fer l’ou

L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:

  • pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
  • defecar
  • fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
  • morir-se

Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):

Fer l'ou
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).

Fer l’ou a la borsa de Barcelona

Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):

Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.

Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.

Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.

L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.

La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]

d’entrepà

L’expressió d’entrepà pot ser una opció a tindre en compte a l’hora de denominar eixos àpats informals amb entrepans i carmanyoles. El dnv (consulta: 03.03.2023) no li ha donat entrada i ha triat altres opcions (s. v. sopar, dinar):

sopar de pa i porta (o de cabasset, o de coixinereta) m. Sopar en què cadascú s’emporta el seu menjar, que generalment consistix en un entrepà.

La Consulteca del Termcat sí que ha arreplegat (consulta: 03.03.2023) més opcions:

ca sopar d’entrepà, n m
ca sopar de cabasset, n m
ca sopar de carmanyola, n m
ca sopar de faixa, n m
ca sopar de germanor, n m
ca sopar de pa en butxaca, n m
ca sopar de pa i porta, n m
ca sopar de recapte, n m
ca sopar de rua, n m
es cena de sobaquillo, n f
Menjar informal. Aperitius. Per picar, Antropologia > Antropologia social i cultural

Definició
Sopar informal, habitualment de moltes persones, en què els comensals porten ells mateixos els entrepans o les carmanyoles amb el menjar.

Com hem vist, hi ha alternatives a d’entrepà possiblement més difoses. N’arrepleguem unes quantes tot seguit (aparegudes en Zèfir, 2001-2007; mantenim la localització esmentada pels collistaires):

sopar de pa i porta (Castelló de la Plana), sopar de rua (Castelló de la Plana), sopar de pa en butxaca (Mallorca), sopar de germanor (València, Xodos), sopar de cabasset (comarques del migjorn), sopar de faixa (València), sopar de cantell (Camp de Morvedre), sopar de carmanyola (Barcelona), sopar de pa i taleca (Calvià), sopar de baix braç, sopar de pataqueta, sopar de pa i puny, sopar de pa i companatge (Eivissa), sopar de pa i senalla (Menorca), sopar de sarnatxo, sopar de cabasset.

A més, sembla que per l’Horta Nord hi ha (26.10.2012) la variant «sopar faixat» i en la Ribera (Alginet) usen «sopar de pa en puny», ús que s’ha estés a altres localitats (Alzira, Xeresa).


En castellà, l’expressió «de sobaquillo» apareix en el drae (consulta: 03.03.2023):

1. loc. adv. Dicho de lanzar piedras: Por debajo del brazo izquierdo apartado del cuerpo.

Tenint en compte que la forma castellana s’ha introduït també en el joc de la pilota, podem fins i tot pensar que les formes valencianes, el colp de bragueta o de butxaca, pot ser que tinguen relació amb alguna de les denominacions del sopar d’entrepà i amb la denominació castellana que coneixem, que sembla que només es localitza al País Valencià (i és possible que a l’Aragó).

El Diccionario de la lengua española d’Espasa-Calpe (2005; WordReference, 11.01.2007) sí que recull l’accepció (amb la indicació que és col·loquial):

3. loc. adj. col. [Comida] multitudinaria en que cada uno de los asistentes lleva su bocadillo, pagándose a escote los aperitivos, las ensaladas, las bebidas, los postres, etc.: montamos una cena de sobaquillo en su casa.

de minimis

Fa uns quants anys, Alícia Marqués (tècnica lingüística de la Generalitat Valenciana; 15.11.2010) em va avisar que el Cercaterm del Termcat tenia una proposta per a l’expressió de minimis:

ca  regla de minimis [de minimis: la], f
es  regla de minimis
fr  règle de minimis
en  de minimis rule
Regla que estableix una quantitat límit per sota de la qual la llei eximeix de certes taxes.

Posteriorment, eixa fitxa del Termcat ha canviat un poc de forma (consulta: 05.12.2022):

la de minimis, adj
ca de les minúcies, adj
ca intranscendent, adj
es intrascendente, adj

Locucions i expressions llatines de l’àmbit parlamentari
Definició
Significat literal: Insignificant.

En 1996 no vaig trobar en l’Eurodiccionari documentació per a la locució que apareixia en el text següent:

[96/A4723CTAS] «Las ayudas que se convocan por esta orden se ajustan a la norma de minimis según la cual las distintas ayudas concedidas a un mismo beneficiario por este concepto no podrán superar la cantidad de 100.000 ecus […] durante un período de tres años […]»; en català apareix també com a minimis.

En els servidors d’Internet de la Unió Europea no havia trobat cap document que continguera este terme (19.06.1997). Carme Colomer (tècnica lingüística de la conselleria d’Indústria) mos va dir que era un terme (norma) econòmic de la Unió Europea que indica que una ajuda no pot superar els 100.000 ecus en tres anys. Deu ser un terme format a partir del llatí. Mentre no s’adapte o s’incorpore en els diccionaris l’escriurem en cursiva. Tant en anglés com en francés sembla que l’utilitzen en redona. Possiblement és un sintagma llatí, atés que els anglesos utilitzen també aquesta forma amb la preposició. Cal esbrinar si és un llatinisme dels anglesos (probablement) o dels francesos.

Un poc més de documentació de l’època:

(Internet-Unió Europea) State aids: Ireland Commission authorises a production loans scheme offered by the Irish Film Board: «Le gouvernement irlandais avait notifié diverses mesures destinées à promouvoir l’industrie du film et de la télévision. La décision prise aujourd’hui, outre qu’elle autorise ce régime de prêts à la production, lève aussi la clause suspensive qui figurait dans la décision prise en 1994 par la Commission concernant le programme de développement industriel, et permet désormais aux Fonds structurels de participer au financement de ce régime, ainsi qu’au financement de prêts au développement assimilables à des aides de minimis, et d’actions de formation qui ne constituent pas des aides d’État.» / «which constitute so-called de minimis aid, and training support, which does not constitute State aid.»

Quant al llatí, vaig trobar en dexprlat els usos següents:

1798. De minimis granis fit magnus acervus: ‘amb petits grans es fa un gran muntó’.
1799. De minimis lex non curat: ‘la llei no es preocupa d’assumptes sense importància’. Principi jurídic.

ni més + adjectiu/adverbi

En el treball «Noves aportacions al dcvb recollides a Beneixama» de Francesc Gascon i Navarro (2002),  podem llegir que a Beneixama es produïx un ús amb valor intensificador de l’expressió «ni més». Sol usar-se d’una manera fixa segons l’esquema ni més + adjectiu/adverbi: «Li van donar vint duros i es va quedar ni més content» ‘molt content, contentíssim’. La poca documentació que hem localitzat intensifica valors positius (bé, content).

En podem documentar algunes mostres:

  • Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal, edició a cura de Rafael Beltran Llavador (2007): «El nan estava ni més content, i cantava esta cançó».
  • «Vocabulari de Crevillent (17)» (100% Crevillent, 23.12.2013): «Estava dormint ni més bé, i ma filla me va passà la ma per la cara, i me vaig pegà un despertugó que casi me muic.»
  • <em>Els frares del mas del Pontarró», rondalla contada per Ana María del Pilar Guillén Gil (de Biar; transcrita per Álvaro Ribera Díaz, 2019):  «Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé.»

baïl

El baïl és la denominació que rep l’escombrall a Beneixama (Alcoià). La paraula baïl ha tingut productivitat popular, ja que ha donat lloc a l’expressió «sec -ca com un baïl» o «ser/estar més sec -ca que un baïl», expressions que apareixen en el diccionari Tresor del valencià meridional.

Segons explica el company Francesc Gascó Navarro (missatge del 21.09.2022):

[El baïl] es gastava per a escombrar el forn una vegada se n’havia tret la brasa. Com que sempre quedava cendra, aquesta s’havia de llevar perquè no s’apegara al pa o a allò que s’hi coguera. El baïl es mullava en un poval ple d’aigua situat al terra, davant de la boca del forn, i s’anava utilitzant, llançant els draps banyats com si foren un fuet o com es llança la canya de pescar. Com que el forn estava molt calent, evaporava l’aigua del baïl i l’assecava, amb el consegüent perill que es cremara, per la qual cosa calia tornar-lo a banyar en el poval, a mesura que s’anava netejant el terra del forn.

La paraula deu estar emparentada amb el castellà badil, que en general correspon a la pala del foc (segons l’Atles lingüístic del domini català; mapa 320), encara que en l’enquesta feta a Beneixama per a l’elaboració de l’atles (número 183 del mapa: «paleta») pareix no van detectar esta forma ni van demanar per este instrument (no hi ha cap referència a escombrall).

efecte dissuasiu

Hi ha una expressió anglesa de l’àmbit del dret i la política, chilling effect, que es sol traduir «efecte (de) desànim», «efecte dissuasori», «efecte de desencoratjament», «efecte esgarrifós», «efecte intimidatori»… En valencià el Termcat mos ha enviat el comentari següent (03.12.2021) sobre la forma que considera més adequada:

Documentem diverses opcions de traducció de la forma anglesa però cap de fixada o més implantada en relació amb les altres.

Hem consultat diversos especialistes de l’àmbit del dret i la política. Consideren que les formes més adequades són efecte dissuasiu i efecte desànim (aquesta darrera sense la preposició de, de manera paral·lela a altres termes formats de la mateixa manera com ara efecte placebo, efecte badoc o efecte bumerang).

Podem documentar que la forma efecte dissuasiu és la més comuna i documentada durant l’últim terç del segle xx:

  • Ramir Reig Armero (Obrers i ciutadans, 1982): «La proposta va quedar en l’aire fins que, quan la situació començava a posar-se difícil, fou tornada a plantejar intervenint alesgores El Pueblo amb poderós efecte dissuasiu
  • Isidor Marí i Mayans («El llenguatge dels textos legals. Comentari de dos llibres», Revista de Llengua i Dret, 1983): «Malgrat això, pot convenir que una llei penal adopti la forma de prohibició per tenir un efecte dissuasiu

malany

  1. El dgfpastor i el dcvb recollien esta paraula (posteriorment també l’ha incorporada el dnv ):

    (dcvb)  ║ 1. m. Desgràcia; malanança. Que nunca li manca renyina y malany, Viudes donz. 10.
    ║ 2. m. Drap amb què es tapa la caixa de morts a l’església (Pego).
    ║ 3. interj., var. de mal haja. «Fuig d’aquí, tu, malany!» (Empordà). «Ni tu ni malany!» (Mall.). a) S’usa com a adjectiu, aplicat a persones o coses que es consideren dolentes. Es una flauta de canya | i un malany de rebequet, Rector de Vallfogona (ap. Aguiló Dicc.). «Ha passat un malany de ca i m’ha pres sa bereneta» (Men.). «Per un malany de dona he de passar tots aquests martiris!» (Men.).

  2. A la Vall (Valldigna, 2009) és habitual en l’expressió donar malany, construcció que ha donat lloc a un qualificatiu, donador -ra de malany. També hi ha llocs on l’expressió donar més faena que un porc solt és donar més malany que un porc solt. A més, Joan Ramon Borràs Hernandis (09.12.2009) mos aporta la possibilitat «fer malany»:

    A la Ribera (el meu poble és Albalat de la Ribera) també usem les expressions «donar malany» (amb el sentit de ‘donar faena’, ‘donar quefer’, ‘molestar’…) i «fer malany» (‘causar desgràcies, danys’; ‘fer malifetes’): La riuada ha fet molt de malany; Aquells xiquets sempre esran fent malany).

premsa groga

Denominació que rep la premsa sensacionalista. El terme és una traducció de l’anglés yellow press o yellow journalism. John  Simkin descriu l’origen del terme en Spartacus Educational (consulta: 2001; 02.11.2021):

In 1883 Joseph Pulitzer purchased New York World for $346,000. The newspaper was turned into a journal that concentrated on human-interest stories, scandal and sensational material. Pulitzer also promised to use the paper to “expose all fraud and sham, fight all public evils and abuses, and to battle for the people with earnest sincerity”. The newspaper was extremely popular, especially the cartoons of its main artist, Richard F. Outcault. In 1895 William Randolph Hearst purchased the the New York Journal, and using the similar approach adopted by Joseph Pulitzer, began to compete with the New York WorldPulitzer responded by producing a colour supplement. This included the Yellow Kid, a new cartoon character drawn by Richard F. Outcault. This cartoon became so popular that William Randolph Hearst, owner of the New York Journal, offered him a considerable amount of money to join his newspaper. Joseph Pulitzer now employed George Luks to produce the Yellow KidHearst also reduced the price of the New York World to one cent and including colour magazine sections. As a result of the importance of Outcault‘s Yellow Kid character in these events, this circulation war between the two newspapers became known as yellow journalism. The tactics used by the New York World and New York Journal increased circulation and influenced the content and style of newspapers in most of the USA’s major cities. Many aspects of yellow journalism, such as banner headlines, sensational stories, an emphasis on illustrations, and coloured supplements, became a permanent feature of popular newspapers in the United States and Europe during the 20th century.

El dnv (consulta: 02.11.2021) ha arreplegat el terme:

premsa
9.
premsa groga f. PERIOD. Premsa sensacionalista.

Nacht und Nebel

Calixto Avila Rincón (El Nacional, 26.12.2000) explica que el comandant suprem de la Wehrmacht, mariscal Wilhelm Keitel, és l’autor del decret Nacht und Nebel (nit i boira), publicada el 12 de desembre de 1941:

Les persones que en els territoris ocupats cometen accions contra les forces armades han de ser transferides al Reich per a que siguen jutjades per un tribunal especial. Si per alguna raó no és possible processar-les, han de ser enviades a un camp de concentració amb una ordre de reclusió vàlida, en termes generals, fins al final de la guerra.
Parents, amics i coneguts han d’ignorar la sort dels detinguts: per això, aquests últims no han de tindre cap classe de contacte amb el món exterior. No poden escriure ni rebre paquets ni visites.
No s’han de transmetre a cap organisme estranger informacions sobre la vida dels detinguts.
En cas de mort, la família no ha de ser informada fins a nova ordre. Falta encara una reglamentació definitiva sobre aquest aspecte de la qüestió.
Les disposicions anteriors són vàlides per a tots aquells detinguts sobre els quals, durant les diligències de la reclusió per raons de seguretat realitzades per l’Oficina Central de Seguretat del Reich, hi haja l’anotació «Nacht und Nebel».

Nota d’fdt. Este text és una versió del decret. No l’he poguda comparar amb els documents originals. Podem trobar una altra versió en el document 125 de “Führer-Erlasse” 1939-1945. . I també una descripció d’eixes actuacions en el Journal officiel du Commandement en chef français en Allemagne (1945-1949; pàg. 383) o en Trials of War Criminals Before the Nuremberg Military Tribunals (pàg. 550-551). A més, fins i tot podem llegir en Procès des grands criminels de guerre devant le tribunal militaire international : Nuremberg, 24 novembre 1945 – 1er octobre 1946 el testimoni de l’acusat Keitel sobre este decret durant el juí de Nuremberg.
– Informació relacionada:
• Lothar Gruchmann (1981): «”Nacht- und Nebel”-Justiz. Die Mitwirkung Deutscher Strafgerichte an der Bekämpfung des Widerstandes in den Besetzten Westeuropäischen Ländern 1942-1944»
Trials of War Criminals Before the Nuernberg Military Tribunals (1946-1949)
• «Nacht-und-Nebel-Erlass» (Wikipedia)

Els nazis elegien fórmules poètiques per a referir-se als seus crims i atrocitats. Una altra designació era Meerschaum (bromera de la mar) i, tal com la vida efímera de les bombolles que es formen sobre el líquid, els deportats classificats amb aquesta imatge havien de diluir-se sense deixar rastre. Els uns i els altres deportats estaven destinats, doncs, a ser engolits pel no-res, eren com bromera de la mar o bé desapareixien en la nit i en la boira. Himmler, tal vegada inspirat poèticament, va prendre aquesta expressió del llibret de l’òpera de Richard Wagner L’or del Rin, quan Fafner diu als nans del bosc: «Seid Nacht und Nebel gleich!» (sigau com la nit i la boira). És a dir, desaparegau.

El 27 de juliol de 1944, el mariscal Keitel engegava el Kugel Erlass (decret bala):

Tot presoner de guerra evadit i capturat, oficials i suboficials inclosos (exclosos els anglesos i els americans) ha de ser posat a disposició del cap de la Policia de Seguretat. Naturalment, aquesta mesura no s’ha de divulgar per cap motiu. No se n’informarà els altres presoners (…). «Evadit no recuperat» serà també la resposta que es donarà a les preguntes de la Creu Roja Internacional.

Més tard, aquest decret va ser també vàlid per als treballadors civils que desertaven i per als soldats enemics fets presoners, inclosos anglesos i americans.

 

portar + temps + verb

  1. Hi va haver fa temps un cert debat en la llista Zèfir (27.08.2002) sobre la necessitat d’acceptar esta construcció en la normativa, i la cosa va quedar prou oberta, hi ha qui és més restrictiu i qui ho és menys. De moment les prescripcions consignen que no s’ha d’acceptar.

    De totes formes, la gcc, no té més remei que recollir-la —indica, això sí, que Ruaix no l’accepta— i analitzar-la, ja que pertany al català modern —independentment del seu origen.

    Les diferents edicions del mestil (xvii: 2.2; xviii: 5.5; xviii: 5.6 [consulta: 20.09.2021]), indiquen que *portar + expressió temporal + gerundi, és un calc de l’espanyol que cal evitar: *Porto tres anys estudiant a Reus > Fa tres anys…; però la gramàtica actual de l’iec (28.4, «Altres construccions temporals»; consulta: 20.09.2021) ha introduït una nota en què accepta la construcció:

    Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible. Es tracta de les oracions amb el verb portar o dur en forma finita que seleccionen un complement de mesura i un sintagma adjectival que expressa una propietat contingent o bé un sintagma preposicional: El meu fill porta/duu tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} (cf. Fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}).  També s’usa aquesta construcció amb un participi o un gerundi de verb d’acció: Porta tres dies ingressat a l’UCI; Duien més de tres hores repenjats a la barra del bar; Portava molts anys treballant de dependenta; Porta estona fent el plaga. Tanmateix, la construcció temporal amb portar, contràriament a la construcció impersonal amb fer, no pot anar en temps verbals de passat perfectius. Podem dir Ahir va fer tres anys del nostre casament, però no seria possible una construcció equivalent amb portar i, doncs, resultaria anòmala una frase com Ahir vam portar tres anys de casats.

  2. La gcc (S 26.1.1.3) també en parla:

    portar + X temps + verb no finit
    Una altra estructura que cal esmentar és la dels exemples com Porto dos anys treballant/casat, amb un predicat no finit (segons Ruaix 1996:153, es tracta d’un castellanisme, parafrasejable amb l’estructura Fa dos anys que). Aparentment el contrast entre Fa tres anys que ell està casat i Ell porta tres anys casat (que són essencialment expressions sinònimes) és paral·lel al contrast entre les expressions (també essencialment sinònimes) Sembla que ell està casat i Ell sembla casat. Totes quatre construccions són semànticament impersonals, però mentre Fa tres anys que és casat i Sembla que és casat tenen com a subjecte sintàctic la subordinada finita, les altres dues (Ell porta tres anys casat i Ell sembla casat) són estructures quasicopulatives, el subjecte sintàctic de les quals és el subjecte semàntic del predicat intern (casat). Són, en definitiva, casos de control no argumental (vg. § 20.2.3.2, on es mostra, per exemple, que aquestes construccions tenen subjecte nul quan el predicat és un verb meteorològic: Sembla ploure; Porta tres dies plovent).

  3. Dit això, convé recordar l’ús del verb portar + temps que encara és el més habitual. Segons el duvc (s. v. portar):

    17. portar [una quantitat de temps] [a algú] Superar en edat. Jo li porto quatre anys.
    18. portar-se [una quantitat de temps] <algú (expressat en plural o coordinant els elements)> Tenir diferència d’edat l’un amb l’altre. Els germans es porten tres anys. La Marta i el David es porten tres anys.
    19. portar-se [una quantitat de temps] [amb algú] Tenir diferència d’edat. El David es porta tres anys amb la Marta.

    Cal tindre en compte que les accepcions (17 i 18) també són habituals al País Valencià amb el verb llevar-se. Això sembla un calc del castellà llevarse usat en el mateix context. Amb tot, Àngel Alexandre i Eugeni Reig (Migjorn, gener del 2006) sospiten que pot ser una resta de l’antic verb llevar en les accepcions ‘separar’ o ‘alçar’. Tanmateix, no he localitzat per ara (03.11.2011) documentació que confirme eixa possibilitat.

    Pel que fa als usos de llevar-se, a més de la diferència d’edat, també s’utilitza per a assenyalar la diferència en la data de la mort: Ha mort el fill del farmacèutic. Ja veus, son pare va morir no fa tant, s’han llevat tres anys