ferrabràs m. Home o noi dolent, terrible, que fa malifetes o destroça moltes coses (Val., Al.).
Etim.: de Fierabras, nom d’un gegant llegendari molt anomenat en les noveŀles cavalleresques del cicle carolingi.
El company Vicent Sanchis (maig del 2006), diu que a Rafelguaraf li donen el valor de ‘forçut’.
Tenint en compte l’etimologia i l’extensió territorial que li dona el dcvb, no pareix que la cosa siga molt antiga. De fet, no apareix en els recursos en línia de l’iec ni en el dval ni en el diccionari del salt, ni el recullen Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (PUV, 2005) ni colomina. Per contra, sí que apareix en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’avl (2006):
ferrabràs; ferrabrassos m.
I ferrabràs ha segut incorporat al dnv (consulta: 03.05.2024; el diec encara no l’ha arreplegat):
ferrabràs [pl. -assos]
m. Xiquet inquiet que fa moltes malifetes.
Potser més avant podrem trobar l’obra de teatre o l’auca que va originar l’adaptació, a través del castellà —segons indica Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics…»)—, d’esta paraula d’origen occità o francés —la major antiguitat entre les versions conegudes d’esta cançó de gesta és objecte de debat. Actualment es situa al voltant de finals del segle xii i mitjans del xiii. Encara en l’àmbit teatral, el grup Bambalina Titelles va llançar en 1987 el disc Ferrabràs (derivat de l’obra teatral homònima de Raquel Ricart), que contenia el tema «Cançó del poder de Ferrabràs».
Abelard Saragossà (13.05.2006) mos envia una dada sobre la vitalitat d’esta paraula:
La paraula Ferrabràs existix com a malnom en Silla. La filla de Ferrabràs (home que va morir fa uns quants anys) és de les primeres que va començar a fer classes en valencià.
Francesc Xavier Llorca Ibi (maig 2006) indica que el mot és viu a Oliva i Benidorm, amb el mateix sentit que li donen a Carcaixent i Rafelguaraf (Vicent Sanchis i la meua família, maig 2006), coincident amb el que diu el dcvb. En el mateix sentit es pronuncia Francesc Sala (Sant Joan d’Alacant, 29.05.2006), amb el matís «dirigit sobretot a un xiquet».
Albert Rossich, atés l’interés que ha despertat el terme, aporta la informació següent (06.06.2006):
El mot prové de Fierabràs, un gegant pagà de les novel·les i sobretot els romanços de tema carolingi. Segons la llegenda, va ser derrotat per Rotllà (o Rotllan) i es va convertir al cristianisme. El personatge ja apareix a la crònica medieval de Turpí amb el nom de Ferragús. Com a personatge habitual dels romanços de tema carolingi, que tothom coneixia, era, doncs, un nom familiar per a tothom a la fi de l’edat mitjana i durant tota l’edat moderna. Com sol passar en aquests casos, no sempre coincideixen els detalls del personatge en els diversos romanços, però sempre apareix com un gegant forçut.
El poeta Josep Blanch de Tarragona (mitjan segle XVII) té un poema satíric contra un personatge (Josep Barceló, dit Betzola) al qual anomena Fierabràs. Comença: “D’Eivissa va venir don Fierabràs / a empestar de nostra olla lo vernís, / puix nos portà més ronya en son tapís [=’pell’] / que figures no fan a un drap d’Arràs […]”
Publicat per: Miquel Boronat Cogollos.