huthi

Huthi
Nom del fundador del moviment, Badraddin al-Huthi.

El moviment Ansar Al·lah (أنصار الله) també és denominat Huthi (transcripció derivada del cognom àrab الحوثي), terme que ha donat lloc a denominar huthis el seus seguidors (les transcripcions s’ajusten a la proposta de l’IEC). Al Iemen sembla que mantenen la interdental (). Utilitzada en altres dialectes en què eixa interdental es convertix en oclusiva, la mateixa paraula podria ser transcrita huti.

En castellà, la Fundéu (consulta: 10.02.2024) considera que s’ha consolidat en els mitjans la forma hutí (pl. hutíshutíes).

bixt

La paraula bixt és la transcripció en valencià (seguint els criteris de l’iec) del terme àrab بشت. Es tracta del nom d’una peça de roba tradicional dels Emirats Àrabs (i d’altres territoris) que s’utilitza en ocasions especials com a element que representa poder o prestigi. Consistix en una capa llarga amb mànigues. En la cerimònia de la final del campionat del món de futbol d’enguany (18.12.2022), l’emir de Qatar va fer que Lionel Messi (el capità de la selecció argentina) es posara la peça de roba abans de donar-li el trofeu de campions del món.

La transcripció al castellà és bisht (seguint la Fundéu), que coincidix amb la transcripció a l’anglés.

Xeic Jarrah

Seguint els criteris de transcripció de l’iec, este topònim s’hauria d’escriure Xeikh Jarrah (en àrab, الشيخ جراح), però tenint en compte que la primera part del nom ja s’ha fixat com a xeic, l’institut conclou (comunicació de la Secció Filològica del 28.04.2022) que esta paraula és la que cal utilitzar. Per tant, el barri de Jerusalem s’anomena Xeic Jarrah.

L’Ésadir indica que preferixen la forma Sheikh Jarrah perquè és la transcripció més utilitzada internacionalment (consulta 26.04.2022). A pesar d’això, hem vist (12.05.2021) que també utilitzen la forma Xeic Jarrah.

Quant a la trancripció de la segona part, la forma àrab fa pensar que la transcripció hauria de ser «Jarah», però podem sentir en alguns vídeos (veg. Al Jazeera, 22.05.2021; Al Arabiya, 13.05.2021 ) informatius àrabs que pronuncien eixa duplicació de la consonant (és vibrant i no bategant).


En castellà, seguint la Fundéu, és Sheij Yarrah.

jemaa

La paraula àrab جماعة, que significa ‘grup; reunió; consell’, es transcriu jemaa, segons indicació de l’iec (08.03.2022), quan fa referència a la institució que dirigia les tribus sahrauís o al consell de govern creat en 1967 al Sàhara Occidental.


En castellà sol usar-se la forma yemaa, seguint el criteri seguit per la Fundéu per a un terme emparentat («Yemaa Islamiya, escritura adecuada», 04.02.2011):

Yemaa Islamiya es la transcripción adecuada en español para esta organización.

Esta organización terrorista islamista fue protagonista de frecuentes noticias años atrás. Se recomienda que su nombre se escriba así: Yemaa Islamiya, transcripción apropiada según las normas de la Ortografía de la lengua española. Es preferible esta solución a las otras múltiples variantes con las que aparecen los dos elementos de este nombre: Jema, Jemah, Jemaa, Jemaah, Yema, Yemah, Yemaa, Jamáa, Jamaah, Yama, Yamaa e Islamiyah, Islamía, Islamija, Islamiah.

Encara hi ha més versions, com ara yemáa, djema’a, djemaa…

namaz

En l’article de J. Goytisolo «Paisajes de guerra con Chechenia al fondo/6» (El País, 06.07.1996) apareixia esta paraula amb la forma «nazma»:

[…] los participantes intercambian saludos y se recogen en la nazma (oración) antes de pasar a la fase posterior de su ascensión graduada.

No sé si era una variant dialectal o si estava mal escrita, perquè he trobat que la paraula deu ser نماز (es transcriuria namaz) ‘oració’, que és una paraula persa (emparentada amb el sànscrit namasté).

Baldina

Nom d’una porta de la muralla àrab de València, segons el sermó de Gaspar Blai Arbuixech (1666). Esta denominació reforça l’opinió de Coromines per a la denominació de la vall denominada «Valldigna»: bab al-din > Baldina > Valldigna. El resultat final, Valldigna —que ha donat nom a la porta de la ciutat—, prové de la reinterpretació feta per fra Boronat de Vila-seca, abat de Santes Creus (veg. catmod, pàg. 103), quan es fundà el monestir (privilegi de 1297 del rei Jaume II). Segons indica l’onomast (s. v. Valldigna) per a esta porta i la de Mallorca:

És clar que totes aquestes Valldigna són un reflex de l’àr. bâb äd-dîn (o vulg. Bâb el-diin) ‘el portal de la religió, de la doctrina’ […]. Doncs també aquí la pron. vulgar seria ba l-dîn. Vet aquí per què la gent popular, de la llengua nostra, d’aquest ba l-dîn en féu el nom Valldigna tant a València com a Mallorca […].

Daix

La denominació de l’organització terrorista Estat Islàmic (o Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant), sol abreujar-se EI o EIIL (IS o ISIS, en la transcripció anglesa).

També és denominada amb l’acrònim Daix (Daesh, en la transcripció anglesa). L’acrònim en àrab (داعش) es transcriu Daix en valencià (seguint les normes de transcripció de l’IEC). Tal com indica Dolors Bramon («Un conflicte també de nomenclatura: la terminologia no és innocent», 2014; consulta: 20.10.2020):

D’aquí deu derivar la seva identificació amb el genèric Llevant, que tampoc no sembla correcta i, que, en el supòsit que fora acceptable, al-Shâm seria al-Xâm en català i llavors caldria abreujar-ho amb les sigles DAIX.

De fet, una adaptació al valencià més aproximada a la pronúncia original en àrab seria Dàïx. En canvi, la transcripció Daeix*, que podem trobar en el Llibre d’estil de La Vanguardia, em sembla que deu ser una adaptació a partir de l’anglés. El diari recomana l’ús de la denominació Estat Islàmic i la sigla corresponent EI. L’Ésadir (consulta: 23.10.2020), per contra, utilitzava la forma anglesa Daesh (i diverses versions del nom de l’organització), però posteriorment (consulta: 03.03.2023) ha optat per usar preferentment Estat Islàmic. La indicació: «No fem servir la forma Daeix», s’ha ampliat: «No fem servir les formes Daeix, Daix.»


En castellà, la Fundéu («Estado Islámico, nombre y siglas», 21.01.2014) fa la indicació següent:

Los nombres Dáesh y Daish y las siglas españolas EIIL y su acortamiento EI son apropiados para referirse al grupo terrorista autodenominado Estado Islámico de Irak y el Levante.

exortiquí*

  1. Jordi Bruguera i Talleda (El vocabulari del Llibre dels Fets del rei En Jaume) arreplega entre el vocabulari militar el mot exortiquí (o exortí) —que marca com a hàpaxs— i els dóna la definició següent: «Soldat de la guàrdia del rei, entre els moros». Coromines considera que la forma original derivada de l’àrab és eixortí i que l’altra és modificada. He trobat en el Diccionario de árabe culto moderno de Julio Cortés els mots شرطي [pr. xurtia ?] ‘agent de policia’ o شرطة [pr. xurta ?] ‘cos de policia’; i em preguntava si tot això tenia relació amb la forma llatina o grega arxitriclí que tracte més avall.
  2. Per aclarir la poca base del meu dubte, Germà Colón (29.10.2005) va enviar la informació següent:

    La forma d’origen aràbic «exortins» (en plural) de la Crònica del rei Jaume no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb l’helenisme arxiticlí que apareix en Crim de Germania (1980) de Josep Lozano.

    Els «exortins» són explicats en l’edició valenciana del 1557 així: «són hòmens de guarda del rey, com huy se diuen alabarders». Al manuscrit de Poblet de la Crònica es llig «exortiquins», però la forma correcta és l’altra. L’equivalència «alabarders» és anacrònica, atès que aquells portaven atzagaies i no pas alabardes (objecte i mot entrats en la llengua prou més tard).

  3. Mirant d’aclarir l’aparició de la paraula «arxiticlí» en la primer edició de Crim de Germania (1980) de Josep Lozano, havia trobat en primer lloc la forma francesa (Dictionnaire de l’Académie Française, 8.ª edició, 1932-1935):

    ARCHITRICLIN. n. m. T. d’Antiquité romaine. Celui qui était chargé de l’ordonnance du festin.

    El mot no apareix en el dcvb. Amb tot, i tenint en compte les formes grega, llatina i castellana que hem trobat, la forma catalana hauria de ser arxitriclí, que no havia documentat encara (2005).

  4. Seguint la pista llatina, havia trobat el terme architriclino castellà (Vocabulario general de la obras de Gonzalo de Berceo): «Despensero refitolero. S. MilI. 247». Olegario García de la Fuente («Sobre el léxico bíblico de Berceo»; consulta: 2005; 09.05.2018) explica:

    En las obras de Berceo, como en las de otros autores medievales, se encuentran a veces paráfrasis de textos bíblicos. En estos casos, Berceo adopta con facilidad palabras latinas de la Biblia que no expresan ningún concepto específicamente cristiano y que por lo tanto podrían haber sido sustituidas por otras palabras de la lengua vulgar. Detrás de estas transcripciones se oculta probablemente una larga tradición de traducciones bíblicas vulgares que han adoptado y dado curso a tales palabras. A este tipo de palabras pertenecerían, por ejemplo, architriclino, fimbria, limnar, refictorio, malgranada, etc. Puesto que términos como éstos tienen significados profanos, tropezamos con la dificultad de diferenciarlos de los préstamos cultos que el latín clásico ha podido transmitir a la lengua vulgar. Para que se pueda afirmar con seguridad que tales palabras tienen origen bíblico han de cumplirse por lo menos las siguientes condiciones: a) que la palabra en cuestión se encuentre por primera vez en la Biblia latina con ese significado específico, y b) que el autor aluda directa o indirectamente a algún pasaje o tema bíblico. Si no se dan estas condiciones, es dificil poder establecer el origen bíblico del término.

    • L’autor localitza architriclino en Joan 2:9 (que també ha estat traduït maestresala);
      — en anglés (versió del rei Jaume): «the ruler of the feast»
      — en francés (La Bible du Semeur), «L’ordonnateur du repas»;
      — en portugués (Nova Versão Internacional), «o encarregado da festa».Versió llatina (web del Vaticà; consulta: 2005; 09.05.2018 ):

      Ut autem gustavit architriclinus aquam vinum factam et non sciebat unde esset, ministri autem sciebant, qui haurierant aquam, vocat sponsum architriclinus.

      Versió catalana de Joan Francesc Mira (ed. Proa, 2004 ):

      Li’n van portar, i quan el cap de servei va tastar l’aigua convertida en vi —ell no sabia d’on era, però els cambrers que havien tret l’aigua sí que ho sabien—, crida el nuvi i li diu: “Tothom serveix primer el vi més bo, i quan ja han begut molt trau el més fluix, però tu has reservat el millor vi per al final”.

  5. En castellà, segons el DRAE (consulta: 2005; 11.05.2018):

    architriclino
    Del lat. tardío architriclīnus, y este del gr. ἀρχιτρίκλινος architríklinos.
    1. m. Entre griegos y romanos, persona encargada de ordenar los banquetes y de dirigir el servicio de la mesa.

  6. El PDL-IEC documenta el mot únicament en Crim de Germania de Josep Lozano (1980), en una forma una mica modificada («arxiticlí»):

    Dels cinquanta coberts disposats per al banquet, només dos setials eren ocupats. A l’estrada, en una taula a part, na Úrsula Germana de Foix, virreina de València, altament abillada, un poc frisosa i avorrida, feia d’arxiticlí.

    L’edició de la novel·la del 2005 ha introduït una altra versió del mot deguda a un ball de lletres: *artixiclí. Amb la qual cosa, la versió catalana arxitriclí, continua sense aparéixer. Coses que ocorren en les novel·les.

  7. El company Emili Sáez Aranda (09.05.2018) em comenta que la forma «architiclí» apareix en Vicent Ferrer, Jaume Roig i Isabel de Villena. Localitze la referència de Jaume Roig (1460) en el cica i en el cival:

    He com tornà de l’aygua vi, architiclí beure manà, allí mostrà començ de glòria.

    A més d’això, Emili Sáez proporciona la informació següent en el seu missatge:

     Ara que tenim entre mans l’edició completa del Cartoixà de Corella, me l’he trobada també (en la variant architriclí) en el Primer (ed. València, 1496, f. 95d):

    «Dix lo Senyor als ministres: “Preneu del vi y portau-lo al qui és principal en les noces: architriclí”, que vol dir “lo principal dels qui seyen en la taula”; triclinium vol dir “tres órdens de taules”, en les quals menjaven; archos vol dir “príncep”. Architriclí és aquell qui era principal entre tots los qui menjaven.

tendur

  1. Segons la definició del gdlc (consulta: 02.01.2018):

    m Taula tapada de roba sota la qual es posa el braser.

    Cal dir que hi ha una altra opció habitual alternativa (consulta: Google Llibres, 02.01.2018) per a denominar este moble: taula braser. De moment, esta opció no apareix en els diccionaris (l’hem proposada per al dnv).

    El diccionari no indica l’etimologia de tendur. Segons Emili Casanova en «El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines» (dins d’Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, volum iii, 2003):

    Més que de l’àrab tännur, provinent del turc tendîr ‘braser encaixat sota la taula rodona, al voltant de la qual s’asseu la família, durant l’hivern per escalfar-se’, crec que el mot s’ha de relacionar amb el verb tendre, com diu Coromines, o amb tenda.

    Certament, la proposta d’Emili Casanova sembla ben agosarada, donada la semblança entre els referents turc o persa (veg. A Hebrew and English lexicon of the Old Testament, 1824; o també Gvilielmi Gesenii … Thesavrvs Philologicvs Criticvs Lingvae Hebraeae Et Chaldaeae Veteris Testamenti, 1835) i el valencià. D’altra banda, no diu per què li sembla que cal revisar l’opció de l’àrab. Segurament l’hauríem de relacionar amb tenor (veg. la informació de Llorca Ibi per a tenor).

    Amb tot, en el cas de tendur, la publicació Estudios de Dialectología Norteafricana y Andalusí (edna) (1998) comenta el següent:

    tendur ‘mesa de camilla’ (val. documentado sólo en el s. xx): no puede obviamente derivar directamente del ár. tannūr ‘horno’ (de donde el cs. atanor). Prob. ha sido introducido por la emigración levantina a Argelia o al Sur de Francia, desde el fr. (cf. inglés ta/endour, tandoor), tomado del tr. tandor, del neop. tondur, que podría responder a una dsimilación del aram. tannūrā, fuente del ár. y del dialectalismo […]

    En el sentit que comenta este article, no he aconseguit tampoc documentar tenor ‘calentor’ abans del segle xx (no tinc a mà ara, maig del 2009, l’article de Llorca Ibi), terme que sembla que ha d’estar molt relacionat amb tendur.

tenor

  1. El company Francesc X. Llorca ens fa saber que ha publicat l’article «De tannûr a tenor. La història d’un arabisme valencià» (Randa, 57, pàg. 213-224). En síntesi (copiem un tros de la conclusió):

    L’arribada de la cultura islàmica a terres de la península Ibèrica al segle viii ens aportà un seguit d’elements culturals i materials que han deixat un llegat important en la nostra manera de ser i de parlar. Entre aquests elements hi ha una mena de fornets que es feien servir per a coure el pa a casa, el quals rebien la denominació àrab de tannûr. Les referències lingüístiques de tannûr que es troben a al-Andalus son del segle xi i, una vegada adaptat el terme a la llengua catalana en la forma tenor, arriben fins al segle xvii. A partir del segle xvii, els forns andalusins deixen d’usar-se i els mots tenor, tenoret i tenoreta passen a designar la intensitat calòrica que desprén el caliu de les llars. Aquestes designacions apleguen fins al segle xxi especialment en les persones que han viscut en contextos on la utilització de la llenya per a caldejar la llar s’ha mantingut. Així doncs, la conclusió final és que tenor és un mot històric del valencià i de la llengua catalana i que, per tant, ha d’estar a bon dret en tots els nostres diccionaris amb una entrada del tipus:

    • tenor
      (de l’àrab tannûr relacionat amb l’arrel acàdia tinuru) 1. Forn de pa islàmic de força calorífica moderada. És de forma troncocònica o cilíndrica amb boca i ull —d’entre 10 a 100 cm d’alçària per 50 o 60 cm de diàmetre— que pot anar construït damunt terra o soterrat. 2. Escalfor tènue i agradosa com la que fa un foc moderat o la brasilada.
    • tenoreta
      Escalfor tènue i agradosa com la que fa un foc moderat o la brasilada.

    Quant a la distribució geogràfica, el mot és conegut de l’Alacantí fins a la Plana Alta.