revister

Els acadèmics de l’Institut d’Estudis Catalans preferixen dir-ne «porta-revistes» i no tenen arreplegada l’opció revister. En canvi, els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua remeten d’aquella a esta:

revister
m. MOBIL. Moble auxiliar menut on es guarden les revistes o els diaris.

La paraula no és cap novetat, té més accepcions no referides a mobles i no és gens estrany el moble en les cases des de fa dècades:

  • La Ilustració Catalana (1891): «Nostre revister de teatre ha fet ja degudament l’elogi d’aquesta obra»
  • Revista ¡Cu-cut! (1906): «la vida de revister teatral»
  • Enciclopèdia Moderna Catalana (1913; s. v. revister -a): «periodista que té a son carrech determinada secció del periódich»
  • dcvb (s. v. revister): «periodista encarregat d’escriure la revista o ressenyes especials d’un periòdic»
  • gec 
  • Gemma Lienas (1989-2005), El gran llibre de la Carlota: «remuga, mentre busca un diari en el revister»
  • Gerard Villarroya (2001), Telèmac: «A casa, ha deixat el diari dins el moble revister»

litre

El símbol del litre, la mesura de capacitat, es representa tant amb ele minúscula com amb ele majúscula (l L). La doble representació s’origina en la necessitat d’evitar la confusió de la minúscula amb la xifra 1. Segons el sistema internacional d’unitats (SI) de l’Agència Internacional de Pesos i Mesures (document d’anys diferents):

(1998) (c) Cette unité et le symbole 1 ont été adoptés par le Comité international en 1879 (PV, 1879, 41). L’autre symbole, L, a été adopté par la 16e CGPM (1979, Résolution 6; CR,101 et Metrologia, 1980, 16, 56-57) pour éviter le risque de confusion entre la lettre l et le chiffre 1. La définition actuelle du litre est donnée dans la Résolution 6 de la 12e CGPM (1964; CR,93).

(2006) (f) Le litre et son symbole l (en minuscule) furent adoptés par le Comité international en 1879 (PV, 1879, 41). Le symbole L (en capitale) fut adopté par la 16e Conférence générale (1979, Résolution 6 ; CR, 101 et Metrologia, 1980, 16, 56-57), comme alternative pour éviter le risque de confusion entre la lettre l et le chiffre un, 1.

En conseqüència, el mil·lilitre es pot representar amb ml o mL.


La paraula litre també és el nom d’una planta, tal com indica el gdlc:

litre2 m. BOT Gènere de plantes de la família de les litràcies (Lythrum sp.), de fulles simples enteres i flors purpúries.

solter -ra

L’adjectiu solter -ra, derivat de solt -ta, apareix en els diccionaris de consulta més habituals, començant pel dcvb , passant pel gd62 i acabant per l’última versió del diec. A més de l’adjectiu solter -ra, podem documentar en el dcvb el substantiu solter:

solter m. Pescador que pesca a la solta (Mall.). Etim.: derivat de solta.

Un ús peculiar de l’adjectiu es dona en la denominació de la majorala solter (també hi ha majoral solter), tal com explica Valeri Serra i Boldú (1916) en el Calendari folklòric d’Urgell:

Es a la majorala soltera a qui’s guarda l’honor en los pobles de Vallfogona de Balaguer, Vilanova de la Barca, Foradada, Belianes, Claravalls, Assentiu, Santa María i Preixèns.

El diccionari etimològic de Coromines dona alguns detalls sobre la forma solter -ra:

En tot cas solter tingué sempre un sentit diferent, més ample originari. A Men. es diu de persones solitàries no sols no casades: «A sa Cova des Cadenat d’Albranxella (Migjorn-Gran) hi vivia un fadrí solter, això és: un fadrí que no tenia mare, germana, tia, criada, ni qui li volgués», Camps Merc. (Folkl Men, ii, 15: de nou, ii, 54). I amb el sentit de ‘espars’, ‘escadusser’, aplicat a coses etc., ha tingut i encara conserva molta vigència. Cavalls solters els que van a lloure, lliures, S. xiv (DAg.); papers solters s’ha dit sempre entre els nostres arxivers per als que no van units en lligalls, trasllats, etc. (ho vaig llegir primer en impresos i papers vigatans de c. 1916, però després ho vaig anar sentint pertot en arxius parroquials, eclesiàstics, etc.); pẹ́dre sọltẹ́rẹs les esparses oposades a les roques de cingle en el S. d’Urgell (El Cogul, 1936), però és molt general en cat. occid., fins a Ribagorça (un corriol va a passar prop d’una roca soltéra St. 30 Orenç, 1957).

I no menys en el País Valencià. Per ex., en una part del terme les casetes estan sọltẹ́rẹs ‘separades unes d’altres’, ‘saltades’ (Demús, 1963). J. G. M. em comunica (1956) de la ruralia val. (Ribera etc.): «un pal solter», «una biga soltera» ‘sense parella, sola, única’, «un arbre solter» ‘l’únic en un camp’. I sobretot molt en la cria i exercici dels colom<s>: «barataria un colom solter de tal llei (raça) per una parella de colomins o per una parella de tal altra llei», «ara el colom tal se m’ha quedat solter», «no convé volar els coloms solters», «ha capturat un colom solter», «tinc ja tres parelles i dos solters», «tinc un colomer amb moltes parelles de colom (o molts coloms), però només nos mengem els solters». També es pot aplicar a altres ocells, p. ex. a canaris (en una gàbia gran per a criar canaris i vendre’n), i àdhuc es pot sentir aplicat esporàdicament a un ànec, un conill o altre animal, esp. els que formen parella a l’estil dels coloms.

Continuant amb la història de la paraula, la podem localitzar en el segle xiv, segons el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo:

solter, a adj.
Solt, lliure, desfermat.
V. solt, a.
“It. Que tot porch que vage per la vila solter, que pach .iij. dines.”
Ordenacions del lloc de Vallfogona Any 1393

L’avl l’exclou del seu diccionari
Anant en sentit contrari, el dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha «optat» per no incloure l’adjectiu solter -ra (i no ha tingut en compte el substantiu ni altres paraules emparentades com solteràs -assa o solteria ). Diem que l’acadèmia va adoptar conscientment eixa opció, vista la resposta que va rebre la companya Alícia Marqués Palacios, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, que els va consultar eixa absència lèxica. La resposta de l’acadèmia (15.12.2021) va ser:

L’adjectiu solter-soltera amb el sentit de ‘persona que no ha contret matrimoni’, encara que té certa tradició escrita, té un origen castellà, motiu pel qual l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha considerat convenient no incorporar-lo als seus repertoris lexicogràfics, a fi de potenciar la forma ‘fadrí’, més arrelat en la tradició valenciana. D’acord amb el ‘Diccionari normatiu valencià’ no és, per tant, adequat usar este adjectiu.

L’absència d’esta paraula en el diccionari es va comentar l’estiu del 2019 en la llista de Taula de Filologia Valenciana, on vam saber que els acadèmics havien debatut i acordat la possibilitat d’evitar incorporar l’adjectiu en el diccionari. Ara sabem que el fet que la paraula «té un origen castellà» ha pesat de manera determinant (i arbitrària?: vegeu l’article de Felip Gumbau Morera «Paraules que ja no són barbarismes segons el DNV» ) en esta ocasió i ha induït els acadèmics a devaluar el seu diccionari seguint un capritx estilístic estèril: hi ha publicacions de l’avl que contenen l’adjectiu, hi ha llibres i publicacions editats arreu que utilitzen esta paraula, com ara les obres d’esta petita recopilació:

  • Miquel Dolç (1960): notes de l’edició d’Apologètic de Tertuŀlià
  • Salvador Giner (1998): La societat catalana
  • M. Milagros Cárcel Ortí (2005): Un formulari i un registre del bisbe de València Jaume d’Aragó (segle xiv)
  • Carles Millàs i Castellví (2005): Els altres catalans dels segles xvi i xvii 
  • Alfred Picó (2012): Casats contra solters: i tu, amb qui jugaràs?

A més d’això, la decisió de l’acadèmia ha provocat que hi haja usuaris del diccionari que pensen que eixa paraula i altres emparentades, com ara solteràs -assa, solterot -ta o solteria, són incorrectes en valencià. Convindria que revisaren si eixa decisió no només és dubtosa i estèril sinó inclús contraproduent.

malany

  1. El dgfpastor i el dcvb recollien esta paraula (posteriorment també l’ha incorporada el dnv ):

    (dcvb)  ║ 1. m. Desgràcia; malanança. Que nunca li manca renyina y malany, Viudes donz. 10.
    ║ 2. m. Drap amb què es tapa la caixa de morts a l’església (Pego).
    ║ 3. interj., var. de mal haja. «Fuig d’aquí, tu, malany!» (Empordà). «Ni tu ni malany!» (Mall.). a) S’usa com a adjectiu, aplicat a persones o coses que es consideren dolentes. Es una flauta de canya | i un malany de rebequet, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.). «Ha passat un malany de ca i m’ha pres sa bereneta» (Men.). «Per un malany de dona he de passar tots aquests martiris!» (Men.).

  2. A la Vall (Valldigna, 2009) és habitual en l’expressió donar malany, construcció que ha donat lloc a un qualificatiu, donador -ra de malany. També hi ha llocs on l’expressió donar més faena que un porc solt és donar més malany que un porc solt. A més, Joan Ramon Borràs Hernandis (09.12.2009) mos aporta la possibilitat «fer malany»:

    A la Ribera (el meu poble és Albalat de la Ribera) també usem les expressions «donar malany» (amb el sentit de ‘donar faena’, ‘donar quefer’, ‘molestar’…) i «fer malany» (‘causar desgràcies, danys’; ‘fer malifetes’): La riuada ha fet molt de malany; Aquells xiquets sempre esran fent malany).

derelicte

Feia temps que mirava d’esbrinar si hi havia cap terme més concret que restes o despulles (que eren les opcions del decascat, edició del 1989) per a les dos primeres accepcions del castellà (drae, 2001; 2021) pecio:

1. m. Pedazo o fragmento de la nave que ha naufragado.
2. m. Porción de lo que ella contiene.

Al juliol del 2009 vaig trobar en el Diccionari d’història de Catalunya (Edicions 62, 1999) els termes peci i derelicte (veg. gdlc). Bé, després de la sorpresa inicial amb el peci, no el documente en cap obra de referència i supose que deu ser un intent d’adaptació del pecio castellà. A banda d’eixa errada, trobe que el Termcat confirma l’altra opció (també el diec):

ca derelictem
es pecio
en shipwreck
en wreck
Conjunt de restes d’una embarcació enfonsada.

En francés eixe concepte es denomina épave (atilf):

1. En partic. a) Domaine mar. Débris de navire, de cargaison, objet quelconque abandonné à la mer, coulé au fond, flottant ou rejeté sur le rivage (souvent à la suite d’un naufrage). Un lot d’épaves. Il y a quelque chose. On dirait une épave à demi enfoncée dans le sable. —Ah! s’écria Pencroff, je vois ce que c’est! —Quoi donc? demanda Nab. —Des barils, des barils, qui peuvent être pleins! répondit le marin (verneÎle myst., 1874, p. 221). L’épave d’un navire démâté qui flotte au gré des courants (claudelSoulier, 1929, 1re journée, I, p. 652) :

  • 1. Cette semaine-là, qui fut brumeuse, une grosse barque de Nantes se perdit sur un écueil de la chaussée de Sein. Des épaves arrivèrent à la côte : des rames, des morceaux de coque, un canot en bon état, des tonneaux d’eau potable, un baril de vin rouge, et trois cadavres… quéffélecUn Recteur de l’Île de Sein, 1944, p. 25.

I en italià es diu relitto (segons De Mauro):

4. s. m. co ciò che resta di una nave naufragata o di un aereo precipitato: avvistare un r., denunciare alla capitaneria il ritrovamento di un r. | qualsiasi oggetto che si trovi in mare alla deriva, sul fondo o sulla costa: un r. si è incagliato tra gli scogli.

valorització

El substantiu femení valorització pertany a la terminologia mediambiental (gestió de residus). Fa uns anys apareixia en el dgamb (1997; no apareixia encara en els diccionaris habituals):

valorització
f. Conjunt d’operacions que tenen per objeciu que un residu torni a ser utilitzat, totalment o parcialment.

El diec encara no l’ha recollit (consulta: 29.10.2021), però el dnv sí que ha incorporat el terme:

valorització
f. ECOL. Procés pel qual un residu o un component d’un residu torna a ser útil.

cat

Segons una fitxa del Cercaterm (consulta: 14.10.2021):

ca cat, n m
es kat
es té de Arabia
fr cath
fr kat
fr kât
fr kath
fr khat
fr qat
fr qât
en Abyssinian tea
en Arabian tea
en bushmans tea
en cafta
en chat
en flower of paradise
en kat
en khat
en q’at
en qat
nc Catha edulis

Botànica >
Definició
Arbret perennifoli de la família de les celastràcies, originari de l’Àfrica oriental i meridional, les fulles del qual, emprades en decocció com a estimulant, contenen un alcaloide similar a la cafeïna.

Podem trobar en El País (03.10.1996), l’article «El ‘qat’» de Vicente Verdú,  que parla sobre esta planta:

Estimulante, astringente, afrodisíaco, nocivo al fin para el cerebro, el qat que se conoce en Yemen y países colindantes desde hace siete siglos es pariente de la cafeína pero más caro y rotundo.

coquet -ta

Els diccionaris habituals arrepleguen (consulta: 07.09.2021) la forma femenina d’este substantiu i adjectiu:

(diec) coqueta 1 f. Dona que cerca de plaure als homes. És una coqueta. 2 adj. Aquella noia és molt coqueta.
(dnv)
coqueta adj. i f. Que coqueteja (una dona).

En realitat, al no incloure la forma masculina coquet, es separen tant del francés coquet -ette (veg. tlfi) com de les possibilitats de la coqueteria («Qui a le souci de plaire», tal com ho sintetitzen en francés), possibilitats que pareix que el dnv intuïxca en les definicions tant del substantiu coqueteria com del verb coquetejar:

coqueteria
1. f. Acte o afalac propi d’una persona coqueta.
2. f. Desig de fer-se valdre, d’agradar els altres.

coquetejar
1. v. intr. En el joc amorós, donar senyals sense comprometre’s en excés. En les festes coquetejava amb tot el món.
2. v. intr. Tractar d’agradar per vanitat amb mitjans premeditats. Li agradava molt coquetejar.
3. v. intr. Tindre, algú, contacte amb una activitat, un partit o una ideologia sense arribar a un compromís ferm. En la seua joventut va coquetejar amb el trotskisme.

Podem observar que parlen «d’una persona» o d’«algú». En canvi, en coqueta, a banda que la definició em pareix massa incidental o conjuntural, afig una restricció innecessària a les dones, ateses les altres definicions de coqueteriacoquetejar. Curiosament, el Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern sí que va arribar a tindre un poc en compte la possibilitat de la coqueteria masculina:

Coquet
Fragment del Diccionari popular de la llengua catalana (1905) de Josep Alardern.

A pesar que sí que són habituals les referències a la coqueteria referida a hòmens, no és tan habitual l’ús de coquet, però sí que podem localitzar eixa forma referida tant a persones com a altres elements (veg. «molt coquet» i altres cerques i troballes possibles en Google Llibres).

guixarot

Joc de fer guixarots
Joc de fer guixarots.

La paraula guixarot és una variant poc documentada de guixot ‘gargot, garramanxo’ que no apareix en els diccionaris i sobre la qual s’interessava una companya de l’Aoetic.

Com a documentació escrita, la podem trobar en obres de Jordi Puntí (Manlleu; veg. Google Llibres). A més, la xarxa també arreplega curiositats com un «joc de pintar fent guixarots» . A més, és significatiu pel que fa a l’extensió del terme la llibreria El Guixarot (Taradell) o el fet que s’utilitze esta paraula en les «Activitats de repàs de nivell Intermedi. Gramàtica i vocabulari» del bloc del Servei de Llengües de l’UAB (veg. pdf del 2013), on hi ha l’exercici següent en què cal localitzar el sinònim de gargot:

3. Hi ha qui pensa que les pintures de Miró són gargots que podria fer un infant.
a) guixarots b) fuetades c) grolleries

També podem documentar que es tracta també d’un cognom (veg. Ginés Guixarot); a més, hi ha la variant guixerot, que és un malnom de Felanitx (veg. Els malnoms felanitxers contemporanis de Miquel Roselló i Mesquida):

Nom: Guixer (2)
Transcripció fonètica: [ɟi’ʃe] Variants formals: guixer/a, guixeret/a, guixerot/a
Significat: Guixaire; qui treballa en guix, o qui ven guix (DCVB)
Documentació (font):
Història i cultura popular:
Motivació: Malnom motivat per l’ofici o ocupació d’algun dels membres de la família que el porta.
Etimologia: derivat del llatí gypsu, “guix”. (DCVB)
Cognom/s: Febrer

 

cambril

Este terme fa referència a una part de les esglésies catòliques:

(dnv) cambril
m. ART/REL. Cambra elevada i accessible que hi ha sovint darrere dels altars presidits per una imatge que rep una especial veneració.

Com que sol ser un element que hi ha darrere del sagrari, es denomina sovint més específicament trassagrari o reresagrari, termes que no apareixen en els diccionaris.