Serrania, la

Esta comarca era anteriorment denominada els Serrans. Actualment és denominada la Serrania (ca) / la Serranía (es), d’acord amb la informació aportada per Maite Mollà (tècnica de l’avl):

En el Ple de l’avl del 4 de maig del 2018 es va aprovar el canvi de denominació en valencià de la comarca de la Serrania, anteriorment els Serrans. La modificació, demanada per col·lectius de la zona, es va basar en un informe aprovat pel la Secció d’Onomàstica del dia 23 d’abril del 2018.

Per ara, l’avl ha aplicat esta decisió en el diccionari i altres documents, però té encara pendent revisar el mapa de comarques del 2016 (consulta: 16.02.2022) per a incloure esta forma en valencià. L’acadèmia no ha fet públic ni l’informe ni l’acord ni ha donat cap informació oficial sobre esta decisió, silenci que es desvia de la línia habitual d’actuació en les decisions que han de ser conegudes i aplicades per a respectar la normativa de la llengua. Amb tot, hi van fer referència una notícia en Vilaweb (22.02.2020) i un apunt del web de Compromís (24.02.2020).

botelló

Podem localitzar la forma botelló en el ptv (consulta: 02.06.2021) de l’avl:

botelló
m. SOCIOL. Trobada informal en un espai públic a l’aire lliure, generalment de jóvens i de nit, per a consumir begudes alcohòliques a baix preu i socialitzar-se.
cast. botellón
angl. botellón
fr. botellón

El web de l’Ésadir (consulta: 02.06.2021) ha adoptat també eixa forma:

botelló
Adaptació del castellà botellón.
Trobada en espais públics oberts (carrers, parcs, platges, etc.) per consumir begudes alcohòliques.
Plural: botellons.
Altres adaptacions: botellada, botellot.

Fa uns anys, l’Ésadir preferia no adaptar-ho (28.05.2007):

No ho traduïm quan es tracta del terme d’argot que defineix una manifestació social de caràcter juvenil consistent a reunir-se en espais públics i oberts (carrers, parcs, etc.) amb la finalitat de consumir de manera generalitzada begudes alcohòliques a un preu assequible, barrejades en ampolles grosses.

La Comunitat de Madrid fa una llei contra el «botellón»
Convocatòria d’un «macrobotellón» a diverses ciutats

El Cercaterm (consulta: 02.06.2021) proposava botellot o entrompada. Seguint eixe criteri (consulta: 11.01.2023), les formes adoptades per la Neoloteca han segut botellot i entrompada:

ca botellot, n m
ca entrompada, n f
es botellón, n m
fr beuverie, n f
en bottle party, n
en street partying, n
Sociologia
Definició
Trobada informal en un espai públic a l’aire lliure, generalment de joves i sovint de nit, per a consumir begudes alcohòliques a baix preu i en abundància, moltes vegades barrejades en ampolles grosses.

Altres propostes: poalà, botilada, ampollot…
Francesc-Xavier Llorca Ibi havia trobat una possibilitat d’equivalent valencià (14.04.2009):

He sentit a Tavernes de la Valldigna el terme «poalà» (< poalada) per definir el botellón. Ja que no tenim una alternativa fixada, almenys la solució de Tavernes és un localisme autòcton aprofitable.

rull2004 (pàg. 301) comenta algunes altres opcions en català:

[…] I pel que fa al mot espanyol botellón ‘fenomen social en què el jovent consumeix alcohol al carrer’, el fet que aparegui als mitjans de comunicació espanyols fa que calgui trobar-ne una traducció. El Canal 9 empra botellot, i el lingüista Joan Abril proposa botellada.

Altres han proposat també botilada, ampollot, ampollada…

Pel que sembla, Joan Abril va modificar posteriorment la seua opinió i va considerar millor l’opció entrompada (veg. Vilaweb, 12.04.2007 [?]):

[…] Al diari electrònic de Vilaweb del dijous 23 de març hi llegíem el següent: «L’Associació de Veïns del Raval de Barcelona ha fet avui al vespre una ‘ocupació pacífica’ de la Rambla del Raval en protesta pels aldarulls de l’entrompada de divendres i per reclamar millores al barri». Crec que és una manera elegant i genuïnament catalana d’expressar aquesta manifestació juvenil de consumir alcohol amb colla al carrer, en principi com a protesta pels preus abusius imposats des de les sales de festa. […] Per tant, l’entrompada recull fidelment aquesta idea, i ho fa d’una manera genuïna, senzilla i directa.

En el mateix sentit de la primera citació de Joan Abril es pronuncia Gabriel Bibiloni —després d’explicar per què considera «desencertada en el grau d’aberració major» la forma botellot— (veg. El blog de Gabriel Bibiloni, 05.10.2021, on tracta la qüestió amb prou de detall):

[…] si no poguéssim prescindir per res del món d’un derivat de botella, seria més raonable de dir-ne botellada (paraula que s’ajusta millor al sentit de «desplegament o escampadissa de botelles» i que ens en recorda d’altres com castanyada, calçotada o mocadorada). O ens sucam el cervell, vejam si surt alguna cosa original.


– Sobre l’adaptació d’este tipus de paraules, vegeu la fitxa pelotazo.

– Sobre l’activitat i altres denominacions en espanyol, en parla la Wikipedia (s. v. botellón; consulta: 25.05.2007):

Botellón, botellada, botelo, telo, botelleo, botellona, echar unos litros, mandarse una botella o pulirse una botella es conocido como la costumbre establecida desde finales del siglo xx, sobre todo entre los jóvenes, de consumir, principalmente bebidas alcohólicas, refrescos, snacks, tabaco e incluso, en algunos casos drogas ilegales, tanto duras como blandas, agrupándose en plena vía pública. Se desconoce la etimología exacta del término. Esta actividad se realiza, entre otros, en lugares públicos como parques o zonas abiertas de la vía pública. En algunas ciudades, donde el botellón se ha centralizado en algún punto en concreto, se llegan a reunir miles de personas cada fin de semana, pasando estos lugares a ser comúnmente llamados botellódromos por los medios de comunicación.

mara

La paraula masculina mara apareixia en els diccionaris (veg. diec; consulta: 30.10.2019)  per a denominar un mamífer típic de l’Argentina. El diccionari de l’avl (consulta: 30.10.2019) ha incorporat també una altra paraula (també manllevada al castellà) idèntica, però de gènere femení:

mara2 f. Grup de jóvens marginals que, en àrees urbanes d’alguns països centreamericans, cometen actes delictius amb una violència extrema.

El plural d’esta paraula seguix l’ortografia, mares. Eixa forma coincidix amb el plural de la paraula mare. Possiblement per eixa causa, el web de l’Ésadir (consulta: 20.10.2019) va introduir la indicació següent:

En alguns països llatinoamericans, banda delictiva.
Plural: «maras».
Article femení: una «mara», les «maras».

Això introduïa una excepció en el criteri general de formació del plural (consulta: 30.10.2019) de les paraules que eren manlleus sense adaptar. Eixa excepció no sembla que fora validada pel Termcat (resposta del 25.10.2019):

D’acord amb el criteri de la flexió de plural dels manlleus, que podeu consultar en aquest enllaç, el plural de mara és mares.

Ara que la paraula ha segut adoptada en el diccionari, ja no s’hauria de mantindre eixa excepció.

txeca

L’abreviació russa ЧК ha segut adaptada al valencià tant en la forma comuna, txeca, com per a denominar la institució policial soviètica Txeca (veg. dnv: txeca).

Seguint les normes de transcripció del rus aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans (2015; consulta: 29.10.2019), l’abreviació ЧК, amb què es denominava inicialment uns centres de detenció (Чрезвычайная Комиссия), s’hauria d’escriure txekà (tal com apareix en la Viquipèdia; consulta: 29.10.2019). Vam rebre del Termcat (25.10.2019) una explicació que confirmava eixe ús:

Recomanem, doncs, l’ús de la grafia tradicional (txeca), tal com fa el dnv, en qualsevol text històric, divulgatiu, etc. Tot amb tot, si en un context determinat fos rellevant de remarcar d’alguna manera la pronunciació original, es podria fer servir la forma transcrita no tradicional (txekà).

En rus, la institució s’abreujava ВЧК, que equival lletrejant a ve-txe-ca; pel que he vist (Википедия; consulta: 29.10.2019), la denominació del centre comú de detenció es va estendre (a través dels treballs d’estudiosos anglesos) per a denominar també la institució.

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Més avall podem vore el punt c de la gnv, que indica:
      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:
      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

Basseta Blanca, la

Basseta Blanca, la
La partida de la Basseta Blanca (Riba-roja de Túria).

A Riba-roja hi ha la partida de la Basseta Blanca (tal com podem vore en el mapa: «la Basseta Blanca»). Eixe nom s’origina en el fet que hi ha la basseta Blanca («Basseta Blanca» en el mapa), que realment és una basseta i conserva, per tant, el valor de terme genèric en la part inicial (en els mapes eixos genèrics s’escriuen amb majúscula inicial i sense article).

A més, en el parlament valencià es discutixen iniciatives per a segellar l’abocador de la Basseta Blanca; per tant, no seria «en Basseta Blanca» ni «l’abocador de Basseta Blanca», a pesar que sovint apareix aixina en la premsa.

Cases de l’Alforí, les

A causa de la divergència entre la informació continguda en el Nomenclàtor toponímic valencià (Casetes de l’Alforí) i la senyalització viària actual (consulta: 18.10.2019) de la urbanització (Les cases de l’Alforí), vam consultar amb l’AVL quina era la forma que consideraven més adequada. La resposta ha segut (17.10.2019):

En resposta a la seua consulta, li comuniquem que la zona que vosté assenyala era coneguda pel topònim casetes de l’Alforí l’any 1999, quan el nostre col·laborador de camp va dur a terme la primera enquesta toponímica al terme municipal de Vistabella del Maestrat. Amb el pas del temps, eixes casetes s’han convertit en una urbanització, per la qual cosa ara resulta més adequada la denominació les Cases de l’Alforí.

sistar

  1. El substantiu masculí sistar té, segons el dnv (consulta: 27.04.2019), la definició següent:

    m. AGR. Partidor d’aigües d’una séquia.

    Veig que la gec i el gdlc l’escriuen «cistar» (i que el diec no inclou este terme). Revise la versió antiga d’esta fitxa, en què havia apuntat que el declc de Coromines ho escrivia «sistar»:

    Segons el dcorom, ‘boca de sortida de l’aigua d’una grossa sèquia o canal, després de travessar un petit túnel o canó, proveïda d’una reixa’: serveis per filtrar una mica l’aigua de grosses impureses, i generalment, també, per distribuir l’aigua entre dos canals, que des d’allà se separen. Podria vindre del llatí CĭSTA, però considera que això hauria d’haver derivat en txi-, per la qual cosa es preferix un possible origen en l’encreuament dels mots àrabs sitâr i mistâr ‘cobertor, vel’. A més, emparentat amb el mot sitara ‘barandat’ (Salt 2.0), ‘envà, paret prima’ a Monòver (citant Sanchis Guarner).

    Els escric als d’Enciclopèdia Catalana, per si volen revisar eixa grafia.

  2. Carrer del Sistar
    Carrer del Sistar (Faura).

    Amplie la informació amb l’enllaç a un article de Jesús Bernat Agut (Diari La Veu, 02.01.2015) relacionat amb els termes del reg: «Carrers (6) El reg als carrers» (consulta: 27.04.2019).

disfòbia

Els diputats valencians estan començant a utilitzar el neologisme disfòbia per a referir-se a la fòbia envers els discapacitats o envers la discapacitat. El Cercaterm (16.10.2018) ha enviat la resposta següent:

El terme disfòbia és lingüísticament justificable a partir del prefix dis- que significa ‘difícil’, ‘mal’ i la forma sufixada –fòbia derivada del mot phóbos, ‘aversió’.

Ara bé, semànticament considerem que és un terme ambigu per a referir-se estrictament a la fòbia als discapacitats o a la discapacitat, ja que el prefix dis- és molt genèric i apareix en la formació de molts termes diferents. A banda d’això, documentem molt poc ús del terme.

Considerem més adequat, ara per ara, optar per formes sintagmàtiques més transparents semànticament com fòbia a la discapacitat.

A més d’eixa indicació del Termcat, també podem localitzar en el Portal Terminològic Valencià de l’AVL la proposta disfòbia (consulta: 19.10.2018):

disfòbia [dis’fɔbia]

PSIQ./PSIC./SOCIOL. Aversió a les persones que presenten alguna disfuncionalitat física o psíquica.

  • cast. disfobia
  • angl. disphobia
  • fr.  dysphobie