L’estil del Bloc a les Corts

Els representants del Bloc a les Corts volen prendre’s la tasca parlamentària seriosament en tots els aspectes, pel que sembla. La notícia que reproduïm tot seguit (Levante, 10.08.2007) indica que volen donar un cert estil a la seua tasca discursiva.

Esperem que els diputats del Bloc consulten eixos aspectes lingüístics i estilístics amb algun (o alguns) tècnics lingüístics, perquè per les Corts pul·lulen estils i decisions personals bastant sorprenents, tant en aspectes lèxics, morfològics o sintàctics, sobretot perquè solen aconseguir que la correcció siga una agressió a la naturalitat, o que la naturalitat semble incompatible amb la formalitat i el diàleg asserenat. Bé, també hi ha excepcions.

No puc deixar d’assenyalar que, si la notícia és certa, tindrem alguns problemes a l’hora de saber si pugen o baixen escales, com es diu dels gallecs, ja que en allunyar-se del sistema clar, coherent i ben estructurat del valencià usual en el cas del per i el per a, pel que fa a la causa i la finalitat, no sembla precisament que hagen pres una decisió gens aclaridora ni encertada si volen anar de baix cap amunt.

La notícia del diari (que hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent.

Manual de valencià per al Bloc

Els nacionalistes elaboren un llibre d’estil lingüístic per als seus càrrecs públics. Aposten per formes genuïnes valencianes, en línia amb l’avl, per a accentuar el discurs de proximitat

F. Arabí, València – 10.08.2007

Les Corts Valencianes no només són un fidel reflex de la pluralitat ideològica de la societat sinó també de l’àmplia varietat de localismes que presenta el valencià, que fins i tot ha donat motiu a incidents lingüístics com l’amarga queixa del popular Rafael Maluenda quan es va sentir humiliat perquè algú de l’oposició li va reprotxar l’ús d’un vocable moneda corrent a Monòver, la seua localitat natal. En l’altre extrem, el que era portaveu d’Esquerra Unida, Joan Ribó, natural de Manresa, farcia els seus discursos amb un bon grapat de aquest. En el retorn del nacionalisme d’arrel fusteriana a les Corts, el Bloc vol mesurar políticament fins i tot l’ús de l’idioma per a «ser coherent amb els principis i valors que propugna» com la necessitat de fer política de «baix cap amunt» escoltant la veu del ciutadà. Per a començar vol que els valencianoparlants es vegen retratats en el discurs del Bloc, almenys idiomàticament.

Un desig expressat en el preàmbul d’una mena de llibre d’estil sobre ús del valencià que la comissió nacional de política lingüística del partit ha elaborat i serà beneït per l’executiva. «El Bloc encara és el partit de la llengua» , sentencia el document. Però com la llengua, per circumstàncies polítiques ha viscut en una situació d’anormalitat (l’informe repassa la denominada «batalla de València»), el partit ha carregat amb molts estigmes. Per això han decidit que ha arribat l’hora de normalitzar la situació amb l’aposta pel «valencià estàndard» . Aquest llibre d’estil de 22 pàgines ve a ser en l’àmbit lingüístic el que va representar el congrés de l’Eliana de 1996 en el polític: colgar el pot de les essències, en aquell cas «simbòliques i onomàstiques» . Bàsicament, aquest manual de valencià fa bo el model lingüístic que usa la Generalitat —que no ha estat teoritzat en cap llibre d’estil— i amb alguns matisos, també assumix les recomanacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl). Entre les diferències, està l’aposta pels plurals amb les formes «-s» en comptes de «-ns» en paraules com joves, homes, verges, termes o marges, entre altres raons per a evitar l’accent.

Els diputats i regidors del Bloc també usaran, si fan cas a les recomanacions, els plurals en «-os» en casos com «aquestos, pretextos, cascos o lletjos», al ser formes molt esteses i fent una concessió al pragmatisme. Una altra de les poques vegades que el llibre d’estil se n’ix de les pautes de l’avl és a l’aconsellar la preposició per davant d’infinitiu quan s’expressa «causa i finalitat» en compte de per a.

Els espanyols i els seus nacionalismes

Sempre estem massa immersos en els nostres greuges particulars amb altres llengües, cultures o entitats, així que de tant en tant ens cal llegir-nos des d’un altre punt de vista. Eixe enfocament potser conté ingredients que potser nosaltres no hem hagut de digerir tant, però sempre va bé el canvi de perspectiva.

L’article ha aparegut en El País (09.08.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum)

L’èuscar i els «altres abertzales»

JOSE LUIS LIZUNDIA

Lamente haver de polemitzar amb alguns columnistes d’este periòdic, com el meu entranyable amic i vell coreligionari Eduardo Uriarte, però no puc passar per alt algunes de les coses que s’aboquen sobre la nostra vella llengua minoritzada. Fòbies inconfensables, disfressades de constitucionalisme, afirmacions totalment inexactes, quan no històricament falses, manipulades per a justificar posicions espanyolistes políticament legítimes enfront de les basquistes o nacionalistes —que no és el mateix— tan lícites, per altra banda. No tot s’hi val, i menys utilitzant com a arma llancívola una llengua. Perquè si u és constitucionalista, com sembla, deuria estar d’acord i complir l’article 3.3 de la Constitució espanyola, que resa: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». M’ho sé de memòria, entre altres coses, per haver estat un dels traductors a l’èuscar, per encàrrec de les Corts, d’este text fonamental. I si són partidaris de l’Estatut de Gernika, com diuen, ¿estan en contra del seu article 6, que diu: «1. l’èuscar, llengua pròpia del Poble Basc, tindrà, com el castellà, caràcter de llengua oficial a Euskadi, i tots els seus habitants tenen el dret a conéixer i usar ambdues llengües»?, i seguix amb altres cinc interessants paràgrafs que els recomane per a refrescar la seua memòria. I a eixe text li vam donar el vot afirmatiu els que érem militants o votants de la majoria de la ciutadania basca: PNB, EE, EPK-PCE, ESEI, PSE-PSOE i UCD. Hi van estar en contra AP i HB, per si no ho recorden.

En un article titulat «Volviendo a la normalidad», el meu amic Uriarte, barrejant xurres lleoneses i merines castellanes —les latxes deuen ser ara ovelles negres— diu, per a afirmar-se en els seus arguments: «Sabien vostés que en el passat la vora esquerra de la ria del Nerbion i Las Encartaciones mai van ser bascoparlants». És una afirmació falsa. Fa un parell de mesos s’ha presentat el llibre Toponímia històrica de Barakaldo, obra de Gregorio Bañales i de Mikel Gorrotxategi, acadèmic corresponent i encartat de Sopuerta. S’arrepleguen en ell centenars de topònims èuscars, entre ells el seu, Uriarte, que data de 1533, i altres del barri Landaburu. I també una carta de 1866, dirigida per l’escriptor i traductor de la Bíblia Jose Antonio Uriarte al príncep i lingüista Luis Luciano Bonaparte en la qual li diu: «He estat expressament en Baracaldo i he esbrinat que en els barris de Landaburu i Beurco es parla molt de basc, i en el de San Vicente també una mica, però en el barri de Retuerto i la resta tot just es coneix…». Segle xix i no edat mitjana. Segons sembla, el meu amic Teo ha copiat l’insigne acadèmic i nacionalista espanyol Gregorio Salvador, que va escriure una faula semblant en La Razón. Qüestió diferent és que en l’extrem occidental encartat res no prova que s’haja parlat èuscar en l’antiguitat i que en la seua part central convixquen topònims èuscars i de romanç asturmuntanyés, com convixqueren també, segons donen a entendre texts històrics, poblacions basques i lleoneses. Però en la part occidental la toponímia èuscara és majoritària.

Sobre el rètol viari Portugalete-Kueto, no és una «manera fina d’euskaldunitzar la vora esquerra», com dius, sinó un maldestre incompliment de la normativa foral i d’allò establit en la Llei de normalització de l’ús de l’èuscar, perquè Cueto i altres que també són topònims castellans o romanços no s’han d’escriure amb ortografia basca. Però podies haver-nos alleujat l’excursió del teu lleuger discurs amb divagacions com «Zaspilanda (sic), Siete Campas des de les albors dels temps», quan el topònim històricament documentat és Zorrozgoiti (és a dir, la part dalt de Zorrotza).

Qüestió diferent és la del que fou un bon rector de la UPV-EHU Manuel Montero, i que en este i altres periòdics està tronant últimament contra qualsevol nacionalisme —basc, per descomptat; contra l’altre mai no diu res, encara que el conega íntimament—. Ell i altres intel·lectuals, bascos o no, saben perfectament que no es pot ni ha de dividir esta societat entre «nacionalistes» i «constitucionalistes», perquè és tornar a un perniciós bicomunitarisme que alguns critiquem fa més de trenta anys. Crec i afirme que els d’Ezker Batua són tan constitucionalistes com els senyors Montero, Savater i Arteta, i possiblement menys nacionalistes. En Espanya, en general, els únics no nacionalistes són els federalistes, siguen els d’IU i molts socialistes. José Bono, en canvi, és un abertzale espanyolista, perquè com Manu Montero sap que la traducció equivalent d’abertzale és «patriota», i així s’ha declarat amb tot dret l’aspirant a president del Congrés de Diputats.

Però l’amic Montero, en articles recents com «La conquista del euskera» o «La postergación de los no nacionalistas», després de paràgrafs brillants, alguns assumibles, aprofita el viatge dialèctic per a atacar tota la política lingüística i, en definitiva, l’èuscar. Hauria de tocar-se la roba, ja que en temps encara no llunyans, des de l’«escola nacional», còpia terminològica de la «scola nazzionale» del feixisme italià pel segon ministre d’Educació Nacional franquista, van ser enviats a esta banda de l’Ebre centenars de «mestres nacionals» a prohibir la llengua basca, amb castics corporals inclusivament.

Públicament em vaig pronunciar com a pare a favor de l’escola pública basca, però en contra de la «euskal eskola nazionala» i m’alegraria que, també Manu Montero començara a reconéixer l’apostolat glotocida de l’«escola nacional espanyola», que no l’escola pública republicana, i, tot seguit, passara a criticar qualsevol excés, governamental o no, de normalització lingüística. Podria comptar amb la meua col·laboració, però per eixe ordre històric, ja que és historiador. Però una llengua minoritzada com l’èuscar li hauria de meréixer, si, com diu, és «constitucionalista», «respecte i protecció».

José Luis Lizundia va ser parlamentari d’ee i és acadèmic de número d’Euskaltzaindia-Real Academia de la Lengua Basca.

Possible reciprocitat entre TV3 i Canal 9

El serial sobre la recepció de tv3 al País Valencià no du res de nou, però la cosa continua i s’haurà de negociar a can govern central, pel que sembla. Això és l’estat de les autonomies, i encara sort, a vegades.

Segons la notícia d’El País (04.08.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Tresserras assegura que hi haurà acord de reciprocitat entre tv3 i c9

efe – Barcelona – 04.08.2007

L’acord perquè les emissions de tv3 puguen continuar rebent-se a les cases de la Comunitat Valenciana sembla estar a punt de tancar-se. Així semblen indicar-ho unes declaracions del conseller català de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, que ahir es va referir a la negociació conjunta dels governs autonòmics català i valencià amb Madrid sobre les prestacions del canal múltiplex digital, que permetrà que tv3 es puga veure a la Comunitat Valenciana i Canal 9 a Catalunya. «Hem quedat d’acord amb els valencians que anirem al ministeri a negociar conjuntament les prestacions del múltiplex i quan ho tinguem formalitzarem el conveni de reciprocitat», va assenyalar el conseller, que després de reunir-se amb la seua homòloga valenciana, Trinidad Miró, no té «cap dubte que es podrà arribar a un acord».

Amb esta solució, Tresserras vol evitar que es «fragmente» el «mercat de cultura i llengua compartida» que tenen Catalunya i la Comunitat Valenciana i que s’afeblixca, més encara quan «hem estat molt temps allunyats els uns dels altres sense sentit».

Les paraules de Tresserras arriben quan està a punt d’acabar el termini donat pel consell a Acció Cultural del País Valencià per a tancar els repetidors que permeten veure tv3 en territori valencià.

Ajudes a empreses i entitats locals

El cidaj, pel que fa a la nostra dependència lingüística, ens envia la informació següent:

RESOLUCIÓ de 23 de juliol de 2007, de la secretària autonòmica d’Educació, per la qual es concedixen ajudes econòmiques per les empreses, comerços i indústries, radicades en la Comunitat Valenciana, per a la realització d’activitats de promoció de l’ús del valencià en 2007. [2007/10000] (docv núm. 5 570, de 03.08.2007)
– vegeu text

RESOLUCIÓ de 26 de juliol de 2007, de la secretària autonòmica d’Educació per la qual es concedixen ajudes econòmiques destinades a ajuntaments i mancomunitats de municipis que realitzen activitats de promoció de l’ús del valencià durant l’any 2007. [2007/10132] (docv núm. 5 570, de 03.08.2007)
– vegeu text

Borsa de TMPL en l’administració del Consell

El cidaj ens envia la informació següent:

RESOLUCIÓ d’11 de juliol 2007, de la Direcció General d’Administració Autonòmica, per la que (sic) es constituïx la borsa d’ocupació temporal per al nomenament de funcionaris interins, grup B, sector (sic) administració especial, tècnic mitjà de promoció lingüística. [2007/9591] (docv núm. 5 568, de 01.08.2007)
– vegeu text

Hip hop en valencià

A pesar que és estiu, l’evolució del valencià en tots els àmbits socials encara genera alguna notícia, que potser prové de la nevera dels diaris, però que té interés pels moviments possibles que ens permet conéixer.

La notícia del diari El País (05.08.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Un hip hop d’essència mediterrània

Joves grups de músics consoliden el rap a València amb lletres compromeses amb l’horta i obrint camí al valencià

Rafa Cervera – València – 05.08.2007.

«El hip hop valencià és, en línies generals, molt independent. No té un so propi però sí una actitud pròpia». La definició prové de Jezie, raper en solitari i membre d’una de les formacions que més han ajudat a afermar el gènere en la ciutat de València: 13Passos. Van sorgir fa més de deu anys i en l’actualitat estan en fase d’animació suspesa. Han estat vitals perquè València desenvolupe la seua pròpia música urbana. Un so que ve de la cultura afroamericana i que és del carrer i, per tant, es nodreix del que hi passa.

Alberto Ramos fa anys que es va convertir en MC Alberto (MC, sigles de mestre de cerimònies, que fan referència sempre a la funció «predicadora» del raper). És també el responsable del programa radiofònic MC Alberto En Directe, que s’emet des de fa deu anys en Radio Funny. Un especialista en la matèria que ha ha ocupat un paper clau en la difusió d’esta música a la Comunitat Valenciana. «El hip hop d’ací té un toc fresc, mediterrani. En este gènere has de parlar del que vius i el que sents, expressar-te a tu mateix, així que el teu entorn sempre t’influïx». Jezie és del barri de Sant Marcel·lí. «Allí som tots molt nostres», explica, «se’ns omple el pit quan vam parlar del barri, potser perquè durant molts anys hem estat separats de la ciutat. En les meues cançons està present el barri però també el Llevant UD, l’espoli a l’horta, l’omnipresència del ciment…»

Meser va fundar una associació anomenada VLZona per a ajudar a difondre la cultura hip hop i dirigix uns estudis d’enregistrament, La Punta Estudis, en el que queda de la zona de La Punta. També fa música i forma part del grup Nascuts de la Terra, creat amb la peruana Kasú i el britànic Malakai. «En altres ciutats ha sorgit un nom que ha despuntat i ha ajudat que altres artistes i grups d’eixa mateixa pedrera es facen coneguts», explica Meser respecte a la projecció de l’escena local.

«Ací no hi ha hagut un peix gros que ajude a llançar dels altres. Cota treball fer-se lloc, però no cal deixar de treballar ni desanimar-se». Una de les cançons de Meser es diu Històries de L’Horta. «Vaig voler fer-la en valencià, era tot un repte. Quan la cante en els concerts la gent es torna boja, així que supose que algun dia m’atreviré amb un disc sencer en valencià». Qui de moment ha decidit usar la seua llengua vernacla per als rapejats és Jezie. «Fa un any vaig gravar unes lletres en valencià. Em va agradar el resultat. És una llengua que dóna més joc, les paraules són més curtes i tenen més musicalitat. I, sobretot, em sona bé».

Anita forma part del quartet femení CDQ. Són de Mislata i també van ser pioneres en esta ciutat pel que fa a rapejar. Amb elles es trenca el tòpic que és un gènere de mascles. «El que ocorre, explica Anita, és que a Espanya no és comú veure a dones fent rap. Ningú ens ha rebutjat mai per ser dones, tot el contrari, desperta molta curiositat veure el que fem. Per desgràcia, en el món de l’espectacle del gènere femení se solen esperar coses que no tenen gens a vore amb este estil. Si un raper ix, diu quatre barbaritats i es grata l’entrecuix, tots l’aplaudixen. A nosaltres ens ha ocorregut que, per usar insults en les nostres lletres, ens han censurat». Compartix també amb els seus companys la teoria que el hip hop d’ací té una «essència mediterrània». «A més, en les nostres lletres vam parlar molt de València i de Mislata, encara que no les nomenem perquè estem parlant del nostre dia a dia, de les dificultats de l’entorn i també de com divertir-nos, tot això sense deixar d’estar pendents del que succeïx en la resta del món».

De moment, la resta del món no sembla desviure’s pel hip hop valencià a pesar de la seua activitat i del creixent nombre d’artistes que el conreen. Els grups funcionen bàsicament amb maquetes i, excepte el gradual impacte d’Alberto Gambino, no sembla que cap dels seus representants haja d’aconseguir una repercussió immediata a curt termini fora de la comunitat. MC Alberto creu que és simplement una qüestió de temps que haja un assentament ferm. «En este col·lectiu hi ha una certa cohesió i és fàcil establir comunicació, però també s’aïlla amb facilitat el receptor no desitjat». Eixe aïllament no ha evitat que Meser o les CQD graven i autoediten els seus discs o maquetes. Una vegada més, les possibilitats d’Internet contribuïxen que cada artista edifique el seu propi nucli de fans divulgant la seua música i els seus missatges a través del ciberespai. «Un segell», puntualitza Anita, «que ha gravat quatre maquetes amb CQD, el que ha de fer és proporcionar-te mitjans perquè la teua música sone, i promocionar-te. Per a fer música no fan falta grans estudis i, d’altra banda, es coneixen molts casos en què una discogràfica trau un disc i després passa de promocionar-lo, per això els concerts te’ls has de buscar tu. En definitiva, hi ha molta qualitat en les maquetes i preferixc ser ama i senyora del que faig a moure’m al so que marquen altres».

És notori que Font de Mora trau poc la llengua en valencià

gpons-fonttrauenlallengua.jpgMés valencians que mai, segons el conseller Font de Mora Turón. És a dir, quan la qualitat es troba en un generós «necessita millorar» —d’acord amb els indicadors publicats—, el conseller només té un recurs a mà: la quantitat bruta, sense matisacions.

És a dir, 165.000 alumnes, diu, que tenen la intenció de poder estudiar en valencià si la Generalitat els posa professorat capacitat en eixa llengua —que fins i tot seria un èxit mai vist!—. En canvi, sembla que no té res a valorar sobre el fet que hi haja 557.000 alumnes que no estudien en valencià. Tampoc no valora el fet que el 60 % de l’alumnat de primària que estudia en valencià no ho puga fer en la secundària. Per tant, què és realment notori en les paraules de Font de Mora Turón. Ell també ho sap.

Encara estem esperant el cinema doblat (o subtitulat) en valencià (en el cine i en els dvd), estem esperant que el requisit lingüístic espanyol siga complementat pel valencià en l’administració pública, encara esperem, al cap de més de vint anys, que l’ensenyament de les llengües oficials arribe de manera indiscriminada a tots els estudiants valencians, que la justícia o hisenda o la Copa de l’America funcionen també —i normalment— en valencià…

Naturalment, que ningú no gose comprovar què és tan notori per a Font de Mora Turón, perquè potser el retindran en una comissaria per voler fer una denúncia en valencià, potser en un ajuntament no li donaran la llicència d’obres en valencià, potser els serveis d’atenció directa amb el públic et pengen el telèfon si vols que t’atenguen en valencià. És clar, és notori que Font de Mora no fa ús del valencià en la seua vida quotidiana, però el que és de tindre poca vergonya és que pretenga convéncer-mos —a nosaltres, els apatxes— que el sol ix per ponent!

La notícia, segons la publica Vilaweb (31.07.2007):

Educació repartirà als taxis de la Comunitat 5.000 caixes amb material per a difondre l’ús social del valencià

Font de Mora recalca que Política Lingüística està «al nivell d’una secretaria autonòmica» perquè és «important per al Govern»

VALÈNCIA, 31.07.2007 (EUROPA PRESS)

La Conselleria d’Educació ha posat en marxa la campanya «Al Taxi en valencià, naturalment», a través de la qual es distribuiran entre els taxistes de la Comunitat un total de 5.000 caixes amb material per a difondre l’ús social del valencià en este transport públic.

El programa ha sigut presentat hui en roda de premsa pel conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, i la secretària autonòmica del ram, Concha Gómez, que han estat acompanyats pels representants dels col·lectius professionals que s’han adherit al projecte, la Federació Sindical del Taxi, l’Associació Gremial del Taxi i l’Associació Empresarial de l’Auto-taxi.

Amb «Al Taxi en valencià, naturalment» es repartirà als conductors una sèrie de materials que consten d’una caixa en la qual s’inclou el típic cartell que assenyala si el taxi està lliure o ocupat amb els termes en valencià i una sèrie d’adhesius sobre les bones pràctiques al vehicle redactats també en esta llengua. En una primera fase, es distribuiran 2.800 caixes fins a completar, en una segona etapa, la xifra de 5.000, ha detallat el conseller.

Font de Mora ha dit que es tracta d’«una contribució modesta però important perquè la nostra llengua puga ser present també en l’àmbit del transport». Ha afegit que, de moment, no hi ha previstes més actuacions en este sector com cursos de valencià tot i que ha assegurat que la Conselleria «està oberta a la col·laboració amb les associacions per a treballar amb elles en les necessitats que plantegen».

El titular d’Educació ha recordat a més que esta campanya s’unix a altres accions dutes a terme per la Generalitat per a facilitar la presència del valencià en les relacions quotidianes dels ciutadans. A través de la campanya «”En valencià, naturalment” s’han desenrotllat accions en els sectors d’hostaleria, establiments d’oci i tèxtils; s’ha facilitat a les autoescoles els manuals i test en valencià i s’han format convenis amb el Registre de la Propietat», ha enumerat.

D’altra banda, Alejandro Font de Mora ha subratllat que la secretària autonòmica d’Educació, Concha Gómez, és «qui té les competències en matèria de política lingüística» i ha recalcat que «per a este Govern, la política lingüística continua i sempre serà important» i per esta raó «està a nivell d’una Secretaria Autonòmica». La «responsable directa» d’este tema «és una secretària autonòmica», ha insistit.

Interrogat pel fet que l’àrea de política lingüística haja desaparegut de la denominació oficial d’este departament, el conseller ha declarat que «hem de considerar el valencià com a una cosa normal entre nosaltres i no ha d’haver cap tipus de reserva administrativa com si fóra allò dels apatxes que eixia en els westerns antics». «Educació és educació i política lingüística perquè a la nostra Comunitat les dos són una mateixa cosa», ha afirmat.

Segons l’opinió de Font de Mora, el valencià es troba «en una situació bona» i ha destacat que «el seu prestigi pel seu ús en les institucions públiques s’ha vist incrementat d’una manera notòria».

SENSE IMPOSICIONS

Tot i això, ha reconegut que ara el principal «repte» és «expandir també el valencià als nouvinguts que venen a la nostra terra». «Som un milió més de valencians en els últims 10 anys i es tracta que tota la gent que vinga ací visca la presència del valencià però, no com fan a altres territoris, nosaltres ho fem naturalment, sense imposicions», ha postil·lat.

Preguntat també per l’estancament de l’ús social del valencià que reflectixen enquestes com les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el conseller ha comentat que «hi ha comarques que per la seua escassetat de població són especialment sensibles als moviments migratoris i en elles es pot experimentar una disminució perquè si hi ha una aportació de gent que ve d’altres països en els primers anys, lògicament, la seua resposta és que encara no coneixen el valencià».

«Però una de les conquistes més importants —ha prosseguit— ha sigut el fet que el valencià està present més que mai en el sistema educatiu». Sobre esta qüestió, ha recordat que actualment «hi ha més 165.000 alumnes que cursen els seus estudis completament en valencià, el que suposa una realitat social molt important».

JQCV: grau superior i correcció de textos

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 17 de juliol de 2007, de la presidenta de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, per la qual es fan públiques les llistes de resultats provisionals de les proves de grau superior de coneixements de valencià, i de capacitació tècnica: correcció de textos. [2007/9.744] (docv núm. 5 564, de 26.07.2007)
– vegeu text

Publicat al BOE el decret d’aprovació del Consell de les Llengües Oficials.

Després de ser aprovat en el Consell de Ministres del 6 de juliol, el passat dia 19 va aparèixer publicat el Reial decret 905/2007, de 6 de juliol, pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat i l’Oficina per a les Llengües Oficials.

Ací en teniu l’enllaç: http://www.boe.es/boe/dias/2007/07/19/pdfs/A31373-31375.pdf