Censura i autocensura (4)

Abans de cloure, puc dir amb un cert grau de satisfacció que en Migjorn es va establir un petit debat racional i ben confrontat amb altres companys tècnics.

Per contra, i continuant amb la situació en InfoMigjorn, davant del caire agre de la invectiva dels dos col·legues aparentment ofesos i després de la sorpresa inicial, vaig decidir no detallar al meu torn les aventures i carreres professionals dels dos tècnics, no polemitzar innecessàriament sobre les mitges veritats amb què farcien el seu escrit i ni tan sols comentar les seues fílies o fòbies —que ells poden avaluar «clínicamet»—, sinó més aviat aclarir algun punt que havien passat per alt o que aportaven descontextualitzat (en este sentit, comentaven fets esdevinguts en 1998 i en el 2002), a més d’indicar que si no els esmentava amb noms i cognoms era perquè els tinc un mínim respecte com a persones i no considere que calga barrejar-hi impertinències i malsons personals. Per tot això, vaig redactar una mínima rèplica:

Veig que uns meus antics companys d’horari, que no de faena, també s’han apuntat a uns lleures diferents dels que acostumaven. Em llegiré la invectiva que m’adrecen.

Al capdavall, si els ha picat alguna cosa, ells mateixos, ja que jo no he acusat de manera «anònima», atés que sempre firme, sinó que no he esmentat noms de persones, perquè pense que tots ens podem equivocar, però que els errors i les malifetes no s’han d’amagar, per tal de no repetir-les.

Els fets estan documentats i les denúncies fetes i reiterades. Si se n’assabenten ara i els fa tanta gràcia, doncs, supose que devien estar ocupats en altres coses que els devien interessar més, com per exemple riure’s dels companys que es reunien després de la faena per a tractar els problemes professionals que teníem.

Al cap i a la fi, m’alegre d’haver-los despertat alguna passió –amb massa retard, és cert–.

D’altra banda, em sap greu no haver parlat en «una» reunió. Certament, no vaig fer ben fet i em sap greu des que es va acabar aquella reunió. Al capdavall, alguns vam continuar intentant fer la faena amb professionalitat i altres van fer altres coses.

Com a cosa ja anecdòtica puc dir que jo vaig anar fora del DOGV, i no vaig ser admés a reincorporar-m’hi quan em corresponia d’acord amb la borsa de treball. Degué ser per callar en aquella reunió.

Certament, no sóc tan gallard com ells: fes el que dic, no el que faig, oi?

Doncs, això, remena, nena… Ho deixe córrer ací.

Fins a l’altra.

El debat ha estat definitivament traslladat a Migjorn, però no serà un debat —espere— sobre la precarietat del meu estat «psicoanalític» (si és que existix res d’això), sinó sobre la censura, les pressions, els suggeriments i la tasca dels tècnics lingüístics, sotmesa a precarietats i percepcions errònies.

Naturalment, este DTL també hauria de poder acollir i vehicular les reflexions sobre estos mateixos temes.


— Una petita aportació sobre el tema: comunicació per a la trobada de l’AVL (2005).

Censura i autocensura (3)

Potser per un excés de voluntat informativa i atenent el fet que l’article que va originar el meu escrit sobre la censura havia estat publicat en la llista InfoMigjorn, Eugeni Reig (administrador d’InfoMigjorn) em va demanar permís per a reproduir-lo en eixa llista també, a fi que els lectors tingueren més informació relacionada amb la denúncia de la censura (en Lletres Valencianes o en la Generalitat Valenciana).

A l’endemà va aparéixer una resposta (en forma d’invectiva o diatriba) en la mateixa llista InfoMigjorn signada per dos tècnics lingüístics, que podeu avaluar vosaltres mateixos després de llegir-la:

LLENÇAR LA MÀ I AMAGAR LA PEDRA

En l’InfoMigjorn núm. 748 (de 02.11.2006), Miquel Boronat –accepteu-nos la imatge– llença la mà i amaga la pedra quan utilitza aquest mitjà per denunciar uns fets molt greus (censura) en el DOGV.

Tot plegat resulta molt commovedor, perquè la denúncia sempre desperta sentiments com la compassió (patir amb) i, per tant, la solidaritat.

Llàstima que el que s’amaga al darrere sembla no tenir més consistència que un ajustament de comptes personal de qui, a més, no sap cap on dispara, tot i fer sang (víctimes col·laterals, en diuen ara).

Amaga la pedra, perquè denuncia uns fets que no concreta, acusant impunement i anònima –ell sí–, al vell estil d’amatent col·laboracionista de règim totalitari. És a dir, amb la presumpta elegància de no assenyalar amb el dit i fent-ho amb la boca petita. Diem presumpta per no dir covarda, perquè aquest món és molt petit i ens coneixem tots, i per tant no cal ser molt espavilat per posar els noms i cognoms que indecentment amaga, o no diu, i que sens dubte responen als que trobareu a la signatura d’aquest escrit i que som (o érem fins fa poc) responsables lingüístics del DOGV.

Tot això, cal dir-ho, sota un exercici retòric bastant precari, atès que entre els dos fets que se suposa que denuncia hi ha distàncies insalvables. El cas de “Lletres valencianes” es tracta, efectivament d’una intromissió inadmissible, ja que s’efectua una operació indigna de neteja sobre textos que anaven signats pels seus redactors. Comparar aquesta situació amb “el que hi va haver en el DOGV”, no només és pixar absolutament fora de test, sinó que a més, ateses les circumstàncies, la seua “denúncia” resulta irrisòria, ja que la “censura” de què parla no és altra que la correcció dels documents publicats en el DOGV en aplicació de la Resolució 12/2002 de l’AVL (DOGV de 24.02.2002), en la qual s’acorda l’adopció prioritària de determinades “formes lingüístiques genuïnes”.

Per què diem irrisòria?

1. Ens agrade o no, l’administració és lliure d’aplicar els seus criteris d’estil en les seues publicacions.

2. Els funcionaris tenim l’obligació (que podem obeir o no, amb les conseqüències que això comporte) de complir amb les instruccions donades pels nostres superiors jeràrquics. Siguen orals o escrites (hi vam consultar els sindicats, però a més, en aquest cas estaven escrites i publicades en el DOGV!!).

3. La immensa majoria de tècnics de l’administració s’ha atès a aquests criteris, incloent-hi els “altres” tècnics del DOGV. Moltes conselleries fins i tot anys abans de la creació de l’AVL (avís per a navegants: no per casualitat es parla dels criteris aplicats per la Conselleria de Cultura). Per cert, en aquell moment, abans de l’AVL, quan vam ser cridats a l’ordre per corregir escrits enviats per altres conselleries que no s’adaptaven a l’estàndard IEC, d’ús comú en la Generalitat, vam ser precisament els sotasignats els qui vam defensar el nostre criteri professional davant el director general d’aleshores. En canvi, al nostre amic Miquel Boronat, present en la reunió, no se li va sentir la veu. Magnífica oportunitat perduda per mostrar la seva gallardia!!! (“Sono un uomo gagliardo!”, deia el personatge de Roberto Benigni en “Down by law”, i mai millor dit)

4. Precisament el DOGV va ser un dels últims a aplicar els criteris de l’AVL, sens dubte a causa “de l’esforçada col·laboració” dels responsables lingüístics del DOGV.

5. Definitivament, no podem estar-nos de destacar l’agosarada i brillant resposta que donaren MB i els altres companys de la CDLPV davant aquests fets, i que constituirà una fita històrica en la defensa de la nostra dignitat lingüística: demanar empara a l’AVL “per l’aplicació restrictiva” dels seus propis criteris!!! (No cal dir que ni els contestaren, i alguns encara deuen estar rient).

En fi, si acusar-nos de poc professionals, per a qui ens coneix no és seriós, fer-ho de censors (o de col·laboradors amb no se sap què) és ja hilarant i ridícul, sobretot quan qui ho fa és un ferm usuari de les formes més particularistes. D’això, en psicoanàlisi en diuen ser còmplice del desordre que hom denuncia i obeeix a una coneguda estructura clínica.

Però no perdem més temps. Ser professional, ací i ara, és anar al fons de la qüestió. Parlem de què fa i com treballa l’AVL i quines conseqüències té per al futur de la llengua, del nefast resultat de la utilització indiscriminada del SALT (per cert, tan enaltit i cobert d’autoritat en els escrits de MB), de l’oportunitat o no de la denominació català-valencià, etc. En aquest debat, i no en cap altre ens trobareu.

Altrament, per moure la cua ja estan els gats.

Josep Nogués i Lluís Solera.

Censura i autocensura (2)

Llavors, després de llegir l’article anterior, hi vaig trobar un aspecte desconcertant i vaig enviar a Migjorn l’escrit que seguix:

M’ha sobtat una frase de l’article d’Ester Pinter sobre la censura lingüística en la revista Lletres Valencianes (Avui, 01.11.2006): «Els excol·laboradors no culpen els correctors ni el director, Rafael Coloma, ni tampoc la nova coordinadora, Àfrica Ramírez, perquè “compleixen ordres”.»

Bé, si la frase respon a la realitat, la veritat és que anem malament si la major part dels tècnics que signen la denúncia de censura es pensen que el suposat «compliment d’ordres» eximix els tècnics de la seua responsabilitat.

Precisament l’acceptació d’eixe principi –l’acceptació d’ordres legítimes o no– és el que permet des de les simples autocensures (en el DOGV o en Lletres Valencianes) com el desviament dels fons públics cap a interessos privats en urbanisme o en cultura (i arribaríem encara molt més lluny per este camí).

Una ordre no és vàlida si no reunix una sèrie de requisits, i en el cas dels tècnics lingüístics, la seua capacitat professional els hauria de fer distingir quines ordre són vàlides i quines no. Què són ordres i què són manies o intents d’imposició de persones sense atribucions en la matèria.

De la mateixa manera que un cap mafiós o un cap d’estat poden adduir que no han mort mai ningú, els actuals dirigents del PP (i els anteriors del PSOE) poden adduir que no han ordenat res de tot això, perquè ni deu constar per escrit ni calia.

En el DOGV hi va haver la col·laboració esforçada només d’un o dos tècnics. L’escrit que denuncia ara la censura no veu que està fent un mal favor a la professionalitat i l’ètica mostrada per la resta dels tècnics del DOGV, si deixen entendre que totes les «ordres» s’han de complir inexcusablement i acríticament.

N’hem parlat a bastament en anteriors ocasions, però encara tenim la professionalitat com un flascó de perfum, només per a lluir en algunes ocasions.

Censura i autocensura (1)

En parlarem posteriorment de les repercussions i d’algunes interpretacions tant de l’article com de la tasca dels tècnics lingüístics en l’administració pública valenciana. En primer lloc reproduïxc ací l’article de denúncia aparegut en Levante-EMV el dia 6 d’octubre del 2006:

El PP censura «Lletres Valencianes»

MARC CANDELA

Lletres Valencianes és la revista de la Direcció General del Llibre i Biblioteques de la Generalitat Valenciana, que fins ara havia estat un instrument digne per tal de donar a conèixer la producció editorial valenciana. Fins al número 16 (tardor 2005), aquest objectiu s’aconseguia amb les ressenyes i crítiques que els col·laboradors remetien des del sanitós exercici de la llibertat d’expressió. Però a partir del número 17 (primavera 2006) la publicació ha passat per un procés injustificat de revisió que ha indignat els qui fins ara col·laboràvem en la revista. La decisió ha estat presa per càrrecs polítics del PP, que no han donat la cara en cap moment, i han imposat un model lingüístic que no té res a veure amb el model que la comunitat educativa i editorial valenciana segueix des de les Normes del 32.

Els canvis lingüístics introduïts no responen en cap moment a criteris de correcció, sinó a una concepció abusiva i antidemocràtica de la gestió pública. Les formes verbals, els demostratius, i les paraules i expressions substituïdes són perfectament adequades i reconegudes per les entitats encarregades de la normativa de la nostra llengua, inclosa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per tant, cal apuntar aquesta actuació com una nova agressió al valencià, dins la campanya de desprestigi de la llengua, manipulació partidista i negació de la unitat de la llengua catalana a què ens té acostumat el Govern de la Generalitat.

Lamentem la complicitat d’aquells que formen part de l’AVL i es diuen defensors de la llengua. Més aviat sembla que només estan interessats en les lluites intestines, mentre la Generalitat que els paga censura llibres de text o revistes culturals excusant-se en l’Acadèmia per tal de dur a terme aquesta política nefasta per a la llengua.

Perquè, al cap i a la fi, no sols en som víctimes els col·laboradors, també ho són les editorials valencianes, els usuaris de la llengua i la societat valenciana en general. Denunciem, per tant, aquest nou atac a la llengua i a la llibertat d’expressió que pot matar una revista cultural valenciana. I amb aquest, els intents de mantindre artificialment un conflicte lingüístic generat per uns polítics que, amb consciència i traïdoria, empren les institucions contra la convivència i la cultura de la societat valenciana.

Fem una crida al món editorial, als escriptors i escriptores, a les associacions de defensa de la llengua i a la societat civil en general perquè denuncien aquest nou assetjament contra la llengua i la cultura al País Valencià.

De la nostra banda, només ens queda fer públic que a partir del número 18 de Lletres Valencianes (actualment en impremta i amb col·laboracions encarregades abans de publicar-se el número 17), no tornarem a col·laborar-hi mentre es mantinguen aquestes condicions. Mentrestant, haurem d’assenyalar el Conseller de Cultura, senyor Font de Mora, i el President de la Generalitat, senyor Camps, com a culpables del greuge contra la llengua i la cultura que tenen l’obligació de defensar.

* Signen també Eduard Ramírez, Albert Toldrà, Manel Rodríguez-Castelló, Begonya Mezquita, Rafael Miralles, Jordi Sebastià, Arantxa Bea, Imma Gandia, Anna Gimeno, Pere Calonge, Maria Sirera, Isabel Clara Moll i Vicent Penya.

La faena que lamentem

El company Toni Lluch té moltes faenes i no té temps d’escriure en este bloc, però m’ha permés que faça públic —més enllà de la llista Migjorn, que és on va aparéixer (05.10.2006 dt)— un memorial per a la reflexió de tècnics i d’acadèmics. Certament, hi trobareu motius de desacord o de discrepància en algun punt, però crec que és una lectura necessària perquè els tècnics lingüístics revisen els seus plantejaments —i és un missatge que podeu complementar amb l’article de Francesc Esteve aparegut en El Temps (núm. 1.165, 10.10.2006) i amb el de Marc Candela i altres (Levante, 06.10.2006). A què es dediquem els acadèmics? D’acord. Però, els tècnics i tècniques lingüístics, a més de lamentar-nos —com em comentava Josep Lozano—, a què ens dediquem realment?

Ací teniu les reflexions del company Toni Lluch:

1. En vint-i-pocs anys de procés de normalització lingüística, hem viscut una successió d’estàndards lingüístics que han anat allunyant-se de les formes més generals per acostar-se a les formes més particulars (concretament, a la llengua oral de València i rodalia); és un cas semblant als de Xile i el Brasil de final del XIX – principi del XX i de Galícia en ple segle XX.
2. Hem creat un organisme normativitzador al marge del ja existent, amb el qual no hi ha cap relació semblant a la que manté la RAE amb les altres acadèmies hispanòfones.
3. Les publicacions lingüístiques institucionals no esmenten la font d’on han begut, moltes vegades literalment, i han generat la impressió d’una llengua sorgida ex novo.
4. Les publicacions lexicogràfiques institucionals valencianes no són notícia per la incorporació de novetats gràfiques (cas del DIEC), de lèxic cientificotècnic (cas del GDLC) o de terminologia especialitzada (cas de les publicacions del TERMCAT); són notícia per la incorporació progressiva de castellanismes, localismes i doblets ortogràfics, i el DOPV n’és un exemple més: fulleja’l i et sorprendràs. Castellanismes (esconyar, empollar, escaquejar, passota), localismes (astò) i doblets (lògic/llògic, il·lògic/illògic, però només lògica o logístic).
5. Les nostres institucions no han participat en cap empresa comuna de promoció de la llengua o la literatura en la nostra llengua, cosa que sí que fan els altres territoris del domini lingüístic, fins i tot amb escriptors valencians.
6. Hem intervingut en l’àmbit escolar per eliminar en els llibres de text qualsevol referència a l’origen i filiació de la llengua.
7. Hem intentat intervenir en àmbits estatals (davant la RAE, davant la Biblioteca Nacional, en l’àmbit de les escoles oficials d’idiomes…) per traslladar la nostra visió particularista a aquests àmbits.
8. Els nostres mitjans de comunicació audiovisuals no mantenen cap intercanvi de programes, obres, actors, comunicadors, etc. amb altres del mateix domini lingüístic, com sí que ho fan les televisions hispanòfones.
9. Les nostres biblioteques no disposen, majoritàriament, de traduccions al català d’obres de la literatura universal, si no és que aquesta traducció ha estat publicada per una editorial valenciana.

Una plaça a Benicàssim

A Benicàssim han publicat les bases —en el BOP 103 (29.08.2006)— d’una plaça de tècnic lingüístic de l’ajuntament. Ací les teniu: [PDF]. Em sembla molt positiu que en diguen «tècnic lingüístic», tot i que s’han deixat les barres amb la moció de gènere, detall que hauria d’haver contribuït a evitar el llenguatge sexista.

D’altra banda, almenys en este cas no es tracta de promoure, dinamitzar o fer volantins diversos per a alegria del funcionariat en general i dels polítics en particular. Finalment, el fet que consoliden el lloc dels professionals lingüístics en la plantilla dels ajuntaments és el mínim que requerix actualment el compliment de les obligacions lingüístiques de les administracions públiques.

La implantació del DNI en valencià

La possibilitat de tindre el documenta nacional d’identitat (DNI) espanyol en valencià encara va haver d’esperar a l’arribada del segle XXI. La novetat va ser tractada en els diaris El País (07.12.2001) i Levante (07.12.2001):

La policía tramita en tres días 2.690 documentos de identidad bilingües en Valencia

[…]

El presidente aún no se llama Eduard


Cerca de tres mil valencianos solicitan el DNI bilingüe en tan sólo tres días

Eduardo Zaplana dice que el nuevo documento «simboliza» autogobierno y pertenencia a España

El DNI bilingüe es ya realidad en la Comunidad Valenciana. En tan sólo tres días, la policía ha tramitado en Valencia un total de 2.690 documentos nacionales de identidad que tienen como peculiaridad su redacción en las dos lenguas oficiales.