sabrejar

  1. El dcvb (consulta: 14.01.2020) dóna al verb sabrejar les accepcions següents:

    1. intr. Manejar el sabre, moure el sabre.
    2. tr. Atacar o ferir amb el sabre.
    3. tr. fig. i fam. Demanar diners en préstec.

    La tercera accepció, que documentem en català (La nova llum d’Enric Lluelles, 1833; consulta: 14.01.2020) abans que en castellà (RAE Corpus, 1878; consulta: 14.01.2020), no apareix en els diccionaris habituals, segurament perquè pareix un calc del castellà (que deu haver creat el verb sablear a partir de sablazo). En eixe sentit, el dcorom (s. v. sabre) indica que l’expressió catalana per a eixe manlleu de diners és colp de sabre (a més, Coromines dona la mateixa accepció per al verb sabrejar; i recull el substantiu sabrada, tot i que no el definix):

    Deriv.: Sabrada. Sabrejar. En català no digueu un sablazo, perquè es diu un cop de sabre, en el sentit crematístic […]. També s’usa sabrejar en l’acc. crematística: […].

    Actualment, es veu que no és ja massa comú en castellà parlar de «sablazo». En conseqüència, tampoc pareix que en català tinguen molt vitalitat el verb sabrejar ni el nom sabrada. En eixe sentit, l’equivalència en valencià que dona el decascat (s. v. sablazo; consulta: 14.01.2020) tampoc no pareix massa comuna:

    2 fig. i fam. [acción de pedir dinero para no devolverlo] gorra f. Le dio un sablazo, li va fer una gorra. Vivir de sablazos, viure de gorra.

    En canvi, encara perviu el concepte «traure-li (diners) a algú», i eixa seria l’expressió mateix, sense substantivar. Per exemple: «li ha tret 20.000 euros». I relacionat amb això mateix hi ha el verb gorrejar (dnv; consulta: 14.01.2020), en què el qui gorreja aconseguix que li paguen alguna activitat o que li donen algun objecte de consum.

  2. El ddlc també documenta esta accepció (amb una boleta davant, que indica que no és normativa) i encara n’afig una més:

    • 2. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 obtenir diners de [algú]2 amb peticions hàbils i insistents i sense intenció de tornar-los. Avui se n’ha descuidat… —digué En Camps al periodista V. que feia un any que el sabrejava, allargant-li el duret que li passava cada setmana amb més por que goig. [Pla (1925): N, p. 239].
    • 3. [N1 V N2] (N1[llampec]; N2[cel, superfície]) [Un llampec]1 dibuixar en [el cel, una superfície]2 una resplendor en ziga-zaga. L’aigua borbollejava sobre les pedres, de tant en tant els llampecs sabrejaven el cel. [Berenguer (1965) [T]: N, p. 125].

     

marca

  1. Les marques comercials són noms propis. Per tant, s’escriuen habitualment amb les majúscules corresponents, també quan es denomina un producte concret pertanyent a la marca (seguint el punt viii.3.3.4.4 del mestil2019):

    Per exemple: una Taser, tres Seat, dos Martini.

    El company Joan Rabagliato Nadal [10.01.2020] em fa vore que eixa opció és poc intuïtiva i que, en general, s’imposa la concordança de nombre. Per això, podem vore que hi ha qui aplica el criteri dels noms comuns (i sovint els cognoms de les nissagues; veg. giec 7.3.5) i fa concordar en nombre els noms de marques (o de productes que reben el nom de la persona que els ha fet) quan designen diversos objectes (veg. mestil2019 xv.5.2):

    Per exemple: tres Seats, dos Martinis, uns quants Picassos, un grapat de Tasers.

    Esta opció pot provocar dubtes tant pel que fa a la forma real del nom propi com a la forma del plural. En tot cas, tal com indica mestil2019 (i en consonància amb el cas dels topònims i els antropònims; veg. giec 7.3.5; i també geiec 8.4; consulta: 10.01.2020) encara es pot aprofundir més en esta via (amb concordança de nombre o sense):

    Algunes publicacions, però, adopten el criteri d’escriure’ls en minúscula i en cursiva.

    [136a] dos van gogh                           [136b] dos van goghs

    La geiec (8.4) conté un paràgraf que intenta fer un resum del cas:

    Amb determinants i modificadors que restringeixen el significat, els noms propis funcionen com a noms comuns: tots els Peres de l’escola). Aquest canvi de classe es produeix quan el nom propi s’usa metafòricament o metonímicament per a designar una entitat diferent; per exemple, quan diem metafòricament la Venècia del nord per a referir-nos a Amsterdam o quan diem metonímicament Han comprat un picasso per a referir-nos a un quadre de Picasso. Si es generalitza aquest ús, un nom propi pot esdevenir nom comú: ampere, mecenes, watt, zepelí; angora, jersei, manisa, priorat ‘vi del Priorat’.

  2. De tant en tant, algun o diversos productes d’una marca es fan tan coneguts que acaben sent adoptats com a noms comuns i s’inclouen en els diccionaris que recullen les paraules comunes de la llengua. Han esdevingut noms comuns (13.12.2019) les antigues marques registrades següents: aspirina, cel·lo, dònut, fòrmica, gomina, gominola, escai, jacuzzi,* jeep,* kleenex,* licra, lot, maizena, mecano, piruleta, pladur, rímel, tefló, uralita, vamba, velcro, vermut, vespa, walkman,* wifi, xibeca, xiruca…L’Ésadir (consulta: 13.12.2019) va introduint-ne per a respondre a les necessitats dels mitjans audiovisuals (tv3).

magatzem

  1. Segons el dports:

    magatzem m / es almacén; tinglado / fr magasin / en wharehouse
    Local situat a la zona d’operacions terrestres portuàries destinat a guardar-hi primeres matèries, productes semielaborats o mercaderies acabades, i també a desar-hi veles, motors, accessoris, estris de pesca, etc. dels mariners i pescadors.

  2. Sembla que es diferencia del doc, principalment, perquè es troba a la zona d’operacions terrestres i no al moll. De totes formes, no està gens clara la diferència. Potser la grandària?
  3. Tractant-se de ports, el tinglado l’havíem traduït anteriorment (1996; d’acord amb el dec) doc:

    doc m. MANUT Cadascun dels magatzems situats al voltant del moll destinats a rebre mercaderies en dipòsit.

  4. La paraula castellana tinglado (que ve del francés antic tingle) és equivalent en les accepcions relacionades amb infraestructures i construccions (sobretot en el cas dels ports) a magatzem. En eixe sentit:

    • El dports diu que la traducció de tinglado és magatzem; i magatzem de trànsit per a tinglado de tránsito o almacén de tránsito.
      • (dports) m / es almacén de tránsito; tinglado de tránsito / fr hangar de transit / en multistorey transit shed // Magatzem a la zona d’operacions terrestres portuàries on, durant un període breu, es dipositen les mercaderies en l’intermedi entre la descàrrega d’un mitjà de transport i la càrrega en un altre mitjà.
    • El Cercaterm (consulta: 05.12.2019) oferix solucions diferents per als diversos àmbits on s’utilitza esta infraestructura: cobert; magatzem; rafal.
Ma uela per part de mare, em contava que, allà pels anys trenta i quaranta del segle xx, només dien «magatzem» les treballadores d’Oliva i la rodalia que venien a Carcaixent. Dien «magatzem» i fins i tot «almagatzem. La pronúncia exacta no la recordava massa bé.

bufa de la gamba, la

  1. Segons es comentà en Zèfir (16.11.2002) i seguint Josep Tormo Colomina, «Origen dels modismes antroponímics alcoians», IV Coŀloqui d’Onomàstica Valenciana i XXI Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida) 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 1995, publicat al volum LXX – LXXI (setembre – desembre 1997) del Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica) [pdf]:

    Ser la bufa de la Gamba: Equivalent, si fa no fa, a l’expressió castellana ser un cachondeo. Coexisteix amb el sinònim parcial ser un canyaret. Dit d’un lloc on no hi ha organització, seny o conducta seriosa: «Allí en el nostre club no es pot treballar ni es pot fer res de trellat, allò és la bufa la Gamba». (La bufa és un eufemisme alcoià per a la vulva, emprat principalment per les dones: «Xe, toca’t la bufa, Mariu»; pel que fa a la Gamba, ja hem vist anteriorment* que era una famosa bagassa local). Cal destacar a tall de curiositat, l’existència d’un grup musical alcoià, format per veterans, anomenat La Bufa la Gamba Blues Band.

    * Parèixer Ca la Gamba: Dit d’un lloc on va tot arreu, en desordre, on impera el poc trellat o poc seny, on hi ha molt de soroll o borum, on és molt difícil aclarir-se: «Ací en este carrer no es pot treballar! Açò pareix que siga Ca la Gamba» / «En el quarto dels xiquets no es pot estudiar, no hi ha qui s’aclarixca!». Ca la Gamba va ser una de les cases de xiques més famoses d’Alcoi, a primers de segle. Estava situada en el carrer la Puríssima, prop del Portal de Riquer.
  2. A més d’eixa possible explicació, també cal tindre en compte la possibilitat que siga una variació sobre bufalaga o bufalandanga, recollits per Josep Martines en el Diccionari històric del valencià col·loquial: Segles XVII, XVIII i XIX (consulta: 22.11.2019):

    bufalaga 1. f. ‘farsa, aparença, futilitat’ […] bufalandanga f. ‘pompa, estufera’ […]

medir

  1. Segons el dcvb (consulta: 22.03.2010):

    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:

    MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
    Recull d’eximplis e miracles LVIII

  2. D’altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l’antiguitat de l’aparició del verb en català (veg.) i comenta:

    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    […] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
  3. Una forma més comuna de referir-se a eixa operació és «prendre (la) mida» (veg. mida), tant en sentit lineal de dimensió com en el de proporció, de mitjà o d’intensitat (veg. dcvb). En consonància amb les dades anteriors, el dgfpastor ja incloïa el verb medir (remetia a amidar), i ara ja ha segut recollit finalment en el dnv (consulta: 16.11.2019):

    medir
    v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.

    Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.

mida

La companya Coloma Gradolí (gener del 2006) reflexionava que caldria mantindre el terme mida en una recepta de cuina comarcal que parlava de «tres mides d’oli» (Horta). Trobe que l’encertava, ja que el primer exemple del dcvb és de l’Espill i sembla referit a una mida de líquids (de verí):

|| 1. Acció d’amidar. Prengué bevenda | …, | errà la mida, | emmetzinada | morí sobtada, Spill 8944.

A més, una de les accepcions de mida (gdlc) és ‘dimensió’, on trobem el gruix —entre altres—, i d’ací passem a concebre la capacitat fàcilment (tal com hem vist en l’Espill) . El Diccionari de mesures catalanes recull que a la Seu d’Urgell hi ha un terme mida que és ‘mesura de capacitat per a àrids’. I, finalment, el Diccionari general de Ferrer Pastor dóna (s. v. mida):

Quantitats convingudes que entren en la composició d’una pasterada, d’una mescla, pastís, coques, etc.

El terme més habitual que jo conec —com a usuari poc entés— també és la mida (que és molt habitual en la cuina), ja que la mesura (mesureta, normalment) sol ser un paper enrotllat (també denominat cucurutxo) on et posen tramussos, dàtils i altres coses. Els altres són el pes o la grandària.

La normativa fa bé de tractar de resoldre possibles confusions en el registre estàndard dels mitjans, però no sempre cal aplicar este registre a tort i a dret, com puga ser en el cas d’una recepta de cuina comarcal, i ja hem vist que això és el que recollia Ferrer Pastor.

nyas

  1. Esta interjecció apareix en el dnv (consulta: 07.11.2019) com a variant de jas:

    nyas 1. interj. [col·loq.] Jas.

    Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016) comenta l’ús de la interjecció en dos paràgrafs de la seua tesi:

    Uns altres imperatius són: endus-te (Tav); pren (la Safor) i tin (la Safor). Nyas (Tav, Bfró, Barx, Grau, Ga, Bpa, Bdrà, Bpx, Bell, Alqu, Real, Pma, Ador, Cas, Lloc, Mi ‘hi has’) esdevé nyague a Simat, possiblement creat a partir del plural nyagueu (Ga, Vi), nyaeu (Fo, Ol).

    nyas! (Bpa, Raf, Bjó, Gua), jas! [‘jas] i [‘dʒas] (Mi) Expressa sorpresa. Els pobles veïns han fet escarni del costum dels veïns de Miramar de dir “jas!” o “jas, xi!”.

    Puc afegir que també és conegut el plural nyasgau en Tavernes de la Valldigna.

    Josep Martines (El valencià del segle XIX, 2000; consulta: 13.11.2019) comenta les formes proposades per Martí Gadea (1891): «nyas ‘V. jas i yas’, nyas·o ‘imper. tomalo’, nyau·o ‘imper. tomadlo’».*


    * Aquestes són pronúncies ben vives resultat de la palatalització de la /n/ del pronom feble. És també viva i reflectida en els textos, jas, pronunciada [jas] o [dʒas]; vegeu, p. ex., l’article del MGadea (1891), que tot just hem citat. Hi ha variació generacional. He sentit entre parlars de la primera generació de la Marina [jas]; els més jóvens diuen ací sistemàticament [ɲas], com també solen dir n’hi ha, calga el feble en o no. Cf. el ja esmentat [ɲja] per n’hi ha (Beneixama).
  2. Coromines fa en el declc (vol. iv, p. 770-771)una proposta sobre l’origen de la interjecció (podeu consultar l’explicació sancera fent clic en el pdf adjunt):

    Del verb habere ‘tenir, en subjutiu, es va desenrotllar un ús, peculiar a les llengües hispàniquesm, invitant a pendre o acceptar una cosa: habeas hoc o istud ‘tingues això’, habeas illud, habeas tibi, etc., en què, trobant-se el verb enganxat amb els pronoms següents, es convertí en un element proclític o petita eina auxiliar, no més carregada de significació que un mer adverbi demostratiu com el ll. ecce, el port. eis, el fr. voici o el nostre vet-aquí. […] En català, la reducció, una mica més dràstica, parà ràpidament en (v)ias açò, regionalment conservat com i̯as açò o, més consonantitzat, com jas açò. […] Com que això s’assembla fònicament a hi ha (pron. i̯a), a les comarques costeres i a les de l’extrem sud i Marina, on hi ha ha estat recobert per la forma amb abús de n’na en lloc de hi ha—, s’ha reemplaçat i̯as per una variant vulgar deturpada n̮ás!, que jo mateix vaig sentir a Dénia i Alfàs.

    Una explicació raonada i documentada de la qual podem oblidar el petit prejuí estilístic («vulgar deturpada») amb què desqualifica la variant nyas.

corresponsabilitat

  1. Josep Ruaix i Vinyet proposava («Primeres impressions sobre la segona edició del DIEC», Llengua Nacional, 60, 2007; [pdf]):

    Doblar la erra en compostos com coredemptor, coregent (i coregència), coregnar (i coregnant), coreligionari (i, el dia que calgui, enregistrar mots tan usats com corresponsable i corresponsabilitat així, i no pas coresponsable i coresponsabilitat); també en eradicar (i derivats).

  2. La revisió de l’ortografia normativa ha acceptat finalment incorporar les formes amb l’erre doblada. D’acord amb el punt 2.4.2 (iecOrtografia catalana, 2017; consulta: 31.10.2019):

    S’escriuen amb rr:
    a) Els mots formats amb els prefixos a- privatiu, a- verbalitzador, cor– (variant de con-) i ir- (variant de in-): arrafidi, arreflexia, arrítmia, arrize; arraconar, arrecerar, arrenglerar, arriscar, arromançar, arruinar; corredemptor, correferent, corregnar, correligionari, correpressor, corresponsable; irracional, irreal, irregular, irresolt, irreverent, irrompible.
    b) El mot erradicar i derivats (erradicació, erradicatiu).

  3. Anteriorment, el terme coresponsabilitat apareixia en el gdlc en l’entrada co- com a exemple, però no tenia entrada en el diccionari (sí que apareixia usat en l’enciclopèdia: vegeu sinodalitat, Joan Martí i Alanis, pecat original i just a temps; consulta: 17.12.2010). En canvi, el gd62 sí que arreplegava tota la família: coresponsabilitat, coresponsable, coresponsabilització, coresponsabilitzar-se.
  4. El Cercaterm va enviar la resposta següent (desembre 2002):

    En relació amb la consulta que ens heu adreçat, us podem informar que la Secció Filològica de l’IEC va acordar, en relació amb el prefix con- [o com-, o col-, o cor-, o co-], de no duplicar la erra en els mots derivats formats amb el prefix co- i un mot amb erra inicial (coregnar, coredemptor, corutina, coresponsabilitat). Es manté, però, la doble erra en els mots que en llatí la duien: correlació, correlat, correlatiu, correspondre, corregir, etc. No se suprimeix cap al·lomorf d’aquest prefix. Aquest acord ja s’ha aplicat en la primera edició del diccionari normatiu i en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana. La vostra consulta ens ha permés observar que en algunes entrades del Cercaterm no s’ha aplicat encara l’esmena corresponent.

  5. En castellà, ja apareixia corresponsabilidad en el drae01.

plagar

  1. Ni el gdlc ni el diec ni el gd62 recullen este verb (consulta: 30.03.2006; 29.10.2019), que és antic i sí que apareix en el dcvb:

    || 1. ant. Nafrar, ferir; cast. herir, llagar. Fou plagat Làzer per sa preguació, Canals Carta, c. 44. So estat plaguat per aquells que amava en llur casa, Quar. 1413. Vostre cor, | com fon plagat ab la sageta d’or | ab què Amor plaga ‘ls enamorats, Ausiàs March lxxix. || 2. Omplir d’una cosa nociva; cast. plagar. “El camp està plagat d’insectes”. Com so plagat de tan vergonyós vici, Ausiàs March xliii.

    També el recollia el dgfpastor i, posteriorment, ha segut arreplegat en el dnv (consulta: 29.10.2019):

    plagar
    1. v. tr. [ant.] Llagar o ferir.
    2. v. tr. Omplir d’una cosa nociva.

  2. D’altra banda, el gd62 conté l’adjectiu («de règim») plagat -ada:

    plagat -ada adj règ Infestat. Un camp plagat d’insectes.

tras

  1. Segons indica el dcvb (consulta: 28.10.2005):

    TRAS prep. i adv. ant. Darrera. En tots mos dies veritat pos davant mi e falsetat me git tras les costes, Llull Cont. 23, 27. E’l cauall qui ranqueia de tras en lo girament, MS Klag. segle XIV, 7. Sí que no veu tras paret, mas per rexa, Ausiàs March lxxxvii. De part de tras portaua cuyro de bou clauat ab lo peto, Tirant, c. 65. Per qu’encara Lloth no fo tras la mata, Brama llaur. 239. Me venien molt sovint cartes, unes tras altres, Lacavalleria Gazoph. Roman tras la porta closa, Riber Poes. 319. A pleret, de puntetes, tras la ciutat calmosa, Berga MT 108. Tras sa porta: darrera la porta (es deia a l’Empordà encara en el segle XIX). Anar tras d’algú o d’alguna cosa: anar-hi darrera, cercar, procurar d’obtenir-ho. De tras: darrera (V. detràs). Qui parla mal de tu de tras, Turmeda Amon. A tras: arrera. Quant lo senyor lo volrà tirar a tras, no porà, Eximenis Terç, c. 356 (Aguiló Dicc.). Com donchs los hagués dit “yo só”, tornaren a tras, Gerson Passio, c. 6. A tras que: a més que, malgrat que. “A tras de que em feia enfadar, em feia riure”: a més (o malgrat) que em feia enfadar, em feia riure (Solsona, Cardona, Gironella).

  2. Esta preposició tras apareix en el pdl-iec des del 1832 (Josep-Melcior Prat i Colom) fins al 1931 (Llorenç Riber). A les Corts valencianes (2005) és usada per alguns diputats (Mundo Alberto [2005], Albiol Guzmán [2009]), ja que és usual encara en la parla del Maestrat.
    En una situació semblant es troben atràs i detràs, esta última amb molta més vitalitat i més usos. El dcorom assenyala eixe fet:

    «Després de l’E. Mj. tras i atràs han quedat antiquats. No tant detràs; que, si bé exclòs rigorosament de la llengua literària, encara és d’ús vulgar en moltes comarques.»

    Saborit Vilar (2015) documenta la vitalitat de detràs en el valencià del nord en el seu treball «El valencià de la Plana dins el valencià general» (consulta: 25.10.2019):

    Quadre de distribució de «detràs»
    La paraula «detràs» a la Plana.

    Massip i Bonet (1991) documenta en la seua tesi El lèxic tortosí: història i present les formes atràs i detràs:

    atràs adv. Enrere. Exemple: «¡Atràs, atràs, burret!».
    detràs adv. Darrere. Exemple tret dels manuscrits de Joan Moreira (1912-1936): «¡Ai!… aquí detràs, bandavall la faixa, cap als rebles, sento com una punxada d’agulla saquera».