El cidaj ens fa arribar la informació següent:
RESOLUCIÓ de 18 de gener de 2008, de la Universitat de València, per la qual es convoca concurs de mèrits per als funcionaris o funcionàries del grup A d’administració especial, escala tècnica superior d’Assessorament Lingüístic, per a cobrir el lloc de treball de cap tècnic del Servei de Política Lingüística d’aquesta universitat. [2008/712] (docv núm. 5 696, de 05.02.2008)
– vegeu text
L’article de Víctor Alexandre va aparéixer en el diari e-notícies (05.02.2008):
No em parlis en la teva llengua, que m’ofens
José Bono, cap de llista del PSOE per Toledo i candidat socialista a la presidència del Congrés espanyol, ha afirmat que, si surt escollit, no permetrà que els diputats s’expressin en català, èuscar o gallec a la cambra baixa. El reglament és el reglament, ha dit. I Carme Chacón, com és lògic, li ha donat la raó. El que no han dit Bono ni Chacón és que el reglament el fan els seus, els espanyolistes, que es van assegurar la majoria perpètua de manera que mai, ni tan sols ajuntat-se Catalunya, País Basc i Galícia, pugui trontollar l’hegemonia espanyola. Això enllaça amb una frase lapidària d’Alejo Vidal Quadras —«no s’ha d’ofendre Espanya parlant català al Congrés»— i amb unes declaracions d’Eduardo Zaplana sobre el mateix tema dient que «si tots parlem una llengua, que és la que ens uneix, cal que utilitzem aquesta llengua». L’argumentació és tan ridícula que faria riure si el tema no fos tan seriós. Perquè, en quina llengua parlen els diputats al Parlament europeu, començant per Jaime Mayor Oreja, Alejo Vidal Quadras i José Borrell? Com és que, havent-hi l’anglès com a idioma comú, els diputats europeus no l’utilitzen en els debats? Doncs per la senzilla raó que una cosa és la llengua de comunicació personal entre ells i una altra la justa representació de totes les llengües de la Unió en les sessions oficials. Vull dir que, independentment de la llengua en què es comuniquin un alemany i un italià als passadissos de la cambra, serà en alemany i en italià, respectivament, que es parlaran des de l’escó.
La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània. Gràcies a aquesta tècnica, per mitjà d’uns senzills auriculars, un grec pot respondre la pregunta d’un maltès i un maltès pot fer el mateix davant la interpel·lació d’un danès. I això és així perquè aquestes persones, en les sessions parlamentàries, no parlen en nom seu sinó en el dels seus països i són els seus drets allò que allí representen. És una qüestió de principi: si tota unió es fonamenta en el respecte a la diferència, quina mena d’unió és aquella que no respecta la llengua d’un dels integrants?
Doncs bé, mentre es mantingui l’annexió dels Països Catalans a Espanya, és evident que és en la nostra llengua que ens hem d’expressar a les Corts i al Senat i així ho haurien de fer sistemàticament els diputats d’ERC i CiU. Les continues imatges del president d’un Parlament prohibint a un diputat que s’expressi en la seva llengua en el seu propi Estat donaran la volta al món i mostraran el totalitarisme espanyol. D’això es tracta, de posar-los en evidència utilitzant els seus arguments. Si els catalans «som» espanyols i Espanya és el «nostre» Estat, com és possible que no puguem expressar-nos en català en unes institucions que són tan nostres com seves? Al final, allò que queda al descobert és que el problema no és lingüístic sinó fòbic. Perquè no és que no entenguin el català —abans se’ls facilita la traducció escrita del text—, és que no el suporten. Per això són ridícules les esperances dipositades en els socialistes a l’hora de defensar l’oficialitat del català a Europa. Amb quina convicció ha de defensar la llengua catalana algú que la menysprea fins al punt de prohibir-la? L’oficialitat del català a Europa no serà mai «gràcies» a Espanya sinó «malgrat» Espanya. Per això cal perseverar en l’estratègia de parlar en català a les institucions de l’Estat; cal ofendre’ls —si és així com ho viuen—, irritar-los i exasperar-los fins a l’infinit. Cada nova prohibició o amonestació és una prova més de la nostra fermesa i del seu totalitarisme.
En aquest sentit, hauríem de preguntar al president del Senat, Javier Rojo, a què es refereix quan diu que no cal parlar la llengua pròpia al Senat i al Congrés per demostrar-li estimació. Per què no aplica també aquest principi a la seva llengua, aleshores? La veritat és que es necessita una gran dosi de cinisme per dir una cosa així, de cinisme i d’ignorància. Només un ignorant pot pensar que els catalans parlem català no pas perquè sigui la nostra llengua sinó per demostrar que l’estimem. Espanya, en tot cas, sempre ha tingut una manera molt més particular de demostrar l’amor que sent per la seva llengua, i és imposant-la a aquells que en tenen una altra de pròpia. Per això, quan els presidents de les Corts i del Senat exigeixin que els nostres representants s’atenguin al reglament en matèria lingüística, caldrà recordar-los dues coses: una, que el reglament no diu res de l’obligació de parlar espanyol; i dues, que el dret a usar la llengua pròpia a les institucions del propi Estat és un dret humà fonamental i que aquest dret no sols està per damunt dels tots els reglaments sinó també de la Constitució espanyola. Espanya va ratificar en el seu dia la Declaració Universal de Drets Humans, que té un rang superior a totes les lleis, normes i reglaments interns estatals, i aquesta Declaració ens diu que ningú no ha de demanar permís per expressar-se en la seva llengua a casa seva. Ara bé, atès que a Espanya els drets lingüístics dels espanyols són superiors als drets lingüístics dels catalans, s’agraeix que ens reconeguin, encara que sigui de manera tan poc amable, que els catalans som senzillament això: catalans.
Cal retindre, doncs, el fragment: «La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània.» Això, per al cas europeu i per a qualsevol altre cas actual i amb pressupost suficient. La bona, però, és que a Espanya —i més enllà de Catalunya— hi ha parlaments que treballen amb diverses llengües oficials, començant pels mateixos ajuntaments —que són parlaments medudets—. És a dir, una cosa que ha de poder garantir qualsevol ajuntament del País Valencià ¿no la garantixen al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols?
No hi ha cap impediment tècnic ni humà. Únicament una càrrega ideològica predemocràtica que insistix a imposar el nacionalisme (espanyoler) més ranci per damunt dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans. A les Corts espanyoles han establit un requisit lingüístic castellà excloent, no liberal i reductiu. Els reguladors dels drets i llibertats, principalment els diputats i diputades del psoe, donen un exemple d’actuació retrògrada ben poc edificant.
D’altra banda, en el pp hi ha qui ridiculitza la regulació lingüística de Catalunya dient una mentira: que no s’hi pot retolar «se venden setas», perquè et multarien. La mentira consistix a no dir que la regulació no impedix eixe cartell, sinó que preceptua que hi aparega també «es venen bolets». És a dir: «sempre almenys en català», sense més impediments lingüístics. Donar la informació a mitges no hauria de ser una actuació política acceptable. Ara, si la pretensió no és l’ètica en la política, sinó aventar els nacionalismes irracionals —l’espanyolista en este cas—, ho ha clavat.
La notícia del diari El País (04.02.2008; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:
Vocabularis per a integrar treballadors estrangers
Magda R. Brox – València – 04.02.2008
L’Asociación de Empresarios Solidarios Valencianos presentarà el dimarts en la seu de la Confederació Empresarial Valenciana (CEV) dos vocabularis, un en romanés i un altre en àrab, amb termes específics del sector del metall i la construcció, dirigit per a treballadors immigrants residents a la Comunitat Valenciana.
Es tracta d’una iniciativa que té com finalitat facilitar la integració sociolaboral d’estos treballadors i evitar els riscs que comporta la falta d’enteniment. «La idea va sorgir arran dels problemes de comunicació entre detectats entre els treballadors estrangers i els capatassos», assenyala Lucía Iborra, presidenta de l’associació, que advertix que, en ocasions, el treballador encobrix la seua incomprensió davant el temor de ser acomiadat.
Els diccionaris, l’elaboració dels quals han estat coordinats per l’Escola d’Idiomes de Florida (Catarroja), registren 1.800 entrades cadascun, per a cadascun dels sectors. Ambdós vocabularis, l’àrab-castellà i el romanès-castellà, recopilen tant el lèxic de la construcció com el de l’obra donada l’elevada mobilitat laboral dels treballadors estrangers. A més, són edicions de butxaca per a consultar amb facilitat en el treball i estan il·lustrats per a fer-los més comprensibles.
Les federacions del metall i de la construcció així com la fundació CeiMigra que treballen amb immigrants, distribuiran els exemplars el tiratge inicial dels quals serà de 1.500 en cada idioma.
Volia fer-li una gràcia i li va traure un ull. Si la notícia és certa, aixina ens podem sentir tots amb la solidaritat mal enfocada d’alguns empresaris que pretenen «integrar» els treballadors immigrants al País Valencià sense fer-ho també en valencià i mostrant a l’hora dels fets la buidor de tota la retòrica habitual sobre instruments d’integració i senyes d’identitat, com es suposa que és el valencià per als ciutadans valencians —i cal dir que hi ha molts immigrants que saben viure i conviure en valencià.
Les respostes estan clares, però el fet és que encara no s’han fet les preguntes adequades. Un simple: ¿per què no s’han fet vocabularis trilingües?, deixa en evidència l’absència de previsió i l’abast real de les declaracions de valenciania de molts polítics i empresaris.
Naturalment, el sector del mercat afectat —entre altres, lingüistes, docents, editors, a més de persones preocupades per la no-discriminació lingüística dels ciutadans residents al País Valencià— hauria de denunciar les conseqüències econòmiques i socials negatives i els defectes de l’oblit del valencià, que consistixen tant en un empobriment cultural i lingüístic com en una mesura que fa que els ciutadans nouvinguts desconeguen la llengua pròpia del país i, en conseqüència, estiguen discriminats quant a oportunitats i, més greu encara, els convertixen en instruments actius i involuntaris d’imposició del castellà, en un instrument més de discriminació negativa dels ciutadans catalanoparlants.
El 25 de gener la notícia era (dtl) que l’estat francés col·laborava en l’emissió de la tv3. Ara Vilaweb (04.02.2008) ens comunica la satisfacció dels governs català i balear per l’«oficialitat» del català a la Catalunya del Nord i del silenci del govern valencià —segurament envejós d’una oficialitat tan publicitària i poc compromesa.
El Consell General dels Pirineus Orientals ha proclamat una oficialitat difusa i d’abast limitat, però hem de suposar que si l’han aprovada deu ser per a complir algun dels objectius que fixen en la Charte en faveur du catalan, que per ara no apareix en versió catalana en el web del Consell, i hauria de ser una de les primeres faenes que tenen a fer.
Cal assenyalar que la carta diu, en un exercici d’optimisme que ens hauríem de contagiar:
Les enquestes sociolingüístiques mostren que en este inici del segle xxi, amb una perspectiva de modernitat i de garantia de futur, els habitants continuen continuen interessats en la llengua catalana i s’hi mantenen fidels.
Ampliem, doncs, l’àmbit territorial d’oficialitat lingüística per als catalanoparlants, modulada de maneres ben diverses, això sí.
Versió francesa de la carta (vesió catalana ací: [pdf]; i ací: [html] de Marc Belzunces):
Charte en faveur du catalan
Préambule:
La langue catalane, née il y a plus de mille ans, constitue un des piliers de notre identité, du patrimoine et de la richesse du département des Pyrénées-Orientales (Catalunya Nord).
Les enquêtes sociolinguistiques montrent qu’en ce début du XXIème siècle, dans uneperspective de modernité et de garantie d’avenir, les habitants restent intéressés et fidèles à la langue catalane. Aujourd’hui et pour les années à venir, la survie de la langue catalane est un enjeu culturel, économique, politique et humain d’importance.
- En premier lieu, il convient d’affirmer que:
- La politique de promotion de la langue catalane ne se fait pas au détriment de la langue française; la reconnaissance du catalan et le bilinguisme ne remettent pas en cause ni l’existence ni le caractère officiel du français. Elle ne menace pas l’unité nationale.
- La politique linguistique en faveur du catalan est fondée sur l’incitation et l’encouragement et non sur l’obligation: nul n’est obligé d’apprendre le catalan.
- La langue catalane est le patrimoine et le moyen d’expression de toute la population et n’est pas réservée à quelques spécialistes.
- La reconnaissance du catalan et la politique linguistique en faveur du bilinguisme se basent
sur les principes universels de respect de la diversité et de l’égalité entre toutes les langues, tels qu’ils figurent dans:
- La Déclaration Universelle des Droits de l’Homme: « l’Universalisme doit reposer sur une conception de la diversité linguistique et culturelle qui dépasse à la fois les tendances homogénéisantes et les tendances à l’isolement facteur d’exclusion ».
- La Déclaration Universelle des Droits linguistiques: « toute communauté linguistique a le droit de disposer des moyens nécessaires pour assurer la transmission et la pérennité de sa langue ».
- La Convention des Droits de l’Homme et des Libertés fondamentales du Conseil de l’Europe: « le droit de pratiquer une langue régionale ou minoritaire, dans la vie privée ou publique constitue un droit imprescendible ».
- La Charte Européenne des Langues Régionales: « la protection des langues régionales ou minoritaires historiques de l’Europe, dont certaines risquent, au fil du temps, de disparaître, contribue à maintenir et à développer les traditions et la richesse culturelles de l’Europe ».
Face au refus du Gouvernement de faire ratifier et appliquer la Charte Européenne des Langues Régionales et Minoritaires, la langue catalane est aujourd’hui dépourvue d’un cadre juridique permettant sa préservation et son développement: les collectivités territoriales et l’État se doivent de protéger le patrimoine culturel que constitue le catalan et d’en favoriser l’étude scientifique et l’usage.
Le Conseil Général se félicite donc de l’appui qu’apportent les Députés espagnols par le vote d’une motion, à la demande récurente de ratification de la Charte par la France.
Pour l’ensemble de ces raisons, le Conseil Général souhaite s’engager sur une charte définissant les fondements d’une politique linguistique et de reconnaissance de la langue catalane.
ARTICLE 1:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît officiellement, au côté de la langue française, le catalan comme langue du département.Il s’engage, à travers cette Charte, à être un des acteurs de la pérennisation de la langue et de la culture catalanes.
ARTICLE 2:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît l’Institut d’Estudis Catalans comme autorité linguistique et Académie de la Langue Catalane pour l’ensemble du domaine linguistique catalan. Le Conseil Général s’engage, de fait, à respecter les normes linguistiques établies par l’Institut d’Estudis Catalans.ARTICLE 3:
Les objectifs de la Charte Départementale pour la Langue Catalane sont les suivants:
- garantir la survie et la transmission de la langue catalane, ce qui implique l’inversion de tendance de perte de locuteurs catalanophones;
- permettre l’utilisation du catalan pour chaque habitant du département qui le souhaite: apprendre, entendre, parler et lire le catalan;
- assurer la présence de la langue catalane dans les divers secteurs de la vie publique et sociale du département grâce au développement du bilinguisme;
- contribuer à l’intégration des nouveaux arrivants et participer à la cohésion sociale et au développement économique du département grâce au respect de la personnalité linguistique et culturelle catalane.
ARTICLE 4:
De manière générale, toutes les structures départementales (services, administrations, organismes associés et partenaires) intégrent la dimension de la langue catalane dans leurs fonctions et attributions, en particulier en ce qui concerne la communication avec le public et la signalisation.ARTICLE 5:
L’enseignement est la clef de voûte de toute politique linguistique: il est l’outil basique et indispensable à la transmission du catalan aux jeunes générations. Le Conseil Général se fixe comme priorités les points suivants:
- aide à l’ouverture de classes bilingues
- généralisation de la sensibilisation à tous les enfants
- aide au développement de la formation pour adultes
ARTICLE 6:
Le Conseil Général intègre le principe général de bilinguisme et/ou présence du catalan sur les supports signalétiques et équipements relevant de sa compétence. Le Conseil Général établit des conventions avec d’autres institutions: État, Generalitat (Gouvernement Autonome de Catalogne), afin d’appliquer ces principes à la signalétique non départementale présente sur le territoire.ARTICLE 7:
La langue catalane ne se limite pas à une discipline scolaire. Sa présence à tous les niveaux de la vie publique et sociale doit être garantie et encouragée. Sur ce point, le rôle de la collectivité départementale est déterminant afin d’assurer la vie effective au quotidien de la langue catalane.Ainsi le Conseil Général développe la présence du catalan dans ses services, dans les documents qu’il produit (cartons d’invitation, bulletins, programmes, site Internet…), les campagnes et opérations de communication.
ARTICLE 8:
La survie et l’utilisation de la langue catalane vont de pair avec une présence et une diffusion permanente sur les mass medias (presse, télévision, Internet).Dans ce secteur primordial en matière de présence linguistique, le Département aide au développement des moyens de communication publics et privés en catalan. Il développe ses propres outils de communication en catalan (magazine, site web…) et en garantit la présence.
ARTICLE 9:
A l’instar des mesures de son action pour la défense et la promotion de la langue catalane, le Conseil Général s’engage à mettre en place toutes les mesures susceptibles de conforter l’usage et la diffusion de la langue occitane sur le territoire concerné.
El DTL està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons
|
