vejam

Fragment de Discursos d’Andòcides, traducció de Jordi Redondo i Sànchez, Fundació Bernat Metge, 2007.

Hi ha formes verbals que s’han convertit en marcadors discursius, com ara veiam, aviam, meem, etc. La forma més usual en els registres valencians són la locució a vore o l’imperatiu vejam. El diccionari del programa Salt 2.0 (s. v. vore) indicava:

7. vejam [pop.] Forma arcaica d’imperatiu amb què s’expressa la curiositat de vore què passarà, el temor que passe una cosa, o que deixe de passar-ne una altra, etc. Vejam qui serà el pròxim campió de la lliga. Vejam si eres prou ràpid per a guanyar-me!

La Gramàtica normativa valenciana —i la giec— la inclou entre les «interjeccions metalingüístiques» (taula 35.4):

a veure (o a vore o vegem, o vejam); escolta (o escolte); mira (o mire)…

La variant aviam

En els mitjans de Catalunya, en els audiovisuals realitzats o doblats o també en la literatura creada o traduïda a Catalunya, la variant oriental aviam és la més usual, principalment en els registres informals, o en els escrits que pretenen reproduir o emular trets de l’oralitat, com podem vore en la traducció de Philosophische Gespräche de Moses Mendelssohn (1755), traducció de Guillem Sales Vilalta (2021):

P: A fe que has sabut allargassar aquest però amb un bon deix de dubte! Aviam: el que vols dir és que allò que no ha passat pot acabar passant, oi?

Encara que l’any 1977 Albert Jané i Riera expressava la seua prevenció sobre l’ús d’algunes d’estes formes a causa de la falta d’informació normativa sobre la qüestió:

[…] formes més o menys vacil·lants com «viam» i «aviam», les quals, especialment, han de tenir l’inconvenient, per a qui les usa, d’una difícil identificació gramatical i de produir una gran perplexitat en el moment d’haver-les de representar gràficament.

La producció literària, audiovisual i inclús l’elaboració normativa posteriors han resolt eixa possible perplexitat, que tan sols era una conseqüència de la falta d’atenció de les obres ortogràfiques i gramaticals d’aquell temps a l’hora d’oferir regles aplicables a totes les varietats i els dialectes de la llengua. De fet, Coromines va manifestar en el declc (s. v. veure; comentari ampliat més avall) que calia acceptar eixe recurs lingüístic:

Això ja no és vulgarisme sinó una mera partícula d’ús general en la conversa. No hi ha res a corregir: almenys dins els límits del parlar col·loquial, familiar.

L’«Informe sobre la qualitat lingüística en la programació audiovisual infantil» (maig del 2024) de l’Institut d’Estudis Catalans, incloïa un comentari sobre els usos que havia detectat:

La locució verbal a veure presenta diferents variants: l’estàndard a veure (5 veus del central, cap de les quals diu a vere), i les més informals a vore (2 emissors valencians; cf. punt 21), a mem (1 emissora mallorquina) i aviam (1 emissora central). La primera s’observa en contextos formals i informals; les altres, en contextos informals.

Nota fdt. El punt 21 de l’informe detecta que les formes que mantenen el diftong del verb veure s’usen en els mitjans orientals, mentres que els mitjans valencians i balears utilitzen les formes verbals amb o corresponents a l’infinitiu vore: «Les diferents pronúncies es troben en programes per a totes les franges d’edat. La monoftongada, només s’ha observat en contextos informals. En canvi, no s’ha pogut observar quina pronúncia es fa en un context formal, en què seria esperable la forma amb el diftong eu.»

En el llibre Parla’m amb estil, Magí Camps considerava que aviam havia de ser una paraula normativa. I explicava:

La forma aviam, equivalent a a veure o vejam, no respon a una variant dialectal, sinó que és una evolució similar als casos de manoi o vostè. És a dir, de a veure no passem a aviam menjant-nos una lletra o estrafent la pronúncia. Hi ha tota una evolució que consolida aquesta forma, potser col·loquial, però ben estesa.

Referències anteriors

El dcorom (s. v. veure) indicava:

Amb caràcter exclamatiu es diu veiam en català central. Això ja no és vulgarisme sinó una mera partícula d’ús general en la conversa. No hi ha res a corregir: almenys dins els límits dels parlar col·loquial, familiar. Mentre que val més dir vegem com a Subj. («cal que vegem» etc.); amb el caràcter d’exclamació i de partícula demostrativa s’ha mantingut, excepcionalment, el vocalisme arcaic -am; i el mateix que aquesta anomalia, també és respectable que es digui amb į i no hi ha cap necessitat de canviar-ho en vejam. En el parlar popular de Bna., per encreuament amb a-veure: av(e)iam […].

Formes ben vulgars, semblants, però en part més alterades tenen extensió molt general en tot el domini. AMAlcover en donava ja una bona enumeració. Meyam a Manacor, a Sencelles (i en general en el parlar conservador de tot Mallorca); mǝį’ęm a Selva, Caimari i fins Palma, miam a Manacor, mam a Sa Pobla; en el País Valencià meyam a Benissa, i amb una palatalització de la m- per la į següent: nįam a Sueca i algunes a Mallorca, aņám d’altres de Sueca, ņam a Alcoi, Ontinyent i també Benissa (BDLC IV, 281-2) […]

Segons comenta Antoni I. Alomar en Línia Directa, XII (11.02.1997):

Vejam / *meam / *mem / *vam ­ Ve’t aquí / heus aquí… Ja que parlàrem del verb veure podem referir­-nos a unes altres formes que presenta a l’imperatiu, que són les col·loquials *meiam, *meam i *mem, a Mallorca, i *vam, a Menorca, corresponents al formal vejam. Són formes que s’han creat a partir de veam, i aquesta procedent de l’antiga veiam, variant de vejam.

1. Alcover situa meiam a Manacor i Sencelles; mam a sa Pobla, meiem (amb e oberta) a Selva, Caimari i Palma; miam i niam, a Manacor (Una mica de Dialectologia catalana, p. 282). I encara hi ha veem a Mallorca i en els dialectes nord­occidental i valencià, origen de meem (“Veém si li agradarán…”, Bartomeu Ferrà, Comedias, p. 224; T. Forteza, Gramática de la lengua catalana, p. 310, 418; dcvb, en el paradigma de veure).

A l’imperatiu trobam una altra forma irregular en les expressions ve’t aquí, ve’t ací i ve’t allà, com a fórmules de presentació, en lloc de veges… El verb haver antigament volia dir ‘tenir’ i el seu imperatiu singular havet també s’usava amb aquí en les mateixes circumstàncies que veges aquí (com si diguéssim teniu aquí). Finalment, havet va perdre la vocal inicial, de la mateixa manera que informalment es diu *‘via vengut en lloc d’havia vengut, i va coincidir amb l’imperatiu de veure.

2. Segons una altra teoria, tal volta millor, vet procedeix del llatí videte ‘vegeu’ (dcvb); segons A. Griera, recollit per A. M. Badia, de videtis, a través de vets, que dóna com a hipotètic i que està documentat.

Igualment, un imperatiu plural antic del verb veure que era vets, que encara es manté en ús a Eivissa, es convertí en veus i, confós amb havets, del verb haver, donà heus. Aquesta paraula, forma amb aquí i ací unes expressions usades a Catalunya i literàriament com a plural de ve’t aquí i ve’t ací: heus aquí i heus ací.

 3. La forma d’imperatiu vets (procedent de videtis ‘vegeu’, i conservat a Eivissa) està documentada a Mallorca al s. XVII i li correspon un veis posterior, usades totes dues seguides de ací o aquí (“veis ací”, usat a Mallorca, on ha coincidit amb la segona persona del plural del present d’indicatiu de veure); vegeu la ld titulada «Diem, dieu / deim, deis», ld X, 19, nota 3.

Popularment se senten, o sentien, les construccions vat­aquí, ve’n­t’aquí, va’l­t’aquí, veu’t aquí, vat­me’t aquí, vat­los­t’allà, vat­mos­t’aquí, fins arribar a afegir una t final: veltaquit i fer­ne el femení velataquida (ve­la­t’aquida), velatallada (ve­la­t’allada), com si fossin participis; així com, a Catalunya, ve­l’hi­aquí, ve’l­t’ací, ve’l­t’aquí, etc.

4. dcvb.

I encara dues formes més de veure: les exclamatives ves i veiès (“­No vendràs. ­Veiès/ves si no vendré!”). Ves és la contracció de veies, amb canvi d’accent, en part per distingir de l’imperfet d’indicatiu, i amb pèrdua de la i situada entre vocals, com a veiam.

5. No cal dir que la diversitat de formes derivades demostra la necessitat d’una selecció per al llenguatge general i formal, a favor de les formes primitives; vegem.

Més documentació

  • Maria Josep Marín Jordà (tesi): Discurs i gramaticalització: verbs de percepció usats com a marcadors discursius en el debat electoral (2003)

 

preposició + conjunció que

Fragment d’un diari de sessions del Parlament de Catalunya (05.05.2022).

L’opcionalitat de l’elisió de la preposició de davant de la conjunció que és esmentada inicialment en l’apartat 19.4.3 giec: «amb elisió generalment de de»; eixa indicació remet a l’apartat 26.4.1, que dona la indicació següent:

(«Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició») […] En la mesura que la conjunció que fa també una funció de nexe, en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que, igual que fan encara altres llengües romàniques com el francès i l’italià: Acostuma sa llengua ∅ que no sàpia mentir (∅ = a); No so digne ∅ que sies causa de la mia mort (∅ = de); Vosaltres trobats pler ∅ que jo prena muller (∅ = en). En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.

En atres apartats, 252.2, 31.4.1 i 31.4.2.4 , l’elisió és descrita com un tret habitual, però cal entendre —tal com mos ha comentat el servei de consultes de l’iec— que es tracta de l’«opció preferible en els registres formals» expressada en 26.4.1. En eixe sentit, podem observar que en els registres formals, i sobretot en els informals, és habitual mantindre l’estructura completa formada per preposició composta + conjunció que.*

*Nota fdt. Amb tot, l’elisió és habitual en els texts impresos o editats, pràctica derivada del fet que les indicacions normatives i estilístiques havien tendit fins ara a mostrar com un «error» o una «incorrecció» el manteniment de les preposicions en este context.

 

ahí

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (§ 20.4.1) delimita en una nota i de manera poc precisa l’ús de l’adverbi ahí en valencià:

Amb el valor de segon grau, col·loquialment s’usa en valencià la forma ahí i en parlars nord-occidentals la forma astí, que s’eviten en els registres formals.

Les dades que podem documentar en l’ús real indiquen que no es tracta d’un element exclusiu del registre col·loquial, sinó que té un ús normal en tots els registres quan és necessari utilitzar eixa referència díctica de segon grau. Probablement per això el dnv dona com a forma principal l’adverbi ahí (al qual es remet des d’aquí) i la gnv (§ 27.4.1) la tracta com a forma única per al segon grau de proximitat.

En l’ús general en valencià en qualsevol registre, la forma ahí és utilitzada sense cap connotació estilística. De fet, la mateixa Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV fa anys que va admetre que la forma ahí havia substituït la forma aquí en la llengua general de «parlars valencians». Joaquim Martí Mestre indicava en una nota d’El ‘Llibre de Antiquitats’ de la seu de València (1994):

192. Actualment, com és sabut, en valencià general s’ha perdut de la llengua parlada el demostratiu aquí, i s’hi ha introduït, ja des del segle xvi, el castellà ahí.

A la vista de les dades sobre l’ús actual de la forma ahí en valencià, convindria que l’iec revisara el seu punt de vista que atribuïx l’ús d’eixa forma no tant a un dialecte (valencià) sinó que la restringix al registre col·loquial valencià. Les dades actuals mostren que eixa restricció no s’ajusta a l’ús real que es fa en valencià d’eixe adverbi. L’institut va respondre (07.03.2024) que ho revisaran.

no-ningú

Fragment de la noveŀla Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga.

L’expressió «no ningú» en l’accepció ‘persona sense valor’ hauria de considerar-se ja lexicalitzada i hauria de ser tractada com a substantiu invariable. En el mateix sentit, la paraula ningú hauria de rebre el mateix tractament quan s’utilitza amb este mateix valor. Això suggerix la lectura de la giec (35.4.1.2.d):

Un cas diferent és el de les locucions no ningú i no res. La primera té el significat de ‘persona sense valor’ i s’usa precedida de l’indefinit un: És un no ningú; És una no ningú. Amb el mateix valor pot usar-se també ningú. La segona pot tenir el significat de ‘cosa sense importància, nimietat’ (Plora per no res; No res l’espanta; S’escandalitza per un no res) o espai molt breu de temps (Torna en un no res). Notem que el nom no-res ‘absència de tota cosa’ s’usa precedit de l’article definit i s’escriu amb guionet (Déu creà el món del no-res).

La forma no-ningú

Si bé en el cas de «no res/no-res» la normativa ha establit una distinció formal i semàntica entre les dos formes, en el cas de «no ningú» es tracta d’una única paraula composta que és irregular sintàcticament i semànticament (és invariable i té un significat no deduïble dels components). Encara que la previsió actual la mostra escrita com a sintagma (no ningú), podríem pensar d’escriure-la com a paraula composta prefixada amb guionet (no-ningú), tal com la podíem trobar en el dcvb:

No esser ningú: no tenir autoritat ni categoria estimable; esser insignificant. Esser un ningú o un no-ningú: esser una persona menyspreable, de vàlua nuŀla (especialment en l’ordre intel·lectual o moral). Vostè és un ignorant, un ningú, un explotador indigne, Oller Bogeria 93. S’homo que no sap de ballar és un ningú, Ruyra Pinya, i, 125.

La forma amb guionet «no-ningú» és deduïble de les normes ortogràfiques actuals (consulta: 04.12.2023; § 4.3.1.2). A pesar d’això, no és una forma usual, però podem documentar-la en el llibre Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga).

el dia següent

El dddc considerava l’any 2000 que l’expressió el dia següent era incorrecta:

*dia següent (el) L’endemà

Tanmateix, el dddc no explicava per què ni quan era incorrecta. Lacreu (2000) també mostra prevenció davant esta construcció:

«Les expressions *al dia següent o *el dia després són calcs literals de les construccions castellanes corresponents. L’adverbi l’endemà n’és un equivalent genuí. També hi ha la variant dialectal el sendemà.»

I el llb indicava en el mateix sentit (s. v. l’endemà):

«Significa ‘el dia següent al dia de què parlem’. No són genuïnes les formes el dia després ni el dia següent.»

El gdlc (consulta: 2005; 19.10.2023) recull la construcció amb normalitat:

següent adj Que segueix, que ve darrere d’un altre. La pàgina següent. El dia següent.

El gdlc usa la construcció en la definició, però oferix un exemple d’ús massa breu que no mostra el context en què es pot introduir eixa expressió. Podem observar que el gd62 no conté els mateixos exemples per a definir la mateixa paraula:

següent […] L’any següent. Que passi el següent.

En el dcvb observem que també usa la construcció en la definició (s. v. endemà):

L’endemà o Lo endemà: el dia següent.

En este cas es podria tractar d’una definició poc aconseguida, atés que gdlc i gd62 es veuen obligats a definir la paraula endemà amb més precisió: «Dia que segueix immediatament aquell del qual es parla» (gd62), ja que, al cap i a la fi, «el dia següent» no és necessàriament l’endemà, tal com exposava Albert Jané i Riera («La proximitat», 01.07.1977):

El dia següent no ha d’ésser, necessàriament, l’endemà —pot ésser el dia següent d’una sèrie de dies no consecutius—; però si realment es tracta de l’endemà aquesta expressió és, en general, sens dubte preferible.

La forma usual per a denominar eixe concepte és endemà (i sendemà, tal com indiquen les obres normatives de referència). L’expressió el dia següent és imprecisa, ja que podem usar el dia següent o el següent dia per a indicar un dia posterior d’algun fet o d’alguna activitat. Així, la frase: «el següent dia va ser l’endemà», que mostra la no-identitat conceptual entre els dos elements temporals. Sembla, més aviat, que la construcció el següent dia és hiperònima de la paraula endemà. Podem contrastar eixe ús amb l’expressió el pròxim dia, que serviria per fer una previsió.

En resum, sembla poc recomanable l’ús (habitual en espanyol) de l’expressió el dia següent si el que es vol expressar és «l’endemà», fórmula ben general i usual en el català d’arreu (amb diverses variants), però convé saber com traure-li profit a la varietat, tal com explica Albert Pla Nualart («L’endemà, el dia següent i el dia després», 28.04.2011):

Sóc partidari de no renunciar al que fa servei. Per mi el dia següent i el dia després són dues locucions ben formades que podem usar si per raons d’estil o sentit trobem que en un cert context ens van millor que l’endemà.

Al sandemà de la vespra

En eixe sentit utilitari, una expressió usual per a indicar incertesa o per a mirar de no comprometre’s temporalment és «al sandemà de la vespra». Un exemple d’ús en la xarxa (15.10.2022; consulta: 19.10.2023):

Els valencians també gastem “al sendemà de la vespra” per a evadir una resposta:
—Pare, quan em compraràs la Playstation?
—Al sendemà de la vespra. (=el dia posterior al dia anterior, però no et dic quan, és a dir: mai)

És una expressió amb la mateixa utilitat que «a l’any del batre» (que els usuaris saben que es completa amb: «si no este, l’atre»).

Debat en la llista Migjorn (2005)

Sobre el tema hi va haver un debat interessant en la llista Migjorn (agost 2005) que va concloure, a trets generals, de manera semblant al que s’expressa en les obres esmentades, amb alguna discrepància fonamentada en el fet que el dia següent no és directament incorrecte, sinó que també té el seu àmbit d’ús —que no ha de substituir en cap cas, però, el de la paraula endemà—. Aixina, els collistaires han trobat a faltar en les obres normatives una descripció dels contextos en què pot ser necessari usar el dia següent, per exemple, com assenyalava Jordi Minguell: «el dia precedent i el següent a Nadal» (equivalent de: «el dia anterior a Nadal i l’endemà de Nadal»).

cada

Cinc de cadaJa fa uns quants anys (abans de l’any 2000) vaig escriure en un apunt previ:

Els exemples d’ús que donen el diccionaris per a este adjectiu no recullen la possibilitat d’usar-lo sense cap acompanyament, tal com ho sentim normalment, és a dir, com a nucli del sintagma preposicional: «Fullets i adhesius (3.000 de cada)». Sembla que cal dir «3.000 de cada un», «3.000 de cada classe», «3.000 de cada manera»…

Obres consultades en aquell moment: dec, dval, diec, dcvb, Gramàtica valenciana (ed. Bromera), Lacreu90, mestil1.

La gramàtica de Badia (1994) sí que comenta que això no és possible, tot i que d’una manera poc clara (pàg. 534, 233.2):

L’adj. indef. cada no presenta cap particularitat destacable; tanmateix, quan en una oració s’usa amb valor pronominal (perquè s’hi sobreentén el substantiu), ha d’anar seguit de un o una […].

La gcc (Josep Maria Brucart i Gemma Rigau: S 8.2.3.3.b) ho comenta més explícitament:

[…] hi ha alguns indefinits que, tot i ser especificadors, no admeten l’elisió del nucli nominal. Aquest és el cas de cert, diversos, diferents, mant, cada, sengles i tot [+ N].*

* Mant apareix sense nucli en la locució preposicional a manta. També ho fa cada en la fórmula x de cada, on x és una quantitat: En vull dos de cada. Aquest darrer patró és propi del llenguatge col·loquial i d’influència castellana.

En la gcc es comenta que hauria de ser un tret d’influència castellana, però podem llegir en Le bon usage de Maurice Grevisse (1975, 2008) que eixe ús és compartit pel francés:

(1975) 454. Chaque […]

Remarque. — 1. En principe, chaque doit être suivi immediatement d’un nom: néamoins dans la conversation familière, dans le style epistolaire, dans la langue commerciale ou populaire, on l’emploie fréquemment d’une manière absolue, et on dit, par exemple: Ces cravates coûtent tant de francs chaque. — Puis deux cafés au lait à un franc chaque [c’est une aubergiste qui parle] (J. Romains, Les Copains, p. 107). — Mais c’est là une façon de parler que le bon usage n’a guère reçue jusqu’à présent.

(2008) 748. Observation sur chacun représentant.

e) Chaque est souvent employé pour chacun dans la langue populaire de diverses régions, et aussi dans la langue commerciale. Cet emploi n’est pas considéré comme entré dans le bon usage. […] On le trouve pourtant chez des écrivains, non seulement dans la correspondance, […] mais aussi dans des livres préparés pour la publication. […] Cependant, chacun reste beaucoup plus fréquent dans la langue écrite (même chez les écrivains qui viennent d’être cités) et il vaut mieux éviter chaque dans cet emploi.

Grevisse afig uns quants exemples literaris (de Chateaubriand, Stendhal, Rostand, Hugo…), però el cas és que podem comprovar —i lamentar amb Grevisse— que s’ha arraconat de la previsió normativa un ús que, pels exemples que podem localitzar, deu tindre una explicació raonable en diverses llengües romàniques. Una explicació que no hauria de contindre una condemna sense argumentació. En eixe sentit, he pogut localitzar en la giec (17.5.2) dos comentaris que no aclarixen la qüestió:

[…] pot aplicar-se a sintagmes nominals formats per un cardinal superior a un seguit d’un nom en plural: Contractaran un professor més per a cada dues classes. En aquest darrer cas, el nom pot ser el·líptic: Abans venia cada tres setmanes, ara cada dues.

En una oració com Defensareu una esmena cadascuna de vosaltres, el domini del quantificador (de vosaltres) pot quedar sobreentès, ja que ocupa la posició de subjecte i la desinència verbal o el context discursiu legitimen l’el·lipsi.

En resum, l’ús general i també l’ús literari han inclòs la possibilitat d’elidir l’element conegut que no cal repetir. És una construcció comuna en l’ús corrent —tal com exposa Grevisse—, però els exemples escrits no abunden en la xarxa (consulta: 27.09.2023):

  • Susanna Isern (Una ajudant sospitosa, 2023): «Aprofitaré per agafar-ne un de cada i emmagatzemar-los al laboratori»
  • Els Pets («Fàcil», 2004): «Capses de fusta, vint-i-dos petons, / nits a la fresca, una de cada, / les teves cuixes sota els meus llençols»

per a / per

L’avl fa una descripció detallada dels casos i de les opcions que permet un sistema clar i sense confusions per a aquelles varietats que mantenen la distinció oral entre les dos preposicions. Per tant, segons la Gramàtica normativa valenciana:

26.3.4. Les preposicions per i per a
26.3.4.1. Les preposicions per i per a poden usar-se davant de sintagmes nominals o davant d’oracions d’infinitiu. Davant de sintagmes nominals (o elements equivalents com pronoms), per a s’usa per a introduir el benefactiu, la destinació o un complement final:

La iaia ha fet una coca de llanda per a tu. (benefactiu)
L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts. (destinació)

La preposició per presenta un conjunt més gran de valors i introduïx diferents classes de complements, com ara els complements de causa, el complement agent en les construccions passives, el complement de lloc referit a la ruta d’un moviment o el complement de temps referit a un període més o menys precís o extens:

Sempre em dius que tot ho fas per mi. (causa)
La proposta va ser ratificada per tots els assistents. (agent)
La senda que puja al cim de la Safor passa per la (ruta) Font dels Bassiets i per la Font dels Òlbits.
Per Sant Joan es fan fogueres (temps)

26.3.4.2. Davant d’oracions d’infinitiu la distinció entre complements causals i complements finals no és tan nítida. En general, s’usa per amb oracions que indiquen causa o mancança:

Em van posar una multa per haver passat el límit de velocitat. (causa)
Per cridar tant, t’has quedat sense postres. (causa)
Encara estic per afaitar. (mancança)
Tots aquells pisos estan per vendre. (mancança)

Observació: Les oracions causals amb per presenten fortes restriccions i resulten forçades en diferents casos. No és possible, per exemple, dir Menge per tindre fam o Ha comprat moltes cases per ser molt ric. En contexts com els anteriors, només és possible l’ús d’una oració en forma finita: Menge perquè tinc fam i Ha comprat moltes cases perquè és molt ric.

S’usa per o per a quan l’oració té un valor final:

a) La preposició per introduïx els complements finals que presenten un matís de causa no efectiva i fan referència a la intenció del subjecte de no realitzar una determinada cosa:

No menja per no embrutar.
No s’alça per no haver de netejar.

b) En la llengua literària també és general l’ús de per en tots aquells casos en què el subjecte té un caràcter agentiu i l’oració final fa referència a la intenció del mateix subjecte de realitzar una determinada acció:

Treballe per guanyar-me la vida. (‘perquè vull guanyar-me la vida’)
Estudia molt per aprovar tots els exàmens. (‘perquè vol aprovar tots els exàmens’)
Hem arribat molt prompte per poder dir-te adeu. (‘perquè volem dir-te adeu’)

Observació: Notem que per també seria possible quan l’oració d’infinitiu modifica un substantiu que designa una acció realitzada voluntàriament: La vinguda de Júlia per convéncer-nos va resultar un fracàs. En estos casos, de fet, el sintagma nominal amb el substantiu d’acció és paral·lel a una oració, com es pot comprovar si comparem l’exemple anterior amb Pere va vindre per convéncer-nos.

Amb tot, en casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat.

c) La preposició per a introduïx tots els complements finals on falta la idea d’intencionalitat, siga perquè el subjecte és inanimat, perquè l’oració no designa una acció o perquè l’oració d’infinitiu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:

Esta caixa ens servirà per a guardar les revistes.
El termini per a matricular-se acaba demà.
No tinc prou informació per a decidir-me.
Menges massa per a aprimar-te.

La gramàtica de l’IEC

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans tracta l’ús d’estes preposicions (veg. 29.3.3) en el mateix sentit que la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, comenta algun cas no detallat en la llista anterior:

En el capítol dedicat a les preposicions (§19.3.5) ja s’ha indicat que hi ha parlars que espontàniament usen només la preposició per (els orientals i part del nord-occidental) allà on altres parlars usen per i per a segons el cas (valencià, tortosí i a la Franja). En els parlars en què es diferencia per i per a, la preposició composta s’usa en la majoria de construccions finals, però per també és possible en certs contextos agentius, especialment quan la construcció final és negativa: Matinaré per no fer tard a la feina; No cuina per no embrutar; No s’alça del llit per no anar al metge; No parla per no ofendre. […]

Les dues preposicions són també igualment possibles en altres construccions d’infinitiu que estan relacionades amb les finals però no tenen pròpiament un significat final. Es tracta, d’una banda, de les construccions concessives del tipus {Per / Per a} tenir l’edat que té, se’l veu jove (‘malgrat que té l’edat que té’), i de l’altra, de les construccions que expressen successió temporal del tipus Se n’anà a l’exili {per / per a} no tornar mai més (‘i ja no va tornar mai més’). Sobre les construccions concessives, vegeu el §30.3.4b, i sobre les temporals amb valor de posterioritat, vegeu el §31.4.2.1j.

En canvi, no és acceptable l’ús generalitzat de per en construccions diferents de les d’infinitiu, especialment quan introdueixen un sintagma nominal o equivalent (§19.3.5). En aquests casos, la distinció entre per i per a resulta més nítida que en les construccions d’infinitiu i cal preservar-la: Ho hem fet per tu (causa); Ho hem fet per a tu (destinatari). No és tampoc acceptable en registres formals l’ús de per a en la locució per a que, en lloc de la conjunció clàssica i més general perquè.*

* Nota fdt. Sobre esta locució, la gnv (§ 34.5.5) conté la mateixa indicació mirant-ho des d’un altre angle:

La conjunció final bàsica és perquè, que en contextos poc formals també adopta la forma per a que:

Aniré a parlar amb ell, perquè m’explique què ha passat. (En contextos poc formals: per a que m’explique què ha passat)
Es va portar bé perquè no el tornaren a castigar sense eixir. (En contextos poc formals: per a que no el tornaren a castigar)

Observació: Cal no confondre la conjunció final amb el conjunt per a què, format per la preposició composta per a i l’interrogatiu què: No em va dir per a què servia tot allò.

Davant de l’infintiu. L’esmena de la gramàtica de Fabra (1956)

En el cas [+ infinitiu], segons badia (1994) (pàg. 231) teníem les opcions següents:

1. per: causa / per a: finalitat o adequació; les frases que contenen un infinitiu sense subjecte aparent i que són commutables per una expressió adverbial, són introduïdes mitjançant la preposició per: Per començar, justificarem…

2. Infinitiu causal: per. La frase és substituïble per una oració introduïda per la conjunció per tal com i verb en indicatiu: t’han multat per infringir el codi de la circulació.

3. Infinitiu final: per a. És substituïble per la conjunció a fi que i verb en subjuntiu: el devien contractar per a vendre a domicili.

4. Infinitiu causal i final ensems: per. És substituïble per una oració causal introduïda per la conjunció perquè seguida del verb voler (en indicatiu i en una forma concertada amb el subjecte de l’oració principal): m’acosto a la mesa per saludar el president. Quan es tracta d’una altra mena de verb (no d'”acció voluntària”) o quan l’infinitiu introduït per preposició depén d’un nom (substantiu o adjectiu), l’oració subordinada recobra el seu significat exclusiu de final i l’infinitiu hi és introduït amb per a. – Verbs com usar, emprar, fer servir, etc. introdueixen l’infinitiu amb per a (perquè no són considerats d'”acció voluntària”).

Pel que fa al punt 4 de Badia, hi ha encara una solució millor: donar com a bona tant la solució per com la solució per a, de manera que es recollirien les dos possibilitats dialectals. De fet, si tant té significat causal com final, seria raonable la doble possibilitat. David Casellas (Curs de morfosintaxi de l’oració [1996], pàg. 38-39) també és partidari d’aquesta doble possibilitat, que és la que finalment adoptà l’avl en la seua gramàtica.

Gabriel Bibiloni fa la seua aportació sobre la qüestió en «”per a” davant infintiu» (L’Espira, 9-16 gener 2010). N’extrac un fragment conclusiu:

Nosaltres defensam sense cap reserva l’ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l’infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s’ha de basar en l’ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

De fet, Albert Rico Busquets ja va informar, en un missatge en la llista Zèfir (20.11.2008) que la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956 (a cura de Joan Solà) incloïa una esmena molt significativa:

A la pàgina 86 hi diu: «(…) cap emprar la preposició per (…)». És una de les petites modificacions fetes en el text, segons ens avisen els editors a la p. IX.

Més avant, Albert Pla Nualart («Fabra… encara», Avui, 23.04.2010) es feia ressò d’eixa modificació:

Us he reservat per a Sant Jordi una troballa extraordinària que somou la normativa del català i deixa en evidència els que en lloc de basar-la en la raó aplicada a la realitat ens l’han predicada com a revelació d’uns textos sagrats. És al volum 6 de les Obres completes de Fabra editades per Joan Solà i Jordi Mir. L’ús de per i per a davant de l’infinitiu final («Vinc per / per a veure’t») i de destinació («Serveix per / per a veure-hi») ha suscitat esgotadores polèmiques que tenien al centre una norma tan abstrusa que aplicar-la era una tortura. Avui sabem que Fabra no defensava aquesta tortura i que en el seu origen hi ha un error de transcripció, una p per una l. Quan Joan Coromines va editar la gramàtica pòstuma de Fabra, va llegir «quan el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a, […] i àdhuc en molts casos […] hom empra per de preferència a per a». Com que cap emprar suposava fer un ús de cabre que Coromines no veia genuí, va decidir que el que el Mestre havia volgut escriure no era cap sinó cal emprar, tot i que, amb la correcció, el final de la frase perdia sentit.

Convé recordar que en la gramàtica de 1918 Fabra indicava per a eixe mateix cas:

Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: […] En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a.

  1. [+ PRONOM] És bo de poder distingir entre a i b:

    a) IDEA DE DEPENDÈNCIA: «Per mi, ja te’n pots anar» (= Pel que fa a mi…, en allò que depèn de mi…) / «Per nosaltres no quedarà».

    b) IDEA D’OPINIÓ: «Per a mi, la política del govern és nefasta per als pagesos». (Zèfir, 16.11.2000).

Exemples de vaciŀlació en el gdlc (consulta: 04.09.2023):

campionat m. Conjunt de proves esportives amb l’objecte de confrontar un grup d’equips o d’esportistes per a determinar-ne els guanyadors.

aeroscopi m. FÍS. Aparell destinat a recollir la pols de l’aire per determinar-ne la natura, la quantitat i la composició.

albaneca f. INDUM. Còfia o xarxa feta amb seda fina o amb lli que portaven les dones per a cobrir el cap o per a recollir els cabells.

coberta f. Allò que hom col·loca sobre una cosa per cobrir-la o resguardar-la.

abrigall m. Cadascuna de les peces de roba (llençols, flassades, cobertors, etc.) que hom posa al llit per cobrir-se.

alquinal m. INDUM. Toca o mocador de lli que duien antigament les dones morisques per a cobrir-se el cap.

 

 

mateix -xa

L’adjectiu mateix -xa s’utilitza per a aportar matisos al voltant del significat general ‘identitat, semblança’. En este ús és considerat un adjectiu. La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006) fa una observació (gnv, 19.2.2.f; consulta: 01.06.2023 ) sobre l’ús pronominal d’este adjectiu:

OBSERVACIÓ: Amb el valor d’identitat o de semblança no és possible elidir el substantiu i atorgar a l’indefinit un valor pronominal. En una oració com ara Vam anar a veure Vicent i ell els donà la carta, el pronom ell admetria l’indefinit com a quantificador emfàtic (…i ell mateix els donà la carta), però no amb un valor anafòric d’identitat (i, per tant, no seria possible …i el mateix els donà la carta). Amb un valor anafòric, s’usaria el pronom personal ell, com en l’exemple comentat, o el demostratiu (i aquest els donà la carta).

A pesar d’això, s’ha estés en el llenguatge juridicoadministratiu el calc d’eixe modisme castellà que utilitza la construcció el mismo/la misma amb un valor pronominal en els documents dels àmbits judicials, legals i administratius. En el bloc Rubricatus 2.0 (del Consorci per a la Normalització Lingüística de l’Hospitalet de Llobregat) hi ha un apunt (28.07.2014; consulta: 10.05.2023) que dona una indicació clara des del títol mateix i exemplifica inclús alguns usos absurds propis de la prosa administrativa —que s’haurien d’evitar, però que encara es practiquen—. A més, també donaven uns consells quant a solucions alternatives possibles:

Mateix no és un pronom

Avui volem comentar un ús que infla les pàgines dels textos formals i que, a banda d’incorrecte, porta més problemes que avantatges perquè complica la frase. Ens referim a l’ús de mateix com a pronom:

Sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que fem *de les mateixes; és a dir, sovint les màquines s’espatllen pel mal ús que en fem.

[…]

Per tant, davant aquests casos us aconsellem l’ús dels pronoms febles, si cal dels possessius (sempre que siguin necessaris) i, fins i tot, repetir-hi l’element de referència o recórrer a la puntuació.

Nota fdt. Les descripcions gramaticals dels usos de mateix -xa el tracten com a adjectiu (adjectiu determinatiu o quantificador nominal; gnv, 19.2), com a adjectiu adverbial (geiec 15.5.3) i també com a adverbi (diec, s. v. mateix).   La varietat en la descripció dels usos es pot observar també en altres llengües, com ara en italià, on és tractat com a adjectiu demostratiu, pronom demostratiu o adverbi.

En la Gramàtica valenciana, raonada i popular. Els fonaments d’Abelard Saragossà (2005) podem trobar una descripció d’este ús fins ara estrany al valencià general:

11) Ahir li varen regalar una moto i un cotxe i, tot seguit, se’n va anar a Xàtiva amb el cotxe

Així és com actuem els valencians quan parlem en valencià (i també quan parlem en castellà). Tanmateix, el castellà escrit pot usar la construcció el mismo:

12) Le regalaron una moto y un coche, y se fue a Xàtiva con el mismo

I bé, resulta que eixe ús que no diem mai quan parlem, algun redactor el practica quan escriu. […] Hauríem de reflexionar sobre eixa discrepància entre la manera que tenim els valencians de parlar i la manera en què escrivim a voltes. Concretament, podríem mirar si eixa anomalia no és una conseqüència de donar crèdit al castellà escrit i, en canvi, no donar-ne ni al valencià escrit ni a la nostra manera de ser i de parlar.

El ddlc documenta este ús i el marca com a no normatiu:

•2b. [ADJno grad] S’utilitza, absolutament i precedit d’article definit o de demostratiu, per a evitar la repetició d’un nom ja esmentat en el discurs. La regió vesicular és sovint dolorosa i la pressió de la mateixa provoca nàusees. [Gallart (1923): 61, p. 10]. Il·luminats des del cercle central, que semblen sostenir amb dues de llurs ales, aquestes mateixes projecten sobre llur rostre una ombra que els arriba als ulls i els priva d’enlluernar-se amb la divina resplendor. [Cirici (1947): 73, p. 21].

La gramàtica de l’iec (consulta: 31.05.2023; nota a 15.5.3) també indica que no és acceptable este ús:

[…] No és acceptable l’ús de l’adjectiu mateix precedit d’article definit per a representar un complement del nom. La solució pròpia del català és, doncs, M’han fet tres proves mèdiques, però els resultats no estaran fins dilluns i no M’han fet tres proves mèdiques, però els resultats de les mateixes no estaran fins dilluns. A vegades també podem representar el complement del nom amb el pronom en o amb un possessiu (§ 16.5.2.1): És una expressió molt usada, però els filòlegs {no en saben l’origen / desconeixen el seu origen}. Tampoc no és acceptable emprar el mateix / la mateixa, etc., per a representar anafòricament un complement o un adjunt de predicat en lloc d’un pronom feble. La solució pròpia del català és Com que no havia convocat els representants amb prou temps, {no els va poder avisar / no hi va poder parlar} (i no pas …no va poder {avisar els mateixos / parlar amb els mateixos}).

En castellà recomanen no abusar-ne

L’actual gramàtica de la rae ha validat este ús, tal com podem llegir en la Nueva gramàtica de la lengua española (en línia: 16.6.o) i en la Nueva gramàtica de la lengua española. Manual (2010; 17.02.4.c):

Tiene también uso anafórico la expresión el mismo, que posee variación de género y número (§ 13.4.3e). Se recomienda, sin embargo, no abusar de ella: Zavala insistió en lo difícil que resulta hoy demostrar la naturaleza ilegal de una importación y de ubicar a los responsables de la misma (Blanco y Negro 4/1/1998).

Este ús anafòric era considerat una incorrecció per la normativa del castellà, tal com podem llegir encara en el dpd (consulta: 31.05.2023; s. v. mismo):

A pesar de su extensión en el lenguaje administrativo y periodístico, es innecesario y desaconsejable el empleo de mismo como mero elemento anafórico, esto es, como elemento vacío de sentido cuya única función es recuperar otro elemento del discurso ya mencionado; en estos casos, siempre puede sustituirse mismo por otros elementos más propiamente anafóricos, como los demostrativos, los posesivos o los pronombres personales; así, en *«Criticó al término de la asamblea las irregularidades que se habían producido durante el desarrollo de la MISMA» (País [Esp.] 1.6.85), pudo haberse dicho durante el desarrollo de ESTA o durante SU desarrollo; en *«Serían citados en la misma delegación a efecto de ampliar declaraciones y ratificar las MISMAS» (Excélsior [Méx.] 21.1.97), debería haberse dicho simplemente ratificarLAS; en *«El que su acción fuera efímera, innecesaria, no resta a la MISMA su significado» (Abc [Esp.] 29.9.74), hubiera sido mejor no LE resta su significado. A menudo, su simple supresión no provoca pérdida alguna de contenido; así, en *«Este año llegaremos a un billón en exportaciones, pero el 70 por ciento de las MISMAS se centra en el mercado europeo» (Razón [Esp.] 18.12.01), pudo decirse, simplemente, el 70 por ciento se centra…

Nota fdt. Com a comentari marginal, he de dir que m’ha impulsat a fer esta fitxa el fet d’haver trobat en la introducció de Vicent Josep Escartí a Escrits valencians de Pere Esteve i Puig (Institució Alfons el Magnànim, 2005) dos aparicions d’este ús anafòric, cosa que m’ha sorprés (i supose que el director de la col·lecció —Ricardo Bellveser, ara també de l’AVL—, si cal, ho podrà corregir en futures edicions):

[…] que finançà l’edició de la Vida de fra Esteve escrita per fra Cristòfor, com s’indica al títol de la mateixa. [pàg. 19]

[…] que no és una simple traducció del text del franciscà del xvii, sinó una versió lliure del mateix, amb uns objectius molt diferents que es detecten ben clarament des dels mateixos nivell de la llengua emprada. [pàg. 24]

En francés, era habitual al segle xvii

A pesar que la difusió d’este ús no prové del francés, podem documentar que també en esta llengua s’ha fet servir habitualment i encara se’n fa un cert ús, segons exposa Annie Jujaud («Le statut pronominal de même comparatif dans l’attribution et l’apposition», Cahiers de Grammaire 27, 2002):

4.2. Fonctionnement anaphorique dominant

[…]

(26) On s’en va imprimer à Genève, la vie de feu M. de Rohan, et les guerres et relations du mesme, en un autre volume. (G. Patin, Lettres T. 1, 1640 : 166, Frantext)

[…]

Cette procédure de pronominalisation par même, qui paraît courante au xviie siècle, existe encore de nos jours, mais avec une fréquence assez faible en regard du recours à la répétition du N déterminé par un démonstratif ou un défini, et modifié par même adjectif antéposé.

sinó exceptiu: ¿qui sinó?

Maus
Exemple d’ús extret del còmic Maus d’Art Spiegelman (trad. ca. de Felipe Hernández i Caterina Canyelles, 2003).

Un cas objecte de debat (vam discutir bona cosa en Zèfir al desembre del 2003) és el de la conjunció sinó quan tanca una oració exceptiva (la denominació «exceptiva» és de Bosque i Demonte, 1999). Més en concret, el debat de Zèfir versava sobre les versions reduïdes d’eixes oracions (és a dir, amb elisió), ja que eixes oracions es poden reduir elidint un element, i actualment inclús dos elements. Les versions plenes i reduïdes en què s’usa el sinó exceptiu són:

  • Versió plena: «¿Qui havia de vindre sinó ella?»; versions reduïdes: «¿Qui havia de vindre sinó» > «¿Qui sinó?» ‘no podia vindre ningú més que ella’
  • Versió plena: «¿Què podia fer sinó contar-li-ho»; versions reduïdes: «¿Què podia fer sinó» > «¿Què sinó?» ‘no podia fer més que contar-li-ho’

Segons Bosque i Demonte (1999), l’oració exceptiva és aquella en què la paraula sinó:

[…] adquirix un valor exclusiu o d’excepció quan afirma l’element introduït per la conjunció com l’únic davant d’una generalitat que resulta negada en el context previ.

La Nueva gramàtica de la lengua española de la rae (2009) parla en l’apartat 40.6.s d’este valor, que denominen «exclusiu»:

Este significado está cercano al de salvo, excepto, aparte de y, en la lengua clásica, al de fuera. En tal caso, sino introduce un elemento que se señala como único frente a las demás opciones, que se niegan implícita o explícitamenten en el resto de la oración: No dijo sino que era inocente. Este uso de sino puede, además, estar inducido por la interrogación retórica, en lugar de por una negación expresa:

¿Con quién me sustentaba yo sino con ellos? (Cervantes, Quijote ii) […]

Article de Joan Solà Cortassa (2007)

Joan Solà parlava d’eixes oracions del tipus ¿Qui sinó? («Sinó», Avui,, 22.11.2007) :

[6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).

Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que donava preferència a la forma «sinó»:

Si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu, per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.

El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional […]. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?

Article d’Elena Estela Pato (2003)

Persèpolis
Exemple d’ús extret del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (trad. ca. d’Albert Jané, 2017).

Este enfocament de Joan Solà concorda amb l’article «Nuevos aportes al estudio de la función discursiva de los conectivos adversativos en el discurso periodístico del siglo xix. El conector sino» d’Elena Estela Pato (2003), que fa una anàlisi gramatical, semàntica i pragmàtica de la qüestió. L’autora classifica els usos del sino castellà en (marque amb negreta el que correspon al nostre cas):

a) Contraposició excloent
b) Contraposició exceptiva o no totalment excloent
c) Contraposició no excloent o de coexistència explícita

Segons l’autora, estos «tres valors semàntics bàsics que presenta el connector, convergixen funcionalment com a tres recursos de realçament, cap a una única funció discursiva de sinó que pragmàticament consistix a donar força o rellevància informativa a l’argument coorientat o contraorientat a favor d’una conclusió». El valor semàntic que analitzem en este cas és el de contraposició exceptiva.

Seguint l’anàlisi de l’autora, l’ús de sinó està «coorientat» o «contraorientat» respecte a la conclusió pressuposada de la primera part de l’oració. En una oració exceptiva com les que tractem, es donen diverses condicions:

  • No exigix una negació prèvia explícita i apareix després d’una interrogació.
  • És equivalent a la forma «declarativa» («Ningú sinó…»).
  • Dels dos membres contraposats, X sinó Y, Y està inclòs en el camp semàntic del membre X. Per tant, pertany a la mateixa categoria.
  • Els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això s’entén que la contraposició està referida sempre a un únic membre de la classe, que és aquell al qual fa referència l’enunciat. Este únic membre en què recau la restricció és el que resulta focalitzat.
  • La forma declarativa «Ningú sinó ell pot vindre», permet apreciar el realç informatiu que li confereix a l’enunciat la contraposició dels termes (Qui/Ell) mitjançant sinó, que anomenem exceptiu davant la forma que es limita, simplement, a enunciar el fet sense conferir-li cap realç informatiu.

Vist això, sembla clar que no es tracta només d’una qüestió gràfica, sinó que els valors semàntics i discursius són factors rellevants per a diferenciar les oracions que contenen la conjunció sinó i les que tenen un significat diferent i, per tant, s’han d’escriure amb la condicional més la negació («si no»).

Problemes de les propostes per a escriure-ho «si no»

Més avall podem llegir tres propostes per a escriure eixe sinó com si fora una condicional + una negació («si no»). Les propostes es centren en aspectes formals i gràfics, i no analitzen els valors semàntics i pragmàtics que diferencien les oracions condicionals de les oracions exceptives (completes i reduïdes).

Nota fdt (21.06.2023). Durant el debat d’esta qüestió en l’aoetic, Albert Pla Nualart va mostrar la seua preferència pel manteniment la grafia originària «si no» en este cas (i en altres usos amb valors aproximats). Certament, si s’haguera continuat amb la forma «si no», este problema no existiria. Seguint la posició d’Albert Pla Nualart, però en sentit contrari, podem vore que en francés han optat per escriure sempre «sinon» i, per tant, no tenen este problema (<em>Le bon usage</em>, 2008, apt. 1154, p. 1.514: «Pour indiquer une exception ou une restriction. Souvent dans un contexte négatif ou dans une interrogation oratoire»).

Però a partir del moment que la normativa (iec, avl) diferencia entre «si no» i «sinó» i els prescriu per a valors i usos diferents, la gramàtica ha de ser conseqüent i no ha d’actuar arbitràriament (convé recordar el principi d’interdicció de l’arbitrarietat). Per tant, ha de seguir la jerarquia d’aplicació de les regles i, en conseqüència, el sinó exceptiu s’ha de validar tant per a l’oració completa (¿Qui sinó ell podia fer-ho?) com per a la versió amb elisió (¿Qui sinó?). El problema s’origina quan la normativa establix una excepció (dubte si ha segut per arbitrarietat, per descuit o per error) sense justificar-la.

Article de Pla Nualart (2011)

L’any 2011, Pla Nualart va reprendre la qüestió («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):

Pel mateix motiu sembla que hauríem d’escriure «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m’hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d’una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no, perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d’escriure si no.

Tanmateix, podem observar que esta reflexió de Pla Nualart és problemàtica:

  1. «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» no és equivalent a «Si no m’hi resignava, què podia fer?». Per tant, la segona oració («Si no m’hi resignava, què podia fer?») no pot equivaldre a la primera oració amb el verb elidit («Què podia fer sinó?»).
  2. La circumstància exposada per Pla Nualart, «la frase es talla», no implica un canvi de sentit entre la frase completa i la frase tallada. Si després de l’elisió dels elements sobreentesos canviem la conjunció sinó pel conjunt conjunció + negació («si no»), li hauríem modificat el significat, si la frase encara fora possible. Però la versió reduïda «Què podia fer si no*?» no és possible, perquè la frase completa hauria de ser una que tampoc no és possible: «Què podia fer si no* resignar-m’hi?». Si alterem els components de l’oració, n’alterem el sentit.
  3. Per tant, vegem que la versió completa «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» i la versió reduïda «Què podia fer sinó?» tenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents. L’elisió no és un motiu per a canviar la grafia, per a desunir la conjunció sinó. Per tant, seguint Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó…, si vullguérem mantindre el mateix sentit?

Article de Carles Riera (2014)

Més tard, al 2014, Carles Riera fa un repàs a les possibilitats d’ús de la conjunció sinó (i de la conjunció condicional si seguida de la negació no, «si no»), en què conclou que convé escriure «Qui, si no?» en lloc de «Qui, sinó?». La seua reflexió és:

Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.

Els dos sentits sobreentesos exposats per Riera no són equivalents, són dos sentits diferents. De fet, el primer sentit no sobreentén «un sol terme» (com diu Riera), sinó un sentit diferent. Eixe sentit diferent no és una pregunta sobre l’autoria (‘qui va ser’), sinó que equival a l’exclusió d’una altra possibilitat (‘només podia ser ell’). L’oració reduïda no demana com a dubte «si no va ser ell», sinó que pressuposa que «només podia ser ell», és a dir, és una pregunta retòrica (més avall d’esta fitxa tractem les «interrogatives retòriques» que comenta la giec).

Eixa qüestió del «sentit original» que exposa Riera, concorda amb el que comenta Elena Estela Pato, que exposa:

Per a Fuentes Rodríguez (1988:44), en esta construcció es percep encara l’origen del connector, cosa que —segons l’autora— mostraria que es troba encara en el procés de gramaticalització. […]

És cert que sinó prové de si no. Però el sinó de «¿Qui sinó?» és un pas més enllà, ja que no prové directament del si no originari, prové del sinó d’una primera oració reduïda «¿Qui sinó ell?» o de «¿Qui ho ha fet sinó tu?», i altres oracions exceptives completes semblants, que contenen una primera elisió. En estes oracions ja no tenim el sentit ni els elements originals (condicional si + negació no), sinó el sentit exceptiu (conjunció sinó). El canvi produït ha donat lloc a un valor i un ús diferents. Seguint l’article d’Elena Estela Pato per al cas del sinó exceptiu, els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això cal entendre que la contraposició («Qui sinó?») es referix sempre a un únic membre de la classe («ell»), mentres que la versió originària («¿Qui, si no va ser ell?») presenta una extensió general en el valor de l’interrogatiu qui (que equival a ‘algú que desconeixem’).

Mirant-ho aixina, en «¿Qui, si no va ser ell?», l’interrogatiu no queda restringit, ja que semànticament té un valor general (‘qualsevol, algú’). L’oració «¿Qui, si no va ser ell?» no és exceptiva, sinó que és una indagació de caràcter general sense restricció. Per això no és equivalent de «¿Qui va ser, sinó (ell)?» ni de la versió més reduïda «¿Qui sinó?».

Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (versió de 2023)

Passats uns anys, la giec haguera pogut resoldre el tema seguint el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2. Eixe paràgraf conté una explicació que s’ajusta perfectament a estes oracions:

[…] S’usa en oracions interrogatives retòriques, en les quals la negació queda implicada i el primer element de la coordinació s’identifica amb un interrogatiu o un sintagma amb un constituent interrogatiu: Per què heu vingut sinó per ajudar-nos? (equivalent a ‘No heu vingut per cap altre motiu sinó per ajudar-nos’); En qui podem pensar sinó en ell? (equivalent a ‘No podem pensar en ningú sinó en ell’); Què podem fer sinó ajudar-nos els uns als altres? (equivalent a ‘No podem fer res més sinó ajudar-nos els uns als altres’).

Però podem llegir en la giec (al mateix apartat 25.4.4.2; consulta: 25.03.2023) una nota que indica:

Hi ha unes construccions amb doble el·lipsi que, tot i no tenir tradició, han fet fortuna: —Segur que va ser ell. —Qui si no? (equivalent a ‘Qui va ser, si no va ser ell?’ i a ‘Si no va ser ell, qui va ser?’); S’han comprat una casa a Ripoll. On si no? (equivalent a ‘On es comprarien una casa si no és a Ripoll?’).

La gramàtica de l’institut utilitza en esta nota unes frases completes i mostra els significats d’eixes frases. La confusió es genera perquè eixos no són els significats de les versions simples. Fent la comparació en un quadre, podem vore que la columna A i la columna B no són equivalents:

A
sinó
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2		 B
si no
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
—Qui sinó?: que és equivalent de ‘No podia ser ningú més que ell’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)		 —Segur que va ser ell.
Equivalent interrogatiu: ‘Qui va ser, si no va ser ell?’
On sinó?: equivalent de ‘No podien comprar-se una casa més que a Ripoll’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)		 S’han comprat una casa a Ripoll.
Equivalent interrogatiu: ‘On s’han comprat una casa, si no és a Ripoll?’

En el quadre que ve a continuació, podem vore confrontades les solucions divergents que dona la gramàtica de l’institut entre el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2 i la nota tercera del mateix apartat. La gramàtica utilitza dos oracions que pareixen exemples diferents, però són la mateixa interrogació —retòrica— sense i amb «doble el·lipsi». En el quadre podem seguir els passos de reducció de les oracions completes originals entre el tercer paràgraf i la nota tercera, i podem observar que, a pesar de seguir el mateix procés semàntic i constructiu, la giec dona una solució errònia en la columna B:

A
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
 B
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Sempre pensem en ell
No podem pensar més que en ell (‘No puc pensar sinó en ell’)		 = Segur que va ser ell
No podia ser ningú més que ell (‘No podia ser ningú sinó ell’)
En qui (podem pensar) sinó (en ell)? = Qui (va ser) sinó (ell)?
En qui sinó? ≠ Qui si no*?

La frase de la columna A, «En qui podem pensar sinó en ell?» té una versió equivalent reduïda (retòrica): «¿En qui sinó?», i eixa mateixa solució hauria de ser vàlida per a l’exemple de la columna B.

En conclusió, seguint amb la reducció de la casuística gramatical i ortogràfica imprevisible (com s’ha fet amb la reducció dels accents diacrítics), seria bo que la gramàtica revisara eixa nota de l’apartat 25.4.4.2 i agrupara eixes oracions exceptives equivalents, més curtes o més llargues, i les tractara de la mateixa manera. Hem vist que això és possible i està fonamentat en els valors semàntics i pragmàtics de cada tipus d’oració. Per tant, podríem pensar que esta és la millor solució. ¿Quina altra sinó (esta)?

de acuerdo a

Esta locució castellana apareixia recollida pel dea amb la marca «semiculto», i tenia el mateix significat i ús que de acuerdo con. Posteriorment, el drae l’ha incorporada (consulta: 06.03.2023):

de acuerdo con, o de acuerdo a
1. locs. prepos. conforme a.

El dpd donava la informació següent (s. v. acuerdo):

acuerdo. 1. de acuerdo con. Locución preposicional que significa ‘según o conforme a’:

«El agente, de acuerdo CON el sumario, se llamaba Leandro Pornoy» (GaMárquez Crónica [Col. 1981]);
«Todo sucedió de acuerdo CON el plan previsto» (Pombo Metro [Esp. 1990]).

Esta es la forma preferida en la lengua culta, tanto de España como de América, aunque existe también la variante de acuerdo a, más frecuente en América que en España, surgida posiblemente por influjo del inglés according to y solo válida si lo que introduce se refiere a cosas:

«Aquello que en la vida real es o debe ser reprimido de acuerdo A la moral reinante […] encuentra en ella refugio» (VLlosa Verdad [Perú 2002]);
«Nosotros continuaremos de acuerdo A lo planeado» (Allende Ciudad [Chile 2002]).

Cuando la locución introduce un sustantivo de persona y significa ‘con arreglo o conforme a lo que dice u opina esa persona’, el uso culto solo admite de acuerdo con:

«De acuerdo CON Einstein, esta debía de ser de 1745 segundos de arco» (Volpi Klingsor [Méx. 1999]).