La gestió lingüística transversal

No fa massa ens assabentàvem a través del diari El País (30.06.2007) que «El valencià baixa un escaló en el nou organigrama», segons el periodista J. G. del M. Com que sabem que al País Valencià això va com va i no són els escalons el que importen, en general, no cal que ens acalorem més del compte, o del que tenim costum.

En canvi, a les Illes Balears sí que hi ha un pacte de progrés de partits amb un altre tarannà, suposadament, i potser l’article de Jaume Corbera (Diari de Balears, 23.07.2007) sí que ens pot ser més interessant, pel que té d’actualitat allà i de futur (i record, inclús) ací:

Responsabilitat col·lectiva

Quan el 1999 es va constituir el govern del Pacte de Progrés, era la primera vegada en la nostra història que un govern autòcton dedicava uns recursos humans i econòmics a la promoció de la llengua catalana (deixant de banda l’acció limitada d’alguns consells insulars).

Abans això no havia succeït mai: fins al 1715, perquè la llengua catalana no necessitava promoció governamental, sent la llengua normal del govern i del país; després de 1715 i fins a 1982, perquè no teníem govern autòcton, i en canvi sí que hi havia un govern extern que ens controlava i destinava recursos per a marginar la llengua catalana; des de 1982, perquè el (mini) govern autòcton sorgit de l’Estatut d’ (poca) Autonomia no s’interessava gens per la llengua catalana i, encara que existís una Llei de Normalització Lingüística des de 1986, no feia res per a promoure-la, tot i ser conscient de la persecució a què havia estat sotmesa.

4 anys d’esforços limitats per a redreçar una situació causada per 267 anys de patiment! Només varen ser quatre anys, però l’entusiame dels responsables de l’àrea encarregada, amb en Joan Melià al capdavant, varen aconseguir recuperar una certa dignitat per a la nostra llengua i fer-la un poc més present dins la nostra societat, sense, però, arribar a treure-la totalment de la marginalitat, sobretot a molts de barris urbans poblats de forasters i a urbanitzacions poblades d’estrangers (i ja ens entenem, amb aquesta terminologia).

Els quatre anys darrers han estat un retrocés clar en aquesta qüestió, amb una tornada al no-fer-res característic de l’anterior època popular, per molt que hi hagués un senyor que cobrava sota el pompós títol de «Director General de Política Lingüística»…

Ara se’ns obre una nova oportunitat, amb aquest segon govern no comandat pels mateixos de sempre, però per a aprofitar-la al màxim no es pot caure en el mateix error en què va caure el govern «de progrés» anterior: no es pot confinar la política lingüística a una direcció general d’una conselleria, i la resta del govern desentrendre-se’n. La penosa, llarga i difícil tasca d’intentar la normalització de la llengua catalana ha de ser una empresa de tot el Govern; més encara, de totes les institucions generals, insulars i locals, i no s’ha de deixar més només sota la responsabilitat d’una Direcció General. La responsabilitat de la recuperació de la normalitat del català hauria de ser equivalent, com a mínim, a la de la sanitat, el medi ambient, l’ensenyament, l’economia, el comerç, el turisme… De fet, més encara: des del moment que la llengua és un element social bàsic (sense la llengua no existirien les relacions socials), la llengua pròpia d’aquest país (l’única llengua pròpia) hauria de ser considerada com un assumpte prioritari de tot el Govern i quedar directament lligada a Presidència.

Allò que és inacceptable és que la normalitat del català sigui una petita responsabilitat sectorial, que ni tan sols compromet els consellers; i que mentre un Director General, amb molt bona voluntat i recursos limitats, fa allò que pot per a incidir dins la societat a favor de la nostra llengua, els membres del Govern se’n preocupin poc o, fins i tot, com fa la consellera portaveu, s’expressin públicament en castellà. És com si permetessin cent noves urbanitzacions i al mateix temps tenguessin un subordinat fent petits plans de preservacions parcials d’un grapat de sementers.

JQCV: resultats del grau mitjà, llenguatge administratiu i mitjans

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 9 de juliol de 2007, de la presidenta de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, per la qual es fan públiques les llistes de resultats provisionals de les proves de grau mitjà de coneixements de valencià, i de capacitació tècnica: llenguatge administratiu i llenguatge als mitjans de comunicació. [2007/9328] (docv núm. 5 558, de 18.07.2007)
– vegeu text

El requisit lingüístic a mitges en l’ensenyament

El requisit lingüístic encara es troba ja a mig implantar en l’ensenyament, ja que només està plenament implantat pel que fa a l’espanyol, sense que el català haja assolit el nivell necessari d’implantació per a garantir un coneixement igual de les dos llengües oficials en acabar l’ensenyament, contràriament al que proclamen alguns polítics mentirosos que ens governen.

La notícia, segons Vilaweb (19.07.2007) és la següent:

Més del 60% d’alumnes que estudien en valencià en primària no poden continuar en l’ESO, segons Escola Valenciana

VALÈNCIA, 19.07.2007 (EUROPA PRESS)

Més de 75.000 alumnes que van iniciar els seus estudis en valencià en Infantil-Primària no tenen continuïtat en l’etapa de Secundària, el que implica que «més d’un 60 per cent dels alumnes que estudien valencià en les anteriors etapes veuen retallats els seus drets a fer ensenyament en llengua pròpia a l’institut», segons estimacions d’Escola Valenciana. Sobre esta qüestió, el president de l’entitat, Diego Gómez, en Secundària «o no tens plaça per a estudiar en valencià o si en tens et trobes amb un 35 per cent d’incompliments».

Coincidint amb el començament de les actes d’adjudicació de places docents, que començarà demà al Palau de Congresos, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua ha avaluant la situació del curs 2006/2007 per a proposar «millores urgents respecte a la planificació educativa de l’ensenyament en valencià», han assenyalat.

En este sentit, i en relació amb les adjudicacions pel curs que ve, Escola Valenciana reclama «la generalització de la capacitació lingüística per als professors d’Infantil i de Primària». Segons l’entitat cívica, «actualment encara arriben any rere any mestres sense capacitació a les escoles amb línia en valencià, i centenars de pares, mares i alumnes veuen incomplit el seu dret a estudiar en esta llengua».

Per a esta organització, «si la situació en Infantil i en Primària és millorable, l’estat de l’ensenyament en valencià en Secundària és molt alarmant». Les famílies i alumnes que trien l’ensenyament en valencià en Secundària «veuen vulnerats els seus drets, ja que en la gran majoria de centres valencians no es respecta el funcionament dels programes d’Ensenyament en Valencià», han afirmat.

Este fet és majoritàriament a causa de «la no catalogació de llocs de treball en Secundària, és a dir, que quan a un professor li adjudiquen la plaça, tot i que siga de línia en valencià, no li demanen capacitació. Tot i les constants peticions de la comunitat educativa, la Conselleria d’Educació es nega a exigir este coneixement del valencià i la conseqüència és que més del 35 per cent del professorat arriba als instituts sense reunir les condicions necessàries per a donar classe en la línia», han calculat.

El requisit lingüístic del Govern Balear

antich.jpg
Per dissort, quasi podríem dir, ens assabentem que el Govern Balear té un requisit lingüístic establit. La dissort no és el que el tinga, que això és una cosa habitual en els governs de tot el món, sinó que Francesc Antich, el president —de nou— de les Illes ha decidit incomplir-lo, ja que ha designat una portaveu que, per ara i pel que sembla, només s’expressa en espanyol. Una incapacitat de comunicació, doncs, molt greu en una persona que vol treballar com a portaveu.

Segons el Diari de Balears (14.07.2007):

Veg. D 100/1990

El PSM recorda a Antich que el seu Govern s’ha d’expressar en català

La portaveu Nájera només fa sevir el castellà en les compareixences

LL.P./J.T. Palma.

El PSM ha fet arribar al president del Govern, el socialista Francesc Antich, la necessitat que la nova portaveu oficial de l’Executiu, Margarita Nájera, faci servir el català en les seves compareixences públiques.

En la primera roda de premsa oferida després del Consell de Govern de dijous passat, Nájera s’estrenà fent servir només el castellà, fins i tot quan fou interpel·lada en català pels mitjans de comunicació.

El PSM també anuncià a Antich que durà aquesta qüestió al proper Consell de Govern perquè es tracti la conveniència que la portaveu de l’Executiu faci servir la llengua pròpia durant les seves intervencions en representació governamental.

Des de la formació nacionalista es recorda l’anomenat Decret 100, impulsat l’any 1990 per Maria Antònia Munar quan ocupava el càrrec de consellera de Cultura, que obliga els càrrecs públics governamentals a fer servir el català en el curs de la seva activitat institucional.

Exemple per als ciutadans

L’Obra Cultural Balear també es referí ahir a aquesta qüestió en un comunicat en què l’entitat considera que «un càrrec com el de portaveu, que parla en nom de tot el Govern, ha de fer servir l’idioma propi de les Illes Balears».

Anima Nájera fer-ho així perquè «la seva actitud serà un exemple per al conjunt de ciutadans i ciutadans». Mentre això no sigui així, l’Obra considera «inacceptable» que la portaveu no parli en català, recordant també l’incompliment de l’esmentat Decret 100. «El procés de normalització lingüística no s’ha de limitar només a les polítiques adreçades als ciutadans», afirmen, «també és important l’exemple dels representants institucionals».

L’etiquetatge en català és una garantia!

Encara no ens hem recuperat de l’ensurt dels dentífrics enverinats —que venien de la Xina o de Déu sap on—, episodi de la nostra vida capitalista arran del qual ens hem assabentat (segons comentava el diari El País) que una manera de distingir els productes alterats era que no solien tindre etiquetatge en espanyol, contràriament al que prescriu la llei espanyola en el cas dels productes cosmètics. Resulta, per tant, que després de tant de suposat «liberalisme» contra els requisits lingüístics, i de tots els extrems que fan els suposats «liberals» en parlar de la immersió lingüística (en català) o de les hores d’ensenyament (del català), hi ha lleis que obliguen a etiquetar en espanyol… Sens dubte, podem esperar unes reaccions «liberals» adients. Assentats.

Naturalment, el consell que donava el periodista d’El País es manifesta encara més útil en el cas de l’etiquetatge en català: potser a la Xina hi ha aprenents d’espanyol —César Antonio Molina en podria donar dades— i, per tant, encara podrien arribar a etiquetar-hi els productes. En canvi, i fent servir l’autoodi esta vegada en sentit positiu, els xinesos és quasi segur que no etiquetaran en català, la qual cosa ho convertix en una segona mesura de seguretat: si està etiquetat en espanyol, pot ser bo; si està etiquetat en català, és boníssim!

És eixe sentit de protecció dels drets i la salut dels catalanoparlants el que ha originat la iniciativa de què informava e-notícies (13.07.2007):

SEGONS ENTITATS CATALANISTES

El Govern no fa res sobre l’etiquetatge en català

Les entitats en defensa de la llengua i cultura catalanes Adec, Consum Català, Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua han decidit presentar una sol·licitud administrativa per inactivitat de l’administració pública contra el Govern de la Generalitat de Catalunya; possibilitat que s’ofereix a l’administrat a la Llei de Règim de Procediment Administratiu Comú.

El motiu de la presentació d’aquest escrit és la preocupació d’aquestes entitats pel fet que el Govern no compleix la Llei, concretament en allò que afecta l’etiquetatge i les instruccions dels productes que es distribueixen en l’àmbit territorial sota administració de la Generalitat de Catalunya. Les entitats sotasignants denuncien l’incompliment per part de la Generalitat de Catalunya del mandat que s’estableix a la Llei 3/1993 de 5 de març de l’Estatut del Consumidor.

D’acord amb aquesta normativa, en el termini d’un any, la Generalitat es compromet a donar compliment al requeriment que estableix l’article 26, en relació a les disposicions transitòria primera i segona de la mateixa norma, segons el qual el consumidor té dret a rebre les informacions essencials dels productes en català: «Els consumidors tenen dret a rebre en català les informacions pertinents per al consum i l’ús dels béns, els productes i els serveis, i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de llur salut i seguretat».

En l’escrit, les quatre associacions fonamenten jurídicament la denúncia en l’existència d’una situació de vulneració de la legalitat pel fet que l’administració ha omès les tasques que li vénen conferides per una norma de rang legal, com ara és l’Estatut del Consumidor, i pels principis rectors de l’activitat administrativa, segons els quals cal que la Generalitat adopti un paper actiu en defensa de la llengua i cultura catalanes en l’àmbit socioeconòmic, amb l’objectiu de corregir la situació de desigualtat en què es troba la llengua catalana.

Regulacions lingüístiques en l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP – L7/2007)

Més avall —i atenent el suggeriment del company Josep Andrés— publiquem els apartats de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP – L7/2007 estatal) que contenen legislació lingüística. Hem marcat amb negreta els fragments directament relacionats amb la llengua —i hem elaborat la traducció amb l’ajuda de l’Internostrum—:

[Veg. versió Generalitat de Catalunya – PDF]

[Veg. versió original espanyola (BOE)]

Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (BOE núm. 89, de 13 d’abril)

[…]

Article 54. Principis de conducta

1. Han de tractar amb atenció i respecte els ciutadans, els seus superiors i els restants empleats públics.

2. L’acompliment de les tasques corresponents al seu lloc de treball s’ha de realitzar de forma diligent i complint la jornada i l’horari establits.

3. Han d’obeir les instruccions i ordres professionals dels superiors, llevat que constituïxquen una infracció manifesta de l’ordenament jurídic. En este cas, les posaran immediatament en coneixement dels òrgans d’inspecció procedents.

4. Han d’informar els ciutadans sobre aquelles matèries o assumptes que tinguen dret a conèixer, i han de facilitar l’exercici dels seus drets i el compliment de les seues obligacions.

5. Han d’administrar els recursos i béns públics amb austeritat, i no els han d’utilitzar en profit propi o de persones pròximes. Tenen, així mateix, el deure vetlar per conservar-los.

6. Han de rebutjar qualsevol regal, favor o servei en condicions avantatjoses que vaja més enllà dels usos habituals, socials i de cortesia, sense perjudici del que establix el Codi penal.

7. Han de garantir la constància i permanència dels documents per a transmetre’ls i lliurar-los als responsables posteriors.

8. Han de mantindre actualitzada la seua formació i qualificació.

9. Han d’observar les normes sobre seguretat i salut laboral.

10. Han de posar en coneixement dels seus superiors o dels òrgans competents les propostes que consideren adequades per a millorar el desenvolupament de les funcions de la unitat en la qual estiguen destinats. A estos efectes es pot preveure la creació de la instància adequada competent per a centralitzar la recepció de les propostes dels empleats públics o administrats que servixquen per a millorar l’eficàcia en el servei.

11. Han de garantir l’atenció al ciutadà en la llengua en què ho sol·licite sempre que siga oficial en el territori.

[…]

Article 56. Requisits generals

1. Per a poder participar en els processos selectius cal reunir els requisits següents:


a) Tenir la nacionalitat espanyola, sense perjudici del que es disposa en l’article següent.

b) Posseir la capacitat funcional per a l’acompliment de les tasques.

c) Tenir complits els setze anys i no excedir, quan pertoque, de l’edat màxima de jubilació forçosa. Només per llei podrà establir-se una altra edat màxima, diferent de l’edat de jubilació forçosa, per a l’accés a l’ocupació pública.

d) No haver estat separat mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol de les administracions públiques o dels òrgans constitucionals o estatutaris de les comunitats autònomes, ni trobar-se en inhabilitació absoluta o especial per a ocupacions o càrrecs públics per resolució judicial, per a l’accés al cos o escala de funcionari, o per a exercir funcions similars a les quals ocupaven en el cas del personal laboral, en el qual haguera estat separat o inhabilitat. En el cas de ser nacional d’un altre estat, no estar inhabilitat o en situació equivalent ni haver estat sotmés a cap sanció disciplinària o equivalent que impedixca, en el seu estat, en els mateixos termes, l’accés a l’ocupació pública.

e) Posseir la titulació exigida.

2. Les administracions públiques, en l’àmbit de les seues competències, han de promoure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per a cobrir els llocs de treball en les comunitats autònomes que tinguen dos llengües oficials.

3. Pot exigir-se el compliment d’uns altres requisits específics que tinguen relació objectiva i proporcionada amb les funcions assumides i les tasques que cal dur a terme. En tot cas, s’han d’establir de manera abstracta i general.

[…]

Article 61. Sistemes selectius

1. Els processos selectius han de tindre caràcter obert i han de garantir la lliure concurrència, sense perjudici d’allò establit per a la promoció interna i de les mesures de discriminació positiva previstes en este estatut.

Els òrgans de selecció han de vetlar pel compliment del principi d’igualtat d’oportunitats entre sexes.

2. Els procediments de selecció han de tindre cura especialment de la connexió entre el tipus de proves a superar i l’adequació per a l’acompliment de les tasques dels llocs de treball convocats, incloent-hi, si és el cas, les proves pràctiques que siguen necessàries.

Les proves poden consistir en la comprovació dels coneixements i la capacitat analítica dels aspirants, expressats de forma oral o escrita, en la realització d’exercicis que demostren la possessió d’habilitats i destreses, en la comprovació del domini de llengües estrangeres i, si és el cas, en la superació de proves físiques.

3. Els processos selectius que incloguen, a més de les proves preceptives de capacitat, la valoració de mèrits dels aspirants, només poden atorgar a esta valoració una puntuació proporcionada que no determinarà, en cap cas, per ella mateixa el resultat del procés selectiu.

4. Les administracions públiques poden crear òrgans especialitzats i permanents per a l’organització de processos selectius. Poden encomanar-se estes funcions als instituts o escoles d’administració pública.

5. Per a assegurar l’objectivitat i la racionalitat dels processos selectius, les proves poden completar-se amb la superació de cursos, de períodes de pràctiques, amb l’exposició curricular que puguen fer els candidats, amb proves psicotècniques o amb la realització d’entrevistes. Igualment, es poden exigir reconeixements mèdics.

6. Els sistemes selectius de funcionaris de carrera són els d’oposició i concurs oposició que haurien d’incloure, en tot cas, una o diverses proves per a determinar la capacitat dels aspirants i establir l’ordre de prelació.

Només en virtut de llei podrà aplicar-se, amb caràcter excepcional, el sistema de concurs que consistirà únicament en la valoració de mèrits.

7. Els sistemes selectius de personal laboral fix seran els d’oposició, concurs oposició, amb les característiques establides en l’apartat anterior, o concurs de valoració de mèrits.

Les administracions públiques poden negociar les formes de col·laboració que en el marc dels convenis col·lectius fixen l’actuació de les organitzacions sindicals en el desenvolupament dels processos selectius.

8. Els òrgans de selecció no poden proposar l’accés a la condició de funcionari d’un nombre superior d’aprovats al de places convocades, excepte quan així ho haja establit la mateixa convocatòria.

No obstant això, sempre que els òrgans de selecció hagen proposat el nomenament d’igual nombre d’aspirants que el de places convocades, i amb la finalitat d’assegurar la cobertura d’estes, quan es produïxquen renúncies dels aspirants seleccionats, abans del seu nomenament o presa de possessió, l’òrgan convocant podrà requerir de l’òrgan de selecció una relació complementària dels aspirants que seguixquen als proposats, per al seu possible nomenament com a funcionaris de carrera.

[…]

Artículo 95. Faltes disciplinàries

1. Les faltes disciplinàries poden ser molt greus, greus i lleus.

2. Són faltes molt greus:


a) L’incompliment del deure de respecte a la Constitució i als respectius estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes i ciutats de Ceuta i Melilla en l’exercici de la funció pública.

b) Tota actuació que supose discriminació per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnatge, sexe o qualsevol altra condició o circumstància personal o social, així com l’assetjament per raó d’origen racial o ètnic, religió o altres conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual i l’assetjament moral, sexual i per raó de sexe.

c) L’abandó del servei, així com no fer-se càrrec voluntàriament de les tasques o funcions que tenen encomanades.

d) L’adopció d’acords manifestament il·legals que causen perjudici greu a l’administració o als ciutadans.

i) La publicació o utilització indeguda de la documentació o informació a què tinguen o hagen tingut accés per raó del seu càrrec o funció.

f) La negligència en la custòdia de secrets oficials, declarats així per llei o classificats com a tals, que siga causa de la seua publicació o que provoque la seua difusió o coneixement indegut.

g) L’incompliment notori de les funcions essencials inherents al lloc de treball o funcions encomanades.

h) La violació de la imparcialitat, utilitzant les facultats atribuïdes per a influir en processos electorals de qualsevol naturalesa i àmbit.

i) La desobediència oberta a les ordres o instruccions d’un superior, llevat que constituïxquen infracció manifesta de l’ordenament jurídic.

j) La prevalença de la condició d’empleat públic per a obtenir un benefici indegut per a u mateix o per a algú altre.

k) L’obstaculització a l’exercici de les llibertats públiques i drets sindicals.

l) La realització d’actes encaminats a coartar el lliure exercici del dret de vaga.

m) L’incompliment de l’obligació d’atendre els serveis essencials en cas de vaga.

n) L’incompliment de les normes sobre incompatibilitats quan això done lloc a una situació d’incompatibilitat.

o) La incompareixença injustificada en les comissions d’investigació de les Corts Generals i de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.

p) L’assetjament laboral.

q) També són faltes molt greus aquelles que queden tipificades així en una llei de les Corts Generals o de l’assemblea legislativa de la corresponent comunitat autònoma o en els els convenis col·lectius en el cas de personal laboral.

3. Les faltes greus seran establides per una llei de les Corts Generals o de l’assemblea legislativa de la corresponent comunitat autònoma o pels convenis col·lectius en el cas de personal laboral, atenent les circumstàncies següents:


a) El grau en què s’haja vulnerat la legalitat.

b) La gravetat dels danys causats a l’interés públic, patrimoni o béns de l’administració o dels ciutadans.

c) El descrèdit per a la imatge pública de l’administració.

4. Les lleis de funció pública que es dicten en desenvolupament del present estatut determinaran el règim aplicable a les faltes lleus, atenent les circumstàncies anteriors.

[…]

Disposició Addicional Segona

Funcionaris amb habilitació de caràcter estatal

1. Funcions públiques en les corporacions locals:

1.1 Són funcions públiques, el compliment de les quals queda reservat exclusivament a funcionaris, aquelles que impliquen exercici d’autoritat, les de fe pública i assessorament legal preceptiu, les de control i fiscalització interna de la gestió economicofinancera i pressupostària, les de comptabilitat i tresoreria.

1.2 Són funcions públiques necessàries en totes les corporacions locals, la responsabilitat administrativa de les quals està reservada a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal:


a) La de secretaria, comprensiva de la fe pública i l’assessorament legal preceptiu.

b) El control i la fiscalització interna de la gestió economicofinancera i pressupostària, i la comptabilitat, tresoreria i recaptació.

2. L’escala de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal es subdividix en les subescales següents:


a) Secretaria a la qual correspon les funcions contingudes en l’apartat 1.2.a.

b) Intervenció-tresoreria a la qual correspon les funcions contingudes en l’apartat 1.2.b.

c) Secretaria-intervenció a la qual correspon les funcions contingudes en els apartats 1.2.a i 1.2.b, excepte la funció de tresoreria.

Els funcionaris de les subescales de secretaria i intervenció-tresoreria estaran integrats en una d’estes dos categories: entrada o superior.

3. La creació, classificació i supressió de llocs de treball reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal correspon a cada comunitat autònoma, d’acord amb els criteris bàsics que s’establixquen per llei.

4. La convocatòria de l’oferta d’ocupació, amb l’objectiu de cobrir les vacants existents de les places corresponents als funcionaris a què es refereix l’apartat 1.2, correspon a les comunitats autònomes. Així mateix, és de competència de les comunitats autònomes la selecció d’estos funcionaris, de conformitat amb els títols acadèmics requerits i programes mínims aprovats reglamentàriament pel Ministeri d’Administracions Públiques. Les comunitats autònomes han de publicar les convocatòries de les proves selectives dels funcionaris amb habilitació de caràcter estatal en els seus diaris oficials i les han de remetre al Ministeri d’Administracions Públiques perquè siguen publicades en el Boletín Oficial del Estado.

Les comunitats autònomes han de remetre la relació de funcionaris nomenats al Ministeri d’Administracions Públiques a fi que este procedisca a acreditar l’habilitació estatal obtinguda i a la inscripció en el registre corresponent.

A este efecte, en el Ministeri d’Administracions Públiques hi ha d’haver un registre de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal en el qual haurien d’inscriure’s els nomenaments efectuats per les comunitats autònomes, situacions administratives, preses de possessió, cessament, i totes les incidències que afecten la carrera professional d’estos funcionaris. Este registre ha d’integrar les inscripcions practicades en els registres propis de les comunitats autònomes.

Els funcionaris habilitats estan legitimats per a participar en els concursos de mèrits convocats per a la provisió dels llocs de treball reservats a estos funcionaris en les plantilles de les entitats locals.

5. Provisió de llocs reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal.

5.1. El concurs és el sistema normal de provisió de llocs de treball i s’hi ha de tindre en compte els mèrits generals, els mèrits corresponents al coneixement de les especialitats de l’organització territorial de cada comunitat autònoma i del seu dret propi, el coneixement de la llengua oficial en els termes establits en la legislació autonòmica respectiva i els mèrits específics directament relacionats amb les característiques del lloc.

S’han de fer dos concursos anuals: el concurs ordinari i el concurs unitari.

Les comunitats autònomes en el seu àmbit territorial han de regular les bases comunes del concurs ordinari així com el percentatge de puntuació que corresponga a cadascun dels mèrits enumerats anteriorment.

Les corporacions locals han d’aprovar el concurs ordinari anual amb inclusió de les places vacants que estimen necessari convocar. L’àmbit territorial del concurs ordinari serà el de la comunitat autònoma a la qual pertanga la corporació local.

Els presidents de les corporacions locals han d’efectuar les convocatòries del concurs ordinari i les ha de remetre a la comunitat autònoma corresponent perquè siguen publicades. Les resolucions dels concursos han de ser efectuades per les corporacions locals i les han de remetre a la respectiva comunitat autònoma que, després de la coordinació prèvia de les resolucions per a evitar la pluralitat simultània d’adjudicacions a favor d’un mateix concursant, les ha de publicar en el seu diari oficial i n’ha de donar trasllat al Ministeri d’Administracions Públiques perquè siguen publicades en el Boletín Oficial del Estado i perquè s’incloguen en el registre de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal.

El Ministeri d’Administracions Públiques ha d’efectuar, supletòriament, segons els mèrits generals i els de valoració autonòmica i d’acord amb el que han establit les comunitats autònomes respecte al requisit de la llengua, la convocatòria anual d’un concurs unitari dels llocs de treball vacants, reservats a funcionaris amb habilitació de caràcter estatal que hagen de proveir-se per concurs, en els termes que establixca reglamentàriament el Ministeri d’Administracions Públiques.

L’àmbit territorial del concurs unitari serà de caràcter estatal.

5.2 Excepcionalment, per als municipis de gran població previstos en l’article 121 de la Llei 7/1985, així com les diputacions provincials i consells insulars, poden cobrir-se pel sistema de lliure designació, entre funcionaris amb habilitació de caràcter estatal de la subescala i categoria corresponents, els llocs reservats per a ells que es determinen en les relacions de llocs de treball en els termes establits en la legislació bàsica sobre funció pública.

5.3 Les comunitats autònomes han d’efectuar, d’acord amb la seua normativa, els nomenaments provisionals de funcionaris amb habilitació de caràcter estatal, així com les comissions de serveis, acumulacions, nomenaments de personal interí i de personal accidental.

6. El règim disciplinari aplicable als funcionaris amb habilitació de caràcter estatal es regula pel que dispose cada Comunitat Autònoma, i correspon al Ministeri d’Administracions Públiques la resolució dels expedients disciplinaris en què el funcionari es trobe destinat en una comunitat diferent d’aquella en la qual se li va incoar l’expedient.

7. Els funcionaris amb habilitació de caràcter estatal es regixen pels sistemes d’accés, carrera, provisió de llocs i agrupació de funcionaris aplicables en la seua corresponent comunitat autònoma, respectant allò establit en esta Llei.

Els cognoms estrangers i el registre civil

El Ministeri de Justícia espanyol ha decidit aclarir el problema de la inscripció en el registre civil dels ciutadans estrangers que adquirixen la nacionalitat espanyola.

Segons la informació de Noticias Jurídicas (06.07.2007):

El Ministerio de Justicia, a través de la Instrucción de 23 de mayo de 2007 de la Dirección General de Registros y Notariado (DRGN), ha clarificado el régimen legal de los apellidos de los ciudadanos extranjeros que adquieren la nacionalidad española.

Esta resolución viene a establecer unas directrices para evitar, en lo posible, que se den situaciones en la práctica registral no ajustadas al Ordenamiento jurídico español. Concretamente, el hecho de que algunos registros civiles estén practicando inscripciones de nacimiento respecto de ciudadanos extranjeros nacionalizados con un solo apellido (incluso extracomunitarios), así como la expedición de certificaciones literales de nacimiento para la obtención del DNI que incluyen un solo apellido.

Una de estas directrices regula la aplicación de la ley española en cuanto a la fijación de los apellidos de los extranjeros nacionalizados españoles. En este sentido, la instrucción considera que para el extranjero con filiación (procedencia de los hijos respecto a los padres) determinada, han de consignarse en su inscripción de nacimiento en el Registro Civil español los apellidos fijados por tal filiación, según las leyes españolas (es decir, el primero del padre y el primero de la madre, aunque sea extranjera).

En el caso de que la filiación no determine otros apellidos o resulte imposible acreditar la identidad de los progenitores del interesado, se mantendrán los apellidos que viniere usando. En ambos casos, si sólo ostentaba o usaba un apellido, éste se duplicará para cumplir así con la exigencia legal de duplicidad de apellidos.

La resolución establece que si en el país extranjero de la anterior nacionalidad del interesado los apellidos del mismo tienen terminaciones distintas masculinas o femeninas según el sexo, debe consignarse la variante respectiva, en función del sexo del nuevo nacional español, en su inscripción de nacimiento, con independencia del sexo del progenitor que se lo transmite.

En los casos de españoles plurinacionales (ciudadanos comunitarios), la postura de la DGRN consiste en aplicar el art. 9.9, párrafo segundo del Código Civil. Este precepto lleva a preferir, en todo caso, la nacionalidad española cuando el sujeto ostenta varias nacionalidades y una de ellas es la española, de forma que el orden de atribución de los apellidos se rige por la ley española, aunque el nacido tenga otra nacionalidad distinta.

En este contexto, puede ocurrir que el interesado posea en otro Registro Civil extranjero su inscripción de nacimiento con otros apellidos. En este caso, se admite que esta situación, que afecta al estado civil de un español según una ley extranjera, pueda ser objeto de anotación registral conforme a la Ley de 8 de junio de 1957, sobre el Registro Civil.. Esta anotación sirve para poner en relación el contenido de los Registros español y extranjero y para disipar dudas en cuanto a la identidad del interesado.

Asimismo, la instrucción decreta la incompatibilidad entre la facultad de conservar los apellidos anteriores a la adquisición de la nacionalidad española y el ejercicio posterior de la facultad de invertir su orden. La razón fundamental se encuentra en que una vez que una persona ha hecho uso de la posibilidad de alterar sus apellidos por la vía del artículo 199 del Reglamento y no ha escogido la aplicación de la ley española, no es posible que una simple declaración de voluntad prive de eficacia a la conservación de apellidos libremente solicitada.

Incremento de extranjeros nacionalizados

La importancia de regular unas directrices en esta materia se justifica en el notable incremento que está experimentando nuestro país en los últimos años del número de extranjeros que adquieren la nacionalidad española.

El acelerado ritmo al que se ha producido este fenómeno responde a diversas causas, pero entre ellas destaca la fuerte inmigración de ciudadanos de otras nacionalidades que, una vez adquirida residencia legal en España, acceden a la nacionalidad española por la prolongación de su residencia en nuestro país en las condiciones y durante los plazos que establece el artículo 22 del Código Civil.

En este sentido, basta repasar las cifras de concesiones de nacionalidad por residencia de los últimos años para hacerse una idea del esfuerzo realizado por el Ministerio de Justicia –a través de la DGRN- para asumir la avalancha de nuevos expedientes.

Si en 2000, los registros concedieron la nacionalidad española a 11.864 extranjeros, el crecimiento en los años posteriores es exponencial (16.529 concesiones en 2001; 21.561 en 2002; 26.248 en 2003; 38.328 en 2004; 42.726 en 2005; 62.335 en 2006 y 32.650 en el primer semestre del presente años). A esta asunción constante de nuevos expedientes hay que añadir 150.000 más de nacionalidad por residencia, que actualmente se encuentran en tramitación.


  • Veg. Fitxes de dubtes i terminologia: registre civil.
  • Consell estatal de llengües oficials

    Segons informació del govern espanyol, han creat un consell que es preocuparà per les llengües oficials de l’estat en l’administració de l’estat. No queda clar que la cosa tinga a vore amb una ampliació del que establix l’article 36 de la Llei 30/1992 o, més aviat, que simplement es tracte d’un intent de garantir el compliment del que ja s’establí en la modificació de 1999. Ja ho vorem.

    El text —a partir de la versió que n’ha fet l’Internostrum— és el següent:

    CREAT EL CONSELL DE LES LLENGÜES OFICIALS

    * Es tracta de garantir l’ús de les llengües cooficials com a vehicle de relació amb l’administració general de l’estat.

    El Consell de Ministres ha aprovat un reial decret pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’administració general de l’estat, i l’Oficina per a les Llengües Oficials.

    Es tracta d’una iniciativa governamental dirigida a assegurar que els ciutadans de les comunitats autònomes amb llengua oficial pròpia puguen exercir de manera plena el seu dret a dirigir-se a l’administració general de l’estat en aquesta llengua, en els termes que estableixen les lleis.

    El Consell està integrat per representants de tots els departaments ministerials, però al mateix temps es concep com un instrument obert a la participació (a invitació) de les comunitats autònomes i d’experts, com representants de l’Institut Cervantes.

    Tindrà la responsabilitat d’impulsar i coordinar l’actuació de tots els ministeris i organismes de l’administració general de l’estat en relació amb la utilització de les llengües oficials de les comunitats autònomes, i de proposar plans d’actuació al govern, a través del Ministeri d’Administracions Públiques, que a més promourà les fórmules més apropiades de col·laboració amb les comunitats autònomes.

    El català a Europa: quina gràcia!

    El català continua sense ser oficial al parlament espanyol, tot i que Manuel Marín li perdona a Vicent Cerdà algunes emboscades lingüístiques d’un frase &mdas;ho vam vore ahir en tv3—. L’actual eurodiputat català Josep Borrell demanava el dia de la seua investidura com a president de la cambra europea que no intentaren —especialment, suposem, els eurodiputats catalans— parlar català en els plens mentres la llengua no fóra oficial a la ue.

    Amb tota la barra i la tranquil·litat del món el web Endavant Digital (del psc) dia el 15 de gener del 2007, quan Borrell deixava de ser president de la cambra europea:

    Durant la presidència de Borrell s´ha aconseguit també que els ciutadans catalans puguin adreçar-se al Parlament Europeu en català i rebre resposta en la mateixa llengua.

    L´aprovació en el Consell de Ministres de la Unió Europea del Memoràndum del Govern espanyol sobre l´ús oficial del català, l´euskera i el gallec en les institucions europees, el 14 de juny de 2005, va suposar un pas endavant molt important cap al reconeixement oficial del català a la ue.

    Borrell, com a president del Parlament, també ha vist com una altra institució europea, el Consell de Ministres , obria les portes a la participació de consellers del Govern de la Generalitat, i fins i tot com un ministre del Govern espanyol, José Montilla, s´hi adreçava en català.

    És clar que gràcies a la mobilització d’altres parlarmentaris —recordem ara especialment les intvervencions de Bernat Joan— i a la voluntat d’altres companys de Borrell i d’altres grups polítics, s’han aconseguit millores, però cal parar esment en el que diu Endavant Digital quan assenyala que Borrell «ha vist»… Ho ha vist passar, quin remei!. Així doncs, com diu el refranyer de Víctor Pàmies, «puja aquí dalt!».

    Amb tot, no podem negar que si ara li ha trobat gustet a la cosa i creu que li convé eixir en eixa foto, que continue insistint-hi i esperem que tant o més com Vidal-Quadras ho fa contra el català a Europa; i tant o més com ho fan els socialistes i altres contra el català i la resta de llengües de l’estat al parlament espanyol.

    Al capdavall, esta és la notícia que du el diari Avui (dc. 04.07.2007):

    Envien una carta al president de la cambra europea amb una petició de reunió

    Els eurodiputats catalans pressionen per la llengua

    Els set eurodiputats de PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA que han constituït un front comú des de fa mesos per reivindicar l’ús de la llengua catalana al Parlament europeu demanaen una reunió al president de la cambra, Hans-Gert Pöttering, per exposar-li de viva veu les seves peticions

    Redacció

    Els set eurodiputats de psc, ciu, erc i icv-euia que han constituït un front comú des de fa mesos per reivindicar l’ús de la llengua catalana al Parlament europeu van demanar ahir una reunió al president de la cambra, Hans-Gert Pöttering, per exposar-li de viva veu les seves peticions i també per fer-li arribar el contingut de la reunió que el dia 15 de juny van mantenir amb el seu homòleg català, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. En aquesta reunió, els eurodiputats catalans —Josep Borrell, Maria Badia, Teresa Riera i Raimon Obiols, del psc; Ignasi Guardans, de ciu; Bernat Joan, d’erc, i Raül Romeva, d’icv-euia— van denunciar a Benach el paper «obstaculitzador» de l’eurodiputat i vicepresident del Parlament europeu, el conservador Aleix Vidal-Quadras, en aquesta qüestió.

    El president del Parlament de Catalunya va donar suport als representants catalans a Europa per engegar noves mesures que garantissin l’ús del català a la cambra de Brussel·les.

    Resposta en català

    Es dóna la circumstància que el president de l’Europarlament ja va respondre a principis de mes algunes de les peticions que feien els eurodiputats catalans en una carta precisament escrita en català, però que denegava la petició que li feien d’utilitzar aquesta llengua a la cambra. En la nova carta, remesa amb data de dilluns a Pöttering, els eurodiputats, malgrat la resposta negativa inicial, li agraeixen «la bona disposició envers l’acostament dels ciutadans de parla catalana a les institucions comunitàries».

    Grau elemental, ajudes escolars, a l’exterior i premis a les fogueres

    El CIDAJ ens ha tramés la informació següent:

    Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Valencià, per la qual es fa pública la llista de resultats provisionals de la prova de grau elemental de coneixements de valencià. [2007/8696] (docv núm. 5 545, de 29.06.2007)
    – vegeu text

    RESOLUCIÓ de 21 de juny de 2007, de la direcció general d’Ensenyament, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport, per la qual es fa pública la llista de centres beneficiaris de la convocatòria d’ajudes per a la realització d’intercanvis escolars entre l’alumnat dels centres sostinguts amb fons públics de la Comunitat Valenciana per a afavorir la integració lingüística. [2007/8710] (docv núm. 5 545, de 29.06.2007)
    – vegeu text

    RESOLUCIÓ de 5 de juny de 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es fan públiques les ajudes concedides per la Junta de Govern, corresponents a la convocatòria d’ajudes a la difusió i promoció del valencià en els centres valencians de l’exterior de la Comunitat Valenciana. [2007/7576] (docv núm. 5 547, de 03.07.2007)
    – vegeu text

    RESOLUCIÓ de 22 de juny de 2007, de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport, per la qual s’adjudiquen els Premis de la Generalitat per les activitats de promoció de l’ús del valencià realitzades per les comissions de les fogueres en l’àmbit de la Comunitat Valenciana. [2007/8724] (docv núm. 5 547, de 03.07.2007)
    – vegeu text