en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.c): «ho faré dins de tres dies».

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en que tinga eixe ús equivalent a «d’ací a». Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que no és adequada amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir:

83.c L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b L’ànec estarà llest en una hora (‘durant una hora’?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.
b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.18

18 Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torregeo (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

com + per a/perquè

La gramàtica de l’iec (29.3.5.f) indica que no és propi de l’ús formal el contacte entre la conjunció com (la gramàtica de la rae diu que és una conjunció en 13.16.f) i la preposició o la conjunció final del sintagma posterior (que correspon a la segona part d’una construcció consecutiva). Josep Ruaix (1994) considerava que eixa construcció era «defectuosa»,  però la normativa actual preferix tractar-la com a tret estilístic associat als diferents registres.

Per tant, eixa construcció, que segons l’institut s’ha estés «darrerament», és correcta i, a més, habitual en els registres informals. L’Ésadir ha sintetitzat la qüestió en un quadre;  podem afegim alguns exemples més que mostren que la construcció s’estén a tots els registres:

  • Josep Cuní, «Paraula, missatge, responsabilitat», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «en transmetre aquestes novetats, ho fem de manera planera com perquè ajudin a formar-nos —als oients, als espectadors— un nou nivell, si em permeten, intel·lectual».
  • Vicenç Villatoro, «Paraula i imatge com a informació complementària», L’oralitat i els mitjans de comunicació a cura de Joan Martí i Castell i Josep M. Mestres i Serra (2003): «i ho feia —espero— acceptablement bé, tant com perquè em fitxés un dia tv3 i em posés a la redacció d’informatius».
  • Jordi Llovet, segons el llibre Converses literàries de Marta Nadal (1991): «però, en canvi, allà s’ha continuat produint perquè s’ha donat el bagatge suficient, als futurs lectors, com perquè no s’esverin davant d’una formulació assagística difícil de llegir, de pair, de treballar».
  • Miquel Porter i Moix, «Resum d’una experiència metodològica, com a homenatge», Anthropos, 58 (1986): «Indubtablement, la gran majoria dels universitaris eren consumidors de mercaderies cinematogràfiques i televisives, però pràcticament cap d’ells tenia coneixements suficients com per a intentar una aproximació científica […]».  
  • Quaderns de l’exili (1943): «hauríem pogut tenir a mà una força armada amb la necessària eficiència com per a fer avortar el moviment».  

A més d’això, la gramàtica de l’institut també considera poc adequada per als registres formals la construcció consecutiva tant/tan… com… seguida d’una construcció final. Amb tot, podem documentar eixa construcció qualsevol registre:

  • Quaderns de l’exili (1943): «[…] no va ser mai tan precària com per a abandonar-se sense remei a un art estranger».
  • Llorença Villalonga, Les temptacions (1966; edició de 2015): «Dona Francisca no era tan esburbada com per a recomanar-lo i respondre d’aquell perdut».
  • Vicent Ventura, «Tots els camins condueixen al psoe?», Vicent Ventura: un home de combat, a cura de Francesc Pérez i Moragon i Rafael Fresquet (1998): «Qui pot ser tan ingenu com per a creure que quan es produesca aqueixa substitució, el psoe reformarà l’aparell de l’Estat […]». 
  • Honoré de Balzac, Contes drolàtics, traducció de Jaume Ortolà (2010): «atès que n’era tan amic com per a tornar a crucificar Crist si li ho hagués demanat […]».
  • Joe Abercrombie, «Temps durs sempre», Canalles, traducció de Valentí Martí i Sansaloni, revisió de José A. López Camarillas (2017): «no era tan idiota com per a creure això […]».

alegar

Les curiositats de l’ortografia fan que també hi haja un verb alegar (consulta: 05.07.2021) en valencià. El diccionari de l’acadèmia el definix amb una remissió al sinònim aregar:

aregar
1. v. tr. Ensinistrar (una bèstia) per al treball.
2. v. tr. Instruir o ensinistrar (a algú) en algun treball o algun negoci.

Per tant, convé que recordem que no és el mateix alegar (o aregar) que aŀlegar.

d’immediat

daux (1996) i dddc (2000) indiquen que esta locució és incorrecta utilitzada amb valor adverbial en lloc d’immediatament o tot seguit. Es tracta d’un calc de la locució castellana de inmediato que ja va ser rebutjat per Albert Jané (05.06.1980; consulta: 08.03.2021). A pesar de la proscripció normativa, va fent fortuna:

  • Pedagogues i associats dedicats a l’educació: Adquiriu d’immediat aquest instrument científic I professional necessari.
    (Societat Catalana de Pedagogia-iec; Consulta: 08.03.2021)
  • Quasi d’immediat se sent una mena de zum-zum insistent, molt molest.
    (Rodolf Sirera, Indian summer, 1989; consulta: 08.03.2021)
  • El blaverisme sociològic s’infiltrà d’immediat en les xarxes de sociabilitat més eficaces a la ciutat de València.
    (Miquel Nicolàs Amorós, «De la identitat del poder al poder de la identitat: algunes consideracions sobre la situació de la llengua catalana al País Valencià», Revista Catalana de Sociologia, núm. 20, 2004; consulta: 08.03.2021)

En canvi, l’aplec és correcte quan es tracta de l’adjectiu immediat precedit de la preposició de, com ara en este cas:

Monzó se centra en un altre àmbit, que potser es podria qualificar de molt més domèstic pel que té d’immediat i d’estar a l’abast de la gent. (Ponç Puigdevall, El Punt)

a per

  1. Podem observar que l’Optimot dona la indicació següent en una resposta (fitxa 77838/1; consulta: 25.11.2020):

    Amb aquest significat, en certs parlars també s’usen les expressions anar a per i venir a per, que són pròpies dels registres col·loquials.

    Eixa indicació concorda amb el comentari que fa la glc (19.3.5.3.h):

    Amb per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a cercar o buscar: Venia per aquells diaris vells que teniu; Ves a ca la padrina per la mona. El gir a per, que s’usa col·loquialment en certs parlars, s’evita en els registres formals.

    Seguint la pràctica normativa actual, l’institut no declara que el gir siga incorrecte, sinó que atén el fet que els registres van modulant les convencions amb l’ús de cada època, tal com va comentar Albet Pla Nualart en «¿Podem anar a per la lliga?» (Ara.cat, 28.04.2017; consulta: 25.11.2020). Per tant, sense contradir les prevencions estilístiques i estètiques de cada u, podem confirmar que la construcció té vitalitat en la llengua general (una companya de faena m’acaba de dir mentres escric açò: «Me’n vaig a per l’autobús.») i, a més, podem documentar eixe gir en diverses èpoques i registres:

    • Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Anys 1656 a 1674 (consulta: 25.11.2020): «me tornà de resposta que sempre que volguera anar a per diner y amb eixa conformitat ho diguí a dit Bordes […]».
    • 7×7:49 d’Isa Tròlec (1984; consulta: 25.11.2020): «Acaci es va tocar l’anell de malaquita i va anar a per un calze de vi».
    • Joan Iborra (2005), nota 860 de la seua edició de Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino de Martí de Viciana: «que enganyà els agermanats quan anaven a per caixes i senyeres i els denuncià als jurats […]».
    • Història social de la filosofia catalana: la lògica (1900-1980) de Xavier Serra (2010; consulta: 25.11.2020): «Però Xènius, que tenia la pell molt fina i un ego com un temple de gran, pensà que anaven a per ell per aquesta qüestió dels sindicats».
    • Valentí Martí i Sansaloni (2017; consulta: 25.11.2020), traducció del relat «Un branquilló tort» de Joe R. Lansdale en Canalles de George R. R. Martin i Garner Dozois: «[…] conec un lloc on pots vindre a per la merda i la xica».
    • Ulls verds de Marc Pallarès Piqué (2010; consulta: 25.11.2020): «Els falangistes de la vila necessiten caps d’esquila entre els que encara quedeu ací per tenir content el règim i vindran a per tu qualsevol dia, sense avisar.»
  2. Sobre esta estructura, comentava el mestil3 (xxi.8.1.1.2):

    No és genuí, en canvi, el contacte entre preposicions en la locució anar a per.

    [424a]* Vaig a per vi a la taverna.

  3. La gcc (11.5.4.4.i) indicava:

    D’acord amb Fabra (1918: § 128.iii), s’ha d’emprar la preposició per davant d’un sn que es refereix a l’entitat que és l’objectiu d’un desplaçament: Havia anat per vi a la taverna.

    Cal aclarir ací que la cita de la gcc no és del tot precisa, ja que Fabra no diu res en este cas sobre a per, sinó que indica:

    En lloc de anar, venir, &. a cercar, es pot dir anar, venir, &. per (no per a). Ex.: Havia anat per vi a la taverna.

  4. En este punt convindria tindre en compte les paraules d’Emilio Lorenzo, referint-se a la mateixa qüestió (en castellà) en El español de hoy, lengua en ebullición (1971):
    • (pàg. 51) Por otra parte, aquellas preposiciones tradicionales excesivamente cargadas de funciones —pensamos principalmente en de, en, por— se ven relevadas a menudo por nuevas formaciones que evitan ambigüedades y prestan más riqueza y expresividad al idioma: vine por ti es equívoco, pero no lo son vine a causa de ti (o por tu causa), ni vine a por ti (vine a buscarte).
    • (pàg. 151) Muy sensatamente defiende la expresividad de las preposiciones acumuladas, contra el tradicional criterio académico, en el caso de a por.

estrényer

  1. El verb castellà urgir té, entre altres, dos accepcions transitives, segons el drae (consulta: 20.10.2019):

    1. tr. Pedir o exigir algo con urgencia o apremio. Los vecinos urgían la construcción de un parque.
    2. tr. Conducir o empujar a alguien a una rápida actuación. El director la urgió a terminar el informe.

    En canvi, en valencià, actualment, segons els diccionaris normatius, el verb urgir només té una accepció i és intransitiva. Segons el dnv (consulta: 30.10.2019):

    v. intr. Ser urgent. Una faena que urgix.

    Eixa accepció correspondria a l’accepció 3 del castellà (drae: ‘Dicho de una cosa: Instar o precisar a su pronta ejecución o remedio’). Per tant, en valencià el verb urgir no equival sempre al verb homònim castellà.

    Vist això, les accepcions 1 i 2 del verb castellà correspondrien en valencià als verbs instar i apressar… Per exemple (traduint els exemples del drae):

    Els veïns instaven la construcció d’un parc. El director la va apressar a acabar l’informe.

    En els altres sentits, també hi ha la possibilitat d’utilitzar estrényer, estretir, apretar... Per exemple:

    (gdlc) Les circumstàncies l’estrenyien a fer-ho. (dnv) Les circumstàncies l’estretien a fer-ho. (dnv) La necessitat els apretava.

  2. Cal dir que el daux de Ruaix (1996) ja recollia este cas entre els «dubtes, incorreccions, preferències i remarques lingüístiques»:

    urgir. Verb que recentment ha estès el seu significat (a semblança del cast. urgir) passant a ser sinònim de instar, insistir, obligar, usos que, si bé encara no són enregistrats pels diccionaris, semblen legítims. Ex.: urgir el compliment d’unes normes.

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Més avall podem vore el punt c de la gnv, que indica:
      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:
      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

rumrumejar

Portada del llibre 'L'art de ronronner'

  1. El verb ronronejar no apareix en els diccionaris normatius de referència (tampoc el substantiu masculí ronroneig). Sí que l’arreplega el ddlc (consulta: 14.08.2019):

    ronronejar 1. [N1 V] (N1[gat]) [Un gat]1 roncar com a mostra de satisfacció. Els gats s’acostaven als fogons i començaven de ronronejar. [Pla (1953): N, p. 217].
    Var.: ronronegar.

    El diccionari no arreplega ronroneig. A més de l’accepció recollida, podem documentar també usos figurats («motor ronronejant», «pantalla que ronroneja», «el ronroneig del carruatge») en autors diversos.

    El ddlc documenta la variant ronronegar, localitzada en Còses de la meua tèrra (la Marina): terça tanda i darrera de Francesc Martínez i Martínez (1947). Per contra, el diccionari tresor2012 (que s’ocupa del «valencià meriodional») no documenta esta forma, sinó les formes ronronejar (i la marca com a no acceptable en la llengua culta) i roncar.

  2. D’altra banda, tenim en català la forma paral·lela rumrumejar, utilitzada amb esta mateixa accepció felina (veg. «rurmrurejava» o «rum-rum gat» en Google Llibres; consulta: 14.08.2019). També apareix en el dnv (consulta: 14.08.2019), tot i que no ha rebut encara l’accepció específica per al cas dels gats (i documentem també rumrumeig en Google Llibres, substantiu masculí que també caldria incloure en els diccionaris). En el dcvb (consulta: 14.08.2019) podem trobar el verb i un exemple d’ús del substantiu rum-rum associat als felins:

    rum-rum m. o f.
    1. Remor, soroll confús. […] La mar només fa rum-rum com un gat que s’adorm, Ruyra Pinya, ii, 24 […]

    rumrumejar v. intr. o tr.
    Murmurar, fer rum-rum; cast. susurrar, ronronear. Los sembrats del davant li rumrumegen dolçament la non-non, Víctor Català (Catalana, vi, 8).

  3. En castellà hi ha ronroneo i ronronear (documentats al segle xx en el Corde); la documentació en francés (veg. tlfi; consulta: 14.08.2019) és més antiga (segles xviii i xix), cosa que fa pensar que deu ser la llengua en què s’originen el substantiu i el verb.

CDP: paral·lelisme sintàctic

Un complement directe introduït per la preposició a obri la possibilitat d’estendre l’ús de la preposició a altres complements directes construïts en paral·lel (com ara en oracions coordinades o comparatives). Es manté aixina una simetria estructural que evita confusions.

Exemples:

  • T’han convidat a tu i (als/els) teus fills (giec, 19.3.2.5)
  • Us he vist a tu i (al/el teu) pare (mestil, xxi.2.1.1)
  • Com  vam sentir de no poder tenir al costat nostre a vós i (al/el) pobre Riba (mestil, xxi.2.1.1)
  • No cal dir-vos quin va ésser el meu astorament quan vaig assabentar-me dels nomenaments d’en Sagarra i de l’Aramon, fets sense consultar-nos prèviament (a) en Nicolau i a mi. (mestil, xxi.2.1.1)
  • Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus (Tirant lo Blanch, cap. ccliii)
  • Tenia intenció de deixar-nos enrere, tant a mi com (a) en Marcel com (a) la Clàudia (giec, 19.3.2.5)
  • A tu t’estima tant com (al/el) seu fill (giec, 19.3.2.5)

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per a evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

a la vista de

Es suposa que esta construcció no ha adquirit la condició de locució prepositiva, sinó que és un sintagma en què s’expressa l’acció de vore. Tanmateix, l’exemple oferit pel diccionari de l’iec tinc quimera que té valor de locució equivalent a ‘tenint en compte’ (s. v. vista; consulta: 22.03.2019):

A la vista d’aquell espectacle, van estimar-se més callar.

Eixe ús concordaria tant amb les versions equivalents francesa (au vu de; atilf, consulta: 22.03.2019) i castellana (a la vista de; drae, consulta: 22.03.20219), que sí que tenen eixe valor i apareixen recollides en els diccionaris.

El diccionari de l’avl no recull un ús semblant per a a la vista de. A més, el web de terminologia jurídica del Termcat («Connectors conflictius en la redacció jurídica (II)»; consulta: 22.03.2019) dóna la indicació següent:

Incorrecte Correcte
a la vista de (tenint en compte) «A la vista de» és incorrecte. Cal emprar «en vista de» per expressar que la idea que introdueix es pren en consideració. Equival a «tenint en compte». Cal utilitzar «amb vista a» per expressar finalitat. Equival «amb la finalitat de».