Les llengües de la ciència han variat al llarg de la història i ara l’anglés ocupa el lloc preeminent en la producció científica. Sí, també això hauria de ser una via per a eliminar patrioterismes, fins i tot els que no tenen relació amb la ciència, estos dies de commemoracions fantàstiques —tal com cantava Vinícius— i altres banalitats contra la ciutadania.
La llengua de la ciència
javier López Facal – 10.10.2007
Molts segles després de la caiguda de l’Imperi Romà, la llengua que empraven els científics per a comunicar ciència seguia sent el llatí. En llatí es va produir, per exemple, el gir copernicà o es van assentar els principis matemàtics del que Newton denominava filosofia natural, avui coneguda com física.
No és estrany, per tant, que en les Constitucions de la Universitat de Salamanca es prohibira parlar en qualsevol altra llengua (in studio nostro nemo audiatur nisi latine loquitur) i, encara que potser amb menys rotunditat, totes les universitats europees practicaven el mateix principi, el que, per cert, facilitava molt l’intercanvi de llibres, idees i persones.
Quan cap a finals del xviii van sorgir a Europa el romanticisme, els estats nació i altres invencions humanes de caràcter centrípet, van començar a aparéixer les llengües vernacles en els textos científics i, així, es va començar a fer, per exemple, química en alemany, fisiologia en francés, o biologia en anglés, amb incorporacions una mica més tardanes del rus i alguna altra llengua. Els científics de països perifèrics van adoptar alguna de les anteriors, segons la seua àrea de dependència cultural o la seua afinitat lingüística, com Cajal, que solia publicar en francés.
Este guirigall lingüístic va començar a declinar a partir de la segona guerra mundial, coincidint amb la creació d’entitats científiques supranacionals, com ara el CERN de Ginebra, l’EMBO de Heidelberg i altres per l’estil.
La segona guerra mundial va tenir, en efecte, unes conseqüències semblants a les que havia tingut la tercera guerra púnica quant a consolidació d’un imperi i consagració d’una llengua es referix. Fins i tot en altres aspectes, com l’inicial rancor dels vencedors amb els vençuts, s’assemblen ambdues guerres. Així, el «delenda est Carthago» («cal destruir Cartago»), de Cató el censor, no s’allunya molt del Pla Morgenthau de convertir Alemanya en un camp de creïlles.
El cas és que després d’esta guerra es va establir un nou imperi, la llengua del qual s’aniria convertint en l’única llengua de la ciència. La primera a cedir davant la nova koiné va ser, lògicament, l’alemanya. És curiós veure com la bibliografia de molts científics europeus està en alemany fins als anys quaranta del segle xx i en anglés a partir dels anys cinquanta. El francés i el rus van resistir més, potser perquè els seus països respectius van tardar a acceptar l’existència del nou imperi, però han acabat per rendir-se a l’evidència.
Així les coses, es podrien proposar mesures administratives i legals a Espanya per a facilitar l’ús de l’anglés en els nostres laboratoris, però cal procedir amb molta cautela, perquè les llengües compartixen amb algunes altres invencions humanes, com Déu, la Pàtria o la Revolució, la capacitat de generar unes intensitats emocionals que poden arribar a conduir la gent, especialment els homes, a deixar-se matar o, preferentment, a donar mort als seus proïsmes. Es tracta, en efecte, d’una matèria, no sé si explosiva, volàtil o molt tòxica, però que, en qualsevol cas, exigix enorme cautela en la seua manipulació.
En conseqüència, no sembla prudent imposar avui una prescripció tan descarada com aquella de la Universitat de Salamanca escrita, al cap i a la fi, en una època de major aplom doctrinal. Ara bé, si s’accepta que l’anglés és avui l’única llengua de la ciència, caldrà prendre mesures per a incorporar el seu ús a les nostres universitats i centres d’R+D, i concretament al CSIC, ara que després d’un procés innecessàriament llarg, deixarà de ser un organisme autònom per a convertir-se en una agència estatal. Aparentment, la nova personalitat jurídica li donarà més autonomia i fins i tot diuen que també més agilitat de gestió.
Doncs bé, si això és així, potser esta agència podria establir que en els seus centres es puguera treballar indistintament en espanyol o en anglés i que per a optar als seus llocs de treball es puguera presentar la documentació en qualsevol de les dos llengües, sense obligar els estrangers al maldecap d’haver de traduir a l’espanyol memòries científiques i currículums acadèmics, ni sotmetre’ls a postil·les de L’Haia i altres antigalles semblants, la relació de les quals amb els principis de la termodinàmica o els de la Unió Europea semblen remots.
Al cap i a la fi, ja la Llei 30/1980 de mesures per a la reforma de la funció pública i el més recent Estatut bàsic de l’empleat públic de 29 de març de 2007 reconeixen que els professors universitaris i els científics podran dotar-se de normes específiques a causa de les seues peculiaritats laborals. Doncs bé, senyor legislador, una d’eixes peculiaritats és, precisament, que han de realitzar el seu treball en anglés, motiu pel qual caldria desactivar ja totes les maganxes administratives que fan de l’espanyol l’única llengua reconeguda per l’administració.
Javier López Facal és investigador del CSIC.
En el bloc de Natxo Sorolla Xarxes Socials i Llengües podeu trobar una entrada, «Les regles de consum a l’espai mediàtic català», on ens oferix el resum del seu treball en el llibre enquesta que analitza els usos lingüístics a bona part de la catalanofonia, Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI. L’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Comunitat Valenciana, la Franja i les Illes Balears (ed. Generalitat de Catalunya).
Així, si observem la imatge que hem pogut trobar en el bloc 