Un director general no atén en valencià

¿Som seu o només «sede»?Josep Vicent Felip i Monlleó és el director general d’Ordenació i Centres Docents, però abans també era el qui manejava la política lingüística del govern valencià. Això fa pensar que deu tindre una certa idea de l’existència de la Llei 30/1992 estatal i de la regulació lingüística que inclou. Més encara, deu tindre personal al seu càrrec que sí que hi deu entendre una mica. Així, no s’entén que no la complixca en allò que afecta els drets dels ciutadans que se li adrecen en valencià: només contesta en espanyol. Almenys eixa és l’experiència que hem conegut fa uns dies a través d’un escrit seu —on, a més, citava decrets «inexistents» per a justificar una normativa que està aplicant sense suport legal.

Podríem pensar en una errada puntual, si no fóra que el motiu propagandístic de la Copa de l’America que inclouen els papers de la conselleria només està en espanyol, «Comunidad sede», sense que hajam vist encara cap «Comunitat seu» a pesar del que contesten quan els ho assenyales i a pesar de les febles iniciatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) per valencianitzar l’esdeveniment. (Per exemple, vegeu el pdf publicitari d’on hem tret la imatge.)

L’escrit és, per tant, una mostra més de la contraplanificació lingüística que s’impulsa des de fa ja massa anys des de l’administració popular del Consell. Molta propaganda sobre suposades senyes d’identitat i sobre subvencions, molt de vici de faronejar amb les dades sobre la quantitat d’alumnes que estudien en valencià (¡poc més del 20 % en 20 anys!). Al final resulta que no són capaços de gestionar la seua correspondència administrativa en dos llengües (¡i això que només en són dos!).

Difusió dels vídeos sobre el País Basc i llengües

La tasca que consistix a fer titulars en els diaris deu ser, sens dubte, una tasca ideològica. Certament, ho sé massa bé, perquè sóc qui fa els titulars de les meues entrades en el dtl. Per tant, haurem d’acceptar com a normal que el diari El País (05.09.2007) faça els titulars que fa, on la notícia pot arribar a ser una anècdota respecte al que en el fons que realment transmet.

Eixa la impressió que he tingut jo en llegir el titular i la notícia que reproduïxc més avall (traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum). Crec que hi havia molts altres títulars possibles, sobretot perquè potser no calia «insinuar» que els vídeos fets en basc no es podien penjar fins ara en Internet o que només es poden penjar en Euskaltube.

El web Euskaltube donarà cabuda en Internet als vídeos realitzats en èuscar

EP – Sant Sebastià – 04.09.2007

Euskaltube.com, un web dissenyat a semblança de Youtube, però en èuscar, pretén convertir-se «en referent principal de la videocreació social basca en Internet». Este nou web permet als internautes enviar els seus propis vídeos i visualitzar-los. Segons va explicar en un comunicat el periodista Haritz Rodríguez, responsable d’Euskaltube.com, el projecte sorgix «de la necessitat de dotar la societat basca d’eines web 2.0 pròpies i, especialment, a aquells que s’expressen en èuscar». Rodríguez va precisar que, encara que este web està destinat a totes les persones que vulguen fer-ne ús, «sense distinció de llengües, el sistema està desenvolupat íntegrament en èuscar, amb el clar objectiu de fomentar l’ús de la llengua basca en la xarxa de xarxes». Encara que va assenyalar que fer la competència a Youtube és una mica impensable pel seu potencial i nombre d’usuaris «des d’Euskaltube creiem que, en paral·lel a les eines globals de la xarxa, les eines locals poden tenir el seu lloc», va assenyalar. Els vídeos que es pengen en Euskaltube no haurien d’estar necessàriament editats en èuscar. Qualsevol vídeo relacionat amb el País Basc, també aquells que estiguen realitzats en castellà o francès, tindrà majors possibilitats de difusió que en altres plataformes.

Omnipotència apresa

La imatge que projectem a la resta del món és una part de la nostra pròpia visió del món. Per això mateix resulta ben oportuna una rèplica apareguda en la llista Migjorn i enviada al Costa Blanca News, publicació valenciana en anglés per a consum internacional.

El cas és que havíem tornat a entropessar amb l’omnipotència apresa típica d’algunes persones amb inquietuds poc democràtiques i bastant depredadores, actitud que es mereix l’esmena mesurada i benhumorada de Joan-Carles Martí i Casanova.

Reproduïm tot seguit l’escrit a Migjorn (que conté la carta al Costa Blanca News), amb el permís del company Joan-Carles:

El Costa Blanca News és el setmanari degà de la Costa Blanca (diguem-ho clar, eufemisme per «província d’Alacant») i es publica des de 1971. Diuen arribar a gairebé 200.000 lectors cada setmana. El compre cada setmana. El 10 d’agost publicaren una ressenya sobre la Guia de Conversació Valencià-Anglès publicada per la Generalitat Valenciana. L’autor en diu moltes i molt grosses però les que més m’han arribat són: no és una llengua viva i tan sols ha conegut un llaurador vell que parlés valencià i el valencià no és una llengua perquè és una barreja de castellà i francès. El cas és que l’home no viu a València o Alacant sinó a la Marina!

Tan sols perquè en quede constància als arxius de Migjorn i malgrat no tenir temps per fer-vos-en una traducció en català, ara mateix, us envie la meva llarga resposta:

About the Valencian-English Conversation Guide

I am one of the few Valencian readers who very much enjoy reading their copy of the Costa Blanca News every week. As an Anglophile I do this both for professional and sentimental reasons. We also exist and I’m used to reading quaint information about Spaniards and their culture in these pages. I’ve made more than a Spanish friend chuckle whilst translating for them: «¡Estos ingleses no tienen remedio!» («There’s nothing you can do with the English!») I’m quite aware clichés exist on both sides.

The reason is quite simple. I’m fully bilingual, hold a Spanish MA degree in English Translation and Interpretation and a BA in Tourism Studies and I was brought up where the «Bush» started around Sydney.

No there weren’t any kangaroos around! Both my parents are from Elx (Elche, in Castilian) and we came back to the «homeland» when I was a teenager, ages ago. I still speak fluent Educated Australian and have no problem at all with the British dialects I hear everyday in Guardamar. Most of them are quite understandable for speakers of other English dialects! The fact is, I’ve read a book review (your «Leisure Guide», August 10, 2007) regarding the English-Valencian Conversation Guide, written by Danny Collins. I would like to thank Mr. Collins for his interest and for reviewing my language since we came back as members of the lost «Valencian Australian tribe». We all spoke (7 of us) Valencian as a first language (in my case with a slight Australian accent at that time) and I actually ended up marrying a local girl who speaks the same language which we have passed on, as a first language too, to both out teenage children who can now speak Valencian and Spanish and reasonable English and French.

Mr Collins states: «no one I know speaks Valenciano as their first language» (he then patronises again to add: «there “language”, I’ve said it except one old farmer who asked me if I liked citrons.»)

Ignorance is certainly bliss, dear Mr. Collins. Since Valencian is the first language of over 2,5 million Valencians (over half of the current regional population, which includes resident British ex-pats and other non-nationals from all over the world.) There are even huge «counties» (comarques in Valencian) where it is the first language of over 80 % of the population.

I agree most Valencians will answer «buenos días» to your «bon dia» («Good Day» in English is also similar to «Guten Tag» in German and both are Germanic). We tend to think the Brits are unable to learn any of our languages and we were taught, under more severe political regimes, that it was rude to answer in our native tongue. The fact is Valencian was the only official language here until 1707 a date we share with the Scots who are now celebrating their «300 years in the Union». Since I’ve got a few established adult British friends who speak beautiful Valencian I strongly disagree. The fact is all children learn Valencian at school and some non-native speakers even speak it in the playground or in their friends’ homes. Very much the way I learnt English as a child.

Regarding linguistics and language classification Valencian is a variation of the Catalan language very much like the relationship between the British Isles and America. The written language is almost the same. Mr Collins states that it would be too much a mixture of French and Castellano (Spanish) to be a language. There is a Latin continuum from Italy to Portugal. It’s a difficult subject and needs an essay.

No one would consider English as a German dialect, full of French and Latinate words since the Middle Ages. Shall we say English is a dialectal mixture of German and French? We certainly won’t and I strongly recommend you look up the Internet for information from your very best British scholars. Great Britain universities also happen to be a world power in thought and mind. For those of you interested please check up the Anglo-Catalan Society at: www.anglo-catalan.org You’ll be surprised to find out Catalan is widely spoken from Perpignan in southern France all the way down to Guardamar where it is still the home language of many of the locals, including the Lady Mayor herself.

«Moltes gràcies per haver-me llegit» meaning, in Catalan or Valencian: thank you for having read me.

Mr. Joan-Carles Martí i Casanova
Guardamar del Segura

El malson de l’etiquetatge només en espanyol

Hem d’insistir: «L’etiquetatge en català és una garantia!». És a dir, continuant amb el tema de l’entrada del dtl enllaçada, el diari El País d’ahir ens permet aprofundir en les hipocresies i manipulacions polítiques referides als drets lingüístics de ciutadans i consumidors. Només cal observar la insistència en el fet que l’etiquetatge hauria d’estar en «espanyol» (o en «castellà»), ni més ni menys que enfront de l’anglés, ¡la llengua més internacional i coneguda del món! És clar, no tenen res a dir sobre el fet que hi ha altres llengües a l’estat i hi hauria d’haver altres garanties lingüístiques.

La notícia és la següent (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Malsons tot a cent

L’anàlisi de joguets revela irregularitats. Toys’R’Us retira 160.000 pitets made in Xina

Reyes Rincón – Sevilla – 19/08/2007

A qualsevol xiquet se li anirien els ulls darrere de King Motor, un motorista robust de 15 centímetres armat amb tres metralletes làser. En engegar-lo, els crits del motorista («fire!», ‘¡foc!’) es barregen amb els tirs de les metralletes i el so del motor, s’encenen bombetes roges, taronges i blaves i el vehicle ix disparat alternant les accelerades cap avant amb girs sobre ell mateix. Difícil de suportar més de 30 segons per a un adult. Diversió assegurada per al xiquet.

L’artefacte es ven per 4 euros en un basar xinés de Sevilla. Però, segons l’organització de consumidors Facua, no hauria d’estar en el mercat. L’etiquetatge i la caixa incomplixen la directiva europea sobre seguretat de joguets que la legislació espanyola va assumir en un reial decret de 1990. Esta norma exigix que l’envàs incloga: la marca CE, que indica la conformitat amb les normes; el nom i l’adreça del fabricant i de l’importador amb el missatge «conserveu-la per a referències futures»; l’edat per a la qual és apte el joguet, especialment l’advertiment «no convé a menors de 36 mesos» si conté peces menudes; la recomanació «llegiu i conserveu estes instruccions» i altres advertiments que es consideren necessaris.

Per a obtenir l’autorització de venda a Espanya, totes estes instruccions han de figurar en castellà. La caixa de King Motor no inclou ni una sola paraula en espanyol ni tampoc la referència completa de l’empresa importadora.

D’11 joguets fabricats a Xina i comprats en una tenda oriental de Madrid i tres basars de Sevilla, cinc incomplixen les normes de seguretat i tres son de dubtosa legalitat segons l’anàlisi de Rubén Sánchez, portaveu de Facua i responsable de l’àrea de control de mercat de l’organització. Només altres tres joguets són correctes en aparença, encara que per a garantir que complixen totes les exigències legals, caldria analitzar-ne la pintura, coles i altres substàncies.

L’únic requisit que duen tots els productes analitzats és la marca CE. Però Sánchez advertix que el segell europeu és «lamentablement molt fàcil de falsificar». Si les normes són tan clares, ¿per què és tan senzill trobar joguets que se les salten? Segons Sánchez, per la falta de controls. «Cal augmentar en milers el nombre d’inspectors», advertix, i considera «poc seriós» que es «demonitze» el sistema de producció xinés. El problema, no obstant això, continua: ahir la cadena Toys’R’Us va retirar en tots els seus establiments dels Estats Units 160.000 pitets de vinil fabricats a la Xina, en detectar-ne dos amb excés de plom.

Una carrosseria que cau a trossos

La caixa en la qual es ven este cotxe de carreres (2 euros) és correcta. Inclou la referència completa de l’empresa importadora i els advertiments de seguretat estan en espanyol. Una altra cosa és la qualitat del producte. Només traure’l de l’embalatge, se li cau la lluna davantera i el para-xocs, amb els fils del qual es pot tallar el xiquet. A més, els dos minúsculs retrovisors s’extrauen amb una simple estirada i poden ser ingerits per la criatura. «Hi ha joguets que està clar que inclouen accessoris menuts que els pares poden controlar. Però una altra cosa és que es vaja desmembrant. Això és molt perillós», assenyala el portaveu de Facua.

Normes de seguretat, però només en anglés

Cap dels advertiments de seguretat d’este motorista a piles (4 euros) està en espanyol. Té la marca CE, però segons el portaveu de Facua, si el segell és real i no una falsificació, només ha estat avalat per a la seua venda en països de parla anglesa. «Tot està en anglés, cosa que implica que a Espanya s’està venent il·legalment», afirma Rubén Sánchez. I, en este cas, els advertiments no són sense importància: segons les instruccions, el xiquet no s’ha d’acostar el vehicle a la cara, parar-lo en sec, ni ficar els dits en l’interior de l’aparell quan estiga funcionant. Si ni la criatura ni els seus pares lligen anglés poden córrer el perill de cometre una imprudència.

Importador fantasma i cables a l’aire

Este buldog taronja de plàstic (4 euros), que s’encén i lladra en pressionar-li el llom, no du etiqueta que n’identifique l’importador ni l’avís en espanyol que no és recomanable per a menors de tres anys. A més, el compartiment de les piles no té el tancament de seguretat obligatori per als joguets. El gos, d’aspecte bonàs, pot convertir-se en un animal perillós si l’amo és mínimament inquiet. Amb un petit colp en la cara, se li cauen els ulls, de la grandària d’una moneda de cinc cèntims, que poden acabar en la boca de la criatura. La mandíbula també pot causar danys al deixar a l’aire els cables i les bombetes que fan que el ninot s’il·lumine.

[…]

Ni instruccions ni etiqueta espanyola

Este conat de Robocop (6,90 euros) de 25 centímetres i vistosos colors que s’il·lumina al caminar, també presenta tots els indicis d’haver arribat des de Xina sense control duaner. La capsa no identifica l’empresa importadora a Espanya i cap de les instruccions de seguretat estan en castellà. L’avís que només ha de ser usat per xiquets de més de tres anys, així com altres advertiments importants sobre la manipulació de les bateries i sobre la conservació del joguet, només s’arrepleguen en anglés. «És clarament una importació il·legal i no hauria d’estar a la venda a Espanya», afirma el portaveu de Facua.

[…]

Advertiments de joc segur, però il·legibles

El cartó en el qual es ven este joc de pesca (0,75 euros) complix la normativa: està reetiquetat per l’importador espanyol (l’empresa Vidal) i arreplega en castellà totes les normes de seguretat. Però l’etiqueta de l’empresa espanyola és tan menuda que les instruccions són quasi il·legibles. «En teoria és legal, però no hauria de ser-ho», assenyala Rubén Sánchez. «El fabricant ha donat molta importància a estes instruccions perquè el joguet té peces menudes i pot ser perillós. Per això ho posa en lletres molt grans. No obstant això, l’importador quasi ho amaga». Sánchez recorda que Vidal és també una de les sospitoses d’importar dentífrics il·legals.

La princesa que es desmembra

L’etiquetatge d’esta nina (2,5 euros) és correcte, encara que el portaveu de Facua creu que l’adhesiu amb les instruccions en espanyol hauria de ser més gran. Però la qualitat del joguet és bastant més deficient. Els braços es desprenen fàcilment i es convertixen en peces menudes que poden ser ingerides pel xiquet. Així mateix, les sabates de punta de plàstic dur tenen fils que tallen. «La qualitat del producte és una autèntica porqueria. No hauria d’estar en el mercat», assegura Sánchez, que recorda que no només els menors de tres anys es duen els joguets a la boca. «Una de les xiquetes que es va engolir dos imants de Mattel tenia set anys».

Subvencions estatals a les editorials

L’estat també participa, és clar, de la política de la subvenció a empreses que treballen en les llengües de l’estat diferents de l’espanyol. Eixa política, com la caritat, és un pedaç substitutiu de la política de la gestió amb què sembla que ens hem de conformar, si no és que volen que fins i tot els ho aplaudim.

De fet, més que caritat hauríem de tindre drets i deures, espais de llibertat i de responsabilitat, de producció i de circulació. Naturalment, això hauria de ser la conseqüència normal de la il·lusió que tots formem part —¡i ara!— de la mateixa entitat política democràtica, el Regne d’Espanya.

La notícia que ens reporta Vilaweb (ep, 10.08.2007) és la següent:

El Ministeri destina vora 22.000 euros a ajudes a l’edició d’obres literàries en valencià

VALÈNCIA, 10.08.2007 (EUROPA PRESS)

Un total de cinc editorials de la Comunitat Valenciana es repartiran els 21.850 euros que el Ministeri de Cultura ha concedit per al foment de l’edició d’obres literàries en valencià. En concret, les firmes beneficiàries són Brosquil, Bromera, Tres i Quatre, Edicions del Bullent i Perifèric.

Segons la llista d’ajudes, que publica hui el Butlletí Oficial d’Estat (boe) i que recull Europa Press, Bromera rebrà el major muntant econòmic —7.566 euros— per a cinc llibres. Es tracta de Pana negra de Joan Olivares; Contra Unamuno de Joan Fuster; La frontera negra de Silvestre Vilaplana; L’artista en el laboratori de Xavier Durán, i Em dic vermell del recent Premi Nobel de Literatura Orhan Pamuk.

A Brosquil Edicions se li ha atorgat una ajuda global de 5.706 euros, que aniran a parar a les obres L’última victòria de Tirant lo Blanch; El somni de Gabriel Garcia Márquez i El somni de Lorca. Per part seua, a Tres i Quatre se li han assignat 3.910 euros per a la publicació de Borja Papa de Joan Francesc Mira, i Simenon i la connexió catalana de Xavier Pla.

Completen la llista Edicions del Bullent, amb 2.976 euros, per a Els valencians a l’Alger de Joan-Lluís Monjo i Àngela-Rosa Menages; i Els tresors dels Maulets de Josep Castelló; i Perifèric tv sl, que disposarà de 1.692 euros per a l’obra El domador de línies de Marc Granell i l’il·lustrador Francisco Giménez.

La Comissió de Valoració del Ministeri de Cultura ha concedit, després d’estudiar les diferents propostes, ajudes el 2007 per al foment de l’edició de llibres espanyols en llengües oficials diferents a la castellana a un total de 50 empreses editorials i un centenar de projectes per un import total de 199.946 euros.

L’estil del Bloc a les Corts

Els representants del Bloc a les Corts volen prendre’s la tasca parlamentària seriosament en tots els aspectes, pel que sembla. La notícia que reproduïm tot seguit (Levante, 10.08.2007) indica que volen donar un cert estil a la seua tasca discursiva.

Esperem que els diputats del Bloc consulten eixos aspectes lingüístics i estilístics amb algun (o alguns) tècnics lingüístics, perquè per les Corts pul·lulen estils i decisions personals bastant sorprenents, tant en aspectes lèxics, morfològics o sintàctics, sobretot perquè solen aconseguir que la correcció siga una agressió a la naturalitat, o que la naturalitat semble incompatible amb la formalitat i el diàleg asserenat. Bé, també hi ha excepcions.

No puc deixar d’assenyalar que, si la notícia és certa, tindrem alguns problemes a l’hora de saber si pugen o baixen escales, com es diu dels gallecs, ja que en allunyar-se del sistema clar, coherent i ben estructurat del valencià usual en el cas del per i el per a, pel que fa a la causa i la finalitat, no sembla precisament que hagen pres una decisió gens aclaridora ni encertada si volen anar de baix cap amunt.

La notícia del diari (que hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent.

Manual de valencià per al Bloc

Els nacionalistes elaboren un llibre d’estil lingüístic per als seus càrrecs públics. Aposten per formes genuïnes valencianes, en línia amb l’avl, per a accentuar el discurs de proximitat

F. Arabí, València – 10.08.2007

Les Corts Valencianes no només són un fidel reflex de la pluralitat ideològica de la societat sinó també de l’àmplia varietat de localismes que presenta el valencià, que fins i tot ha donat motiu a incidents lingüístics com l’amarga queixa del popular Rafael Maluenda quan es va sentir humiliat perquè algú de l’oposició li va reprotxar l’ús d’un vocable moneda corrent a Monòver, la seua localitat natal. En l’altre extrem, el que era portaveu d’Esquerra Unida, Joan Ribó, natural de Manresa, farcia els seus discursos amb un bon grapat de aquest. En el retorn del nacionalisme d’arrel fusteriana a les Corts, el Bloc vol mesurar políticament fins i tot l’ús de l’idioma per a «ser coherent amb els principis i valors que propugna» com la necessitat de fer política de «baix cap amunt» escoltant la veu del ciutadà. Per a començar vol que els valencianoparlants es vegen retratats en el discurs del Bloc, almenys idiomàticament.

Un desig expressat en el preàmbul d’una mena de llibre d’estil sobre ús del valencià que la comissió nacional de política lingüística del partit ha elaborat i serà beneït per l’executiva. «El Bloc encara és el partit de la llengua» , sentencia el document. Però com la llengua, per circumstàncies polítiques ha viscut en una situació d’anormalitat (l’informe repassa la denominada «batalla de València»), el partit ha carregat amb molts estigmes. Per això han decidit que ha arribat l’hora de normalitzar la situació amb l’aposta pel «valencià estàndard» . Aquest llibre d’estil de 22 pàgines ve a ser en l’àmbit lingüístic el que va representar el congrés de l’Eliana de 1996 en el polític: colgar el pot de les essències, en aquell cas «simbòliques i onomàstiques» . Bàsicament, aquest manual de valencià fa bo el model lingüístic que usa la Generalitat —que no ha estat teoritzat en cap llibre d’estil— i amb alguns matisos, també assumix les recomanacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl). Entre les diferències, està l’aposta pels plurals amb les formes «-s» en comptes de «-ns» en paraules com joves, homes, verges, termes o marges, entre altres raons per a evitar l’accent.

Els diputats i regidors del Bloc també usaran, si fan cas a les recomanacions, els plurals en «-os» en casos com «aquestos, pretextos, cascos o lletjos», al ser formes molt esteses i fent una concessió al pragmatisme. Una altra de les poques vegades que el llibre d’estil se n’ix de les pautes de l’avl és a l’aconsellar la preposició per davant d’infinitiu quan s’expressa «causa i finalitat» en compte de per a.

Possible reciprocitat entre TV3 i Canal 9

El serial sobre la recepció de tv3 al País Valencià no du res de nou, però la cosa continua i s’haurà de negociar a can govern central, pel que sembla. Això és l’estat de les autonomies, i encara sort, a vegades.

Segons la notícia d’El País (04.08.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Tresserras assegura que hi haurà acord de reciprocitat entre tv3 i c9

efe – Barcelona – 04.08.2007

L’acord perquè les emissions de tv3 puguen continuar rebent-se a les cases de la Comunitat Valenciana sembla estar a punt de tancar-se. Així semblen indicar-ho unes declaracions del conseller català de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, que ahir es va referir a la negociació conjunta dels governs autonòmics català i valencià amb Madrid sobre les prestacions del canal múltiplex digital, que permetrà que tv3 es puga veure a la Comunitat Valenciana i Canal 9 a Catalunya. «Hem quedat d’acord amb els valencians que anirem al ministeri a negociar conjuntament les prestacions del múltiplex i quan ho tinguem formalitzarem el conveni de reciprocitat», va assenyalar el conseller, que després de reunir-se amb la seua homòloga valenciana, Trinidad Miró, no té «cap dubte que es podrà arribar a un acord».

Amb esta solució, Tresserras vol evitar que es «fragmente» el «mercat de cultura i llengua compartida» que tenen Catalunya i la Comunitat Valenciana i que s’afeblixca, més encara quan «hem estat molt temps allunyats els uns dels altres sense sentit».

Les paraules de Tresserras arriben quan està a punt d’acabar el termini donat pel consell a Acció Cultural del País Valencià per a tancar els repetidors que permeten veure tv3 en territori valencià.

Un estat massa singular

En el diari El País (27.07.2007) aparegué un article d’Albert Branchadell que comentava la creació d’un consell estatal de llengües oficials (veg. dtl, 07.07.2007). Hem trobat també que comentava eixe article i altres coses Ramon Bassas, «entusiasta seguidor d’Albert Branchadell», en el seu bloc.

L’article d’Albert Branchadell (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és el següent:

¿Plural o singular?

En el seu discurs en el debat de política general entorn de l’estat de la nació, José Luis Rodríguez Zapatero no va utilitzar ni una sola vegada l’expressió «Espanya plural», que tant s’estimava en altre temps. Va ser el portaveu d’Esquerra Republicana en el Congrés, Agustí Cerdà, el primer en utilitzar-la, només per a retraure al president del govern que la seua Espanya plural «acaba sent tan singular com la del Partit Popular». En la seua rèplica, Zapatero va rebutjar el debat nominalista: «Deixem de fer tants baptismes i anem a les coses funcionals, reals i de contingut».

En el primer consell de ministres després del debat de política general, el govern va aprovar una cosa funcional, real i de contingut: el reial decret pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat i l’Oficina per a les Llengües Oficials, la finalitat de les quals és garantir que els ciutadans de les comunitats autònomes amb una llengua oficial pròpia puguen dirigir-se a l’administració general de l’estat en esta llengua. No es tracta d’una simple baula en el desenvolupament de l’Espanya plural, sinó d’un glaó indubtable, una veritable fita que per ventura mereix el qualificatiu d’«històric». La primacia del castellà ha estat un dels senyals d’identitat de l’estat-nació espanyol que va assentar les seues bases després de la Guerra de Successió, es va erigir com a tal al llarg del segle xix i va arribar el paroxisme durant la dictadura de Franco, la política territorial de la qual, per dir-ho així, es resumix en la coneguda frase pronunciada en el fragor de la guerra: «El caràcter de cada regió serà respectat, però sense perjudici per a la unitat nacional, que la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l’espanyola». La constitució de 1978 va posar una fi relativa a esta seqüència històrica: fi, perquè va reconéixer les «altres llengües espanyoles» i va establir la seua oficialitat en les comunitats autònomes; però relativa, perquè va mantenir el castellà com a llengua exclusiva de l’estat.

El reial decret aprovat el passat 6 de juliol, doncs, ve ni més ni menys que a completar el tancament d’eixa seqüència històrica: el castellà va a seguir sent l’única llengua espanyola oficial de l’estat, però, més enllà de les proclames jurídiques, l’administració general de l’estat acollirà en el seu si les altres llengües espanyoles com no havia fet abans cap administració de l’Espanya moderna. Per a aquells que encara creuen que l’unilingüisme és una condició necessària per al funcionament (o fins i tot l’existència) d’una comunitat política, la iniciativa del govern suposa una reculada històrica en tota regla, a més d’un germen de disgregació irremeiable. Però eixa argumentació no pot tenir molt crèdit en un estat membre de la Unió Europea, una organització que funciona raonablement bé a pesar de (o hauria de ser «a causa de»?) reconéixer ni més ni menys que 23 llengües oficials.

El reial decret del 6 de juliol està en la lògica de l’estatut de Catalunya, l’article del qual 33.5 establix el dret dels ciutadans catalans a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal. Un criteri pràctic per a distingir plurals de singulars consistix a verificar l’actitud respecte d’esta disposició. En el seu recurs d’inconstitucionalitat contra l’estatut, el Partit Popular sosté que el dret establit simplement «no existix» pel que fa a la relació amb institucions estatals no radicades en el territori de Catalunya, atesa l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística ―un argument irremeiablement fals, en la mesura que està reglamentàriament establit des de fa 13 anys que els ciutadans espanyols poden dirigir-se per escrit en «les altres llengües espanyoles» al senat, una institució estatal certament no radicada a Catalunya―. (Reflexió òbvia: si un simple reglament pot instituir drets que desborden «l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística», com no ho podia fer una llei orgànica de l’estat?). En el bàndol plural, les coses són bastant distintes. El famós dictamen sobre l’estatut encarregat pel psoe a quatre catedràtics de dret constitucional ni tan sols esmenta l’assumpte; en el seu escrit d’esmenes, el grup parlamentari socialista del congrés es cenyí a una qüestió de matís, sense posar en dubte la legitimitat del dret a relacionar-se en català amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal.

Ara bé, la inesperada llum del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en la recta final de la legislatura no canvia les ombres que han caracteritzat una gestió ambivalent pel que fa a la diversitat lingüística d’Espanya. En 2005, el comité d’experts que supervisa l’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries considerava que a Espanya seguia sent necessari «crear consciència sobre les llengües regionals o minoritàries», ja que «els mitjans de comunicació espanyols a penes atenen la diversitat lingüística del país, i la majoria de la població castellanoparlant i, especialment, les comunitats autònomes no afectades no són conscients que Espanya és un país plurilingüe». Dos anys després, el redoblament d’esforços que recomanava el comité d’experts per a pal·liar el dèficit assenyalat és literalment imperceptible. De fet, el govern ha dedicat la legislatura a ignorar la majoria de mesures sobre pluralisme lingüístic que el congrés li va instar a aplicar en 2004, una de les quals era precisament «fomentar un coneixement general de la realitat pluricultural i plurilingüe de l’estat espanyol». Això sí, els qui exigixen més pluralitat a José Luis Rodríguez Zapatero, com ara Agustí Cerdà, haurien de predicar amb l’exemple en la seua pròpia casa. En 2005, el comité d’experts abans esmentat assenyalava que també era necessari «millorar la comprensió mútua per a promoure les virtuts del plurilingüisme i de la diversitat lingüística i, en els grups lingüístics tant majoritaris com minoritaris, la idea fonamental d’una coexistència pacífica i harmoniosa». Malament es contribuïx a eixa idea fonamental quan s’invoca la «guerra lingüística» contra el castellà, tal com va fer recentment el secretari general d’Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, en una al·locució estrictament insensata.

La correcció i el mercat editorial

La precarietat de la tasca dels tl és bastant important en les administracions públiques. Però encara podem alçar un dit si ho comparem amb el que s’esdevé en moltes empreses editorials —cosa que ens va comentar una mica Joan R. Borràs en un curset no fa massa.

En parla també Dolors Udina en Cultura21.cat (16.07.2007):

Què se n’ha fet, dels correctors?

Es tracta, potser, de l’última peça del món editorial (em sembla que ara en diuen redactors), per bé que, pel que he sentit, en altres temps eren figures poderoses que imposaven la dictadura del mot escaient i tenyien els textos d’una clara tendència noucentista. Tothom en sabia el nom i el seu criteri es respectava, sobretot perquè eren capaços de defensar amb arguments convincents les opcions lingüístiques que prenien.

Aquells temps van acabar aproximadament a la dècada dels vuitanta, quan les editorials catalanes van iniciar la producció desenfrenada de literatura traduïda. Hi havia alguns correctors que encara s’hi dedicaven habitualment, tot i que començava a ser una professió inviable. Ningú no en sabia el nom (només Quaderns Crema els citava a la pàgina de crèdits) i, encara que se’ls menystenia, tenien a les seves mans el poder d’ennoblir o destrossar un text.

Tot això ve a tomb perquè, darrerament, tinc la sospita que la majoria de llibres surten al carrer sense passar pel sedàs d’un corrector atent. Ara que figura que tots sabem tan català, ara que les editorials s’estalvien mecanografiar els llibres per publicar-los, sembla que també han volgut prescindir d’una correcció indispensable per a la qualitat. Podria citar molts llibres amb un gavadal d’errades, però potser la versió catalana de L’edició sense editors, d’André Schiffrin, permet prendre consciència més clarament del desgavell en què es pot convertir un llibre sense corrector.

La producció discogràfica en català


Segons informa El Punt (a través de Vilaweb, 12.07.2007):

Cada dia s’editen 1,3 discos en català

Una de les dades més positives que recull l’Anuari 2007 de la Música és que, gràcies sobretot al cada cop més emergent fenomen de l’autoedició, a Catalunya es van publicar l’any passat 480 discos de música en català, la qual cosa significa una mitjana d’1,3 discos editats cada dia. Aquest augment del 7,1 % respecte del 2005 confirma el fort increment dels últims anys. El pessimisme encara marca moltes consideracions al voltant de la crisi del sector, però el cas és que, si l’any 1999 es van editar 128 discos en català, actualment gairebé s’arriba al mig miler.

D’aquests discos, deu han superat les 10.000 còpies venudes: El disc de la Marató (90 000), Mô, de Joan Manuel Serrat (40 000); l’homenatge a Sopa de Cabra (22 500), l’últim disc de Lluís Llach (20 000), el recopilatori Benvinguts al Club (20 000), l’homenatge Per al meu amic… Serrat (18 500), Batiscafo Katiuskas, d’Antònia Font (12 000); Sakam te, de Macedònia (12 000); T’estim i t’estimaré, de Josep Carreras (12 000), i Vola’m a sa lluna, de Cris Juanico (11.500). Amb tot, els músics de Catalunya que canten en castellà continuen venent més: Antonio Orozco, Estopa, Manolo García…

El 2006, de tota manera, el mercat discogràfic català va notar la venda de Vale Music a la multinacional Universal, que ha deixat la indústria musical catalana amb un únic 8,5 % del conjunt de tot l’estat espanyol. El 2005, el mercat català significava una cinquena part de tot el de l’estat, però ara la situació és semblant a la que hi va haver quan els anys setanta les grans multinacionals van marxar de Barcelona a Madrid, i van deixar enrere l’època d’or del sector català. D’altra banda, la pirateria continua fent estralls: a Catalunya l’any passat es va deixar de facturar per valor de 60 milions per les vendes il·legals, i des d’internet es van descarregar 500 milions de cançons.

MÉS DISCOS EN CATALÀ A VALÈNCIA

L’informe també assenyala una millora en facturació dels segells independents catalans (Blanco y Negro, Discmedi, Música Global, Propaganda pel Fet!…), que el 2006 van facturar per valor de 30 milions d’euros, un 7 % més que l’any anterior. Finalment, al País Valencià una dada convida a l’optimisme: es dobla el nombre d’edicions discogràfiques en català.