medir

  1. Segons el dcvb (consulta: 22.03.2010):

    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que’ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L’ús actual d’aquest mot s’ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l’ús del verb:

    MEDIR v. a. Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech… de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya…»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «… e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes…»
    Recull d’eximplis e miracles LVIII

  2. D’altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l’antiguitat de l’aparició del verb en català (veg.) i comenta:

    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d’incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s’inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n’era l’etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d’Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les “Regles de esquivar vocables”: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l’autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d’esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    […] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d’eximplis, Curial e Güelfa) […]
  3. Una forma més comuna de referir-se a eixa operació és «prendre (la) mida» (veg. mida), tant en sentit lineal de dimensió com en el de proporció, de mitjà o d’intensitat (veg. dcvb). En consonància amb les dades anteriors, el dgfpastor ja incloïa el verb medir (remetia a amidar), i ara ja ha segut recollit finalment en el dnv (consulta: 16.11.2019):

    medir
    v. tr. Amidar. Medir un moble. Medir l’amplària d’una habitació.

    Tenint en compte les dades sobre l’ampliació dels usos de mida respecte a la definició d’amidar, sembla que la normativa hauria d’atendre el fet que també el verb medir ha ampliat les seues accepcions.

estrényer

  1. El verb castellà urgir té, entre altres, dos accepcions transitives, segons el drae (consulta: 20.10.2019):

    1. tr. Pedir o exigir algo con urgencia o apremio. Los vecinos urgían la construcción de un parque.
    2. tr. Conducir o empujar a alguien a una rápida actuación. El director la urgió a terminar el informe.

    En canvi, en valencià, actualment, segons els diccionaris normatius, el verb urgir només té una accepció i és intransitiva. Segons el dnv (consulta: 30.10.2019):

    v. intr. Ser urgent. Una faena que urgix.

    Eixa accepció correspondria a l’accepció 3 del castellà (drae: ‘Dicho de una cosa: Instar o precisar a su pronta ejecución o remedio’). Per tant, en valencià el verb urgir no equival sempre al verb homònim castellà.

    Vist això, les accepcions 1 i 2 del verb castellà correspondrien en valencià als verbs instar i apressar… Per exemple (traduint els exemples del drae):

    Els veïns instaven la construcció d’un parc. El director la va apressar a acabar l’informe.

    En els altres sentits, també hi ha la possibilitat d’utilitzar estrényer, estretir, apretar... Per exemple:

    (gdlc) Les circumstàncies l’estrenyien a fer-ho. (dnv) Les circumstàncies l’estretien a fer-ho. (dnv) La necessitat els apretava.

  2. Cal dir que el daux de Ruaix (1996) ja recollia este cas entre els «dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques»:

    urgir. Verb que recentment ha estès el seu significat (a semblança del cast. urgir) passant a ser sinònim de instar, insistir, obligar, usos que, si bé encara no són enregistrats pels diccionaris, semblen legítims. Ex.: urgir el compliment d’unes normes.

plagar

  1. Ni el gdlc ni el diec ni el gd62 recullen este verb (consulta: 30.03.2006; 29.10.2019), que és antic i sí que apareix en el dcvb:

    || 1. ant. Nafrar, ferir; cast. herir, llagar. Fou plagat Làzer per sa preguació, Canals Carta, c. 44. So estat plaguat per aquells que amava en llur casa, Quar. 1413. Vostre cor, | com fon plagat ab la sageta d’or | ab què Amor plaga ‘ls enamorats, Ausiàs March lxxix. || 2. Omplir d’una cosa nociva; cast. plagar. “El camp està plagat d’insectes”. Com so plagat de tan vergonyós vici, Ausiàs March xliii.

    També el recollia el dgfpastor i, posteriorment, ha segut arreplegat en el dnv (consulta: 29.10.2019):

    plagar
    1. v. tr. [ant.] Llagar o ferir.
    2. v. tr. Omplir d’una cosa nociva.

  2. D’altra banda, el gd62 conté l’adjectiu («de règim») plagat -ada:

    plagat -ada adj règ Infestat. Un camp plagat d’insectes.

CDP: comparatives amb verb elidit

Tal com indica el mestil (xxi.2.1.4), convé marcar el segon terme d’una comparació (sense verb explícit) amb la preposició a per a marcar que es tracta del complement directe, si és el cas; si no el marquem, es pot entendre que es tracta del subjecte:

Exemples distintius:

  • La Madonna et vigila com el seu pare / La Madonna et vigila com al seu pare (mestil, xxi.2.1.4)
  • El plorava com una germana el seu germà mort / El plorava com una germana al seu germà mort (giec, 19.3.2.6)
  • Això afecta el país més que no pas la vostra família / Això afecta el país més que no pas a la vostra família (giec, 19.3.2.6)
  • L’estimava igual que un fill / L’estimava igual que a un fill (giec, 19.3.2.6)
  • Els fills havien vist els pares, però els pares els fill no / Els fills havien vist els pares, però els pares als fills no (giec, 19.3.2.6)
  • Hem vist com perseguia un policia un lladre / Hem vist com perseguia un policia a un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Podem considerar este cas com una especialitat del cas «cd postverbal contingu al subjecte» (veg. la fitxa corresponent), en què es produïx una possible ambigüitat entre subjecte i complement directe.

postular

En l’accepció (dnv, s. v. postular; consulta: 26.03.2019) ‘demanar amb insistència, sol·licitar (especialment un càrrec o un privilegi)’, els diccionaris no recullen en valencià la possibilitat d’usar este verb pronominalment. És un ús que s’ha estés a partir de l’ús castellà que sí que apareix en els diccionaris (drae, s. v. postular; consulta: 26.03.2019):

5. tr. Proponer un candidato para un cargo electivo. U. t. c. prnl.

Per tant, en esta accepció i fent ús de la forma pronominal, eixe contingut es pot expressar amb el verb proposar:

…i es va postular com a substitut > …i es va proposar com a substitut

Sense l’ús pronominal, l’ús hauria de ser el següent:

Postulava rebre beneficis. (gdlc)
El van postular per a l’abadiat del monestir.

Amb tot, l’Ésadir (consulta: 26.03.2019) sí que ha acceptat la possibilitat pronominal (tot i que no accepta l’extensió de l’ús com a sinònim del verb perfilar ‘començar a prendre forma’, ‘aparèixer com a aconseguidor d’un objectiu’):

Proposar-se per a un càrrec. [Ús no recollit al DIEC]

L’alcalde de la capital italiana es postula per presidir el seu partit

No és sinònim de perfilar:

El Joventut es postula com a rival del Barça a la final
El Joventut es perfila com a rival del Barça a la final

 

desistir

Segons la fitxa 7529/2 de l’Optimot (consulta: 08.02.2019), en el llenguatge jurídic, el verb desistir regix només la preposició de:

El verb desistir, concretament, és intransitiu i regeix l’ús de la preposició de:

L’actora va desistir de la demanda.

Per tant, convé recuperar aquesta preposició i substituir l’oració següent:

Finalment, el TC ha acordat donar per desistit l’advocat de l’Estat del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats. 

Per exemple, per aquesta altra:

Finalment, el TC ha considerat que l’advocat de l’Estat ha desistit del recurs d’inconstitucionalitat 3280/2003 plantejat contra els preceptes de la LUC esmentats.

Per contra, en el llenguatge general, Xavier Rull («El règim verbal en els vocabularis de llenguatge jurídic: una proposta», Terminàlia 2, 2010; consulta: 08.02.2019) indica altres possibilitats:

En el llenguatge general s’usa absolutament (No ens feien cas, i finalment vam desistir), amb de (Va desistir d’anar-hi; el DIEC també posa l’exemple Desistir d’un càrrec), amb en (Va desistir en l’intent d’aconseguir una beca; és un ús reconegut pel DUVC, cap altre diccionari general no el consigna) i amb a (el DSFF, en l’entrada desistir, defineix desistir que algú faci alguna cosa o desistir a fer alguna cosa com ‘deixar algú o alguna cosa per inútil’).

Podem localitzar l’ús de la preposició en en el gdlc (s. v. ram; consulta: 08.02.2019):

   plegar el ram fig Desistir en un intent, deixar un ofici, una ocupació, etc. 

estacionalitzar

Davant el fet que el Cercaterm tenia fitxes de propostes per a desestacionalitzar i desestacionalització, els vam demanar si també considerven adequat el terme semànticament contrari estacionalització. La resposta (18.10.2018) va ser:

Estacionalitzar i estacionalització són adequats amb el sentit contrari a desestacionalitzar i desestacionalització, és a dir, potenciar el turisme durant una determinada estació de l’any.

gerundi predicatiu del sintagma nominal

  1. El gerundi utilitzat per a complementar un sintagma nominal amb una indicació circumstancial de manera o de simultaneïtat, patix una regulació normativa que pretén restringir-ne l’ús en alguns casos amb unes condicions que no són clares ni del tot coincidents entre les institucions normatives.
    La idea de fons de la regulació té la intenció d’evitar que s’utilitze com a gerundi de posterioritat o per a introduir una conseqüència de l’acció expressada pel verb principal. En va parlar Pompeu Fabra en una quinzena de converses (597, 618, 623 ,626, 627, 674, 696, 697, 698, 699, 700, 703, 704, 818, 838). Fabra es va esforçar repetidament per tal d’aconseguir que no s’utilitzara un recurs estilístic habitual de la llengua escrita en premsa (i en àmbits jurídics i administratius) que consistix a utilitzar el gerundi per a expressar valors de posterioritat («Arribaren a casa seva trobant* el pare fora»), de conseqüència («No s’ha trobat cap nàufrag ni el més petit vestigi del M., havent-se* suspès els treballs de salvament»), de nexe copulatiu innecessari entre oracions («L’acte de l’enterrament fou molt concorregut, havent*-lo presidit el seu fill X») o en compte d’una oració de relatiu especificativa («Resolució declarant* el paratge de la Marina zona no urbanitzable»).
  2. Segons indica Aveŀlina Suñer (gcc 29.1.2), poden dur un gerundi com a adjunt al sintagma nominal els noms de percepció (cara, foto, imatge, record, visió, etc.), els que indiquen possessió inalienable (altura, aspecte, cara, pes, rostre, veu, etc.) i els de comunicació (carta, crit, escrit, missatge, notificació, paraules, etc.). L’autora utilitza els exemples següents:

    No em puc treure del cap la imatge d’aquell nen mirant-me fixament
    Les paraules del Sant Pare demanant la pau per al món han sortit a tots els diaris

  3. La gnv (28.6.2.d) dóna la indicació següent en el mateix sentit:

    d) El gerundi pot usar-se amb un valor adverbial de manera amb determinats substantius:
    Les paraules del president del club encoratjant els jugadors foren molt efectives.
    L’entrada del jugador vestint la roba de l’equip contrari. (com a peu de foto)


    observació: En general es tracta de determinats substantius deverbals (entrada, eixida, etc.) o substantius d’altres tipus, com ara els de percepció (vista, imatge, foto, etc.), comunicació (carta, escrit, paraula, etc.), parts o atributs del cos (cara, veu, aspecte, etc.) No és adequat, en canvi, usar-lo com a modificador d’un substantiu amb el valor adjectival propi de les oracions de relatiu especificatives:

    El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris. i no El govern ha aprovat un decret regulant els estudis universitaris.
    L’administrador de la finca va enviar un escrit que resumia els acords adoptats pels veïns. i no L’administrador de la finca va enviar un escrit resumint els acords adoptats pels veïns.
  4. La giec (32.3.5) fa unes recomanacions més extenses i un poc diferents. Indica que admeten l’ús del gerundi predicatiu dins un sintagma nominal:
    1. Els noms relacionats amb verbs que accepten ser modificats per un gerundi predicatiu. Per exemple, arribada i filmació. En 32.3.4 hi ha un petit repertori dels verbs d’este tipus:
      1. Verbs de percepció física o intel·lectual: imaginar-se, notar, recordar, sentir, veure…
      2. Verbs de representació: descriure, dibuixar, filmar, representar… (Els noms de representació relacionats serien: aquareŀla, dibuix, fotografia, imatge, representació, retrat…)
      3. Verbs de descoberta: agarrar, descobrir, enxampar, sorprendre, trobar…
      4. Verbs d’esforç psicològic: aguantar, suportar…
      5. Altres verbs com ara: aparèixer, deixar, haver-hi, portar, quedar, tenir, voler…
    2. Els sintagmes nominals usats com a títols d’un quadre, d’un film o d’una obra literària, peus d’iŀlustració, etc.
    3. Els noms que designen un so o un soroll: crit, remor, terrabastall, veu…
    4. Els noms de percepció visual: imatge, record, imatge…
    5. Els noms de percepció olfactiva: aroma, flaire, olor, pudor…
    6. Els noms que designen un canal de comunicació en el cas que duguen un complement que precedixca el gerundi i, a més, en presència d’un verb que expresse aparició (aparèixer, sortir, eixir…). Exemples:
      Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol. i no Han llegit un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol.
      Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens. i no Era un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens.

    Per tant, la giec considera que no és aconsellable, fora d’eixe context, fer ús del «gerundi en el complement del nom dels sintagmes nominals formats per un nom que designi un canal de comunicació» (ban, brindis, carta, cartell, document, escrit, mossatge, ordre, resolució, trucada, sentència…). En este cas, tal com indica la gnv, la giec preferix «una oració de relatiu restrictiva, un sintagma preposicional encapçalat per la preposició amb o un sintagma adjectival». Exemples:

    Hi ha un cartell {que avisa / en què s’avisa} que no es pot passar [i no {avisant}]

    És un ban {que prohibeix fer foc / amb la prohibició de fer foc} [i no {prohibint}]

    És una sentència {absolutòria de l’acusat / que absol l’acusat} [i no {absolent}]

    Amb tot, podem vore una petita discrepància de matís entre la la gnv i la giec respecte als noms que designen un canal de comunicació en construccions de relatiu especificatives: la gnv no les admet; la giec les salva si depenen d’un verb que expresse aparició:

    gnv giec
    Ha aparegut un ban de l’alcalde {que prohibix} l’alcohol [i no {prohibint}] Ha aparegut un ban de l’alcalde prohibint l’alcohol
    El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris El govern ha aprovat un decret regulant* els estudis universitaris > El govern ha aprovat un decret que regula els estudis universitaris

respondre

La normativa actual ha acceptat que el règim del verb respondre tinga la possibilitat que la versió transitiva incloga com a complement directe no sols allò que es respon sinó també allò a què es respon. De moment, els diccionaris més comuns no recullen eixa diferència, però sí que apareix en la giec (21.3.5.a):

Una colla de verbs admeten la construcció transitiva i la preposicional, sovint amb alguna diferència semàntica: Contesta/respon totes les preguntes i Contesta/respon a totes les preguntes.

Segons la gramàtica de l’iec, també presenten esta possibilitat els verbs pledejar, arremetre o habitar.

La gnv de l’avl no comenta res sobre esta possibilitat del verb respondre, però sí que inclou un exemple en el mateix sentit (26.4.3.1.b): «Com a mínim, s’han de respondre la mitat de les preguntes.»

Els diccionaris, de moment, no han incorporat encara eixa opció, habitual en l’ús general i documentada des de l’inici del segle xix, tal com podem observar en el mateix Pompeu Fabra (10.11.1923):

Els lectors habituals de les nostres converses ens agrairan sens dubte que no ens entretinguem ací a respondre preguntes, com aquestes, sobre qüestions ja resoltes.

excedir

El dnv (consulta: 04.07.2018) mostra les accepcions següents per a este verb:

1. v. tr. i pron. Sobrepassar (el límit establit, previst o imposat). La quantitat de públic ha excedit la capacitat de la sala. No has d’excedir-te a l’hora de menjar.
2. v. tr. Ser més gran, superior o avantatjat (que un altre o una altra cosa). L’excedix en coneixements teòrics, però ella té més pràctica.

Pel seu cantó, el duvc aclarix un poc més les prescripcions pel que fa als complements que pot dur el verb:

excedir
1. excedir [algú o alguna cosa] (en una cosa) Superar. En Pau excedeix en Pere en pes, però no en alçada. La potència de l’emissora nova excedeix la de la vella.
2. excedir [una cosa (que fa de límit)] (en una quantitat) Ultrapassar. Els guanys han excedit totes les previsions. Aquest cas excedeix els límits de la nostra jurisdicció. El pes de l’equipatge excedeix en quinze quilos el que està establert. El termini que es donarà no pot excedir els dos anys.
3. excedir-se (en una cosa) <algú> Ultrapassar la mesura. Avui no ha respost bé, però dir-li que sempre ho fa malament és excedir-se. Castiga’l, però no t’excedeixis en el càstig.

Seguint el gdlc (consulta: 04.07.2018): «ésser més gran o superior que algú o alguna cosa, en tal o tal cosa, per tal o tal concepte.») també seria possible utilitzar un complement de règim introduït amb la preposició per.

Per tant, d’acord amb estes indicacions, la normativa no accepta de moment l’ús del complement de quantitat introduït per la preposició de, ús que documenta el Diccionari descriptiu de la llengua catalana amb la indicació que no és normatiu:

4b. [N1 V de N2] (N1[quantitat, magnitud, qualitat]; N2[valor]) [Una quantitat, una magnitud, una qualitat]1 ésser superior [a un valor determinat]2. Si s’arribava a poder recollir unes 600 pessetes anyals, ajuntant-hi els interessos compostos que s’hi podrien anar acumulant, excediria de vint mil pessetes la quantitat que s’hauria reunit als vint anys. [Llongueras (1918): 78, p. 36].

En castellà, el gduea indica que el verb excedir té el règim preposicional següent:

exceder […] Rpr Exceder(se) a/de/en: El plazo de las becas no exxcederá de diez meses.