-li la multa corresponent.

Va ser llavors quan, segons el relat de l’edil, va passar pel lloc un conegut seu a qui Pons va comentar que «anava sense el cinturó i m’han caçat» després de preguntar-li l’amic què feia amb la benemèrita. Un comentari al qual un dels agents va apuntar —els agents s’expressaven en espanyol—: «té vostè algun problema?». Al contestar l’edil en valencià el mateix agent li assoltar, encara en espanyol: «parle’m en castellà!». El seu company va afegir: «vostè té l’obligació de parlar en castellà perquè està en Espanya».

Arran d’esta discussió els dos agents es van acostar fins al cotxe patrulla per a agafar el quadern de sancions i pel camí Xavi Pons assegura que el van insultar amb el qualificatiu «cateto». En tornar un dels guàrdia civils li va advertir que «t’has buscat un problema» i el va obligar a col·locar els triangles de seguretat del vehicle. L’escorcoll dels agents va ser tan exhaustiu que fins i tot van obligar al regidor a desmuntar la cadira de la seua filla per a comprovar que estava homologada.

La indignació del polític anava in crescendo i va augmentar encara més quan els agents van decidir multar Pons amb 1.500 euros per no dur el document acreditatiu de l’assegurança. Quan li van sol·licitar el document el regidor nacionalista va mostrar un rebut de pagament. Llavors els agents li van recriminar que havia de disposar del rebut bancari. L’edil va respondre que el document amb el qual comptava era vàlid, ja que no havia pagat l’assegurança a través del banc.

De fet, fins al lloc va acudir l’assegurador de Pons qui va defensar davant els guàrdia civils que el document era absolutament reglamentari. No van fer cas a cap dels dos i la sanció va ser imposada.

Recurs

Hores més tard Pons es va acostar fins a la caserna de la Guàrdia Civil i, segons ell, allí no li van saber dir quin document havia de mostrar en relació amb l’assegurança ni tampoc els motius de la denúncia. Ahir mateix el regidor va pagar la multa per no dur el cinturó —105 euros— i va presentar un recurs contra la sanció per l’assegurança.

En la valoració dels fets, el portaveu del Bloc d’Ondara va assenyalar: «Estic realment ofés», perquè «em sembla una gran falta de respecte tot el que va passar.» En este sentit, el regidor nacionalista va anunciar: «Pense arribar a totes les instàncies i fins i tot als tribunals per a defensar els meus drets lingüístics i el meu honor».

Vora un 80% dels alumnes del País Valencià no estudia en valencià

Sembla que finalment ens ensenyarem les dades —les mateixes dades— de memòria. I això que són més aviat una mostra vergonyosa de la gestió del govern del PP valencià, ja que al cap de vint anys hi ha quasi un 80 % d’alumnes valencians que no estudien en valencià i, per tant, vora una quinta part que sí que sembla que ho puga fer.

Sabem que eixe 20 % són la mesura de l’èxit per als dirigents actuals del PP —atés que l’esbomben tan sovint—, i això s’explica perquè són capaços d’embolicar qualsevol frau, deficiència o imprudència greu (fins i tot amb resultat de mort) en un paper d’amenaça agredolça: «¡Ho haguérem pogut fer pitjor!» I tenen molta raó. Al capdavall, el seu programa deu ser la minorització constant i permanent del català al País Valencià. Altrament, no s’entén que no proposen mesures per a arribar a la totalitat de la població. Bé, o sí que s’entén. I, certament, d’acord amb el seu programa, han intentat fer-ho «molt millor»!

Quant al continu refregir de les dades sobre el 20 %, a causa de l’estiu o d’exigències polemitzadores, es pot observar en diverses entrades del dtl:

L’última, per ara, de la sèrie és del diari El País (27.08.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Una quarta part dels alumnes estudia en valencià després de 24 anys de Llei d’ús

170.000 joves no universitaris cursen en llengua autòctona sobre un total de 720.000

F. B. – València – 25.08.2007

El percentatge d’estudiants no universitaris que va realitzar els seus estudis el curs passat en la línia en valencià es va situar en un 23,5 %. De manera que menys d’una quarta part de l’alumnat (169.853 alumnes sobre un total de 719.419, segons dades de la Conselleria d’Educació) va estudiar en la seua llengua autòctona 24 anys després de promulgar-se la Llei d’ús i ensenyament del Valencià. El director general d’Ordenació i Centres Docents, Josep Vicent Felip, va emetre ahir un comunicat triomfalista que destaca el creixement del 129 % en el nombre d’alumnes en valencià des de 1996.

La implantació del valencià en l’escola avança a un ritme que és objecte d’oberta divergència entre l’administració, que la considera «molt ferma», i els principals agents socials implicats en la promoció i defensa de la llengua autòctona, que ho qualifiquen «de molt lent». L’altra cara de la moneda és l’extensió de l’ús social del valencià, que es troba en un estat «insatisfactori», segond l’estudi comparatiu realitzat per la Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’organisme normatiu ha sol·licitat en diverses ocasions la signatura d’un «nou pacte cívic pel foment del valencià» amb la finalitat de superar la situació.

Malgrat tot això, l’aposta pel valencià en l’ensenyament obligatori (fins als 16 anys) és «ferma» i les dades sobre el seu increment «així ho indiquen», segons el comunicat emés ahir per la Conselleria d’Educació. «En percentatge [en el curs] 1985-1986 només un 1,5 %, és a dir, 10.611 alumnes estudiaven en valencià; en 1995-1996 la xifra va augmentar a un 10,6 %, és a dir, 74.277 estudiants i en l’actualitat són 169.853 els que s’han decantat per este tipus d’ensenyament, és a dir, un 129 % més i són 1.013 els centres que la impartixen». Felip va destacar el creixement que ha experimentat el valencià des de l’arribada al govern de la Generalitat del PP en 1995.

A més, prosseguix el comunicat, les dades d’ús del valencià entre els estudiants també «són molt positives». El 76 % dels escolars d’entre 10 i 14 anys sap parlar valencià perfectament; el 93 % l’entén, el 74 % el llig i el 54 % l’escriu de manera habitual.

«L’objectiu del Consell és que els alumnes valencians, al finalitzar l’ensenyament obligatori tinguen, no només un domini del valencià, que és un dels nostres senyals d’identitat, sinó també del castellà i d’una llengua estrangera que facilite la mobilitat i la formació per tota la Unió Europea», assenyala el director general d’Ordenació i Centres Docents.

El comunicat d’Educació recorda l’existència del Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV), dirigit a escolars valencianoparlants que residixen en zones de predomini lingüístic valencià i la llengua principal en el procés d’ensenyament-aprenentatge és el valencià; el Programa d’Immersió Lingüística Voluntària (PIL), dissenyat per a estudiantes no valencianoparlants, les famílies de les quals opten voluntàriament per una escola en valencià; i, finalment, el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), en el qual la llengua d’aprenentatge és el castellà llevat d’algunes àrees que són impartides en valencià.

El sindicat majoritari de l’ensenyament preuniversitari a la Comunitat Valenciana, l’STEPV, té una opinió molt diferent. Considera que el comunicat d’Educació respon a una estratègia de propaganda, perquè oculta que el creixement en el nombre d’estudiants es deu fonamentalment al creixement vegetatiu i no a l’increment de l’oferta per part de l’administració. Explica Vicent Maurí, de l’STEPV, que l’augment reflectix també l’obligació de l’administració d’implantar el valencià en cursos successius després de la inscripció, per exemple, en Primer de Primària, cosa que multiplica el nombre total. Però incidix que el govern del PP a penes oferix més línies en valencià des que Fernando Vilallonga va deixar de ser conseller d’Educació en 1997. «No hi ha una política de promoció del valencià per part de l’administració», funció que passen a ocupar el professorat i col·lectius socials com Escola Valenciana.

A més, agrega l’STEPV, es passa per alt el greu problema que es produïx quan l’alumne acaba l’ensenyament obligatori i no pot prosseguir els seus estudis en valencià en el Batxillerat i en els cicles formatius perquè no hi ha prou oferta.

Omnipotència apresa

La imatge que projectem a la resta del món és una part de la nostra pròpia visió del món. Per això mateix resulta ben oportuna una rèplica apareguda en la llista Migjorn i enviada al Costa Blanca News, publicació valenciana en anglés per a consum internacional.

El cas és que havíem tornat a entropessar amb l’omnipotència apresa típica d’algunes persones amb inquietuds poc democràtiques i bastant depredadores, actitud que es mereix l’esmena mesurada i benhumorada de Joan-Carles Martí i Casanova.

Reproduïm tot seguit l’escrit a Migjorn (que conté la carta al Costa Blanca News), amb el permís del company Joan-Carles:

El Costa Blanca News és el setmanari degà de la Costa Blanca (diguem-ho clar, eufemisme per «província d’Alacant») i es publica des de 1971. Diuen arribar a gairebé 200.000 lectors cada setmana. El compre cada setmana. El 10 d’agost publicaren una ressenya sobre la Guia de Conversació Valencià-Anglès publicada per la Generalitat Valenciana. L’autor en diu moltes i molt grosses però les que més m’han arribat són: no és una llengua viva i tan sols ha conegut un llaurador vell que parlés valencià i el valencià no és una llengua perquè és una barreja de castellà i francès. El cas és que l’home no viu a València o Alacant sinó a la Marina!

Tan sols perquè en quede constància als arxius de Migjorn i malgrat no tenir temps per fer-vos-en una traducció en català, ara mateix, us envie la meva llarga resposta:

About the Valencian-English Conversation Guide

I am one of the few Valencian readers who very much enjoy reading their copy of the Costa Blanca News every week. As an Anglophile I do this both for professional and sentimental reasons. We also exist and I’m used to reading quaint information about Spaniards and their culture in these pages. I’ve made more than a Spanish friend chuckle whilst translating for them: «¡Estos ingleses no tienen remedio!» («There’s nothing you can do with the English!») I’m quite aware clichés exist on both sides.

The reason is quite simple. I’m fully bilingual, hold a Spanish MA degree in English Translation and Interpretation and a BA in Tourism Studies and I was brought up where the «Bush» started around Sydney.

No there weren’t any kangaroos around! Both my parents are from Elx (Elche, in Castilian) and we came back to the «homeland» when I was a teenager, ages ago. I still speak fluent Educated Australian and have no problem at all with the British dialects I hear everyday in Guardamar. Most of them are quite understandable for speakers of other English dialects! The fact is, I’ve read a book review (your «Leisure Guide», August 10, 2007) regarding the English-Valencian Conversation Guide, written by Danny Collins. I would like to thank Mr. Collins for his interest and for reviewing my language since we came back as members of the lost «Valencian Australian tribe». We all spoke (7 of us) Valencian as a first language (in my case with a slight Australian accent at that time) and I actually ended up marrying a local girl who speaks the same language which we have passed on, as a first language too, to both out teenage children who can now speak Valencian and Spanish and reasonable English and French.

Mr Collins states: «no one I know speaks Valenciano as their first language» (he then patronises again to add: «there “language”, I’ve said it except one old farmer who asked me if I liked citrons.»)

Ignorance is certainly bliss, dear Mr. Collins. Since Valencian is the first language of over 2,5 million Valencians (over half of the current regional population, which includes resident British ex-pats and other non-nationals from all over the world.) There are even huge «counties» (comarques in Valencian) where it is the first language of over 80 % of the population.

I agree most Valencians will answer «buenos días» to your «bon dia» («Good Day» in English is also similar to «Guten Tag» in German and both are Germanic). We tend to think the Brits are unable to learn any of our languages and we were taught, under more severe political regimes, that it was rude to answer in our native tongue. The fact is Valencian was the only official language here until 1707 a date we share with the Scots who are now celebrating their «300 years in the Union». Since I’ve got a few established adult British friends who speak beautiful Valencian I strongly disagree. The fact is all children learn Valencian at school and some non-native speakers even speak it in the playground or in their friends’ homes. Very much the way I learnt English as a child.

Regarding linguistics and language classification Valencian is a variation of the Catalan language very much like the relationship between the British Isles and America. The written language is almost the same. Mr Collins states that it would be too much a mixture of French and Castellano (Spanish) to be a language. There is a Latin continuum from Italy to Portugal. It’s a difficult subject and needs an essay.

No one would consider English as a German dialect, full of French and Latinate words since the Middle Ages. Shall we say English is a dialectal mixture of German and French? We certainly won’t and I strongly recommend you look up the Internet for information from your very best British scholars. Great Britain universities also happen to be a world power in thought and mind. For those of you interested please check up the Anglo-Catalan Society at: www.anglo-catalan.org You’ll be surprised to find out Catalan is widely spoken from Perpignan in southern France all the way down to Guardamar where it is still the home language of many of the locals, including the Lady Mayor herself.

«Moltes gràcies per haver-me llegit» meaning, in Catalan or Valencian: thank you for having read me.

Mr. Joan-Carles Martí i Casanova
Guardamar del Segura

Joan Carles I, exclusivament en espanyol

Ens informa Vilaweb (22.08.2007) que el Ministeri d’Educació i Ciència ha aprovat les normes per a expedir els títols universitaris de màster i doctor:

Els títols de màster i doctor ja es poden expedir des d’avui en llengua catalana

EFE. Madrid

El Ministeri d’Educació i Ciència aplicarà avui l’ordre que estableix les noves normes per expedir els títols universitaris oficials de màster i doctor d’acord amb les línies generals de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Com a principal novetat, els títols podran estar redactats en altres llengües oficials, a més del castellà.

L’ordre, que va ser publicada ahir en el BOE, tan sols aborda la regulació necessària per expedir els nous títols oficials de màster i doctor que van començar a impartir-se el curs passat, ja que el començament efectiu dels ensenyaments de grau universitari no entrarà en vigor fins al curs 2008/09.

La qüestió és que podeu trobar l’ordre en la secció de legislació lingüística del web Eines de Llengua, i que podreu comprovar que si per una banda corregixen la discriminació lingüística en l’emissió dels títols en introduir les llengües de l’estat, en canvi, se’ls escapa un tic totalitari espanyolista:

La leyenda «Juan Carlos I, Rey de España» se imprimirá exclusivamente en castellano.

Es veu que sempre han de deixar clar d’alguna manera quina és l’essència real del seu pensament i de la seua nació.

Multicerca: Eurodicautom, Oiseaux.net i Avibase

Multicerca
El Multicerca (mltc) ha introduït algunes novetats: torna a funcionar el cercador de l’Eurodicautom (41), ara ampliat a les 24 llengües oficials de la ue. No inclou encara el català, tot i que hi hem traduït la interfície de cerca, per anar fent camí. D’altra banda, hem incorporat un nou cercador d’ocells: Oiseaux.net (44). Permet la cerca en llatí (nom científic), anglés i francés.

Esperem que tot funcione correctament i que vos siga útil. Si voleu incorporar algun recurs o alguna millora, aviseu-nos.

El company Toni Lluch ens ha suggerit la inclusió de la base de dades sobre ocells Avibase: naturalment, li hem fet cas i l’hem inclosa en el Multicerca (44).

Hospitals sostenibles lingüísticament

Doncs, sí , resulta reconfortant comprovar que hi ha persones que obtenen beneficis ben saludables gràcies a la gestió i als coneixements lingüístics. Això és el mercat de què sentim parlar sovint.

La notícia del Diari de Girona (21.08.2007) és la següent:

L´hospital compta amb dues traductores per informar els pacients

DDEG, FIGUERES.

L’hospital de Figueres ha contractat dues traductores per treballar al centre hospitalari per tal d’atendre els pacients estrangers. Aquestes parlen l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià i col·laboren en les tasques de comunicació entre els mateixos pacients i els metges del centre. «Trobo que està molt bé, sobretot crec que és molt important que et tradueixin totes les prescripcions que et fa el metge i també totes les recomanacions que et diu», comentava Catharina Reuter, una pacient alemanya ingressada a Figueres en declaracions a tv3.

El mateix opinava el francès Francix Goossens, qui es trobava en la mateixa situació que l’altra turista. «Reconforta trobar algú que parli la teva llengua. El mateix els deu passar als anglesos, els holandesos o a qui sigui que ve aquí de vacances, i més si no tens la família aquí amb tú», va dir.

A banda d’ajudar els pacients les traductores també són de gran utilitat per als mateixos metges. Saber si el malalt té al·lèrgia a algun medicament o preguntar-li pel seu historial clínic ja no és un problema gràcies al servei que ofereixen. Una de les traductores, Elisabeth Arques, comentava que un dels dies amb més volum de feina és el dissabte i el diumenge, moment en què el servei d´urgències acostuma a estar saturat. Elles també tradueixen el tractament a seguir per als malalts que són donats d’alta del centre.

El mercat de les llengües ací i allà

Les llengües formen part del mercat, tant pel que fa a l’ús com a la indústria que envolta l’aprenentatge i la gestió lingüística en general. Hi ha països que troben ocasions d’explotar eixos recursos. Però n’hi ha d’altres on les administracions, per motius polítics i econòmics lesius per a la seua població —però beneficiosos per a unes oligarquies—, tendixen a balafiar i danyar els recursos naturals i culturals del territori que gestionen. En eixe cas ens trobem al País Valencià (i a Espanya en general) quan es permet la destrucció dels recursos naturals i la desaparició i minorització dels recursos culturals i lingüístics.

Per exemple, darrerament hem sentit notícies dels problemes que tenien els immigrants que desconeixien «la llengua». La solució: rebien classes d’espanyol. No se’n dia res de classes de català.

En canvi, a l’Argentina han trobat una manera de fer rendible eixa riquesa que el centralisme espanyol sembla que considera un monopoli. La notícia del diai El País (19.08.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

¿Parles rioplatense?

Buenos Aires està de moda. Milers d’estudiantes viatgen cada any a la capital argentina per a aprendre castellà. La clau de l’èxit: preus assequibles i classes complementàries de tango

Jorge Marirrodriga – 19.08.2007

Cristopher és un professor irlandés que es maneja perfectament en la suavitat de l’accent argentí —oficialment denominat variant rioplatense del castellà— i per a qui paraules com remera, boliche o bondi són ja familiars. El seu primer assalt al castellà el va realitzar fa dos anys en l’espanyola Càceres i d’allí va eixir content amb la gent però desil·lusionat amb l’idioma. «Era un accent molt tancat. No entenia res». Ara ha creuat l’Atlàntic per a aprendre espanyol, igual que uns altres milers de persones que, en els últims anys, estan convertint la capital argentina en un dels focus d’ensenyament de la llengua de Cervantes.

A pesar que queda a unes vuit hores d’avió des dels Estats Units i a, almenys, dotze des d’Europa, joves i majors d’ambdues regions del món trien cada estiu Buenos Aires per a aprendre espanyol. «El boom de l’espanyol és mundial. Però ací en vivim un de doble, ja que l’Argentina està de moda, i açò explica el creixement sostingut de turisme idiomàtic. Del 2004 al 2006 va créixer un 60 %», apunta Marcelo García, president de l’Associació de Centres d’Idiomes, l’única existent a l’Amèrica Llatina. Una de les principals raons d’este creixement és el preu pel qual es pot aprendre la llengua que ja parlen 400 milions de persones en el món. Un curs intensiu de dues setmanes, amb cinc hores de classe diàries més activitats complementàries, com ara lliçons de tango, excursions i converses sobre costums argentins, ix per 200 euros, és a dir a uns cinc euros l’hora de classe en grups que mai tenen més de set alumnes.

«La majoria dels estudiants té entre 20 i 35 anys i hi ha de tot. Alguns vénen sols, altres en parella i fins i tot hi ha grups d’amics que decidixen aprendre un poc d’espanyol abans de viatjar per l’Amèrica Llatina», indica Cleia Sartori, directora de l’International Bureau of Language, una escola d’idiomes situada en ple centre de Buenos Aires, en els passadissos del qual es creuen, a més de brasilers —el país dels quals al cap i a la fi fa frontera amb Argentina—, nord-americanes, australians, italians, francesos i britànics, entre altres nacionalitats.

Simon és un fisioterapeuta australià nascut en Melbourne que aprén espanyol abans de dirigir-se a la seua pròxima destinació: Bolívia. «La veritat és que a Buenos Aires s’aprén espanyol, però es dorm poc», reconeix mentre, al seu costat, Francesco, un estudiant romà de lletres, assentix. La seua paraula favorita és boliche, és a dir: discoteca. Nega amb vehemència que els preus baixos siguen un motiu determinant a l’hora de triar l’Argentina com a destinació per a aprendre espanyol. «També conec Eivissa», argumenta. «L’explosió de l’ensenyament de l’espanyol va ser després de 2002. Clar que té a veure amb el tipus de canvi, però no és el motiu fonamental pel qual els estudiants trien Buenos Aires. Un 34 % dels estudiants diu que el preu no és determinant. Un dels atractius principals és el tango i molts també trien al país per a fer turisme d’aventura», subratlla Marcelo García.

Lleure i aventura al marge, l’estudi de l’espanyol a l’Argentina també té una via de reconeixement oficial a Europa. L’Institut Cervantes, a través de la Fundación Ortega y Gasset argentina expedix als alumnes que passen els seus exàmens el diploma d’espanyol de llengua estrangera, un títol oficial espanyol que l’any passat va ser obtingut per més d’un centenar d’alumnes.

El creixement d’estudiants d’espanyol a l’Argentina ha donat motiu al denominat «turisme idiomàtic», un sector sobre el qual han posat els seus ulls els empresaris argentins. I les raons són clares. Quan es parla d’estudiants es pensa en un menor poder adquisitiu, però la majoria d’estos turistes són persones amb ingressos, com Alexis, una novaiorquesa de 28 anys que treballa en una consultora o Sebastien, un parisenc llicenciat en història. S’estan més temps que els turistes normals en el país, entre quatre i sis setmanes. I si la seua experiència té èxit tendixen a repetir i a recomanar-la als seus amics. «El boca-orella és més eficaç que Internet», assegura Cleia Sartori.

Tal vegada siga un altre esglaó en la història de l’idioma, però l’Amèrica Llatina ja ensenya a parlar espanyol milers d’europeus.

El malson de l’etiquetatge només en espanyol

Hem d’insistir: «L’etiquetatge en català és una garantia!». És a dir, continuant amb el tema de l’entrada del dtl enllaçada, el diari El País d’ahir ens permet aprofundir en les hipocresies i manipulacions polítiques referides als drets lingüístics de ciutadans i consumidors. Només cal observar la insistència en el fet que l’etiquetatge hauria d’estar en «espanyol» (o en «castellà»), ni més ni menys que enfront de l’anglés, ¡la llengua més internacional i coneguda del món! És clar, no tenen res a dir sobre el fet que hi ha altres llengües a l’estat i hi hauria d’haver altres garanties lingüístiques.

La notícia és la següent (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Malsons tot a cent

L’anàlisi de joguets revela irregularitats. Toys’R’Us retira 160.000 pitets made in Xina

Reyes Rincón – Sevilla – 19/08/2007

A qualsevol xiquet se li anirien els ulls darrere de King Motor, un motorista robust de 15 centímetres armat amb tres metralletes làser. En engegar-lo, els crits del motorista («fire!», ‘¡foc!’) es barregen amb els tirs de les metralletes i el so del motor, s’encenen bombetes roges, taronges i blaves i el vehicle ix disparat alternant les accelerades cap avant amb girs sobre ell mateix. Difícil de suportar més de 30 segons per a un adult. Diversió assegurada per al xiquet.

L’artefacte es ven per 4 euros en un basar xinés de Sevilla. Però, segons l’organització de consumidors Facua, no hauria d’estar en el mercat. L’etiquetatge i la caixa incomplixen la directiva europea sobre seguretat de joguets que la legislació espanyola va assumir en un reial decret de 1990. Esta norma exigix que l’envàs incloga: la marca CE, que indica la conformitat amb les normes; el nom i l’adreça del fabricant i de l’importador amb el missatge «conserveu-la per a referències futures»; l’edat per a la qual és apte el joguet, especialment l’advertiment «no convé a menors de 36 mesos» si conté peces menudes; la recomanació «llegiu i conserveu estes instruccions» i altres advertiments que es consideren necessaris.

Per a obtenir l’autorització de venda a Espanya, totes estes instruccions han de figurar en castellà. La caixa de King Motor no inclou ni una sola paraula en espanyol ni tampoc la referència completa de l’empresa importadora.

D’11 joguets fabricats a Xina i comprats en una tenda oriental de Madrid i tres basars de Sevilla, cinc incomplixen les normes de seguretat i tres son de dubtosa legalitat segons l’anàlisi de Rubén Sánchez, portaveu de Facua i responsable de l’àrea de control de mercat de l’organització. Només altres tres joguets són correctes en aparença, encara que per a garantir que complixen totes les exigències legals, caldria analitzar-ne la pintura, coles i altres substàncies.

L’únic requisit que duen tots els productes analitzats és la marca CE. Però Sánchez advertix que el segell europeu és «lamentablement molt fàcil de falsificar». Si les normes són tan clares, ¿per què és tan senzill trobar joguets que se les salten? Segons Sánchez, per la falta de controls. «Cal augmentar en milers el nombre d’inspectors», advertix, i considera «poc seriós» que es «demonitze» el sistema de producció xinés. El problema, no obstant això, continua: ahir la cadena Toys’R’Us va retirar en tots els seus establiments dels Estats Units 160.000 pitets de vinil fabricats a la Xina, en detectar-ne dos amb excés de plom.

Una carrosseria que cau a trossos

La caixa en la qual es ven este cotxe de carreres (2 euros) és correcta. Inclou la referència completa de l’empresa importadora i els advertiments de seguretat estan en espanyol. Una altra cosa és la qualitat del producte. Només traure’l de l’embalatge, se li cau la lluna davantera i el para-xocs, amb els fils del qual es pot tallar el xiquet. A més, els dos minúsculs retrovisors s’extrauen amb una simple estirada i poden ser ingerits per la criatura. «Hi ha joguets que està clar que inclouen accessoris menuts que els pares poden controlar. Però una altra cosa és que es vaja desmembrant. Això és molt perillós», assenyala el portaveu de Facua.

Normes de seguretat, però només en anglés

Cap dels advertiments de seguretat d’este motorista a piles (4 euros) està en espanyol. Té la marca CE, però segons el portaveu de Facua, si el segell és real i no una falsificació, només ha estat avalat per a la seua venda en països de parla anglesa. «Tot està en anglés, cosa que implica que a Espanya s’està venent il·legalment», afirma Rubén Sánchez. I, en este cas, els advertiments no són sense importància: segons les instruccions, el xiquet no s’ha d’acostar el vehicle a la cara, parar-lo en sec, ni ficar els dits en l’interior de l’aparell quan estiga funcionant. Si ni la criatura ni els seus pares lligen anglés poden córrer el perill de cometre una imprudència.

Importador fantasma i cables a l’aire

Este buldog taronja de plàstic (4 euros), que s’encén i lladra en pressionar-li el llom, no du etiqueta que n’identifique l’importador ni l’avís en espanyol que no és recomanable per a menors de tres anys. A més, el compartiment de les piles no té el tancament de seguretat obligatori per als joguets. El gos, d’aspecte bonàs, pot convertir-se en un animal perillós si l’amo és mínimament inquiet. Amb un petit colp en la cara, se li cauen els ulls, de la grandària d’una moneda de cinc cèntims, que poden acabar en la boca de la criatura. La mandíbula també pot causar danys al deixar a l’aire els cables i les bombetes que fan que el ninot s’il·lumine.

[…]

Ni instruccions ni etiqueta espanyola

Este conat de Robocop (6,90 euros) de 25 centímetres i vistosos colors que s’il·lumina al caminar, també presenta tots els indicis d’haver arribat des de Xina sense control duaner. La capsa no identifica l’empresa importadora a Espanya i cap de les instruccions de seguretat estan en castellà. L’avís que només ha de ser usat per xiquets de més de tres anys, així com altres advertiments importants sobre la manipulació de les bateries i sobre la conservació del joguet, només s’arrepleguen en anglés. «És clarament una importació il·legal i no hauria d’estar a la venda a Espanya», afirma el portaveu de Facua.

[…]

Advertiments de joc segur, però il·legibles

El cartó en el qual es ven este joc de pesca (0,75 euros) complix la normativa: està reetiquetat per l’importador espanyol (l’empresa Vidal) i arreplega en castellà totes les normes de seguretat. Però l’etiqueta de l’empresa espanyola és tan menuda que les instruccions són quasi il·legibles. «En teoria és legal, però no hauria de ser-ho», assenyala Rubén Sánchez. «El fabricant ha donat molta importància a estes instruccions perquè el joguet té peces menudes i pot ser perillós. Per això ho posa en lletres molt grans. No obstant això, l’importador quasi ho amaga». Sánchez recorda que Vidal és també una de les sospitoses d’importar dentífrics il·legals.

La princesa que es desmembra

L’etiquetatge d’esta nina (2,5 euros) és correcte, encara que el portaveu de Facua creu que l’adhesiu amb les instruccions en espanyol hauria de ser més gran. Però la qualitat del joguet és bastant més deficient. Els braços es desprenen fàcilment i es convertixen en peces menudes que poden ser ingerides pel xiquet. Així mateix, les sabates de punta de plàstic dur tenen fils que tallen. «La qualitat del producte és una autèntica porqueria. No hauria d’estar en el mercat», assegura Sánchez, que recorda que no només els menors de tres anys es duen els joguets a la boca. «Una de les xiquetes que es va engolir dos imants de Mattel tenia set anys».

Dades del 2005 sobre l’ús del català al País Valencià

Deu ser a causa de l’estiu: algú ha tret de la nevera un article (o una revelació extàtica, tractant-se del Consell) sobre el coneixement del valencià (que hem vist en el diari El País del 16.08.2007). Les dades són del 2005 i, pel que he vist, concorden amb les que aparegueren aquell mateix any (veg. «Dades sobre el català al País Valencià»). Tan sols sembla que quede discordant i més actual el comentari final de la Generalitat, comentari que ja vam tractar i contextualitzar en una entrada anterior («És notori que Font de Mora trau poc la llengua en valencià»).

Cal, doncs, contextualitzar les dades (insistixc: «Dades sobre el català al País Valencià»). Fet això, ací teniu la nostra versió de l’article (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Els joves entre 15 i 24 anys són els que més dominen el valencià

efe – València – 16.08.2007

Els joves d’entre 15 i 24 anys són qui més dominen el valencià, segons l’Enquesta d’ús i coneixement del valencià de 2005 de la Generalitat, que reflectix que només el 3,8 % d’este grup no l’entén, segons va informar ahir el Consell. L’enquesta revela que les persones nascudes en la dècada dels noranta i escolaritzades des de 1996, presenten un resultat «molt bo de coneixement i ús del valencià».

Les dades obtingudes en 2005 en comparació dels resultats d’anys anteriors mostren que abans eren les persones majors els grups majoritaris en l’ús i coneixement de l’idioma, mentre que ara són els joves els qui dominen totes les habilitats (comprensió, lectura, parla i escriptura).

En el grup de joves d’entre 15 i 24 anys «només el 3,8 % no entén el valencià enfront del 8,1 % del grup de 65 anys o més». El 79,2 % dels joves entén «bastant bé» o «perfectament» el valencià, el que contrasta amb el 69,4 % dels de 65 anys o més.

A més, el 56,8 % parla «bastant bé» o «perfectament» el valencià. Només l’11,2 % afirma que no el llig, enfront del 30,4 % del grup de 65 anys. Així mateix, l’anàlisi dels resultats de l’enquesta demostra que el grup que millors resultats obté en tots els aspectes del valencià és el de titulats universitaris.

«De totes estes dades es deduïx que el sistema educatiu ha aconseguit que el valencià siga una llengua que es llig i s’escriu amb normalitat», va indicar la Generalitat, que va afegir que el passat curs 169.853 alumnes van estudiar en valencià, dels quals, 122.241 pertanyien a primària, i 47.612 a secundària.

La llengua sancionada

Hi ha qui diu que vol defensar els drets dels ciutadans i per això insistix en els deures que han de complir tant els ciutadans, les empreses i les administracions públiques. Per exemple, l’etiquetatge dels productes ha de ser en unes llengües determinades, la senyalització viària també, l’ensenyament s’ha de vehicular en unes llengües o altres, el funcionariat ha de poder atendre els ciutadans (i la seua faena) en unes llengües concretes, els bars i restaurants han d’oferir i mantindre uns nivells sanitaris determinats… Tot això varia una mica (quant a les llengües i altres coses) d’uns llocs a uns altres al llarg de la Unió Europea (i a la resta del món!). El que no sol variar tant és el fet que quan no es complixen els deures, hi ha sancions.

Curiosament —eufemisme—, al País Valencià les sancions són una cosa arbitrària o discrecional, tant pel que fa a qüestions lingüístiques o com a la mort de treballadors i ciutadans: l’administració autonòmica —on la professionalitat és vigilada i reprimida políticament— no sol protegir els drets dels ciutadans, sinó els interessos polítics i propagandístics del partit del govern actual (pp). Això es fa extensiu, a la resta dels àmbits de representació política que tenen capacitat de gestió i, pitjor encara, afecta individus que pertanyen tots els partits polítics.

Per exemple, algunes persones en Esquerra Unida obliden que les actes de diputats són personals, tot i la contradicció i el greuge que patim en haver-los d’elegir en llistes partidàries tancades. Un altre exemple és la Direcció General d’Administració Autonòmica, que amenaça —primer— i acaba posant recursos contra les relacions de llocs de treball municipals que inclouen el requisit lingüístic, a pesar que haja estat fixat tècnicament i seguint la doctrina dels tribunals (tsj o tc).

Tota esta tirallonga pretenia emmarcar la notícia del diari Avui (12.08.2007):

Sancionades 170 empreses el 2006 per no utilitzar el català

| En 150 inspeccions, a més de la infracció lingüística s’hi van detectar altres irregularitats | Des del 2003 s’han posat 313 sancions | Consum diu que prioritza primar el foment del català per davant de les multes

Sònia Pau

L’Agència Catalana de Consum (ACC) va sancionar l’any passat 170 establiments o empreses per incomplir la llei de política lingüística. En la majoria de casos, l’incompliment és per no tenir els rètols, els fulls de reclamació, el llistat de preus o la carta, si es tracta d’un restaurant, en català. També hi va haver empreses sancionades per no tenir contractes en aquesta llengua, quan les mancances lingüístiques es van detectar en el sector immobiliari. La Generalitat va recaptar per aquest concepte més de 48.625 euros al llarg del 2006.

En 105 casos, però, els establiments o negocis multats no estaven fora de la llei només en qüestions de llengua, sinó que van haver de pagar multes per més d’un concepte. Segons el balanç de Consum, per tant, únicament 65 dels expedients, que signifiquen el 6,8% del total, es van resoldre amb sanció únicament per qüestions de llengua. De fet, segons una portaveu de Consum, la mitjana és d’unes quatre infraccions per expedient.

La mateixa portaveu va destacar que només es van cobrar 48.625 euros per no fer servir el català tal com marca la llei, mentre que el volum total recaptatori per altres irregularitats en matèria de consum supera els 2,5 milions d’euros. És a dir, que les sancions lingüístiques no superen el 2% de les multes de Consum.

El 2005 es van posar 119 sancions en matèria lingüística, mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 22 i el 2003 dues, segons la resposta del conseller d’Economia, Antoni Castells, de qui depèn Consum aquesta legislatura, a una pregunta del grup parlamentari del PP. En la mateixa resposta, Castells assegura que la voluntat del govern és «convèncer, incentivar i motivar, abans que sancionar».

Des de Consum, insisteixen en la necessitat de fer pedagogia sobre la llei del català i, a més, per eliminar qualsevol sospita sobre una possible persecució del castellà indiquen que el control del compliment de la llei en aquesta matèria és exactament el mateix que es fa en els altres aspectes que afecten els drets bàsics dels consumidors. Un inspector de Consum vigila la llengua dels rètols, però també que l’establiment tingui fulls de reclamació, que l’etiqueta d’uns pantalons indiqui com s’han de rentar i que les joguines vagin amb les corresponents instruccions.

Castells i els empresaris

La norma lingüística va ser un dels temes d’una reunió del conseller Castells amb empresaris celebrada al juny. El consellers els va prometre aplicar-la de forma «ponderada» i sense pressions en matèria d’etiquetes i rètols, per primar les mesures de foment del català per davant de les sancions.