eixumorar

Este verb apareix en els diccionaris amb la forma eixamorar, però el cas és que la forma eixumorar és una variant existent a Catalunya (com ara a Font-rubí),  a les Illes Balears i al País Valencià. La companya Rosanna Pasqual Vallés (l’Alcúdia, 1966), es va sorprendre (27.03.2023) al no trobar-la en el diccionari, tot i que sí que apareix en el dcvb i el tresor2011 i és la forma més acostada a l’origen llatí, tal com indica el dcorom:

EIXAMORAR, primitivament eixumorar, del ll. exhūmōrare ‘treure humitats, treure humors’, que va passar al català amb el matís de ‘rebaixar la humitat, eixugar considerablement’, sovint ‘no del tot’.

Nota fdt. Dos informants (Elisa, 87 anys, i José, 91 anys; 01.03.2023) van confirmar l’ús de la variant «aixumorar» a Sollana (amb aparició ocasional d’«aixamorar»). Un mes més tard (05.05.2023), informants de Carcaixent al voltant de la setantena (de la meua família) utilitzen «eixamorar». Sobre alguns usos d’este verb, podeu consultar el bloc Mot a Mot (15.07.209) , o la pàgina de Facebook de l’avl (11.09.2019)

Fa uns anys la documentaven a Oliva, tal com podem llegir en La Parla d’Oliva:

[aʃumoɾáɾ] o [aʃamoɾáɾ] […]
[Diàleg dels informants]
–La roba encara no està seca, està eixumorà(da) Vol dir que hem posat roba estesa per a què s’eixugue però continua tenint humitat, encara que li manca un poc per estar eixuta. 
–Ma mare deia eixamorar la roba
Nota fdt. La companya Violant Gosp Herraiz (03.04.2023) coneix la variant «aixemorar» per la seua iaia d’Oliva (Safor).

També consignava la forma eixumorar Joaquim González i Caturla (Un estiu amb Flora, 1989) i Encarna Sant-Celoni (Al cor la quimereta, 2002). A més d’eixes referències, encara que no ha tingut molt d’ús escrit fins ara, podem localitzar usades literàriament les variants axumorar en Salvador Galmés (1911) i eixumorar en Josep Maria Llompart (1974) (ctilc, consulta: 28.03.2023):

El die queya esllangait, axumorat de quietesa, y la quietesa axumorada de tonalitats esborradisses.
[…] ja desistit de tot, ja humiliat com l’infant mort que el riu eixumorava?

burlet

Els diccionaris normatius han incorporat este nom comú masculí amb la forma borlet (en paraŀlel al castellà burlete), tal com podem vore en el dnv:

borlet
1.
m. Cinta de feltre, de goma, d’escuma de niló o altres materials que, col·locada en la juntura de les portes o de les finestres, impedix l’entrada de l’aire, de la pols.
2. m. HERÀLD. Capçana col·locada sobre el casc, que servix per a agafar o lligar els llambrequins, i que està formada per dos o més cintes de seda enrotllades, alternativament, d’un metall i d’un color del blasó.

Tant en l’àmbit de l’heràldica com en els àmbits tècnics actuals (indústria, aïllament de finestres i portes, aïllament de vehicles, etc.) les fonts* indiquen que es tracta d’una adaptació del francés bourrelet. Ara bé, afigen que també prové del francés borlet, forma francesa que no he pogut documentar, ja que sempre he trobat que la família de termes francesos emparentats amb bourre conté el grup -ou- (és a dir, el so [u]).

* Les fonts principals són:
– Diccionari general d’heràldica d’Armand de Fluvià i Escorsa (1982)
– Aportació a l’estudi dels gaŀlicismes del català de Montserrat Barri i Masats (1999)
– Dictionnaire historique de la langue française d’Alain Rey (dir.; 2004)

La paraula burletborlet té uns àmbits d’ús restringits (heràldica, indústria) i, per tant, és difícil documentar en la llengua general com ha evolucionat el préstec des del francés. A més, en este àmbit, té un sinònim rivet (possiblement provinent de l’àrab) que permet evitar el préstec més modern (del francés o del castellà).

El precedent xupet > xopet
A banda d’això, podria ser que en l’àmbit tècnic industrial haja vingut a través del castellà burlete, hipercorregit posteriorment per a amagar eixe origen eliminant l’escriptura amb u i forçant els parlants occidentals a haver de dir [borlét] mentres en català oriental continuen fent anar la pronúncia [burlét]. Això que acabe de dir podria ser un comentari fora de lloc, si no fora que va passar una cosa semblant amb el neologisme xopet, que el Termcat va intentar fixar fa anys amb eixa -o- (en lloc de la forma xupet), però en este cas eixa estranya proposta per al colpet no ha arribat per ara als diccionaris generals.

noure

  1. Segons el gdlc (consulta: 09.03.2021):

    v tr ant Fer mal, danyar.

    La indicació ant significa ‘antic’. Que siga antic podríem dir que li afig valor i, de fet, no impedix que siga també actual.

  2. Explica el dcorom:

    En el País Valencià sembla haver persistit més temps. […] A més, la locució no poder noure algú o en algú ‘no poder influir en algú a acostumar-se a fer una cosa o fer-lo canviar d’un costum’, ha estat comuna en algunes zones: R. Chabàs en la seva edició del Spill, p. 290, indica que s’usava a les Muntanyes de la Marina d’Alacant, i Mgadea, d’Alcoi, la va emprar en la seva obra folklòrica.

  3. Podem llegir en colomina:

    noure
    anoure ‘tirar avant’. «Aixina no pot ser anoure» (Polop). El mateix sentit en MGadea: «No res li penjava’l nas a un mocós desaseat, que sempre tenia un ciri caent-li en cada forat. Y com li sosuïa tan a sobint y no podien nòure en ell, li·u dien al revés fisgant-se d’ell…» (Tip I, 316). I el Pare Fullana reconeix a la seua Gramàtica de 1915 (p. 156) que «Nòure s’usa rònegament en infinitiu i precedit del vèrb poder: No puc nòure, no ham pugut nòure, etc.», i en la Gramàtica de 1921 (p. 66): «No puc nòure en ell». El sentit etimològic es conserva en aquest refrany que arreplega Alberola: «molt parlar nòu, molt gastar còu» (Refr, 172). CRos (1764) defineix noure com a ‘mover; se verá moure’. Escrig noure ‘dañar. V. Moure‘; DLlomb afig a la definició d’Escrig: nòurer ‘alcanzar uno su propósito, o salir airoso en un empeño; recabar; conseguir’. El DMGad dóna noure ‘ant. dañar’ ‘alcanzar, recabar, conseguir una cosa’ ‘corregirse, enmendarse, mudar’. Cf. Nicolau/ popular val. Micolau, nespla (< ll. vulg. nespla < ll. cl. mespilum).

  4. Puc documentar que la meua família (desembre del 2004) coneix l’expressió «(algú) no noure»: «No pare de dir-li-ho, però ell no nou», amb el significat ‘creure, obeir’, que podem emparentar amb el significat que reporta Coromines i que, per la documentació aportada per Colomina, podem vore que té relació amb moure.

samit

  1. No recullen el mot ni el gd62 ni el gdlc ni el diec; sí que el recullen el dval i el dcvb. Segons el dcvb:

    samit m. ant. Tela de seda preciosa; cast. jamete. Si el pali o’l samit o la porpra és leja cosa de veer, Llull Cont. 104, 24. Viu en una vestidura de samit blanch que el rey vestia, estar una neyra, Llull Felix, pt. VII, c. 3. No fo null temps vist tan bell arnès de cavallers… e de belles cubertes de samits en llurs cuyraces, Desclot Cròn., c. 89. Tots quants clergues nós trobam, nós los faem guarnir ab capes de samit e d’altres draps ab aur, Jaume I, Cròn. 450. Una peça de samit ras groch, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. I, 211). Un pali… ab flocadura d’or de samit vellut vermell, doc. a. 1370 (Miret Templers 557). Si antrà laïns lo Sant Graal cubert d’un blanc samit, Graal 12.

    El dnv també l’ha incorporat (consulta: 25.02.2021):

    samit
    m. [ant.] TÈXTIL Tela de seda preciosa.

  2. En castellà, el terme corresponent és jamete (drae; consulta: 25.02.2021). En anglés, segons el Merriam-Webster; consulta: 25.02.2021):

    samite
    sa·​mite | \ ˈsa-ˌmīt , ˈsā- \
    : a rich medieval silk fabric interwoven with gold or silver
    Pronunciation: ‘sa-“mIt, ‘sA-
    Function: noun
    Etymology: Middle English samit, from Middle French, from Medieval Latin examitum, samitum, from Middle Greek hexamiton, from Greek, neuter of hexamitos of six threads, from hexa- + mitos thread of the warp

    I en francés, segons el Trésor de la langue française (consulta: 25.02.2021):

    samit, subst. masc.
    ARCHÉOL. Riche tissu de soie lamé d’or et d’argent, utilisé jusqu’au XVIIe s. pour confectionner des vêtements, des coussins, des reliures. Le roi parut avec une cotte de samit inde (soie violette), un surcot et un manteau de samit vermeil fourré d’hermine et un chapeau de coton (FARAL, Vie temps st Louis, 1942, p. 181).
    Prononc. et Orth.: [sami]. Homon. sammy. Att. ds Ac. 1935.
    Étymol. et Hist. a) Ca 1165 samit sing. (Guillaume d’Angleterre, éd. M. Wilmotte, 3182); ca 1170 mantiax de samiz (CHRÉTIEN DE TROYES, Erec, éd. M. Roques, 6603); b) samis 1180 enseignes de samis (ALEXANDRE DE PARIS, Alexandre, I, 2500, éd. Elliott Monographs, n o 37, p. 56). Empr. au lat. médiév. examitus (NIERM.), par aphérèse samitus ” samit ” (1130 ds LATHAM), gr. médiév. ” id. ” propr. ” six fils “. Cf. la var. samin (ca 1180 pignons de samin Fierabras, 50 ds T.-L.), issue de samit soit par substitution du suff. -in à la finale, soit par nasalisation de -i- sous l’infl. de la cons. précédente (FEW t. 4, p. 418a).
    Bbg. MÖHREN Négation 1980, pp. 216-217.

saorra

  1. La paraula saorra no apareix encara en els gdlc o en el diec, però sí que ha entrat en el dnv (consulta: 29.10.2020):

    saorra
    f. OBR. PÚBL. Barreja consistent en una mescla de pedres, grava i arena, sense garbellar.

  2. Segon el dcorom:

    sorra, ‘arena gruixuda’, de l’antic saorra, provinent del ll. saburra ‘llast, sorra que es carrega en una embarcació’. 1.ª doc.: saorra ‘llast’, 1318; surra, id. 1342; ‘arena de platja’ sorra, 1587. A més, també indica que el castellà zahorra, en el sentit de ‘llast nàutic’, és un catalanisme provinent d’este saorra antic.

  3. El Termcat (pels anys noranta del segle passat) va resoldre que s’havia de parlar de tot-u (natural / artificial (dcarreteres), solució que continua proposant (Diccionari d’enginyeria civil;consulta: 29.10.2020).
  4. Algunes persones (Josep-L. Pitarch, Alícia Marqués, Anna Llinares, jo mateix) vam considerar que la traducció de la paraula zahorra castellana podria fer reviscolar la paraula saorra en català. De fet és una paraula ja coneguda, que perviu entre els obrers i constructors valencians ([sa’orra]). El fet que es mantinga gràcies al castellà —o que s’haja reintroduït gràcies a esta llengua— no impedeix que siga una paraula catalana. Va passar al castellà on es va mantenir com a zahorra ‘llast’, i també va arribar a aquesta forma però amb significats diferents dialectalement distribuïts. El fet de poder-lo trobar en els diccionaris facilitaria el reconeixement del producte a què es refereix i despenalitzaria l’ús que en fan els professionals del sector. Fins i tot, podria fer-se una diferència de registres (sinonímia complementària) o de preferències lèxiques segons aquests: saorra (general) / tot-u … (específic, tècnic). En eixe sentit, la tècnica lingüística municipal (Anna Llinares, abans del 2003) incorpora saorra al lèxic de l’ajuntament de Silla.
    D’altra banda, el ventre de la tonyina, amb el qual es fa la tonyina de sorra (veg. la fitxa), compartix nom també amb el ventre del carro, «la sorra del carro» (sentit a Sollana, 28.12.2011; en altres llocs —al Maestrat, segons el dcvb— en diuen soto). Segons el dcorom:

    En aquest article [sorra] hem comprovat l’existència d’una confusió entre els dos mots [sorra ‘arena gruixuda; llast’ romànic i surra ‘ventre’ àrab], que donà lloc a la forma ultracorregida sahorra per la sorra de la tonyina, citada d’un doc. ross. de 1379.

  5. El Termcat té un altre punt de vista sobre la qüestió (Cercaterm, 16.05.2000):

    La forma que es difon com a equivalent del terme castellà zahorra és tot-u tal com es recull en el Diccionari de carreteres i en el Diccionari manual de la construcció, que recullen les formes tot-u natural i tot-u artificial. Tot i que el diccionari etimològic castellà expliqui l’etimologia del terme zahorra a partir del català antic saorra, aquesta forma ha evolucionat actualment cap al mot sorra. El Diccionari Català-Valencià-Balear tampoc no recull el mot saorra amb el significat de zahorra. D’altra banda, és molt probable que l’ús actual de la forma «saorra» al País Valencià s’expliqui més com a castellanisme que no pas com a pervivència del mot antic saorra. Tenint en compte que les obres especialitzades de l’àmbit de la construcció documenten, únicament, el terme tot-u, us recomanem l’ús d’aquesta forma.

nyas

  1. Esta interjecció apareix en el dnv (consulta: 07.11.2019) com a variant de jas:

    nyas 1. interj. [col·loq.] Jas.

    Giner Monfort (El parlar de la Safor, 2016) comenta l’ús de la interjecció en dos paràgrafs de la seua tesi:

    Uns altres imperatius són: endus-te (Tav); pren (la Safor) i tin (la Safor). Nyas (Tav, Bfró, Barx, Grau, Ga, Bpa, Bdrà, Bpx, Bell, Alqu, Real, Pma, Ador, Cas, Lloc, Mi ‘hi has’) esdevé nyague a Simat, possiblement creat a partir del plural nyagueu (Ga, Vi), nyaeu (Fo, Ol).

    nyas! (Bpa, Raf, Bjó, Gua), jas! [‘jas] i [‘dʒas] (Mi) Expressa sorpresa. Els pobles veïns han fet escarni del costum dels veïns de Miramar de dir “jas!” o “jas, xi!”.

    Puc afegir que també és conegut el plural nyasgau en Tavernes de la Valldigna.

    Josep Martines (El valencià del segle XIX, 2000; consulta: 13.11.2019) comenta les formes proposades per Martí Gadea (1891): «nyas ‘V. jas i yas’, nyas·o ‘imper. tomalo’, nyau·o ‘imper. tomadlo’».*


    * Aquestes són pronúncies ben vives resultat de la palatalització de la /n/ del pronom feble. És també viva i reflectida en els textos, jas, pronunciada [jas] o [dʒas]; vegeu, p. ex., l’article del MGadea (1891), que tot just hem citat. Hi ha variació generacional. He sentit entre parlars de la primera generació de la Marina [jas]; els més jóvens diuen ací sistemàticament [ɲas], com també solen dir n’hi ha, calga el feble en o no. Cf. el ja esmentat [ɲja] per n’hi ha (Beneixama).
  2. Coromines fa en el declc (vol. iv, p. 770-771)una proposta sobre l’origen de la interjecció (podeu consultar l’explicació sancera fent clic en el pdf adjunt):

    Del verb habere ‘tenir, en subjutiu, es va desenrotllar un ús, peculiar a les llengües hispàniquesm, invitant a pendre o acceptar una cosa: habeas hoc o istud ‘tingues això’, habeas illud, habeas tibi, etc., en què, trobant-se el verb enganxat amb els pronoms següents, es convertí en un element proclític o petita eina auxiliar, no més carregada de significació que un mer adverbi demostratiu com el ll. ecce, el port. eis, el fr. voici o el nostre vet-aquí. […] En català, la reducció, una mica més dràstica, parà ràpidament en (v)ias açò, regionalment conservat com i̯as açò o, més consonantitzat, com jas açò. […] Com que això s’assembla fònicament a hi ha (pron. i̯a), a les comarques costeres i a les de l’extrem sud i Marina, on hi ha ha estat recobert per la forma amb abús de n’na en lloc de hi ha—, s’ha reemplaçat i̯as per una variant vulgar deturpada n̮ás!, que jo mateix vaig sentir a Dénia i Alfàs.

    Una explicació raonada i documentada de la qual podem oblidar el petit prejuí estilístic («vulgar deturpada») amb què desqualifica la variant nyas.