La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):
Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).
Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :
Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]
Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.
El dnv encara no arreplega provessó (consulta: 16.02.2024). Sí que inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que a professó li han adjudicat l’etiqueta «col·loquial»,* valoració que no pareix que siga adequada, ja que el diec la considera simplement forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.
* El
declc (s. v.
procedir) indica que
professó és «popular»: «variant popular de
processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a
processó santa amb
professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v.
cedir): «
professó és una forma alterada per etim. pop., influència de
professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic
profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S.
xiii fins a temps bastant recents».
A més, eixa mancança pot provocar la percepció següent: si professó és col·loquial (fora del País Valencià), si processó es pot considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareix per escrit en el diccionari, ¿què és: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó és un error que el dnv ha de solucionar.
El substantiu i adjectiu cutxamander -ra s’utilitza per a referir-te tant al qui dotoreja com al qui manifasseja, depenent de la zona. És comú a la zona nord del País Valencià i sud de Catalunya, però també té variants a la zona de la Franja i al sud del País Valencià. Deu ser d’origen aragonés (cuchapandero, cuchimandero); també podria estar relacionat amb el castellà cuchipanda).
