La feble consolidació de la gestió lingüística municipal

Hi ha notícies relacionades amb els servei lingüístics municipals que resulten sorprenents i que són un símptoma que l’administració encara no ha resolt clarament els seus deures pel que fa a la gestió lingüística:

Meliana elimina la oficina de promoción del valenciano

El PP argumenta que la técnico de normalización lingüística sólo traducía las actas de plenos municipales

[…]

«Actualmente, cada área del ayuntamiento ya tiene a gente cualificada en el empleo correcto del valenciano», afirmó Cuesta. «Además, la técnico no estaba a jornada completa y sólo se dedicaba a la traducción al valenciano de las actas de los plenos».

Levante, 13.12.2011

Benetússer elimina la plaza de técnico lingüístico porque la titular trabajaba desde Madrid

El equipo de gobierno de Benetússer ha decidido amortizar la plaza de la técnica encargada de la Oficina de Promoció i Ús del Valencià porque «vive en Madrid y sólo trabajaba vía telemàtica», tal como explicaron ayer fuentes municipales. En su puesto ha situado a una profesora de la Escuela de Personas Adultas, a la que únicamente abona «las traducciones que hace», sin sujetarla a ningún tipo de contrato laboral con el consistorio, por lo que su trabajo «sale mucho más barato».

Levante, 14.12.2011

D’una banda, en el cas de Benetússer, tenim una nova demostració que el teletreball funciona, tot i que la resta de la notícia fa entendre que els polítics preferixen tindre el personal collat de ben a prop. La qüestió de l’economia, en canvi, no crec que la pugam aclarir mai del tot, almenys mentres no s’establixca la transparència en eixe àmbit. Quant a Meliana, talment com s’edevenia en Alboraia, el suposat fet que hi haja tant de personal capacitat en valencià en eixe ajuntament mos ha de fer més exigents amb l’exigència del compliment dels seus deures lingüístics. Esperem que estos casos tinguen més fonament i consistència que el de Dénia.

La discriminació lingüística dels valencians provoca 2.045 queixes

L’informe que el Síndic de Greuges ha presentat enguany (el podeu descarregar del seu web) té un inici, en l’apartat referent a l’ús del valencià, certament interessant:

Les queixes presentades en 2010 relatives a l’ús del valencià han estat 2.045, una quantitat molt superior a les presentades en els anys anteriors (74 queixes en 2009; 119 queixes en 2008 i 96 queixes en 2007). Això és a causa del fet que han estat nombroses les queixes coŀlectives que ens han estat plantejades, fonamentalment per internet, però això no significa que esta institució considere que este increment de queixes evidencie l’existència d’un conflicte lingüístic, ja que la majoria de queixes examinades feien referència a la discriminació del valencià en les pàgines web institucionals, i en les quals el Síndic de Greuges de vegades no té altre remei que admetre els arguments esgrimits, sobretot, per alcaldes de petits ajuntaments, quan ens indiquen que, en l’actual conjuntura econòmica, els resulta impossible tenir una pàgina web institucional bilingüe.

Podem observar que gràcies a algunes iniciatives coŀlectives el nombre de queixes s’ha multiplicat de manera important. El cas és, però, que eixa activitat coŀlectiva, si s’haguera dut a terme en anys anteriors, no haguera donat lloc a res, perquè el sindic de greuges creu que l’existència de moltes queixes fonamentades sobre la falta d’ús del valencià i —això no ho diu— la inexistència de cap queixa sobre la falta d’ús del castellà, no manifesta «l’existència d’un conflicte lingüístic». Naturalment, tal com dien aquells en llatí, excusatio non petita, accusatio manifesta. D’altra banda, ¿quin nombre de queixes marcaria l’inici del conflicte, segons el síndic? No és una qüestió de nombre, és una qüestió de dret.

És clar, ¿com hi havia d’haver eixe conflicte esmentat pel síndic, si la legislació impedix als consumidors i usuaris valencians l’exigència de ser atesos en valencià? Només cal recordar que l’article 128.1 de la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, diu:

Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.

En canvi, l’article 8 de la Llei 1/2011, per la qual s’aprova l’Estatut dels consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana, diu:

1. Els consumidors tenen dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana.
2. La Generalitat fomentarà l’ús del valencià en les relacions d’empreses i professionals amb els consumidors. Amb esta finalitat adoptarà mesures perquè les condicions generals dels contractes i les ofertes comercials es faciliten també en valencià, especialment les relatives a servicis bàsics.

Caldria saber quin impuls ha guiat el síndic de greuges valencià a interpretar si hi ha o no hi ha conflicte. La legislació establix que els valencians no tenim eixe dret, i quan ens discriminen cada dia en la nostres relacions amb els serveis i comerços —i «no te entiendo» és una de les fórmules més amables que pots arribar a sentir—, no podem acudir a l’administració, ja que els comerços i les empreses tenen el «privilegi» d’ignorar una de les dos llengües oficials del País Valenciàe, concretament i únicament, el valencià. ¿Què seria conflictiu per al síndic de greuges?

El coneixement suficient de l’idioma universitari

Els estats espanyols i andorrà han firmat un acord sobre l’accés a la universitat, acord que té una clàusula lingüística interessant:

Asimismo las universidades podrán exigir la acreditación de un conocimiento suficiente del idioma en que se imparten las enseñanzas.

És estrany que no hajam sentit massa escama en este cas després del rebombori sobre la legislació catalana en una qüestió semblant.

  • Més dades sobre legislació lingüística en el web Eines de Llengua.

L’idioma espanyol abans que res

El diari El País («¿El idioma antes que el talento?» de Sebastián Tobarra, 06.09.2010) ens oferix un reportatge sobre la valoració de la possible regulació lingüística (un decret) que s’està preparant en l’àmbit universitari català. De tot el que s’hi comenta, podem destacar dos detalls que fan pensar. Un serien les paraules (potser el periodista no les ha transcrites bé) de Jesús Esteban García (secretari general de la Federación de Asociaciones de Catedráticos Universitarios):

La llengua espanyola és oficial en tota Espanya i és un deure i un dret usar-la.

Podem vore que no identifica de quina llengua parla, tot i que podem entendre que es referix a l’«única» que és espanyola, pel que sembla. D’altra banda, sembla que diga que és un deure usar-la, tot i que el deure és simplement conéixer-la, tal com indica la Constitució espanyola per al castellà (art. 3).

Una altra referència simptomàtica és en negatiu, és a dir, en allò que no es diu ni de passada en el reportatge. Per exemple:

Ni en el País Basc ni en Galícia s’exigix demostrar que saben èuscar o gallec a tots els docents universitaris.

A més, salta a la vista que l’article no parla de les regulacions lingüístiques, de les normes institucionals sobre l’ús de les llengües, sinó que tracta el «problema» que representa per a alguns la regulació de l’ús de les llengües diferents de la castellana, ja que esta llengua —com ja hem vist en les paraules de Jesús Esteban— és un deure «pressuposat». Per això, no apareix cap referència a l’exigència de l’ús dels castellà en les normatives universitàries. Tanmateix, podem trobar en les convocatòries universitàries el requisit següent:

[…] español, que será la lengua oficial en la que tendrá lugar el desarrollo del concurso y cuyo conocimiento será exigible a todos los participantes.

Eixa manera d’enfocar la qüestió recorda massa allò que sol passar quan en una conversa algú diu «canviem de tema, parlem de putes, ¿com està ta mare?».

Petita cronologia actual contra l’ús del valencià

El diari El País (05.07.2010) ens oferí fa unes setmanes una panoràmica sobre la «devaluació del valencià», segons dien, amb un títol poc afortunat, ja que no és devalua el valencià, sinó l’exerici democràtic dels drets lingüístics i a l’educació dels ciutadans valencians. N’extraiem la cronologia indicativa que oferien:

Del compromís en l’ús del valencià al veto al requisit lingüístic

  • 12 d’abril de 2003. Francisco Camps promet: «No donaré un pas arrere» en l’ús del valencià.
  • 20 de novembre de 2003. La Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) alerta que «la salut del valencià és precària» i demana un major impuls als 20 anys de la Llei d’ús i ensenyament (luev).
  • 25 de novembre de 2004. Camps du el conflicte lingüístic a les Corts en vespres del memoràndum de la Unió Europea que reconeix la llengua.
  • 25 d’octubre de 2005. L’avl apressa a signar un «nou pacte cívic» davant la reculada del valencià.
  • 18 de setembre de 2007. Als 25 anys de la luev, Escola Valenciana torna a demanar que es cataloguen les places docents de secundària.
  • 5 de març de 2008. El Tribunal Superior de Justícia (tsj) jutja si el Consell vulnera el dret a estudiar en valencià, després d’una denúncia d’Escola.
  • 15 de març de 2009. Trencades les negociacions amb la Plataforma per l’Ensenyament Públic, el conseller Alejandro Font de Mora renuncia en públic a la catalogació de places.
  • 27 de març de 2009. El Consell de Camps veta un acte d’Escola Valenciana en la Biblioteca Sant Miquel dels Reis hores abans de començar.
  • Juliol de 2009. Una sentència del Tribunal Superior de Justícia qualifica l’actitud del Consell de «temerària» davant els incompliments d’una trentena de sentències que reconeixen el títol de filologia catalana.
  • 21 de juny de 2010. Un esborrany d’Educació dificulta el valencià en els centres castellanoparlants.
  • 29 de juny de 2010. El PP vota en contra de les esmenes de l’oposició per a exigir el requisit lingüístic en l’administració valenciana

Una data que la periodista Neus Caballer no ha tingut en compte i que algun dia caldrà caldrà comprovar quin sentit tenia: el 24 de novembre de l’any passat Font de Mora anuncia una plataforma de traducció de documents… Ah, sí, i es signa un protocol entre la Conselleria d’Educació de Font de Mora, l’avl i 61 entitats locals (entre les quals no hi havia Alboraia, supose, on el Partit Popular acabava de suprimir el servei lingüístic).

Històries de joguets

La secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ens envia la informació següent:

Toy Story 3, la gran evasió s’estrena dimecres amb 12 còpies doblades al català

Aquest és l’últim film d’animació de Disney-Pixar

Aquest dimecres arriba a les pantalles Toy Story 3, la gran evasió l’últim film de la factoria Disney-Pixar, que continua les aventures de la colla de joguines amb un gran canvi com a punt de partida.

Andy està a punt d’entrar a la universitat i les seves estimades joguines: Woody, Buzz Lightyear, i tota la colla de joguines es troben a la guarderia. La seva nova vida a mercè d’una colla de petits salvatges no els agrada gaire i decideixen escapar-se. A l’aventura s’hi afegeixen alguns nous personatges, Ken, el company de Barbie, un eriçó tirolès i un ós Teddy de color rosa que fa olor de maduixa.
La peŀlícula es podrà veure a les següents sales:

  • Alpicat – JCA Cinemes Alpicat
  • Barcelona – Lauren Gràcia
  • Barcelona –Cinema Aribau
  • Girona – Cinemes Albéniz
  • Granollers – Ocine El Nord
  • Manresa – Cinema Atlàntida
  • Olot – Cinema Olot
  • Sabadell – Cinema Imperial
  • Sant Cugat – Cinesa Sant Cugat
  • Tarragona – Ocine Les Gavarres
  • Vic – Sucre
  • Vilafranca – Kubrick

Aquesta estrena té el suport de la Secretaria de Política Lingüística per tal de promoure i facilitar la presència del cinema doblat i subtitulat en llengua catalana.

Podeu trobar la fitxa tècnica de la peŀlícula a les pàgines de l’agenda de cinema: http://www.gencat.cat/llengua/cinema

Teniu materials de vídeo i d’àudio a la vostra disposició a l’àrea de descàrrega http://www.gencat.cat/llengua/descarrega/descarrega

No sembla que la política lingüística del govern de Francisco Camps Ortiz i Font de Mora Turón s’hagen preocupat gens per que els ciutadans valencians tinguen eixa oferta de cinema en valencià. De fet, estan molt més ocupats a impedir-la, a pesar de totes les hipocresies que arriben a amollar sobre la llengua i les senyes d’identitat.

La funció pública valenciana sense capacitació

S’ha aprovat ja la nova llei de la funció pública valenciana. La vespra de l’aprovació, el vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl), Manuel Pérez Saldanya, feia unes consideracions sobre la «competència lingüística» que haurien de tindre els funcionaris públics (El País, «Por una administración más valenciana», 29.06.2010). Vist com ha anat la cosa, podem concloure amb el paràgraf següent:

Si la llei valenciana continua sent l’excepció i l’única que no dóna cabuda a la competència lingüística, serà lícit entendre que la Generalitat no creu en el valencià més que per a usos folklòrics i menysprea l’esforç de tants valencians, joves i menys joves, per aprendre la nostra llengua i viure en valencià.

Res que no sabérem. La qüestió serà aconseguir-ho a pesar d’eixe menyspreu. Com fins ara, i a pesar del que puga opinar la presidenta de l’avl, Ascensió Figueres, quant a la «capacitació lingüística» esmentada per Pérez Saldanya.

Ascensió Figueres, la incompetència i el demèrit

Fa uns dies mos sorprenia la presidenta de l’AVL quan declarava que el valencià no havia de ser més que un mèrit per a ser professor d’universitat. El company Francesc Esteve ha tret més conclusions sobre la qüestió en El Punt:

L’AVL reivindica la incompetència?

24.06.10 – Francesc Esteve

Per increïble que puga semblar, la presidenta d’una entitat que s’anomena acadèmia, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), reivindica la incompetència lingüística en la mateixa llengua que té l’obligació estatutària de promoure. En la presentació del documentadíssim Informe sobre els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes dirigit per Artur Aparici i Rafael Castelló, que avalua el coneixement, l’ús i les actituds lingüístiques dels universitaris valencians, la presidenta de l’AVL, Ascensió Figueres, manifestava que si les universitats demanen als professors la competència també en valencià —en castellà sí que s’exigeix— «potser estaríem lligant-nos de peus i mans i podríem penedir-nos-en en un moment donat». I ella, sense aportar mai cap xifra ni cap argument, proposava que el domini de la llengua oficial i pròpia no fos una exigència —al contrari del castellà— sinó només «un mèrit».

[…]

Podem recordar ara també una entrevista de l’any 2003 que té relació amb esta qüestió en la qual Ascensió Figueres responia:

— Quina posició ha pres l’AVL davant del requisit lingüístic?

— Hi hagué set acadèmics que varen demanar que es tractara el tema en el Ple, i es va incloure en l’orde del dia, però el document que es va elaborar intentant aproximar posicions no va tindre la majoria absoluta perquè anara avant; per tant, l’avl no es va pronunciar sobre este tema. Este ha sigut l’únic punt en què no hi ha hagut consens des de la creació de l’Acadèmia.

És a dir, que n’hi han més encara dins de l’avl que no tenen res a dir contra el requisit castellà, però, en canvi, tenen problemes amb el requisit valencià. Una cosa com si el ministre d’hisenda no recomanara que la declaració de la renda fóra voluntària… Ai, que això es veu que ho deuen haver sentit uns quants que també puŀlulen per la Generalitat valenciana.

Requisit de competència lingüística

El butlletí Notícia Jurídicas ens envia la informació següent:

Orden FOM/896/2010, de 6 de abril, por la que se regula el requisito de competencia lingüística y su evaluación (boe núm. 89, de 13 d’abril de 2010)

L’Organització d’Aviació Civil Internacional va introduir, mitjançant l’aprovació de l’esmena 164 de l’annex 1 (llicències al personal) del Conveni sobre aviació civil internacional de 7 de desembre de 1944, el requisit de competència lingüística per a pilots d’avió i helicòpter i per als controladors de trànsit aeri. Això suposa l’exigència de parlar i comprendre l’anglés o l’idioma utilitzat per l’estació terrestre amb què es produïxen les comunicacions radiotelefòniques.

I podem llegir en l’ordre esmentada:

En Espanya, exclusivament es practicaran anotacions del nivell de competència lingüística en anglés i en castellà.

Era previsible, ¿no?, això és eixa Espanya, ¿no?

Pañella Alcàcer i el requisit lingüístic

El diputat Pañella Alcàcer contesta als missatges que rep sobre l’exigència del requisit lingüístic en la nova llei de la funció pública valenciana amb el missatge següent:

Requisit Lingüístic en la Nova Llei per a l’Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana.

Com a ponent d’eixa llei des de Compromís, puc assegurar-te que des del BLOC i la resta de formacions polítiques que compartim el grup parlamentari, anem a defensar mitjançant esmenes i totes les mesures que la legislació vigent posa al nostre abast per defensar la dignitat, el prestigi, la protecció i difusió de la nostra llengua.

Per a qualsevol aclaració, estic a la vostra sencera disposició.

Josep Maria Pañella i Alcàcer
Diputat del BLOC
Grup Parlamentari Compromís

No podem negar que no els vindria malament una mica més d’assessorament politico-lingüístic.