En valencià, els diccionaris recullen per a este verb dos accepcions (dnv; consulta: 23.03.2023):
1.v. tr. MÚS. Preparar les partitures (d’una composició musical) per a cadascun dels instruments que l’han d’executar. 2.v. tr. DRET Escripturar.
No arrepleguen encara uns usos comuns actualment, que estenen el significat ‘preparar’ de l’accepció musical a altres àmbits, o que els amplien amb el sentit ‘utilitzar, manipular’. Podem documentar eixa accepció (ctilc, consulta: 23.03.2023; Google Llibres, consulta: 23.03.2023) a mitan segle passat:
La conquesta pel món animal de l’autonomia dels grans aparells fisiològics, cosa que permet a l’individu de regular la seva nutrició, el seu calor, el seu moviment i els seus intercanvis, no és encara la llibertat, però prepara l’autonomia corporal que instrumenta l’autonomia espiritual de la llibertat.
Les estructures de l’univers personal de Josep Maria Palacios i Martínez (1964)
El seu aïllament és paral·lel al fracàs a què desemboca tot intent d’instrumentar políticament l’opció esquerrana del catalanisme.
Jaume Bofill i Mates (1878-1933). L’adscripció social i l’evolució política de Jordi Casassas i Ymbert (1980)
A pesar que la normativa encara no ha admés estos usos, el ddlc de l’iec els ha documentat i marcat (amb un •) com a accepcions no normatives:
•2. [N1V N2] (N1[humà, col·lectiu]; N2[acte, fet]) [Algú, un col·lectiu]1 fer les accions necessàries per a portar a terme de manera organitzada [un acte, un fet]2. En aquest sentit, l’Educació Especial ha de permetre aconseguir aquests objectius per a cada infant, i instrumentar totes aquelles ajudes que calgui donar-li, tant si és temporalment com de manera permanent […]. [L’educació (1986): 37, p. 5].
adj.En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].
•3. [N1V N2] (N1[humà]; N2[humà, cosa]) Instrumentalitzar. Vist des de dintre, el feminisme té, efectivament, defectes i deficiències […]. El perill de politització li ve de fora, de la tendència dels partits polítics a instrumentar-lo, manifassejar-lo, especialment en períodes electorals. [Pàmies (1987): A, p. 55].
En castellà, el diccionari Clave recull una accepció (que no apareixia en el drae01):
[2 Referido esp. a un plan o a una solución, disponerlos y poner los medios para su ejecución: El Gobierno ‘instrumentará’ medidas para combatir el paro.
El drae en línia (consultes: 27.04.2006; 23.03.2023) inclou unes accepcions 2 i 3 que atenen eixos usos:
1. tr. Preparar las partituras de una composición musical para cada uno de los instrumentos que la ejecutan. 2. tr. Crear, constituir, organizar. 3. tr. Med. Disponer o preparar el instrumental. 4. tr. Taurom. Ejecutar las diversas suertes de la lidia.
L’accepció mèdica del verb cursar apareix en el dnv com a tercera accepció:
3.v. intr. MED./PAT. Desenrotllar-se, una malaltia o un símptoma. La grip sol cursar amb congestió nasal.
Este ús no és cap novetat, es pot documentar, com a mínim, des de mitjan segle xx. El diccionari de l’iec encara no ha introduït eixa accepció, tot i que la podem localitzar també en el ddlc del mateix institut (i en el gdlc).
Este verb equivalia a l’intransitiu fronterejar, que el dnv definix ‘ser, un territori, fronterer amb un altre’. Actualment podem localitzar una accepció més, relacionada amb la frontera, entesa com a part més visible, la part del front:
En els comerços, «posar enfront el producte amb la data de caducitat més antiga» (PTT Sant Celoni, 07.04.2015); «moure els productes cap endavant per a que la prestatgeria no es vegi buida» (Diari Sant Quirze, 31.01.2022);
Si van bé les coses, també s’hauria de generar un altre frontejar, adaptació del verb anglés front, que ha passat de designar qui està al front (qui lidera) d’una banda de música, a indicar qui fingix uns sentiments, una actitud, per a amagar la realitat. El diccionari Merriam-Webster (consulta: 23.08.2022) indica:
frontverb US, informal: to assume a fake or false personality to conceal one’s true identity and character.
Posteriorment, el verb ha adquirit en el castellà d’Amèrica (frontear) el valor de ‘faronejar, exhibir-se o provocar amb vanitat’.
En general, és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):
repercutir 1.v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra. 2.v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior. 3.v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall. 4.v. tr.med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).
Eixa última accepció del camp de la medicina em sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).
iva transferit
Quan es carrega als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit, la normativa indica que cal parlar d’iva transferit i de transferir l’iva, ja que este verb sí que permet eixe ús. Per contra, el verb repercutir és intransitiu i, per tant, seguint la normativa no s’hauria d’utilitzar per a eixe ús, llevat que s’amplie amb una accepció transitiva, seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:
(drae) 5.tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente. (tlfi) écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter1. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).
L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, i apareix en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. El Cercaterm fa el comentari següent en una resposta sobre la forma iva repercutit:
És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu.
El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:
1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre. 2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa. 3.v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.
Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.
En l’àmbit general —i lingüístic—, l’adjectiu incoatiu -iva fa referència a elements que indiquen un canvi d’estat o un inici d’un nou estat. A partir d’eixa característica aplicada als verbs del llatí, la normativa gramatical sobre la morfologia verbal ha adoptat l’adjectiu incoatiu -iva per a fer referència a un determinat grup de verbs (dnv; consulta: 16.05.2022):
adj. ling. Que pertany (un verb) al grup més nombrós i productiu dels verbs acabats en -ir i que adopten l’increment -ix (o -eix).1
Nota 1. Per a altres verbs denominats incoatius, però ara en relació amb l’accepció ‘canvi d’estat’, podeu consultar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’iec (17.4) o la Gramàtica del català contemporani (s 1.3.3.2, 13.3.4.3, 13.3.6.3, 16.1.2, 16.2.4.1, 16.3.2.1.a-b). En esta obra preferixen denominar-los verbs ergatius.
Els verbs incoatius: l’ús i la normativa Tal com indica la definició del diccionari, eixe grup de verbs és el més nombrós (pam dalt, pam baix, un miler) dels que acaben l’infinitiu en -ir (en la denominada tercera conjugació o tercera flexió). Els verbs que es solen utilitzar com a models per a conjugar els incoatius són: agrair, avorrir, preferir, parir, servir… Les «formes reals del valencià parlat i, en general, dels parlars occidentals on es manté la consonant velar» (Pérez Saldanya-Rigau, 2005), seguixen el model següent:
Per al cas del català central, Pompeu Fabra (1918) va optar per les formes usuals del seu temps en la llengua parlada (present d’indicatiu: -eixo, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen; present de subjuntiu: -eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin). En el cas valencià, la normativa posterior als anys cinquanta del segle xx va adoptar un criteri oposat i problemàtic respecte a la llengua parlada.2
Nota 2. Contràriament al que ja havia anotat Fabra en 1918 (veg. p. 91), tal com ressalta Xavier Rofes Moliner (missatge: 18.07.2022).
Això va fer que, en lloc del model regular i usual que hem vist més amunt (amb l’increment palatal), s’hagen proposat i utilitzats diferents paradigmes de conjugació incoativa que s’apartaven de l’ús quotidià i que inclús barrejaven parcialment «tres paradigmes diferents», com podem vore en la proposta oferida encara ara per la normativa valenciana:
En este model es combinen el paradigma popular (d’on agarren la vocal i); el paradigma medieval (d’on agarren la consonant s) i el paradigma del català central (d’on agarraven l’aplec -ei-). Una barreja que desatén dos factors ben significatius: en primer lloc, la regularitat a què ha arribat l’evolució de l’ús real (amb l’ús sistemàtic de la palatal representada per la -x-); en segon lloc, que el model per al català central atenia precisament l’evolució de l’ús real d’aquell dialecte, consideració que també s’hauria d’haver fet amb la variant valenciana.
Present d’indicatiu Quant al present d’indicatiu, la Secció Filològica de l’iec va aprovar en 1993 la primera versió del paradigma d’estos verbs amb infinitiu en -ir. Adoptaven aleshores una barreja d’increments morfològics (-isc, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen); en el 1999, la proposta per a un suposat «estàndard oral» de l’iec, i posteriorment la normativa emesa per l’avl, han donat l’opció de regularitzar eixe increment en algunes persones (-isc, -ixes,-ix, -im, -iu, -ixen), eliminant la -e del central (també oriental i medieval), actualment en desús al País València. L’acadèmia s’acosta aixina un poc més al sistema valencià, regular i viu, que usa la vocal i en totes les formes i que forma l’increment incoatiu sempre amb la palatal -x:-ixc, -ixes, -ix, …, -ixen.
Present de subjuntiu Per contra, en el cas del present de subjuntiu, l’acadèmia continua evitant la palatal i manté la forma amb -s (-isca, -isques, -isca, -im, -iu, -isquen). És a dir, encara no han aplicat la regularització del canvi -s > -x produïda tant en català central (-eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin) com en occidental (-ixca, -ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen), on s’aplica la palatalització de manera general.
Els verbs amb infinitiu acabat en -ir que no eren incoatius Hi ha un nombre reduït de verbs d’esta conjugació (una cinquantena, si hi incloem els derivats) que no són incoatius i que es solen denominar «purs». Estos verbs haurien de seguir el model de la llengua antiga (amb formes com jo cus, jo dorm). El cas és que això ja no és del tot aixina, ja que uns quants, seguint «la tendència expansiva, en la majoria de dialectes del català, de l’extensió palatal» exposada per Perea Sabater (2004), són també incoatius (com ara bollir), altres han afegit una extensió velar (com la segona conjugació: jo cusc, jo dorc) i altres afigen la desinència -o (com ara jo surto):
Verbs que no eren incoatius
Verbs que tenien dos possibilitats (sense increment / incoativa)
bollir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, sortir, tenir (o tindre),3 tossir, venir (o vindre),3vestir
Nota 3. Quant a tenir i venir: els infinitius regularitzats són tindre i vindre i les formes conjugades d’estos verbs mostren que pertanyen a la segona conjugació i no a la tercera. Ho comenta Saragossà (2021): «l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia). En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir)».
La llista és curta i va reduint-se: la variació dialectal mostra que va estenent-se la regularització. En general, es produïx la transformació d’estos verbs en incoatius (que es deplacen cap a la tercera conjugació, com sentixc,cruixca, grunyix, munyix en ciutats diferents; veg. l’article de Maria Pilar Perea); o en verbs amb extensió velar (que es deplacen cap a la segona conjugació: tinc).
Altres verbs incoatius i més regularitzacions Fora de la tercera flexió, hi ha verbs que, de manera general o parcial, han anat integrant en el radical l’increment -sc- > -ix-: conéixer, créixer, eixir, meréixer, nàixer, paréixer, péixer, viure… Estos verbs han anat regularitzant-se amb la palatalització de l’antic increment incoatiu. A més, hi ha verbs de la segona flexió que, seguint l’estela dels verbs en -ir amb increment, van adoptant la forma incoativa, fet que la normativa encara no ha validat (podem pensar en concebre, dependre, incloure o permetre).
Un altre efecte del procés de regularització d’estes flexions verbals, seguint la petja de la palatalització experimentada pels incoatius, és la que indica la gramàtica de l’acadèmia:
Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup [v. § 30.2.1.b]: servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut.
Bibliografia principal consultada per a confeccionar esta fitxa:
Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana.
Colomina i Castanyer, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer.
Fabra i Poch, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana.
Fabra i Poch, Pompeu (1918): Gramàtica catalana.
Fabra i Poch, Pompeu (1922): «266. 22.11.1922. xiv», Converses filològiques.
Institut d’Estudis Catalans (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana.
Lacreu Cuesta, Josep (2017): «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017.
Perea Sabater, Maria Pilar (2004): «L’expansió dels verbs incoatius en català. Distribució i valor del segment extensió “-eix-”».
Sanchis Guarner, Manuel (1950; ed. 1993): Gramàtica valenciana.
Saragossà Alba, Abelard (2021): «Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’iec (6): Models de la flexió verbal», Normativa: des dels Parlants i per als Parlants, 03.01.2021.
Saragossà Alba, Abelard (2006): «Les formes incoatives de la tercera conjugació (patixc, patesc, pateixc, patisc)».
Saragossà Alba, Abelard (2007): «La norma jo preferisc, tu prefereixes, ¿per què no s’assimila?».
Saragossà Alba, Abelard (2018): El valencianisme lingüístic.
El verb transitiu anonimitzar forma part del vocabulari del dret i la ciberseguretat. Podem trobar en el Cercaterm dos fitxes relatives a este verb amb dos definicions que varien un poc però que concorden en el sentit general:
(Termcat) v. tr. Fer anònimes unes dades per impedir la identificació personal.
(iec, Diccionari jurídic) v. tr. Fer anònimes les dades que podrien permetre la identificació personal.
Una fitxa anterior de l’Idescat (2002) mostrava les consideracion següents:
ÀREA TEMÀTICA: Terminologia. Ciència i recerca. Matemàtica i estadística
TÍTOLS ASSOCIATS: anonimizar
DATA D’ACTUALITZACIÓ: 1/10/2002
SOLUCIÓ: Anonimitzar
ARGUMENTACIÓ:
Com n’hem de dir de l’acció de «fer anònim algú o alguna cosa»?
Aquest verb apareix en un context com ara el següent:
– L’entitat enviarà a la delegació el fitxer final de microdades anonimitzat de l’enquesta.
En castellà es documenta en algun diccionari la forma anonimizar, que és la que esperaríem si volguéssim crear una forma sintètica de l’acció verbal. En català disposem d’aquest mateix recurs, i, per tant, si partim del mot anònim podem formar el verb anonimitzar, de la mateixa manera que tenim canonitzar (de canònic), magnificar (de magnífic) o autenticar (d’autèntic). Un altre recurs, menys econòmic formalment, és recórrer a una frase verbal com ara fer anònim -a. El problema d’aquesta solució és que és poc pràctica a l’hora de tractar aquesta perífrasi com un adjectiu, i fins i tot en certs casos incorrecta.
La frase anterior és gramaticalment impracticable amb la perífrasi:
– L’entitat enviarà a la delegació el fitxer final de microdades de l’enquesta *fet anònim
També podríem recórrer, és clar, a l’adjectiu anònim -a, però l’efecte semàntic és diferent: no és el mateix dir que «un fitxer de dades és anònim» que «s’ha tractat el fitxer de dades perquè tingui com a efecte l’anonimat».
L’anglés customize (o customise, versió britànica), correspon al valencià personalitzar, tal com indica el Termcat (24.02.2022):
No considerem adequades les formes customitzar i customització. L’adaptació dels termes anglesos en aquest cas és innecessària perquè són formes perfectament substituïbles per les alternatives personalitzar i personalització.
Eixes formes que no semblen adequades per al Termcat, sí que les ha considerat adequades l’Ésadir:
customitzar » ús general ús general
» no recollit al diec
Adaptació de l’anglès to customizer,* equivalent a personalitzar o adaptar. La nova aplicació permet customitzar les icones
* Nota fdt. Ja els hem avisat que el verb anglés és customize.
A pesar de les reticències de la normativa, el verb (i derivats) va fent camí, amb el suport decisiu tant de l’ús en castellà com del fet que la Fundéu (10.07.2013) l’haja acceptada fa anys en esta llengua (sense que haja entrat encara en el drae):
En cualquier caso, dado que la palabra customizar se ha incorporado al español, lo apropiado, si se decide utilizarla, es escribirla en redonda; es decir, ni en cursiva ni entre comillas. Es impropia la variante costumizar, intercambiando la u y la o, que se ve en ocasiones.
És comú l’ús del verb creuar en l’àmbit de la informació i l’estadística per a indicar una operació de contrast o comprovació de la coincidència de dades provinents d’orígens diferents. Els diccionaris generals no recullen eixe ús especialitzat, però sembla que les referències terminològiques (com ara algunes fitxes de geografia del Termcat) tendien a usar encreuar (que no és tan comú en l’ús general, em sembla). Vist això, el Termcat (01.02.2022) ha resolt que tan bones són una forma com l’altra (creuar dades-creuament de dades / encreuar dades-encreuament de dades):
Amb un ús pronominal, i amb el significat d’insersectar-se dues coses o persones, o de trobar-se en un punt anant cada una en direcció oposada, es poden fer servir tots dos verbs indistintament. En el cas que ens planteges, doncs, són adequades totes dues formes: creuament de dades o encreuament de dades.
Els diccionaris generals no detallen la preposició que introduïx el complement de règim verbal en les accepcions en què apareix este complement (accepcions 6 i 7). Segons indica el duvc, les preposicions són de i amb en l’accepció 6 (llengua general) i amb en l’accepció 7 (accepció musical del verb):
acompanyar 1. acompanyar Crear un clima favorable. Hauran de suspendre la processó si el temps no acompanya. Tenen un fil musical que acompanya molt.
2. acompanyar [algú] Anar en companyia o fer companyia. T’acompanyaré fins a la placeta. La seva filla el va acompanyar en els moments més durs. 3. acompanyar [algú] Fer el mateix. Si prens cafè t’acompanyo.
4. acompanyar [algú o alguna cosa] Anar juntament. Les sospites l’acompanyaran fins a la mort. Les faves acompanyen la carn. L’astúcia no sempre acompanya la sort. 5. acompanyar [una cosa] Ajudar al moviment. Acompanyar la mà d’algú que escriu, acompanyar la porta perquè no bati.
6. acompanyar [una cosa] [de / amb una cosa] Fer anar junt. Acompanyar una sol·licitud amb un informe (o bé d’un informe). Acompanyar un rostit amb un bon vi (o bé d’un bon vi). Acompanyar la veu amb una guitarra.
7. acompanyar [un cantant] [amb un instrument] Fer l’acompanyament musical. Acompanyà el tenor amb el piano. (La variant acompanyar [un cantant] [a un instrument], d’ús molt estès, no està prevista per l’autoritat normativa i sembla, en general, rebutjable.)
En esta accepció, els diccionaris mostren l’ús només amb una preposició:
(diec) […] 3v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal). Acompanyà la sol·licitud amb els documents requerits. Acompanyà el present amb una carta. Acompanyaven el menjar amb un bon vi.
(dnv) […] 4.v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra, considerada principal). Acompanyar una instància amb la documentació corresponent.
(gdlc) […] 4v. tr. Adjuntar una cosa a una altra (considerada com la principal). Acompanyar una sol·licitud de la documentació reglamentària.
En l’àmbit de la terminologia jurídica, el Termcat (2016) ha publicat un apunt que titulen «Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar». Entre altres qüestions, indiquen que, en este àmbit, el verb annexar s’utilitza com adjuntar. I que el verb acompanyar pot tindre subjectes animats i inanimats. En este segon cas, este subjecte inanimat és el document secundari. Uns exemples:
(Termcat) El certificat acompanya la demanda.
(salt, 2020) El certificat que acompanya la sol·licitud està emés per Hisenda.
adj. En l’actualitat, el finançament ordinari dels diferents nivells de govern pot respondre a tres sistemes bàsics. Primer, el de sobirania fiscal única del govern central, amb subvencions —instrumentades d’una o altra forma— als governs territorials i locals. [Bricall (1984): 33, p. 25].
•3. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[humà, cosa]) Instrumentalitzar. Vist des de dintre, el feminisme té, efectivament, defectes i deficiències […]. El perill de politització li ve de fora, de la tendència dels partits polítics a instrumentar-lo, manifassejar-lo, especialment en períodes electorals. [Pàmies (1987): A, p. 55].