sinó exceptiu: ¿qui sinó?

Maus
Exemple d’ús extret del còmic Maus d’Art Spiegelman (trad. ca. de Felipe Hernández i Caterina Canyelles, 2003).

Un cas objecte de debat (vam discutir bona cosa en Zèfir al desembre del 2003) és el de la conjunció sinó quan tanca una oració exceptiva (la denominació «exceptiva» és de Bosque i Demonte, 1999). Més en concret, el debat de Zèfir versava sobre les versions reduïdes d’eixes oracions (és a dir, amb elisió), ja que eixes oracions es poden reduir elidint un element, i actualment inclús dos elements. Les versions plenes i reduïdes en què s’usa el sinó exceptiu són:

  • Versió plena: «¿Qui havia de vindre sinó ella?»; versions reduïdes: «¿Qui havia de vindre sinó» > «¿Qui sinó?» ‘no podia vindre ningú més que ella’
  • Versió plena: «¿Què podia fer sinó contar-li-ho»; versions reduïdes: «¿Què podia fer sinó» > «¿Què sinó?» ‘no podia fer més que contar-li-ho’

Segons Bosque i Demonte (1999), l’oració exceptiva és aquella en què la paraula sinó:

[…] adquirix un valor exclusiu o d’excepció quan afirma l’element introduït per la conjunció com l’únic davant d’una generalitat que resulta negada en el context previ.

La Nueva gramàtica de la lengua española de la rae (2009) parla en l’apartat 40.6.s d’este valor, que denominen «exclusiu»:

Este significado está cercano al de salvo, excepto, aparte de y, en la lengua clásica, al de fuera. En tal caso, sino introduce un elemento que se señala como único frente a las demás opciones, que se niegan implícita o explícitamenten en el resto de la oración: No dijo sino que era inocente. Este uso de sino puede, además, estar inducido por la interrogación retórica, en lugar de por una negación expresa:

¿Con quién me sustentaba yo sino con ellos? (Cervantes, Quijote II) […]

Article de Joan Solà Cortassa (2007)

Joan Solà parlava d’eixes oracions del tipus ¿Qui sinó? («Sinó», Avui,, 22.11.2007) :

[6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).

Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que donava preferència a la forma «sinó»:

Si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu, per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.

El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional […]. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?

Article d’Elena Estela Pato (2003)

Persèpolis
Exemple d’ús extret del còmic Persèpolis de Marjane Satrapi (trad. ca. d’Albert Jané, 2017).

Este enfocament de Joan Solà concorda amb l’article «Nuevos aportes al estudio de la función discursiva de los conectivos adversativos en el discurso periodístico del siglo xix. El conector sino» d’Elena Estela Pato (2003), que fa una anàlisi gramatical, semàntica i pragmàtica de la qüestió. L’autora classifica els usos del sino castellà en (marque amb negreta el que correspon al nostre cas):

a) Contraposició excloent
b) Contraposició exceptiva o no totalment excloent
c) Contraposició no excloent o de coexistència explícita

Segons l’autora, estos «tres valors semàntics bàsics que presenta el connector, convergixen funcionalment com a tres recursos de realçament, cap a una única funció discursiva de sinó que pragmàticament consistix a donar força o rellevància informativa a l’argument coorientat o contraorientat a favor d’una conclusió». El valor semàntic que analitzem en este cas és el de contraposició exceptiva.

Seguint l’anàlisi de l’autora, l’ús de sinó està «coorientat» o «contraorientat» respecte a la conclusió pressuposada de la primera part de l’oració. En una oració exceptiva com les que tractem, es donen diverses condicions:

  • No exigix una negació prèvia explícita i apareix després d’una interrogació.
  • És equivalent a la forma «declarativa» («Ningú sinó…»).
  • Dels dos membres contraposats, X sinó Y, Y està inclòs en el camp semàntic del membre X. Per tant, pertany a la mateixa categoria.
  • Els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això s’entén que la contraposició està referida sempre a un únic membre de la classe, que és aquell al qual fa referència l’enunciat. Este únic membre en què recau la restricció és el que resulta focalitzat.
  • La forma declarativa «Ningú sinó ell pot vindre», permet apreciar el realç informatiu que li confereix a l’enunciat la contraposició dels termes (Qui/Ell) mitjançant sinó, que anomenem exceptiu davant la forma que es limita, simplement, a enunciar el fet sense conferir-li cap realç informatiu.

Vist això, sembla clar que no es tracta només d’una qüestió gràfica, sinó que els valors semàntics i discursius són factors rellevants per a diferenciar les oracions que contenen la conjunció sinó i les que tenen un significat diferent i, per tant, s’han d’escriure amb la condicional més la negació («si no»).

Problemes de les propostes per a escriure-ho «si no»

Més avall podem llegir tres propostes per a escriure eixe sinó com si fora una condicional + una negació («si no»). Les propostes es centren en aspectes formals i gràfics, i no analitzen els valors semàntics i pragmàtics que diferencien les oracions condicionals de les oracions exceptives (completes i reduïdes).

Article de Pla Nualart (2011)

L’any 2011, Pla Nualart va reprendre la qüestió («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):

Pel mateix motiu sembla que hauríem d’escriure «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m’hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d’una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no, perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d’escriure si no.

Tanmateix, podem observar que esta reflexió de Pla Nualart és problemàtica:

  1. «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» no és equivalent a «Si no m’hi resignava, què podia fer?». Per tant, la segona oració («Si no m’hi resignava, què podia fer?») no pot equivaldre a la primera oració amb el verb elidit («Què podia fer sinó?»).
  2. La circumstància exposada per Pla Nualart, «la frase es talla», no implica un canvi de sentit entre la frase completa i la frase tallada. Si després de l’elisió dels elements sobreentesos canviem la conjunció sinó pel conjunt conjunció + negació («si no»), li hauríem modificat el significat, si la frase encara fora possible. Però la versió reduïda «Què podia fer si no*?» no és possible, perquè la frase completa hauria de ser una que tampoc no és possible: «Què podia fer si no* resignar-m’hi?». Si alterem els components de l’oració, n’alterem el sentit.
  3. Per tant, vegem que la versió completa «Què podia fer sinó resignar-m’hi?» i la versió reduïda «Què podia fer sinó?» tenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents. L’elisió no és un motiu per a canviar la grafia, per a desunir la conjunció sinó. Per tant, seguint Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó…, si vullguérem mantindre el mateix sentit?

Article de Carles Riera (2014)

Més tard, al 2014, Carles Riera fa un repàs a les possibilitats d’ús de la conjunció sinó (i de la conjunció condicional si seguida de la negació no, «si no»), en què conclou que convé escriure «Qui, si no?» en lloc de «Qui, sinó?». La seua reflexió és:

Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.

Els dos sentits sobreentesos exposats per Riera no són equivalents, són dos sentits diferents. De fet, el primer sentit no sobreentén «un sol terme» (com diu Riera), sinó un sentit diferent. Eixe sentit diferent no és una pregunta sobre l’autoria (‘qui va ser’), sinó que equival a l’exclusió d’una altra possibilitat (‘només podia ser ell’). L’oració reduïda no demana com a dubte «si no va ser ell», sinó que pressuposa que «només podia ser ell», és a dir, és una pregunta retòrica (més avall d’esta fitxa tractem les «interrogatives retòriques» que comenta la giec).

Eixa qüestió del «sentit original» que exposa Riera, concorda amb el que comenta Elena Estela Pato, que exposa:

Per a Fuentes Rodríguez (1988:44), en esta construcció es percep encara l’origen del connector, cosa que —segons l’autora— mostraria que es troba encara en el procés de gramaticalització. […]

És cert que sinó prové de si no. Però el sinó de «¿Qui sinó?» és un pas més enllà, ja que no prové directament del si no originari, prové del sinó d’una primera oració reduïda «¿Qui sinó ell?» o de «¿Qui ho ha fet sinó tu?», i altres oracions exceptives completes semblants, que contenen una primera elisió. En estes oracions ja no tenim el sentit ni els elements originals (condicional si + negació no), sinó el sentit exceptiu (conjunció sinó). El canvi produït ha donat lloc a un valor i un ús diferents. Seguint l’article d’Elena Estela Pato per al cas del sinó exceptiu, els termes contraposats són d’extensió diferent, i per això cal entendre que la contraposició («Qui sinó?») es referix sempre a un únic membre de la classe («ell»), mentres que la versió originària («¿Qui, si no va ser ell?») presenta una extensió general en el valor de l’interrogatiu qui (que equival a ‘algú que desconeixem’).

Mirant-ho aixina, en «¿Qui, si no va ser ell?», l’interrogatiu no queda restringit, ja que semànticament té un valor general (‘qualsevol, algú’). L’oració «¿Qui, si no va ser ell?» no és exceptiva, sinó que és una indagació de caràcter general sense restricció. Per això no és equivalent de «¿Qui va ser, sinó (ell)?» ni de la versió més reduïda «¿Qui sinó?».

Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (versió de 2023)

Passats uns anys, la giec haguera pogut resoldre el tema seguint el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2. Eixe paràgraf conté una explicació que s’ajusta perfectament a estes oracions:

[…] S’usa en oracions interrogatives retòriques, en les quals la negació queda implicada i el primer element de la coordinació s’identifica amb un interrogatiu o un sintagma amb un constituent interrogatiu: Per què heu vingut sinó per ajudar-nos? (equivalent a ‘No heu vingut per cap altre motiu sinó per ajudar-nos’); En qui podem pensar sinó en ell? (equivalent a ‘No podem pensar en ningú sinó en ell’); Què podem fer sinó ajudar-nos els uns als altres? (equivalent a ‘No podem fer res més sinó ajudar-nos els uns als altres’).

Però podem llegir en la giec (al mateix apartat 25.4.4.2; consulta: 25.03.2023) una nota que indica:

Hi ha unes construccions amb doble el·lipsi que, tot i no tenir tradició, han fet fortuna: —Segur que va ser ell. —Qui si no? (equivalent a ‘Qui va ser, si no va ser ell?’ i a ‘Si no va ser ell, qui va ser?’); S’han comprat una casa a Ripoll. On si no? (equivalent a ‘On es comprarien una casa si no és a Ripoll?’).

La gramàtica de l’institut utilitza en esta nota unes frases completes i mostra els significats d’eixes frases. La confusió es genera perquè eixos no són els significats de les versions simples. Fent la comparació en un quadre, podem vore que la columna A i la columna B no són equivalents:

A
sinó
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2		 B
si no
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
—Qui sinó?: que és equivalent de ‘No podia ser ningú més que ell’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)		 —Segur que va ser ell.
Equivalent interrogatiu: ‘Qui va ser, si no va ser ell?’
On sinó?: equivalent de ‘No podien comprar-se una casa més que a Ripoll’ ∴ > «sinó»
(La forma «si no» en la interrogació seria errònia)		 S’han comprat una casa a Ripoll.
Equivalent interrogatiu: ‘On s’han comprat una casa, si no és a Ripoll?’

En el quadre que ve a continuació, podem vore confrontades les solucions divergents que dona la gramàtica de l’institut entre el tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2 i la nota tercera del mateix apartat. La gramàtica utilitza dos oracions que pareixen exemples diferents, però són la mateixa interrogació —retòrica— sense i amb «doble el·lipsi». En el quadre podem seguir els passos de reducció de les oracions completes originals entre el tercer paràgraf i la nota tercera, i podem observar que, a pesar de seguir el mateix procés semàntic i constructiu, la giec dona una solució errònia en la columna B:

A
Tercer paràgraf de l’apartat 25.4.4.2
 B
Nota tercera de l’apartat 25.4.4.2
Sempre pensem en ell
No podem pensar més que en ell (‘No puc pensar sinó en ell’)		 = Segur que va ser ell
No podia ser ningú més que ell (‘No podia ser ningú sinó ell’)
En qui (podem pensar) sinó (en ell)? = Qui (va ser) sinó (ell)?
En qui sinó? ≠ Qui si no*?

La frase de la columna A, «En qui podem pensar sinó en ell?» té una versió equivalent reduïda (retòrica): «¿En qui sinó?», i eixa mateixa solució hauria de ser vàlida per a l’exemple de la columna B.

En conclusió, seguint amb la reducció de la casuística gramatical i ortogràfica imprevisible (com s’ha fet amb la reducció dels accents diacrítics), seria bo que la gramàtica revisara eixa nota de l’apartat 25.4.4.2 i agrupara eixes oracions exceptives equivalents, més curtes o més llargues, i les tractara de la mateixa manera. Hem vist que això és possible i està fonamentat en els valors semàntics i pragmàtics de cada tipus d’oració. Per tant, podríem pensar que esta és la millor solució. ¿Quina altra sinó (esta)?

de acuerdo a

Esta locució castellana apareixia recollida pel dea amb la marca «semiculto», i tenia el mateix significat i ús que de acuerdo con. Posteriorment, el drae l’ha incorporada (consulta: 06.03.2023):

de acuerdo con, o de acuerdo a
1. locs. prepos. conforme a.

El dpd donava la informació següent (s. v. acuerdo):

acuerdo. 1. de acuerdo con. Locución preposicional que significa ‘según o conforme a’:

«El agente, de acuerdo CON el sumario, se llamaba Leandro Pornoy» (GaMárquez Crónica [Col. 1981]);
«Todo sucedió de acuerdo CON el plan previsto» (Pombo Metro [Esp. 1990]).

Esta es la forma preferida en la lengua culta, tanto de España como de América, aunque existe también la variante de acuerdo a, más frecuente en América que en España, surgida posiblemente por influjo del inglés according to y solo válida si lo que introduce se refiere a cosas:

«Aquello que en la vida real es o debe ser reprimido de acuerdo A la moral reinante […] encuentra en ella refugio» (VLlosa Verdad [Perú 2002]);
«Nosotros continuaremos de acuerdo A lo planeado» (Allende Ciudad [Chile 2002]).

Cuando la locución introduce un sustantivo de persona y significa ‘con arreglo o conforme a lo que dice u opina esa persona’, el uso culto solo admite de acuerdo con:

«De acuerdo CON Einstein, esta debía de ser de 1745 segundos de arco» (Volpi Klingsor [Méx. 1999]).

repercutir

En general, és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):

repercutir
1. v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra.
2. v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior.
3. v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall.
4. v. tr. med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).

Eixa última accepció del camp de la medicina em sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).

iva transferit

Quan es carrega als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit, la normativa indica que cal parlar d’iva transferit i de transferir l’iva, ja que este verb sí que permet eixe ús. Per contra, el verb repercutir és intransitiu i, per tant, seguint la normativa no s’hauria d’utilitzar per a eixe ús, llevat que s’amplie amb una accepció transitiva, seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:

(drae) 5. tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente.
(tlfi) écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter1. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).

L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, i apareix en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. El Cercaterm fa el comentari següent en una resposta sobre la forma iva repercutit:

És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu.

ressaltar

El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:

1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre.
2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa.
3. v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.

Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.

en/amb + vehicle

Pel que fa a este context, tal com assenyala Pelegrí Sancho Cremades (gcc s.11.5.2.1, pàg. 1.739):

«La feblesa fònica i l’abstracció semàntica expliquen nombrosos casos de vacil·lacions entre les preposicions en, a i amb. Així, la preposició amb i la preposició en poden emprar-se indistintament al davant dels complements que indiquen el vehicle amb verbs de moviment: Hem pujat amb / en bicicleta, M’estimo més d’anar amb / en tren.»73

73. Aquí seguim el punt de vista defensat per Solà (1999:132-135), que s’oposa a una certa tradició de la proposta de Fabra (1918:§ 117), que pretenia diferenciar Puja amb aquesta tartana (vehicle) i Puja en aquesta tartana (locatiu direccional), si bé no presentà l’ús de la preposició amb com a obligatori. La proposta de Solà és acceptada per Badia (1994:218-219) i ha estat incorporada a Solà (1995:21).

Per tant, en eixe context són igualment bones les dos opcions, tal com reflexiona el mestil (xxi.7.4):

7.4.1. La designació del vehicle amb o en què ens desplacem es pot introduir tant amb la preposició amb com amb la preposició en.

[382a] Hi anirem amb tren. [382b] Hi anirem en tren.

Amb el verb pujar és convenient distingir entre el règim amb en o a (‘direcció’) i amb (‘mitjà’).

[383] Puja en un cotxe. [384] Puja al cotxe.
[385] Puja amb cotxe. […]

Alguns autors d’obres antigues sobre qüestions de normativa prescrivien l’ús de la preposició amb + vehicle i condemnaven l’ús de la preposició en en este context. Per exemple:

  • Albert Jané (1973): Aclariments lingüístics.
  • Frederic Larreula (1974): Aclariments ortogràfics. Dubtes i errors de llenguatge

La llengua anava en un altre sentit i l’any 1977 Enric Valor aixina ho descrivia en el seu Curs mitjà de gramàtica catalana. Referida especialment al País Valencià.

vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.d): «ho faré dins de tres dies».

El matís diferencial que pareix que vol establir la gramàtica és: en el primer cas s’apunta al «temps màxim d’una situació» (31.3.1.a); el segon cas es centra en determinar que l’esdeveniment s’ha de produir en l’interior del període. A pesar que no pareix que siguen matisos distingibles ni necessaris, en el llenguatge juridicoadministratiu —un àmbit on els terminis són rellevants i sovint discutits— és habitual utilitzar estes possibles diferències per a elaborar normes i dictar resolucions. En general, tal com comenta Abelard Saragossà (per missatge electrònic): «La cosa és tan simple com això: les dos preposicions indiquen interioritat, de manera que expressen el període temporal dins del qual es produirà un fet (sense més especificacions).»

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en tinga eixe ús equivalent a «d’ací a».* Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que ni en ni dins (de) són adequades amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

* La giec (31.3.1.a) comenta que la preposició en indica «el temps màxim d’una situació» i no es pot combinar «amb predicats que designen estats o processos que no han d’arribar a un punt final de culminació». Confronta dos exemples d’ús de la preposició: «Vaig llegir Les veus del Pamano en dos dies» / «Va estar malalt en una setmana». El segon cas no és possible. No he trobat que la gramàtica comente el cas: «Estarà malalt en una setmana», que té el sentit de ‘d’ací a una setmana’, on no hi ha punt de culminació, però sí que hi ha punt d’inici.

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), i a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir, adaptant o (re)interpretant els exemples trets de la gcc:

83.c «L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys» > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b «L’ànec estarà llest en una hora» (‘durant una hora’?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.
b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.18

18 Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torrego (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

No sé si ha de considerar-se necessàriament un anglicisme, però el cas és que em sembla que és eixa mateixa construcció la que trobem en L’espectre del senyor Imberger d’Henry de Gorsse i Henri Clerc (1922; sobre un conte de Frédéric Boutet), traducció del valencià Joaquim Montero Delgado (1924):

Max.—El temps de treure el cotxe del garage, i estic a les seves ordres.
Ferraud.—All right! (Surt Max.)
Carlota (A Ferraud.).—Fins ara mateix. En deu minuts, estic llesta.
Lluciana.—Jo tampoc trigaré.

Tractar d’explicar i acceptar esta construcció i els valors que pot tindre hauria de ser la funció de la normativa. I sempre seria més útil rebutjar-la amb una explicació clara del motiu que rebutjar-la sense cap explicació.

com + per a/perquè

La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa»,  però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.

Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre;  podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:

  • Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
  • Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
  • Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
  • Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».  
  • Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».  

A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:

  • Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
  • Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
  • Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]». 
  • Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
  • Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.

d’immediat

daux (1996) i dddc (2000) indiquen que esta locució és incorrecta utilitzada amb valor adverbial en lloc d’immediatament o tot seguit. Es tracta d’un calc de la locució castellana de inmediato que ja va ser rebutjat per Albert Jané (05.06.1980; consulta: 08.03.2021). A pesar de la proscripció normativa, va fent fortuna:

  • Pedagogues i associats dedicats a l’educació: Adquiriu d’immediat aquest instrument científic I professional necessari.
    (Societat Catalana de Pedagogia-iec; Consulta: 08.03.2021)
  • Quasi d’immediat se sent una mena de zum-zum insistent, molt molest.
    (Rodolf Sirera, Indian summer, 1989; consulta: 08.03.2021)
  • El blaverisme sociològic s’infiltrà d’immediat en les xarxes de sociabilitat més eficaces a la ciutat de València.
    (Miquel Nicolàs Amorós, «De la identitat del poder al poder de la identitat: algunes consideracions sobre la situació de la llengua catalana al País Valencià», Revista Catalana de Sociologia, núm. 20, 2004; consulta: 08.03.2021)

En canvi, l’aplec és correcte quan es tracta de l’adjectiu immediat precedit de la preposició de, com ara en este cas:

Monzó se centra en un altre àmbit, que potser es podria qualificar de molt més domèstic pel que té d’immediat i d’estar a l’abast de la gent. (Ponç Puigdevall, El Punt)