Lletres, accents i dígrafs en Internet

La xarxa d’Internet ens aporta algunes novetats lingüístiques, que hem vist recollides en els diari Avui i El País amb enfocaments diferents, com era previsible, naturalment.

El diai Avui (02.10.2007) titulava una notícia d’agència:

La “ç” arriba als dominis “.es”

L’èxit de la prova pilot dels “.cat” ha portat l’ICANN, l’organisme internacional que regula els dominis de primer nivell, a obrir aquesta possibilitat a altres terminacions. En total, l’ens estatal admetrà tretze caràcters especials

 

En canvi, el diari El País (05.11.2007 i 06.11.2007) es movia entre els orígens i la identitat a l’estil de Raimon o li donava un to més èpic, propi d’un poc contingut imperialisme –diríem–:

El español ya tiene identidad en Internet

El presidente del Gobierno ha presidido esta tarde el acto de presentación de los dominios multilingües en la Real Academia

DAVID CORRAL – Madrid – 05/11/2007

La eñe conquista el ciberespacio

Zapatero preside en la Academia la presentación de los nuevos dominios “.es”

JOSÉ ANDRÉS ROJO – Madrid – 06/11/2007

 

En qualsevol cas, i per deixar constància del nostre petit èxit cultural, queda clar també l’èxit del domini .cat, tal com recullen les estadístiques fins a l’abril que dóna el web del domini .CAT.

Un espavilat en la cort de Font de Mora Turón

L'espavilat Font de Mora és el de la llengua de la dreta
Els tècnics i tècniques lingüístics (TMPL o AL) que treballem en l’administració de la Generalitat sabem per què pertanyem a l’administració especial —anem a admetre eixa premissa—. Tal com diu la llei de la funció pública valenciana (art. 16.3):

Són llocs d’administració especial aquells que, encara que exercisquen funcions que tendeixen a la producció d’actes administratius, tinguen un caràcter tècnic per raó de l’exercici d’una determinada professió o professions específiques.

Barracons segons el consellerAixí, si observem la imatge que hem pogut trobar en el bloc L’Efecte Jauss 2.0 observem que, tal com dia Gloria Marcos Martí —deixe constància que el nom de la diputada no duia accent en el docv que publicava les candidatures de les passades eleccions— en el ple de les Corts, hi ha algun «espavilat» en la conselleria de Font de Mora Turón, però es tracta d’un espavilat que no sap llegir els diccionaris, faena que els tècnics lingüístics sabem que és una tasca especialitzada. En concret, el drae no diu que barracón siga ‘caseta tosca’, sinó:

1. m. Edificio rectangular de una planta para albergar tropas.

I diria que això no és cap millora al·lucinant per a la consideració que hauria de meréixer el lloc on els governants del pp no permenten aprendre en valencià a vora el 80 % de l’alumnat del país. Es veu que poden acabar sense ni saber llegir un diccionari, per molt oficial que siga a totes les Espanyes. Aixina ixen els consellers espavilats traguent la llengua i els diccionaris.

La Comissió Europea en català per Internet

La UE en català
Segons he sentit hui en el Telenotícies Migdia de TV3, hi ha un web de la Comissió de la Unió Europea en català. De més verdes en maduren, que diuen al meu poble, i eixa no era la més verda, certament, que les tenim més a prop. Una inquietud, però: ¿per què no hi apareix el País Valencià? Francisco Camps i companyia, naturalment, tenen la resposta, i més val no sentir-la.

Segons el web de TV3, que cita l’ACN (Agència Catalana de Notícies):

El català és la primera llengua no oficial de la UE que té una pàgina web de la Comissió Europea: ec.europa.eu/spain/barcelona.

Brussel·les només havia acceptat, fins ara, traduir al català algunes notícies del portal de la Comissió i obrir un fòrum d’opinió als comentaris en llengua catalana. Des d’aquest dijous, però, la representació de la Comissió a Barcelona disposa del seu propi espai web íntegrament en català, actualitzat de forma permanent i amb notícies i informació.

Com estudiar o treballar a la Unió Europea, quins projectes s’han finançat amb fons europeus a Catalunya i les Illes Balears o quina és la situació del català a la UE són algunes de les preguntes que respon la web que han presentat aquest dijous el director de la representació de la Comissió a Barcelona, Manel Camós, i la periodista Laura Rahola.

El català, la cultura i el negoci

Els eurodiputats Maria Badia, Teresa Riera, Raül Romeva i Ignasi Guardans tornen a demanar poder fer ús del català en les preguntes a la Comissió i al Consell de la Unió Europea, segons informa Vilaweb. El diari Avui i eldebat.cat ens informen sobre l’aparició d’un llibre enquesta elaborat per Enrico Chessa, Ernest Querol, Natxo Sorolla [bloc], Joaquim Torres i Joan-Albert Villaverde. I Encarna Sant-Celoni inicia el cicle «Escriure el país» a la Universitat d’Alacant, cicle en què també participaren altres companys tècnics, per exemple, Josep Lozano amb el relat Croissant.

Està clar que si l’espanyol és un negoci [El País], qualsevol llengua ho pot ser, perquè en això del capitalisme no hi ha excepcions sinó publicitat, oferta i demanda. Al cap i a la fi, és qüestió de clients potencials, i el català en té molts més entre els milers de milions d’habitants del planeta. És simple: qualsevol que no en sàpia. Només cal fer-li arribar la necessitat —el requisit lingüístic, molt necessari a molts llocs del món.

Impuls de l’ús del valencià en la Guàrdia Civil

Vam obrir una categoria de missatges amb el terme «al·lofòbia» arran d’unes notícies que afectaven el comportament d’alguns membres de la Guàrdia Civil, i perquè la cosa tenia ja tradició, malauradament. En canvi, el diari Levante (19.10.2007) informa d’unes mesures que actuen en un sentit més positiu per als ciutadans i per als seus drets lingüístics, tal com també es comenta en El Portal del Guardi Civil.

La notícia del diari Levante és la següent (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Interior ordena utilitzar el valencià en les casernes de la Guàrdia Civil

El director general de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida, ha remés una ordre a tots les casernes de la Comunitat Valenciana perquè impulsen l’ús del valencià en els serveis diaris.

José Graella, València

Així, els missatges de les centraletes estaran en castellà i valencià, els impresos de la intervenció d’armes es redactaren en ambdós idiomes i els agents realitzaran cursos oficials per a atendre i fins i tot redactar les denúncies en l’una i l’altra llengua. Per a l’Associació Independent de la Guàrdia Civil (Asigc), es tracta d’una bona mesura que hauria d’anar acompanyada d’unes altres que garantiren el bilingüisme real en el cos.

En el seu escrit, Joan Mesquida al·ludix a l’Estatut bàsic de l’empleat públic per a recordar l’obligació de garantir als ciutadans una atenció completa en la llengua que sol·licite sempre que siga oficial. Encara que l’article 4 d’eixe estatut diu que esta disposició només serà obligatòria quan la legislació específica de la policia i la Guàrdia Civil així ho determine, el director general entén que «la Guàrdia Civil ha d’adaptar-se a esta normativa en la mesura que els seus recursos ho permeten» .

Així, ordena a totes les comandàncies que «els missatges de benvinguda i informació de les centrals de telèfon de les casernes situades en territoris amb llengües cooficials, estaran gravats en castellà i en l’altra llengua» , en este cas en valencià.

També s’establix que els models de llicències, autoritzacions, targetes i guies de pertinença d’armes siguen emplenats en la llengua que diga l’interessat. I, finalment, «es realitzaran les gestions oportunes amb organismes autonòmics, provincials o locals per a promoure la realització de cursos per a l’aprenentatge de llengües cooficials per personal destinat en les comunitats autònomes afectades» , diu l’ordre.

Per a Asigc, esta instrucció és positiva, però hauria d’aprofundir-se en el bilingüisme procurant que els agents puguen atendre en ambdós idiomes. Proposa, per exemple, que s’apuge el sou als guàrdies civils perquè els joves de Catalunya, València, País Basc o Galícia es decanten per la Guàrdia Civil en comptes de les policies autonòmiques. En l’actualitat, diuen, en el cos hi ha majoria d’andalusos, extremenys o asturians que ocupen estes destinacions i que difícilment poden atendre en altra llengua que no siga el castellà.

També proposen que a l’hora d’ingressar en la Guàrdia Civil, la comunitats fixen uns contingents de personal que haurien de ser coberts per aspirants amb coneixements de l’idioma.

En definitiva, el que vol Asigc és que l’Institut Armat s’assemble el màxim possible a un cos de policia civil i que l’ensinistrament militar es limite a situacions excepcionals.

Tipografia, llengua i banalitats

Nacionalisme banal La normativa lingüística és molt important per als tècnics lingüístics, ja que es troba a la base de la seua tasca. Tanmateix, la normativa no és una doctrina que s’aplica de manera cega, sinó que es veu modulada per les consideracions professionals dels mateixos tècnics i, també, per les les limitacions tecnològiques de cada moment.

Un simple accent en una majúscula, per exemple, l’accent que faltava en la capçalera del diari espanyol El País, ha mereixcut comentaris des de fa molts anys. Ara sembla que per fi es resoldrà la mancança. A més, aprofiten per a fer un canvi d’imatge i vendre una renovació —i podríem dir, llegint l’editorial d’ahir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, que posaran l’accent més acríticament encara en l’espanyolitat: tot i la part de raó que puguen tindre, ¿què comentaren en abril passat sobre la presència espanyola en la Fira del Llibre de Londres? Més enllà d’un exercici de periodisme, el diari cau massa sovint en la hipocresia i el nacionalisme banal.

Per cert, la manca de l’accent s’haguera pogut resoldre fa molt de temps, però la qüestió es va maquillar amb reflexions sobre icones, que és una manera de reflexionar més pròpia d’ocupacions diferents de les del periodisme. La carta dels dissenyadors de la capçalera aclarix algunes coses (El País, 13.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

L’accent d’El País

Reinhard Gäde i Julio Alonso – 13.10.2007

La capçalera d’El País es va dissenyar sense titlla per una raó més senzilla, però de més pes, que l’utilitzada dijous passat per a anunciar que el redisseny del periòdic incorpora el preceptiu accent en la i. «Que la capçalera té un significat icònico no literal i que ningú es para a pensar en el contingut del que definix» és una explicació o justificació a posteriori, no per això exempta de fonament. I d’exemples; entre ells, el logotip de Telefónica.

Però s’oblida que no va ser l’estètica sinó un impediment tècnic el que ens va dur a proposar la supressió de l’accent: les modernes fotocomponedores, de fabricació nord-americana, mancaven de majúscules accentuades, i no tenia sentit posar accent en la capçalera quan els textos que en la resta del periòdic s’escrigueren tot de majúscules haurien d’anar sense accent. No érem els únics. La resta dels periòdics, amb tecnologia més endarrerida, estaven igual. Era una situació que s’arrossegava des de la implantació de la linotípia, màquina inventada per l’alemany Mergenthaler a la fi del segle xix. Fins a tal extrem que més d’una generació d’aquella època va ser educada en la idea que les majúscules no s’accentuaven.

Cal dir també que El País va ser el primer periòdic —almenys entre els de difusió nacional— a retornar l’accent a les majúscules. Va ser el 9 de novembre de 1983, la primera vegada que el cognom del director (Cebrián) i el dia de la setmana (dimecres) s’escrivien amb titlla.

La llengua de signes al parlament espanyol

Una nova varietat lingüística, la llengua de signes, ha arribat al parlament espanyol. Ara caldrà comprovar si per ací anem resolent la discriminació del català (i de la resta de llengües de l’estat), o potser els sords catalans també hauran de ser tan «iguals» com els oïdors catalans, és a dir, menys iguals que els espanyols.

La notícia del diari El País (11.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Parlament aprova per unanimitat el reconeixement de la llengua de signes

Juan G. Bedoya – Madrid – 11.10.2007

Per fi, la llengua de signes. Després de dècades «d’esforç i frustració», la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) va rebre ahir amb goig l’aprovació per les Corts, en votació unànime del Senat, de la llengua natural de les persones sordes. «No és el remei immediat per a segles de discriminació, però sí una potent eina per a tombar moltes de les barreres de comunicació existents», va dir el seu president, Luis J. Canó.

L’orgull sord, com es va conéixer als EU, fa una mica més de 50 anys, el moviment en favor de «la sobirania existencial» de les persones sordes —i de molts altres col·lectius marginats—, es va basar en investigacions lingüístiques que demostraven que la llengua de signes té totes les característiques pròpies de les llengües i la mateixa funcionalitat per a pensar, comunicar i manejar conceptes. Però la llengua de signes no és universal. Cada país té el seu propi idioma. En Espanya s’utilitza la llengua de signes espanyola (LSE) i, a Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC). La raó és que les diferents comunitats de persones sordes, com s’esdevé amb les llengües orals, han establit signes propis per a designar els diferents conceptes, així com estructures gramaticals singulars.

La llengua de signes ha estat un idioma proscrit moltes vegades a Espanya. Les persones sordes s’educaven en escoles on se’ls prohibia usar-la i, en la vida diària, havien de superar tot tipus d’obstacles, fins i tot els que havien triomfat en la societat. Un exemple és el que li va passar al millor esportista sord espanyol, Javier Soto (Hondarribia, Guipúscoa, 1977), llicenciat universitari i diverses vegades campió del món i d’Europa fins i tot en proves per a oïdors. En una carrera oficial de 400 metres, els jutges van donar eixida falsa, però Soto no va poder adonar-se de la indicació que manava parar. Va estar corrent pel seu carrer 200 metres, perseguit pels jutges per a avisar-li que l’eixida havia estat nul·la. «Podeu imaginar-ho, tot el món reia de l’espectacle que vaig protagonitzar», conta. Fa dècades que altres països europeus van resoldre eixe tipus de situacions amb lleis i tecnologia adequades.

La llei aprovada ahir tracta d’evitar discriminacions molt pitjors. «Ara han de caure els obstacles que ens han impedit accedir a l’educació, a la sanitat, al coneixement, a la justícia, a tants àmbits als quals qualsevol persona oïdora accedix sense dificultat. Comencem a estar més prop de ser iguals», diu Luis J. Canó. Per a això reclama «una assignació suficient en els pressupostos de l’estat per a 2008». «El dret de les persones sordes a gaudir de serveis i recursos que fins a ara no estaven garantits exigix comptar amb els mitjans necessaris. Seria lamentable haver de seguir esperant per falta de recursos», advertix el president de la CNSE. Ahir va acudir al Senat acompanyat d’un centenar de persones, assegudes en la tribuna de convidats, membres, totes elles, d’associacions d’afectats. Després de la votació, els senadors es van posar drets i els van aplaudir.

En Espanya hi ha un milió de sords, dels quals 7.000 són menors de 6 anys. 400.000 persones usen la llengua de signes i hi ha 500 intèrprets acreditats, que realitzen 40.000 serveis anuals en centres d’ensenyament, hospitals, comissaries, jutjats o espais culturals. En molts països europeus, hi ha un intèrpret per cada deu persones sordes; a Espanya, un per cada 221.

¿El model europeu de minorització?

Sorprén, però més val anar en eixa línia: la Unió Europea considera modèlica la minorització de les llengües espanyoles (suposem que en lloc de la línea francesa o la finesa de gestió lingüística.) Ara ens haurem de calfar el cap pensant què han volgut dir.

La notícia del diari El País (traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Brussel·les posa com a model de multilingüisme les llengües vernacles espanyoles

Ricardo M. de Rituerto – Brussel·les – 27.09.2007

Brussel·les va posar ahir com model a seguir en altres regions comunitàries el règim d’implantació del multilingüisme seguit en les quatre comunitats autònomes espanyoles amb llengua vernacla pròpia. La Comissió Europea, que va avalar l’informe d’un grup d’experts d’alt nivell amb eixes apreciacions, va prendre en canvi distàncies sobre les pressions d’algunes administracions per a elevar a categoria de llengües oficials de la Unió les que són cooficials en alguns països a l’estimar que eixe és un assumpte que correspon dilucidar per consens als mateixos governs de la Unió.

L’informe d’un grup d’alt nivell sobre multilingüisme es va fer públic amb motiu del Dia Europeu de les Llengües. En Europa hi ha unes 450 llengües, comptant llengües i parles, i algunes d’elles com el català/valencià, el gallec i el basc han aconseguit en els últims anys enfortir-se mitjançant polítiques i règims que els experts consideren modèlics.

El comissari romanés Leonard Orban, responsable de multilingüisme i que ahir va presentar l’informe, va insistir que la Comissió no té competències sobre l’ús del català o altres llengües vernacles espanyoles en les institucions.

L’atovament espanyol i l’enduriment català

Una cosa són els titulars que últimament fa el diari El País i una altra de diferent el contingut de les notícies. En este cas tenim que l’enduriment de què parla no consistix, com podríem pensar, en un nivell de qualitat superior (exigible potser a través d’una titulació adequada), sinó simplement del fet que els que hi treballen han d’emetre en català la seua faena.

Poc enduriment, doncs, excepte si admetem que vivim en un món molt dur on els diputats no poden parlar en català al congrés espanyol, el català no és llengua oficial a la Unió Europea —perquè el govern espanyol no ho vol—, el mateix diari El País impedix fins i tot la publicació de les cartes dels lectors en català —almenys en la secció del País Valencià— i les dóna traduïdes a l’espanyol, hi ha professors de català que no en saben, hi ha funcionaris públics que no atenen en català…

I ara el cas de Cristina Peri Rossi. Si l’únic motiu per a acomiadar-la era que no parlava en català, doncs, alguna cosa no ha estat ben explicada o gestionada en l’ens públic, perquè segurament el seu contracte no dia que havia de parlar cap llengua en concret. La corporació pública ha de tindre clar el seu requisit lingüístic, i és una cosa ben habitual en el món de les administracions públiques espanyoles en el cas del requisit espanyol. Per exemple, a les Corts fan unes proves d’espanyol per a estrangers (d’un nivell superior). Això no sembla que ningú ho qualifique d’un enduriment de res. Per contra, la mateixa exigència respecte del català és valorada amb una altra «sensibilitat», una de molt «sensible».

Per cert, potser intentaran llogar-la en Canal 9, on no hi ha cap requisit lingüístic llevat de l’obediència. I els sous públics n’endurixen, d’obediències.

La notícia del diari El País (traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

La ccrtv endurix l’ús del català en els mitjans públics

El País – Barcelona – 28.09.2007

La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (ccrtv) ha endurit el compliment de la seua carta de principis referent a l’ús del català en els mitjans de comunicació públics. Este enduriment s’ha cobrat la primera víctima en l’escriptora d’origen uruguaià Cristina Peri Rossi, de qui, després d’haver col·laborat en Catalunya Ràdio durant les dues últimes temporades, l’emissora ha prescindit dels seus serveis este curs al·legant, segons explica, que «no es podia pagar a un col·laborador que parlara en castellà». L’escriptora qualifica el seu acomiadament de «persecució lingüística», perquè «l’única raó que se m’ha donat és que parle castellà».

El Consell d’Administració de la ccrtv va aprovar per majoria el passat maig instar el director general de l’ens, Joan Majó, a aplicar les normes lingüístiques que establix la carta de principis per la qual es regixen els mitjans de comunicació públics, que va ser actualitzada al març del 2006. La carta especifica que «locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos haurien d’usar sempre la llengua catalana quan estiguen en antena. L’ús d’altres llengües serà excepcional i motivat, recomanant sempre que siga possible la traducció simultània».

Altres referències:

Encara contra la reemissió de TV3 al País Valencià

F. Camps contra TV3
Continua l’atac del govern del PP valencià contra la llibertat d’informació dels valencians. Francisco Camps pretén ignorar la Carta europea de les llengües i s’encabota a posar obstacles i crear fronteres contra la difusió de la llengua i la cultura entre Catalunya i el País Valencià. Un sainet ideològic que compartix amb Mohàmmed VI (Marroc) o de Chávez (Veneçuela) i que patim els ciutadans de tots els colors.

Acció Cultural del País Valencià ha emés el comunicat següent:

La Generalitat comunica a ACPV que en el termini de deu dies hàbils «complisca de mode voluntari l’ordre de cessament» de les emissions

ACPV no tancarà voluntàriament els repetidors de TV3

26.09.2007

Segons el comunicat oficial rebut per ACPV, de no fer-se efectiu el tancament voluntari en el termini marcat per la Generalitat Valenciana «es procedirà a l’execució forçosa de la resolució». Després que el passat 10 de setembre el govern valencià notificara la desestimació del recurs de la nostra entitat contra la resolució del mateix govern valencià que ens sanciona arbitràriament a pagar 300.000 € i ens insta al cessament de les emissions de TV3, ara (i després de no haver tancat el repetidors), la Generalitat Valenciana ens llança un ultimàtum i augmenta la seua pressió contra ACPV.

Us informem que la via que té ara la Generalitat per a «l’execució forçosa» és tornar a demanar permís d’accés a les instal·lacions reemissores als jutjats del contenciós administratiu de València, Alacant i Castelló.

En aquest pols permanent de la Generalitat Valenciana a ACPV, la nostra entitat no es troba sola. A les mocions a favor d’ACPV i TV3 aprovades per centenars d’ajuntaments de tot l’àmbit lingüístic s’han d’afegir les mostres de suport de desenes d’entitats, personalitats i ciutadans del nostre país rebudes en les darreres setmanes.

La resolució del govern autonòmic valencià significa una conculcació dels més elementals drets democràtics, un atac a llibertat d’expressió i a la pluralitat informativa sense precedents a l’Europa occidental, i una agressió a la llengua, davant la gravetat de la qual ACPV farem públic en pocs dies les iniciatives que pensem impulsar.

Enllaços: