La normalitat s’imposa i el català esdevé font de riquesa per a vora quinze mil valencians que treballen en l’ensenyament a Catalunya i les Illes Balears. Això posa en evidència diverses hipocresies dels governants valencians. En concret, el que més ens interessa professionalment, els requisits lingüístics i la importància de la indústria lingüística en l’economia valenciana, que es demostren molt importants, a pesar de la desatenció i els impediments a què es veuen sotmesos. Com sabem molt bé, la riquesa lingüística valenciana és un hort que cal cuidar, i ho haurien de fer els valencians.

Tanmateix, el País Valencià exporta catalanoparlants, no per sobreabundància, sinó a causa de la línia política general de descapitalizació cultural i econòmica del País Valencià. A canvi, observem l’enriquiment d’unes figures socials, —una oligarquia— que han decidit esprémer els recursos del territori valencià en benefici particular.

La mala cara de la notícia és, doncs, l’empobriment de l’ensenyament i de la formació dels ciutadans del País Valencià. Com és fàcil pensar, una societat que es dirigix cap al treball en la destrucció del medi ambient i que té com a política única l’enriquiment d’unes minories a partir del consum dels recursos naturals de tots, no és una societat que necessite una mitjana gens alta de persones amb estudis. Els dirigents polítics i els grups empresarials que en trauen profit econòmic no necessiten la cultura ni ciutadans amb estudis, ni ciutadans tan sols; únicament, com dia la cançó d’Ovidi Montllor, «mà d’obra».

Levante-EMV, 04.03.2007

Els baixos sous provoquen la fuga de 15.000 professors a altres autonomies

Els sindicats advertixen que hi haurà dèficit si el sistema educatiu no canvia

Victoria Bueno, Alacant

Sous substancialment més baixos que en altres comunitats autònomes, a més del fet que en alguns casos ixen menys places per a opositar i que el sistema de la borsa de treball és menys atractiu i eficaç a la Comunitat Valenciana, provoquen el continu èxode de docents a altres autonomies fins al punt que només en les veïnes Catalunya i Balears els professionals valencians de l’ensenyament sumen ja més de 15.000, segons les últimes dades de les centrals sindicals consultades.

Damunt, la nostra comunitat s’endú també la palma en el terreny de la inestabilitat laboral. Dels més de 80.000 interins comptabilitzats pel ministeri d’Educació el curs passat, en reunim quasi una tercera part, aproximadament un 27 % del total. Són fins a 20.000 professionals si se suma a tots els que tenen algun temps de servei, i no només les places actuals per cobrir de forma indefinida, situació aquesta que rebaixaria la xifra fins als 11.000 interins i que prefereix manejar oficialment la Conselleria d’Educació. El cas és que la valenciana, entre les comunitats amb més interins, tampoc afavoreix un sistema de borses de treball o d’oposicions tan atractiu com Andalusia o Castella-la Manxa, entre exemples d’altres autonomies a les quals també es dirigeixen els docents valencians per a tractar de traure la plaça. «O s’obrin les borses cada any, es zonifiquen i s’acorda una pujada salarial bloquejada des de fa tres anys que la mateixa conselleria admet, o caldrà posar anuncis en la televisió els anys pròxims perquè vinguen professors a treballar ací» , coincideixen Lluís Sánchez de CC OO, Manuel Serrano de l’STEPV i Francisco Javier González, de Fete-UGT.


Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.

2 pensaments sobre “L’economia, la llengua i l’èxode

  1. És un treball molt dur i poc gratificant, però ens hem de fer un esforç per no renunciar. A Catalunya, només fem l’ofici, mentre que al País Valencià, canviem una societat que no ens agrada. No podem ser tan còmodes.

  2. Segur que sí que hi ha alguna gratificació psicològica, de caràcter ètic principalment, perquè no deu ser que som masoquistes.

    D’altra banda, a Catalunya fan el mateix que ací, però en uns entorns i amb uns mitjans diferents. I, a pesar de tot, també es queixen bona cosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.