caldo

En valencià, la paraula caldo (veg. dnv; sinònima de brou) no té l’accepció ‘jugo vegetal, especialmente el vino, extraído de los frutos y destinado a la alimentación’ de la paraula castellana homònima caldo (habitualment utilitzada en plural; drae, consulta: 01.07.2019). Per a eixa accepció, en valencià s’utilitza la paraula vi. Per tant, els equivalents entre els usos valencià i espanyol serien:

Valencià Castellà
La Rioja és famosa pels seus vins. La Rioja es famosa por sus caldos.

Cap a l’any 2000, en la llista Zèfir hi havia qui proposava utilitzar en esta accepció la paraula beguda, però no em semblava massa clar que fóra possible. En canvi, trobe que podria tindre més possibilitats dir-ne suc (del raïm / de la vinya / dels ceps…), tal com s’esdevé en italià (succo della vigna, succo della vite) o en francès (tlfi; consulta: 01.07.2019):

Fam. Jus de (la) treille. Vin. Synon. jus* de la vigne. Ah! Dieu de Dieu! les jésuites avaient beau dire, le jus de la treille était tout de même une fameuse invention! (Zola, Assommoir, 1877, p. 579). Sache qu’une bouteille N’est, sans du jus de treille, Qu’un récipient vain. Pour qu’elle soit chrétienne, Il faut qu’elle contienne Superbement du vin! (Ponchon, Muse cabaret, 1920, p. 27).

Alicia Andreu («Tast o cata? Barrica o bota? Terminologia del vi en català», Naciodigital.cat, 07.01.2019) aporta la informació següent:

En podem dir caldo del vi?

Aquesta vegada per saber si l’ús de caldo per designar un vi és adequat hem fet una consulta privada al TERMCAT. La resposta que ens van donar és que, tot i que és habitual en alguns mitjans de comunicació o en textos molt divulgatius, anomenar caldo el vi en general, és una denominació no desitjada pels especialistes en enologia, la consideren inadequada, i prové del fet que abans el vi s’acostumava a servir o a beure calent. Per tant, en català, no és recomanable fer el calc caldo.

En este mateix àmbit, cal tindre en compte que hi ha el terme caldo bordelés, que és un «compost de sulfat de coure o vidriol rebaixat amb calç» (segons explica Maria Estruch Subirana (2008): Mil veu de Bacus. Diccionari etnolingüística de la vinya i el vi al Bages. Llengua, literatura i cultura tradicional; consulta: 01.07.2019).

pirrat* -ada

  1. Empar Marco (tv3) féu servir fa uns anys (dc. 07.11.2007; llàstima que el vídeo no estiga disponible) l’adjectiu pirrat* -ada, paraula que no recullen els diccionaris generals. Sembla que és una adaptació al valencià d’un possible adjectiu castellà pirrado -da, que tampoc he trobat en els diccionaris i que és el participi del verb pirrarse (drae; consulta: 20.06.2019):

    1. intr. coloq. Esp. Encantar, gustar mucho. Les pirra el cine. U. t. c. prnl. Se pirra por lo dulce.

    En una versió anterior del mateix diccionari: 1. prnl. coloq. Desear con vehemencia algo. Se pirra POR lo dulce.

    Quan li ho vaig comentar, Empar Marco em digué que sí que s’usava a València. Jo no ho havia sentit mai fins que ella el va usar en la seua crònica. Observe en internet que no té molt d’ús, però sí que hi ha qui ho ha utilitzat a Mallorca i a altres llocs des de fa ja uns anys (com ara el mateix 2007).

    Poca cosa, en tot cas, i no semblaria que haguera d’acabar en els diccionaris, llevat que els espanyols l’usaren bona cosa (ja apareix en el Woxikon).

  2. Per un altre cantó, Joaquim Martí recull en el seu Diccionari històric del valencià col·loquial, el mot pirro ‘embriac’ (consulta: 20.06.2019), amb la dada afegida que l’antic company meu d’escola i institut Francesc Gascón i Navarro (1999) el documenta a Beneixema amb un altre significat:
    [R]eferit a especialment a la gent gran, que ja ha perdut algunes facultats, que no coordina i fa alguns disbarats

habitatge

  1. El dnv (consulta: 12.05.2019) dona entrada tant a habitatge com a vivenda i no establix cap remissió d’una paraula a l’altra:

    habitatge m. CONSTR. Construcció o lloc condicionat per a ser habitat per persones. El problema de l’habitatge.
    vivenda f. CONSTR. Construcció o lloc condicionat per a ser habitat per persones. Una vivenda unifamiliar.

    En canvi, sí que remet d’habitança (consulta: 08.07.2019) als dos anteriors:

    habitança f. Habitatge, vivenda.

    De moment, ni el diec ni el Termcat ni el gdlc inclouen la paraula vivenda. Fins no fa tants anys —de tots els segles que hi ha qui parla en català— este substantiu (adoptat del castellà vivienda) no apareixia en les obres de referència. Ara ja ha està inclòs en el dnv i en el gd62:

    (gd62) vivenda f (cast vivienda) Habitatge.

    A banda d’això, el diccionari de català que posava a disposició de tots en internet el diari Avui (consulta: 08.07.2009) tractava el mot com a adjectiu i li donava l’accepció següent:

    adj. 1. Que té vida o moviment.

    No sé on es documentava eixa accepció i no sé si devia ser una errada, un femení (erroni, per viventa) de l’adjectiu vivent.

  2. Coromines (declc, s. v. viu) es resignava ja a la incorporació del castellanisme vivenda:

    En els anys 30 alguns començaren a usar a Bna. la forma adaptada i potser caldrà resignar-s’hi, encara que hauria valgut més insistir en habitatge, i encara millor generalitzar el terme valencià, habitança, en la forma que raono i documento en LleuresC, 36-37.

  3. Pel que fa a l’abreviació d’habitatge, hi ha qui ha utilitzat «habg.», «htge.». Fent una llista de les formes abreujades (abreviatures, sigles i símbols) més habituals per a les paraules que comencen per la lletra hac, tenim:
     AbreviaturesSiglesSímbols
    habitant:h.
    habitatge de protecció oficial:HPO
    hafni:Hf
    hectàrea:ha
    hecto-:h
    hectolitre:hl
    hectòmetre:hm
    heli:He
    helió:h
    henry:H
    hertz:Hz
    hidrogen:H
    holmi:Ho
    Honorable Senyor:H. Sr., Hble. Sr.
    Honorable Senyora:H. Sra., Hble. Sra.
    hora:h
    hospital:hosp.
    hotel:H
    hassi:Hs
    Podríem incloure-hi l’abreviatura hab., que seria una versió més curta que les anteriors i que no seria coincident amb cap de les altres abreviacions de la llista. Pel que fa a vivenda, l’abreviatura podria ser viv.

jira

El Dia de la Jira és un dia festiu a Asp i al Fondó de les Neus. La paraula castellana jira, segons el drae, ve del francés ch(i)ère ‘menjar’. Hi ha pobles a Andalusia i Extremadura que també tenen aquesta festa. El dea li dona el significat ‘merienda campestre’.

Localitze en la xarxa una explicació (Ignacio Frías, 15.04.2009; consulta: 05.06.2019) treta del Breve diccionario etimológico de la llengua castellana de Coromines (que no he pogut comprovar per ara):

jira

‘Banquete opíparo’. Uso registrado en castellano desde 1535. Del francés antiguo chière, ‘comida de calidad’, extraído de la locución faire bonne chière, ‘dar bien de comer a alguien’ (propiamente ‘acogerle bien’, ‘hacerle buena cara’), en la cual chière significaba de por sí ‘rostro’ o ‘semblante’, del mismo origen que el castellano «cara».

La forma castellana debe proceder de la francesa dialectal chere, propia del Este y del extremo Norte de este país. En castellano «jira» designó constantemente un banquete o comida en todo el Siglo de Oro y solo en el siglo XIX empezó a tomar el sentido de ‘banquete campestre’ bajo el influjo del verbo «girar»; más recientemente, anticuado el vocablo en muchas partes, lo han desenterrado algunos que, relacionándolo con «girar», le dan el sentido de ‘excursión’ o ‘viaje más o menos circular’ y suelen escribirlo con «g-», ortografía sin fundamento etimológico.

cabe

  1. Preposició castellana antiga que expressa proximitat: ‘al costat de’. Em sembla recordar que s’utilitzava en alguna oració catòlica que vaig aprendre quan era menut (1975) al col·legi d’orfes de Sant Vicent Ferrer (a Sant Antoni de Benaixeve); en trobe un ús en BOIX, vol. I, pàg. 126, Boneters, cita de Beuter: «sesenta casas en una isla, cabe la iglesia».
  2. Segons el drae (consulta: 21.03.2019):

    1. prep. desus. Cerca de, junto a. U. en leng. poét.

  3. En documente (2006) alguns usos actuals més (tot i que potser deutors de traduccions no tan actuals), sempre en documents d’Internet relacionats amb la religió:

    «San Juan (1:1) dice: “En el principio existía el Verbo y el Verbo estaba cabe Dios y el Verbo era Dios”.» (Stat Veritas, «I – AFIRMACIONES PROPIAS DE LOS TESTIGOS DE JEHOVÁ»)«Asimismo en Gal 4,4 san Pablo afirma: “Cuando vino la plenitud de los tiempos, envió Dios a su Hijo, nacido de una mujer”, frase en la que el original griego del verbo “enviar” presupone la preexistencia cabe Dios del “enviado”, con lo cual el Hijo eterno del Padre resulta ser el sujeto de la acción generativa de una mujer, María: consiguientemente, Dios nace de María y ésta puede y debe llamarse Madre de Dios.» (La Era de María, de Ramón Olmos Miró, novembre 1999)

    «4. ¿Quién vive cabe Dios? En la antropología cuerpo-alma la respuesta es simple: inmediatamente después del fin de la vida de cada individuo su alma y, a partir del juicio final, el cuerpo resucitado junto con el alma restituido en la prístina unidad (= ser humano).» («El debate teológico cuerpo-alma»)

    «”[…] Sólo con Lutero comenzó en germen la libertad del espíritu… De esta forma, en lo más íntimo del hombre se ha hecho un sitio donde él está únicamente cabe sí y cabe Dios, y cabe Dios él está únicamente en cuanto es él mismo: en la conciencia debe encontrarse cabe sí como en su propia casa.” (Gesch. der Philosophie, C. L. Michelet, Berlín 1844, 227 ss., 230 ss.)» (Revista Arbil, 49, «Georg Friedrich Wilhelm Hegel», de Cornelio Fabro)

  4. Xavier Gállego em comenta (17.03.2006) que recordava haver llegit una frase molt bonica en el Lazarillo, en un fragment que suposava que havia llegit quan anava a l’institut:

    «Usaba poner cabe sí un jarrillo de vino, cuando comíamos, y yo muy de presto le asía y daba un par de besos callados, y tornábale a su lugar. Mas duróme poco, que en los tragos conocía la falta y, por reservar su vino a salvo, nunca después desamparaba el jarro, antes lo tenía por el asa asido. Mas no había piedra imán que así atrajese a sí como yo con una paja larga de centeno que para aquel menester tenía hecha, la cual, metiéndola en la boca del jarro, chupando el vino, lo dejaba a buenas noches. Mas, como fuese el traidor tan astuto, pienso que me sintió, y dende en adelante mudó propósito y asentaba su jarro entre las piernas y tapábale con la mano, y así bebía seguro.»

    «És a dir —conclou Xavier—, que en algun moment en castellà degué ser usual, col·loquial».

  5. Ens comenta Albert Rico Busquets (25.03.2006):

    «A La Vanguardia usava molt aquesta preposició Alvaro Ruibal, que signava Ero. També l’usa (menys, però) en Lluís Permanyer. A part d’aquests dos periodistes, no l’he trobada mai (ni en La Vanguardia ni enlloc).»

    Com a mostra, ens envia un article de Lluis Permanyer (11.03.2006): «Estudios y cuartel en la Rambla».