ferrabràs

Portada del disc Ferrabràs del grup Bambalina Titelles.

Segons el dcvb:

ferrabràs m. Home o noi dolent, terrible, que fa malifetes o destroça moltes coses (Val., Al.).
Etim.: de Fierabras, nom d’un gegant llegendari molt anomenat en les noveŀles cavalleresques del cicle carolingi.

El company Vicent Sanchis (maig del 2006), diu que a Rafelguaraf li donen el valor de ‘forçut’.

Tenint en compte l’etimologia i l’extensió territorial que li dona el dcvb, no pareix que la paraula tinga molta antiguitat en valencià-català. De fet, no apareix en els recursos en línia de l’iec ni en el dval ni en el diccionari del salt, ni el recullen Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (PUV, 2005) ni colomina. Per contra, sí que apareix en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’avl (2006):

ferrabràs; ferrabrassos m.

I ferrabràs ha segut incorporat al dnv (consulta: 03.05.2024; el diec encara no l’ha arreplegat):

ferrabràs [pl. -assos]
m. Xiquet inquiet que fa moltes malifetes.

Potser més avant podrem trobar l’obra de teatre o l’auca que va originar l’adaptació, a través del castellà —segons indica Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics…»)—,  d’esta paraula d’origen occità o francés —la major antiguitat entre les versions conegudes d’esta cançó de gesta és objecte de debat. Actualment es situa al voltant de finals del segle xii i mitjans del xiii. Encara en l’àmbit teatral, el grup Bambalina Titelles va llançar en 1987 el disc Ferrabràs (derivat de l’obra teatral homònima de Raquel Ricart), que contenia el tema «Cançó del poder de Ferrabràs».

Abelard Saragossà (13.05.2006) mos envia una dada sobre la vitalitat d’esta paraula:

La paraula Ferrabràs existix com a malnom en Silla. La filla de Ferrabràs (home que va morir fa uns quants anys) és de les primeres que va començar a fer classes en valencià.

Francesc Xavier Llorca Ibi (maig 2006) indica que el mot és viu a Oliva i Benidorm, amb el mateix sentit que li donen a Carcaixent i Rafelguaraf (Vicent Sanchis i la meua família, maig 2006), coincident amb el que diu el dcvb. En el mateix sentit es pronuncia Francesc Sala (Sant Joan d’Alacant, 29.05.2006), amb el matís «dirigit sobretot a un xiquet».

Albert Rossich, atés l’interés que ha despertat el terme, aporta la informació següent (06.06.2006):

El mot prové de Fierabràs, un gegant pagà de les novel·les i sobretot els romanços de tema carolingi. Segons la llegenda, va ser derrotat per Rotllà (o Rotllan) i es va convertir al cristianisme. El personatge ja apareix a la crònica medieval de Turpí amb el nom de Ferragús. Com a personatge habitual dels romanços de tema carolingi, que tothom coneixia, era, doncs, un nom familiar per a tothom a la fi de l’edat mitjana i durant tota l’edat moderna. Com sol passar en aquests casos, no sempre coincideixen els detalls del personatge en els diversos romanços, però sempre apareix com un gegant forçut.

El poeta Josep Blanch de Tarragona (mitjan segle XVII) té un poema satíric contra un personatge (Josep Barceló, dit Betzola) al qual anomena Fierabràs. Comença: “D’Eivissa va venir don Fierabràs / a empestar de nostra olla lo vernís, / puix nos portà més ronya en son tapís [=’pell’] / que figures no fan a un drap d’Arràs […]”

frèsia

El nom d’esta planta  ja apareix actualment (08.01.2024) en els diccionaris habituals (diec, gdlc, dnv…; els dos primers remeten al geosinònim lliri de Sant Josep). En el dnv:

frèsia
f. BOT. Lliri (Freesia refracta) bulbós, de fulles cintiformes, flors acampanades, grogues o blanques amb línies violetes, originari del sud d’Àfrica, i utilitzat en jardineria.

Anteriorment (cap al 2006), el nom d’esta planta apareixia en la gec (però no en el gdlc), escrit freèsia:

freèsia Freesia X hybrida, família de les iridàcies
Planta vivaç, de fins a 60 cm d’alçada, amb fulles basals, estretes i ensiformes, i flors en forma de trompeta, de colors diversos i molt perfumades, que neixen a la primavera i a l’estiu. Híbrida de F. refracta, originària de l’Àfrica del sud, i F. armstrongii, és plantada en jardins i sobretot cultivades per a flor tallada.

El Merriam-Webster (s. v. freesia) diu que el nom científic ve de «F. H. T. Freese died 1876 German physician».

En castellà-espanyol, fresia

La forma en castellà-espanyol no apareixia en els diccionaris drae, Clave o dea. Sí que el consignava el vox:

fresia (también freesia n. f. Planta herbácea originaria del sur de África, de flores aromáticas en forma de embudo, reunidas en racimos doblados en ángulo recto y de colores diversos.

L’any 2006, la fitxa s’originà quan vaig topar amb la forma en castellà fresia que apareixia en Obra selecta de Cyril Connolly (2005; pàg. 227-228; veg. també frígano):

Entonces enviaron al regimiento de mi padre a Sudáfrica, y todos mis recuerdos se volvieron exóticos: aros de Etiopía, nísperos, eucaliptos, fresias y olores que me parecían esencias divinas, bálsamos del Edén recordados de una vida anterior.

fregitada*

Una entrevistada (experta en alimentació) va usar la paraula fregitada —en lloc del previsible i usual fregida en el programa Bon dia, Catalunya (13 de gener de 1999) de Catalunya Ràdio. La variant fregitada no apareix en els diccionaris ni és gens usual en la xarxa, on només localitze un cas del 4 d’octubre del 2021: 

Quan anem a Cambrils sempre anem a Les Barques (el petit), és molt bo. Recomano qualsevol tapa de peix fresc, pop a la gallega, la fregitada de peix o l’increïble tàrtar de tonyina.

Un poc més usual és freginada, que apareix en el dcvb però no en els diccionaris habituals, que només donen entrada a la forma masculina freginat.

feèric -ca

Hungarian fairy talesEste adjectiu literari, que significa ‘de les fades o relacionat amb les fades’, no apareix en els diccionaris generals (consulta: 10.07.2023). És un préstec del francés féerique que ha arribat també al castellà feérico -ca i a l’italià feerico -ca ; l’anglés fairy prové del substantiu francés antic faerie, derivat de faee (> fée).

És un adjectiu poc utilitzat, com podem observar en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (iec), on apareix en poques obres:

  • Les llunyanies suggestives i altres proses, Ernest Martínez Ferrando, 1918
  • Primaver inquieta, Ernest Martínez Ferrando, 1926
  • L’espill a trossos, Francesc Almela i Vives, 1928
  • Visions de Catalunya (Mallorca), Joan Santamaria, 1935
  • Els ambaixadors, Albert Vilaró, 2014
  • Angèlica i Rafel, Miquel de Palol, 2019

L’ús en valencià deu estar condicionat per l’ús que se’n puga fer en castellà, tal com s’esdevé en la noveŀla Ha esclatat la pau (1968) de Josep Maria Gironella (versió en català de Bartomeu Bardagí i Moras; títol original: Ha estallado la paz, 1966):

Ha estallado la paz
(1966)
Ha esclatat la pau
(1968)
contempló aquel despliegue feérico y aplaudió a rabiar contemplà aquell desplegament feèric i aplaudí com un foll

fer l’ou

L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:

  • pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
  • defecar
  • fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
  • morir-se

Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):

Fer l'ou
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).

Fer l’ou a la borsa de Barcelona

Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):

Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.

Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.

Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.

L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.

La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]

fallòria

El dcvb documenta farlòrnia i falòria:

FALÒRNIA (i més dial. falòria). f. ║ 1. Idea errònia, raó dèbil o gratuita amb aparença de veritat o solidesa (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. camándula, cuento. «Mira, no em vinguis amb falòrnies, que te conec!» «No estic per falòrnies». Yo tinch de estar pera cuentos y falòries, Rond. de R. Val. 45. Perque pensa—y no és falòria—que’s pot aplicar a tu, Llorente Versos, i, 7. Tot això no és res: ploren per falòrnies, Ruyra Pinya, ii, 201. ║ 2. Cosa insignificant, de poca vàlua, menyspreable (Men.); cast. bagatela. Ell no aniria darrera falòrnies, Ruiz Nov. 79.

El Diccionari de freqüències de Joaquim Rafel i Fontanals (1998) sí que documenta la variant fallòria,  que apareix en Amichs y enemichs del pagés Josep Maria de Ortega (1877):

no creyeu ab las cosas que de dits animals de nit se diuen, puig tot son fallorias y cuentos de la bora del foch, fillas de pobres imaginacions y de la

En l’ús viu que vam sentir fa uns anys, el diputat Sanmartín Besalduch (de Vinaròs; DSCV, 36, 24.04.2008)  utilitzava en un discurs parlamentari la variant fallòria, forma que no apareix recollida en el dcvb (ni en el dnv):

Però, encara més, encara més fallòries hi han ací […]

furlà

El furlà és la llengua del Friül. Esta versió del nom és adaptada directament d’eixa llengua (furlan > furlà). La gec donava entrada a esta denominació (consulta: 03.11.2022):

furlà m Lingüística i sociolingüística
Dialecte oriental del retoromànic que té mig milió de parlants, aproximadament, i s’estén pel Friül.
Trieste i Muggia encara eren, al s xix, de parla furlana. Udine n’és avui el centre lingüístic més important.

Nota fdt. El 07.11.2022 m’indiquen que ho han revisat i que han posat friülà com a forma principal.

En canvi, ara mateix ni el diec ni el dnv donen entrada a esta denominació ni a l’adjectiu corresponent (furlà furlana) i utilitzen les formes friülà -lana (o secundàriament, friülés -lesa).

frontejar

Este verb equivalia a l’intransitiu fronterejar, que el dnv definix ‘ser, un territori, fronterer amb un altre’. Actualment podem localitzar una accepció més, relacionada amb la frontera, entesa com a part més visible, la part del front:

  • En els comerços, «posar enfront el producte amb la data de caducitat més antiga» (PTT Sant Celoni, 07.04.2015);  «moure els productes cap endavant per a que la prestatgeria no es vegi buida» (Diari Sant Quirze, 31.01.2022);

Si van bé les coses, també s’hauria de generar un altre frontejar, adaptació del verb anglés front, que ha passat de designar qui està al front (qui lidera) d’una banda de música, a indicar qui fingix uns sentiments, una actitud, per a amagar la realitat. El diccionari Merriam-Webster (consulta: 23.08.2022) indica:

front verb
US, informal: to assume a fake or false personality to conceal one’s true identity and character.

Posteriorment, el verb ha adquirit en el castellà d’Amèrica (frontear) el valor de ‘faronejar, exhibir-se o provocar amb vanitat’.

faixó

Com a terme d’arquitectura, apareixia en el dfullana:

faixó
m. Faixa ressortida, motllurada o llisa, en un mur, finestra, etc.

Només estava en el dfullana en este àmbit temàtic, però en el Termcat també l’utilitzen (segons em va comentar Assumpta Forteza, 09.03.2000). Posteriorment, el dnv (consulta: 11.02.2021) l’ha incorporat amb dos accepcions:

2. m. CONSTR. Requadro ample d’algeps fet al voltant de portes i finestres.
3. m. CONSTR. Arc que sobreïx situat en l’intradós d’una nau.


En castellà, fajón, que el drae (consulta: 11.02.2021) definix aixina:

1. m. Arq. Recuadro ancho de yeso alrededor de los huecos de las puertas y ventanas.
2. m. Arq. Arco de refuerzo de una bóveda.