L’alegria, diuen, va per barris. I per jutjats, podríem afegir. Si teníem una jutgessa coherent amb la defensa dels drets dels ciutadans en el cas de la recepció de TV3 al País Valencià [veg.], tenim en canvi jutges i lletrats forrats d’amiant que bufen sobre les brases de la lluita contra els drets i les obligacions dels ciutadans valencianoparlants del País Valencià.
Segons la notícia del diari Levante-EMV [traducció feta amb suport d’Internostrum]:
Un jutge de Dénia critica la «falta de tolerància i decòrum» d’un perit per declarar en valencià
El magistrat reté l’arquitecte després de la vista per a signar informes i li diu que «no és un càstig» i que «no siga rebel» si no vol acabar en la Guàrdia Civil
Vicent Xavier Contrí, Dénia
La llei empara a tots els ciutadans perquè declaren en qualsevol llengua oficial en els judicis, és a dir en valencià o en castellà. No obstant això, encara es reprodueixen situacions de conflicte lingüístic en les vistes orals dels palaus de justícia valencians.
El passat 23 d’abril, en el jutjat nombre 1 de Dénia, es va viure una situació anòmala en una vista oral en la qual un arquitecte, Joaquim Iborra, va explicar en valencià el seu informe pericial sobre una construcció. En el moment de la declaració un dels lletrats per una banda es va dirigir al jutge Salvador Bellmont Lorente i li va dir —referint-se al declarant— que «si no li importa parlar en castellà» a la qual cosa el jutge va preguntar a Iborra «hi té cap inconvenient?» . El tècnic va respondre: «sí, m’expresse millor en valencià» per a després oferir-se a traduir tots el que els lletrats no entengueren.
Va ser llavors quan un advocat va assenyalar al jutge que «he de fer constar la meua protesta i vull que conste en acta la meua protesta». Davant la queixa, Bellmont va manifestar que «l’únic inconvenient és que davant una falta de tolerància d’aquest tipus doncs la veritat és que es troba en el seu dret d’expressar-se en un idioma oficial, el que dic és simplement una falta de decòrum, però no va més enllà» i dirigint-se a l’arquitecte el va interpel·lar «parle vostè com li done la gana, jo traduiré si segueix sense col·laborar».
La cara de sorpresa de Joaquim Iborra no va impedir que el jutge prosseguira: «igualment ha portat vosté tres còpies del seu informe, ¿en té més?». L’arquitecte va dir que «ací no» i el titular del jutjat va continuar «doncs es quedarà vostè aquest matí en el jutjat per a fer una sèrie de còpies que ens faran falta i les firma. L’única cosa és que les vistes acabaran prop de les tres de la vesprada. ¿Supose que no deu tindre cap inconvenient?». I va respondre el perit (sempre en valencià): «açò simplement és un càstig pel que vosté diu que és una falta de col·laboració». «No és cap càstig, simplement és que vosté només ha portat tres còpies del seu informe i hi ha quatre parts i un jutjat que necessiten el seu informe», li va respondre el jutge. En declaracions a LEVANTE-EMV, Iborra va comentar que «com apareix en l’acta de citació i acceptació no se m’havia comunicat el nombre exacte de còpies que feien falta i, si no s’especifica altra cosa, se solen presentar tres còpies (per al jutjat, per a la part actora i per a la part demandant)». El jutge va comunicar a l’arquitecte que se’n podria anar «ara quan acabe el desenvolupament d’aquesta vista i… una… dues… tres… i les quatre que ens queden» . El perit va fer l’últim intent per a evitar passar tota el matí en el jutjat de Dénia i li va demanar a la senyoria que podia signar les còpies de l’informe en aqueix instant però no va aconseguir el seu propòsit.
En la segona o tercera fila
Joaquim Iborra va explicar a les parts el contingut de l’estudi pericial i després de la seua declaració —en valencià i sense cap problema de comprensió per als lletrats— el jutge Bellmont va convidar a l’arquitecte que s’assentara «en la segona o la tercera fila» i Iborra li va contestar que si havia acabat ja amb les seues declaracions i Bellmont li va dir que si però que no se’n podia anar ja que havia de signar l’acta i després les altres còpies de l’informe, per a acabar la seua intervenció amb un «assente’s en la segona o tercera fila i no mantinga una actitud rebel enfront del tribunal, si no vol que criden la Guàrdia Civil». Iborra va remarcar que el jutge es va guardar el seu DNI en la butxaca de la camisa i l’arquitecte es va assentar i va esperar en els bancs de la sala.
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.
Un pensament en “Jutges i lletrats al caliu de les brases del franquisme”