valdre la pena

Val la penaEl dnv (consulta: 26.07.2023) incorpora com a variant principal d’esta locució esta formulació amb el verb valdre:

valdre la pena loc. verb. Compensar l’esforç.

Sobre l’increment d’ús de la variant pagar la pena, que pareix que amaga un rebuig o menyspreu respecte a la versió general valdre la pena, podem llegir uns fragments de l’apunt «Val la pena»  (07.06.1999) del llibre Reflexions de la vellesa d’Anna Murià i Romaní:

M’han vingut aquestes ocurrències fixant-me en algunes locucions i frases fetes que em són de bon pronunciar. N’hi <ha>* una, molt popular, que la dic molt, que tots la diem i és la que he posat per títol d’aquest escrit: «val la pena». La forma escrita de les paraules també pot o no semblar amable, per exemple: val s’alça com un raig de llum, pena sembla tenir humitat de llàgrima. Nosaltres, la gent que tenim el vici d’escriure, ho veiem. […]

Tota la vida, he dit i he sentit a dir, per exemple: «fem això, val la pena», quan donem gran valor al resultat d’allò que proposem de fer. Però ara hi ha molta gent amb tendència a dir i escriure, en lloc de «val la pena», «paga la pena». I això no m’agrada pel significat avariciós que té. […]

Val la pena, no ho creieu? De fixar-se en el so, la forma i el sentit dels mots. Ens donarà satisfacció.

Val la pena i no cal que ens la paguin.

* Nota fdt. Afigc entre antilambdes la forma verbal que falta en el text d’esta edició.

vocalia

La paraula vocalia no apareix en els diccionaris habituals (tal com comenta Bernat Oliver Majó en un apunt d’aoetic; 06.05.2022), a pesar que és usual en l’administració pública amb els significats ‘càrrec o ofici de vocal’ o ‘departament assignat a un vocal’. El dnv (consulta: 09.05.2022) dona les accepcions administratives següents per a vocal:

m. i f. DRET Membre d’una junta, un tribunal, una mesa electoral, una comissió o una assemblea, que no té cap càrrec especialment qualificat.
m. i f. DRET Persona que té veu en una junta, un consell o una convenció.

L’ús d’esta paraula en l’àmbit administratiu és habitual i general, cosa que s’entén si es té en compte que en castellà vocalía té estos mateixos significats i sí que apareix en el drae.

vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

valorització

El substantiu femení valorització pertany a la terminologia mediambiental (gestió de residus). Fa uns anys apareixia en el dgamb (1997; no apareixia encara en els diccionaris habituals):

valorització
f. Conjunt d’operacions que tenen per objeciu que un residu torni a ser utilitzat, totalment o parcialment.

El diec encara no l’ha recollit (consulta: 29.10.2021), però el dnv sí que ha incorporat el terme:

valorització
f. ECOL. Procés pel qual un residu o un component d’un residu torna a ser útil.

Vólkhov

Transcripció del nom d’un riu i una ciutat de Rússia: Волхов. (Si no vaig errat, l’ortografia del rus no marca sempre l’accentuació. En este cas, es tracta d’una paraula plana, d’acord amb la Википедия; consulta: 05.11.2020.)

La gec (consulta: 04.11.2020) presentava dos formes per a este topònim: Volhov Volkhov Després de rebre l’avís, ho van esmenar ràpidament mantenint la forma transliterada (Volkhov) i, com a forma complementària, la forma transcrita (Vólkhov).
D’acord amb les normes de transcripció de l’iec (2015), la forma en valencià hauria de ser Vólkhov:

23) хkh
 Захар Zakhar
Чехов Txékhov
Бахтин Bakhtín
Шолохов Xólokhov
Хлебников Khlébnikov

Per tant, el nom de l’operació policial del 2020 a Catalunya (veg. Viquipèdia), si correspon a eixe mateix topònim (que va donar nom a una batalla de la segona guerra mundial), hauria d’escriure’s tal com fa el diari La Vanguardia (consulta: 05.11.2020):

Fragment del diari La Vanguardia (31.10.2020).

virus

La denominació dels virus no respon a una estructura taxonòmica sistematitzada (com ara els noms binomials llatinitzats de la fauna). Els noms dels virus es componen de la part genèrica virus més un element especificador, que pot ser:

  • Nom propi
  • Nom codificat
  • Sigla
  • Nom d’una malaltia
  • Topònims
  • Cognoms dels descobridors

En un apunt de l’Scaterm («El virus Sin Nombre», 21.12.2012), Àngels Egea explica algunes peculiaritats d’estes denominacions, on suggerix un criteri sobre l’ús de la preposició:

Tenint en compte que Sin Nombre és el nom d’un lloc, potser seria pertinent que hi hagués una preposició de entremig, cosa que, a més, contribuiria a desfer el malentès que provoca el nom d’aquest virus quan es tradueix des del castellà sense saber-ne l’origen.

Podem trobar informació sobre estes qüestions en altres articles:

  • Antonio Tenorio; Mario E. Lozano; Hervé Zellerc; Oliver Donoso-Mankec (maig 2009): «Virus con denominación de origen: sin nombre, Nápoles, West Nile»
  • Gerardo Santos-López; Julio Reyes-Leyva; Verónica Vallejo-Ruiz (novembre 2010): «Los problemas de la nomenclatura de virus»

El Termcat (demcat; consulta: 07.07.2020) incorpora variacions en la part específica de la denominació, a voltes amb preposició i a voltes sense. A pesar d’eixes vacil·lacions, que estan revisant, indiquen en una resposta (17.07.2020) alguns criteris generals:

En els treballs d’actualització en curs, encara no s’ha abordat sistemàticament el treball terminològic en els virus, ni pel que fa al contingut ni pel que fa a denominacions. Sí que s’ha fet una posada al dia o altes puntuals en fitxes que ho han requerit, per motius d’interès o actualitat (virus d’Epstein-Barr, virus de l’Ebola, virus de la immunodeficiència humana, virus del chikungunya o virus del Zika). En les denominacions hem adoptat el criteri d’adaptar el nom oficial anglès i emprar la forma del topònim adequada en funció de la implantació i l’ús del nom en català (si no hi ha tradició d’ús es fa servir el topònim original).

Mentres van fent, podem apuntar algunes de les denominacions que estan fixant:

 

visolet

Denominació del peix Scomber japonicus, (veg. dnv: bisbísol. consulta: 23.12.2019) habitual al sud del País Valencià. El tresor2011 recull les formes següents:

Scomber [pneumatophorus] japonicus
IEC: bis, verat d’ull gros
vísol (Dénia) (135) (361) (Guardamar) (98) (Santa Pola) (257)
viso (Dénia) (135)
visolet (Guardamar) (257)
guisolet (Elx, Camp d’Elx, Torrellano, Marina del Vinalopó, Tabarca) (257)
verat° (Dénia) (135) (Marina Baixa) (122)
varat (Dénia, Guardamar) (135) (98)
cavalla (Santa Pola, Guardamar, Tabarca) (257)
cavalla de l’ull gran (Guardamar) (98)

El diccionari Noms de peixos del Termcat (consulta: 23.12.2019) inclou encara més denominacions alternatives.

Una companya del Campello fa uns dies recordava el «visolet» i altres plats de peix que cuinava sa mare (cap als setanta i huitanta del segle xx).

valvuleria

El diccionari en línia de la Real Academia de Ingeniería (consulta: 05.11.2018) definix el terme valvulería com a «accesorios y elementos auxiliares de las válvulas». No sembla que la definició siga del tot encertada o completa, ja que els usos que hem localitzat indiquen que es referix també a la vàlvula mateix i, per tant, la definició podria ser «relatiu o pertanyent a la vàlvula».En tot cas, per al català, el Cercaterm envia la resposta següent (05.12.2018):

Considerem adequat el terme valvuleria en català amb el sentit de ‘Conjunt de vàlvules, especialment quan formen part d’una instal·lació, d’una màquina, etc.’.

Es tracta d’un terme paral·lel a d’altres recollits en el diccionari normatiu en els quals el sufix –eria és ‘conjunt de’: aixeteria, boteria, campaneria, cinteria, cristalleria, especieria, trompeteria, pastisseria, metal·listeria, pedreria, perleria, esmalteria, ebenisteria, etc.

volta de fulla

  1. Esta paraula composta (que té la variant volta de full) forma part de la locució verbal «no tindre volta de fulla» o «no haver-hi volta de fulla», que equival a dir que alguna cosa és irrefutable, evident o que no té rèplica possible. És l’equivalent de l’expressió castellana que sí que apareix en el drae (consulta: 31.10.2018):

    no tener vuelta de hoja algo
    1. loc. verb. coloq. Ser incontestable.

    Segons una fitxa de l’Optimot (consulta: 31.101.2018), la versió catalana no seria adequada:

    L’expressió castellana no tener vuelta de hoja, que té el significat de ‘ser irrefutable’, no té una traducció literal en català. Aquest mateix significat es pot expressar, per exemple, amb les frases fetes següents: anar a missa, no tenir retop, poder pujar-hi de peus, ser clar com l’aigua, posar les mans al foc, etc.

    Tanmateix, la versió en català no tindre volta de fulla, a més de ser d’ús general (almenys a la Safor i la Ribera), veig que es pot localitzar ja a l’inici del segle xx i que la documentació posterior resulta rellevant per la qualitat dels autors que l’han utilitzada en les dos versions:

    • Josep M. Llompart: traducció de Viatge al Pirineu de Lleida de Camilo José Cela (1966)
    • Robert Saladrigas: 52 hores a través de la pell (1978)
    • Manuel Balasch: traducció de Diàlegs de Plató (1995)
    • Josep Piera: «Els mil viatges d’un viatge» (2002)
    • Albert Nolla: traducció de Kafka a la platja de Haruki Murakami (2006)
    • Rafael Vallbona: «Volta a les Dolomites i als Alps italians» (2006)
    • Sebastià Alzamora: Sara i Jeremies (2009)
    • Pau Vidal: traducció de La paciència de l’aranya d’Andrea Camilleri (2012)
    • Albert Hauf: «Seducció (Làquesis), versus elecció i gràcia prevenint (Güelfa)» (2012)

    La documentació que localitze per a l’expressió en castellà és de l’últim terç del segle xix (RAE; consulta: 31.10.2018). És possible que siguen dades anecdòtiques, però el cas és que l’expressió està ben assentada i no presenta cap inconvenient sintàctic o semàntic. Tot dependrà de la vitalitat que li vullgam concedir.

  2. Com a fet anecdòtic i casual, localitze en català el terme d’arquitectura volta de full de llibre (gec, «L’arquitectura abans del romànic»; consulta: 31.10.2018):

    Per als sostres alts, hom emprà sovint fins a dates tardanes les posts de fusta damunt dels embigats. La coberta de la planta baixa, amb tot, solia ésser de volta de canó o de full de llibre, feta amb lloses de pedra calcària, especialment a les cases urbanes i a les torres dels castells.

    També localitze este terme amb la denominació volta a plec de llibre (Butlletí de dialectologia catalana, 1932; consulta: 31.10.2018).

venir + participi

  1. Si bé la construcció venir + participi és un «gir estrany» que prové del llenguatge administratiu (tal com assenyalà fa uns quants anys Isidor Marí en la Revista de Llengua i Dret, número 1), no és una construcció incorrecta. Tal com indica l’Optimot (consulta: 13.03.2017):

    L’expressió venir + participi és molt marcada estilísticament i es recomana no abusar-ne. Així, en estructures d’aquest tipus és recomanable fer servir el verb ser o estar o bé expressions com ara tenir l’origen en.

    Sobre esta qüestió, la giec (informació aportada per Xavier Rofes Moliner, 09.04.2017) fa el comentari següent (23.2.2.a):

    El verb estar pot aparèixer amb alguns participis en lloc de l’auxiliar de passiva ser. Així, en el cas de verbs com determinar o establir, podem trobar una veritable passiva (Les activitats del programa han de ser determinades/establertes per la comissió de festes) o una oració de sentit atributiu amb el verb estar, com les tractades en els §§ 22.3.1.1b i 22.3.1.3c: La probabilitat que això passi està determinada per les circumstàncies. En aquest darrer cas, el verb podria ser també venir: La probabilitat que això passi ve determinada per les circumstàncies. Altres vegades hi trobem el verb anar, sobretot amb el participi de verbs que expressen relacions espacials (precedir, envoltar, seguir, acompanyar, cobrir): El sopar de gala anirà seguit d’un ball; El director anava/venia acompanyat dels seus col·laboradors. Quan verbs com acompanyar, seguir o precedir expressen valor d’activitat, tenim una passiva real i el complement va amb per, ja que es tracta d’un complement agent: Durant tres hores va ser espiat i seguit per un individu sospitós.

  2. En castellà, el dusos donava la indicació següent:

    venir. La construcción en que este verbo va seguido de participio pasivo es un italianismo por estar + participio pasivo, aunque se use a menudo en la prosa administrativa: *Los inquilinos vienen obligados…

    La gramàtica de la rae (2009; 38.5.t, w) no diu res del possible origen italià de la construcció, i la tracta entre els «atributs de causa o vincle necessari» de la construcció semicopulativa del verb venir:

    38.5t.3. Causa o vinculo necesario: venir {determinado ~ exigido ~ forzado ~ obligado ~ pedido ~ requerido}.