La gramàtica, l’AVL i treballar en pau

Ha aparegut la gramàtica de l’AVL —que ja hem pogut consultar una mica—. És un element de referència per a la tasca professional dels tècnics lingüístics, però encara cal una mica de temps per a valorar-la, supose. Jo només puc dir, de moment, que crec que la utilització de lletres de pal sec complica la lectura en paper. Però, vaja, potser són manies meues.

D’altra banda, però molt relacionat amb la gràmàtica i la tasca de l’AVL, i amb relació directa amb els tècnics lingüístics, crec que convé llegir i valorar l’escrit aparegut en la revista El Temps (1.171, 21.11.2006) que reproduïxc tot seguit:

Deixeu-nos treballar i feu coses útils

Un programa factible i efectiu per a l’AVL

Deixeu-nos treballar, als professors, als tècnics lingüístics i als escriptors, i feu alguna cosa realment de profit per la llengua. Aquest podria ser el programa de treball que, recollint la voluntat de molts professionals de l’ensenyament, de l’assessorament lingüístic i la literatura, proposaríem a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a la nova etapa que s’enceta amb les eleccions a càrrecs directius. Les actuacions que considerem de profit, les exposem a continuació.

Amb la seua primera obra impresa al carrer, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, l’AVL ha demostrat que és incapaç de fer una aportació d’una mínima qualitat lingüística i que, en comptes de guiar els usuaris, allò que fa és confondre’ls desballestant el model lingüístic ja en ús i creant una perillosa situació de contradiccions en la normativa. En teoria, l’AVL proclama com a «criteri inspirador» de la seua obra contribuir «al procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú». Però, de fet, comet la greu irresponsabilitat de no haver acordat els canvis en la normativa morfològica, ortogràfica i lèxica almenys amb les altres entitats que tenen potestat legal en la codificació lingüística: l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears, a més de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, referència de facto en l’àmbit valencià. Ara els usuaris ens enfrontem amb la realitat que hi ha centenars -potser milers- de grafies o paraules que són normatives o no ho són segons quin diccionari usem, gràcies exclusivament a l’obra que l’AVL té la ironia de proclamar «de convergència lingüística».

En conseqüència, si l’AVL vol realment contribuir a un model de llengua unitari per a tota la comunitat catalanoparlant, hauria de respectar l’obra feta i acordar qualsevol modificació, per mínima que siga, almenys amb l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Promoure una normativa i un model de referència unitaris és condició necessària però no suficient. La unitat i la convergència lingüístiques es demostren i s’aconsegueixen amb l’ús efectiu. Contra l’escissió entre «valencià» i «català» presentades com a dues llengües diferents per molts organismes oficials (Generalitat Valenciana, ministeris espanyols, BOE, etc.), l’AVL té l’obligació de garantir que aquests organismes oferesquen una versió única i unitària. Això -i no la dispersió normativa- sí que resulta una tasca ineludible si l’AVL pretén que creguem que el seu paper «acadèmic» és seriós i que exerceix de veritat el mandat estatutari de fer complir les seues decisions en matèria lingüística a totes les administracions públiques.

Igualment, si aspira a un mínim de credibilitat entre els usuaris i els professionals de la llengua, l’AVL hauria de denunciar i eradicar la censura lingüística (i ideològica) que s’aplica en el seu nom, en lloc d’inhibir-se’ n irresponsablement mirant cap a una altra banda. És un fet flagrant que hi ha una censura exercida per càrrecs polítics sobretot en la Generalitat Valenciana i que aquesta es basa en les llistes de les «genuïnitats» valencianes que l’AVL elabora i que s’imposen com a solucions exclusives en les publicacions oficials de la Generalitat i als llibres de text.

Si, com diu l’AVL en la introducció al Diccionari ortogràfic que ha publicat, els valencians «compartim una mateixa literatura i un mateix espai cultural i comunicatiu» amb altres territoris, l’AVL hauria d’instar públicament el Govern valencià a participar en institucions i en actes culturals comuns amb la resta de la comunitat lingüística catalana. Per exemple, en un institut compartit de promoció de la llengua i la cultura, i en esdeveniments com la fira del llibre de Frankfurt, en els quals sembla que no participarà. I sobretot, l’AVL hauria d’exigir que la Generalitat Valenciana i els poders públics fessen efectiu, en un àmbit socialment tan important com el dels mitjans de comunicació, aquest «mateix espai cultural i comunicatiu» al qual apel3la, amb la recepció recíproca de totes les televisions i ràdios que emeten en català.

L’AVL, per mitjà de la Secció de Foment de l’Ús del Valencià, hauria de fer un seguiment estricte de l’ús de la llengua pròpia en els mitjans de comunicació públics i del grau de compliment dels programes d’ensenyament en valencià, d’immersió lingüistica i d’incorporació progressiva, que sovint resulten més nominals que reals i massa vegades són víctimes d’entrebancs administratius en l’escola pública i del frau injustificable en l’ensenyament concertat o privat.

Finalment, si s’ha de guanyar el respecte dels usuaris i dels professionals de la llengua, l’AVL ha de deixar de ser un òrgan polític governat per comissaris i per consignes de partit i integrat per persones amb carnet que sovint no tenen la competència lingüística per a exercir d’«acadèmics» . Si ha de dur a terme la seua tasca «acadèmica» amb eficàcia i reconeixement, l’AVL ha de passar a ser un ens tècnicament solvent, capaç de fer aportacions lingüístiques rigoroses i socialment útils per a la normalitat de la llengua.

Si no és així i no canvien radicalment el paper que han fet fins ara, els demanem que pleguen o que es dediquen a qüestions d’erudició lingüística o etnogràfica. Però almenys que tinguen l’amabilitat -pensem que no és massa demanar- de deixar-nos treballar amb la llengua i deixar-nos utilitzar-la amb dignitat, sense crear-nos més entrebancs que els que ja ens posa el PP tot solet.

Isidre Crespo, professor
Toni Cucarella, escriptor
Francesc Esteve, tècnic lingüístic
Gemma Pasqual, escriptora

Oposició a Castelló de la Plana

Ajuntament de Castelló de la Plana

Convocatòria per a proveir en propietat, mitjançant oposició lliure, una plaça de tècnic lingüístic, vacant en la plantilla de funcionaris d’aquest Ajuntament, enquadrada en el grup A, corresponent a l’escala d’administració especial, subescala tècnica, tècnic superior. (DOGV núm. 5392, de 21.11.2006)

El tinent d’alcalde regidor delegat de Personal, mitjançant Decret de data 31 de juliol de 2006, resolgué convocar, per a proveir en propietat, una plaça de tècnic lingüístic.

Nombre de places: una.

Forma de selecció: oposició lliure.

Bases: regiran les publicades integres en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló número 101, de data 24 d’agost de 2006. [PDF]

Drets d’examen: 30,00 euros (compte denominació: Oposicions i concursos Ajuntament de Castelló de la Plana, entitat Bancaixa, número 2077 0580 42 3105081227).

Ordre d’actuació: l’ordre d’actuació dels opositors començarà per aquell el primer cognom del qual comence per la lletra T, segons el que estableix la Resolució de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques de data 4 d’abril de 2006, i continuarà per ordre alfabètic.

Participants: els qui desitgen participar en les corresponents proves selectives hauran de sol·licitar-ho mitjançant el model general d’instància, dirigida a l’alcalde en la Secretaria d’aquest ajuntament (Registre General), i hauran d’adjuntar resguard justificatiu d’haver-hi pagat els drets d’examen. Si el pagament s’efectua mitjançant gir postal o telegràfic, es consignarà el número de gir.
Per a ser admesos i prendre part en les proves selectives, a més de les seues circumstàncies personals, els sol·licitants hauran de manifestar en les instàncies que reuneixen tots i cadascun dels requisits exigits, referits sempre a la data d’expiració del termini assenyalat per a la presentació d’instàncies.

Termini: el termini de presentació de sol·licituds serà de 20 dies naturals comptadors a partir de l’endemà de la publicació d’aquest anunci en el Boletín Oficial del Estado.

Els successius anuncis es publicaran en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló i en el tauler d’anuncis d’aquest ajuntament, d’acord amb la legislació aplicable.

La faena que lamentem

El company Toni Lluch té moltes faenes i no té temps d’escriure en este bloc, però m’ha permés que faça públic —més enllà de la llista Migjorn, que és on va aparéixer (05.10.2006 dt)— un memorial per a la reflexió de tècnics i d’acadèmics. Certament, hi trobareu motius de desacord o de discrepància en algun punt, però crec que és una lectura necessària perquè els tècnics lingüístics revisen els seus plantejaments —i és un missatge que podeu complementar amb l’article de Francesc Esteve aparegut en El Temps (núm. 1.165, 10.10.2006) i amb el de Marc Candela i altres (Levante, 06.10.2006). A què es dediquem els acadèmics? D’acord. Però, els tècnics i tècniques lingüístics, a més de lamentar-nos —com em comentava Josep Lozano—, a què ens dediquem realment?

Ací teniu les reflexions del company Toni Lluch:

1. En vint-i-pocs anys de procés de normalització lingüística, hem viscut una successió d’estàndards lingüístics que han anat allunyant-se de les formes més generals per acostar-se a les formes més particulars (concretament, a la llengua oral de València i rodalia); és un cas semblant als de Xile i el Brasil de final del XIX – principi del XX i de Galícia en ple segle XX.
2. Hem creat un organisme normativitzador al marge del ja existent, amb el qual no hi ha cap relació semblant a la que manté la RAE amb les altres acadèmies hispanòfones.
3. Les publicacions lingüístiques institucionals no esmenten la font d’on han begut, moltes vegades literalment, i han generat la impressió d’una llengua sorgida ex novo.
4. Les publicacions lexicogràfiques institucionals valencianes no són notícia per la incorporació de novetats gràfiques (cas del DIEC), de lèxic cientificotècnic (cas del GDLC) o de terminologia especialitzada (cas de les publicacions del TERMCAT); són notícia per la incorporació progressiva de castellanismes, localismes i doblets ortogràfics, i el DOPV n’és un exemple més: fulleja’l i et sorprendràs. Castellanismes (esconyar, empollar, escaquejar, passota), localismes (astò) i doblets (lògic/llògic, il·lògic/illògic, però només lògica o logístic).
5. Les nostres institucions no han participat en cap empresa comuna de promoció de la llengua o la literatura en la nostra llengua, cosa que sí que fan els altres territoris del domini lingüístic, fins i tot amb escriptors valencians.
6. Hem intervingut en l’àmbit escolar per eliminar en els llibres de text qualsevol referència a l’origen i filiació de la llengua.
7. Hem intentat intervenir en àmbits estatals (davant la RAE, davant la Biblioteca Nacional, en l’àmbit de les escoles oficials d’idiomes…) per traslladar la nostra visió particularista a aquests àmbits.
8. Els nostres mitjans de comunicació audiovisuals no mantenen cap intercanvi de programes, obres, actors, comunicadors, etc. amb altres del mateix domini lingüístic, com sí que ho fan les televisions hispanòfones.
9. Les nostres biblioteques no disposen, majoritàriament, de traduccions al català d’obres de la literatura universal, si no és que aquesta traducció ha estat publicada per una editorial valenciana.