Tribunals, llengües i justícia

Hi ha tribunals i hi ha justícia. Es veu que les coses no van massa lligades. En alguns tribunals espanyols el que prima és la discriminació lingüística. Es veu que això només seria un delicte si es tractara d’impedir parlar en espanyol. En canvi, és alguna altra cosa —que no sabem identificar legalment— quan són jutges els qui impedixen fer ús d’alguna de les altres llengües oficials.

La notícia del diari Avui (11.10.2007) és la següent:

El Poder Judicial no veu motius per expedientar la jutge que va vetar el català

La majoria conservadora imposa el seus vots | López Tena porta el cas a la Fiscalia del TSJC perquè considera delictiva l’actitud d’Ingelmo

Jordi Panyella

El plenari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va rebutjar ahir obrir un expedient disciplinari a la magistrada de l’Audiència de Barcelona, Ana Ingelmo, que la setmana passada va impedir a un testimoni del judici del crim de la Patum declarar en català al·legant el dret de defensa dels acusats. La decisió de la jutge va motivar la protesta de tres advocats que participen en el judici i la crítica de la consellera Montserrat Tura.

El cas de la jutge havia arribat al CGPJ a través del vocal Alfons López Tena, que va presentar una proposta de sanció, i de l’Associació de Juristes en defensa de la Llengua, que va formalitzar una denúncia. La iniciativa de López Tena demanava també retirar a Ingelmo la distinció de Sant Raimon de Penyafort -que va rebre recentment- i portar el cas a la Fiscalia.

En la votació d’ahir, els vocals de la majoria conservadora del Consell van desestimar qualsevol mesura disciplinària contra la magistrada. Alguns membres del plenari van argumentar que Ingelmo havia actuat bé i van reblar la seva argumentació afirmant que ells haurien fet el mateix. Aquests vocals van explicar que en el servei d’inspecció del CGPJ ja hi ha una «informació prèvia sobre aquest afer» i que aquesta circumstància fa innecessària l’obertura d’un expedient. No es va especificar l’origen d’aquesta informació i si responia a la denúncia presentada per l’Associació de Juristes.

La vocal Montserrat Comas va presentar una esmena on demanava donar trasllat del cas al servei d’inspecció i també va ser rebutjada. La petició d’obertura d’expedient només va rebre el vot del vocal que la va presentar.

López Tena va formular un vot particular a la decisió de la majoria on recorda que Ingelmo ha vulnerat la Constitució, l’Estatut, la llei del Poder Judicial, la Carta Europea de les llengües regionals i la Declaració Universal dels Drets Humans. El vocal també considera que la jutge ha incorregut en un delicte de prevaricació i ahir mateix ho va comunicar a la Fiscalia.

La llengua de signes al parlament espanyol

Una nova varietat lingüística, la llengua de signes, ha arribat al parlament espanyol. Ara caldrà comprovar si per ací anem resolent la discriminació del català (i de la resta de llengües de l’estat), o potser els sords catalans també hauran de ser tan «iguals» com els oïdors catalans, és a dir, menys iguals que els espanyols.

La notícia del diari El País (11.10.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Parlament aprova per unanimitat el reconeixement de la llengua de signes

Juan G. Bedoya – Madrid – 11.10.2007

Per fi, la llengua de signes. Després de dècades «d’esforç i frustració», la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) va rebre ahir amb goig l’aprovació per les Corts, en votació unànime del Senat, de la llengua natural de les persones sordes. «No és el remei immediat per a segles de discriminació, però sí una potent eina per a tombar moltes de les barreres de comunicació existents», va dir el seu president, Luis J. Canó.

L’orgull sord, com es va conéixer als EU, fa una mica més de 50 anys, el moviment en favor de «la sobirania existencial» de les persones sordes —i de molts altres col·lectius marginats—, es va basar en investigacions lingüístiques que demostraven que la llengua de signes té totes les característiques pròpies de les llengües i la mateixa funcionalitat per a pensar, comunicar i manejar conceptes. Però la llengua de signes no és universal. Cada país té el seu propi idioma. En Espanya s’utilitza la llengua de signes espanyola (LSE) i, a Catalunya, la llengua de signes catalana (LSC). La raó és que les diferents comunitats de persones sordes, com s’esdevé amb les llengües orals, han establit signes propis per a designar els diferents conceptes, així com estructures gramaticals singulars.

La llengua de signes ha estat un idioma proscrit moltes vegades a Espanya. Les persones sordes s’educaven en escoles on se’ls prohibia usar-la i, en la vida diària, havien de superar tot tipus d’obstacles, fins i tot els que havien triomfat en la societat. Un exemple és el que li va passar al millor esportista sord espanyol, Javier Soto (Hondarribia, Guipúscoa, 1977), llicenciat universitari i diverses vegades campió del món i d’Europa fins i tot en proves per a oïdors. En una carrera oficial de 400 metres, els jutges van donar eixida falsa, però Soto no va poder adonar-se de la indicació que manava parar. Va estar corrent pel seu carrer 200 metres, perseguit pels jutges per a avisar-li que l’eixida havia estat nul·la. «Podeu imaginar-ho, tot el món reia de l’espectacle que vaig protagonitzar», conta. Fa dècades que altres països europeus van resoldre eixe tipus de situacions amb lleis i tecnologia adequades.

La llei aprovada ahir tracta d’evitar discriminacions molt pitjors. «Ara han de caure els obstacles que ens han impedit accedir a l’educació, a la sanitat, al coneixement, a la justícia, a tants àmbits als quals qualsevol persona oïdora accedix sense dificultat. Comencem a estar més prop de ser iguals», diu Luis J. Canó. Per a això reclama «una assignació suficient en els pressupostos de l’estat per a 2008». «El dret de les persones sordes a gaudir de serveis i recursos que fins a ara no estaven garantits exigix comptar amb els mitjans necessaris. Seria lamentable haver de seguir esperant per falta de recursos», advertix el president de la CNSE. Ahir va acudir al Senat acompanyat d’un centenar de persones, assegudes en la tribuna de convidats, membres, totes elles, d’associacions d’afectats. Després de la votació, els senadors es van posar drets i els van aplaudir.

En Espanya hi ha un milió de sords, dels quals 7.000 són menors de 6 anys. 400.000 persones usen la llengua de signes i hi ha 500 intèrprets acreditats, que realitzen 40.000 serveis anuals en centres d’ensenyament, hospitals, comissaries, jutjats o espais culturals. En molts països europeus, hi ha un intèrpret per cada deu persones sordes; a Espanya, un per cada 221.

¿El model europeu de minorització?

Sorprén, però més val anar en eixa línia: la Unió Europea considera modèlica la minorització de les llengües espanyoles (suposem que en lloc de la línea francesa o la finesa de gestió lingüística.) Ara ens haurem de calfar el cap pensant què han volgut dir.

La notícia del diari El País (traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Brussel·les posa com a model de multilingüisme les llengües vernacles espanyoles

Ricardo M. de Rituerto – Brussel·les – 27.09.2007

Brussel·les va posar ahir com model a seguir en altres regions comunitàries el règim d’implantació del multilingüisme seguit en les quatre comunitats autònomes espanyoles amb llengua vernacla pròpia. La Comissió Europea, que va avalar l’informe d’un grup d’experts d’alt nivell amb eixes apreciacions, va prendre en canvi distàncies sobre les pressions d’algunes administracions per a elevar a categoria de llengües oficials de la Unió les que són cooficials en alguns països a l’estimar que eixe és un assumpte que correspon dilucidar per consens als mateixos governs de la Unió.

L’informe d’un grup d’alt nivell sobre multilingüisme es va fer públic amb motiu del Dia Europeu de les Llengües. En Europa hi ha unes 450 llengües, comptant llengües i parles, i algunes d’elles com el català/valencià, el gallec i el basc han aconseguit en els últims anys enfortir-se mitjançant polítiques i règims que els experts consideren modèlics.

El comissari romanés Leonard Orban, responsable de multilingüisme i que ahir va presentar l’informe, va insistir que la Comissió no té competències sobre l’ús del català o altres llengües vernacles espanyoles en les institucions.

L’atovament espanyol i l’enduriment català

Una cosa són els titulars que últimament fa el diari El País i una altra de diferent el contingut de les notícies. En este cas tenim que l’enduriment de què parla no consistix, com podríem pensar, en un nivell de qualitat superior (exigible potser a través d’una titulació adequada), sinó simplement del fet que els que hi treballen han d’emetre en català la seua faena.

Poc enduriment, doncs, excepte si admetem que vivim en un món molt dur on els diputats no poden parlar en català al congrés espanyol, el català no és llengua oficial a la Unió Europea —perquè el govern espanyol no ho vol—, el mateix diari El País impedix fins i tot la publicació de les cartes dels lectors en català —almenys en la secció del País Valencià— i les dóna traduïdes a l’espanyol, hi ha professors de català que no en saben, hi ha funcionaris públics que no atenen en català…

I ara el cas de Cristina Peri Rossi. Si l’únic motiu per a acomiadar-la era que no parlava en català, doncs, alguna cosa no ha estat ben explicada o gestionada en l’ens públic, perquè segurament el seu contracte no dia que havia de parlar cap llengua en concret. La corporació pública ha de tindre clar el seu requisit lingüístic, i és una cosa ben habitual en el món de les administracions públiques espanyoles en el cas del requisit espanyol. Per exemple, a les Corts fan unes proves d’espanyol per a estrangers (d’un nivell superior). Això no sembla que ningú ho qualifique d’un enduriment de res. Per contra, la mateixa exigència respecte del català és valorada amb una altra «sensibilitat», una de molt «sensible».

Per cert, potser intentaran llogar-la en Canal 9, on no hi ha cap requisit lingüístic llevat de l’obediència. I els sous públics n’endurixen, d’obediències.

La notícia del diari El País (traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

La ccrtv endurix l’ús del català en els mitjans públics

El País – Barcelona – 28.09.2007

La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (ccrtv) ha endurit el compliment de la seua carta de principis referent a l’ús del català en els mitjans de comunicació públics. Este enduriment s’ha cobrat la primera víctima en l’escriptora d’origen uruguaià Cristina Peri Rossi, de qui, després d’haver col·laborat en Catalunya Ràdio durant les dues últimes temporades, l’emissora ha prescindit dels seus serveis este curs al·legant, segons explica, que «no es podia pagar a un col·laborador que parlara en castellà». L’escriptora qualifica el seu acomiadament de «persecució lingüística», perquè «l’única raó que se m’ha donat és que parle castellà».

El Consell d’Administració de la ccrtv va aprovar per majoria el passat maig instar el director general de l’ens, Joan Majó, a aplicar les normes lingüístiques que establix la carta de principis per la qual es regixen els mitjans de comunicació públics, que va ser actualitzada al març del 2006. La carta especifica que «locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos haurien d’usar sempre la llengua catalana quan estiguen en antena. L’ús d’altres llengües serà excepcional i motivat, recomanant sempre que siga possible la traducció simultània».

Altres referències:

Font de Mora Turón torna a traure la llengua

gpons-fonttrauenlallengua.jpg
Seguint amb la màxima que la realitat no et xafe un bon titular, el conseller Font de Mora fa titulars, però no millora la realitat. Certament, l’alegria és seua, no sabem si pel titular o, al capdavall, per la realitat, en què les dades no deixen de mostrar la minorització del valencià. El pesar és, doncs, nostre únicament. I l’esforç perquè la realitat supere les patètiques xifres amb què tant gaudix Font de Mora, és de tota la ciutadania valenciana que realment «trau» la llengua en la seua vida diària —a pesar que li la traguen més del que hauria de ser democràticament esperable des de les poltrones públiques.

Com que no ens hem aclarit massa entre les dades que diuen que ha dit Font de Mora (Conxa Gómez i Vicent Satorres) en Vilaweb, El País i Levante, hem refet els quadres, per poder vore-ho tot més clar.

Amb tot, cal dir que les dades periodístiques i les de les enquestes reals no ens quadren, ja que en el cas de la comparativa amb l’any 1993, les dades de les amistats, desconeguts, comerç i grans superfícies no corresponen als que parlen en valencià en 1993, sinó al que parlen les dos llengües indistintament.

Finalment, i abans de passar a les dades, no volem oblidar un últim comentari de «gran profunditat» humana i racional (podeu llegir-ho unint la conjunció al substantiu):

En este sentit, ha criticat que Catalunya «sembla que vol imposar» la llengua al pati del col·legi i ha afegit que «com jo em vaig quedar tan cremat quan en el franquisme no em deixaven parlar valencià al pati del col·legi, no vull ni pensar en mesures d’este tipus». Segons la seua opinió, «sense estes actuacions impositives» i «sense encotillar la vida d’una persona, es pot arribar als mateixos objectius, que al final, són de respecte i extensió de la llengua», ha acabat.

És a dir, que troba l’ocasió de «preocupar-se» per un fet que desconeix —li «sembla»— i que sabem que només respon a l’estratègia d’alimentar la fantasia pepera, tal com feia el no-do quan el franquisme, com ell també deu recordar. En canvi, no troba raons per a comentar les agressions als drets lingüístics documentades que s’esdevenen amb alguns policies municipals de València, amb alguns membres de la Guàrdia Civil a Ondara… Per exemple, quan un director general de l’administració del Consell no atén en valencià [dtl] —esta, potser no la sap, perquè no l’hem registrada com a denúncia, però el cas és que és real—: seria una imposició ¿o només hi ha imposició és depenent de la llengua i no dels drets dels ciutadans? Passem a les dades:

Enquesta de la ciutat de València 1993-2006 (1.111 persones, desembre 2006)

Dades totals de l’alumnat de València: Consell escolar municipal (informe d’escolarització 2005-2006 – PSOE València)

Elaboració: Boronat Cogollos, a partir dels mitjans esmentats i d’acord dades anteriors.
2006
Alumnat total 89.280
Alumnat en valencià 12.946
Percentatge 14,5
ESO 3.433
Percentatge (sobre l’alumnat en valencià) 26,5
Alumnat PV 719.419
Alumnat en valencià 169.853
Percentatge 23,5
Percentatges 1993 2006
entén 89,7 79,9
sap parlar 54,4 56,3
sap llegir 48,1 57,5
sap escriure 18 40,3
parla a casa 15 17,1
→ en espanyol 60,5 72,5
→ indistintament 6,1 10,4
amb amistats 13,4* 18,1
amb desconeguts 12,2* 21,2
al comerç 10,3* 21,2
a les grans superfícies 8,7* 19,3
a la faena 58,06** 64,1
Veu normal el valencià 30,4 42
* Indistintament. Suposem que les dades del 2006 responen també a eixa modalitat.
** Sempre en espanyol. Suposem que la dada del 2006 respon també a eixa modalitat.
Entre 15-24 anys
(València) any 2006
entén 88,5
sap parlar 75
sap llegir 86
sap escriure 75
País Valencià any 2005
entén 96,2
sap parlar 84
sap llegir 88
sap escriure 78

Requisit lingüístic al Regne Unit de la Gran Bretanya

El coneixement lingüístic és una de les capacitacions que hauria de tindre qualsevol persona, al costat d’altres capacitats valorables, en les diverses ocupacions que podem arribar a exercir. Per exemple, no estaria fora de lloc que per a ocupar càrrecs de representació política s’exigira un determinat nivell de capacitació lingüística en diversos idiomes —d’acord amb els llocs on s’exercira la funció—. Naturalment, això permetria ampliar la base de coneixement i de consens per a considerar les llengües un valor social i no un entrebanc amb el qual poden jugar segons l’interés polític conjuntural.

Per exemple, en relació ara amb les migracions, la notícia d’agència que publicava el diari El País (10.09.2007: traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Londres exigirà als immigrants qualificats un examen d’anglés

Reuters – Londres – 10.09.2007

El govern britànic endurirà les normes d’entrada de milers d’immigrants que busquen una ocupació en el Regne Unit. Tots els treballadors qualificats, des de lampistes fins a mecànics, de fora de la Unió Europea haurien de passar un examen d’anglés, segons va informar ahir Downing Street. Este nou requisit podria bloquejar l’arribada al país de més de 35.000 persones.

Esta prova d’idioma era només necessària fins a ara per als treballadors altament qualificats (graduats), però el primer ministre, Gordon Brown, té previst anunciar avui formalment que planeja estendre-la als treballadors qualificats. Per a l’oposició conservadora, la iniciativa no tindrà un gran efecte en els nivells d’immigració, mentres que directius de diverses empreses van expressar el seu temor que la nova regulació perjudique l’economia.

Les regles britàniques d’immigració establixen tres categories de treballadors: altament qualificats, qualificats i no qualificats. Només les persones que estiguen en les dos primeres categories poden sol·licitar el permís de residència permanent. Prop de 96.000 treballadors van entrar en el Regne Unit l’any passat sota la categoria de qualificats, i al voltant de 35.000 haurien suspés l’examen d’anglés, segons va dir el Govern a The Sunday Telegraph.

La ministra de l’Interior, Jacqui Smith, va explicar al periòdic: «Els qui vénen a treballar i establir-se en el nostre país són benvinguts, però han d’entendre les nostres tradicions i sentir que formen part de la nostra cultura nacional». «És necessari que s’integren, aprenguen anglés i l’usen», va afegir.

Els futbolistes, exempts

Hi haurà excepcions. Per exemple, els jugadors de futbol que fitxen per clubs de primera divisió no haurien de passar l’examen. El primer ministre també planteja la possibilitat de demanar als treballadors no qualificats que passen un examen d’anglés, encara que no hi ha cap decisió en ferma encara.

Al director general de les cambres de comerç del Regne Unit, David Frost, li preocupen les noves regles. «En els últims anys, l’arribada de treballadors immigrants al Regne Unit ha assegurat el creixement de la nostra economia; molts tenen una ètica del treball i un nivell professional que, simplement, molts joves britànics no tenen», va dir Frost.

«Clar que parlar l’idioma és important, però em preocupa pensar que això significa que treballadors que volen vindre i contribuir al nostre creixement no poden fer-ho perquè no passen eixe examen i se’n van amb el seu talent a un altre país», va afegir.

Per la seua banda, Damian Green, portaveu del Partit Conservador encarregat de temes d’immigració, va explicar que «la mesura tindrà un efecte molt limitat». Els torys són partidaris d’establir un límit anual d’entrada d’immigrants.

Les llengües i els mitjans públics: ETB

Com que pel País Valencià no estem molt allà en la qualitat dels mitjans d’informació públics —ni quant a contingunts ni quant a qualitat lingüística—, les polèmiques i els debats que es donen sobre el este tema en altres espais comunicatius ens poden mostrar coincidències i divergències quant a dèficits. A més, ens poden mostrar que hi ha debats possibles sobre el tema que no són «permesos» per ací pel control polític d’una activitat que hauria de tindre un control professional i social.

Reproduïm un article d’Henrike Knörr sobre la televisió basca (El País, 06.09.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Les llengües i ETB

Henrike Knörr 06.09.2007

El 19 d’agost passat, Luisa Etxenike va publicar en estes pàgines un interessant article titulat «Torcidos lingüísticos». Assenyalava l’autora els errors comesos en la televisió pública basca pel que fa a la llengua castellana, posant exemples sentits i vists (sobreimpresos), com «desbastador incendio», «axfisiados», etcètera.

La llista, per descomptat, podria allargar-se molt. Es senten pronunciacions descurades i no adequades a eixe nivell (no parlem de la llengua del carrer o de la taverna) com ara «consihnas», «empleào», etcètera. Però ¿i si contemplem els errors comesos en la nostra altra llengua oficial, l’èuscar? La llista seria encara més llarga. En els últims dies he vist sobreimprés «Arrayoz» (en lloc de Arraiotz), «Sokoa» (per Zokoa) i he sentit certes pronunciacions desgraciades, per exemple una altra vegada «Biriatú» (per Biriátu), o «Jaurgain», amb la jota espanyola per a referir-se a aquest insigne investigador suletí.

Ara bé, açò no té remei. eitb ha demostrat durant anys que no es pren de debò —o que no hi dóna la importància deguda—, el bon ús de les dues llengües oficials. Ha estat impossible establir un veritable servei lingüístic en eixa casa (que és un ens públic, no ho oblidem), i l’única cosa que s’ha fet és posar alguns pegats, tirant mà d’algunes persones i tres o quatre cursets. Molt, però que molt lluny, del que es necessita.

D’esta trista història, jo en podria parlar amb alguna extensió. En el temps que vaig ser conseller de eitb, presentat per Euskaltzaindia i votat pel parlament, vaig tractar d’organitzar una comissió lingüística que s’ocupara de la cura d’ambdues llengües. Vaig proposar alguns noms, tant dins del camp del castellà com de l’èuscar, i fins i tot la llista dels professionals vascólogos va passar pel ple d’Euskaltzaindia. Però quan tot estava ja preparat, el llavors sotsdirector, Julián Beloki, i Miren Azkarate, en aquell temps encarregada d’eixa parcel·la, es van oposar rotundament al pla, en una entrevista que vam tenir els tres l’1 de març del 2001. Com no tinc ganes de barallar-me en ambients hostils ni convéncer a qui no vol escoltar, ahí ho vaig deixar, pensant que, a més, prompte acabaria el meu mandat en aquell consell d’administració. Tal com vaig escriure en acomiadar-me, allò és més aviat una administració de consells, pel capritx de la direcció d’eitb. La mateixa direcció que va creure excessiva la meua proposta de comprar llibres bàsics de consulta, com ara enciclopèdies i manuals. Recorde molt bé una visita que vaig fer a Euskadi Irratia en Donostia: el buit de bibliografia era clamorós.

Probablement vindran temps millors. Potser vindran altres persones que es faran càrrec de la gravetat i importància de l’assumpte. Entretant, i sempre amb el major respecte cap als bons professionals, que n’hi ha en eitb, haurem de patir els disbarats lingüístics, els quals tenen a veure en gran part amb un nivell cultural pobríssimo d’alguns redactors i locutors. No coneixen el país com deurien. No els sona el més elemental, ni les Bardenas (que no «Bàrdenas») ni Garazi ni Kuartango (vall alabesa de 20 pobles que solen denominar «localitat»…).

De la nostra història, com és evident, poc és el que en saben. I ningú els ha dit que existix el nivell de llengua, de tal manera que odontòleg, dentista i arrencaqueixals no es poden usar indistintament, i tampoc en èuscar «bikain» i «dexente». Així les coses, vaja vosté a dir-los que pronuncien correctament Mendizorrotza, sense lliurar-se a la pronunciació castellana Mendizorroza. En fi, no demanem més, perquè seria demanar impossibles, per exemple pronunciar correctament Mozart (que ha de sonar «Motzart», és clar), o Saunier-Duval, i no a l’espanyola («Sa-u-niér»), com tampoc maglia (rosa), que qualsevol sap es pronuncia «malla».

I una última qüestió. ¿Ha plantejat algú la necessitat de logopedes? És este un assumpte molt delicat, però cal abordar-lo. La necessitat és evident. Assenyalar noms no és bonic. Però alguna cosa cal fer. Sens dubte, amb uns altres caps en eitb.

Henrike Knörr és director d’Investigació d’Euskaltzaindia i catedràtic de la Universitat del País Basc.

Mèrit lingüístic preferent per a ser jutge

El Tribunal Suprem espanyol fa un altre pas en l’aplicació de la doctrina constitucional (i de la legislació) referent a les obligacions lingüístiques dels funcionaris públics.

La notícia del diari La Vanguardia (06.09.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és:

El Tribunal Suprem exigix que es reconega el català per a ser jutge

Corregix el cgpj, que no va considerar un mèrit saber les llengües cooficials

José María Brunet | Madrid | 06.09.2007

El Tribunal Suprem (ts) li va pegar ahir una bona repassada a la majoria conservadora del Consell General del Poder Judicial (cgpj), l’òrgan de govern dels jutges. El Suprem va dictar una sentència per la qual obliga que el coneixement de les llengües cooficials —català, èuscar i gallec— siga un mèrit preferent per a la provisió de places en les respectives comunitats on estos idiomes tenen l’esmentat estatus.

El Consell del Poder Judicial, no obstant això, havia aprovat en el 2005 que este coneixement no fóra tingut en compte en un concurs per a proveir places de jutge del mercantil. Contra este acord es van expressar en un vot particular diversos membres de la minoria progressista, entre ells el vicepresident del cgpj, Fernando Salines, i els vocals Montserrat Comas, Alfons López-Tena i M. ª Ángeles García.

L’associació progressista Jutges per a la Democràcia (jpd) va recórrer l’acord davant el Consell, que ho va rebutjar. jpd va decidir llavors dur l’assumpte al Suprem, que ara ha resolt anul·lar l’acord pres per la cúpula judicial en el sentit de considerar intranscendent el coneixement de les llengües cooficials quan la plaça a proveir fóra de jutge del mercantil.

El Consell va defensar en el seu moment que el coneixement de les llengües cooficials havia de prendre’s en compte en els casos de concurs de trasllat, però no en altres supòsits, entre ells els «concursos encaminats que obtinguen destinacions els qui han assolit la condició d’especialistes», en este cas en dret mercantil. La cúpula judicial venia a dir que el més rellevant és el domini de la matèria, la legislació mercantil. Este criteri, consistent a «atendre a la major o millor puntuació en les proves d’especialització, trencaria mitjançant la hipotètica aplicació» d’altres mèrits preferents, entre els quals el coneixement de les llengües cooficials.

Jutges per a la Democràcia va argumentar, al seu torn, que s’oferien places per a tota Espanya, motiu pel qual resulta «inqüestionable» la necessitat de computar el coneixement d’estes llengües i del dret foral de les comunitats que en tenen. jpd afegia que per a assolir l’especialitat no es requerix conéixer cap d’estes llengües, però altra cosa s’esdevé quan es pretén una plaça concreta. Esta associació sostenia que la qualitat jurídica entre especialistes en dret mercantil s’avalua en tot cas, però el coneixement de la llengua cooficial no pot ser un factor secundari.

El Suprem ha avalat esta tesi a l’assenyalar que per a adquirir la condició d’especialista en mercantil no cal conéixer llengües cooficials. «No obstant això, el que es convoca (amb l’acord impugnat) és un concurs per a la provisió de determinats destinacions judicials», i ací sí que resulta ja exigible que el coneixement del català, l’èuscar o el gallec s’estimen mèrit preferent, segons els casos. El Suprem sosté que «més enllà del que es considere encertat o convenient, el legislador ha volgut que el mèrit exclòs» per l’acord del cgpj «es tinga present en tots els supòsits de provisió de destinacions judicials, sense excepcions». S’intuïx, doncs, que el Suprem pot tenir reserves sobre la conveniència d’esta norma, però complix la seua obligació d’aplicar la llei.

Després d’esta sentència ja no cap discutir el caràcter de mèrit preferent del coneixement del català per a places a Catalunya. Però està pendent la reforma de la llei orgànica del Poder Judicial (lopj), en la qual, igual que en el projecte d’Estatut, s’aspirava a fixar l’obligatorietat d’este coneixement. Eixa reforma difícilment serà aprovada ja en la present legislatura.

Agressions diverses contra Ca Revolta

Reproduïm al nota de premsa de Ca Revolta, perquè mostra un problema que afecta el funcionament d’una administració pública, l’Ajuntament de València, que permet que hi haja funcionaris en contacte amb el públic que són incapaços de protegir els drets lingüístics dels ciutadans. Pijor encara, funcionaris que vulneren eixos drets.

La nota de premsa de Ca Revolta (05.09.2007):

A la 1.45 de la matinada del dissabte 1 de setembre, primer dia que obria la casa després de les vacances, quan Ca Revolta acabava de tancar, les persones que estaven recollint el bar escoltaren sorolls fora i després van veure un jove que se’n pujava a la finestra i feia un tret contra el vidre amb una pistola de perdigons. Quan varen eixir es trobaren les pintades: «Mai catalans. Fora d’ací. R.V.» I uns pocs joves que fugien corrent. Avisada la policia es va presentar una dotació uniformada de la Policia Nacional, la qual, davant les explicacions en valencià del personal de la casa, va dir: «Si sigue hablando usted así, nos vamos.» Després es van personar policies no uniformats que seguiren les diligències.

Denunciem una vegada més les agressions dels grupuscles feixistes i anticatalanistes contra l’esquerra i el valencianisme, reclamem l’efectiva actuació de la policia davant aquests actes repetits i considerem inacceptable la sistemàtica lesió dels drets lingüístics dels valencians tan habitual per part de la policia.

Ca Revolta

Un director general no atén en valencià

¿Som seu o només «sede»?Josep Vicent Felip i Monlleó és el director general d’Ordenació i Centres Docents, però abans també era el qui manejava la política lingüística del govern valencià. Això fa pensar que deu tindre una certa idea de l’existència de la Llei 30/1992 estatal i de la regulació lingüística que inclou. Més encara, deu tindre personal al seu càrrec que sí que hi deu entendre una mica. Així, no s’entén que no la complixca en allò que afecta els drets dels ciutadans que se li adrecen en valencià: només contesta en espanyol. Almenys eixa és l’experiència que hem conegut fa uns dies a través d’un escrit seu —on, a més, citava decrets «inexistents» per a justificar una normativa que està aplicant sense suport legal.

Podríem pensar en una errada puntual, si no fóra que el motiu propagandístic de la Copa de l’America que inclouen els papers de la conselleria només està en espanyol, «Comunidad sede», sense que hajam vist encara cap «Comunitat seu» a pesar del que contesten quan els ho assenyales i a pesar de les febles iniciatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) per valencianitzar l’esdeveniment. (Per exemple, vegeu el pdf publicitari d’on hem tret la imatge.)

L’escrit és, per tant, una mostra més de la contraplanificació lingüística que s’impulsa des de fa ja massa anys des de l’administració popular del Consell. Molta propaganda sobre suposades senyes d’identitat i sobre subvencions, molt de vici de faronejar amb les dades sobre la quantitat d’alumnes que estudien en valencià (¡poc més del 20 % en 20 anys!). Al final resulta que no són capaços de gestionar la seua correspondència administrativa en dos llengües (¡i això que només en són dos!).