Omnipotència apresa

La imatge que projectem a la resta del món és una part de la nostra pròpia visió del món. Per això mateix resulta ben oportuna una rèplica apareguda en la llista Migjorn i enviada al Costa Blanca News, publicació valenciana en anglés per a consum internacional.

El cas és que havíem tornat a entropessar amb l’omnipotència apresa típica d’algunes persones amb inquietuds poc democràtiques i bastant depredadores, actitud que es mereix l’esmena mesurada i benhumorada de Joan-Carles Martí i Casanova.

Reproduïm tot seguit l’escrit a Migjorn (que conté la carta al Costa Blanca News), amb el permís del company Joan-Carles:

El Costa Blanca News és el setmanari degà de la Costa Blanca (diguem-ho clar, eufemisme per «província d’Alacant») i es publica des de 1971. Diuen arribar a gairebé 200.000 lectors cada setmana. El compre cada setmana. El 10 d’agost publicaren una ressenya sobre la Guia de Conversació Valencià-Anglès publicada per la Generalitat Valenciana. L’autor en diu moltes i molt grosses però les que més m’han arribat són: no és una llengua viva i tan sols ha conegut un llaurador vell que parlés valencià i el valencià no és una llengua perquè és una barreja de castellà i francès. El cas és que l’home no viu a València o Alacant sinó a la Marina!

Tan sols perquè en quede constància als arxius de Migjorn i malgrat no tenir temps per fer-vos-en una traducció en català, ara mateix, us envie la meva llarga resposta:

About the Valencian-English Conversation Guide

I am one of the few Valencian readers who very much enjoy reading their copy of the Costa Blanca News every week. As an Anglophile I do this both for professional and sentimental reasons. We also exist and I’m used to reading quaint information about Spaniards and their culture in these pages. I’ve made more than a Spanish friend chuckle whilst translating for them: «¡Estos ingleses no tienen remedio!» («There’s nothing you can do with the English!») I’m quite aware clichés exist on both sides.

The reason is quite simple. I’m fully bilingual, hold a Spanish MA degree in English Translation and Interpretation and a BA in Tourism Studies and I was brought up where the «Bush» started around Sydney.

No there weren’t any kangaroos around! Both my parents are from Elx (Elche, in Castilian) and we came back to the «homeland» when I was a teenager, ages ago. I still speak fluent Educated Australian and have no problem at all with the British dialects I hear everyday in Guardamar. Most of them are quite understandable for speakers of other English dialects! The fact is, I’ve read a book review (your «Leisure Guide», August 10, 2007) regarding the English-Valencian Conversation Guide, written by Danny Collins. I would like to thank Mr. Collins for his interest and for reviewing my language since we came back as members of the lost «Valencian Australian tribe». We all spoke (7 of us) Valencian as a first language (in my case with a slight Australian accent at that time) and I actually ended up marrying a local girl who speaks the same language which we have passed on, as a first language too, to both out teenage children who can now speak Valencian and Spanish and reasonable English and French.

Mr Collins states: «no one I know speaks Valenciano as their first language» (he then patronises again to add: «there “language”, I’ve said it except one old farmer who asked me if I liked citrons.»)

Ignorance is certainly bliss, dear Mr. Collins. Since Valencian is the first language of over 2,5 million Valencians (over half of the current regional population, which includes resident British ex-pats and other non-nationals from all over the world.) There are even huge «counties» (comarques in Valencian) where it is the first language of over 80 % of the population.

I agree most Valencians will answer «buenos días» to your «bon dia» («Good Day» in English is also similar to «Guten Tag» in German and both are Germanic). We tend to think the Brits are unable to learn any of our languages and we were taught, under more severe political regimes, that it was rude to answer in our native tongue. The fact is Valencian was the only official language here until 1707 a date we share with the Scots who are now celebrating their «300 years in the Union». Since I’ve got a few established adult British friends who speak beautiful Valencian I strongly disagree. The fact is all children learn Valencian at school and some non-native speakers even speak it in the playground or in their friends’ homes. Very much the way I learnt English as a child.

Regarding linguistics and language classification Valencian is a variation of the Catalan language very much like the relationship between the British Isles and America. The written language is almost the same. Mr Collins states that it would be too much a mixture of French and Castellano (Spanish) to be a language. There is a Latin continuum from Italy to Portugal. It’s a difficult subject and needs an essay.

No one would consider English as a German dialect, full of French and Latinate words since the Middle Ages. Shall we say English is a dialectal mixture of German and French? We certainly won’t and I strongly recommend you look up the Internet for information from your very best British scholars. Great Britain universities also happen to be a world power in thought and mind. For those of you interested please check up the Anglo-Catalan Society at: www.anglo-catalan.org You’ll be surprised to find out Catalan is widely spoken from Perpignan in southern France all the way down to Guardamar where it is still the home language of many of the locals, including the Lady Mayor herself.

«Moltes gràcies per haver-me llegit» meaning, in Catalan or Valencian: thank you for having read me.

Mr. Joan-Carles Martí i Casanova
Guardamar del Segura

Hospitals sostenibles lingüísticament

Doncs, sí , resulta reconfortant comprovar que hi ha persones que obtenen beneficis ben saludables gràcies a la gestió i als coneixements lingüístics. Això és el mercat de què sentim parlar sovint.

La notícia del Diari de Girona (21.08.2007) és la següent:

L´hospital compta amb dues traductores per informar els pacients

DDEG, FIGUERES.

L’hospital de Figueres ha contractat dues traductores per treballar al centre hospitalari per tal d’atendre els pacients estrangers. Aquestes parlen l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià i col·laboren en les tasques de comunicació entre els mateixos pacients i els metges del centre. «Trobo que està molt bé, sobretot crec que és molt important que et tradueixin totes les prescripcions que et fa el metge i també totes les recomanacions que et diu», comentava Catharina Reuter, una pacient alemanya ingressada a Figueres en declaracions a tv3.

El mateix opinava el francès Francix Goossens, qui es trobava en la mateixa situació que l’altra turista. «Reconforta trobar algú que parli la teva llengua. El mateix els deu passar als anglesos, els holandesos o a qui sigui que ve aquí de vacances, i més si no tens la família aquí amb tú», va dir.

A banda d’ajudar els pacients les traductores també són de gran utilitat per als mateixos metges. Saber si el malalt té al·lèrgia a algun medicament o preguntar-li pel seu historial clínic ja no és un problema gràcies al servei que ofereixen. Una de les traductores, Elisabeth Arques, comentava que un dels dies amb més volum de feina és el dissabte i el diumenge, moment en què el servei d´urgències acostuma a estar saturat. Elles també tradueixen el tractament a seguir per als malalts que són donats d’alta del centre.

El mercat de les llengües ací i allà

Les llengües formen part del mercat, tant pel que fa a l’ús com a la indústria que envolta l’aprenentatge i la gestió lingüística en general. Hi ha països que troben ocasions d’explotar eixos recursos. Però n’hi ha d’altres on les administracions, per motius polítics i econòmics lesius per a la seua població —però beneficiosos per a unes oligarquies—, tendixen a balafiar i danyar els recursos naturals i culturals del territori que gestionen. En eixe cas ens trobem al País Valencià (i a Espanya en general) quan es permet la destrucció dels recursos naturals i la desaparició i minorització dels recursos culturals i lingüístics.

Per exemple, darrerament hem sentit notícies dels problemes que tenien els immigrants que desconeixien «la llengua». La solució: rebien classes d’espanyol. No se’n dia res de classes de català.

En canvi, a l’Argentina han trobat una manera de fer rendible eixa riquesa que el centralisme espanyol sembla que considera un monopoli. La notícia del diai El País (19.08.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

¿Parles rioplatense?

Buenos Aires està de moda. Milers d’estudiantes viatgen cada any a la capital argentina per a aprendre castellà. La clau de l’èxit: preus assequibles i classes complementàries de tango

Jorge Marirrodriga – 19.08.2007

Cristopher és un professor irlandés que es maneja perfectament en la suavitat de l’accent argentí —oficialment denominat variant rioplatense del castellà— i per a qui paraules com remera, boliche o bondi són ja familiars. El seu primer assalt al castellà el va realitzar fa dos anys en l’espanyola Càceres i d’allí va eixir content amb la gent però desil·lusionat amb l’idioma. «Era un accent molt tancat. No entenia res». Ara ha creuat l’Atlàntic per a aprendre espanyol, igual que uns altres milers de persones que, en els últims anys, estan convertint la capital argentina en un dels focus d’ensenyament de la llengua de Cervantes.

A pesar que queda a unes vuit hores d’avió des dels Estats Units i a, almenys, dotze des d’Europa, joves i majors d’ambdues regions del món trien cada estiu Buenos Aires per a aprendre espanyol. «El boom de l’espanyol és mundial. Però ací en vivim un de doble, ja que l’Argentina està de moda, i açò explica el creixement sostingut de turisme idiomàtic. Del 2004 al 2006 va créixer un 60 %», apunta Marcelo García, president de l’Associació de Centres d’Idiomes, l’única existent a l’Amèrica Llatina. Una de les principals raons d’este creixement és el preu pel qual es pot aprendre la llengua que ja parlen 400 milions de persones en el món. Un curs intensiu de dues setmanes, amb cinc hores de classe diàries més activitats complementàries, com ara lliçons de tango, excursions i converses sobre costums argentins, ix per 200 euros, és a dir a uns cinc euros l’hora de classe en grups que mai tenen més de set alumnes.

«La majoria dels estudiants té entre 20 i 35 anys i hi ha de tot. Alguns vénen sols, altres en parella i fins i tot hi ha grups d’amics que decidixen aprendre un poc d’espanyol abans de viatjar per l’Amèrica Llatina», indica Cleia Sartori, directora de l’International Bureau of Language, una escola d’idiomes situada en ple centre de Buenos Aires, en els passadissos del qual es creuen, a més de brasilers —el país dels quals al cap i a la fi fa frontera amb Argentina—, nord-americanes, australians, italians, francesos i britànics, entre altres nacionalitats.

Simon és un fisioterapeuta australià nascut en Melbourne que aprén espanyol abans de dirigir-se a la seua pròxima destinació: Bolívia. «La veritat és que a Buenos Aires s’aprén espanyol, però es dorm poc», reconeix mentre, al seu costat, Francesco, un estudiant romà de lletres, assentix. La seua paraula favorita és boliche, és a dir: discoteca. Nega amb vehemència que els preus baixos siguen un motiu determinant a l’hora de triar l’Argentina com a destinació per a aprendre espanyol. «També conec Eivissa», argumenta. «L’explosió de l’ensenyament de l’espanyol va ser després de 2002. Clar que té a veure amb el tipus de canvi, però no és el motiu fonamental pel qual els estudiants trien Buenos Aires. Un 34 % dels estudiants diu que el preu no és determinant. Un dels atractius principals és el tango i molts també trien al país per a fer turisme d’aventura», subratlla Marcelo García.

Lleure i aventura al marge, l’estudi de l’espanyol a l’Argentina també té una via de reconeixement oficial a Europa. L’Institut Cervantes, a través de la Fundación Ortega y Gasset argentina expedix als alumnes que passen els seus exàmens el diploma d’espanyol de llengua estrangera, un títol oficial espanyol que l’any passat va ser obtingut per més d’un centenar d’alumnes.

El creixement d’estudiants d’espanyol a l’Argentina ha donat motiu al denominat «turisme idiomàtic», un sector sobre el qual han posat els seus ulls els empresaris argentins. I les raons són clares. Quan es parla d’estudiants es pensa en un menor poder adquisitiu, però la majoria d’estos turistes són persones amb ingressos, com Alexis, una novaiorquesa de 28 anys que treballa en una consultora o Sebastien, un parisenc llicenciat en història. S’estan més temps que els turistes normals en el país, entre quatre i sis setmanes. I si la seua experiència té èxit tendixen a repetir i a recomanar-la als seus amics. «El boca-orella és més eficaç que Internet», assegura Cleia Sartori.

Tal vegada siga un altre esglaó en la història de l’idioma, però l’Amèrica Llatina ja ensenya a parlar espanyol milers d’europeus.

Dades del 2005 sobre l’ús del català al País Valencià

Deu ser a causa de l’estiu: algú ha tret de la nevera un article (o una revelació extàtica, tractant-se del Consell) sobre el coneixement del valencià (que hem vist en el diari El País del 16.08.2007). Les dades són del 2005 i, pel que he vist, concorden amb les que aparegueren aquell mateix any (veg. «Dades sobre el català al País Valencià»). Tan sols sembla que quede discordant i més actual el comentari final de la Generalitat, comentari que ja vam tractar i contextualitzar en una entrada anterior («És notori que Font de Mora trau poc la llengua en valencià»).

Cal, doncs, contextualitzar les dades (insistixc: «Dades sobre el català al País Valencià»). Fet això, ací teniu la nostra versió de l’article (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Els joves entre 15 i 24 anys són els que més dominen el valencià

efe – València – 16.08.2007

Els joves d’entre 15 i 24 anys són qui més dominen el valencià, segons l’Enquesta d’ús i coneixement del valencià de 2005 de la Generalitat, que reflectix que només el 3,8 % d’este grup no l’entén, segons va informar ahir el Consell. L’enquesta revela que les persones nascudes en la dècada dels noranta i escolaritzades des de 1996, presenten un resultat «molt bo de coneixement i ús del valencià».

Les dades obtingudes en 2005 en comparació dels resultats d’anys anteriors mostren que abans eren les persones majors els grups majoritaris en l’ús i coneixement de l’idioma, mentre que ara són els joves els qui dominen totes les habilitats (comprensió, lectura, parla i escriptura).

En el grup de joves d’entre 15 i 24 anys «només el 3,8 % no entén el valencià enfront del 8,1 % del grup de 65 anys o més». El 79,2 % dels joves entén «bastant bé» o «perfectament» el valencià, el que contrasta amb el 69,4 % dels de 65 anys o més.

A més, el 56,8 % parla «bastant bé» o «perfectament» el valencià. Només l’11,2 % afirma que no el llig, enfront del 30,4 % del grup de 65 anys. Així mateix, l’anàlisi dels resultats de l’enquesta demostra que el grup que millors resultats obté en tots els aspectes del valencià és el de titulats universitaris.

«De totes estes dades es deduïx que el sistema educatiu ha aconseguit que el valencià siga una llengua que es llig i s’escriu amb normalitat», va indicar la Generalitat, que va afegir que el passat curs 169.853 alumnes van estudiar en valencià, dels quals, 122.241 pertanyien a primària, i 47.612 a secundària.

La llengua sancionada

Hi ha qui diu que vol defensar els drets dels ciutadans i per això insistix en els deures que han de complir tant els ciutadans, les empreses i les administracions públiques. Per exemple, l’etiquetatge dels productes ha de ser en unes llengües determinades, la senyalització viària també, l’ensenyament s’ha de vehicular en unes llengües o altres, el funcionariat ha de poder atendre els ciutadans (i la seua faena) en unes llengües concretes, els bars i restaurants han d’oferir i mantindre uns nivells sanitaris determinats… Tot això varia una mica (quant a les llengües i altres coses) d’uns llocs a uns altres al llarg de la Unió Europea (i a la resta del món!). El que no sol variar tant és el fet que quan no es complixen els deures, hi ha sancions.

Curiosament —eufemisme—, al País Valencià les sancions són una cosa arbitrària o discrecional, tant pel que fa a qüestions lingüístiques o com a la mort de treballadors i ciutadans: l’administració autonòmica —on la professionalitat és vigilada i reprimida políticament— no sol protegir els drets dels ciutadans, sinó els interessos polítics i propagandístics del partit del govern actual (pp). Això es fa extensiu, a la resta dels àmbits de representació política que tenen capacitat de gestió i, pitjor encara, afecta individus que pertanyen tots els partits polítics.

Per exemple, algunes persones en Esquerra Unida obliden que les actes de diputats són personals, tot i la contradicció i el greuge que patim en haver-los d’elegir en llistes partidàries tancades. Un altre exemple és la Direcció General d’Administració Autonòmica, que amenaça —primer— i acaba posant recursos contra les relacions de llocs de treball municipals que inclouen el requisit lingüístic, a pesar que haja estat fixat tècnicament i seguint la doctrina dels tribunals (tsj o tc).

Tota esta tirallonga pretenia emmarcar la notícia del diari Avui (12.08.2007):

Sancionades 170 empreses el 2006 per no utilitzar el català

| En 150 inspeccions, a més de la infracció lingüística s’hi van detectar altres irregularitats | Des del 2003 s’han posat 313 sancions | Consum diu que prioritza primar el foment del català per davant de les multes

Sònia Pau

L’Agència Catalana de Consum (ACC) va sancionar l’any passat 170 establiments o empreses per incomplir la llei de política lingüística. En la majoria de casos, l’incompliment és per no tenir els rètols, els fulls de reclamació, el llistat de preus o la carta, si es tracta d’un restaurant, en català. També hi va haver empreses sancionades per no tenir contractes en aquesta llengua, quan les mancances lingüístiques es van detectar en el sector immobiliari. La Generalitat va recaptar per aquest concepte més de 48.625 euros al llarg del 2006.

En 105 casos, però, els establiments o negocis multats no estaven fora de la llei només en qüestions de llengua, sinó que van haver de pagar multes per més d’un concepte. Segons el balanç de Consum, per tant, únicament 65 dels expedients, que signifiquen el 6,8% del total, es van resoldre amb sanció únicament per qüestions de llengua. De fet, segons una portaveu de Consum, la mitjana és d’unes quatre infraccions per expedient.

La mateixa portaveu va destacar que només es van cobrar 48.625 euros per no fer servir el català tal com marca la llei, mentre que el volum total recaptatori per altres irregularitats en matèria de consum supera els 2,5 milions d’euros. És a dir, que les sancions lingüístiques no superen el 2% de les multes de Consum.

El 2005 es van posar 119 sancions en matèria lingüística, mentre que l’any anterior n’hi havia hagut 22 i el 2003 dues, segons la resposta del conseller d’Economia, Antoni Castells, de qui depèn Consum aquesta legislatura, a una pregunta del grup parlamentari del PP. En la mateixa resposta, Castells assegura que la voluntat del govern és «convèncer, incentivar i motivar, abans que sancionar».

Des de Consum, insisteixen en la necessitat de fer pedagogia sobre la llei del català i, a més, per eliminar qualsevol sospita sobre una possible persecució del castellà indiquen que el control del compliment de la llei en aquesta matèria és exactament el mateix que es fa en els altres aspectes que afecten els drets bàsics dels consumidors. Un inspector de Consum vigila la llengua dels rètols, però també que l’establiment tingui fulls de reclamació, que l’etiqueta d’uns pantalons indiqui com s’han de rentar i que les joguines vagin amb les corresponents instruccions.

Castells i els empresaris

La norma lingüística va ser un dels temes d’una reunió del conseller Castells amb empresaris celebrada al juny. El consellers els va prometre aplicar-la de forma «ponderada» i sense pressions en matèria d’etiquetes i rètols, per primar les mesures de foment del català per davant de les sancions.

Ajudes a empreses i entitats locals

El cidaj, pel que fa a la nostra dependència lingüística, ens envia la informació següent:

RESOLUCIÓ de 23 de juliol de 2007, de la secretària autonòmica d’Educació, per la qual es concedixen ajudes econòmiques per les empreses, comerços i indústries, radicades en la Comunitat Valenciana, per a la realització d’activitats de promoció de l’ús del valencià en 2007. [2007/10000] (docv núm. 5 570, de 03.08.2007)
– vegeu text

RESOLUCIÓ de 26 de juliol de 2007, de la secretària autonòmica d’Educació per la qual es concedixen ajudes econòmiques destinades a ajuntaments i mancomunitats de municipis que realitzen activitats de promoció de l’ús del valencià durant l’any 2007. [2007/10132] (docv núm. 5 570, de 03.08.2007)
– vegeu text

Publicat al BOE el decret d’aprovació del Consell de les Llengües Oficials.

Després de ser aprovat en el Consell de Ministres del 6 de juliol, el passat dia 19 va aparèixer publicat el Reial decret 905/2007, de 6 de juliol, pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat i l’Oficina per a les Llengües Oficials.

Ací en teniu l’enllaç: http://www.boe.es/boe/dias/2007/07/19/pdfs/A31373-31375.pdf

Un estat massa singular

En el diari El País (27.07.2007) aparegué un article d’Albert Branchadell que comentava la creació d’un consell estatal de llengües oficials (veg. dtl, 07.07.2007). Hem trobat també que comentava eixe article i altres coses Ramon Bassas, «entusiasta seguidor d’Albert Branchadell», en el seu bloc.

L’article d’Albert Branchadell (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és el següent:

¿Plural o singular?

En el seu discurs en el debat de política general entorn de l’estat de la nació, José Luis Rodríguez Zapatero no va utilitzar ni una sola vegada l’expressió «Espanya plural», que tant s’estimava en altre temps. Va ser el portaveu d’Esquerra Republicana en el Congrés, Agustí Cerdà, el primer en utilitzar-la, només per a retraure al president del govern que la seua Espanya plural «acaba sent tan singular com la del Partit Popular». En la seua rèplica, Zapatero va rebutjar el debat nominalista: «Deixem de fer tants baptismes i anem a les coses funcionals, reals i de contingut».

En el primer consell de ministres després del debat de política general, el govern va aprovar una cosa funcional, real i de contingut: el reial decret pel qual es creen el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat i l’Oficina per a les Llengües Oficials, la finalitat de les quals és garantir que els ciutadans de les comunitats autònomes amb una llengua oficial pròpia puguen dirigir-se a l’administració general de l’estat en esta llengua. No es tracta d’una simple baula en el desenvolupament de l’Espanya plural, sinó d’un glaó indubtable, una veritable fita que per ventura mereix el qualificatiu d’«històric». La primacia del castellà ha estat un dels senyals d’identitat de l’estat-nació espanyol que va assentar les seues bases després de la Guerra de Successió, es va erigir com a tal al llarg del segle xix i va arribar el paroxisme durant la dictadura de Franco, la política territorial de la qual, per dir-ho així, es resumix en la coneguda frase pronunciada en el fragor de la guerra: «El caràcter de cada regió serà respectat, però sense perjudici per a la unitat nacional, que la volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat, l’espanyola». La constitució de 1978 va posar una fi relativa a esta seqüència històrica: fi, perquè va reconéixer les «altres llengües espanyoles» i va establir la seua oficialitat en les comunitats autònomes; però relativa, perquè va mantenir el castellà com a llengua exclusiva de l’estat.

El reial decret aprovat el passat 6 de juliol, doncs, ve ni més ni menys que a completar el tancament d’eixa seqüència històrica: el castellà va a seguir sent l’única llengua espanyola oficial de l’estat, però, més enllà de les proclames jurídiques, l’administració general de l’estat acollirà en el seu si les altres llengües espanyoles com no havia fet abans cap administració de l’Espanya moderna. Per a aquells que encara creuen que l’unilingüisme és una condició necessària per al funcionament (o fins i tot l’existència) d’una comunitat política, la iniciativa del govern suposa una reculada històrica en tota regla, a més d’un germen de disgregació irremeiable. Però eixa argumentació no pot tenir molt crèdit en un estat membre de la Unió Europea, una organització que funciona raonablement bé a pesar de (o hauria de ser «a causa de»?) reconéixer ni més ni menys que 23 llengües oficials.

El reial decret del 6 de juliol està en la lògica de l’estatut de Catalunya, l’article del qual 33.5 establix el dret dels ciutadans catalans a relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d’àmbit estatal. Un criteri pràctic per a distingir plurals de singulars consistix a verificar l’actitud respecte d’esta disposició. En el seu recurs d’inconstitucionalitat contra l’estatut, el Partit Popular sosté que el dret establit simplement «no existix» pel que fa a la relació amb institucions estatals no radicades en el territori de Catalunya, atesa l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística ―un argument irremeiablement fals, en la mesura que està reglamentàriament establit des de fa 13 anys que els ciutadans espanyols poden dirigir-se per escrit en «les altres llengües espanyoles» al senat, una institució estatal certament no radicada a Catalunya―. (Reflexió òbvia: si un simple reglament pot instituir drets que desborden «l’estricta territorialitat de la cooficialitat lingüística», com no ho podia fer una llei orgànica de l’estat?). En el bàndol plural, les coses són bastant distintes. El famós dictamen sobre l’estatut encarregat pel psoe a quatre catedràtics de dret constitucional ni tan sols esmenta l’assumpte; en el seu escrit d’esmenes, el grup parlamentari socialista del congrés es cenyí a una qüestió de matís, sense posar en dubte la legitimitat del dret a relacionar-se en català amb els òrgans constitucionals i jurisdiccionals d’àmbit estatal.

Ara bé, la inesperada llum del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en la recta final de la legislatura no canvia les ombres que han caracteritzat una gestió ambivalent pel que fa a la diversitat lingüística d’Espanya. En 2005, el comité d’experts que supervisa l’aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries considerava que a Espanya seguia sent necessari «crear consciència sobre les llengües regionals o minoritàries», ja que «els mitjans de comunicació espanyols a penes atenen la diversitat lingüística del país, i la majoria de la població castellanoparlant i, especialment, les comunitats autònomes no afectades no són conscients que Espanya és un país plurilingüe». Dos anys després, el redoblament d’esforços que recomanava el comité d’experts per a pal·liar el dèficit assenyalat és literalment imperceptible. De fet, el govern ha dedicat la legislatura a ignorar la majoria de mesures sobre pluralisme lingüístic que el congrés li va instar a aplicar en 2004, una de les quals era precisament «fomentar un coneixement general de la realitat pluricultural i plurilingüe de l’estat espanyol». Això sí, els qui exigixen més pluralitat a José Luis Rodríguez Zapatero, com ara Agustí Cerdà, haurien de predicar amb l’exemple en la seua pròpia casa. En 2005, el comité d’experts abans esmentat assenyalava que també era necessari «millorar la comprensió mútua per a promoure les virtuts del plurilingüisme i de la diversitat lingüística i, en els grups lingüístics tant majoritaris com minoritaris, la idea fonamental d’una coexistència pacífica i harmoniosa». Malament es contribuïx a eixa idea fonamental quan s’invoca la «guerra lingüística» contra el castellà, tal com va fer recentment el secretari general d’Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, en una al·locució estrictament insensata.

La gestió lingüística transversal

No fa massa ens assabentàvem a través del diari El País (30.06.2007) que «El valencià baixa un escaló en el nou organigrama», segons el periodista J. G. del M. Com que sabem que al País Valencià això va com va i no són els escalons el que importen, en general, no cal que ens acalorem més del compte, o del que tenim costum.

En canvi, a les Illes Balears sí que hi ha un pacte de progrés de partits amb un altre tarannà, suposadament, i potser l’article de Jaume Corbera (Diari de Balears, 23.07.2007) sí que ens pot ser més interessant, pel que té d’actualitat allà i de futur (i record, inclús) ací:

Responsabilitat col·lectiva

Quan el 1999 es va constituir el govern del Pacte de Progrés, era la primera vegada en la nostra història que un govern autòcton dedicava uns recursos humans i econòmics a la promoció de la llengua catalana (deixant de banda l’acció limitada d’alguns consells insulars).

Abans això no havia succeït mai: fins al 1715, perquè la llengua catalana no necessitava promoció governamental, sent la llengua normal del govern i del país; després de 1715 i fins a 1982, perquè no teníem govern autòcton, i en canvi sí que hi havia un govern extern que ens controlava i destinava recursos per a marginar la llengua catalana; des de 1982, perquè el (mini) govern autòcton sorgit de l’Estatut d’ (poca) Autonomia no s’interessava gens per la llengua catalana i, encara que existís una Llei de Normalització Lingüística des de 1986, no feia res per a promoure-la, tot i ser conscient de la persecució a què havia estat sotmesa.

4 anys d’esforços limitats per a redreçar una situació causada per 267 anys de patiment! Només varen ser quatre anys, però l’entusiame dels responsables de l’àrea encarregada, amb en Joan Melià al capdavant, varen aconseguir recuperar una certa dignitat per a la nostra llengua i fer-la un poc més present dins la nostra societat, sense, però, arribar a treure-la totalment de la marginalitat, sobretot a molts de barris urbans poblats de forasters i a urbanitzacions poblades d’estrangers (i ja ens entenem, amb aquesta terminologia).

Els quatre anys darrers han estat un retrocés clar en aquesta qüestió, amb una tornada al no-fer-res característic de l’anterior època popular, per molt que hi hagués un senyor que cobrava sota el pompós títol de «Director General de Política Lingüística»…

Ara se’ns obre una nova oportunitat, amb aquest segon govern no comandat pels mateixos de sempre, però per a aprofitar-la al màxim no es pot caure en el mateix error en què va caure el govern «de progrés» anterior: no es pot confinar la política lingüística a una direcció general d’una conselleria, i la resta del govern desentrendre-se’n. La penosa, llarga i difícil tasca d’intentar la normalització de la llengua catalana ha de ser una empresa de tot el Govern; més encara, de totes les institucions generals, insulars i locals, i no s’ha de deixar més només sota la responsabilitat d’una Direcció General. La responsabilitat de la recuperació de la normalitat del català hauria de ser equivalent, com a mínim, a la de la sanitat, el medi ambient, l’ensenyament, l’economia, el comerç, el turisme… De fet, més encara: des del moment que la llengua és un element social bàsic (sense la llengua no existirien les relacions socials), la llengua pròpia d’aquest país (l’única llengua pròpia) hauria de ser considerada com un assumpte prioritari de tot el Govern i quedar directament lligada a Presidència.

Allò que és inacceptable és que la normalitat del català sigui una petita responsabilitat sectorial, que ni tan sols compromet els consellers; i que mentre un Director General, amb molt bona voluntat i recursos limitats, fa allò que pot per a incidir dins la societat a favor de la nostra llengua, els membres del Govern se’n preocupin poc o, fins i tot, com fa la consellera portaveu, s’expressin públicament en castellà. És com si permetessin cent noves urbanitzacions i al mateix temps tenguessin un subordinat fent petits plans de preservacions parcials d’un grapat de sementers.

Les estacions i l’AVL

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) té preocupacions de detall i de prestigi. Potser som líders en extravagància, segons el Tribunal Constitucional, però el camí iniciat per l’avl, contràriament, no és gens extravagant. Ja posats, esperem que siga sistemàtic.

La notícia que ens ha oferit Vilaweb (18.07.2007) és la següent:

L’AVL demana a Ferrocarrils de la Generalitat retolar en valencià el nom de totes les estacions de metro

VALÈNCIA, 18/07/2007 (EUROPA PRESS)

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha proposat a Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) que es retolen en valencià els noms de totes les estacions de metro. L’ens normatiu ha realitzat esta sol·licitud després d’un informe elaborat per la Secció de Toponímia que conclou que «els noms de les estacions de metro tenen un alt grau de correcció, tot i que en determinats casos cal fer algunes modificacions perquè els rètols siguen tots en valencià».

Els casos «més clars», segons l’AVL, són aquells en què el nom, actualment retolat en castellà, no planteja cap problema d’identificació en la forma valenciana, com és el cas d’Aragón (Aragó), Ayora (Aiora) o Realón (el Realon), han assenyalat fonts de l’entitat en un comunicat.

En un segon grup, l’Acadèmia proposa a FGV que retole amb doble denominació les estacions que actualment estan només en castellà «perquè la forma valenciana no és molt coneguda», segons la companyia de transport. L’objectiu seria vehicular el nom en valencià i poder deixar-lo com a forma única en un futur, han apuntat.

Dins d’este segon bloc hi ha estacions com Alameda (l’Albereda), Fuente del Jarro (Font del Gerro), Serrería (la Serradora) o Marítim-Serrería (el Marítim-la Serradora).

Finalment, l’AVL establix un tercer grup on caldria posar únicament l’article inicial o la preposició corresponent perquè la denominació fora totalment valenciana, i no com fins ara.

Els casos més significatius serien les retolacions de les estacions d’Amistat (l’Amistat), Empalme (l’Empalme), Fira València (Fira de València), Hospital (l’Hospital) i Masies (les Masies), entre d’altres. Totes estes propostes ja han estat tramitades i enviades a la companyia de Ferrocarrils de la Generalitat.