mara

La paraula masculina mara apareixia en els diccionaris (veg. diec; consulta: 30.10.2019)  per a denominar un mamífer típic de l’Argentina. El diccionari de l’avl (consulta: 30.10.2019) ha incorporat també una altra paraula (també manllevada al castellà) idèntica, però de gènere femení:

mara2 f. Grup de jóvens marginals que, en àrees urbanes d’alguns països centreamericans, cometen actes delictius amb una violència extrema.

El plural d’esta paraula seguix l’ortografia, mares. Eixa forma coincidix amb el plural de la paraula mare. Possiblement per eixa causa, el web de l’Ésadir (consulta: 20.10.2019) va introduir la indicació següent:

En alguns països llatinoamericans, banda delictiva.
Plural: «maras».
Article femení: una «mara», les «maras».

Això introduïa una excepció en el criteri general de formació del plural (consulta: 30.10.2019) de les paraules que eren manlleus sense adaptar. Eixa excepció no sembla que fora validada pel Termcat (resposta del 25.10.2019):

D’acord amb el criteri de la flexió de plural dels manlleus, que podeu consultar en aquest enllaç, el plural de mara és mares.

Ara que la paraula ha segut adoptada en el diccionari, ja no s’hauria de mantindre eixa excepció.

txeca

L’abreviació russa ЧК ha segut adaptada al valencià tant en la forma comuna, txeca, com per a denominar la institució policial soviètica Txeca (veg. dnv: txeca).

Seguint les normes de transcripció del rus aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans (2015; consulta: 29.10.2019), l’abreviació ЧК, amb què es denominava inicialment uns centres de detenció (Чрезвычайная Комиссия), s’hauria d’escriure txekà (tal com apareix en la Viquipèdia; consulta: 29.10.2019). Vam rebre del Termcat (25.10.2019) una explicació que confirmava eixe ús:

Recomanem, doncs, l’ús de la grafia tradicional (txeca), tal com fa el dnv, en qualsevol text històric, divulgatiu, etc. Tot amb tot, si en un context determinat fos rellevant de remarcar d’alguna manera la pronunciació original, es podria fer servir la forma transcrita no tradicional (txekà).

En rus, la institució s’abreujava ВЧК, que equival lletrejant a ve-txe-ca; pel que he vist (Википедия; consulta: 29.10.2019), la denominació del centre comú de detenció es va estendre (a través dels treballs d’estudiosos anglesos) per a denominar també la institució.

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Vegeu més avall el punt c de la gnv.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

Basseta Blanca, la

Basseta Blanca, la
La partida de la Basseta Blanca (Riba-roja de Túria).

A Riba-roja hi ha la partida de la Basseta Blanca. Això s’origina en el fet que hi ha una basseta Blanca, que realment és una basseta i conserva, per tant, el valor de terme genèric en la part inicial.

A més, en el parlament valencià es discutixen iniciatives per a segellar l’abocador de la Basseta Blanca; per tant, no seria «en Basseta Blanca» ni «l’abocador de Basseta Blanca», a pesar que sovint apareix aixina en la premsa.

Cases de l’Alforí, les

A causa de la divergència entre la informació continguda en el Nomenclàtor toponímic valencià (Casetes de l’Alforí) i la senyalització viària actual (consulta: 18.10.2019) de la urbanització (Les cases de l’Alforí), vam consultar amb l’AVL quina era la forma que consideraven més adequada. La resposta ha segut (17.10.2019):

En resposta a la seua consulta, li comuniquem que la zona que vosté assenyala era coneguda pel topònim casetes de l’Alforí l’any 1999, quan el nostre col·laborador de camp va dur a terme la primera enquesta toponímica al terme municipal de Vistabella del Maestrat. Amb el pas del temps, eixes casetes s’han convertit en una urbanització, per la qual cosa ara resulta més adequada la denominació les Cases de l’Alforí.

sistar

  1. El substantiu masculí sistar té, segons el dnv (consulta: 27.04.2019), la definició següent:

    m. AGR. Partidor d’aigües d’una séquia.

    Veig que la gec i el gdlc l’escriuen «cistar» (i que el diec no inclou este terme). Revise la versió antiga d’esta fitxa, en què havia apuntat que el declc de Coromines ho escrivia «sistar»:

    Segons el dcorom, ‘boca de sortida de l’aigua d’una grossa sèquia o canal, després de travessar un petit túnel o canó, proveïda d’una reixa’: serveis per filtrar una mica l’aigua de grosses impureses, i generalment, també, per distribuir l’aigua entre dos canals, que des d’allà se separen. Podria vindre del llatí CĭSTA, però considera que això hauria d’haver derivat en txi-, per la qual cosa es preferix un possible origen en l’encreuament dels mots àrabs sitâr i mistâr ‘cobertor, vel’. A més, emparentat amb el mot sitara ‘barandat’ (Salt 2.0), ‘envà, paret prima’ a Monòver (citant Sanchis Guarner).

    Els escric als d’Enciclopèdia Catalana, per si volen revisar eixa grafia.

  2. Carrer del Sistar
    Carrer del Sistar (Faura).

    Amplie la informació amb l’enllaç a un article de Jesús Bernat Agut (Diari La Veu, 02.01.2015) relacionat amb els termes del reg: «Carrers (6) El reg als carrers» (consulta: 27.04.2019).

disfòbia

Els diputats valencians estan començant a utilitzar el neologisme disfòbia per a referir-se a la fòbia envers els discapacitats o envers la discapacitat. El Cercaterm (16.10.2018) ha enviat la resposta següent:

El terme disfòbia és lingüísticament justificable a partir del prefix dis- que significa ‘difícil’, ‘mal’ i la forma sufixada –fòbia derivada del mot phóbos, ‘aversió’.

Ara bé, semànticament considerem que és un terme ambigu per a referir-se estrictament a la fòbia als discapacitats o a la discapacitat, ja que el prefix dis- és molt genèric i apareix en la formació de molts termes diferents. A banda d’això, documentem molt poc ús del terme.

Considerem més adequat, ara per ara, optar per formes sintagmàtiques més transparents semànticament com fòbia a la discapacitat.

A més d’eixa indicació del Termcat, també podem localitzar en el Portal Terminològic Valencià de l’AVL la proposta disfòbia (consulta: 19.10.2018):

disfòbia [dis’fɔbia]

PSIQ./PSIC./SOCIOL. Aversió a les persones que presenten alguna disfuncionalitat física o psíquica.

  • cast. disfobia
  • angl. disphobia
  • fr.  dysphobie

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

plural

  1. (Punt elaborat inicialment a partir de la gramàtica provisional de l’iec, novembre del 2003; reelaborat seguint la nova giec, abril del 2017.) Els noms i adjectius aguts masculins acabats en -s, , -x [ks], -ix i -tx solen formar el plural corresponent amb la terminació -os: per exemple, pisos, grisos, cabassos, comerços, enllaços, lluços, reforços, annexos, fixos, ortodoxos, reflexos, calaixos, feixos, gruixos, peixos, cartutxos, despatxos, esquitxos, sandvitxos,* faxos.*

    * Anteriorment, la Generalitat Valenciana indicava que era «faxs», però la gnv de l’avl diu que és «faxos». daux considera que cal acceptar-los els dos, en registres diferents: «faxs» (formal)/«faxos» (col·loquial). D’altra banda, la gnv diu que sàndwitx i càrritx fan sàndwitxs i càrritxs (el dnv indicava durant un temps sàndwitxos i càrritxos, però ja ho han esmenat [consulta: 14.04.2018]).

    Hi ha, però, paraules que són invariables i paraules que fan el plural amb -s. Per exemple:
    a) Noms plans o esdrúixols, independentment que siguen masculins o femenins:

    Terminació Exemples
    invariables gràficament alferes, atles, bíceps, bilis, caos, càries, croquis, cutis, dimecres, llapis, mecenes, necròpolis, pàncrees, piscolabis, sífilis, i tots els acabats en -us (estatus, focus, globus, venus…)
    -x ([ks]) : + s al·locòrtexs, antiàpexs, anticlímaxs, antihèlixs, àntrexs, apèndixs, àpexs, arqueòpterixs, artífexs, arúspexs, bèmbexs, bèndixs, bòmbixs, bòstrixs, càrexs, càudexs, cèrvixs, còccixs, còdexs, còrtexs, delònixs, díplexs, dúplexs, escòlexs, esonàrtexs, espàdixs, espàndexs, fènixs, fòrnixs, glicocàlixs, harúspexs, hèlixs, hemosàlpinxs, heterodúplexs, índexs,  làrixs, làstexs, làtexs, lepòtrixs, leptòtrixs, lúrexs, múrexs, nàrtexs, òbexs, ònixs, orífexs, òrixs, pèrspexs, petrosílexs, pòdexs, pontífexs, quàdruplexs, ràmexs, sardònixs, semidúplexs, sílexs, símplexs, sírexs, subíndexs, superíndexs,  télexs, vèrnixs, vèrtexs, vòrtexs…

    b) Dins dels noms aguts:

    Gènere Terminació Exemples
    masculí invariables gràficament ananàs, blocaus, bordeus, cros (i els compostos ciclocròs i motocròs), dijous, dilluns, dimarts, edelweiss, ens, fons (i compostos com ara aiguafons, rerefons, tirafons), gauss, guardapols, pus, rais, repols, reps, temps (i compostos com ara contratemps, entretemps, migtemps, passatemps)…
    -x ([ks])/ -tx ([]): + s abrasaxs, addaxs, alpaxs, amfioxs, boxs, duxs, googolplex, goretexs, guaflexs, linxs, luxs, matxs (‘competicions esportives’), micalexs, nifurtimoxs, paral·lexs, texs…
    femení invariables gràficament plebs, pols, tos, urbs
    : + s calçs, façs, falçs, sobrefaçs
    -x ([ks]) : + s esfinxs, floxs, larinxs

    c) Són invariables els noms compostos el segon constituent morfològic dels quals ja és plural: arrapacrestes, busca-raons, caracollons, centcames, centpeus, cerca-raons, comptagotes, compta-revolucions, eixugaparabrises, emprenyavelles, esclafallidons, esgarrapacristos, esgarriacries, guardamobles, llepafaldons, llepafils, llepatacons, llevataps, mataaranyes, matafaves, mata-racons, milfulles, obrellaunes, paracaigudes, paraigües, parallamps, pelacanyes, penja-robes, picatalons, portaavions, portacarbons, portagraneretes, portamonedes, rentaplats, repicatalons, salvavides, somiatruites, tocacollons, torracollons, trencaclosques, trencacaps, trencaolles, trencapinyons…

  2. El plural dels composts sintagmàtics nominals:
    He pegat una mirada en la gcc (setembre 2007) i he trobat dos llocs on es parla d’estos composts: S5.4.3.1 (Núria Martí i Girbau) i M7.3.4.1 (Lluïsa Gràcia).
    En els dos casos es comenta la qüestió del plural i es comenta que hi ha les dos possibilitats, amb tendència a la flexió en els dos noms. Amb tot, hi ha algunes excepcions marcades pel diec (i el gdlc):

    clau
    4 f. [usat sovint adjectivalment en forma invariable] Essencial, indispensable. Paraules clau. Indústria clau.

    estàndard
    3 adj. [inv.] Que s’ajusta a un tipus, model, norma, determinat. Fitxa estàndard. Un diari en format estàndard.
    5 adj. [inv.] Que té unes característiques mitjanes que serveixen de referència. Producte estàndard.
    6 adj. [inv.] Mancat d’originalitat. Una bellesa estàndard.

    El gdlc recull «punta»:

    punta
    5 adj inv 1 De màxima activitat, intensitat, modernitat, màxim rendiment, etc. Les hores punta del metro, del trànsit. Tecnologia punta.

    I també en el gdlc «model» (sense indicar que siga invariable):

    model
    2 [usat sovint adjectivalment] Persona o cosa digna d’ésser imitada per la seva perfecció o que posseeix en grau eminent qualitats que en fan el representant d’una categoria determinada. És un model de cavallerositat. Un pare model.

    En el cas de «membre», el diec dóna un exemple clar:

    membre
    4 1 m. Part o constituent d’un tot o d’una cosa organitzada, unitat dins una sèrie. Els membres d’una proposició, d’un període. Els membres o proposicions d’un sil·logisme. Els pilars, motllures i altres membres d’una construcció. Els estats membres de la Unió Europea.

    La gramàtica de l’avl tracta la qüestió en diversos llocs. Per exemple, en el punt 11.7, sobre la flexió de nombre en els composts:

    b) Si els dos constituents d’una paraula composta s’escriuen separats i els dos són substantius, només adopta la marca de plural el primer dels substantius i el segon queda invariable:

    Composts separats
    singular plural
    camió cisterna camions cisterna
    decret llei decrets llei
    hora punta hores punta
    vagó restaurant vagons restaurant

    A pesar d’eixa afirmació restrictiva, més avant la gramàtica de l’avl obri el camp quan en torna a parlar tractant la concordança de l’adjectiu (12.3):

    a) Els noms que s’habiliten com a adjectius mantenen el gènere originari i, en general, no presenten variació de nombre:

    les bruses taronja
    les ciutats dormitori
    les hores punta

    Tot i amb això, en la mesura que es convertixen en verdaders adjectius admeten també la concordança de nombre:

    les paraules clau o bé les paraules claus
    les formes estàndard o bé les formes estàndards
    els vestits rosa o bé els vestits roses

    I la gnv torna a tocar la qüestió quan dóna la indicació següent (38.3.1.b):

    b) Els composts amb l’estructura [N N] poden ser coordinants o subordinants. En el primer cas, entre els dos constituents s’establix una relació additiva, i la flexió recau en els dos constituents: magistrat jutge / magistrada jutgessa, magistrats jutges / magistrades jutgesses. En el segon cas, el segon constituent es comporta com a modificador del primer, que és el que admet la flexió: el compost hora punta, per exemple, presenta la forma plural hores punta i fa referència a una hora de màxima intensitat de trànsit, de consum elèctric, etc.

    És a dir, l’avl, a pesar de la indicació inicial, dóna com a bones les dos possibilitats sense excloure’n cap. El gd62 només considera invariable estàndard i no diu res en la resta de casos.

    Trobe que la tendència és clara —d’acord amb el que és habitual en la llengua general— cap a la concordança en els dos noms. Per tant, hauríem de pensar que és, en molts casos, una qüestió estilística (tal com es deduïx del que diu el dpnh per a l’espanyol) que s’inclina cap a la flexió en els dos elements en la majoria dels casos.

    En tot cas, faig una cercar ràpida en Google (consulta: 12.01.2011) i trobe els resultats següents:

    Termes sing./ pl. no concorden concorden
    estats clau / s: 1.310 658
    jugadors blaugrana / es: 14.400 4.420
    indústries clau / s: 1.310 249
    membres clau / s: 999 120
    mots clau / s: 75.200 13.700
    paraules clau / s: 5.820.000 505.000
    propietats clau / s: 350 12
    qüestions clau / s: 15.600 5.200
    temes clau / s: 89.500 10.800
    termes clau / s: 5.200 332
    jugadors clau / s: 5.320 7.600
    camions cisterna / es: 16.400 1.510
    hores punta / es: 81.800 8.050
    nacions estat / s: 2.140 1.790
    pares model / s: 264 109
    proves estàndard / s: 574 158
    vaixells escola / s: 1.140 42
    estats membre / s: 45.400 439.000
    fitxes estàndard /s: 33 55
    magistrats jutge / s: 3 3.670
  3. En castellà, per al cas de les construccions quantificadors singulars amb substantius en plural, la rae (consulta: 14.03.208) fa l’exposició següent:

    4.8. Sujeto de cuantificador + de + sustantivo en plural. Los sustantivos cuantificadores son aquellos que, siendo singulares, designan una pluralidad de seres de cualquier clase; la clase se especifica mediante un complemento con de cuyo núcleo es, normalmente, un sustantivo en plural: la mitad de los animales, la mayoría de los profesores, una minoría de los presentes, el resto de los libros, el diez por ciento de los votantes, un grupo de alumnos, un montón de cosas, infinidad de amigos, multitud de problemas, etc. La mayor parte de estos cuantificadores admiten la concordancia con el verbo tanto en singular como en plural, dependiendo de si se juzga como núcleo del sujeto el cuantificador singular o el sustantivo en plural que especifica su referencia, siendo mayoritaria, en general, la concordancia en plural: «Hacia 1940 la mayoría de estos poetas HABÍA ESCRITO lo mejor de su obra» (Paz Sombras [Méx. 1983]); «La mayoría de los visitantes HABÍAN SALIDO» (Marías Corazón [Esp. 1992]); «Una veintena de personas OCUPABA la sala» (Chavarría Rojo [Ur. 2002]); «Una veintena de curiosos OBSERVABAN de lejos a un piquete» (PzReverte Maestro [Esp. 1988]); sin embargo, cuando el verbo lleva un atributo o un complemento predicativo, solo es normal la concordancia en plural: «La mayoría de estos asesinos SON muy inteligentes» (Mendoza Satanás [Col. 2002]); «La inmensa mayoría de las casas PERMANECÍAN vacías» (Savater Caronte [Esp. 1981]). Los sustantivos cuantificadores que se usan sin determinante (infinidad, cantidad, multitud) establecen la concordancia obligatoriamente en plural, pues, en realidad, forman con la preposición de una locución que determina al sustantivo plural, que es el verdadero núcleo del sujeto: «Infinidad de católicos DESATENDIERON semejante orden pontificia» (Vidal Ocultismo [Esp. 1995]); «Cantidad de organizaciones se DEDICAN a […] ayudar a personas que han sido víctimas de abuso sexual» (NHerald [EE. UU.] 21.10.97).

guionet

  1. Les normes de l’Institut d’Estudis Catalans han canviat una miqueta en la nova ortografia del 2017 respecte a les normes del 1996 quant a l’ús del guionet.
    La major part de les decisions del 1996 es manté i en algun cas es completa. Per exemple:

    2017

    1996

    Sense guionet

    Sense guionet

    4.3.1.1. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical. 2.a Els mots construïts amb prefixos.
    4.3.1.1. Igualment, quan un radical va precedit de dos o més prefixos: exeurodiputat.

    Per contra, hi ha tres casos en què la solució actual pareix contradir la introducció de la proposta normativa del 1996, que exposava:

    La normativa sobre aquesta qüestió no havia estat resolta fins en aquest moment d’una manera prou satisfactòria i això provocava sovint dubtes als usuaris de la llengua, sigui perquè utilitzava distincions conceptuals potser no prou justificades o prou clares (ultra-conservador, ultramicroscòpic; arxi-milionari, arxifonema), sigui perquè donava lloc a solucions contradictòries «almenys aparentment» (sots-inspector, subinspector; pre-palatal, mèdio-palatal, postpalatal; cap-gros, capbaix; cul-negre, cuallarg; de cop-descuit, al capdavall; col-i-flor, allioli).

    És a dir, la nova proposta del 2017 sembla que haja ignorat eixa intenció i ha tornat en algun cas a utilitzar «distincions conceptuals» poc clares que sembla que donaran lloc a solucions contradictòries «almenys aparentment». Es tracta dels casos següents:

    2017

    1996

    Sense guionet

    Amb guionet

    Sense guionet

    Amb guionet

    4.3.1.2.a En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no que han assolit un alt grau de lexicalització. 2.a El substantiu no-res i els compostos formats amb el mot no i un substantiu s’escriuran amb guionet: el no-alineament, la no-violència;
    4.3.1.2.a En canvi, altres expressions no han assolit aquest grau de lexicalització. 2.a En canvi, el mot no s’escriurà com a mot independent quan precedeix un adjectiu: els països no alineats, les nacions no violentes, els no violents.
    4.3.1.2.c Expressions formades per un prefix i un sintagma no lexicalitzat, en les quals el prefix només incideix sobre el nucli i no sobre la totalitat del sintagma: exalcaldessa d’Alacant, vicepresidenta primera. 4.3.1.2.c Quan el prefix precedeix una locució, un sintagma lexicalitzat o un mot que ja porta guionet: anti-cascos blaus, ex-directora general, ex-vice-primer ministre. 2.a Els mots amb els prefixos següents: arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-.

    La norma del 1996 permetia distingir clarament com utilitzar el prefix no-: davant de substantiu; i l’adverbi no: davant d’adjectiu. La norma del 2017 no aclarix res: tot depén d’un misteriós «grau de lexicalització». La mateixa anomalia es reproduïx en el tractament dels prefixos arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-: fins al 2017, sense guionet; a partir del 2017, depén de la concepció que tingam d’això que denominen lexicalització (i això fa pensar en aquelles «distincions conceptuals potser no prou justificades o prou clares» de la justificació del 1996).

    Una mostra de la poca claredat en alguna d’estes novetats es pot observar en l’intent de «justificació» que fa l’iec en un cas (4.3.1.2):

    Notem el matís entre Gandhi era radicalment no-violent (‘partidari de la no-violència’) i un pres no violent (‘que no és conflictiu’).

    És a dir, tant Gandhi com el misteriós pres que li fa companyia, poden ser uns no violents no-violents; de fet, Gandhi va ser, seguint l’institut, un no-violent ben conflictiu, és a dir, un no-violent ben violent. Bé, són jocs de paraules i de normes gràfiques que no pareix que tinguen massa sentit.

    El 2 de desembre del 2016 vaig demanar a la Secció Filològica de l’iec que estigueren més pendents de facilitar l’aprenentatge i l’ús en lloc de complicar-los:

    La proposta actual [publicada en 2017] no aporta cap millora ortogràfica, proposa «matisos» semàntics discutibles o inexistents (és a dir, no existents, que tenen la qualitat de la no-existència o de la inexistència) i, en el fons, torna a deixar la qüestió sense criteri aplicable, tenint en comte, a més, que eixos casos que dieu «lexicalitzats» resulta que són suposats substantius que no apareixen en els diccionaris.

    El cas és que, seguint la nova ortografia de l’institut del 2017, tindrien significat diferent la no existència d’un llenguatge literari i la inexistència d’un llenguatge literari. Haurien d’haver inclòs una nota també en este cas també per a explicar el matís, realment «discutible», tal com escrivien en 1996.

    Actualment, doncs, podem escriure correctament «país no alineat», perquè el diccionari de l’avl recull la locució adjectiva (consulta: 22.01.2018) i perquè, a pesar que l’ortografia incloga la locució amb guionet, el diccionari de l’iec (consulta: 22.01.2018) no la recull ni indica que siga cap sintagma lexicalitzat.

  2. Per a distingir entre guió, semiguió i guionet, vegeu la fitxa «puntuació».
  3. Vegeu també les fitxes bar cafeteria, xec ocupació, autorentat, vagó gàbia.
  4. En castellà, mots amb guionet del drae01: moro-moro, contencioso-administrativo, contencioso-administrativa (vox, any 2000), café-cantante, café-teatro (per a aquests dos, veg. dusos). (Veg. mots sense guionet del drae en bar cafeteria).
  5. El Departamento de Español al Día de la rae explicava que calia escriure jurisdicción contenciosa administrativa (missatge 13.03.2000), però el drae01 va modificar el criteri (veg. contencioso-administrativo) i ara cal escriure contencioso-administrativo, contencioso-administrativa, contencioso-administrativos, contencioso-administrativas.
  6. El País, amb guió: paquetes-bomba (08.05.2000), niños-ancla (15.05.2000), recurso contencioso-administrativo (16.05.2000; El País, sense guió: coche bomba (09.05.2000).