Com que pel País Valencià no estem molt allà en la qualitat dels mitjans d’informació públics —ni quant a contingunts ni quant a qualitat lingüística—, les polèmiques i els debats que es donen sobre el este tema en altres espais comunicatius ens poden mostrar coincidències i divergències quant a dèficits. A més, ens poden mostrar que hi ha debats possibles sobre el tema que no són «permesos» per ací pel control polític d’una activitat que hauria de tindre un control professional i social.
Les llengües i ETB
Henrike Knörr 06.09.2007
El 19 d’agost passat, Luisa Etxenike va publicar en estes pàgines un interessant article titulat «Torcidos lingüísticos». Assenyalava l’autora els errors comesos en la televisió pública basca pel que fa a la llengua castellana, posant exemples sentits i vists (sobreimpresos), com «desbastador incendio», «axfisiados», etcètera.
La llista, per descomptat, podria allargar-se molt. Es senten pronunciacions descurades i no adequades a eixe nivell (no parlem de la llengua del carrer o de la taverna) com ara «consihnas», «empleào», etcètera. Però ¿i si contemplem els errors comesos en la nostra altra llengua oficial, l’èuscar? La llista seria encara més llarga. En els últims dies he vist sobreimprés «Arrayoz» (en lloc de Arraiotz), «Sokoa» (per Zokoa) i he sentit certes pronunciacions desgraciades, per exemple una altra vegada «Biriatú» (per Biriátu), o «Jaurgain», amb la jota espanyola per a referir-se a aquest insigne investigador suletí.
Ara bé, açò no té remei. eitb ha demostrat durant anys que no es pren de debò —o que no hi dóna la importància deguda—, el bon ús de les dues llengües oficials. Ha estat impossible establir un veritable servei lingüístic en eixa casa (que és un ens públic, no ho oblidem), i l’única cosa que s’ha fet és posar alguns pegats, tirant mà d’algunes persones i tres o quatre cursets. Molt, però que molt lluny, del que es necessita.
D’esta trista història, jo en podria parlar amb alguna extensió. En el temps que vaig ser conseller de eitb, presentat per Euskaltzaindia i votat pel parlament, vaig tractar d’organitzar una comissió lingüística que s’ocupara de la cura d’ambdues llengües. Vaig proposar alguns noms, tant dins del camp del castellà com de l’èuscar, i fins i tot la llista dels professionals vascólogos va passar pel ple d’Euskaltzaindia. Però quan tot estava ja preparat, el llavors sotsdirector, Julián Beloki, i Miren Azkarate, en aquell temps encarregada d’eixa parcel·la, es van oposar rotundament al pla, en una entrevista que vam tenir els tres l’1 de març del 2001. Com no tinc ganes de barallar-me en ambients hostils ni convéncer a qui no vol escoltar, ahí ho vaig deixar, pensant que, a més, prompte acabaria el meu mandat en aquell consell d’administració. Tal com vaig escriure en acomiadar-me, allò és més aviat una administració de consells, pel capritx de la direcció d’eitb. La mateixa direcció que va creure excessiva la meua proposta de comprar llibres bàsics de consulta, com ara enciclopèdies i manuals. Recorde molt bé una visita que vaig fer a Euskadi Irratia en Donostia: el buit de bibliografia era clamorós.
Probablement vindran temps millors. Potser vindran altres persones que es faran càrrec de la gravetat i importància de l’assumpte. Entretant, i sempre amb el major respecte cap als bons professionals, que n’hi ha en eitb, haurem de patir els disbarats lingüístics, els quals tenen a veure en gran part amb un nivell cultural pobríssimo d’alguns redactors i locutors. No coneixen el país com deurien. No els sona el més elemental, ni les Bardenas (que no «Bàrdenas») ni Garazi ni Kuartango (vall alabesa de 20 pobles que solen denominar «localitat»…).
De la nostra història, com és evident, poc és el que en saben. I ningú els ha dit que existix el nivell de llengua, de tal manera que odontòleg, dentista i arrencaqueixals no es poden usar indistintament, i tampoc en èuscar «bikain» i «dexente». Així les coses, vaja vosté a dir-los que pronuncien correctament Mendizorrotza, sense lliurar-se a la pronunciació castellana Mendizorroza. En fi, no demanem més, perquè seria demanar impossibles, per exemple pronunciar correctament Mozart (que ha de sonar «Motzart», és clar), o Saunier-Duval, i no a l’espanyola («Sa-u-niér»), com tampoc maglia (rosa), que qualsevol sap es pronuncia «malla».
I una última qüestió. ¿Ha plantejat algú la necessitat de logopedes? És este un assumpte molt delicat, però cal abordar-lo. La necessitat és evident. Assenyalar noms no és bonic. Però alguna cosa cal fer. Sens dubte, amb uns altres caps en eitb.
Henrike Knörr és director d’Investigació d’Euskaltzaindia i catedràtic de la Universitat del País Basc.
Josep Vicent Felip i Monlleó és el director general d’Ordenació i Centres Docents, però abans també era el qui manejava la política lingüística del govern valencià. Això fa pensar que deu tindre una certa idea de l’existència de la Llei 30/1992 estatal i de la regulació lingüística que inclou. Més encara, deu tindre personal al seu càrrec que sí que hi deu entendre una mica. Així, no s’entén que no la complixca en allò que afecta els drets dels ciutadans que se li adrecen en valencià: només contesta en espanyol. Almenys eixa és l’experiència que hem conegut fa uns dies a través d’un escrit seu —on, a més, citava decrets «inexistents» per a justificar una normativa que està aplicant sense suport legal.