Nacht und Nebel

Calixto Avila Rincón (El Nacional, 26.12.2000) explica que el comandant suprem de la Wehrmacht, mariscal Wilhelm Keitel, és l’autor del decret Nacht und Nebel (nit i boira), publicada el 12 de desembre de 1941:

Les persones que en els territoris ocupats cometen accions contra les forces armades han de ser transferides al Reich per a que siguen jutjades per un tribunal especial. Si per alguna raó no és possible processar-les, han de ser enviades a un camp de concentració amb una ordre de reclusió vàlida, en termes generals, fins al final de la guerra.
Parents, amics i coneguts han d’ignorar la sort dels detinguts: per això, aquests últims no han de tindre cap classe de contacte amb el món exterior. No poden escriure ni rebre paquets ni visites.
No s’han de transmetre a cap organisme estranger informacions sobre la vida dels detinguts.
En cas de mort, la família no ha de ser informada fins a nova ordre. Falta encara una reglamentació definitiva sobre aquest aspecte de la qüestió.
Les disposicions anteriors són vàlides per a tots aquells detinguts sobre els quals, durant les diligències de la reclusió per raons de seguretat realitzades per l’Oficina Central de Seguretat del Reich, hi haja l’anotació «Nacht und Nebel».

Este text és una versió de l’orde. No l’he poguda comparar amb els documents originals. Podem trobar una altra versió en el document 125 de “Führer-Erlasse” 1939-1945. . I també una descripció de d’eixes actuacions en el Journal officiel du Commandement en chef français en Allemagne (1945-1949; pàg. 383) o en Trials of War Criminals Before the Nuremberg Military Tribunals (pàg. 550-551). A més, fins i tot podem llegir en Procès des grands criminels de guerre devant le tribunal militaire international : Nuremberg, 24 novembre 1945 – 1er octobre 1946 el testimoni de l’acusat Keitel sobre estes decret durant el juí de Nuremberg.
Informació relacionada:
• Lothar Gruchmann (1981): «”Nacht- und Nebel”-Justiz. Die Mitwirkung Deutscher Strafgerichte an der Bekämpfung des Widerstandes in den Besetzten Westeuropäischen Ländern 1942-1944»
Trials of War Criminals Before the Nuernberg Military Tribunals (1946-1949)
• «Nacht-und-Nebel-Erlass» (Wikipedia)

Els nazis elegien fórmules poètiques per a referir-se als seus crims i atrocitats. Una altra designació era Meerschaum (bromera de la mar) i, tal com la vida efímera de les bombolles que es formen sobre el líquid, els deportats classificats amb aquesta imatge havien de diluir-se sense deixar rastre. Els uns i els altres deportats estaven destinats, doncs, a ser engolits pel no-res, eren com bromera de la mar o bé desapareixien en la nit i en la boira. Himmler, tal vegada inspirat poèticament, va prendre aquesta expressió del llibret de l’òpera de Richard Wagner L’or del Rin, quan Fafner diu als nans del bosc: «Seid Nacht und Nebel gleich!» (sigau com la nit i la boira). És a dir, desaparegau.

El 27 de juliol de 1944, el mariscal Keitel engegava el Kugel Erlass (decret bala):

Tot presoner de guerra evadit i capturat, oficials i suboficials inclosos (exclosos els anglesos i els americans) ha de ser posat a disposició del cap de la Policia de Seguretat. Naturalment, aquesta mesura no s’ha de divulgar per cap motiu. No se n’informarà els altres presoners (…). «Evadit no recuperat» serà també la resposta que es donarà a les preguntes de la Creu Roja Internacional.

Més tard, aquest decret va ser també vàlid per als treballadors civils que desertaven i per als soldats enemics fets presoners, inclosos anglesos i americans.

 

portar + temps + verb

  1. Hi va haver fa temps un cert debat en la llista Zèfir (27.08.2002) sobre la necessitat d’acceptar esta construcció en la normativa, i la cosa va quedar prou oberta, hi ha qui és més restrictiu i qui ho és menys. De moment les prescripcions consignen que no s’ha d’acceptar.

    De totes formes, la gcc, no té més remei que recollir-la —indica, això sí, que Ruaix no l’accepta— i analitzar-la, ja que pertany al català modern —independentment del seu origen.

    Les diferents edicions del mestil (xvii: 2.2; xviii: 5.5; xviii: 5.6 [consulta: 20.09.2021]), indiquen que *portar + expressió temporal + gerundi, és un calc de l’espanyol que cal evitar: *Porto tres anys estudiant a Reus > Fa tres anys…; però la gramàtica actual de l’iec (28.4, «Altres construccions temporals»; consulta: 20.09.2021) ha introduït una nota en què accepta la construcció:

    Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible. Es tracta de les oracions amb el verb portar o dur en forma finita que seleccionen un complement de mesura i un sintagma adjectival que expressa una propietat contingent o bé un sintagma preposicional: El meu fill porta/duu tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} (cf. Fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}).  També s’usa aquesta construcció amb un participi o un gerundi de verb d’acció: Porta tres dies ingressat a l’UCI; Duien més de tres hores repenjats a la barra del bar; Portava molts anys treballant de dependenta; Porta estona fent el plaga. Tanmateix, la construcció temporal amb portar, contràriament a la construcció impersonal amb fer, no pot anar en temps verbals de passat perfectius. Podem dir Ahir va fer tres anys del nostre casament, però no seria possible una construcció equivalent amb portar i, doncs, resultaria anòmala una frase com Ahir vam portar tres anys de casats.

  2. La gcc (S 26.1.1.3) també en parla:

    portar + X temps + verb no finit
    Una altra estructura que cal esmentar és la dels exemples com Porto dos anys treballant/casat, amb un predicat no finit (segons Ruaix 1996:153, es tracta d’un castellanisme, parafrasejable amb l’estructura Fa dos anys que). Aparentment el contrast entre Fa tres anys que ell està casat i Ell porta tres anys casat (que són essencialment expressions sinònimes) és paral·lel al contrast entre les expressions (també essencialment sinònimes) Sembla que ell està casat i Ell sembla casat. Totes quatre construccions són semànticament impersonals, però mentre Fa tres anys que és casat i Sembla que és casat tenen com a subjecte sintàctic la subordinada finita, les altres dues (Ell porta tres anys casat i Ell sembla casat) són estructures quasicopulatives, el subjecte sintàctic de les quals és el subjecte semàntic del predicat intern (casat). Són, en definitiva, casos de control no argumental (vg. § 20.2.3.2, on es mostra, per exemple, que aquestes construccions tenen subjecte nul quan el predicat és un verb meteorològic: Sembla ploure; Porta tres dies plovent).

  3. Dit això, convé recordar l’ús del verb portar + temps que encara és el més habitual. Segons el duvc (s. v. portar):

    17. portar [una quantitat de temps] [a algú] Superar en edat. Jo li porto quatre anys.
    18. portar-se [una quantitat de temps] <algú (expressat en plural o coordinant els elements)> Tenir diferència d’edat l’un amb l’altre. Els germans es porten tres anys. La Marta i el David es porten tres anys.
    19. portar-se [una quantitat de temps] [amb algú] Tenir diferència d’edat. El David es porta tres anys amb la Marta.

    Cal tindre en compte que les accepcions (17 i 18) també són habituals al País Valencià amb el verb llevar-se. Això sembla un calc del castellà llevarse usat en el mateix context. Amb tot, Àngel Alexandre i Eugeni Reig (Migjorn, gener del 2006) sospiten que pot ser una resta de l’antic verb llevar en les accepcions ‘separar’ o ‘alçar’. Tanmateix, no he localitzat per ara (03.11.2011) documentació que confirme eixa possibilitat.

    Pel que fa als usos de llevar-se, a més de la diferència d’edat, també s’utilitza per a assenyalar la diferència en la data de la mort: Ha mort el fill del farmacèutic. Ja veus, son pare va morir no fa tant, s’han llevat tres anys

pro rata temporis

Pro rata temporis
Mostra d’ús de «pro rata temporis» en el francés del segle XVIII.

En la clàusula 4 de la Directiva 199/70/CE del Consell de la Unió Europea s’indica:

Quan siga adequat, s’ha d’aplicar el principi pro rata temporis.

Eixa expressió llatina significa ‘proporcional al temps’. És una expressió prou usual en l’àmbit notarial, la comptabilitat o el dret internacional.

moltes de res

En el programa Planta Baixa (tv3, 23.04.2021; minutatge: 01:12:05 ), el doctor en filosofia Jordi Graupera respon a un agraïment amb la fórmula «moltes de res». Eixa fórmula més o menys col·loquial o humorística, és una innovació semblant a eixes transgressions gramaticals que s’adopten en els mitjans per a cridar l’atenció. Ara en recorde alguna que senc en castellà: «no es ni normal…», «hora menos en Canarias»… Podem documentar eixe «muchas denadas» (i variants) ja fa uns quants anys:

  • Lo más usual: “muchas gracias”, “muchas denadas”. (Fernando del Paso (1966-1999): José Trigo; consulta: 27.04.2021)

La fórmula fa anys que podem localitzar-la també en valencià-català. Per exemple, Akebono (19.08.2008; web Elotrolado.net; consulta: 27.04.2021; ):

Muchas Gracias / MOLTES DE RES


En castellà, la rae ha llançat un tuit de resposta sobre el tema (18-22 de juny del 2020):

En resposta a @RAEinforma i a @rubenpupe
Sabiendo que no es correcta, al escribir esa contestación humorista en la que se sustantiva la expresión y que se oye con cierta frecuencia, ¿qué sería más apropiado, «muchas de nadas» o «muchas denadas»?
#RAEconsultas Las formas más recomendables de dar cuenta de esa expresión son las siguientes: «Muchas “de nada”»; «Muchas denadas».

armar un cartapell

En castellà, l’expressió «montar un pollo» s’ha fet molt recurrent en l’àmbit humorístic i coŀloquial (i ha arribat inclús a aparéixer en alguna intervenció parlamentària). En valencià, hi ha unes quantes expressions equivalents (per a expressar la idea de ‘provocar un escàndol o un aldarull’) que són viables per a registres i intencions diversos. Podem enumerar les que recull una fitxa de l’Optimot (7235/5, del 18.01.2016) i afegir-ne unes quantes més que trobem en el dnv:

armar una rebolica; armar un bollit; armar un cacau; armar un cartapell ; armar un dau; armar un fandango; armar un que-sentir; armar un sagramental; armar un sambori; armar un sidral; armar un teler; fer-la grossa (o fer-ne una de grossa); muntar un ciri…

De moment, no pareix que «muntem cap pollastre» en els diccionaris, a pesar que podem sentir o llegir una versió literal ocasionalment en els mitjans (per exemple: David Fernàndez, «Es quan flipen que es veu clar», Ara.cat, 17.03.2017 ).

defalliment

  1. Especialment en l’àmbit del ciclisme, en un registre formal, defalliment es referix a la situació en què l’esportista perd de colp les forces per a continuar avant en la bicicleta. Segons el Termcat (consulta: 16.02.2021):

    ca defalliment, n m
    ca baixada, n f sin. compl.
    ca desinflada, n f sin. compl.
    ca flaquera, n f sin. compl.
    ca fluixera, n f sin. compl.
    es pájara, n f

    Ciclisme
    Definició
    Pèrdua sobtada de la força física o anímica que experimenta un ciclista durant una cursa o un recorregut.

    Notes
    1. Les formes baixada, desinflada, flaquera i fluixera són de registre informal.
    2. L’expressió castellana venir el tío del mazo (o dar el tío del mazo o dar con el mazo) equivalent en català a fer figa o a venir (o patir) un defalliment (o una baixada, una desinflada, flaquera o fluixera).

  2. També hi ha uns possibles abaixóbaixada o estar torrat (propostes de Cèsar Mateu en un Diccionari ciclista del 2003-2007; consulta: 16.02.2021). A més, podem trobar fallanca en el dnv (consulta: 16.02.2021):

    fallanca
    […] 2. f. Defalliment sobtat de les cames.

  3. En castellà, en l’argot ciclista, s’utilitza pájara. Segons el dueae:

    n. f. Esp Malestar general y pérdida repentina de fuerzas que sufre un corredor, especialmente en ciclismo, debido a la hipoglucemia (insuficiencia de glucosa en la sangre) producida por haber realizado un gran esfuerzo: los corredores franceses saben que ya sólo una pájara podría evitar la victoria del ciclista navarro en la vuelta.

profia

Esta variant no apareix en els diccionaris generals, s’ha especialitzat com a part de l’expressió fer una profia, que equival a ‘proposar un objectiu, un repte’. Pel que diu el dcvb (consulta: 26.11.2020), la paraula deu ser una variació de porfídia (al seu torn variant de perfídia), probablement passant per l’antic porfia de la crònica de Jaume I, que sí que apareix en el dnv (consulta: 09.12.2020) com a sinònim d’aposta, encara que dcorom (s. v. fe; p. 920) pensa que eixa variant actual és presa del castellà.

Estos diccionaris no arrepleguen la variant profia, però sí altres formes que mostren diverses tendències adaptatives: porfíria (Antoni Canals), profidi (Mallorca), porfèdia (Eivissa), que mantenen els sentits relacionats ‘insistència’ o ‘disputa’. L’expressió fer una profia en eixe mateix sentit de ‘proposar un objectiu, un repte’, i la paraula profia ‘repte, prova’, les podem trobar documentades en un territori prou ample. Per exemple:

  • Sollana (Ribera Baixa), informants de 84 i 89 anys: «¡Fem una profia!»
  • Godall (Montsià), 2013 (consulta: 26.11.2020): «Com tots els anys, la Xaranga Sarabastall va amenitzar les festes majors del nostre poble. Fins i tot, el dia del bou estofat (últim dia de festes), n’hi havia que encara tenien forces, no per a tocar el seu instrument, sinó que encara s’atrevien a fer una “profia” encara més difícil.»
  • Benicarló (Baix Maestrat), 2009 (consulta: 26.11.2020): «Abans i després de la paella es van jugar diferents profies. La profia individual entre Esteller i Tufarret la va guanyar el primer, i en la profia per parelles d’abans de dinar quasi salta la sorpresa, ja que Pelli i Karçe van fer una gran partida contra Manyà i Tito.»
  • Cabanes (Plana Alta), 2010 (consulta: 26.11.2020): «- Jo faig la profia -dice Paco. -Si no me l’acabe d’un trago pague jo lo de tots.»
  • Benaguasil (Camp de Túria), 2020  (consulta: 26.11.2020): «A Benaguasil, País Valencià,  diem fer una “profia” quan algú planteja fer un repte.»
  • Silla (Horta Sud), 2015 (consulta: 26.11.2020): «[…] fent un viatge a Madrid en bicicleta en una mena de profia esportiva que tingué molta nomenà pel poble».
  • Almussafes (Ribera Baixa), 2011 (consulta: 26.11.2020): «[…] es va fer una profia… “Si vosaltres formeu una orquestra per a Pasqua amb música moderna, nosaltres vos paguem el lloguer de l’equip, posem una barra i fem una festa que de segur agradarà a tot el món”».
  • Benissa (Marina Alta), 2018 (consulta: 26.11.2020): «La pràctica oficialment es normalitza en la dècada dels quaranta on els transportistes ( en aquella època de carro i galera) fan evolucionar una pràctica dels llauradors “Les profies” a un deport rural hípic.»

En castellà, porfía compartix eixe sentit de discussió i repte (‘con emulación y competencia’ definix el drae l’expressió a porfía; consulta: 09.12.2020).

kitkat*

Una campanya publicitària de la marca Kit Kat («Have a break. Have a Kit Kat.»; «Tómate un repiro. Toma un Kit Kat.» / «Date un break. Date un KitKat» [veg. vídeo]) ha tingut ressò en la llengua comuna, que ha fet usual l’expressió «fer un kitkat» (en castellà, «tomarse un kitkat») com a equivalent de fer una pausa, fer un descans, etc.

El terme no apareix encara en els diccionaris, aixina que no s’ha fixat la forma d’eixe possible nom. Les regles ortogràfiques no són massa clares en casos com este, però si les apliquem amb orde i jerarquia, podem arribar a la forma més simple i sistemàtica seguint l’esquema següent:

1. Fem una norma tan general com siga possible.
2. Escrivim de la manera més simple possible per a facilitar la lectura i la comprensió.
3. La incorporació de diacrítics o signes ha de respectar els punts 1 i 2.

La forma més simple: kitkat
Aplicant eixe orde, la forma principal ha de ser kitkat, ja que la forma general dels noms és la unitat (una paraula) i la més simple és sense signes accessoris innecessaris.

Aixina bandegem el dubte que genera l’ortografia normativa, que oferix dos possibilitats alternatives en un mateix apartat, ja que diu que la paraula podria anar amb un guionet, tal com es fa amb alguns onomatopeies i manlleus, seguint l’ortografia de l’iec (4.3.2.2.c), :

També s’escriuen amb guionet […] alguns manlleus com ai-ai, beri-beri, dic-dic, ilang-ilang, io-io, pai-pai, ping-pong, tse-tse, txa-txa-txa, vis-a-vis.

Però també podria utilitzar-se el criteri que s’exposa a continuació en el mateix apartat de l’ortografia:

En canvi, s’escriuen aglutinats alguns mots de creació onomatopeica o expressiva que, generalment, tenen un significat més concret, com cucut, puput, frifrit, marrameu, quiquiriquic, taral·lirot, tururut, corimori, clocpiu, napbuf, ratbuf, i del llenguatge infantil, com bobo, cocou, oioi, tata, titit.

lirili

L’expressió castellana «mucho lirili y poco lerele» (i les variants possibles) no apareix recollida en els diccionaris de referència. El sentit de l’expressió es pot concretar, més o menys, en la idea de parlar molt (lirili) però de poc fer o resoldre (lerele), és a dir, que hi ha qui preferix la festa o la xerrameca a la faena o el rigor.

En el diari El País (25.02.1996; citat en el llibre La diversidad cultural en la práctica educativa; consulta: 19.12.2019) podem llegir:

«Me siento aquí muy bien, porque a los húngaros se nos llama los latinos de Centroeuropa, pero en asuntos de trabajo aquí se habla más que se hace, hay mucho lirili y poco lerele, como dice Piluca», comenta Zoltán en su apartamento y estudio de arte.

En valencià podríem trobar (per exemple, en espinal) expressions més o menys equivalents per a diferents contexts:

  • brou de llengua: enraonies / paraules i no fets (R-M, IEC)
  • buscar postes de sol i caps de setmana: ésser malfeiner / ésser gandul, que fuig de la feina (A-M, *)
  • molt soroll de boixets i poques puntes: molta aparença i poca realitat o moltes paraules i pocs fets (A-M)
  • molta fressa i poca endreça: es diu quan trona molt i no arriba a ploure, o quan es fa molt de soroll o preparatiu i no es fa res de profit (A-M)
  • moltes bufes i pocs trons: més paraules que fets / molt de renou i escàs resultat, o moltes paraules i pocs fets (R-M, A-M)
  • molts boixets i poques puntes: molta aparença i poca realitat, o moltes paraules i pocs fets (A-M)
  • tenir els diners en un racó de boca: dir o fer veure que es tenen molts diners, no tenint-ne (A-M)

bufa de la gamba, la

  1. Segons es comentà en Zèfir (16.11.2002) i seguint Josep Tormo Colomina, «Origen dels modismes antroponímics alcoians», IV Coŀloqui d’Onomàstica Valenciana i XXI Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida) 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 1995, publicat al volum LXX – LXXI (setembre – desembre 1997) del Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica) [pdf]:

    Ser la bufa de la Gamba: Equivalent, si fa no fa, a l’expressió castellana ser un cachondeo. Coexisteix amb el sinònim parcial ser un canyaret. Dit d’un lloc on no hi ha organització, seny o conducta seriosa: «Allí en el nostre club no es pot treballar ni es pot fer res de trellat, allò és la bufa la Gamba». (La bufa és un eufemisme alcoià per a la vulva, emprat principalment per les dones: «Xe, toca’t la bufa, Mariu»; pel que fa a la Gamba, ja hem vist anteriorment* que era una famosa bagassa local). Cal destacar a tall de curiositat, l’existència d’un grup musical alcoià, format per veterans, anomenat La Bufa la Gamba Blues Band.

    * Parèixer Ca la Gamba: Dit d’un lloc on va tot arreu, en desordre, on impera el poc trellat o poc seny, on hi ha molt de soroll o borum, on és molt difícil aclarir-se: «Ací en este carrer no es pot treballar! Açò pareix que siga Ca la Gamba» / «En el quarto dels xiquets no es pot estudiar, no hi ha qui s’aclarixca!». Ca la Gamba va ser una de les cases de xiques més famoses d’Alcoi, a primers de segle. Estava situada en el carrer la Puríssima, prop del Portal de Riquer.
  2. A més d’eixa possible explicació, també cal tindre en compte la possibilitat que siga una variació sobre bufalaga o bufalandanga, recollits per Josep Martines en el Diccionari històric del valencià col·loquial: Segles XVII, XVIII i XIX (consulta: 22.11.2019):

    bufalaga 1. f. ‘farsa, aparença, futilitat’ […] bufalandanga f. ‘pompa, estufera’ […]