persa

Mahsà Aminí

La versió més difosa del nom de la jove kurda iraniana morta per la repressió policial contra les dones a l’Iran (16.09.2022), مهسا امینی, s’hauria de transcriure Mahsà (i no, tal com apareix alguna volta, Masha). A més, pel que hem vist, en kurd preferixen dir-li Jinà Aminí (ژینا ئەمینی).

També han mort en les protestes per la mort d’Aminí més persones identificades amb nom i cognom en els mitjans. Transcrivim els noms seguint els criteris de l’iec (ca) i de la Fundéu (es):

  • Hadís Najafí | Hadís Nayafí
  • ca Ghazalé Txalaví | es Gazalé Chalaví
  • ca Hanané Kià | es Hanané Kiá
  • ca Mahsà Mugüí | es Mahsá Mugüí

Els noms apareixen pronunciats en un vídeo (consulta: 23.01.2023). Respecte a la transcripció, a través de l’aoetic de l’iec hem rebut el comentari següent (15.02.2023):

Els noms (comuns i propis) en persa i en kurd gairebé sempre són aguts, de manera que en persa es pronuncia Mahsà Aminí, Jinà Aminí, samovar (‘atuell per a mantenir l’aigua calenta’) o també Iran, encara que en persa no s’indica gràficament l’accent. Aquest accent només canvia en el vocatiu, en què es desplaça a la primera síl·laba del nom (en l’alfabet llatí, per l’esquerra); això és, Màhsa!, o, si un nom porta un sufix possessiu, com ara en Iràn-am ‘el meu Iran’, o bé d’indefinit -i, com en samovàri ‘un samovar’. Per tant, els noms que indiqueu en la vostra consulta estan ben escrits. Amb tot, es podria discutir la grafia del nom Hadith, ja que aquesta forma correspon a la transcripció literal de la grafia persa, però en canvi es pronuncia Hadís, i per tant es podria escriure així en català.

Quant a la versió en castellà, la Fundéu (24-25.01.2023) ha respost que són paraules agudes i que té dubtes respecte a la forma Mugüí.

pesebre

Esta paraula apareix amb la forma pesebre en el dnv (consulta: 16.01.2023), però té la forma pessebre en el diec, símptoma que les dos entitats normatives no estan encara del tot coordinades. Hem demanat a les dos institucions que incorporen les dos possibilitats o que resolguen el dubte sobre la forma que consideren més adequada. En eixe sentit, tenim com a referència inicial el comentari sobre la qüestió que apareix en el dcvb, que assenyala:

La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en <l’accepció> 2 del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en <l’accepció> 1, en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat de l’origen llatí del mot en català.

Eixa accepció «1» correspon a ‘menjadora dels animals’, mentres que l’accepció «2» és la que s’ha estés posteriorment relacionada amb la festivitat catòlica del Nadal: ‘betlem’. Esta segona accepció prové del castellà. La documentació no explica clarament com podia evolucionar el llatí praesepe en valencià fins a donar pesebre (no pareix que hi haja documentació amb les formes presepe o presebe). La paraula pesebre del castellà té el mateix origen llatí. Vist això, més que apel·lar a un dubtós origen mossàrab (tal com insinua Coromines en el declc), es podria pensar en el castellà com a font de la paraula, ja que la documentació en esta llengua oferida pel corpus de la rae (consulta: 17.01.2023) comença en el segle xiii amb Fazienda de ultramar (d’autoria atribuïda a un tal Almerich, segons Moshé Lazar) i Loores de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo:

  • Fazienda de ultramar: «Connocio el buey so conprador e el asno el pesebre de so sennor».
  • Loores de Nuestra Señora: «Falliéronte lugares, ovist’ grant angostura, / en pesebre de bestias posiste la criatura».

En valencià, la documentació del dcvb i de l’aldc assenyalen que eixa esse intervocàlica té realitzacions sonores i sordes. La documentació indica que la paraula es documenta des del segle xv (cica; consulta: 16.01.2023) al País Valencià en obres religiones (sobretot en el Vita Christi d’Isabel de Villena) i essencialment amb l’accepció ‘menjadora d’animals’ (també hi ha un ús metafòric en l’Spill de Jaume Roig).

La variant pisebre

Carles Segura Llopes (2001; Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó) i l’aldc documenten, a més, la realització pisebre a l’extrem sud del País Valencià (Novelda, el Pinós, Crevillent i Guardamar). Segura comenta:

Pisebre és forma comuna al castellà murcià de l’Horta d’Oriola (Guillén 1974: 300) i, fonèticament, té bastant ressemblança amb misura (bilabial + s sonora).

pèrdua

En l’àmbit econòmic empresarial hi ha un dany econòmic que rep la denominació de pèrdua:

ca pèrdua, n f
es pérdida, n f
es quebranto, n m
en loss, n
Empresa
Definició
Dany econòmic generat per una pèrdua derivada d’una operació financera o comercial o per una despesa inesperada, involuntària i no recuperable.

En castellà,  es denomina pérdida i també quebranto. A causa d’eixa segona opció, com és habitual, els traductors automàtics al valencià ho traslladen aplicant les formes més semblants, crebant i crebantar. Estes formes actualment no tenen massa ús i s’haurien de reservar a documents literaris, en sentits generals relacionats amb la pèrdua de consistència o de resistència.

prevenció

En l’àmbit del llenguatge del dret, el terme prevenció té el valor següent (dnv):

f. DRET Correcció disciplinària que el jutge pot imposar a advocats i procuradors pel seu comportament en un procediment judicial.

S’utilitza en el mateix sentit en l’àmbit de l’administració pública, on equival a ‘correcció disciplinària’ genèricament.

Veg. el Vocabulari de dret compilat per a fdt.

Apercibimiento: prevenció; advertència; advertiment
En castellà, l’equivalent de prevenció seria apercibimiento, en este mateix sentit. A més d’això, apercibimiento té un altre ús en castellà, que el fan equivalent d’advertència: ‘avís perquè algú faça o no faça alguna cosa sota l’amenaça d’una pena’.

Continuant el fil de les equivalències amb el castellà, el valencià advertiment ‘avís sense comminació’ correspon a advertencia (i també a apercibimiento, que podem vore que en castellà, segons el Diccionario panhispánico del español jurídico s’utilitza amb tres valors possibles: ‘correcció disciplinària’ / ‘avís amb comminació’ / ‘avís sense comminació’).

personalitzar

L’anglés customize (o customise, versió britànica), correspon al valencià personalitzar, tal com indica el Termcat (24.02.2022):

No considerem adequades les formes customitzar i customització. L’adaptació dels termes anglesos en aquest cas és innecessària perquè són formes perfectament substituïbles per les alternatives personalitzar i personalització.

Eixes formes que no semblen adequades per al Termcat, sí que les ha considerat adequades l’Ésadir:

customitzar
» ús general ús general
» no recollit al diec
Adaptació de l’anglès to customizer,* equivalent a personalitzar o adaptar.
La nova aplicació permet customitzar les icones

* Nota fdt. Ja els hem avisat que el verb anglés és customize.

A pesar de les reticències de la normativa, el verb (i derivats) va fent camí, amb el suport decisiu tant de l’ús en castellà com del fet que la Fundéu (10.07.2013) l’haja acceptada fa anys en esta llengua (sense que haja entrat encara en el drae):

En cualquier caso, dado que la palabra customizar se ha incorporado al español, lo apropiado, si se decide utilizarla, es escribirla en redonda; es decir, ni en cursiva ni entre comillas. Es impropia la variante costumizar, intercambiando la u y la o, que se ve en ocasiones.

premsa groga

Denominació que rep la premsa sensacionalista. El terme és una traducció de l’anglés yellow press o yellow journalism. John  Simkin descriu l’origen del terme en Spartacus Educational (consulta: 2001; 02.11.2021):

In 1883 Joseph Pulitzer purchased New York World for $346,000. The newspaper was turned into a journal that concentrated on human-interest stories, scandal and sensational material. Pulitzer also promised to use the paper to “expose all fraud and sham, fight all public evils and abuses, and to battle for the people with earnest sincerity”. The newspaper was extremely popular, especially the cartoons of its main artist, Richard F. Outcault. In 1895 William Randolph Hearst purchased the the New York Journal, and using the similar approach adopted by Joseph Pulitzer, began to compete with the New York World. Pulitzer responded by producing a colour supplement. This included the Yellow Kid, a new cartoon character drawn by Richard F. Outcault. This cartoon became so popular that William Randolph Hearst, owner of the New York Journal, offered him a considerable amount of money to join his newspaper. Joseph Pulitzer now employed George Luks to produce the Yellow Kid. Hearst also reduced the price of the New York World to one cent and including colour magazine sections. As a result of the importance of Outcault‘s Yellow Kid character in these events, this circulation war between the two newspapers became known as yellow journalism. The tactics used by the New York World and New York Journal increased circulation and influenced the content and style of newspapers in most of the USA’s major cities. Many aspects of yellow journalism, such as banner headlines, sensational stories, an emphasis on illustrations, and coloured supplements, became a permanent feature of popular newspapers in the United States and Europe during the 20th century.

El dnv (consulta: 02.11.2021) ha arreplegat el terme:

premsa
9. premsa groga f. PERIOD. Premsa sensacionalista.

p. s.

Esta abreviació no apareixia en el diccionari d’abreviacions de l’any 1996. S’utilitza, en general, per a representar dos expressions diferents:

  • post scriptum (‘després del que hi ha escrit’)
  • per substitució
    • per substitutió reglamentària: en este cas, «p. s. r.»

Quan esta abreviació s’usa amb forma PS (sigla o símbol), pot tindre estos i altres significats contextuals (‘partit socialista’, ‘poliestiré’, ‘Playstation’, ‘procediment sancionador’…).

pagar

  1. Segons el dcvb (s. v. pagar):

    v. tr. […] b) Amb complement directe de la quantitat que es lliura per satisfer un deute. Et lex an Gaites zo que ego li presté… ab XX solidos que pac ad clericos, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 27). Tota bèstia menuda pach per passatge un diner, doc. a. 1252 (RLR, iv, 255). Vint míllia sous que… deuen-se pagar d’aqueles rendes, doc. a. 1274 (Soldevila PG, iii, 463). Que cell qui la vendrà pach per quintal de farina de forment dos diners, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 79). Basili… havia de pagar alguna quantitat que devia a la dita cort, Genebreda Cons. 38.

  2. L’accepció anterior no s’ha exemplificat (consulta: 19.10.2021) així en els diccionaris més habituals (gdlc, diec, gd62, dnv), que no expliciten l’exemple amb la quantitat (les xifres) com a complement directe, i sembla que és una cosa que es troba a faltar o que pot confondre. Tanmateix, sí que han tingut cura d’exemplificar-ho així els autors del duvc, tal com assenyala David Arnau (Zèfir, 02.12.2005): «Pagar [un preu o una quantitat de diners] (a algú)»; i posa com a exemples: «Li pagaran dos-centes mil pessetes» i «Pagar un tant per caixa plegada».
  3. En portugués també ho té en compte el Novo dicionário Aurélio da língua portuguesa:

    «T[ransitivo] i[ndireto] e c[ircunstancial] 12. Pagar (10): “uma revista inglesa pagalhe {a Tennyson} por um poema trezentos e cinqüenta libras esterlinas!”»

    [L’accepció 10 esmentada per l’Aurélio és:] «Dar como recompensa, remuneração ou pagamento»

portar + temps + verb

  1. Hi va haver fa temps un cert debat en la llista Zèfir (27.08.2002) sobre la necessitat d’acceptar esta construcció en la normativa, i la cosa va quedar prou oberta, hi ha qui és més restrictiu i qui ho és menys. De moment les prescripcions consignen que no s’ha d’acceptar.

    De totes formes, la gcc, no té més remei que recollir-la —indica, això sí, que Ruaix no l’accepta— i analitzar-la, ja que pertany al català modern —independentment del seu origen.

    Les diferents edicions del mestil (xvii: 2.2; xviii: 5.5; xviii: 5.6 [consulta: 20.09.2021]), indiquen que *portar + expressió temporal + gerundi, és un calc de l’espanyol que cal evitar: *Porto tres anys estudiant a Reus > Fa tres anys…; però la gramàtica actual de l’iec (28.4, «Altres construccions temporals»; consulta: 20.09.2021) ha introduït una nota en què accepta la construcció:

    Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible. Es tracta de les oracions amb el verb portar o dur en forma finita que seleccionen un complement de mesura i un sintagma adjectival que expressa una propietat contingent o bé un sintagma preposicional: El meu fill porta/duu tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} (cf. Fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}).  També s’usa aquesta construcció amb un participi o un gerundi de verb d’acció: Porta tres dies ingressat a l’UCI; Duien més de tres hores repenjats a la barra del bar; Portava molts anys treballant de dependenta; Porta estona fent el plaga. Tanmateix, la construcció temporal amb portar, contràriament a la construcció impersonal amb fer, no pot anar en temps verbals de passat perfectius. Podem dir Ahir va fer tres anys del nostre casament, però no seria possible una construcció equivalent amb portar i, doncs, resultaria anòmala una frase com Ahir vam portar tres anys de casats.

  2. La gcc (S 26.1.1.3) també en parla:

    portar + X temps + verb no finit
    Una altra estructura que cal esmentar és la dels exemples com Porto dos anys treballant/casat, amb un predicat no finit (segons Ruaix 1996:153, es tracta d’un castellanisme, parafrasejable amb l’estructura Fa dos anys que). Aparentment el contrast entre Fa tres anys que ell està casat i Ell porta tres anys casat (que són essencialment expressions sinònimes) és paral·lel al contrast entre les expressions (també essencialment sinònimes) Sembla que ell està casat i Ell sembla casat. Totes quatre construccions són semànticament impersonals, però mentre Fa tres anys que és casat i Sembla que és casat tenen com a subjecte sintàctic la subordinada finita, les altres dues (Ell porta tres anys casat i Ell sembla casat) són estructures quasicopulatives, el subjecte sintàctic de les quals és el subjecte semàntic del predicat intern (casat). Són, en definitiva, casos de control no argumental (vg. § 20.2.3.2, on es mostra, per exemple, que aquestes construccions tenen subjecte nul quan el predicat és un verb meteorològic: Sembla ploure; Porta tres dies plovent).

  3. Dit això, convé recordar l’ús del verb portar + temps que encara és el més habitual. Segons el duvc (s. v. portar):

    17. portar [una quantitat de temps] [a algú] Superar en edat. Jo li porto quatre anys.
    18. portar-se [una quantitat de temps] <algú (expressat en plural o coordinant els elements)> Tenir diferència d’edat l’un amb l’altre. Els germans es porten tres anys. La Marta i el David es porten tres anys.
    19. portar-se [una quantitat de temps] [amb algú] Tenir diferència d’edat. El David es porta tres anys amb la Marta.

    Cal tindre en compte que les accepcions (17 i 18) també són habituals al País Valencià amb el verb llevar-se. Això sembla un calc del castellà llevarse usat en el mateix context. Amb tot, Àngel Alexandre i Eugeni Reig (Migjorn, gener del 2006) sospiten que pot ser una resta de l’antic verb llevar en les accepcions ‘separar’ o ‘alçar’. Tanmateix, no he localitzat per ara (03.11.2011) documentació que confirme eixa possibilitat.

    Pel que fa als usos de llevar-se, a més de la diferència d’edat, també s’utilitza per a assenyalar la diferència en la data de la mort: Ha mort el fill del farmacèutic. Ja veus, son pare va morir no fa tant, s’han llevat tres anys…

pro rata temporis

Pro rata temporis
Mostra d’ús de «pro rata temporis» en el francés del segle XVIII.

En la clàusula 4 de la Directiva 199/70/CE del Consell de la Unió Europea s’indica:

Quan siga adequat, s’ha d’aplicar el principi pro rata temporis.

Eixa expressió llatina significa ‘proporcional al temps’. És una expressió prou usual en l’àmbit notarial, la comptabilitat o el dret internacional.