Font de Mora Turón torna a traure la llengua

gpons-fonttrauenlallengua.jpg
Seguint amb la màxima que la realitat no et xafe un bon titular, el conseller Font de Mora fa titulars, però no millora la realitat. Certament, l’alegria és seua, no sabem si pel titular o, al capdavall, per la realitat, en què les dades no deixen de mostrar la minorització del valencià. El pesar és, doncs, nostre únicament. I l’esforç perquè la realitat supere les patètiques xifres amb què tant gaudix Font de Mora, és de tota la ciutadania valenciana que realment «trau» la llengua en la seua vida diària —a pesar que li la traguen més del que hauria de ser democràticament esperable des de les poltrones públiques.

Com que no ens hem aclarit massa entre les dades que diuen que ha dit Font de Mora (Conxa Gómez i Vicent Satorres) en Vilaweb, El País i Levante, hem refet els quadres, per poder vore-ho tot més clar.

Amb tot, cal dir que les dades periodístiques i les de les enquestes reals no ens quadren, ja que en el cas de la comparativa amb l’any 1993, les dades de les amistats, desconeguts, comerç i grans superfícies no corresponen als que parlen en valencià en 1993, sinó al que parlen les dos llengües indistintament.

Finalment, i abans de passar a les dades, no volem oblidar un últim comentari de «gran profunditat» humana i racional (podeu llegir-ho unint la conjunció al substantiu):

En este sentit, ha criticat que Catalunya «sembla que vol imposar» la llengua al pati del col·legi i ha afegit que «com jo em vaig quedar tan cremat quan en el franquisme no em deixaven parlar valencià al pati del col·legi, no vull ni pensar en mesures d’este tipus». Segons la seua opinió, «sense estes actuacions impositives» i «sense encotillar la vida d’una persona, es pot arribar als mateixos objectius, que al final, són de respecte i extensió de la llengua», ha acabat.

És a dir, que troba l’ocasió de «preocupar-se» per un fet que desconeix —li «sembla»— i que sabem que només respon a l’estratègia d’alimentar la fantasia pepera, tal com feia el no-do quan el franquisme, com ell també deu recordar. En canvi, no troba raons per a comentar les agressions als drets lingüístics documentades que s’esdevenen amb alguns policies municipals de València, amb alguns membres de la Guàrdia Civil a Ondara… Per exemple, quan un director general de l’administració del Consell no atén en valencià [dtl] —esta, potser no la sap, perquè no l’hem registrada com a denúncia, però el cas és que és real—: seria una imposició ¿o només hi ha imposició és depenent de la llengua i no dels drets dels ciutadans? Passem a les dades:

Enquesta de la ciutat de València 1993-2006 (1.111 persones, desembre 2006)

Dades totals de l’alumnat de València: Consell escolar municipal (informe d’escolarització 2005-2006 – PSOE València)

Elaboració: Boronat Cogollos, a partir dels mitjans esmentats i d’acord dades anteriors.
2006
Alumnat total 89.280
Alumnat en valencià 12.946
Percentatge 14,5
ESO 3.433
Percentatge (sobre l’alumnat en valencià) 26,5
Alumnat PV 719.419
Alumnat en valencià 169.853
Percentatge 23,5
Percentatges 1993 2006
entén 89,7 79,9
sap parlar 54,4 56,3
sap llegir 48,1 57,5
sap escriure 18 40,3
parla a casa 15 17,1
→ en espanyol 60,5 72,5
→ indistintament 6,1 10,4
amb amistats 13,4* 18,1
amb desconeguts 12,2* 21,2
al comerç 10,3* 21,2
a les grans superfícies 8,7* 19,3
a la faena 58,06** 64,1
Veu normal el valencià 30,4 42
* Indistintament. Suposem que les dades del 2006 responen també a eixa modalitat.
** Sempre en espanyol. Suposem que la dada del 2006 respon també a eixa modalitat.
Entre 15-24 anys
(València) any 2006
entén 88,5
sap parlar 75
sap llegir 86
sap escriure 75
País Valencià any 2005
entén 96,2
sap parlar 84
sap llegir 88
sap escriure 78

Les llengües i els mitjans públics: ETB

Com que pel País Valencià no estem molt allà en la qualitat dels mitjans d’informació públics —ni quant a contingunts ni quant a qualitat lingüística—, les polèmiques i els debats que es donen sobre el este tema en altres espais comunicatius ens poden mostrar coincidències i divergències quant a dèficits. A més, ens poden mostrar que hi ha debats possibles sobre el tema que no són «permesos» per ací pel control polític d’una activitat que hauria de tindre un control professional i social.

Reproduïm un article d’Henrike Knörr sobre la televisió basca (El País, 06.09.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Les llengües i ETB

Henrike Knörr 06.09.2007

El 19 d’agost passat, Luisa Etxenike va publicar en estes pàgines un interessant article titulat «Torcidos lingüísticos». Assenyalava l’autora els errors comesos en la televisió pública basca pel que fa a la llengua castellana, posant exemples sentits i vists (sobreimpresos), com «desbastador incendio», «axfisiados», etcètera.

La llista, per descomptat, podria allargar-se molt. Es senten pronunciacions descurades i no adequades a eixe nivell (no parlem de la llengua del carrer o de la taverna) com ara «consihnas», «empleào», etcètera. Però ¿i si contemplem els errors comesos en la nostra altra llengua oficial, l’èuscar? La llista seria encara més llarga. En els últims dies he vist sobreimprés «Arrayoz» (en lloc de Arraiotz), «Sokoa» (per Zokoa) i he sentit certes pronunciacions desgraciades, per exemple una altra vegada «Biriatú» (per Biriátu), o «Jaurgain», amb la jota espanyola per a referir-se a aquest insigne investigador suletí.

Ara bé, açò no té remei. eitb ha demostrat durant anys que no es pren de debò —o que no hi dóna la importància deguda—, el bon ús de les dues llengües oficials. Ha estat impossible establir un veritable servei lingüístic en eixa casa (que és un ens públic, no ho oblidem), i l’única cosa que s’ha fet és posar alguns pegats, tirant mà d’algunes persones i tres o quatre cursets. Molt, però que molt lluny, del que es necessita.

D’esta trista història, jo en podria parlar amb alguna extensió. En el temps que vaig ser conseller de eitb, presentat per Euskaltzaindia i votat pel parlament, vaig tractar d’organitzar una comissió lingüística que s’ocupara de la cura d’ambdues llengües. Vaig proposar alguns noms, tant dins del camp del castellà com de l’èuscar, i fins i tot la llista dels professionals vascólogos va passar pel ple d’Euskaltzaindia. Però quan tot estava ja preparat, el llavors sotsdirector, Julián Beloki, i Miren Azkarate, en aquell temps encarregada d’eixa parcel·la, es van oposar rotundament al pla, en una entrevista que vam tenir els tres l’1 de març del 2001. Com no tinc ganes de barallar-me en ambients hostils ni convéncer a qui no vol escoltar, ahí ho vaig deixar, pensant que, a més, prompte acabaria el meu mandat en aquell consell d’administració. Tal com vaig escriure en acomiadar-me, allò és més aviat una administració de consells, pel capritx de la direcció d’eitb. La mateixa direcció que va creure excessiva la meua proposta de comprar llibres bàsics de consulta, com ara enciclopèdies i manuals. Recorde molt bé una visita que vaig fer a Euskadi Irratia en Donostia: el buit de bibliografia era clamorós.

Probablement vindran temps millors. Potser vindran altres persones que es faran càrrec de la gravetat i importància de l’assumpte. Entretant, i sempre amb el major respecte cap als bons professionals, que n’hi ha en eitb, haurem de patir els disbarats lingüístics, els quals tenen a veure en gran part amb un nivell cultural pobríssimo d’alguns redactors i locutors. No coneixen el país com deurien. No els sona el més elemental, ni les Bardenas (que no «Bàrdenas») ni Garazi ni Kuartango (vall alabesa de 20 pobles que solen denominar «localitat»…).

De la nostra història, com és evident, poc és el que en saben. I ningú els ha dit que existix el nivell de llengua, de tal manera que odontòleg, dentista i arrencaqueixals no es poden usar indistintament, i tampoc en èuscar «bikain» i «dexente». Així les coses, vaja vosté a dir-los que pronuncien correctament Mendizorrotza, sense lliurar-se a la pronunciació castellana Mendizorroza. En fi, no demanem més, perquè seria demanar impossibles, per exemple pronunciar correctament Mozart (que ha de sonar «Motzart», és clar), o Saunier-Duval, i no a l’espanyola («Sa-u-niér»), com tampoc maglia (rosa), que qualsevol sap es pronuncia «malla».

I una última qüestió. ¿Ha plantejat algú la necessitat de logopedes? És este un assumpte molt delicat, però cal abordar-lo. La necessitat és evident. Assenyalar noms no és bonic. Però alguna cosa cal fer. Sens dubte, amb uns altres caps en eitb.

Henrike Knörr és director d’Investigació d’Euskaltzaindia i catedràtic de la Universitat del País Basc.

Vora un 80% dels alumnes del País Valencià no estudia en valencià

Sembla que finalment ens ensenyarem les dades —les mateixes dades— de memòria. I això que són més aviat una mostra vergonyosa de la gestió del govern del PP valencià, ja que al cap de vint anys hi ha quasi un 80 % d’alumnes valencians que no estudien en valencià i, per tant, vora una quinta part que sí que sembla que ho puga fer.

Sabem que eixe 20 % són la mesura de l’èxit per als dirigents actuals del PP —atés que l’esbomben tan sovint—, i això s’explica perquè són capaços d’embolicar qualsevol frau, deficiència o imprudència greu (fins i tot amb resultat de mort) en un paper d’amenaça agredolça: «¡Ho haguérem pogut fer pitjor!» I tenen molta raó. Al capdavall, el seu programa deu ser la minorització constant i permanent del català al País Valencià. Altrament, no s’entén que no proposen mesures per a arribar a la totalitat de la població. Bé, o sí que s’entén. I, certament, d’acord amb el seu programa, han intentat fer-ho «molt millor»!

Quant al continu refregir de les dades sobre el 20 %, a causa de l’estiu o d’exigències polemitzadores, es pot observar en diverses entrades del dtl:

L’última, per ara, de la sèrie és del diari El País (27.08.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Una quarta part dels alumnes estudia en valencià després de 24 anys de Llei d’ús

170.000 joves no universitaris cursen en llengua autòctona sobre un total de 720.000

F. B. – València – 25.08.2007

El percentatge d’estudiants no universitaris que va realitzar els seus estudis el curs passat en la línia en valencià es va situar en un 23,5 %. De manera que menys d’una quarta part de l’alumnat (169.853 alumnes sobre un total de 719.419, segons dades de la Conselleria d’Educació) va estudiar en la seua llengua autòctona 24 anys després de promulgar-se la Llei d’ús i ensenyament del Valencià. El director general d’Ordenació i Centres Docents, Josep Vicent Felip, va emetre ahir un comunicat triomfalista que destaca el creixement del 129 % en el nombre d’alumnes en valencià des de 1996.

La implantació del valencià en l’escola avança a un ritme que és objecte d’oberta divergència entre l’administració, que la considera «molt ferma», i els principals agents socials implicats en la promoció i defensa de la llengua autòctona, que ho qualifiquen «de molt lent». L’altra cara de la moneda és l’extensió de l’ús social del valencià, que es troba en un estat «insatisfactori», segond l’estudi comparatiu realitzat per la Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’organisme normatiu ha sol·licitat en diverses ocasions la signatura d’un «nou pacte cívic pel foment del valencià» amb la finalitat de superar la situació.

Malgrat tot això, l’aposta pel valencià en l’ensenyament obligatori (fins als 16 anys) és «ferma» i les dades sobre el seu increment «així ho indiquen», segons el comunicat emés ahir per la Conselleria d’Educació. «En percentatge [en el curs] 1985-1986 només un 1,5 %, és a dir, 10.611 alumnes estudiaven en valencià; en 1995-1996 la xifra va augmentar a un 10,6 %, és a dir, 74.277 estudiants i en l’actualitat són 169.853 els que s’han decantat per este tipus d’ensenyament, és a dir, un 129 % més i són 1.013 els centres que la impartixen». Felip va destacar el creixement que ha experimentat el valencià des de l’arribada al govern de la Generalitat del PP en 1995.

A més, prosseguix el comunicat, les dades d’ús del valencià entre els estudiants també «són molt positives». El 76 % dels escolars d’entre 10 i 14 anys sap parlar valencià perfectament; el 93 % l’entén, el 74 % el llig i el 54 % l’escriu de manera habitual.

«L’objectiu del Consell és que els alumnes valencians, al finalitzar l’ensenyament obligatori tinguen, no només un domini del valencià, que és un dels nostres senyals d’identitat, sinó també del castellà i d’una llengua estrangera que facilite la mobilitat i la formació per tota la Unió Europea», assenyala el director general d’Ordenació i Centres Docents.

El comunicat d’Educació recorda l’existència del Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV), dirigit a escolars valencianoparlants que residixen en zones de predomini lingüístic valencià i la llengua principal en el procés d’ensenyament-aprenentatge és el valencià; el Programa d’Immersió Lingüística Voluntària (PIL), dissenyat per a estudiantes no valencianoparlants, les famílies de les quals opten voluntàriament per una escola en valencià; i, finalment, el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), en el qual la llengua d’aprenentatge és el castellà llevat d’algunes àrees que són impartides en valencià.

El sindicat majoritari de l’ensenyament preuniversitari a la Comunitat Valenciana, l’STEPV, té una opinió molt diferent. Considera que el comunicat d’Educació respon a una estratègia de propaganda, perquè oculta que el creixement en el nombre d’estudiants es deu fonamentalment al creixement vegetatiu i no a l’increment de l’oferta per part de l’administració. Explica Vicent Maurí, de l’STEPV, que l’augment reflectix també l’obligació de l’administració d’implantar el valencià en cursos successius després de la inscripció, per exemple, en Primer de Primària, cosa que multiplica el nombre total. Però incidix que el govern del PP a penes oferix més línies en valencià des que Fernando Vilallonga va deixar de ser conseller d’Educació en 1997. «No hi ha una política de promoció del valencià per part de l’administració», funció que passen a ocupar el professorat i col·lectius socials com Escola Valenciana.

A més, agrega l’STEPV, es passa per alt el greu problema que es produïx quan l’alumne acaba l’ensenyament obligatori i no pot prosseguir els seus estudis en valencià en el Batxillerat i en els cicles formatius perquè no hi ha prou oferta.

Omnipotència apresa

La imatge que projectem a la resta del món és una part de la nostra pròpia visió del món. Per això mateix resulta ben oportuna una rèplica apareguda en la llista Migjorn i enviada al Costa Blanca News, publicació valenciana en anglés per a consum internacional.

El cas és que havíem tornat a entropessar amb l’omnipotència apresa típica d’algunes persones amb inquietuds poc democràtiques i bastant depredadores, actitud que es mereix l’esmena mesurada i benhumorada de Joan-Carles Martí i Casanova.

Reproduïm tot seguit l’escrit a Migjorn (que conté la carta al Costa Blanca News), amb el permís del company Joan-Carles:

El Costa Blanca News és el setmanari degà de la Costa Blanca (diguem-ho clar, eufemisme per «província d’Alacant») i es publica des de 1971. Diuen arribar a gairebé 200.000 lectors cada setmana. El compre cada setmana. El 10 d’agost publicaren una ressenya sobre la Guia de Conversació Valencià-Anglès publicada per la Generalitat Valenciana. L’autor en diu moltes i molt grosses però les que més m’han arribat són: no és una llengua viva i tan sols ha conegut un llaurador vell que parlés valencià i el valencià no és una llengua perquè és una barreja de castellà i francès. El cas és que l’home no viu a València o Alacant sinó a la Marina!

Tan sols perquè en quede constància als arxius de Migjorn i malgrat no tenir temps per fer-vos-en una traducció en català, ara mateix, us envie la meva llarga resposta:

About the Valencian-English Conversation Guide

I am one of the few Valencian readers who very much enjoy reading their copy of the Costa Blanca News every week. As an Anglophile I do this both for professional and sentimental reasons. We also exist and I’m used to reading quaint information about Spaniards and their culture in these pages. I’ve made more than a Spanish friend chuckle whilst translating for them: «¡Estos ingleses no tienen remedio!» («There’s nothing you can do with the English!») I’m quite aware clichés exist on both sides.

The reason is quite simple. I’m fully bilingual, hold a Spanish MA degree in English Translation and Interpretation and a BA in Tourism Studies and I was brought up where the «Bush» started around Sydney.

No there weren’t any kangaroos around! Both my parents are from Elx (Elche, in Castilian) and we came back to the «homeland» when I was a teenager, ages ago. I still speak fluent Educated Australian and have no problem at all with the British dialects I hear everyday in Guardamar. Most of them are quite understandable for speakers of other English dialects! The fact is, I’ve read a book review (your «Leisure Guide», August 10, 2007) regarding the English-Valencian Conversation Guide, written by Danny Collins. I would like to thank Mr. Collins for his interest and for reviewing my language since we came back as members of the lost «Valencian Australian tribe». We all spoke (7 of us) Valencian as a first language (in my case with a slight Australian accent at that time) and I actually ended up marrying a local girl who speaks the same language which we have passed on, as a first language too, to both out teenage children who can now speak Valencian and Spanish and reasonable English and French.

Mr Collins states: «no one I know speaks Valenciano as their first language» (he then patronises again to add: «there “language”, I’ve said it except one old farmer who asked me if I liked citrons.»)

Ignorance is certainly bliss, dear Mr. Collins. Since Valencian is the first language of over 2,5 million Valencians (over half of the current regional population, which includes resident British ex-pats and other non-nationals from all over the world.) There are even huge «counties» (comarques in Valencian) where it is the first language of over 80 % of the population.

I agree most Valencians will answer «buenos días» to your «bon dia» («Good Day» in English is also similar to «Guten Tag» in German and both are Germanic). We tend to think the Brits are unable to learn any of our languages and we were taught, under more severe political regimes, that it was rude to answer in our native tongue. The fact is Valencian was the only official language here until 1707 a date we share with the Scots who are now celebrating their «300 years in the Union». Since I’ve got a few established adult British friends who speak beautiful Valencian I strongly disagree. The fact is all children learn Valencian at school and some non-native speakers even speak it in the playground or in their friends’ homes. Very much the way I learnt English as a child.

Regarding linguistics and language classification Valencian is a variation of the Catalan language very much like the relationship between the British Isles and America. The written language is almost the same. Mr Collins states that it would be too much a mixture of French and Castellano (Spanish) to be a language. There is a Latin continuum from Italy to Portugal. It’s a difficult subject and needs an essay.

No one would consider English as a German dialect, full of French and Latinate words since the Middle Ages. Shall we say English is a dialectal mixture of German and French? We certainly won’t and I strongly recommend you look up the Internet for information from your very best British scholars. Great Britain universities also happen to be a world power in thought and mind. For those of you interested please check up the Anglo-Catalan Society at: www.anglo-catalan.org You’ll be surprised to find out Catalan is widely spoken from Perpignan in southern France all the way down to Guardamar where it is still the home language of many of the locals, including the Lady Mayor herself.

«Moltes gràcies per haver-me llegit» meaning, in Catalan or Valencian: thank you for having read me.

Mr. Joan-Carles Martí i Casanova
Guardamar del Segura

Joan Carles I, exclusivament en espanyol

Ens informa Vilaweb (22.08.2007) que el Ministeri d’Educació i Ciència ha aprovat les normes per a expedir els títols universitaris de màster i doctor:

Els títols de màster i doctor ja es poden expedir des d’avui en llengua catalana

EFE. Madrid

El Ministeri d’Educació i Ciència aplicarà avui l’ordre que estableix les noves normes per expedir els títols universitaris oficials de màster i doctor d’acord amb les línies generals de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Com a principal novetat, els títols podran estar redactats en altres llengües oficials, a més del castellà.

L’ordre, que va ser publicada ahir en el BOE, tan sols aborda la regulació necessària per expedir els nous títols oficials de màster i doctor que van començar a impartir-se el curs passat, ja que el començament efectiu dels ensenyaments de grau universitari no entrarà en vigor fins al curs 2008/09.

La qüestió és que podeu trobar l’ordre en la secció de legislació lingüística del web Eines de Llengua, i que podreu comprovar que si per una banda corregixen la discriminació lingüística en l’emissió dels títols en introduir les llengües de l’estat, en canvi, se’ls escapa un tic totalitari espanyolista:

La leyenda «Juan Carlos I, Rey de España» se imprimirá exclusivamente en castellano.

Es veu que sempre han de deixar clar d’alguna manera quina és l’essència real del seu pensament i de la seua nació.

Hospitals sostenibles lingüísticament

Doncs, sí , resulta reconfortant comprovar que hi ha persones que obtenen beneficis ben saludables gràcies a la gestió i als coneixements lingüístics. Això és el mercat de què sentim parlar sovint.

La notícia del Diari de Girona (21.08.2007) és la següent:

L´hospital compta amb dues traductores per informar els pacients

DDEG, FIGUERES.

L’hospital de Figueres ha contractat dues traductores per treballar al centre hospitalari per tal d’atendre els pacients estrangers. Aquestes parlen l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià i col·laboren en les tasques de comunicació entre els mateixos pacients i els metges del centre. «Trobo que està molt bé, sobretot crec que és molt important que et tradueixin totes les prescripcions que et fa el metge i també totes les recomanacions que et diu», comentava Catharina Reuter, una pacient alemanya ingressada a Figueres en declaracions a tv3.

El mateix opinava el francès Francix Goossens, qui es trobava en la mateixa situació que l’altra turista. «Reconforta trobar algú que parli la teva llengua. El mateix els deu passar als anglesos, els holandesos o a qui sigui que ve aquí de vacances, i més si no tens la família aquí amb tú», va dir.

A banda d’ajudar els pacients les traductores també són de gran utilitat per als mateixos metges. Saber si el malalt té al·lèrgia a algun medicament o preguntar-li pel seu historial clínic ja no és un problema gràcies al servei que ofereixen. Una de les traductores, Elisabeth Arques, comentava que un dels dies amb més volum de feina és el dissabte i el diumenge, moment en què el servei d´urgències acostuma a estar saturat. Elles també tradueixen el tractament a seguir per als malalts que són donats d’alta del centre.

El mercat de les llengües ací i allà

Les llengües formen part del mercat, tant pel que fa a l’ús com a la indústria que envolta l’aprenentatge i la gestió lingüística en general. Hi ha països que troben ocasions d’explotar eixos recursos. Però n’hi ha d’altres on les administracions, per motius polítics i econòmics lesius per a la seua població —però beneficiosos per a unes oligarquies—, tendixen a balafiar i danyar els recursos naturals i culturals del territori que gestionen. En eixe cas ens trobem al País Valencià (i a Espanya en general) quan es permet la destrucció dels recursos naturals i la desaparició i minorització dels recursos culturals i lingüístics.

Per exemple, darrerament hem sentit notícies dels problemes que tenien els immigrants que desconeixien «la llengua». La solució: rebien classes d’espanyol. No se’n dia res de classes de català.

En canvi, a l’Argentina han trobat una manera de fer rendible eixa riquesa que el centralisme espanyol sembla que considera un monopoli. La notícia del diai El País (19.08.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

¿Parles rioplatense?

Buenos Aires està de moda. Milers d’estudiantes viatgen cada any a la capital argentina per a aprendre castellà. La clau de l’èxit: preus assequibles i classes complementàries de tango

Jorge Marirrodriga – 19.08.2007

Cristopher és un professor irlandés que es maneja perfectament en la suavitat de l’accent argentí —oficialment denominat variant rioplatense del castellà— i per a qui paraules com remera, boliche o bondi són ja familiars. El seu primer assalt al castellà el va realitzar fa dos anys en l’espanyola Càceres i d’allí va eixir content amb la gent però desil·lusionat amb l’idioma. «Era un accent molt tancat. No entenia res». Ara ha creuat l’Atlàntic per a aprendre espanyol, igual que uns altres milers de persones que, en els últims anys, estan convertint la capital argentina en un dels focus d’ensenyament de la llengua de Cervantes.

A pesar que queda a unes vuit hores d’avió des dels Estats Units i a, almenys, dotze des d’Europa, joves i majors d’ambdues regions del món trien cada estiu Buenos Aires per a aprendre espanyol. «El boom de l’espanyol és mundial. Però ací en vivim un de doble, ja que l’Argentina està de moda, i açò explica el creixement sostingut de turisme idiomàtic. Del 2004 al 2006 va créixer un 60 %», apunta Marcelo García, president de l’Associació de Centres d’Idiomes, l’única existent a l’Amèrica Llatina. Una de les principals raons d’este creixement és el preu pel qual es pot aprendre la llengua que ja parlen 400 milions de persones en el món. Un curs intensiu de dues setmanes, amb cinc hores de classe diàries més activitats complementàries, com ara lliçons de tango, excursions i converses sobre costums argentins, ix per 200 euros, és a dir a uns cinc euros l’hora de classe en grups que mai tenen més de set alumnes.

«La majoria dels estudiants té entre 20 i 35 anys i hi ha de tot. Alguns vénen sols, altres en parella i fins i tot hi ha grups d’amics que decidixen aprendre un poc d’espanyol abans de viatjar per l’Amèrica Llatina», indica Cleia Sartori, directora de l’International Bureau of Language, una escola d’idiomes situada en ple centre de Buenos Aires, en els passadissos del qual es creuen, a més de brasilers —el país dels quals al cap i a la fi fa frontera amb Argentina—, nord-americanes, australians, italians, francesos i britànics, entre altres nacionalitats.

Simon és un fisioterapeuta australià nascut en Melbourne que aprén espanyol abans de dirigir-se a la seua pròxima destinació: Bolívia. «La veritat és que a Buenos Aires s’aprén espanyol, però es dorm poc», reconeix mentre, al seu costat, Francesco, un estudiant romà de lletres, assentix. La seua paraula favorita és boliche, és a dir: discoteca. Nega amb vehemència que els preus baixos siguen un motiu determinant a l’hora de triar l’Argentina com a destinació per a aprendre espanyol. «També conec Eivissa», argumenta. «L’explosió de l’ensenyament de l’espanyol va ser després de 2002. Clar que té a veure amb el tipus de canvi, però no és el motiu fonamental pel qual els estudiants trien Buenos Aires. Un 34 % dels estudiants diu que el preu no és determinant. Un dels atractius principals és el tango i molts també trien al país per a fer turisme d’aventura», subratlla Marcelo García.

Lleure i aventura al marge, l’estudi de l’espanyol a l’Argentina també té una via de reconeixement oficial a Europa. L’Institut Cervantes, a través de la Fundación Ortega y Gasset argentina expedix als alumnes que passen els seus exàmens el diploma d’espanyol de llengua estrangera, un títol oficial espanyol que l’any passat va ser obtingut per més d’un centenar d’alumnes.

El creixement d’estudiants d’espanyol a l’Argentina ha donat motiu al denominat «turisme idiomàtic», un sector sobre el qual han posat els seus ulls els empresaris argentins. I les raons són clares. Quan es parla d’estudiants es pensa en un menor poder adquisitiu, però la majoria d’estos turistes són persones amb ingressos, com Alexis, una novaiorquesa de 28 anys que treballa en una consultora o Sebastien, un parisenc llicenciat en història. S’estan més temps que els turistes normals en el país, entre quatre i sis setmanes. I si la seua experiència té èxit tendixen a repetir i a recomanar-la als seus amics. «El boca-orella és més eficaç que Internet», assegura Cleia Sartori.

Tal vegada siga un altre esglaó en la història de l’idioma, però l’Amèrica Llatina ja ensenya a parlar espanyol milers d’europeus.

Dades del 2005 sobre l’ús del català al País Valencià

Deu ser a causa de l’estiu: algú ha tret de la nevera un article (o una revelació extàtica, tractant-se del Consell) sobre el coneixement del valencià (que hem vist en el diari El País del 16.08.2007). Les dades són del 2005 i, pel que he vist, concorden amb les que aparegueren aquell mateix any (veg. «Dades sobre el català al País Valencià»). Tan sols sembla que quede discordant i més actual el comentari final de la Generalitat, comentari que ja vam tractar i contextualitzar en una entrada anterior («És notori que Font de Mora trau poc la llengua en valencià»).

Cal, doncs, contextualitzar les dades (insistixc: «Dades sobre el català al País Valencià»). Fet això, ací teniu la nostra versió de l’article (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Els joves entre 15 i 24 anys són els que més dominen el valencià

efe – València – 16.08.2007

Els joves d’entre 15 i 24 anys són qui més dominen el valencià, segons l’Enquesta d’ús i coneixement del valencià de 2005 de la Generalitat, que reflectix que només el 3,8 % d’este grup no l’entén, segons va informar ahir el Consell. L’enquesta revela que les persones nascudes en la dècada dels noranta i escolaritzades des de 1996, presenten un resultat «molt bo de coneixement i ús del valencià».

Les dades obtingudes en 2005 en comparació dels resultats d’anys anteriors mostren que abans eren les persones majors els grups majoritaris en l’ús i coneixement de l’idioma, mentre que ara són els joves els qui dominen totes les habilitats (comprensió, lectura, parla i escriptura).

En el grup de joves d’entre 15 i 24 anys «només el 3,8 % no entén el valencià enfront del 8,1 % del grup de 65 anys o més». El 79,2 % dels joves entén «bastant bé» o «perfectament» el valencià, el que contrasta amb el 69,4 % dels de 65 anys o més.

A més, el 56,8 % parla «bastant bé» o «perfectament» el valencià. Només l’11,2 % afirma que no el llig, enfront del 30,4 % del grup de 65 anys. Així mateix, l’anàlisi dels resultats de l’enquesta demostra que el grup que millors resultats obté en tots els aspectes del valencià és el de titulats universitaris.

«De totes estes dades es deduïx que el sistema educatiu ha aconseguit que el valencià siga una llengua que es llig i s’escriu amb normalitat», va indicar la Generalitat, que va afegir que el passat curs 169.853 alumnes van estudiar en valencià, dels quals, 122.241 pertanyien a primària, i 47.612 a secundària.

Aprendre català anant pel món seriosament

Català per a francesos. Regirant pels diaris de la xarxa podem trobar coses que ens ajuden a valorar-nos una miqueta com a usuaris d’una llengua d’interés internacional. Així, en Libération he trobat un anunci d’un mètode per a aprendre català en el web del LanguageLearningCenter. Doncs, sí, aquella anècdota de Suárez en què el bon senyor es ria bastant de l’ensenyament en català o basc, mostra bastant el nivell d’aquell moment (1976) o d’aquells personatges. Per cert, només he trobat el text de l’anècdota en un escrit de Josu Jon Imaz (que ha memoritzat Google):

Hi ha una anècdota que m’agrada molt. El juliol de 1976, quan Suárez va ser elegit, designat —encara estàvem en temps de la predemocràcia— president del govern, li feren una entrevista i li van demanar: «Senyor Suárez, ¿cal fomentar l’ensenyament de l’èuscar i del català?». I Suárez va contestar: «Home, sí, en les escoles cal fomentar l’ensenyament de l’èuscar i del català, però, sigam seriosos, mai no es podrà ensenyar física nuclear en èuscar”.

Sortosament, ara ja sabem que eixos «seriosos» són molt de la broma…

Els espanyols i els seus nacionalismes

Sempre estem massa immersos en els nostres greuges particulars amb altres llengües, cultures o entitats, així que de tant en tant ens cal llegir-nos des d’un altre punt de vista. Eixe enfocament potser conté ingredients que potser nosaltres no hem hagut de digerir tant, però sempre va bé el canvi de perspectiva.

L’article ha aparegut en El País (09.08.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum)

L’èuscar i els «altres abertzales»

JOSE LUIS LIZUNDIA

Lamente haver de polemitzar amb alguns columnistes d’este periòdic, com el meu entranyable amic i vell coreligionari Eduardo Uriarte, però no puc passar per alt algunes de les coses que s’aboquen sobre la nostra vella llengua minoritzada. Fòbies inconfensables, disfressades de constitucionalisme, afirmacions totalment inexactes, quan no històricament falses, manipulades per a justificar posicions espanyolistes políticament legítimes enfront de les basquistes o nacionalistes —que no és el mateix— tan lícites, per altra banda. No tot s’hi val, i menys utilitzant com a arma llancívola una llengua. Perquè si u és constitucionalista, com sembla, deuria estar d’acord i complir l’article 3.3 de la Constitució espanyola, que resa: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». M’ho sé de memòria, entre altres coses, per haver estat un dels traductors a l’èuscar, per encàrrec de les Corts, d’este text fonamental. I si són partidaris de l’Estatut de Gernika, com diuen, ¿estan en contra del seu article 6, que diu: «1. l’èuscar, llengua pròpia del Poble Basc, tindrà, com el castellà, caràcter de llengua oficial a Euskadi, i tots els seus habitants tenen el dret a conéixer i usar ambdues llengües»?, i seguix amb altres cinc interessants paràgrafs que els recomane per a refrescar la seua memòria. I a eixe text li vam donar el vot afirmatiu els que érem militants o votants de la majoria de la ciutadania basca: PNB, EE, EPK-PCE, ESEI, PSE-PSOE i UCD. Hi van estar en contra AP i HB, per si no ho recorden.

En un article titulat «Volviendo a la normalidad», el meu amic Uriarte, barrejant xurres lleoneses i merines castellanes —les latxes deuen ser ara ovelles negres— diu, per a afirmar-se en els seus arguments: «Sabien vostés que en el passat la vora esquerra de la ria del Nerbion i Las Encartaciones mai van ser bascoparlants». És una afirmació falsa. Fa un parell de mesos s’ha presentat el llibre Toponímia històrica de Barakaldo, obra de Gregorio Bañales i de Mikel Gorrotxategi, acadèmic corresponent i encartat de Sopuerta. S’arrepleguen en ell centenars de topònims èuscars, entre ells el seu, Uriarte, que data de 1533, i altres del barri Landaburu. I també una carta de 1866, dirigida per l’escriptor i traductor de la Bíblia Jose Antonio Uriarte al príncep i lingüista Luis Luciano Bonaparte en la qual li diu: «He estat expressament en Baracaldo i he esbrinat que en els barris de Landaburu i Beurco es parla molt de basc, i en el de San Vicente també una mica, però en el barri de Retuerto i la resta tot just es coneix…». Segle xix i no edat mitjana. Segons sembla, el meu amic Teo ha copiat l’insigne acadèmic i nacionalista espanyol Gregorio Salvador, que va escriure una faula semblant en La Razón. Qüestió diferent és que en l’extrem occidental encartat res no prova que s’haja parlat èuscar en l’antiguitat i que en la seua part central convixquen topònims èuscars i de romanç asturmuntanyés, com convixqueren també, segons donen a entendre texts històrics, poblacions basques i lleoneses. Però en la part occidental la toponímia èuscara és majoritària.

Sobre el rètol viari Portugalete-Kueto, no és una «manera fina d’euskaldunitzar la vora esquerra», com dius, sinó un maldestre incompliment de la normativa foral i d’allò establit en la Llei de normalització de l’ús de l’èuscar, perquè Cueto i altres que també són topònims castellans o romanços no s’han d’escriure amb ortografia basca. Però podies haver-nos alleujat l’excursió del teu lleuger discurs amb divagacions com «Zaspilanda (sic), Siete Campas des de les albors dels temps», quan el topònim històricament documentat és Zorrozgoiti (és a dir, la part dalt de Zorrotza).

Qüestió diferent és la del que fou un bon rector de la UPV-EHU Manuel Montero, i que en este i altres periòdics està tronant últimament contra qualsevol nacionalisme —basc, per descomptat; contra l’altre mai no diu res, encara que el conega íntimament—. Ell i altres intel·lectuals, bascos o no, saben perfectament que no es pot ni ha de dividir esta societat entre «nacionalistes» i «constitucionalistes», perquè és tornar a un perniciós bicomunitarisme que alguns critiquem fa més de trenta anys. Crec i afirme que els d’Ezker Batua són tan constitucionalistes com els senyors Montero, Savater i Arteta, i possiblement menys nacionalistes. En Espanya, en general, els únics no nacionalistes són els federalistes, siguen els d’IU i molts socialistes. José Bono, en canvi, és un abertzale espanyolista, perquè com Manu Montero sap que la traducció equivalent d’abertzale és «patriota», i així s’ha declarat amb tot dret l’aspirant a president del Congrés de Diputats.

Però l’amic Montero, en articles recents com «La conquista del euskera» o «La postergación de los no nacionalistas», després de paràgrafs brillants, alguns assumibles, aprofita el viatge dialèctic per a atacar tota la política lingüística i, en definitiva, l’èuscar. Hauria de tocar-se la roba, ja que en temps encara no llunyans, des de l’«escola nacional», còpia terminològica de la «scola nazzionale» del feixisme italià pel segon ministre d’Educació Nacional franquista, van ser enviats a esta banda de l’Ebre centenars de «mestres nacionals» a prohibir la llengua basca, amb castics corporals inclusivament.

Públicament em vaig pronunciar com a pare a favor de l’escola pública basca, però en contra de la «euskal eskola nazionala» i m’alegraria que, també Manu Montero començara a reconéixer l’apostolat glotocida de l’«escola nacional espanyola», que no l’escola pública republicana, i, tot seguit, passara a criticar qualsevol excés, governamental o no, de normalització lingüística. Podria comptar amb la meua col·laboració, però per eixe ordre històric, ja que és historiador. Però una llengua minoritzada com l’èuscar li hauria de meréixer, si, com diu, és «constitucionalista», «respecte i protecció».

José Luis Lizundia va ser parlamentari d’ee i és acadèmic de número d’Euskaltzaindia-Real Academia de la Lengua Basca.