xafungar

  1. Segons colomina:

    +xafugar ‘xafigar’ (Polop) i +xafungar ‘embrutar, empalustrar, especialment en la cuina amb líquids’ (l’Alfàs, Brm, la Vila). Per ventura la forma bàsica és la de l’Alfàs i es tracta d’una alteració d’un *fangutxar ‘fanguejar, fer fang’. De fet, el dcvb enregistra els substantius fangutx ‘fang pastós’, fangutxar ‘lloc on hi ha molt de fang’ (tots dos vals.) i fangutxer id. (Tort). Però l’existència de xàfec ‘pluja forta’ i de xafegar i xafeguer ‘lloc ple de fang’ em fan dubtar d’aqueixa hipòtesi.

  2. Posteriorment, el dnv (consulta: 19.08.2020) ha incorporat la forma xafungar:

    xafungar [ʧafuŋgáɾ] v. tr. i pron. Embrutar amb substàncies pastoses.

    De moment, el diccionari no ha acceptat xafugar ni una possible sinonímia parcial amb xafigar (veg. la fitxa «xafar»: ‘trepitjar el raïm’).

  3. El company Joan-Carles Martí i Casanova (Migjorn, 18.04.2005) proposa xafungo i aporta la informació següent:

    Us propose el nostre xafungo, derivat del verb xafungar. Intuesc (no sóc cap Coromines ni cap Germà Colón) que la cosa és un encreuament entre xafar i fangar. Observareu que el nostre verb xafungar és d’una factura catalana impecable. El substantiu popular és xafungo. […] Un «xafungo» és una barreja de líquid i matèria sòlida que ha estat triturada per quelcom o per algú; siga aigua i fang o un altre qualsevol (un pot de tomata en conserva també pot ser un «xafungo» si es «xafunga» com Déu mana.) Ara, «xafungo» també pot dir alguna mena de negoci de poca substància, i aquesta sí que no em direu que no és una creació de «llengua viva i viscuda.»

xafar

ALDC-966-Trepitjar
ALDC. Trepitjar el raïm.

La forma xafar és la més estesa al País Valencià i és l’entrada principal que dona el dnv (consulta: 18.08.2020) i que conté totes les accepcions literals i figurades relacionades amb ‘esclafar; deformar; posar els peus per sostindre-s’hi; posar el peu sobre…’, etc.

En canvi, el diec (consulta: 18.08.2020) no ha admés per ara la sinonímia entre el verb aixafar i el verb trepitjar, contràriament al que fa el gdlc, que remet d’aixafar a «trepitjar 1 i 2». Estes accepcions corresponen a:

v tr 1 1 Posar els peus damunt d’una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s’hi. Es feren càrrec del lloc que trepitjaven.
2 Posar el peu sobre algú o alguna cosa, recolzant-l’hi. M’ha trepitjat l’ull de poll.
2 1 Esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la. Trepitjar un escarabat.
2 esp ENOL Esclafar el raïm, per fer-ne sortir el most, posant-hi els peus a sobre i movent-los reiteradament. Aquest vi encara és trepitjat de peu. Trepitjar raïms.

Segons els diec, aixafar significaria ‘deformar (una cosa) per compressió, aplanant-la, disminuint-ne el gruix’. Això no seria del tot equivalent d’«esclafar una cosa amb el peu, trepollar-la» (accepció 2.1 del gdlc per a trepitjar), ja que esta acció s’ha de fer amb el peu. És a dir, per al diec, aixafar no contindria una referència específica als peus com a mitjà per a esclafar o deformar.

Per tant, segons els diec, quan poses el peu, trepitges, i no seria possible la frase: «Era tan gastadora que sa mare li havia prohibit que aixafara les botigues del poble», llevat que ací aixafar tinguera el sentit d’aplanar eixes botigues, sentit que no sol tindre quan es diu això, sinó que té el significat ‘posar els peus per-sostenir-s’hi’. Per contra, l’oració sí que seria possible segons el gdlc mantenint este sentit de visitar un lloc.

ALDC. Trepitjar (el raïm)
Naturalment, tota eixa variació és dialectal, hi ha llocs on és habitual utilitzar aixafar com a sinònim de trepitjar 1. Si eixe ús és prou general, caldria que el diec afegira eixa sinonímia parcial, cosa que hem vist que ja ha fet el dnv de l’AVL, ja que remet d’aixafar a xafar, on s’acumulen totes les accepcions. En tot cas, per ara, al País Valencià, diria que per ara sona estrany que algú puga aixafar les botigues del poble volent dir ‘posar-hi els peus’ i que no siga esclafar-les físicament o afonar-les econòmicament. Eixe sentit d’aixafar l’hem aprés dels llibres i de la normativa de l’iec.

En eixe sentit, el mapa 966, «Trepitjar el raïm» (consulta: 18.08.2020), mostra la distribució dels verbs en eixa accepció, i alguna relació té amb la distribució territorial de les variants en la resta d’accepcions.

tensionar

El verb tensionar no està encara recollit en els diccionaris habituals, però és un verb ben format a partir de la paraula tensió. La llengua continua per la via assenyalada per Ruaix en el daux (1996) quan parla del llavors «neologisme» tensar:

En realitat, aquest verb, tant en castellà com en català, és un neologisme, format a partir de l’adj. tenso/tes, aquest pres modernament del llatí (tensus) substituint la forma arcaica teso/tes.

En l’àmbit econòmic i immobiliari és habitual parlar de «zona tensionada» o de «zona de mercat tensionat». L’Optimot (resposta: 29.07.2020) dona la indicació següent:

Malgrat que el verb tensionar no està recollit per la normativa, es podria formar a partir del nom tensió. A més a més, constatem que té un cert ús amb el significat de ‘posar en tensió, sotmetre a tensió’. […]

Com a alternativa, també és possible fer servir el sintagma mercat en tensió o zones en tensió, sempre que s’adigui amb el context.

llandar

  1. Este verb apareixia en diccionari del Salt 3.0 i també ha entrat en el dnv (consulta: 03.04.2020):

    1. v. intr. Molestar, destorbar, emprenyar. Es passa el dia llandant. Per favor, no llandes més!
    2. v. tr. TÈXTIL Afinar (un teixit de seda) fregant-lo lleugerament amb unes llandes especials.

  2. L’accepció 1 no apareixia en el diccionari del Salt 3.0, però la vaig documentar anteriorment en reig2 amb el significat ‘importunar, fer-se pesat’, que deu ser la font del dnv. Altres diccionaris generals encara no han afegit este verb.
  3. Pel que fa al substantiu llanda, que compartix cinc accepcions amb llauna (segons el dnv; consulta: 03.04.2020) el gdlc (consulta: 03.04.2020) fa llanda sinònim de llauna (no en totes les accepcions), però el diec (consulta: 03.04.2020) no fa cap remissió entre les dos paraules, mancança que haurien de resoldre, ja que les accepcions de llauna són expressades també amb llanda (amb caràcter general al País Valencià).
  4. De manera sorprenent, tant el diec (consulta: 03.04.2020) com el gdlc (consulta: 03.04.2020) inclouen lata per a accepcions relacionades amb coses o persones molestes o carregoses.

sabrejar

  1. El dcvb (consulta: 14.01.2020) dóna al verb sabrejar les accepcions següents:

    1. intr. Manejar el sabre, moure el sabre.
    2. tr. Atacar o ferir amb el sabre.
    3. tr. fig. i fam. Demanar diners en préstec.

    La tercera accepció, que documentem en català (La nova llum d’Enric Lluelles, 1833; consulta: 14.01.2020) abans que en castellà (RAE Corpus, 1878; consulta: 14.01.2020), no apareix en els diccionaris habituals, segurament perquè pareix un calc del castellà (que deu haver creat el verb sablear a partir de sablazo). En eixe sentit, el dcorom (s. v. sabre) indica que l’expressió catalana per a eixe manlleu de diners és colp de sabre (a més, Coromines dona la mateixa accepció per al verb sabrejar; i recull el substantiu sabrada, tot i que no el definix):

    Deriv.: Sabrada. Sabrejar. En català no digueu un sablazo, perquè es diu un cop de sabre, en el sentit crematístic […]. També s’usa sabrejar en l’acc. crematística: […].

    Actualment, es veu que no és ja massa comú en castellà parlar de «sablazo». En conseqüència, tampoc pareix que en català tinguen molt vitalitat el verb sabrejar ni el nom sabrada. En eixe sentit, l’equivalència en valencià que dona el decascat (s. v. sablazo; consulta: 14.01.2020) tampoc no pareix massa comuna:

    2 fig. i fam. [acción de pedir dinero para no devolverlo] gorra f. Le dio un sablazo, li va fer una gorra. Vivir de sablazos, viure de gorra.

    En canvi, encara perviu el concepte «traure-li (diners) a algú», i eixa seria l’expressió mateix, sense substantivar. Per exemple: «li ha tret 20.000 euros». I relacionat amb això mateix hi ha el verb gorrejar (dnv; consulta: 14.01.2020), en què el qui gorreja aconseguix que li paguen alguna activitat o que li donen algun objecte de consum.

  2. El ddlc també documenta esta accepció (amb una boleta davant, que indica que no és normativa) i encara n’afig una més:

    • 2. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà]) [Algú]1 obtenir diners de [algú]2 amb peticions hàbils i insistents i sense intenció de tornar-los. Avui se n’ha descuidat… —digué En Camps al periodista V. que feia un any que el sabrejava, allargant-li el duret que li passava cada setmana amb més por que goig. [Pla (1925): N, p. 239].
    • 3. [N1 V N2] (N1[llampec]; N2[cel, superfície]) [Un llampec]1 dibuixar en [el cel, una superfície]2 una resplendor en ziga-zaga. L’aigua borbollejava sobre les pedres, de tant en tant els llampecs sabrejaven el cel. [Berenguer (1965) [T]: N, p. 125].

     

medir

  1. Segons el dcvb (consulta: 22.03.2010):

    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:

    MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
    Recull d’eximplis e miracles LVIII

  2. D’altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l’antiguitat de l’aparició del verb en català (veg.) i comenta:

    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    […] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
  3. Una forma més comuna de referir-se a eixa operació és «prendre (la) mida» (veg. mida), tant en sentit lineal de dimensió com en el de proporció, de mitjà o d’intensitat (veg. dcvb). En consonància amb les dades anteriors, el dgfpastor ja incloïa el verb medir (remetia a amidar), i ara ja ha segut recollit finalment en el dnv (consulta: 16.11.2019):

    medir
    v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.

    Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.

estrényer

  1. El verb castellà urgir té, entre altres, dos accepcions transitives, segons el drae (consulta: 20.10.2019):

    1. tr. Pedir o exigir algo con urgencia o apremio. Los vecinos urgían la construcción de un parque.
    2. tr. Conducir o empujar a alguien a una rápida actuación. El director la urgió a terminar el informe.

    En canvi, en valencià, actualment, segons els diccionaris normatius, el verb urgir només té una accepció i és intransitiva. Segons el dnv (consulta: 30.10.2019):

    v. intr. Ser urgent. Una faena que urgix.

    Eixa accepció correspondria a l’accepció 3 del castellà (drae: ‘Dicho de una cosa: Instar o precisar a su pronta ejecución o remedio’). Per tant, en valencià el verb urgir no equival sempre al verb homònim castellà.

    Vist això, les accepcions 1 i 2 del verb castellà correspondrien en valencià als verbs instar i apressar… Per exemple (traduint els exemples del drae):

    Els veïns instaven la construcció d’un parc. El director la va apressar a acabar l’informe.

    En els altres sentits, també hi ha la possibilitat d’utilitzar estrényer, estretir, apretar... Per exemple:

    (gdlc) Les circumstàncies l’estrenyien a fer-ho. (dnv) Les circumstàncies l’estretien a fer-ho. (dnv) La necessitat els apretava.

  2. Cal dir que el daux de Ruaix (1996) ja recollia este cas entre els «dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques»:

    urgir. Verb que recentment ha estès el seu significat (a semblança del cast. urgir) passant a ser sinònim de instar, insistir, obligar, usos que, si bé encara no són enregistrats pels diccionaris, semblen legítims. Ex.: urgir el compliment d’unes normes.

plagar

  1. Ni el gdlc ni el diec ni el gd62 recullen este verb (consulta: 30.03.2006; 29.10.2019), que és antic i sí que apareix en el dcvb:

    || 1. ant. Nafrar, ferir; cast. herir, llagar. Fou plagat Làzer per sa preguació, Canals Carta, c. 44. So estat plaguat per aquells que amava en llur casa, Quar. 1413. Vostre cor, | com fon plagat ab la sageta d’or | ab què Amor plaga ‘ls enamorats, Ausiàs March lxxix. || 2. Omplir d’una cosa nociva; cast. plagar. “El camp està plagat d’insectes”. Com so plagat de tan vergonyós vici, Ausiàs March xliii.

    També el recollia el dgfpastor i, posteriorment, ha segut arreplegat en el dnv (consulta: 29.10.2019):

    plagar
    1. v. tr. [ant.] Llagar o ferir.
    2. v. tr. Omplir d’una cosa nociva.

  2. D’altra banda, el gd62 conté l’adjectiu («de règim») plagat -ada:

    plagat -ada adj règ Infestat. Un camp plagat d’insectes.

CDP: comparatives amb verb elidit

Tal com indica el mestil (xxi.2.1.4), convé marcar el segon terme d’una comparació (sense verb explícit) amb la preposició a per a marcar que es tracta del complement directe, si és el cas; si no el marquem, es pot entendre que es tracta del subjecte:

Exemples distintius:

  • La Madonna et vigila com el seu pare / La Madonna et vigila com al seu pare (mestil, xxi.2.1.4)
  • El plorava com una germana el seu germà mort / El plorava com una germana al seu germà mort (giec, 19.3.2.6)
  • Això afecta el país més que no pas la vostra família / Això afecta el país més que no pas a la vostra família (giec, 19.3.2.6)
  • L’estimava igual que un fill / L’estimava igual que a un fill (giec, 19.3.2.6)
  • Els fills havien vist els pares, però els pares els fill no / Els fills havien vist els pares, però els pares als fills no (giec, 19.3.2.6)
  • Hem vist com perseguia un policia un lladre / Hem vist com perseguia un policia a un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Podem considerar este cas com una especialitat del cas «cd postverbal contingu al subjecte» (veg. la fitxa corresponent), en què es produïx una possible ambigüitat entre subjecte i complement directe.

postular

En l’accepció (dnv, s. v. postular; consulta: 26.03.2019) ‘demanar amb insistència, sol·licitar (especialment un càrrec o un privilegi)’, els diccionaris no recullen en valencià la possibilitat d’usar este verb pronominalment. És un ús que s’ha estés a partir de l’ús castellà que sí que apareix en els diccionaris (drae, s. v. postular; consulta: 26.03.2019):

5. tr. Proponer un candidato para un cargo electivo. U. t. c. prnl.

Per tant, en esta accepció i fent ús de la forma pronominal, eixe contingut es pot expressar amb el verb proposar:

…i es va postular com a substitut > …i es va proposar com a substitut

Sense l’ús pronominal, l’ús hauria de ser el següent:

Postulava rebre beneficis. (gdlc)
El van postular per a l’abadiat del monestir.

Amb tot, l’Ésadir (consulta: 26.03.2019) sí que ha acceptat la possibilitat pronominal (tot i que no accepta l’extensió de l’ús com a sinònim del verb perfilar ‘començar a prendre forma’, ‘aparèixer com a aconseguidor d’un objectiu’):

Proposar-se per a un càrrec. [Ús no recollit al DIEC]

L’alcalde de la capital italiana es postula per presidir el seu partit

No és sinònim de perfilar:

El Joventut es postula com a rival del Barça a la final
El Joventut es perfila com a rival del Barça a la final