castellà

  1. Noms oficials del castellà en les constitucions de diversos estats (consulta: agost del 2006):
    • castellà:
      1. Espanya (1978; art. 3): «Artículo 3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.»
      2. Bolívia (2009; art. 5.1): «Artículo 5.1. Artículo 5. I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo, chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kallawaya, machineri, maropa, mojeño-trinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén, movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-chipaya, weenhayek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.»
      3. Colòmbia (2011; art. 10): «Artículo 10. El castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son también oficiales en sus territorios. La enseñanza que se imparta en las comunidades con tradiciones lingüísticas propias será bilingüe.»
      4. Equador (2008; art. 2): «Artículo 2. […] El castellano es el idioma oficial del Ecuador; el castellano, el kichwa y el shuar son idiomas oficiales de relación intercultural. Los demás idiomas ancestrales son de uso oficial para los pueblos indígenas en las zonas donde habitan y en los términos que fija la ley. El Estado respetará y estimulará su conservación y uso.»
      5. Paraguai (1992; art. 140): «Artículo 140. De los idiomas. El Paraguay es un país pluricultural y bilingüe. Son idiomas oficiales el castellano y el guaraní. La ley establecerá las modalidades de utilización de uno y otro. Las lenguas indígenas, así como las de otras minorías, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      6. Perú (1993; art. 48): «Artículo 48. Son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes, según la ley.»
      7. Salvador, El (1983; art. 62): «Artículo 62. El idioma oficial de El Salvador es el castellano. El gobierno está obligado a velar por su conservación y enseñanza. Las lenguas autóctonas que se hablan en el territorio nacional forman parte del patrimonio cultural y serán objeto de preservación, difusión y respeto.»
      8. Veneçuela (1999; art. 9): «Artículo 9. El idioma oficial es el castellano. Los idiomas indígenas también son de uso oficial para los pueblos indígenas y deben ser respetados en todo el territorio de la República, por constituir patrimonio cultural de la Nación y de la humanidad.»
    • espanyol:
      1. Costa Rica (1949; art. 76): «Artículo 76. El español es el idioma oficial de la Nación. No obstante, el Estado velará por el mantenimiento y cultivo de las lenguas indígenas nacionales. (Así modificado por la Ley núm. 7878 del 27 de mayo de 1999).»
      2. Cuba (2019; art. 2): «Artículo 2. El nombre del Estado cubano es República de Cuba, el idioma oficial es el español y su capital es la ciudad de La Habana.»
      3. Guatemala (2002; art. 143): «Artículo 143. Idioma oficial. El idioma oficial de Guatemala, es el español. Las lenguas vernáculas, forman parte del patrimonio cultural de la Nación.»
      4. Hondures (1982; art. 6): «Artículo 6. El idioma oficial de Honduras es el español. El Estado protegerá su pureza e incrementará su enseñanza.»
      5. Nicaragua (1987; art. 11): «Artículo 11. El español es el idioma oficial del Estado. Las lenguas de las comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua también tendrán uso oficial en los casos que establezca la ley.»  
      6. Panamà (1972; art. 7): «Artículo 7. El español es el idioma oficial de la República.»
      7. Puerto Rico (1952; art. 3.5): «Artículo 3.5 Requisitos de miembros de la Asamblea Legislativa. Ninguna persona podrá ser miembro de la Asamblea Legislativa a menos que sepa leer y escribir cualquiera de los dos idiomas, español o inglés; […]»
      8. República Dominicana (2010; art. 29): «Artículo 29.- Idioma oficial. El idioma oficial de la República Dominicana es el español.»
      9. «Tratado para la constitución de un mercado común entre las repúblicas Argentina, Federativa del Brasil, del Paraguay y Oriental del Uruguay» [Mercosur] (1991; art. 17): «Artículo 17. Los idiomas oficiales del Mercado Común serán el español y el portugués y la versión oficial de los documentos de trabajo será la del idioma del país sede de cada reunión.»
    • No hi fan referència en la constitució:
      1. Argentina
      2. Mèxic
      3. Uruguai
      4. Xile

  2. Nom oficiós que de tant en tant encara ressona com una veu d’ultratomba: cristiano.
  3. Dialectologia i unitat de la llengua: l’estudi i difusió de l’espanyol partix d’una herència ideològica de rebuig sostingut i constant de les seues varietats dialectals. La utilització de la llengua com a instrument d’una ideologia «patriotera» comporta que difícilment ningú puga recordar quatre trets essencials de la diversitat dialectal sobre la qual es genera el tòpic de la riquesa de l’espanyol (i de qualsevol llengua), ja que eixa diversitat dialectal, més que una matèria d’ensenyament o d’estudi sembla un atac contra alguna essència nacional. A pesar de tot, de tant en tant mos arriben notícies d’eixa varietat, tal com podem llegir en l’article «Siete maneras de pedir una bebida en español» (Babelia, 13.11.2004)
  4. Repressió lingüística. Una qüestió que no ha generat tant de debat ha segut la voluntat permanent d’imposar l’ús del castellà a tots els ciutadans de l’estat espanyol. La repressió lingüística practicada pels poder públics estatals contra l’ús del valencià-català i les altres llengües peninsulars es pot resseguir explícitament plasmada en disposicions oficials de tot tipus. N’hem recopilat unes quantes en la pàgina «Repressió lingüística en Espanya».

Daix

La denominació de l’organització terrorista Estat Islàmic (o Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant), sol abreujar-se EI o EIIL (IS o ISIS, en la transcripció anglesa).

També és denominada amb l’acrònim Daix (Daesh, en la transcripció anglesa). L’acrònim en àrab (داعش) es transcriu Daix en valencià (seguint les normes de transcripció de l’IEC). Tal com indica Dolors Bramon («Un conflicte també de nomenclatura: la terminologia no és innocent», 2014; consulta: 20.10.2020):

D’aquí deu derivar la seva identificació amb el genèric Llevant, que tampoc no sembla correcta i, que, en el supòsit que fora acceptable, al-Shâm seria al-Xâm en català i llavors caldria abreujar-ho amb les sigles DAIX.

De fet, una adaptació al valencià més aproximada a la pronúncia original en àrab seria Dàïx. En canvi, la transcripció Daeix*, que podem trobar en el Llibre d’estil de La Vanguardia, em sembla que deu ser una adaptació a partir de l’anglés. El diari recomana l’ús de la denominació Estat Islàmic i la sigla corresponent EI. L’Ésadir (consulta: 23.10.2020), per contra, utilitza la forma anglesa Daesh (i diverses versions del nom de l’organització), i indica: «No fem servir la forma Daeix.»


En castellà, la Fundéu («Estado Islámico, nombre y siglas», 21.01.2014) fa la indicació següent:

Los nombres Dáesh y Daish y las siglas españolas EIIL y su acortamiento EI son apropiados para referirse al grupo terrorista autodenominado Estado Islámico de Irak y el Levante.

fenòmens meteorològics

El criteri general per a escriure el nom propi amb què es bategen alguns fenòmens meteorològics (huracans, tempestes, borrasques) és que van en la llengua original (que sol ser anglés, castellà o francés), amb redona i majúscula inicial (hi ha qui els traduïx, qui els posa en cursiva i amb l’article minúscula…). A més, l’article amb què concorden és el masculí, encara que el fenomen siga una tempesta o una borrasca. Per exemple:

  • Li donem la paraula per a defensar el text i l’esmena, tot recordant que Brad Pitt va fer molt per la vivenda en el sud, cas Katrina, en la zona de l’estat de Louisiana. (Veus) (DS 71, 30.11.2016)
  • La tempesta Gloria ha fet molt de mal en les costes mediterrànies. Malauradament, fenòmens com el Gloria seran molt comuns d’ara en avant.

Els fenòmens del Niño i la Niña

D’altra banda, el corrent denominat en castellà El Niño, i el refredament de les aigües superficials de l’oceà Pacífic anomenat en castellà La Niña —que sí que té denominació amb article en femení—, han rebut la denominació amb article inclòs, però el Termcat (després de consultar l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC; 04.02.2020) dona la indicació següent:

La proposta és que en el cas del nom propi d’aquest fenomen meteorològic, malgrat que l’article forma part del nom propi, la pràctica habitual és escriure’l en minúscula per influència de la pronúncia, atès que, generalment, quan porta preposició al davant se sol pronunciar fent la contracció. A més a més, fins i tot es documenten casos, en què l’article ni tan sols no hi és, com ara en un dels exemples que trobem a l’Ésadir: «Es preveu un Niño més intens que altres anys».

En castellà, El Niño i La Niña

En canvi, en castellà s’haurien d’escriure amb l’article en majúscula (i redona): El Niño i La Niña, tal com indica la Fundéu («El Niño, escritura apropiada», 18.06.2014; consulta: 30.01.2020):

El nombre español de El Niño está fijado convencionalmente para su uso internacional, y a diferencia de otros fenómenos atmosféricos como los huracanes incluye el artículo, por lo que este se escribe con mayúscula y no se contrae con las preposiciones a y de; por otra parte, la palabra fenómeno se escribe en minúscula, pues no es parte de su denominación, sino que tiene función meramente descriptiva.


Enllaços sobre la qüestió:

 

Camot

  1. El nom Camot apareix en l’expressió: «acabar com Camot». Esta locució verbal apareix en el diccionari de l’avl (consulta: 23.01.2018):

    acabar com Camot loc. verb. Acabar malament, eixir malparat. Es van embolicar en un negoci estrany i acabaren com Camot.

  2. Segons Josep Lozano (allà pel 2000) el terme original podria ser Camelot. Ho relacionava amb altres termes que s’originen en la literatura (Fierabràs…). Va ser una proposta imaginativa, però es veu que hi ha altres alternatives més probables i documentades històricament.
  3. En El Punt (núm. 488, 11-17.05.2008) Sílvia J. Pínter, entrevistada per Tere Rodríguez, diu:

    Acabar com Camot. Camot és un nom de persona que apareix en altres obres i el que jo anava investigant, a banda del significat, que vol dir «acabar malament una cosa o una relació», era saber si havia existit aquesta persona. I sí, sembla que vivia a València, que tenia un càrrec públic i que en una revolta va ser apallissat per la gent.

  4. Joan Mascarell (02.06.2008) em recorda una anotació del bloc de Toni Cucarella que també mirava de donar un origen a l’expressió:

    Diem: «Hem quedat com Camot», i volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortellades, que hem estat víctimes de la desgràcia. De molts dels personatges que hem anat anomenant —Tacó, Carracuca, Piu, Tronc, Garró…— només coneixem allò que diu la frase que els reporta: de les seues vides, si és que potser existiren de veritat i no foren protagonistes d’alguna rondalla inventada, no sabem res més. En canvi, de Galima, roder de la Costera, alguna notícia n’hem pogut donar. I tot seguit n’hi donarem de Camot. Abans de fer els cinc cèntims de la seua desgraciada biografia, cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat —manllevat— de l’article que l’any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l’Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d’una altra manera, «Has quedat com “Camot”». Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. […] Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. […]

    Entre els comentaris a l’apunt de Cucarella, apareix una hipòtesi (04.12.2009) per a la dita:

    […] La paraula camot és un sinònim de cuixot o pernil, i com tots sabem, els camots, per assecar-los, es pengen d’un extrem. Aquest seria el que voldria dir «quedar com camot», quedar ben malament, és a dir, penjat del coll.

  5. Víctor Xercavins (22.01.2010) em dóna a conéixer una altra possible identificació del tal Camot apareguda en el Postdata (Levante, 22.01.2010; [pdf]) en l’article «Bandolers, des del Montdúver al Montgó» d’Antoni Zaragozà:
    Notícia sobre Camot
    Cal observar la coincidència de la data final de la història dels Camots de Cucarella i Zaragozà: 1826. En eixe sentit, el company Vicent Sanchis Martínez (25.01.2010) envia la informació següent:

    Al marge de quin siga l’origen del malnom Camot, i de quina persona fóra la primera en dur-lo penjat després del seu nom propi, sembla que, si més no, en el s. xix s’havia popularitzat l’àlies i s’utilitzava per a designar més d’un element relacionat amb el món del bandolerisme (encara que en aquella època qualsevol pròfug de la justícia era un bandoler per a l’estat). […] En el fragment del Postdata del Levante, el Camot que apareix és un Domingo Giner, àlies Camot, de qui ara t’envie una fotocòpia d’un document en què apareix esmentat:

    Notícia sobre Camot
    I, per cert, a més de bandolers també pareix que siguen coetanis. […] Per tant, crec que podem suposar que potser n’hi hauria més Camots. Al marge de quin fóra el primer.