vereda

La vereda Reial de Bétera (Llíria)./Imatge extreta de Google Maps.

La paraula vereda és un sinònim d’assegador, encara que el dnv (consulta: 07.06.2024) li dona una definició genèrica:

1. f. Camí estret.

Segons el dcorom (s. v. veral), la paraula té un origen clar en el llatí (veredus ‘cavall de posta’), tot i que dubta sobre el fet que siga un possible mossarabisme, concepte que ja hem vist que hem d’associar a una probable herència aragonesa. En tot cas, el terme pertany al bagatge cultural valencià:

Ací mateix ens toca aclarir que a Val., vereda està amplament comprovat en la terminologia pastoral, tradicional, potser foral. Això ja comença a l’altura de CastPna.; no és probable, doncs, que Labèrnia, com a home del Maestr., tragués solament de diccs. les diverses accs. que en dóna. A Onda distingeixen entre canyada que ha de tenir d’ample «90 vares castellanes» (uns 75 metres), cordell, de 45, i verẹ́da, de 25; aquella s’ha d’estendre «a tres províncies, el cordell a tres termes mun., la vereda a dos». A Sumacàrcer digueren que la verẹ́da és molt ample, 90 braces (allí, dues, una cap a Val., l ’altra per la carena a Tous), mentre que asagaọ́r només és un camí del bestiar cap a una abeurada.

Altres precisions: a Benimodo el «Camí (de) Xàtiva» «és berẹ́da»; i del mateix camí, a l’Alqueria de la Comtessa digueren que «era verẹ́da i pujava per les partides del Camí Real i Rabat. Altres mencions a Puçol, Benissanó, Sollana, Catarroja, Torrent, Alginet, Beneixama, Onil, la Romana. És antiga herència això? No deu ser catalana; però, mossàrab?* ¿Intrusió de la «Mesta» castellana?

* Nota fdt. Sobre els mossarabismes suposats i no demostrats, convé seguir el criteri de Germà Colón i altres estudiosos.

vies pecuàries

Camins ramaders valencians del segle XVII./Enciclopèdia.cat.

La terminologia general aplicada en l’equivalència entre idiomes de les denominacions de les vies pecuàries ( segons la Llei 3/2014 (dogv 7.379, 17.07.2014) és la següent:

valencià-català castellà-espanyol
canyades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 75 metres. cañadas: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 75 metros.
carrerades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 37,5 metres. cordeles: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 37,5 metros.
veredes assagadors: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 20 metres. veredas o azagadores: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 20 metros.
carrerasses: són les vies pecuàries, l’amplària de les quals serà la que es determine en l’acte de classificació. coladas: son las vías pecuarias, cuya anchura será la que se determine en el acto de clasificación.
Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de via pecuària real, camí de l’empriu, camí del realenc, pas ramader, braç d’assagador, fillola, camí ramader, pletes, mallades, abeuradors, camí de bestiar, camí o assagador d’herbatge, lligallo, carrerada, carrerassa o cabanera. Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de paso ganadero, camino ganadero, majadas, abrevaderos, ligallo o cabañera.

Les correspondències habituals anteriors en la traducció dels genèrics en el dogv (fins a l’any 1994, aproximadament) eren:

[castellà-espanyol > valencià-català]
abrevadero > abeurador.
azagador > assegador (carrerada)*
cañada > assegador (carrerada)
cañada real (sin. de cañada) > assegador real, camí real
colada > assegador (carrerada)
cordel > carrerada (assegador)
descansadero > descansador
galiana > assegador (carrerada)
paso > pas
vereda > sendera (vereda)
* Nota fdt. La forma utilitzada era assagador, forma que fou posteriorment (1995) modificada i fixada per la normativa com a assegador (gdlc, diec, Salt). Posteriorment (consulta: 28.11.2014), el dnv de l’avl va incloure les dos formes: assagador i assegador.

La paraula lligallo

La classificació fins a l’any 1994 estava incompleta, si mirem la varietat de denominacions que reben els camins ramaders. Per exemple, no hi apareix el terme lligallo* (o altres), fet que podem iŀlustrar en Vinaròs News (2002):

Una de les paraules ben vives en el tortosí i que en altres àrees catalanes és totalment desconeguda és lligallo. L’origen d’aquesta paraula cal buscar-lo a l’Edat Mitjana quan designava una institució aragonesa antiga dedicada a la conservació i foment de la ramaderia que es va estendre a Morella (1271), Tortosa i el Maestrat. Avui dia, equival a ‘carrerada o camí ramader’, tot i que a Freginals, el Poblenou i Santa Bàrbara també se l’anomena sendera; a Alcanar, camí trencat; i a la Ràpita, canyada. La Serra de Montsià és plena de lligallos, molts dels quals s’han incorporat al mapa que s’ha editat, però d’altres no, com és el cas de lo lligallo del Carreró, a Alcanar, lo lligallo del barranc de Lledó a Mas de Barberans o lo lligallo de Traiguera, a Ulldecona.

En la toponímia major d’aquestes terres també hi són presents, segons apunta Buj, així a Camarles existeixen dos nuclis de població que s’anomenen Lligallo del Gànguil, que al cartell indicador apareix mal retolat sense l’accent, i Lligallo del Roig. Joaquim Virgili, un dels coautors del mapa, destaca «la importància que té la conservació i senyalització d’aquestes vies pecuàries, encara que no apareguen en cartografia, ja que els traçats viaris es fan sense tindre en compte aquestes vies de pas d’animals». («La Universitat de València publica un estudi sobre el Montsià de la filòloga d’Alcanar Àngela Buj» de Joaquim Buj)

* Nota fdt. La paraula castellana ligallo no apareix en el drae (consulta: 28.11.2014; 05.06.2024), però sí que la recull el diccionari de María Moliner:

ligallo (del sup. lat. «ligaculum», de «ligare», atar; Ar.) m. Junta anual de ganaderos y pastores que se celebraba antiguamente. Ganado.

Quant al lligallo, podem llegir en el dcorom en diverses entrades:

[s. v. carro]  Lligallo es diu per a ’carrerada’ a la Tinença de Benifassà, assegador en general a tota la comarca Ports de M. i molts punts veïns en el Maestr., carr(er)assa o caminàs a molts pobles del SE. del Maestr., pas o pas de ganao a diversos pobles del SO. del Maestr. i Pla de Vilafamés, i també camí rel. (1961).

[s. v. lligar] Lligallo, mot comú amb el b-aragonès, d’origen mossàrab  (per això -o conservada)**: […] a Morella s’havia instituït el lligallo el 1270 (BABL xii, 55); veg. la «carta d’avinença del ligalo entre Tortosa e Uldecona» de 1419 en el Llibre de Privilegis d’Ulldecona (p. 185); en els Establiments de la Torre del Comte (Matarranya), de 1503, hi ha 23 articles dedicats al ligallo […].

[s. v. saga] No és ben igual que un lligallo, vereda, canyada real, caminàs, carrerassa, parador, car en molts punts em rectificaven […].

** Cal tindre ben present la indicació de Germà Colón sobre els suposats mossarabismes, a més del fet que es tracta d’un mot amb tradició a l’Aragó i zones veïnes (baixant fins a Sogorb), però que no apareix a la Safor o més al sud, on els mudèjars (i moriscs) van participar en l’activitat ramadera.

Altres termes: canyada, sedeny, cordell, cabanera…

Tampoc recollia el diari oficial la canyada , que ha segut incorporada posteriorment, en part gràcies a l’ús del terme en la toponímia. A més, hem de considerar la paraula sedeny, aportada per Germà Colón (04.03.2007 dg.) en un comentari sobre el lligallo:

Es tracta de una institució medieval aragonesa [el lligallo] que ha tingut també vida des de l’edat mitjana en terres castellonenques i tortosines. Ja el 1962 (en la Zeitschrift für romanische Philologie) vaig defensar això i vaig criticar l’accentuació «lligalló» de F. Valls i Taberner i altres historiadors.

A la llista de denominacions de les vies jo afegiria sedeny, que és un mot per assegador o camí secundari de Vila-real. Es troba documentat des de 1326 fins avui. Sedeny és de la família de seda, amb el sentit de cordell1 (tenim semànticament la mateixa evolució que fa el castellà cordel ‘carrerada’).

1. Amplia una mica la informació sobre cordell el llibre citat de Germà Colón: «També per terres valencianes cordell, en sentit translatici, designa una carrerada o assegador (DECat II, 932b.30-38).-»

Quant a les paraules cabanera i cabanyera, el dcorom les considera variants sinònimes:

[s. v. cabanya]D’ací deriva, doncs, cabañera o cabanyera en el sentit de ‘gran camí que segueixen tradicional ment els ramats transhumants’: en aquesta variant, a la Serra de Turp (Coll de Nargó, 1932), a les Garrigues (Sarroca, Granyena, 1935), a Alcarràs: sovint, com ací, fent una distinció d’importància amb carrerada, que és més petita, mentre que la kaban̮éra és «real» (o sigui de dret públic, regulada per l ’Estat) (1964) (el mot entra també a l ’Aragó, dicc. de Borao: el «camino de los Palacios es una kaban̮éra», Aínsa, 1965) […].

Però el diec (consultes: 2014; 05.06.2024) les separa amb significats diferents:

cabanera f. [AGR] Camí ramader de més de 32 pams d’amplària.
cabanyera f. [AGR] Transhumància.

Per ampliar la informació, Germà Colón parla de tot això i de més coses en De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes (ISBN: 978-84-8415-541-6), pàg. 274-276. També l’article de M. Muncharaz Pou, «Los caminos ganaderos del Maestrazgo» (bscc, 1985); i dos articles sobre denominacions generals dels camins: «Hi han poblacions on alguns tipus de via tenen noms específics. Descobriu-los!» de Xavier Rull Muruzàbal (El Nacional, 22.05.2024 i 29.05.2024).

L’ample de les vies

Les diferències en les denominacions, a més de respondre a la distribució del lèxic en zones diferents, té relació amb l’amplada de la via. Per tradició (cosa que s’ha fixat en les lleis: Llei estatal 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries), la cosa es distribuïa més o menys així en Castella:

cañada menys de 75 metres
cordel menys de 37,5 metres
vereda menys de 20 metres
colada la que s’establixca en cada cas

Cal assenyalar que, en este camp lèxic, també són nombroses en espanyol les variacions, sinonímies i matisacions territorials, que la llei estatal també esmenta de passada:

Dichas denominaciones son compatibles con otras de índole consuetudinaria, tales como azagadores, cabañeras, caminos ganaderos, carreradas, galianas, ramales, traviesas y otras que reciban en las demás lenguas españolas oficiales. (art. 4.2 L 3/1995 estatal)

valdre la pena

Val la penaEl dnv (consulta: 26.07.2023) incorpora com a variant principal d’esta locució esta formulació amb el verb valdre:

valdre la pena loc. verb. Compensar l’esforç.

Sobre l’increment d’ús de la variant pagar la pena, que pareix que amaga un rebuig o menyspreu respecte a la versió general valdre la pena, podem llegir uns fragments de l’apunt «Val la pena»  (07.06.1999) del llibre Reflexions de la vellesa d’Anna Murià i Romaní:

M’han vingut aquestes ocurrències fixant-me en algunes locucions i frases fetes que em són de bon pronunciar. N’hi <ha>* una, molt popular, que la dic molt, que tots la diem i és la que he posat per títol d’aquest escrit: «val la pena». La forma escrita de les paraules també pot o no semblar amable, per exemple: val s’alça com un raig de llum, pena sembla tenir humitat de llàgrima. Nosaltres, la gent que tenim el vici d’escriure, ho veiem. […]

Tota la vida, he dit i he sentit a dir, per exemple: «fem això, val la pena», quan donem gran valor al resultat d’allò que proposem de fer. Però ara hi ha molta gent amb tendència a dir i escriure, en lloc de «val la pena», «paga la pena». I això no m’agrada pel significat avariciós que té. […]

Val la pena, no ho creieu? De fixar-se en el so, la forma i el sentit dels mots. Ens donarà satisfacció.

Val la pena i no cal que ens la paguin.

* Nota fdt. Afigc entre antilambdes la forma verbal que falta en el text d’esta edició.

vocalia

La paraula vocalia no apareix en els diccionaris habituals (tal com comenta Bernat Oliver Majó en un apunt d’aoetic; 06.05.2022), a pesar que és usual en l’administració pública amb els significats ‘càrrec o ofici de vocal’ o ‘departament assignat a un vocal’. El dnv (consulta: 09.05.2022) dona les accepcions administratives següents per a vocal:

m. i f. DRET Membre d’una junta, un tribunal, una mesa electoral, una comissió o una assemblea, que no té cap càrrec especialment qualificat.
m. i f. DRET Persona que té veu en una junta, un consell o una convenció.

L’ús d’esta paraula en l’àmbit administratiu és habitual i general, cosa que s’entén si es té en compte que en castellà vocalía té estos mateixos significats i sí que apareix en el drae.

vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

valorització

El substantiu femení valorització pertany a la terminologia mediambiental (gestió de residus). Fa uns anys apareixia en el dgamb (1997; no apareixia encara en els diccionaris habituals):

valorització
f. Conjunt d’operacions que tenen per objeciu que un residu torni a ser utilitzat, totalment o parcialment.

El diec encara no l’ha recollit (consulta: 29.10.2021), però el dnv sí que ha incorporat el terme:

valorització
f. ECOL. Procés pel qual un residu o un component d’un residu torna a ser útil.

Vólkhov

Transcripció del nom d’un riu i una ciutat de Rússia: Волхов. (Si no vaig errat, l’ortografia del rus no marca sempre l’accentuació. En este cas, es tracta d’una paraula plana, d’acord amb la Википедия; consulta: 05.11.2020.)

La gec (consulta: 04.11.2020) presentava dos formes per a este topònim: Volhov Volkhov Després de rebre l’avís, ho van esmenar ràpidament mantenint la forma transliterada (Volkhov) i, com a forma complementària, la forma transcrita (Vólkhov).
D’acord amb les normes de transcripció de l’iec (2015), la forma en valencià hauria de ser Vólkhov:

23) хkh
 Захар Zakhar
Чехов Txékhov
Бахтин Bakhtín
Шолохов Xólokhov
Хлебников Khlébnikov

Per tant, el nom de l’operació policial del 2020 a Catalunya (veg. Viquipèdia), si correspon a eixe mateix topònim (que va donar nom a una batalla de la segona guerra mundial), hauria d’escriure’s tal com fa el diari La Vanguardia (consulta: 05.11.2020):

Fragment del diari La Vanguardia (31.10.2020).

virus

La denominació dels virus no respon a una estructura taxonòmica sistematitzada (com ara els noms binomials llatinitzats de la fauna). Els noms dels virus es componen de la part genèrica virus més un element especificador, que pot ser:

  • Nom propi
  • Nom codificat
  • Sigla
  • Nom d’una malaltia
  • Topònims
  • Cognoms dels descobridors

En un apunt de l’Scaterm («El virus Sin Nombre», 21.12.2012), Àngels Egea explica algunes peculiaritats d’estes denominacions, on suggerix un criteri sobre l’ús de la preposició:

Tenint en compte que Sin Nombre és el nom d’un lloc, potser seria pertinent que hi hagués una preposició de entremig, cosa que, a més, contribuiria a desfer el malentès que provoca el nom d’aquest virus quan es tradueix des del castellà sense saber-ne l’origen.

Podem trobar informació sobre estes qüestions en altres articles:

  • Antonio Tenorio; Mario E. Lozano; Hervé Zellerc; Oliver Donoso-Mankec (maig 2009): «Virus con denominación de origen: sin nombre, Nápoles, West Nile»
  • Gerardo Santos-López; Julio Reyes-Leyva; Verónica Vallejo-Ruiz (novembre 2010): «Los problemas de la nomenclatura de virus»

El Termcat (demcat; consulta: 07.07.2020) incorpora variacions en la part específica de la denominació, a voltes amb preposició i a voltes sense. A pesar d’eixes vacil·lacions, que estan revisant, indiquen en una resposta (17.07.2020) alguns criteris generals:

En els treballs d’actualització en curs, encara no s’ha abordat sistemàticament el treball terminològic en els virus, ni pel que fa al contingut ni pel que fa a denominacions. Sí que s’ha fet una posada al dia o altes puntuals en fitxes que ho han requerit, per motius d’interès o actualitat (virus d’Epstein-Barr, virus de l’Ebola, virus de la immunodeficiència humana, virus del chikungunya o virus del Zika). En les denominacions hem adoptat el criteri d’adaptar el nom oficial anglès i emprar la forma del topònim adequada en funció de la implantació i l’ús del nom en català (si no hi ha tradició d’ús es fa servir el topònim original).

Mentres van fent, podem apuntar algunes de les denominacions que estan fixant:

 

visolet

Denominació del peix Scomber japonicus, (veg. dnv: bisbísol. consulta: 23.12.2019) habitual al sud del País Valencià. El tresor2011 recull les formes següents:

Scomber [pneumatophorus] japonicus
IEC: bis, verat d’ull gros
vísol (Dénia) (135) (361) (Guardamar) (98) (Santa Pola) (257)
viso (Dénia) (135)
visolet (Guardamar) (257)
guisolet (Elx, Camp d’Elx, Torrellano, Marina del Vinalopó, Tabarca) (257)
verat° (Dénia) (135) (Marina Baixa) (122)
varat (Dénia, Guardamar) (135) (98)
cavalla (Santa Pola, Guardamar, Tabarca) (257)
cavalla de l’ull gran (Guardamar) (98)

El diccionari Noms de peixos del Termcat (consulta: 23.12.2019) inclou encara més denominacions alternatives.

Una companya del Campello fa uns dies recordava el «visolet» i altres plats de peix que cuinava sa mare (cap als setanta i huitanta del segle xx).

valvuleria

El diccionari en línia de la Real Academia de Ingeniería (consulta: 05.11.2018) definix el terme valvulería com a «accesorios y elementos auxiliares de las válvulas». No sembla que la definició siga del tot encertada o completa, ja que els usos que hem localitzat indiquen que es referix també a la vàlvula mateix i, per tant, la definició podria ser «relatiu o pertanyent a la vàlvula».En tot cas, per al català, el Cercaterm envia la resposta següent (05.12.2018):

Considerem adequat el terme valvuleria en català amb el sentit de ‘Conjunt de vàlvules, especialment quan formen part d’una instal·lació, d’una màquina, etc.’.

Es tracta d’un terme paral·lel a d’altres recollits en el diccionari normatiu en els quals el sufix –eria és ‘conjunt de’: aixeteria, boteria, campaneria, cinteria, cristalleria, especieria, trompeteria, pastisseria, metal·listeria, pedreria, perleria, esmalteria, ebenisteria, etc.