El requisit lingüístic a Ourense

Segurament no esperaríem mai una notícia que titulara que s’imposa l’ús de l’espanyol als funcionaris gallecs o extremenys. No perquè fóra impossible, sinó perquè això no seria notícia, tal com s’esdevé amb la història del xiquet, el gos i qui li pega el mos a qui. A Galícia —i posem que això només passa allà— hi ha qui fa els titulars amb tota la intenció del món. Tanmateix, sabem que és molt recomanable llegir tota la notícia, perquè moltes voltes els periodistes acaben explicant les coses i els lectors poden deduir que la llengua habitual sol ser la «pròpia», que hi ha diverses llengües oficials, que cal conéixer-les i que els funcionaris tenen unes obligacions lingüístiques respecte dels ciutadans, és a dir, tenen unes «imposicions».

No són bones, diuen, però ¿què faríem sense «imposicions» a l’hora de fer un café, agafar el metro, ser atesos en un hospital, comprar una rentadora o dentífric? Si no fóra per les «imposicions» de seguretat, de salut, d’etiquetatge…, lingüístiques, ai, açò seria algun temps passat que també hi ha qui diu que va ser millor.

La notícia del diari El País (29.08.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda del Salt) és la següent:

El Bloque ordena als funcionaris d’Ourense l’ús del gallec

C. H. – Ourense – 29.08.2007

Els funcionaris de l’Ajuntament d’Ourense hauran d’utilitzar el gallec com a llengua habitual tant en la redacció de documents com en la seua relació verbal amb els administrats. El departament de Normalització Lingüística, en mans del bng, ha redactat la disposició que es distribuirà dilluns entre els treballadors i que els insta a l’ús prioritari del gallec, ja que els funcionaris d’Ourense «incomplixen la llei des dels seus orígens», assenyala el bng.

L’alcalde, Francisco Rodríguez (PSdeG), va asserenar ahir els ànims en manifestar que «cal complir la llei i l’ajuntament ha d’emetre els seus informes en gallec». Va expressar, però, les seues preferències respecte d’això: «En la meua escala de prioritats desitge sobretot que el ciutadà siga atés pel funcionari amb afecte, delicadesa i respecte; amb eficàcia», va destacar el regidor.

Amb més recel acull la disposició el sindicat majoritari de l’ajuntament, uso. El seu delegat i president de la junta de personal, José Luis Valcarce, reconeix la «necessitat que el gallec s’instal·le en l’administració, però a poc a poc i, per descomptat, les imposicions no són bones». I matisa: «Caldrà parlar-li a cada u en la llengua en què ens requerixca, perquè la llei diu que hi ha cooficialitat».

La Guàrdia Civil i la llengua d’Ondara

La Guàrdia Civil va ampliant la seua llista de casos d’agents prepotents i assetjadors lingüístics. Ara un parell d’agents sensibles per estos temes han anat a topar amb un indígena d’Ondara. Tenint en compte les dades sociolingüístiques del País Valencià (i més encara les que es referixen a l’ensenyament), els agents haurien d’haver demanat un autògraf al regidor Xavi Pons… Vaja, potser és el que van fer, al capdavall.

La notícia és del diari Levante (27.08.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Un regidor del Bloc d’Ondara denuncia l’assetjament de la Guàrdia Civil per parlar en valencià

L’edil Xavi Pons assegura que els agents el multaren sense raó a causa del fet que no va voler adreçar-se’ls en castellà. El nacionalista advertix que «acudirà als tribunals»

Cèsar Palazuelos, Ondara

El portaveu del grup municipal del Bloc d’Ondara, Xavi Pons, va denunciar ahir haver-se sentit acorralat per dos agents de la Guàrdia Civil per parlar-los en valencià. Els fets van tenir lloc a les 16:30 del passat dimecres quan el regidor nacionalista s’incorporava amb el seu vehicle a la N-332. Els guàrdia civils el van parar i després de comprovar que no duia posat el cinturó de seguretat van procedir a posar-li la multa corresponent.

Va ser llavors quan, segons el relat de l’edil, va passar pel lloc un conegut seu a qui Pons va comentar que «anava sense el cinturó i m’han caçat» després de preguntar-li l’amic què feia amb la benemèrita. Un comentari al qual un dels agents va apuntar —els agents s’expressaven en espanyol—: «té vostè algun problema?». Al contestar l’edil en valencià el mateix agent li assoltar, encara en espanyol: «parle’m en castellà!». El seu company va afegir: «vostè té l’obligació de parlar en castellà perquè està en Espanya».

Arran d’esta discussió els dos agents es van acostar fins al cotxe patrulla per a agafar el quadern de sancions i pel camí Xavi Pons assegura que el van insultar amb el qualificatiu «cateto». En tornar un dels guàrdia civils li va advertir que «t’has buscat un problema» i el va obligar a col·locar els triangles de seguretat del vehicle. L’escorcoll dels agents va ser tan exhaustiu que fins i tot van obligar al regidor a desmuntar la cadira de la seua filla per a comprovar que estava homologada.

La indignació del polític anava in crescendo i va augmentar encara més quan els agents van decidir multar Pons amb 1.500 euros per no dur el document acreditatiu de l’assegurança. Quan li van sol·licitar el document el regidor nacionalista va mostrar un rebut de pagament. Llavors els agents li van recriminar que havia de disposar del rebut bancari. L’edil va respondre que el document amb el qual comptava era vàlid, ja que no havia pagat l’assegurança a través del banc.

De fet, fins al lloc va acudir l’assegurador de Pons qui va defensar davant els guàrdia civils que el document era absolutament reglamentari. No van fer cas a cap dels dos i la sanció va ser imposada.

Recurs

Hores més tard Pons es va acostar fins a la caserna de la Guàrdia Civil i, segons ell, allí no li van saber dir quin document havia de mostrar en relació amb l’assegurança ni tampoc els motius de la denúncia. Ahir mateix el regidor va pagar la multa per no dur el cinturó —105 euros— i va presentar un recurs contra la sanció per l’assegurança.

En la valoració dels fets, el portaveu del Bloc d’Ondara va assenyalar: «Estic realment ofés», perquè «em sembla una gran falta de respecte tot el que va passar.» En este sentit, el regidor nacionalista va anunciar: «Pense arribar a totes les instàncies i fins i tot als tribunals per a defensar els meus drets lingüístics i el meu honor».

Omnipotència apresa

La imatge que projectem a la resta del món és una part de la nostra pròpia visió del món. Per això mateix resulta ben oportuna una rèplica apareguda en la llista Migjorn i enviada al Costa Blanca News, publicació valenciana en anglés per a consum internacional.

El cas és que havíem tornat a entropessar amb l’omnipotència apresa típica d’algunes persones amb inquietuds poc democràtiques i bastant depredadores, actitud que es mereix l’esmena mesurada i benhumorada de Joan-Carles Martí i Casanova.

Reproduïm tot seguit l’escrit a Migjorn (que conté la carta al Costa Blanca News), amb el permís del company Joan-Carles:

El Costa Blanca News és el setmanari degà de la Costa Blanca (diguem-ho clar, eufemisme per «província d’Alacant») i es publica des de 1971. Diuen arribar a gairebé 200.000 lectors cada setmana. El compre cada setmana. El 10 d’agost publicaren una ressenya sobre la Guia de Conversació Valencià-Anglès publicada per la Generalitat Valenciana. L’autor en diu moltes i molt grosses però les que més m’han arribat són: no és una llengua viva i tan sols ha conegut un llaurador vell que parlés valencià i el valencià no és una llengua perquè és una barreja de castellà i francès. El cas és que l’home no viu a València o Alacant sinó a la Marina!

Tan sols perquè en quede constància als arxius de Migjorn i malgrat no tenir temps per fer-vos-en una traducció en català, ara mateix, us envie la meva llarga resposta:

About the Valencian-English Conversation Guide

I am one of the few Valencian readers who very much enjoy reading their copy of the Costa Blanca News every week. As an Anglophile I do this both for professional and sentimental reasons. We also exist and I’m used to reading quaint information about Spaniards and their culture in these pages. I’ve made more than a Spanish friend chuckle whilst translating for them: «¡Estos ingleses no tienen remedio!» («There’s nothing you can do with the English!») I’m quite aware clichés exist on both sides.

The reason is quite simple. I’m fully bilingual, hold a Spanish MA degree in English Translation and Interpretation and a BA in Tourism Studies and I was brought up where the «Bush» started around Sydney.

No there weren’t any kangaroos around! Both my parents are from Elx (Elche, in Castilian) and we came back to the «homeland» when I was a teenager, ages ago. I still speak fluent Educated Australian and have no problem at all with the British dialects I hear everyday in Guardamar. Most of them are quite understandable for speakers of other English dialects! The fact is, I’ve read a book review (your «Leisure Guide», August 10, 2007) regarding the English-Valencian Conversation Guide, written by Danny Collins. I would like to thank Mr. Collins for his interest and for reviewing my language since we came back as members of the lost «Valencian Australian tribe». We all spoke (7 of us) Valencian as a first language (in my case with a slight Australian accent at that time) and I actually ended up marrying a local girl who speaks the same language which we have passed on, as a first language too, to both out teenage children who can now speak Valencian and Spanish and reasonable English and French.

Mr Collins states: «no one I know speaks Valenciano as their first language» (he then patronises again to add: «there “language”, I’ve said it except one old farmer who asked me if I liked citrons.»)

Ignorance is certainly bliss, dear Mr. Collins. Since Valencian is the first language of over 2,5 million Valencians (over half of the current regional population, which includes resident British ex-pats and other non-nationals from all over the world.) There are even huge «counties» (comarques in Valencian) where it is the first language of over 80 % of the population.

I agree most Valencians will answer «buenos días» to your «bon dia» («Good Day» in English is also similar to «Guten Tag» in German and both are Germanic). We tend to think the Brits are unable to learn any of our languages and we were taught, under more severe political regimes, that it was rude to answer in our native tongue. The fact is Valencian was the only official language here until 1707 a date we share with the Scots who are now celebrating their «300 years in the Union». Since I’ve got a few established adult British friends who speak beautiful Valencian I strongly disagree. The fact is all children learn Valencian at school and some non-native speakers even speak it in the playground or in their friends’ homes. Very much the way I learnt English as a child.

Regarding linguistics and language classification Valencian is a variation of the Catalan language very much like the relationship between the British Isles and America. The written language is almost the same. Mr Collins states that it would be too much a mixture of French and Castellano (Spanish) to be a language. There is a Latin continuum from Italy to Portugal. It’s a difficult subject and needs an essay.

No one would consider English as a German dialect, full of French and Latinate words since the Middle Ages. Shall we say English is a dialectal mixture of German and French? We certainly won’t and I strongly recommend you look up the Internet for information from your very best British scholars. Great Britain universities also happen to be a world power in thought and mind. For those of you interested please check up the Anglo-Catalan Society at: www.anglo-catalan.org You’ll be surprised to find out Catalan is widely spoken from Perpignan in southern France all the way down to Guardamar where it is still the home language of many of the locals, including the Lady Mayor herself.

«Moltes gràcies per haver-me llegit» meaning, in Catalan or Valencian: thank you for having read me.

Mr. Joan-Carles Martí i Casanova
Guardamar del Segura

El malson de l’etiquetatge només en espanyol

Hem d’insistir: «L’etiquetatge en català és una garantia!». És a dir, continuant amb el tema de l’entrada del dtl enllaçada, el diari El País d’ahir ens permet aprofundir en les hipocresies i manipulacions polítiques referides als drets lingüístics de ciutadans i consumidors. Només cal observar la insistència en el fet que l’etiquetatge hauria d’estar en «espanyol» (o en «castellà»), ni més ni menys que enfront de l’anglés, ¡la llengua més internacional i coneguda del món! És clar, no tenen res a dir sobre el fet que hi ha altres llengües a l’estat i hi hauria d’haver altres garanties lingüístiques.

La notícia és la següent (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Malsons tot a cent

L’anàlisi de joguets revela irregularitats. Toys’R’Us retira 160.000 pitets made in Xina

Reyes Rincón – Sevilla – 19/08/2007

A qualsevol xiquet se li anirien els ulls darrere de King Motor, un motorista robust de 15 centímetres armat amb tres metralletes làser. En engegar-lo, els crits del motorista («fire!», ‘¡foc!’) es barregen amb els tirs de les metralletes i el so del motor, s’encenen bombetes roges, taronges i blaves i el vehicle ix disparat alternant les accelerades cap avant amb girs sobre ell mateix. Difícil de suportar més de 30 segons per a un adult. Diversió assegurada per al xiquet.

L’artefacte es ven per 4 euros en un basar xinés de Sevilla. Però, segons l’organització de consumidors Facua, no hauria d’estar en el mercat. L’etiquetatge i la caixa incomplixen la directiva europea sobre seguretat de joguets que la legislació espanyola va assumir en un reial decret de 1990. Esta norma exigix que l’envàs incloga: la marca CE, que indica la conformitat amb les normes; el nom i l’adreça del fabricant i de l’importador amb el missatge «conserveu-la per a referències futures»; l’edat per a la qual és apte el joguet, especialment l’advertiment «no convé a menors de 36 mesos» si conté peces menudes; la recomanació «llegiu i conserveu estes instruccions» i altres advertiments que es consideren necessaris.

Per a obtenir l’autorització de venda a Espanya, totes estes instruccions han de figurar en castellà. La caixa de King Motor no inclou ni una sola paraula en espanyol ni tampoc la referència completa de l’empresa importadora.

D’11 joguets fabricats a Xina i comprats en una tenda oriental de Madrid i tres basars de Sevilla, cinc incomplixen les normes de seguretat i tres son de dubtosa legalitat segons l’anàlisi de Rubén Sánchez, portaveu de Facua i responsable de l’àrea de control de mercat de l’organització. Només altres tres joguets són correctes en aparença, encara que per a garantir que complixen totes les exigències legals, caldria analitzar-ne la pintura, coles i altres substàncies.

L’únic requisit que duen tots els productes analitzats és la marca CE. Però Sánchez advertix que el segell europeu és «lamentablement molt fàcil de falsificar». Si les normes són tan clares, ¿per què és tan senzill trobar joguets que se les salten? Segons Sánchez, per la falta de controls. «Cal augmentar en milers el nombre d’inspectors», advertix, i considera «poc seriós» que es «demonitze» el sistema de producció xinés. El problema, no obstant això, continua: ahir la cadena Toys’R’Us va retirar en tots els seus establiments dels Estats Units 160.000 pitets de vinil fabricats a la Xina, en detectar-ne dos amb excés de plom.

Una carrosseria que cau a trossos

La caixa en la qual es ven este cotxe de carreres (2 euros) és correcta. Inclou la referència completa de l’empresa importadora i els advertiments de seguretat estan en espanyol. Una altra cosa és la qualitat del producte. Només traure’l de l’embalatge, se li cau la lluna davantera i el para-xocs, amb els fils del qual es pot tallar el xiquet. A més, els dos minúsculs retrovisors s’extrauen amb una simple estirada i poden ser ingerits per la criatura. «Hi ha joguets que està clar que inclouen accessoris menuts que els pares poden controlar. Però una altra cosa és que es vaja desmembrant. Això és molt perillós», assenyala el portaveu de Facua.

Normes de seguretat, però només en anglés

Cap dels advertiments de seguretat d’este motorista a piles (4 euros) està en espanyol. Té la marca CE, però segons el portaveu de Facua, si el segell és real i no una falsificació, només ha estat avalat per a la seua venda en països de parla anglesa. «Tot està en anglés, cosa que implica que a Espanya s’està venent il·legalment», afirma Rubén Sánchez. I, en este cas, els advertiments no són sense importància: segons les instruccions, el xiquet no s’ha d’acostar el vehicle a la cara, parar-lo en sec, ni ficar els dits en l’interior de l’aparell quan estiga funcionant. Si ni la criatura ni els seus pares lligen anglés poden córrer el perill de cometre una imprudència.

Importador fantasma i cables a l’aire

Este buldog taronja de plàstic (4 euros), que s’encén i lladra en pressionar-li el llom, no du etiqueta que n’identifique l’importador ni l’avís en espanyol que no és recomanable per a menors de tres anys. A més, el compartiment de les piles no té el tancament de seguretat obligatori per als joguets. El gos, d’aspecte bonàs, pot convertir-se en un animal perillós si l’amo és mínimament inquiet. Amb un petit colp en la cara, se li cauen els ulls, de la grandària d’una moneda de cinc cèntims, que poden acabar en la boca de la criatura. La mandíbula també pot causar danys al deixar a l’aire els cables i les bombetes que fan que el ninot s’il·lumine.

[…]

Ni instruccions ni etiqueta espanyola

Este conat de Robocop (6,90 euros) de 25 centímetres i vistosos colors que s’il·lumina al caminar, també presenta tots els indicis d’haver arribat des de Xina sense control duaner. La capsa no identifica l’empresa importadora a Espanya i cap de les instruccions de seguretat estan en castellà. L’avís que només ha de ser usat per xiquets de més de tres anys, així com altres advertiments importants sobre la manipulació de les bateries i sobre la conservació del joguet, només s’arrepleguen en anglés. «És clarament una importació il·legal i no hauria d’estar a la venda a Espanya», afirma el portaveu de Facua.

[…]

Advertiments de joc segur, però il·legibles

El cartó en el qual es ven este joc de pesca (0,75 euros) complix la normativa: està reetiquetat per l’importador espanyol (l’empresa Vidal) i arreplega en castellà totes les normes de seguretat. Però l’etiqueta de l’empresa espanyola és tan menuda que les instruccions són quasi il·legibles. «En teoria és legal, però no hauria de ser-ho», assenyala Rubén Sánchez. «El fabricant ha donat molta importància a estes instruccions perquè el joguet té peces menudes i pot ser perillós. Per això ho posa en lletres molt grans. No obstant això, l’importador quasi ho amaga». Sánchez recorda que Vidal és també una de les sospitoses d’importar dentífrics il·legals.

La princesa que es desmembra

L’etiquetatge d’esta nina (2,5 euros) és correcte, encara que el portaveu de Facua creu que l’adhesiu amb les instruccions en espanyol hauria de ser més gran. Però la qualitat del joguet és bastant més deficient. Els braços es desprenen fàcilment i es convertixen en peces menudes que poden ser ingerides pel xiquet. Així mateix, les sabates de punta de plàstic dur tenen fils que tallen. «La qualitat del producte és una autèntica porqueria. No hauria d’estar en el mercat», assegura Sánchez, que recorda que no només els menors de tres anys es duen els joguets a la boca. «Una de les xiquetes que es va engolir dos imants de Mattel tenia set anys».

Dades del 2005 sobre l’ús del català al País Valencià

Deu ser a causa de l’estiu: algú ha tret de la nevera un article (o una revelació extàtica, tractant-se del Consell) sobre el coneixement del valencià (que hem vist en el diari El País del 16.08.2007). Les dades són del 2005 i, pel que he vist, concorden amb les que aparegueren aquell mateix any (veg. «Dades sobre el català al País Valencià»). Tan sols sembla que quede discordant i més actual el comentari final de la Generalitat, comentari que ja vam tractar i contextualitzar en una entrada anterior («És notori que Font de Mora trau poc la llengua en valencià»).

Cal, doncs, contextualitzar les dades (insistixc: «Dades sobre el català al País Valencià»). Fet això, ací teniu la nostra versió de l’article (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Els joves entre 15 i 24 anys són els que més dominen el valencià

efe – València – 16.08.2007

Els joves d’entre 15 i 24 anys són qui més dominen el valencià, segons l’Enquesta d’ús i coneixement del valencià de 2005 de la Generalitat, que reflectix que només el 3,8 % d’este grup no l’entén, segons va informar ahir el Consell. L’enquesta revela que les persones nascudes en la dècada dels noranta i escolaritzades des de 1996, presenten un resultat «molt bo de coneixement i ús del valencià».

Les dades obtingudes en 2005 en comparació dels resultats d’anys anteriors mostren que abans eren les persones majors els grups majoritaris en l’ús i coneixement de l’idioma, mentre que ara són els joves els qui dominen totes les habilitats (comprensió, lectura, parla i escriptura).

En el grup de joves d’entre 15 i 24 anys «només el 3,8 % no entén el valencià enfront del 8,1 % del grup de 65 anys o més». El 79,2 % dels joves entén «bastant bé» o «perfectament» el valencià, el que contrasta amb el 69,4 % dels de 65 anys o més.

A més, el 56,8 % parla «bastant bé» o «perfectament» el valencià. Només l’11,2 % afirma que no el llig, enfront del 30,4 % del grup de 65 anys. Així mateix, l’anàlisi dels resultats de l’enquesta demostra que el grup que millors resultats obté en tots els aspectes del valencià és el de titulats universitaris.

«De totes estes dades es deduïx que el sistema educatiu ha aconseguit que el valencià siga una llengua que es llig i s’escriu amb normalitat», va indicar la Generalitat, que va afegir que el passat curs 169.853 alumnes van estudiar en valencià, dels quals, 122.241 pertanyien a primària, i 47.612 a secundària.

La llengua sancionada

Hi ha qui diu que vol defensar els drets dels ciutadans i per això insistix en els deures que han de complir tant els ciutadans, les empreses i les administracions públiques. Per exemple, l’etiquetatge dels productes ha de ser en unes llengües determinades, la senyalització viària també, l’ensenyament s’ha de vehicular en unes llengües o altres, el funcionariat ha de poder atendre els ciutadans (i la seua faena) en unes llengües concretes, els bars i restaurants han d’oferir i mantindre uns nivells sanitaris determinats… Tot això varia una mica (quant a les llengües i altres coses) d’uns llocs a uns altres al llarg de la Unió Europea (i a la resta del món!). El que no sol variar tant és el fet que quan no es complixen els deures, hi ha sancions.

Curiosament —eufemisme—, al País Valencià les sancions són una cosa arbitrària o discrecional, tant pel que fa a qüestions lingüístiques o com a la mort de treballadors i ciutadans: l’administració autonòmica —on la professionalitat és vigilada i reprimida políticament— no sol protegir els drets dels ciutadans, sinó els interessos polítics i propagandístics del partit del govern actual (pp). Això es fa extensiu, a la resta dels àmbits de representació política que tenen capacitat de gestió i, pitjor encara, afecta individus que pertanyen tots els partits polítics.

Per exemple, algunes persones en Esquerra Unida obliden que les actes de diputats són personals, tot i la contradicció i el greuge que patim en haver-los d’elegir en llistes partidàries tancades. Un altre exemple és la Direcció General d’Administració Autonòmica, que amenaça —primer— i acaba posant recursos contra les relacions de llocs de treball municipals que inclouen el requisit lingüístic, a pesar que haja estat fixat tècnicament i seguint la doctrina dels tribunals (tsj o tc).

Tota esta tirallonga pretenia emmarcar la notícia del diari Avui (12.08.2007):

Sancionades 170 empreses el 2006 per no utilitzar el català

| En 150 inspeccions, a més de la infracció lingüística s’hi van detectar altres irregularitats | Des del 2003 s’han posat 313 sancions | Consum diu que prioritza primar el foment del català per davant de les multes

Sònia Pau

L’Agència Catalana de Consum (ACC) va sancionar l’any passat 170 establiments o empreses per incomplir la llei de política lingüística. En la majoria de casos, l’incompliment és per no tenir els rètols, els fulls de reclamació, el llistat de preus o la carta, si es tracta d’un restaurant, en català. També hi va haver empreses sancionades per no tenir contractes en aquesta llengua, quan les mancances lingüístiques es van detectar en el sector immobiliari. La Generalitat va recaptar per aquest concepte més de 48.625 euros al llarg del 2006.

En 105 casos, però, els establiments o negocis multats no estaven fora de la llei només en qüestions de llengua, sinó que van haver de pagar multes per més d’un concepte. Segons el balanç de Consum, per tant, únicament 65 dels expedients, que signifiquen el 6,8% del total, es van resoldre amb sanció únicament per qüestions de llengua. De fet, segons una portaveu de Consum, la mitjana és d’unes quatre infraccions per expedient.

La mateixa portaveu va destacar que només es van cobrar 48.625 euros per no fer servir el català tal com marca la llei, mentre que el volum total recaptatori per altres irregularitats en matèria de consum supera els 2,5 milions d’euros. És a dir, que les sancions lingüístiques no superen el 2% de les multes de Consum.

El 2005 es van posar 119 sancions en matèria lingüística, mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 22 i el 2003 dues, segons la resposta del conseller d’Economia, Antoni Castells, de qui depèn Consum aquesta legislatura, a una pregunta del grup parlamentari del PP. En la mateixa resposta, Castells assegura que la voluntat del govern és «convèncer, incentivar i motivar, abans que sancionar».

Des de Consum, insisteixen en la necessitat de fer pedagogia sobre la llei del català i, a més, per eliminar qualsevol sospita sobre una possible persecució del castellà indiquen que el control del compliment de la llei en aquesta matèria és exactament el mateix que es fa en els altres aspectes que afecten els drets bàsics dels consumidors. Un inspector de Consum vigila la llengua dels rètols, però també que l’establiment tingui fulls de reclamació, que l’etiqueta d’uns pantalons indiqui com s’han de rentar i que les joguines vagin amb les corresponents instruccions.

Castells i els empresaris

La norma lingüística va ser un dels temes d’una reunió del conseller Castells amb empresaris celebrada al juny. El consellers els va prometre aplicar-la de forma «ponderada» i sense pressions en matèria d’etiquetes i rètols, per primar les mesures de foment del català per davant de les sancions.

Subvencions estatals a les editorials

L’estat també participa, és clar, de la política de la subvenció a empreses que treballen en les llengües de l’estat diferents de l’espanyol. Eixa política, com la caritat, és un pedaç substitutiu de la política de la gestió amb què sembla que ens hem de conformar, si no és que volen que fins i tot els ho aplaudim.

De fet, més que caritat hauríem de tindre drets i deures, espais de llibertat i de responsabilitat, de producció i de circulació. Naturalment, això hauria de ser la conseqüència normal de la il·lusió que tots formem part —¡i ara!— de la mateixa entitat política democràtica, el Regne d’Espanya.

La notícia que ens reporta Vilaweb (ep, 10.08.2007) és la següent:

El Ministeri destina vora 22.000 euros a ajudes a l’edició d’obres literàries en valencià

VALÈNCIA, 10.08.2007 (EUROPA PRESS)

Un total de cinc editorials de la Comunitat Valenciana es repartiran els 21.850 euros que el Ministeri de Cultura ha concedit per al foment de l’edició d’obres literàries en valencià. En concret, les firmes beneficiàries són Brosquil, Bromera, Tres i Quatre, Edicions del Bullent i Perifèric.

Segons la llista d’ajudes, que publica hui el Butlletí Oficial d’Estat (boe) i que recull Europa Press, Bromera rebrà el major muntant econòmic —7.566 euros— per a cinc llibres. Es tracta de Pana negra de Joan Olivares; Contra Unamuno de Joan Fuster; La frontera negra de Silvestre Vilaplana; L’artista en el laboratori de Xavier Durán, i Em dic vermell del recent Premi Nobel de Literatura Orhan Pamuk.

A Brosquil Edicions se li ha atorgat una ajuda global de 5.706 euros, que aniran a parar a les obres L’última victòria de Tirant lo Blanch; El somni de Gabriel Garcia Márquez i El somni de Lorca. Per part seua, a Tres i Quatre se li han assignat 3.910 euros per a la publicació de Borja Papa de Joan Francesc Mira, i Simenon i la connexió catalana de Xavier Pla.

Completen la llista Edicions del Bullent, amb 2.976 euros, per a Els valencians a l’Alger de Joan-Lluís Monjo i Àngela-Rosa Menages; i Els tresors dels Maulets de Josep Castelló; i Perifèric tv sl, que disposarà de 1.692 euros per a l’obra El domador de línies de Marc Granell i l’il·lustrador Francisco Giménez.

La Comissió de Valoració del Ministeri de Cultura ha concedit, després d’estudiar les diferents propostes, ajudes el 2007 per al foment de l’edició de llibres espanyols en llengües oficials diferents a la castellana a un total de 50 empreses editorials i un centenar de projectes per un import total de 199.946 euros.

Aprendre català anant pel món seriosament

Català per a francesos. Regirant pels diaris de la xarxa podem trobar coses que ens ajuden a valorar-nos una miqueta com a usuaris d’una llengua d’interés internacional. Així, en Libération he trobat un anunci d’un mètode per a aprendre català en el web del LanguageLearningCenter. Doncs, sí, aquella anècdota de Suárez en què el bon senyor es ria bastant de l’ensenyament en català o basc, mostra bastant el nivell d’aquell moment (1976) o d’aquells personatges. Per cert, només he trobat el text de l’anècdota en un escrit de Josu Jon Imaz (que ha memoritzat Google):

Hi ha una anècdota que m’agrada molt. El juliol de 1976, quan Suárez va ser elegit, designat —encara estàvem en temps de la predemocràcia— president del govern, li feren una entrevista i li van demanar: «Senyor Suárez, ¿cal fomentar l’ensenyament de l’èuscar i del català?». I Suárez va contestar: «Home, sí, en les escoles cal fomentar l’ensenyament de l’èuscar i del català, però, sigam seriosos, mai no es podrà ensenyar física nuclear en èuscar”.

Sortosament, ara ja sabem que eixos «seriosos» són molt de la broma…

L’estil del Bloc a les Corts

Els representants del Bloc a les Corts volen prendre’s la tasca parlamentària seriosament en tots els aspectes, pel que sembla. La notícia que reproduïm tot seguit (Levante, 10.08.2007) indica que volen donar un cert estil a la seua tasca discursiva.

Esperem que els diputats del Bloc consulten eixos aspectes lingüístics i estilístics amb algun (o alguns) tècnics lingüístics, perquè per les Corts pul·lulen estils i decisions personals bastant sorprenents, tant en aspectes lèxics, morfològics o sintàctics, sobretot perquè solen aconseguir que la correcció siga una agressió a la naturalitat, o que la naturalitat semble incompatible amb la formalitat i el diàleg asserenat. Bé, també hi ha excepcions.

No puc deixar d’assenyalar que, si la notícia és certa, tindrem alguns problemes a l’hora de saber si pugen o baixen escales, com es diu dels gallecs, ja que en allunyar-se del sistema clar, coherent i ben estructurat del valencià usual en el cas del per i el per a, pel que fa a la causa i la finalitat, no sembla precisament que hagen pres una decisió gens aclaridora ni encertada si volen anar de baix cap amunt.

La notícia del diari (que hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent.

Manual de valencià per al Bloc

Els nacionalistes elaboren un llibre d’estil lingüístic per als seus càrrecs públics. Aposten per formes genuïnes valencianes, en línia amb l’avl, per a accentuar el discurs de proximitat

F. Arabí, València – 10.08.2007

Les Corts Valencianes no només són un fidel reflex de la pluralitat ideològica de la societat sinó també de l’àmplia varietat de localismes que presenta el valencià, que fins i tot ha donat motiu a incidents lingüístics com l’amarga queixa del popular Rafael Maluenda quan es va sentir humiliat perquè algú de l’oposició li va reprotxar l’ús d’un vocable moneda corrent a Monòver, la seua localitat natal. En l’altre extrem, el que era portaveu d’Esquerra Unida, Joan Ribó, natural de Manresa, farcia els seus discursos amb un bon grapat de aquest. En el retorn del nacionalisme d’arrel fusteriana a les Corts, el Bloc vol mesurar políticament fins i tot l’ús de l’idioma per a «ser coherent amb els principis i valors que propugna» com la necessitat de fer política de «baix cap amunt» escoltant la veu del ciutadà. Per a començar vol que els valencianoparlants es vegen retratats en el discurs del Bloc, almenys idiomàticament.

Un desig expressat en el preàmbul d’una mena de llibre d’estil sobre ús del valencià que la comissió nacional de política lingüística del partit ha elaborat i serà beneït per l’executiva. «El Bloc encara és el partit de la llengua» , sentencia el document. Però com la llengua, per circumstàncies polítiques ha viscut en una situació d’anormalitat (l’informe repassa la denominada «batalla de València»), el partit ha carregat amb molts estigmes. Per això han decidit que ha arribat l’hora de normalitzar la situació amb l’aposta pel «valencià estàndard» . Aquest llibre d’estil de 22 pàgines ve a ser en l’àmbit lingüístic el que va representar el congrés de l’Eliana de 1996 en el polític: colgar el pot de les essències, en aquell cas «simbòliques i onomàstiques» . Bàsicament, aquest manual de valencià fa bo el model lingüístic que usa la Generalitat —que no ha estat teoritzat en cap llibre d’estil— i amb alguns matisos, també assumix les recomanacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl). Entre les diferències, està l’aposta pels plurals amb les formes «-s» en comptes de «-ns» en paraules com joves, homes, verges, termes o marges, entre altres raons per a evitar l’accent.

Els diputats i regidors del Bloc també usaran, si fan cas a les recomanacions, els plurals en «-os» en casos com «aquestos, pretextos, cascos o lletjos», al ser formes molt esteses i fent una concessió al pragmatisme. Una altra de les poques vegades que el llibre d’estil se n’ix de les pautes de l’avl és a l’aconsellar la preposició per davant d’infinitiu quan s’expressa «causa i finalitat» en compte de per a.

Els espanyols i els seus nacionalismes

Sempre estem massa immersos en els nostres greuges particulars amb altres llengües, cultures o entitats, així que de tant en tant ens cal llegir-nos des d’un altre punt de vista. Eixe enfocament potser conté ingredients que potser nosaltres no hem hagut de digerir tant, però sempre va bé el canvi de perspectiva.

L’article ha aparegut en El País (09.08.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum)

L’èuscar i els «altres abertzales»

JOSE LUIS LIZUNDIA

Lamente haver de polemitzar amb alguns columnistes d’este periòdic, com el meu entranyable amic i vell coreligionari Eduardo Uriarte, però no puc passar per alt algunes de les coses que s’aboquen sobre la nostra vella llengua minoritzada. Fòbies inconfensables, disfressades de constitucionalisme, afirmacions totalment inexactes, quan no històricament falses, manipulades per a justificar posicions espanyolistes políticament legítimes enfront de les basquistes o nacionalistes —que no és el mateix— tan lícites, per altra banda. No tot s’hi val, i menys utilitzant com a arma llancívola una llengua. Perquè si u és constitucionalista, com sembla, deuria estar d’acord i complir l’article 3.3 de la Constitució espanyola, que resa: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». M’ho sé de memòria, entre altres coses, per haver estat un dels traductors a l’èuscar, per encàrrec de les Corts, d’este text fonamental. I si són partidaris de l’Estatut de Gernika, com diuen, ¿estan en contra del seu article 6, que diu: «1. l’èuscar, llengua pròpia del Poble Basc, tindrà, com el castellà, caràcter de llengua oficial a Euskadi, i tots els seus habitants tenen el dret a conéixer i usar ambdues llengües»?, i seguix amb altres cinc interessants paràgrafs que els recomane per a refrescar la seua memòria. I a eixe text li vam donar el vot afirmatiu els que érem militants o votants de la majoria de la ciutadania basca: PNB, EE, EPK-PCE, ESEI, PSE-PSOE i UCD. Hi van estar en contra AP i HB, per si no ho recorden.

En un article titulat «Volviendo a la normalidad», el meu amic Uriarte, barrejant xurres lleoneses i merines castellanes —les latxes deuen ser ara ovelles negres— diu, per a afirmar-se en els seus arguments: «Sabien vostés que en el passat la vora esquerra de la ria del Nerbion i Las Encartaciones mai van ser bascoparlants». És una afirmació falsa. Fa un parell de mesos s’ha presentat el llibre Toponímia històrica de Barakaldo, obra de Gregorio Bañales i de Mikel Gorrotxategi, acadèmic corresponent i encartat de Sopuerta. S’arrepleguen en ell centenars de topònims èuscars, entre ells el seu, Uriarte, que data de 1533, i altres del barri Landaburu. I també una carta de 1866, dirigida per l’escriptor i traductor de la Bíblia Jose Antonio Uriarte al príncep i lingüista Luis Luciano Bonaparte en la qual li diu: «He estat expressament en Baracaldo i he esbrinat que en els barris de Landaburu i Beurco es parla molt de basc, i en el de San Vicente també una mica, però en el barri de Retuerto i la resta tot just es coneix…». Segle xix i no edat mitjana. Segons sembla, el meu amic Teo ha copiat l’insigne acadèmic i nacionalista espanyol Gregorio Salvador, que va escriure una faula semblant en La Razón. Qüestió diferent és que en l’extrem occidental encartat res no prova que s’haja parlat èuscar en l’antiguitat i que en la seua part central convixquen topònims èuscars i de romanç asturmuntanyés, com convixqueren també, segons donen a entendre texts històrics, poblacions basques i lleoneses. Però en la part occidental la toponímia èuscara és majoritària.

Sobre el rètol viari Portugalete-Kueto, no és una «manera fina d’euskaldunitzar la vora esquerra», com dius, sinó un maldestre incompliment de la normativa foral i d’allò establit en la Llei de normalització de l’ús de l’èuscar, perquè Cueto i altres que també són topònims castellans o romanços no s’han d’escriure amb ortografia basca. Però podies haver-nos alleujat l’excursió del teu lleuger discurs amb divagacions com «Zaspilanda (sic), Siete Campas des de les albors dels temps», quan el topònim històricament documentat és Zorrozgoiti (és a dir, la part dalt de Zorrotza).

Qüestió diferent és la del que fou un bon rector de la UPV-EHU Manuel Montero, i que en este i altres periòdics està tronant últimament contra qualsevol nacionalisme —basc, per descomptat; contra l’altre mai no diu res, encara que el conega íntimament—. Ell i altres intel·lectuals, bascos o no, saben perfectament que no es pot ni ha de dividir esta societat entre «nacionalistes» i «constitucionalistes», perquè és tornar a un perniciós bicomunitarisme que alguns critiquem fa més de trenta anys. Crec i afirme que els d’Ezker Batua són tan constitucionalistes com els senyors Montero, Savater i Arteta, i possiblement menys nacionalistes. En Espanya, en general, els únics no nacionalistes són els federalistes, siguen els d’IU i molts socialistes. José Bono, en canvi, és un abertzale espanyolista, perquè com Manu Montero sap que la traducció equivalent d’abertzale és «patriota», i així s’ha declarat amb tot dret l’aspirant a president del Congrés de Diputats.

Però l’amic Montero, en articles recents com «La conquista del euskera» o «La postergación de los no nacionalistas», després de paràgrafs brillants, alguns assumibles, aprofita el viatge dialèctic per a atacar tota la política lingüística i, en definitiva, l’èuscar. Hauria de tocar-se la roba, ja que en temps encara no llunyans, des de l’«escola nacional», còpia terminològica de la «scola nazzionale» del feixisme italià pel segon ministre d’Educació Nacional franquista, van ser enviats a esta banda de l’Ebre centenars de «mestres nacionals» a prohibir la llengua basca, amb castics corporals inclusivament.

Públicament em vaig pronunciar com a pare a favor de l’escola pública basca, però en contra de la «euskal eskola nazionala» i m’alegraria que, també Manu Montero començara a reconéixer l’apostolat glotocida de l’«escola nacional espanyola», que no l’escola pública republicana, i, tot seguit, passara a criticar qualsevol excés, governamental o no, de normalització lingüística. Podria comptar amb la meua col·laboració, però per eixe ordre històric, ja que és historiador. Però una llengua minoritzada com l’èuscar li hauria de meréixer, si, com diu, és «constitucionalista», «respecte i protecció».

José Luis Lizundia va ser parlamentari d’ee i és acadèmic de número d’Euskaltzaindia-Real Academia de la Lengua Basca.