ahí

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (§ 20.4.1) delimita en una nota i de manera poc precisa l’ús de l’adverbi ahí en valencià:

Amb el valor de segon grau, col·loquialment s’usa en valencià la forma ahí i en parlars nord-occidentals la forma astí, que s’eviten en els registres formals.

Les dades que podem documentar en l’ús real indiquen que no es tracta d’un element exclusiu del registre col·loquial, sinó que té un ús normal en tots els registres quan és necessari utilitzar eixa referència díctica de segon grau. Probablement per això el dnv dona com a forma principal l’adverbi ahí (al qual es remet des d’aquí) i la gnv (§ 27.4.1) la tracta com a forma única per al segon grau de proximitat.

En l’ús general en valencià en qualsevol registre, la forma ahí és utilitzada sense cap connotació estilística. De fet, la mateixa Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV fa anys que va admetre que la forma ahí havia substituït la forma aquí en la llengua general de «parlars valencians». Joaquim Martí Mestre indicava en una nota d’El ‘Llibre de Antiquitats’ de la seu de València (1994):

192. Actualment, com és sabut, en valencià general s’ha perdut de la llengua parlada el demostratiu aquí, i s’hi ha introduït, ja des del segle xvi, el castellà ahí.

A la vista de les dades sobre l’ús actual de la forma ahí en valencià, convindria que l’iec revisara el seu punt de vista que atribuïx l’ús d’eixa forma no tant a un dialecte (valencià) sinó que la restringix al registre col·loquial valencià. Les dades actuals mostren que eixa restricció no s’ajusta a l’ús real que es fa en valencià d’eixe adverbi. L’institut va respondre (07.03.2024) que ho revisaran.

aulor

AulorLa variant aulor (‘olor’) és la forma més usual i estesa. Badia i Margarit ho comentava l’any 1999:

Avui [aulor] és pràcticament general en el llenguatge parlat de pertot, com es desprèn de les transcripcions fonètiques que n’insereix el DCVB.

L’aparició de les formes orals en l’escriptura pot tardar un temps i sovint ha de superar resistències diverses, però el mateix Badia i Margarit constata que ja en el segle xv «es feia sentir una tendència popular a diftongar o > au» en este context. En eixe sentit, el dcvb conté les variants aulor i oulor , esta segona qualificada d’«antiga i dialectal».

Actualment (consulta: 06.02.2024), podem trobar que la variant aulor té presència en la llengua literària, probablement com a tret dialectal amb valor estilístic i de proximitat a l’ús oral general; això permet també ampliar les possibilitats dels registres literaris. Podem trobar la variant aulor en:

  • El llibre de les abelles (1996) de Manel Ollé Albiol:  «elles se coneixen per l’aulor que fan»
  • Gina (2019) de Maria Climent: «aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica»
  • Les closques (2021) de Laia Viñas:  «que és aulor d’aigua bruta i estancada»
  • Lo mig del món (2023) de Roser Vernet (2023): «aulor de cendra freda i cabró humit»

Convindria que els diccionaris generals inclogueren esta variant.

atibacar

El participi atibacat -ada, del verb atibacar, és usual a Tavernes de la Valldigna (i a més llocs, com per exemple Foios, segons comenta Eugeni S. Reig en Migjorn; Alginet, com mos diu Josep Lozano Lerma; a Eslida, segon Òscar Pérez Silvestre; i a Otos, informa Joan Olivares en Migjorn; 02.11.2009). L’adjectiu atibacat -ada indica que una cosa està plena de gom a gom.

Variants: atibacant, atabicat. A Simat hi ha, a més, la forma invariable atibacant. Exemple: «les séquies estaven atibacades de residus»; a Simat seria: «les séquies estaven atibacant de residus» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004). A Torrent hi ha la forma atabicat (segons informa Anna Gascó).

Joan Olivares, a més, comenta (Migjorn, 02.11.2009):

Nosaltres també conjuguem el verb atibacar. Per exemple: «Quan ha d’eixir de casa, s’atibaca les butxaques de cacauets per anar rosegant tot el dia.»

Cal dir que el DGFPastor ja havia incorporat el verb atibacar (que no havia recollit el dcvb) i ja apareix en altres diccionaris, com ara el gdlc:

v dial 1 tr Atapeir. Atibacar un calaix de coses inútils. Séquies atibacades de residus.
2 pron fig Atipar-se. Atibacar -se de dolços.

Segons el dcorom (s. v. tibar):

+Atibacat ‘atapeït, curull’: «els trens estos dies van atibacats de gent» val. (J. G. M. 1963): més que derivat és resultat d’un encreuament amb mots en -acat de sentit semblant: atacat (atacar de pólvora), atabacat ‘ficat en tabac’, estacar-se […], estacat «atufado», C. Ros, 1784.

En el Salt 2.0 podíem trobar:

atibacar v. tr. Omplir completament, posar com dins d’un tabac. Ordena els calaixos de l’escriptori, perquè els has atibacat de coses inútils.

Finalment, el dnv (consulta: 28.06.2023) ha incorporat el verb:

atibacar
v. tr. Ataquinar, omplir excessivament. Ha atibacat els calaixos de l’escriptori de papers inútils.

 a tibó/a tibo

A Elx, on es manté el verb tibar (segons informa Martí i Casanova – Migjorn, 26.07.2004), hi ha l’expressió «estar a tibó» ‘de gom a gom’; també hi ha atibonat -ada (Martí i Casanova – Migjorn, 02.11.2009). Podem trobar un exemple d’a tibó en en el poema «Inventari de la Roà» de Gaspar Jaén i Urban:

Pitxers d’aiguallimó. Gotets de licor d’herbes. / Onces de xocolate. Mates de raboigat. / Galló blanc de l’armela. Mel. Rollets d’aiguardent. / Orxata amb fogasseta. Maredeuetes blanques. / Olor de gesminers. Panal d’abelles. Cera. / Calor, ferro, tro, pólvora. L’aire no corre gens. / Suor apegalosa. La nit crema la pell. / La gent fa la roà. Marededéu de plata. / L’església estarà tota la nit oberta, / plena de clavellines. Flor i flama, la dona / per generacions tan benaventurada. / Esquinç del Paradís. Majestat de marfil. / Passen dones amb ciris, tota la nit rodant. / Els carrers a tibó. Nocturn, nocturn incògnit!

A Simat hi ha la mateixa expressió però amb canvi en l’accent: «estar a tibo» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004), expressió que també es fa servir igual a Sollana (14.11.2009).

Almardà

El Nomenclàtor Toponímic Valencià aporta diferents topònims de Sagunt que contenen este nom: Almardà, braç d’Almardà, camí d’Almardà, marja d’Almardà i platja d’Almardà.

Al llibre del X Col·loqui… d’onomàstica, l’article de Santiago Bru i Vidal diu:

[…] com Al-mardà, l’‘arenal’, extensa partida de vora mar, que va del terme de Canet al d’Almenara.

Posteriorment, dins de Materials de toponímia, I, Lluis Vicent Alcaide i Josep Antoni Lluesma arrepleguen el topònim braç d’Almardà:

Tradicionalment se li ha donat el significat d’‘arenal’ (Chabret, 1888; Moreu-Rey, 1982; Bru, 1985). Carme Barceló parlà en 1982 de la possibilitat que es tractara d’un nom propi; en 1991 ha proposat el significat de ‘llatzeret’. […] La primera documentació, ja al Repartiment, parla de Mardà, no obstant, al llarg de tota la documentació posterior es veu una vacil·lació entre Mardà i Almardà. Avui la forma oficial utilitzada és la d’Almardà, tot i que a la pronúncia popular continua la vacil·lació.

L’Onomasticon de Coromines diu:

D’altra part la variant mardà pròpia de les comarques de Ponent i de Migjorn (decat. v, 496b). En terra arabitzada també el trobem, aquí amb aglutinació de l’article aràbic. Almardà, pda. vella del terme de Morvedre (Sanchis Guarner), tirant cap al de Canet de Berenguer (torre del Mardà, en te. de Canet: M. Llopis, País Val., p. 54). Els pescadors del Cabanyal prenen la «Torre del Mardà» per senya des de mar junt amb el Cap de Canet (Casac. 1924). D’ací la cantarella popular: «Canta-rana i Almardà / se posaren a renyir:/ Canta-rana caigué en terra / i Almardà pegà a fugir» (recollida a Benifairó per S. Guarner (Pobles Val. parlen iii, 3): perquè essent uns aiguamolls canta-rana són a ras de terra, i la torre es dreça esvelta com un corredor que arrenca a córrer.

 

alzhèimer

Segons explica la gec (consulta: 1986; 07.12.2022)  Alois Alzheimer (Markbreit, Baviera 1864 – Breslau 1915) va ser un metge alemany, que «ha donat nom a una forma específica de demència presenil (malaltia d’Alzheimer) i a unes lesions molt característiques de la glia en els processos de demenciació (plaques d’Alzheimer)».

La forma «l’alzheimer» per a fer referència la malaltia havia estat adoptada en valencià pel Salt 2.0 (al voltant de l’any 2000), tot i que amb l’errada de no haver-hi inclòs l’accent. Cal escriure «l’alzhèimer», tal com es fa en altres casos (Diesel / dièsel, per exemple), distingint entre el nom de la persona i el nom de la malaltia (substantiu comú adaptat):

«la malaltia de l’alzhèimer», «malalts d’alzhèimer», «casos d’alzhèimer»
Però:
«la malaltia d’Alzheimer».

La denominació de la malaltia apareix adaptada en espanyol en el dpnh: «el alzhéimer», i posteriorment també en el drae.

afinatge

En el sector dels formatges, és habitual a França la indicació «fromage affiné» (veg. tlfi, affiner).   El Cercaterm (consulta: 22.07.2022) té una fitxa per a eixa operació:

ca afinatge, n m
es afinaje, n m
fr affinage, n m
en ripening, n

Indústria > Indústria alimentària
Definició
Fase final de la maduració d’un formatge.

D’altra banda, quan es tracta d’un procés industrial en l’àmbit dels metalls, del vidre o del reciclatge, el terme corresponent és un altre derivat del verb afinar (veg. dnv), que també està arreplegat en una fitxa del Cercaterm (consulta: 22.07.2022):

ca afinament, n m
es afinado
es afino
fr affinage
fr raffinage
en refining

Indústria > Indústria metal·lúrgica
Definició
Operació que consisteix a eliminar les impureses que conté un metall o un aliatge en estat líquid.

anonimitzar

El verb transitiu anonimitzar forma part del vocabulari del dret i la ciberseguretat. Podem trobar en el Cercaterm dos fitxes relatives a este verb amb dos definicions que varien un poc però que concorden en el sentit general:

(Termcat) v. tr. Fer anònimes unes dades per impedir la identificació personal.
(iec, Diccionari jurídic) v. tr. Fer anònimes les dades que podrien permetre la identificació personal.

Una fitxa anterior de l’Idescat (2002) mostrava les consideracion següents:

ÀREA TEMÀTICA: Terminologia. Ciència i recerca. Matemàtica i estadística
TÍTOLS ASSOCIATS: anonimizar
DATA D’ACTUALITZACIÓ: 1/10/2002
SOLUCIÓ: Anonimitzar
ARGUMENTACIÓ:
Com n’hem de dir de l’acció de «fer anònim algú o alguna cosa»?

Aquest verb apareix en un context com ara el següent:
– L’entitat enviarà a la delegació el fitxer final de microdades anonimitzat de l’enquesta.

En castellà es documenta en algun diccionari la forma anonimizar, que és la que esperaríem si volguéssim crear una forma sintètica de l’acció verbal. En català disposem d’aquest mateix recurs, i, per tant, si partim del mot anònim podem formar el verb anonimitzar, de la mateixa manera que tenim canonitzar (de canònic), magnificar (de magnífic) o autenticar (d’autèntic). Un altre recurs, menys econòmic formalment, és recórrer a una frase verbal com ara fer anònim -a. El problema d’aquesta solució és que és poc pràctica a l’hora de tractar aquesta perífrasi com un adjectiu, i fins i tot en certs casos incorrecta.

La frase anterior és gramaticalment impracticable amb la perífrasi:
– L’entitat enviarà a la delegació el fitxer final de microdades de l’enquesta *fet anònim

També podríem recórrer, és clar, a l’adjectiu anònim -a, però l’efecte semàntic és diferent: no és el mateix dir que «un fitxer de dades és anònim» que «s’ha tractat el fitxer de dades perquè tingui com a efecte l’anonimat».

Ansaldo

Vilarassau en el Nomenclàtor de Catalunya.

Este nom forma part de diversos topònims del terme d’Alacant i de Sant Joan d’Alacant. L’any 1997 no el vam poder localitzar en les enciclopèdies i va aparéixer com a Ansald en el dogv. El Nomenclàtor Toponímic Valencià recull tres topònims amb la forma Ansaldo:

  • el d’Ansaldo (paratge d’Alacant)
  • el Parc Ansaldo (llogaret o barri de Sant Joan d’Alacant)
  • la torre d’Ansaldo (talaia de Sant Joan d’Alacant)

L’Onomasticon dona un poc més d’informació sobre l’origen i la difusió del nom en algun altre topònim (Vilarassau):

MENC. ANT. 1188: Vilarasallo (Kehr, Papsturk. p. 527); no figura en les llistes de parr. vigatanes dels 30 SS. xii i xiv. Compost amb el NP germ Ansald, que va deixar el conegut prolongament a Itàlia (Ansaldo) i també a Cat.: a. 963: Ansaldus (Mas, NHBna. iv, 37), germ., anteriorment Ansiwald (Fòrst. 131): de les fecundes arrels ansu i wald. El poble vulgarment 35 ho mutila en Sau (ix, 196) havent-ne llevat el genèric vilar, i malentès la -a- com una preposició; però quant a l’origen no té res a veure amb Sau (Guilleries) ni amb Ossal (ursale) nom antic del poblet vigatà de Malia.

acompanyar

Els diccionaris generals no detallen la preposició que introduïx el complement de règim verbal en les accepcions en què apareix este complement (accepcions 6 i 7). Segons indica el duvc, les preposicions són de i amb en l’accepció 6 (llengua general) i amb en l’accepció 7 (accepció musical del verb):

acompanyar
1. acompanyar Crear un clima favorable. Hauran de suspendre la processó si el temps no acompanya. Tenen un fil musical que acompanya molt.
2. acompanyar [algú] Anar en companyia o fer companyia. T’acompanyaré fins a la placeta. La seva filla el va acompanyar en els moments més durs.
3. acompanyar [algú] Fer el mateix. Si prens cafè t’acompanyo.
4. acompanyar [algú o alguna cosa] Anar juntament. Les sospites l’acompanyaran fins a la mort. Les faves acompanyen la carn. L’astúcia no sempre acompanya la sort.
5. acompanyar [una cosa] Ajudar al moviment. Acompanyar la mà d’algú que escriu, acompanyar la porta perquè no bati.
6. acompanyar [una cosa] [de / amb una cosa] Fer anar junt. Acompanyar una sol·licitud amb un informe (o bé d’un informe). Acompanyar un rostit amb un bon vi (o bé d’un bon vi). Acompanyar la veu amb una guitarra.
7. acompanyar [un cantant] [amb un instrument] Fer l’acompanyament musical. Acompanyà el tenor amb el piano. (La variant acompanyar [un cantant] [a un instrument], d’ús molt estès, no està prevista per l’autoritat normativa i sembla, en general, rebutjable.)

En esta accepció, els diccionaris mostren l’ús només amb una preposició:

  • (diec) […] 3 v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal). Acompanyà la sol·licitud amb els documents requerits. Acompanyà el present amb una carta. Acompanyaven el menjar amb un bon vi.
  • (dnv) […] 4. v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra, considerada principal). Acompanyar una instància amb la documentació corresponent.
  • (gdlc) […] 4 v. tr. Adjuntar una cosa a una altra (considerada com la principal). Acompanyar una sol·licitud de la documentació reglamentària.

En l’àmbit de la terminologia jurídica, el Termcat (2016) ha publicat un apunt que titulen «Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar». Entre altres qüestions, indiquen que, en este àmbit, el verb annexar s’utilitza com adjuntar. I que el verb acompanyar pot tindre subjectes animats i inanimats. En este segon cas, este subjecte inanimat és el document secundari. Uns exemples:

  • (Termcat) El certificat acompanya la demanda.
  • (salt, 2020) El certificat que acompanya la sol·licitud està emés per Hisenda.

adjuntar

Segons edicions anteriors del mestil (xx.4.2.2), en relació amb el verb adjuntar s’assenyalava la restricció d’ús següent:

Es tracta d’un verb transitiu, que se sol construir: *em plau adjuntar-vos una fotocòpia… El pronom vos és el destinatari, el CI, i la carta és allò a què s’adjunta alguna cosa. Els exemples d’ús correctes són: em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia; em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta la fotocòpia…

Actualment (2022) consideren correcta eixa construcció «em plau adjuntar-vos una fotocòpia», seguint una recomanació normativa, tal com indiquen en una nota:

Segons l’acta de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu de la Generalitat de Catalunya, corresponent a la sessió tinguda el 21 d’octubre de 1997, aquesta construcció «no és condemnable».

També quant a l’ús d’este verb, l’iec va respondre a una consulta (27.05.1998) que quan es diu «en la documentació que s’adjunta», seria millor indicar a què s’adjunta la documentació; o bé fer servir l’adjectiu corresponent: documentació adjunta.

A pesar d’eixe ús comú en què el complement indirecte (la persona destinatària) rep un element adjunt a l’element principal de l’enviament, les definicions dels diccionaris habituals no reflectixen eixa possibilitat:

  • (diec) 1 v. tr. Fer anar o estar adjunt. Vaig adjuntar a la meva carta la carta del mestre. Li van adjuntar dos col·laboradors. Adjuntar un adjectiu a un substantiu, un pronom feble a un verb.
    2 v. tr. En inform., afegir (un fitxer o un document) a un missatge que s’envia a través de la xarxa.
  • (dnv) v. tr. Fer que (una persona o una cosa) estiga o vaja unida com a auxiliar o complementària a una altra. Adjuntar un arxiu a un correu electrònic. Adjuntar un adjectiu a un substantiu.
Podem observar que el diec ha inclòs una segona accepció, però sense cap exemple d’ús. Per tant, no aclarix si eixa accepció té un ús diferent de la primera accepció.

De fet, l’ús més general actual —que podem documentar fa ja unes quantes dècades— s’ajusta més a la definició ‘enviar adjunt’, sentit que sí que apareix, en castellà, en la primera accepció del drae:

adjuntar
1
. tr. Enviar algo juntamente con un escrito o una comunicación electrónica.

Per tant, tenim diverses opcions a l’hora de construir les típiques formuletes que omplin els documents administratius. A partir de l’exemple utilitzat pel mestil, podem utilitzar diverses combinacions:

  • (mestil) Em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau adjuntar a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (cala, 1997; ús habitual, 2022) Em plau adjuntar-vos una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.

En la xarxa podem documentar més exemples d’ús d’esta última possibilitat:

  • Ferran Soldevila (a Josep Pous i Pagès, 1943; Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970), 2017): «Us adjunto el 1er quadern.» 
  • Pere Calders (a Joan Triadú, 1953; Estimat amic: cartes, textos, 2009): «Us adjunto el conte que us devia.»
  • Joan Fuster (Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca; 1993): «Us adjunte un noticiari. Sent no poder-vos enviar aquelles coses promeses […]».
  • Jean Serra (a Marià Manent, 1979; Marià Manent – Jean Serra: una correspondència: Barcelona-Eivissa, 1976-1988, 2010): «Us adjunt un segon exemplar que m’agradaria féssiu arribar al vostre fill Albert».
  • Xavier Pàmies (traducció d’Àlies Grace de Margaret Atwood, 2019) «Aprofito per escriure’t quatre ratlles i per adjuntar-te la carta que va arribar […]».