Presentació d’un llibre sobre política lingüística

Anuncia el web d’Acció Cultural del País Valencià la presentació d’un llibre elaborat per dos companys universitaris, Alfons i Francesc Esteve:

25.04.2007 – 19 h: Presentació del llibre Drets cap a la normalitat. Propostes per a una política lingüística eficaç i factible al País Valencià

Amb la intervenció de:
– Alfons Esteve, cap de l’àrea de dinamització de Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i autor del llibre.
– Francesc Esteve, cap de l’àrea de terminologia del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València i autor del llibre.
– Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià
– Tonetxo Pardiñas, president de la Societat Coral El Micalet
– Diego Gómez, president d’Escola Valenciana i altres representants de les 50 associacions adherides

Els fonaments democràtics i la TV3 al País Valencià

La Constitució espanyola diu (art. 20):

1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:

a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.

b) A la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica.

c) A la llibertat de càtedra.

d) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.

2. L’exercici d’aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.

3. La llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social que depenguen de l’estat o de qualsevol entitat pública i garantirà l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diferents llengües d’Espanya.

4. Aquestes llibertats tenen el límit en el respecte als drets reconeguts en aquest títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i, especialment, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància.

5. Només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial.

La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries diu (art. 11.2):

Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a garantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària. L’exercici de les llibertats esmentades més amunt, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a certes formalitats, condicions, restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat nacional, per a la integritat territorial o per a la seguretat pública, per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció de la delinqüència, per a la protecció de la salut o de la moral, per a la protecció de la reputació o dels drets d’altri, per impedir la divulgació d’informacions confidencials, o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.

Alguns ens hem fet adults amb TV3. Alguns hem aprés a pensar el món en valencià gràcies a TV3. Molts milers de xiquets i xiquetes valencians han aprés a ignorar i a superar les fronteres mentals del franquisme gràcies a TV3.

Molts ajudàrem a portar la TV3 al País Valencià. Va ser una iniciativa social canalitzada per Acció Cultural del País Valencià. A pesar dels entrebancs dels governs valencianes i espanyols d’aleshores, molts vam participar en la iniciativa tant com vam poder en aquell temps —i gràcies a ma mare i a ma tia Xelo jo vaig col·laborar amb el talonari per a arreplegar els fons.

Alguns hem aprés a ser valencians gràcies a TV3. Hem aprés que érem catalanoparlants gràcies a TV3. Hem aprés que no érem catalans també gràcies a TV3. Hem aprés que serem valencians perquè voldrem i tal com voldrem i no per cap etnicitat ni per cap fanatisme ideològic o religiós. Sabem què i qui són aquells polítics que exalten els sentiments xenòfobs i totalitaris d’alguns valencians contra altres valencians. Gràcies a TV3 i a un president català amb qui no tots combregàvem, hem resolt que serem valencians perquè vivim i treballem al País Valencià.

Fa vint-i-un anys vam aprendre que teníem dret a estar informats i que podíem rebre informació en català. I vam aprendre què és un mitjà d’informació i què és la informació. Alguns recordem el segon avió que s’estavellava contra les Torres Bessones de Nova York mentres Canal 9 no se n’assabentava. I encara tremolem. I molts hem conegut la música, la literatura, el cinema i un espai imaginari ample i divers per a créixer amb llibertat d’expressió i comunicació i en totes les varietats de la llengua. D’això fa ja vint-i-un anys i gràcies a TV3.

Gràcies a TV3 sabem que els mitjans de comunicació públics no han de ser mitjans de propaganda, contra el que entenen alguns dirigents polítics valencians ancorats en el món de referències del franquisme. Són dirigents polítics que viuen encara en aquella «democràcia orgànica», potser no per edat, però sí en les seues idees i en els seus actes. Sabem què i qui són els polítics que ens han censurat en el passat i que ens han prohibit accedir altres vegades a TV3. I sabem què i qui són els qui ho pretenen tornar a fer ara. I són els seus actes els que compten i no la borrumballa retòrica amb què els disfressen en les Corts o en els «seus» mitjans d’exaltació.

Per sort, gràcies a TV3 i a un president català d’altres temps sabem que tornarem a lluitar i que tornarem a véncer. Amb la col·laboració de tots, és clar:

— Criteri

Recursos contra la insostenibilitat política

Als valencians encara ens queda molta democràcia per recórrer. És cert que hem avançat i hem reculat, i que hem aprés a aconseguir els drets, com ara el xicot que va pel seu poble en cadira de rodes i que el 2003, a l’endemà d’haver-se estrenat una nou edifici per a l’ajuntament a Tavernes de la Valldigna, mentres els veïns descobríem que l’obra no havia incorporat ni una petita placa solar com a desgreuge oficial contra la insostenibilitat ambiental, ell descobria que no podia accedir a l’edifici, una mostra evident d’insostenibilitat social i política.

El xicot, Francisco Javier Chordá i la seua família han hagut de fer una campanya per a aconseguir el que era bàsic i elemental. Suposem que els alcaldes del PP tenen moltes faenes amb els artificis de les copes per a navegants desvagats o, a València, amb els palaus en un riu que allotja immigrants a recer dels ponts. I, és clar, la gestió lingüística pertany a eixe nivell de detall que tan poc els satisfà.

Per això, la notícia de Vilaweb ens sembla per fi un alenada d’aire. Els ciutadans valencians hem de provar a utilitzar més assíduament els recursos legals que tenim a l’abast.

Escola Valenciana presentarà una demanda administrativa a Educació per incompliment de l’Estatut i la LUEV

VALÈNCIA, 26.01.2007 (EUROPA PRESS)

Escola Valenciana presentarà dimarts que ve, 30 de gener, en representació de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) i els estudiants de l’IES Comarcal de Burjassot-Godella-Rocafort, una sol·licitud d’iniciació de procediment administratiu a la Conselleria d’Educació per la «vulneració dels drets de pares i alumnes a rebre ensenyament en valencià» i «invocant la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià (LUEV) i l’Estatut d’Autonomia», segons han anunciat hui fonts de l’entitat.

En concret, la demanda administrativa es referix al cas denunciat per l’AMPA de l’IES Comarcal d’un professor de Física i Química del centre que «impartix les classes de línia en valencià, no només en castellà, sinó que a més impedix que s’utilitze ni tan sols un llibre de text en valencià», han explicat estes fonts, que han afegit que el docent «a més realitza els exàmens d’avaluació en castellà».

La mesura «sense precedents», han recalcat, de presentar una denúncia administrativa «arriba després de diferents accions reivindicatives i administratives, com la queixa presentada al síndic de Greuges, en la resposta del qual s’insta els pares d’alumnes a resignar-se a una situació que jutgen com a fet puntual i transitori», han lamentat.

Tot i això, Escola Valenciana «ha constatat que el fet es produïx en gran part dels instituts de la Comunitat i ha decidit establir el precedent d’iniciar un procediment de denúncia administrativa». Així mateix, el col·lectiu «denunciarà altres incompliments de la LUEV sobre la promoció de l’ensenyament en valencià», han advertit.

Queixa’t!, per la memòria històrica

La notícia és d’Europa Press i ens mostra que l’activitat de queixa, a pesar de no ser la més feliçment eficaç sempre, és un instrument que cal practicar amb assiduïtat. El que no queda clar és d’acord amb què pretenen els diputats que les forces de seguretat valoren les llengües oficials no espanyoles, si al congrés dels diputats espanyols tenen tants dubtes (gens democràtics) a l’hora de predicar amb l’exemple.

VALÈNCIA, 14 (EUROPA PRESS)

La diputada d’EU-ICV al Congrés dels Diputats Isaura Navarro ha acusat hui el Govern espanyol de «mentir» i d’«ocultar» les queixes formulades pels ciutadans contra l’actitud «obertament hostil» de diversos membres de les forces de seguretat de l’Estat «amb la resta de llengües cooficials i,
especialment, als territoris de l’antiga Corona d’Aragó».

Navarro s’ha referit així a una resposta del Govern «en què es nega haver registrat des de gener del 2006 fins a l’actualitat cap queixa per part de ciutadans que hagen considerat que no han estat tractats adequadament per les forces de seguretat pel fet de parlar en català». La parlamentària
valenciana d’EU ha assenyalat que «com a mínim s’han registrat episodis prou lamentables com el tractament per part d’un membre de la Policia Nacional a un estudiant de Xàtiva per parlar valencià, i la detenció d’un periodista a Mallorca per dirigir-se als agents en la seua llengua». «Tot això demostra que el Govern no té en compte les queixes ciutadanes», ha manifestat Navarro, per a afegir que «amb esta actitud de no reconéixer que hi ha membres de les forces de seguretat de l’Estat que no tenen cap respecte a la llengua pròpia i oficial no es resoldrà esta qüestió».

La diputada ha indicat que «els problemes no es resolen si no es reconeixen» i ha agregat que «amb la seua resposta, el Govern ha demostrat que oculta les queixes i, a més, mentix sobre el tema». Navarro ha manifestat que al Congrés dels Diputats es van aprovar una sèrie d’iniciatives «perquè els agents no només coneguen les altres llengües oficials, sinó que també les valoren», el que «demostra que hi ha molt de camí a recórrer encara», ha dit Navarro, qui s’ha oferit a informar personalment el Govern de les situacions de conflicte per esta qüestió.

Per tant, cal continuar amb las tasca, que no se’ns enduga l’oblit històric que preparen en forma de llei.

Un debat sobre les llengües a les Corts valencianes

Supose que vos heu assabentat que no fa massa, amb uns anys de retard, va tindre lloc un debat a les Corts valencianes arran d’una «proposició no de llei sobre la repulsa de les intencions de la directora de la Biblioteca Nacional de catalogació conjunta dels llibres en valencià amb els d’una altra llengua autòctona, presentada pel Grup Parlamentari Popular».

Com que la cosa té la seua gràcia, i perquè sé que els diaris de sessions de les Corts no són precisament una de les lectures favorites de la ciutadania, vos n’enllace un (DS 167) que hem penjat en el web de la CDLPV, atés el seu interés pel que delata de la manipulació que fan alguns polítics amb les llengües al País Valencià.

Com a mostra de la demagògia i la hipocresia, podeu comprovar, per exemple, que si entreu en qualsevol de les adreces que vos enganxe tot seguit, arribareu a la pàgina de les Corts en espanyol, sense opció de poder-ho fer a la versió en valencià:

Qué hacen
Qué son
Conoce las Cortes
Las Cortes informan

Etcètera i fins a l’infinit.

El problema rau, primer, en el fet que no han posat opció per al canvi de llengua des de les pàgines; i, segon, que per a accedir a la versió en valencià cal passar per la pàgina inicial del web. En canvi, si entrem directament a alguna pàgina memoritzada en les adreces del navegador, la versió que ens apareixerà és la castellana, perquè no han incorporat la predeterminació idiomàtica que incorporen els navegadors. Qui no ho ha incorporat? Algú que en sap, perquè jo, com a treballador de les Corts, els ho he dit, però, com és evident, no m’han atés adequadament.

Això, segurament, és una mostra de l’activitat lingüística del PP que potser el diputat Pérez Fenoll (diputat del PP) preferix desconéixer?

La poca cortesia espanyola

Els tècnics lingüístics no únicament vivim de les opinions que tenim de nosaltres mateixos. De fet, molt sovint les nostres possibilitats laborals depenen no del que opinen els dirigents polítics de la gestió de les llengües en l’administració i la societat valenciana, sinó del que fan.

Per tant, a pesar del que poden arribar a dir que opinen els dirigents del PP valencians, convé recordar esta mostra pràctica del que fa el conseller del PP Font de Mora Turón quan té l’oportunitat de mostrar la llengua dels valencians (i catalans, en general) en Europa:

La Generalitat valenciana renuncia a parlar en valencià en el Consell de la UE

BRUSSEL·LES, 13 (EUROPA PRESS)

El conseller de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat valenciana, Alejandro Font de Mora, ha renunciat hui a utilitzar el valencià en la seua intervenció en el Consell de la UE i parlarà en castellà, l’idioma que, ha declarat, «representa les 17 comunitats autònomes» en nom de les quals parlarà este dilluns i també per deferència al Govern espanyol.

«Intervindré en castellà per una raó molt senzilla: jo intervinc ací en representació de les 17 comunitats autònomes i el nexe comú entre totes és l’idioma castellà», ha explicat en arribar al Consell, on participarà a la reunió de ministres europeus de Cultura i Educació que es fa hui i demà. Ha agregat que «nosaltres no som ni una comunitat nacionalista ni una comunitat amb complexos, en conseqüència, creiem que hem d’intervindre en l’idioma que representa les 17 comunitats autònomes».

A més, el conseller ha assenyalat que la seua decisió d’utilitzar el castellà i no el valencià és per «una qüestió de cortesia: intervenim juntament amb el Govern d’Espanya i amb l’ambaixador espanyol i, per tant, seria un contrasentit que estes persones espanyoles hagueren d’utilitzar un servici de traducció per a entendre’ns» .

Així, s’ha confirmat la intenció de Font de Mora d’intervindre en castellà que ja van apuntar fonts diplomàtiques la setmana passada i que, tot i això, han assegurat també que el servici d’intèrprets en valencià, la tramitació del qual va sol·licitar la Generalitat valenciana a través de la Representació Permanent d’Espanya davant de la UE, estaria hui preparat per si de cas el conseller canviava d’opinió. «Nosaltres vam demanar traductors m’imagine que per a tindre totes les opcions, perquè sempre s’ha de fer», ha puntualitzat el conseller.

L’opció entre castellà i valencià és possible gràcies a l’acord que l’any passat va signar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero amb la secretaria general del Consell de la UE, per a fer possible que els representants d’aquelles comunitats autònomes on l’espanyol és llengua cooficial amb el català/valencià, èuscar i gallec puguen utilitzar estes últimes si així ho desitgen, sempre que hagen avisat amb set setmanes d’antelació per a gestionar la presència d’intèrprets en estes llengües.

Mentrestant, el vicepresident de la Xunta de Galícia, Antxo Quintana, sí utilitzarà el gallec durant la intervenció que realitzarà esta vesprada juntament amb el ministre de Treball i Afers Socials, Jesús Caldera, en la part del Consell dedicada a Joventut.

Queda clar que hi ha cortesia valenciana, però no n’hi ha ni gallega (o portuguesa) i ni molt menys espanyola, ja que els espanyols no renuncien mai a imposar-nos la seua llengua.

Censura i autocensura (4)

Abans de cloure, puc dir amb un cert grau de satisfacció que en Migjorn es va establir un petit debat racional i ben confrontat amb altres companys tècnics.

Per contra, i continuant amb la situació en InfoMigjorn, davant del caire agre de la invectiva dels dos col·legues aparentment ofesos i després de la sorpresa inicial, vaig decidir no detallar al meu torn les aventures i carreres professionals dels dos tècnics, no polemitzar innecessàriament sobre les mitges veritats amb què farcien el seu escrit i ni tan sols comentar les seues fílies o fòbies —que ells poden avaluar «clínicamet»—, sinó més aviat aclarir algun punt que havien passat per alt o que aportaven descontextualitzat (en este sentit, comentaven fets esdevinguts en 1998 i en el 2002), a més d’indicar que si no els esmentava amb noms i cognoms era perquè els tinc un mínim respecte com a persones i no considere que calga barrejar-hi impertinències i malsons personals. Per tot això, vaig redactar una mínima rèplica:

Veig que uns meus antics companys d’horari, que no de faena, també s’han apuntat a uns lleures diferents dels que acostumaven. Em llegiré la invectiva que m’adrecen.

Al capdavall, si els ha picat alguna cosa, ells mateixos, ja que jo no he acusat de manera «anònima», atés que sempre firme, sinó que no he esmentat noms de persones, perquè pense que tots ens podem equivocar, però que els errors i les malifetes no s’han d’amagar, per tal de no repetir-les.

Els fets estan documentats i les denúncies fetes i reiterades. Si se n’assabenten ara i els fa tanta gràcia, doncs, supose que devien estar ocupats en altres coses que els devien interessar més, com per exemple riure’s dels companys que es reunien després de la faena per a tractar els problemes professionals que teníem.

Al cap i a la fi, m’alegre d’haver-los despertat alguna passió –amb massa retard, és cert–.

D’altra banda, em sap greu no haver parlat en «una» reunió. Certament, no vaig fer ben fet i em sap greu des que es va acabar aquella reunió. Al capdavall, alguns vam continuar intentant fer la faena amb professionalitat i altres van fer altres coses.

Com a cosa ja anecdòtica puc dir que jo vaig anar fora del DOGV, i no vaig ser admés a reincorporar-m’hi quan em corresponia d’acord amb la borsa de treball. Degué ser per callar en aquella reunió.

Certament, no sóc tan gallard com ells: fes el que dic, no el que faig, oi?

Doncs, això, remena, nena… Ho deixe córrer ací.

Fins a l’altra.

El debat ha estat definitivament traslladat a Migjorn, però no serà un debat —espere— sobre la precarietat del meu estat «psicoanalític» (si és que existix res d’això), sinó sobre la censura, les pressions, els suggeriments i la tasca dels tècnics lingüístics, sotmesa a precarietats i percepcions errònies.

Naturalment, este DTL també hauria de poder acollir i vehicular les reflexions sobre estos mateixos temes.

— Una petita aportació sobre el tema: comunicació per a la trobada de l’AVL (2005).

Censura i autocensura (3)

Potser per un excés de voluntat informativa i atenent el fet que l’article que va originar el meu escrit sobre la censura havia estat publicat en la llista InfoMigjorn, Eugeni Reig (administrador d’InfoMigjorn) em va demanar permís per a reproduir-lo en eixa llista també, a fi que els lectors tingueren més informació relacionada amb la denúncia de la censura (en Lletres Valencianes o en la Generalitat Valenciana).

A l’endemà va aparéixer una resposta (en forma d’invectiva o diatriba) en la mateixa llista InfoMigjorn signada per dos tècnics lingüístics, que podeu avaluar vosaltres mateixos després de llegir-la:

LLENÇAR LA MÀ I AMAGAR LA PEDRA

En l’InfoMigjorn núm. 748 (de 02.11.2006), Miquel Boronat –accepteu-nos la imatge– llença la mà i amaga la pedra quan utilitza aquest mitjà per denunciar uns fets molt greus (censura) en el DOGV.

Tot plegat resulta molt commovedor, perquè la denúncia sempre desperta sentiments com la compassió (patir amb) i, per tant, la solidaritat.

Llàstima que el que s’amaga al darrere sembla no tenir més consistència que un ajustament de comptes personal de qui, a més, no sap cap on dispara, tot i fer sang (víctimes col·laterals, en diuen ara).

Amaga la pedra, perquè denuncia uns fets que no concreta, acusant impunement i anònima –ell sí–, al vell estil d’amatent col·laboracionista de règim totalitari. És a dir, amb la presumpta elegància de no assenyalar amb el dit i fent-ho amb la boca petita. Diem presumpta per no dir covarda, perquè aquest món és molt petit i ens coneixem tots, i per tant no cal ser molt espavilat per posar els noms i cognoms que indecentment amaga, o no diu, i que sens dubte responen als que trobareu a la signatura d’aquest escrit i que som (o érem fins fa poc) responsables lingüístics del DOGV.

Tot això, cal dir-ho, sota un exercici retòric bastant precari, atès que entre els dos fets que se suposa que denuncia hi ha distàncies insalvables. El cas de “Lletres valencianes” es tracta, efectivament d’una intromissió inadmissible, ja que s’efectua una operació indigna de neteja sobre textos que anaven signats pels seus redactors. Comparar aquesta situació amb “el que hi va haver en el DOGV”, no només és pixar absolutament fora de test, sinó que a més, ateses les circumstàncies, la seua “denúncia” resulta irrisòria, ja que la “censura” de què parla no és altra que la correcció dels documents publicats en el DOGV en aplicació de la Resolució 12/2002 de l’AVL (DOGV de 24.02.2002), en la qual s’acorda l’adopció prioritària de determinades “formes lingüístiques genuïnes”.

Per què diem irrisòria?

1. Ens agrade o no, l’administració és lliure d’aplicar els seus criteris d’estil en les seues publicacions.

2. Els funcionaris tenim l’obligació (que podem obeir o no, amb les conseqüències que això comporte) de complir amb les instruccions donades pels nostres superiors jeràrquics. Siguen orals o escrites (hi vam consultar els sindicats, però a més, en aquest cas estaven escrites i publicades en el DOGV!!).

3. La immensa majoria de tècnics de l’administració s’ha atès a aquests criteris, incloent-hi els “altres” tècnics del DOGV. Moltes conselleries fins i tot anys abans de la creació de l’AVL (avís per a navegants: no per casualitat es parla dels criteris aplicats per la Conselleria de Cultura). Per cert, en aquell moment, abans de l’AVL, quan vam ser cridats a l’ordre per corregir escrits enviats per altres conselleries que no s’adaptaven a l’estàndard IEC, d’ús comú en la Generalitat, vam ser precisament els sotasignats els qui vam defensar el nostre criteri professional davant el director general d’aleshores. En canvi, al nostre amic Miquel Boronat, present en la reunió, no se li va sentir la veu. Magnífica oportunitat perduda per mostrar la seva gallardia!!! (“Sono un uomo gagliardo!”, deia el personatge de Roberto Benigni en “Down by law”, i mai millor dit)

4. Precisament el DOGV va ser un dels últims a aplicar els criteris de l’AVL, sens dubte a causa “de l’esforçada col·laboració” dels responsables lingüístics del DOGV.

5. Definitivament, no podem estar-nos de destacar l’agosarada i brillant resposta que donaren MB i els altres companys de la CDLPV davant aquests fets, i que constituirà una fita històrica en la defensa de la nostra dignitat lingüística: demanar empara a l’AVL “per l’aplicació restrictiva” dels seus propis criteris!!! (No cal dir que ni els contestaren, i alguns encara deuen estar rient).

En fi, si acusar-nos de poc professionals, per a qui ens coneix no és seriós, fer-ho de censors (o de col·laboradors amb no se sap què) és ja hilarant i ridícul, sobretot quan qui ho fa és un ferm usuari de les formes més particularistes. D’això, en psicoanàlisi en diuen ser còmplice del desordre que hom denuncia i obeeix a una coneguda estructura clínica.

Però no perdem més temps. Ser professional, ací i ara, és anar al fons de la qüestió. Parlem de què fa i com treballa l’AVL i quines conseqüències té per al futur de la llengua, del nefast resultat de la utilització indiscriminada del SALT (per cert, tan enaltit i cobert d’autoritat en els escrits de MB), de l’oportunitat o no de la denominació català-valencià, etc. En aquest debat, i no en cap altre ens trobareu.

Altrament, per moure la cua ja estan els gats.

Josep Nogués i Lluís Solera.

Censura i autocensura (2)

Llavors, després de llegir l’article anterior, hi vaig trobar un aspecte desconcertant i vaig enviar a Migjorn l’escrit que seguix:

M’ha sobtat una frase de l’article d’Ester Pinter sobre la censura lingüística en la revista Lletres Valencianes (Avui, 01.11.2006): «Els excol·laboradors no culpen els correctors ni el director, Rafael Coloma, ni tampoc la nova coordinadora, Àfrica Ramírez, perquè “compleixen ordres”.»

Bé, si la frase respon a la realitat, la veritat és que anem malament si la major part dels tècnics que signen la denúncia de censura es pensen que el suposat «compliment d’ordres» eximix els tècnics de la seua responsabilitat.

Precisament l’acceptació d’eixe principi –l’acceptació d’ordres legítimes o no– és el que permet des de les simples autocensures (en el DOGV o en Lletres Valencianes) com el desviament dels fons públics cap a interessos privats en urbanisme o en cultura (i arribaríem encara molt més lluny per este camí).

Una ordre no és vàlida si no reunix una sèrie de requisits, i en el cas dels tècnics lingüístics, la seua capacitat professional els hauria de fer distingir quines ordre són vàlides i quines no. Què són ordres i què són manies o intents d’imposició de persones sense atribucions en la matèria.

De la mateixa manera que un cap mafiós o un cap d’estat poden adduir que no han mort mai ningú, els actuals dirigents del PP (i els anteriors del PSOE) poden adduir que no han ordenat res de tot això, perquè ni deu constar per escrit ni calia.

En el DOGV hi va haver la col·laboració esforçada només d’un o dos tècnics. L’escrit que denuncia ara la censura no veu que està fent un mal favor a la professionalitat i l’ètica mostrada per la resta dels tècnics del DOGV, si deixen entendre que totes les «ordres» s’han de complir inexcusablement i acríticament.

N’hem parlat a bastament en anteriors ocasions, però encara tenim la professionalitat com un flascó de perfum, només per a lluir en algunes ocasions.

Censura i autocensura (1)

En parlarem posteriorment de les repercussions i d’algunes interpretacions tant de l’article com de la tasca dels tècnics lingüístics en l’administració pública valenciana. En primer lloc reproduïxc ací l’article de denúncia aparegut en Levante-EMV el dia 6 d’octubre del 2006:

El PP censura «Lletres Valencianes»

MARC CANDELA

Lletres Valencianes és la revista de la Direcció General del Llibre i Biblioteques de la Generalitat Valenciana, que fins ara havia estat un instrument digne per tal de donar a conèixer la producció editorial valenciana. Fins al número 16 (tardor 2005), aquest objectiu s’aconseguia amb les ressenyes i crítiques que els col·laboradors remetien des del sanitós exercici de la llibertat d’expressió. Però a partir del número 17 (primavera 2006) la publicació ha passat per un procés injustificat de revisió que ha indignat els qui fins ara col·laboràvem en la revista. La decisió ha estat presa per càrrecs polítics del PP, que no han donat la cara en cap moment, i han imposat un model lingüístic que no té res a veure amb el model que la comunitat educativa i editorial valenciana segueix des de les Normes del 32.

Els canvis lingüístics introduïts no responen en cap moment a criteris de correcció, sinó a una concepció abusiva i antidemocràtica de la gestió pública. Les formes verbals, els demostratius, i les paraules i expressions substituïdes són perfectament adequades i reconegudes per les entitats encarregades de la normativa de la nostra llengua, inclosa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Per tant, cal apuntar aquesta actuació com una nova agressió al valencià, dins la campanya de desprestigi de la llengua, manipulació partidista i negació de la unitat de la llengua catalana a què ens té acostumat el Govern de la Generalitat.

Lamentem la complicitat d’aquells que formen part de l’AVL i es diuen defensors de la llengua. Més aviat sembla que només estan interessats en les lluites intestines, mentre la Generalitat que els paga censura llibres de text o revistes culturals excusant-se en l’Acadèmia per tal de dur a terme aquesta política nefasta per a la llengua.

Perquè, al cap i a la fi, no sols en som víctimes els col·laboradors, també ho són les editorials valencianes, els usuaris de la llengua i la societat valenciana en general. Denunciem, per tant, aquest nou atac a la llengua i a la llibertat d’expressió que pot matar una revista cultural valenciana. I amb aquest, els intents de mantindre artificialment un conflicte lingüístic generat per uns polítics que, amb consciència i traïdoria, empren les institucions contra la convivència i la cultura de la societat valenciana.

Fem una crida al món editorial, als escriptors i escriptores, a les associacions de defensa de la llengua i a la societat civil en general perquè denuncien aquest nou assetjament contra la llengua i la cultura al País Valencià.

De la nostra banda, només ens queda fer públic que a partir del número 18 de Lletres Valencianes (actualment en impremta i amb col·laboracions encarregades abans de publicar-se el número 17), no tornarem a col·laborar-hi mentre es mantinguen aquestes condicions. Mentrestant, haurem d’assenyalar el Conseller de Cultura, senyor Font de Mora, i el President de la Generalitat, senyor Camps, com a culpables del greuge contra la llengua i la cultura que tenen l’obligació de defensar.

* Signen també Eduard Ramírez, Albert Toldrà, Manel Rodríguez-Castelló, Begonya Mezquita, Rafael Miralles, Jordi Sebastià, Arantxa Bea, Imma Gandia, Anna Gimeno, Pere Calonge, Maria Sirera, Isabel Clara Moll i Vicent Penya.