provessó

La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). Tambá és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):

Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).

Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :

Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]

Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.

El dnv encara no arreplega provessó (consulta: 16.02.2024). Sí que inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que a professó li han adjudicat l’etiqueta «col·loquial»,* valoració que no pareix que siga adequada, ja que el diec la considera simplement forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.

* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».

A més, eixa mancança pot provocar la percepció següent: si professó és col·loquial (fora del País Valencià), si processó es pot considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareix per escrit en el diccionari, ¿què és: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó és un error que el dnv ha de solucionar.

perilla

Perilla-Picasso
La perilla del Guernica de Picasso./ Museu Reina Sofía.

La paraula perilla s’usa habitualment a la Safor per a designar el ‘globus de vidre o de material translúcid que transforma en llum el corrent elèctric que li arriba a través del suport on s’encaixa o s’enrosca’. A la Plana Baixa (Zèfir, 06.11.2002) en diuen bombeta. La forma perilla no apareix encara en els diccionaris generals, a pesar que continua usant-se quotidianament (fet que comentava fa uns anys l’autor del bloc Saps què vull dir-te? en l’apunt «Jocs de taula i llengua» del 03.01.2010). Emili Llorca documenta este ús coŀloquial en el bloc La Parla d’Oliva (30.05.2011).

En el llibre La llengua als mitjans de comunicació (1990), Emili Casanova recomanava la incorporació d’esta paraula en els mitjans valencians. També recomanava estendre-la a «altres terres de parla catalana». En certa manera, això s’ha produït, ja que podem trobar que l’Ésadir (consulta: 24.01.204) ha acceptat l’ús d’esta paraula en una altra de les accepcions més comunes:

Recollit, entre altres obres, al DCVB i al DDLC.
Mota de pèl enmig del mentó.
Derivat de pera (recollit al diccionari normatiu amb aquest significat).

Tocar-se la perilla
Afaitar-se la perilla

Sinònims: masclet, barbeta (en alguns contextos).

Trobem més documentació en el ctilc, o en el cival, on la podem trobar en un vers de Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) —per si cal afegir-li pedigrí literari—:

[…] aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

Convé considerar, per tant, que l’entrada del ddlc pot servir de model a la introducció de la paraula amb eixes dos primeres accepcions generals:

perilla f. (perilles)

1. [Ncompt] Pera4. El general Tristany era un home greu i seriós, amb un gran bigoti caigut i una llarga perilla bufada […]. [Pla (1951): N, p. 37]i.
2. [Ncompt] Bombeta1. Són més nombrosos els treballadors que fabriquen perilles o ampolles elèctriques […], que no els que ocupava la fabricació de ciris i espelmes. [Granell (1973): 33, p. 22]i.
Locucions
de perilla loc. adv. 1. [V1 LOC] (V1[venir, eixir-se’n]) De primera1 (loc.). ¿No veus que li haurà vingut de perilla poguernos acompanyar? [Roure (1897): T, p. 21]i. Var.: •de perilles.
Compl.: Anella de ferro de la part superior del bast, per on passa la garrotera en lligar la càrrega [DCVB]; Borla ornamental [DCVB]; Peça de l’extrem de l’arbre d’una embarcació [DCVB, DLCL].

papadiners

A pesar de la definició que compartixen el dnv (‘pretext per a fer diners’) i el diec (‘pretext de fer diners’), el significat de la paraula papadiners s’ajusta més a la definició del dcvb:

papadiners m. Pretext per a fer despendre diners; persona que en fa ús, que procura fer gastar inútilment; cast. papadineros. Ay, Senyor! Després de la desgràcia, tot són papa-diners, Víct. Cat., Cayres 66.

És una paraula amb una documentació d’ús escassa, però podem trobar uns quants usos escrits que mostren el sentit de la paraula. Per exemple, en la peça teatral Al vapor de Josep Carner (1901; firmada amb el pseudònim «Pere de Maldar») podem llegir:

Si senyó: aquí y à totas parts que no hi ha tal aca ni tal barraca, qu’ aixó es un papa-dineros in- ventat per algún italianot fart de macarrons. ¿Comprens?

En la premsa podem localitzar en Igualada (29.05.1982) la notícia següent:

Les màquines papadiners tenen els dies comptats

Les màquines papadiners han comptat des del primer moment amb una gran acceptació entre el públic. El seu atractiu és sens dubte el donar els premis en efectiu.

En la novel·la La llei dels justos de Chufo Llorens (2015):

Tots plegats són uns papadiners de beates.

En la notícia «Una ceràmica del xix rememora la figura del ‘tocacranis’ Marià Cubí»  de Manu Mitru (El Periódico, 04.01.2023):

El 1907, impermeable com sempre a la pluja del sentit comú, Barcelona va decidir dedicar un carrer a algú a qui en vida la premsa, i amb raó, va titllar de «xarlatà», «farsant» i, en català, «papadiners», paraula en desús, però que al segle xix era tot un insult.

Finalment, ja fa uns quants anys, Albert Pla Nualart va comentar al final del seu article «¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?» (Ara, 06.12.2014) la necessitat de millorar la definició:

Per cert, diria que el diec2 ha de revisar l’entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el gdlc, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.

per a / per

L’avl fa una descripció detallada dels casos i de les opcions que permet un sistema clar i sense confusions per a aquelles varietats que mantenen la distinció oral entre les dos preposicions. Per tant, segons la Gramàtica normativa valenciana:

26.3.4. Les preposicions per i per a
26.3.4.1. Les preposicions per i per a poden usar-se davant de sintagmes nominals o davant d’oracions d’infinitiu. Davant de sintagmes nominals (o elements equivalents com pronoms), per a s’usa per a introduir el benefactiu, la destinació o un complement final:

La iaia ha fet una coca de llanda per a tu. (benefactiu)
L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts. (destinació)

La preposició per presenta un conjunt més gran de valors i introduïx diferents classes de complements, com ara els complements de causa, el complement agent en les construccions passives, el complement de lloc referit a la ruta d’un moviment o el complement de temps referit a un període més o menys precís o extens:

Sempre em dius que tot ho fas per mi. (causa)
La proposta va ser ratificada per tots els assistents
. (agent)
La senda que puja al cim de la Safor passa per la
(ruta) Font dels Bassiets i per la Font dels Òlbits.
Per Sant Joan es fan fogueres
(temps)

26.3.4.2. Davant d’oracions d’infinitiu la distinció entre complements causals i complements finals no és tan nítida. En general, s’usa per amb oracions que indiquen causa o mancança:

Em van posar una multa per haver passat el límit de velocitat. (causa)
Per cridar tant, t’has quedat sense postres. (causa)
Encara estic per afaitar. (mancança)
Tots aquells pisos estan per vendre. (mancança)

Observació: Les oracions causals amb per presenten fortes restriccions i resulten forçades en diferents casos. No és possible, per exemple, dir Menge per tindre fam o Ha comprat moltes cases per ser molt ric. En contexts com els anteriors, només és possible l’ús d’una oració en forma finita: Menge perquè tinc fam i Ha comprat moltes cases perquè és molt ric.

S’usa per o per a quan l’oració té un valor final:

a) La preposició per introduïx els complements finals que presenten un matís de causa no efectiva i fan referència a la intenció del subjecte de no realitzar una determinada cosa:

No menja per no embrutar.
No s’alça per no haver de netejar.

b) En la llengua literària també és general l’ús de per en tots aquells casos en què el subjecte té un caràcter agentiu i l’oració final fa referència a la intenció del mateix subjecte de realitzar una determinada acció:

Treballe per guanyar-me la vida. (‘perquè vull guanyar-me la vida’)
Estudia molt per aprovar tots els exàmens. (‘perquè vol aprovar tots els exàmens’)
Hem arribat molt prompte per poder dir-te adeu. (‘perquè volem dir-te adeu’)

Observació: Notem que per també seria possible quan l’oració d’infinitiu modifica un substantiu que designa una acció realitzada voluntàriament: La vinguda de Júlia per convéncer-nos va resultar un fracàs. En estos casos, de fet, el sintagma nominal amb el substantiu d’acció és paral·lel a una oració, com es pot comprovar si comparem l’exemple anterior amb Pere va vindre per convéncer-nos.

Amb tot, en casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat.

c) La preposició per a introduïx tots els complements finals on falta la idea d’intencionalitat, siga perquè el subjecte és inanimat, perquè l’oració no designa una acció o perquè l’oració d’infinitiu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:

Esta caixa ens servirà per a guardar les revistes.
El termini per a matricular-se acaba demà.
No tinc prou informació per a decidir-me.
Menges massa per a aprimar-te.

La gramàtica de l’IEC

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans tracta l’ús d’estes preposicions (veg. 29.3.3) en el mateix sentit que la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, comenta algun cas no detallat en la llista anterior:

En el capítol dedicat a les preposicions (§19.3.5) ja s’ha indicat que hi ha parlars que espontàniament usen només la preposició per (els orientals i part del nord-occidental) allà on altres parlars usen per i per a segons el cas (valencià, tortosí i a la Franja). En els parlars en què es diferencia per i per a, la preposició composta s’usa en la majoria de construccions finals, però per també és possible en certs contextos agentius, especialment quan la construcció final és negativa: Matinaré per no fer tard a la feina; No cuina per no embrutar; No s’alça del llit per no anar al metge; No parla per no ofendre. […]

Les dues preposicions són també igualment possibles en altres construccions d’infinitiu que estan relacionades amb les finals però no tenen pròpiament un significat final. Es tracta, d’una banda, de les construccions concessives del tipus {Per / Per a} tenir l’edat que té, se’l veu jove (‘malgrat que té l’edat que té’), i de l’altra, de les construccions que expressen successió temporal del tipus Se n’anà a l’exili {per / per a} no tornar mai més (‘i ja no va tornar mai més’). Sobre les construccions concessives, vegeu el §30.3.4b, i sobre les temporals amb valor de posterioritat, vegeu el §31.4.2.1j.

En canvi, no és acceptable l’ús generalitzat de per en construccions diferents de les d’infinitiu, especialment quan introdueixen un sintagma nominal o equivalent (§19.3.5). En aquests casos, la distinció entre per i per a resulta més nítida que en les construccions d’infinitiu i cal preservar-la: Ho hem fet per tu (causa); Ho hem fet per a tu (destinatari). No és tampoc acceptable en registres formals l’ús de per a en la locució per a que, en lloc de la conjunció clàssica i més general perquè.*

* Nota fdt. Sobre esta locució, la gnv (§ 34.5.5) conté la mateixa indicació mirant-ho des d’un altre angle:

La conjunció final bàsica és perquè, que en contextos poc formals també adopta la forma per a que:

Aniré a parlar amb ell, perquè m’explique què ha passat. (En contextos poc formals: per a que m’explique què ha passat)
Es va portar bé perquè no el tornaren a castigar sense eixir. (En contextos poc formals: per a que no el tornaren a castigar)

Observació: Cal no confondre la conjunció final amb el conjunt per a què, format per la preposició composta per a i l’interrogatiu què: No em va dir per a què servia tot allò.

Davant de l’infintiu. L’esmena de la gramàtica de Fabra (1956)

En el cas [+ infinitiu], segons badia (1994) (pàg. 231) teníem les opcions següents:

1. per: causa / per a: finalitat o adequació; les frases que contenen un infinitiu sense subjecte aparent i que són commutables per una expressió adverbial, són introduïdes mitjançant la preposició per: Per començar, justificarem…

2. Infinitiu causal: per. La frase és substituïble per una oració introduïda per la conjunció per tal com i verb en indicatiu: t’han multat per infringir el codi de la circulació.

3. Infinitiu final: per a. És substituïble per la conjunció a fi que i verb en subjuntiu: el devien contractar per a vendre a domicili.

4. Infinitiu causal i final ensems: per. És substituïble per una oració causal introduïda per la conjunció perquè seguida del verb voler (en indicatiu i en una forma concertada amb el subjecte de l’oració principal): m’acosto a la mesa per saludar el president. Quan es tracta d’una altra mena de verb (no d'”acció voluntària”) o quan l’infinitiu introduït per preposició depén d’un nom (substantiu o adjectiu), l’oració subordinada recobra el seu significat exclusiu de final i l’infinitiu hi és introduït amb per a. – Verbs com usar, emprar, fer servir, etc. introdueixen l’infinitiu amb per a (perquè no són considerats d'”acció voluntària”).

Pel que fa al punt 4 de Badia, hi ha encara una solució millor: donar com a bona tant la solució per com la solució per a, de manera que es recollirien les dos possibilitats dialectals. De fet, si tant té significat causal com final, seria raonable la doble possibilitat. David Casellas (Curs de morfosintaxi de l’oració [1996], pàg. 38-39) també és partidari d’aquesta doble possibilitat, que és la que finalment adoptà l’avl en la seua gramàtica.

Gabriel Bibiloni fa la seua aportació sobre la qüestió en «”per a” davant infintiu» (L’Espira, 9-16 gener 2010). N’extrac un fragment conclusiu:

Nosaltres defensam sense cap reserva l’ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l’infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s’ha de basar en l’ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

De fet, Albert Rico Busquets ja va informar, en un missatge en la llista Zèfir (20.11.2008) que la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956 (a cura de Joan Solà) incloïa una esmena molt significativa:

A la pàgina 86 hi diu: «(…) cap emprar la preposició per (…)». És una de les petites modificacions fetes en el text, segons ens avisen els editors a la p. IX.

Més avant, Albert Pla Nualart («Fabra… encara», Avui, 23.04.2010) es feia ressò d’eixa modificació:

Us he reservat per a Sant Jordi una troballa extraordinària que somou la normativa del català i deixa en evidència els que en lloc de basar-la en la raó aplicada a la realitat ens l’han predicada com a revelació d’uns textos sagrats. És al volum 6 de les Obres completes de Fabra editades per Joan Solà i Jordi Mir. L’ús de per i per a davant de l’infinitiu final («Vinc per / per a veure’t») i de destinació («Serveix per / per a veure-hi») ha suscitat esgotadores polèmiques que tenien al centre una norma tan abstrusa que aplicar-la era una tortura. Avui sabem que Fabra no defensava aquesta tortura i que en el seu origen hi ha un error de transcripció, una p per una l. Quan Joan Coromines va editar la gramàtica pòstuma de Fabra, va llegir «quan el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a, […] i àdhuc en molts casos […] hom empra per de preferència a per a». Com que cap emprar suposava fer un ús de cabre que Coromines no veia genuí, va decidir que el que el Mestre havia volgut escriure no era cap sinó cal emprar, tot i que, amb la correcció, el final de la frase perdia sentit.

Convé recordar que en la gramàtica de 1918 Fabra indicava per a eixe mateix cas:

Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: […] En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a.

  1. [+ PRONOM] És bo de poder distingir entre a i b:

    a) IDEA DE DEPENDÈNCIA: «Per mi, ja te’n pots anar» (= Pel que fa a mi…, en allò que depèn de mi…) / «Per nosaltres no quedarà».

    b) IDEA D’OPINIÓ: «Per a mi, la política del govern és nefasta per als pagesos». (Zèfir, 16.11.2000).


Exemples de vaciŀlació en el gdlc (consulta: 04.09.2023):

campionat m. Conjunt de proves esportives amb l’objecte de confrontar un grup d’equips o d’esportistes per a determinar-ne els guanyadors.

aeroscopi m. FÍS. Aparell destinat a recollir la pols de l’aire per determinar-ne la natura, la quantitat i la composició.

albaneca f. INDUM. Còfia o xarxa feta amb seda fina o amb lli que portaven les dones per a cobrir el cap o per a recollir els cabells.

coberta f. Allò que hom col·loca sobre una cosa per cobrir-la o resguardar-la.

abrigall m. Cadascuna de les peces de roba (llençols, flassades, cobertors, etc.) que hom posa al llit per cobrir-se.

alquinal m. INDUM. Toca o mocador de lli que duien antigament les dones morisques per a cobrir-se el cap.

 

 

rovellat

Picaport
Un picaport (o rovellat) (Plegadis fascinellus) als arrossars de Sollana (09.06.2019).

El nom rovellat aplicat al picaport (Plegadis falcinellus), comenta Enric Amer Blanch (missatge: 08.05.2023), és utilitzat des de fa uns quaranta anys pels caçadors de la marjal d’Almenara (i també a la marjal dels Moros, Sagunt). A l’inici era una au rara en aquella zona. Segons explica Amer, el nom s’explica «pel color rogenc metàl·lic de les ales quan li pega la llum del sol».

El picaport rep diverses denominacions (les ordene alfabèticament): capó reial, corpetassa, ibis, ibis negre, petit castany, petit verd, picaport, picatort, polit castany, polit negre, polit verd, siglot, sistot marí, torrellat. Les formes considerades principals són: capó reial (diec), picaport (dnv), ibis negre (gob-uib).

Nota. Els noms provenen de diferents fonts:

  • AVL (en línia): Diccionari normatiu valencià.
  • Ortega i González (2017): Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans.
  • Enciclopèdia Catalana (en línia): Gran enciclopèdia catalana.

protagònic -ca

L’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra (ara en l’iec; consulta: 13.04.2023) documenta l’ús d’este adjectiu que encara no apareix en els diccionaris generals:

protagònic -a adj.

El sistema polític libi es basa en un règim conegut com (Yamahiriyya, Estat de les masses) que pretén ser un sistema de Govern directe on el poble exerceix el poder mitjançant la participació directa i protagònica en les preses de decisions a través de…
El Periódico (català) – 23/2/2011

L’adjectiu deu vindre del castellà protagónico -ca que sí que apareix en el drae (consulta: 17.03.2023). L’adjectiu també ha arribat al francés, on no l’han inclòs encara en els diccionaris generals, tot i que hi ha qui explica la creació i l’ús del neologisme (L’interpellation plébéienne en Amérique latine, 2012).

persa

Mahsà Aminí

La versió més difosa del nom de la jove kurda iraniana morta per la repressió policial contra les dones a l’Iran (16.09.2022), مهسا امینی, s’hauria de transcriure Mahsà (i no, tal com apareix alguna volta, Masha). A més, pel que hem vist, en kurd preferixen dir-li Jinà Aminí (ژینا ئەمینی).

També han mort en les protestes per la mort d’Aminí més persones identificades amb nom i cognom en els mitjans. Transcrivim els noms seguint els criteris de l’iec (ca) i de la Fundéu (es):

  • ca Ghazalé Txalaví | es Gazalé Chalaví
  • ca Hadís Najafí | es Hadís Nayafí
  • ca Hanané Kià | es Hanané Kiá
  • ca Mahsà Mugüí | es Mahsá Mugüí

Els noms apareixen pronunciats en un vídeo (consulta: 23.01.2023). Respecte a la transcripció, a través de l’aoetic de l’iec hem rebut el comentari següent (15.02.2023):

Els noms (comuns i propis) en persa i en kurd gairebé sempre són aguts, de manera que en persa es pronuncia Mahsà Aminí, Jinà Aminí, samovar (‘atuell per a mantenir l’aigua calenta’) o també Iran, encara que en persa no s’indica gràficament l’accent. Aquest accent només canvia en el vocatiu, en què es desplaça a la primera síl·laba del nom (en l’alfabet llatí, per l’esquerra); això és, Màhsa!, o, si un nom porta un sufix possessiu, com ara en Iràn-am ‘el meu Iran’, o bé d’indefinit -i, com en samovàri ‘un samovar’. Per tant, els noms que indiqueu en la vostra consulta estan ben escrits. Amb tot, es podria discutir la grafia del nom Hadith, ja que aquesta forma correspon a la transcripció literal de la grafia persa, però en canvi es pronuncia Hadís, i per tant es podria escriure així en català.

Quant a la versió en castellà, la Fundéu (24-25.01.2023) ha respost que són paraules agudes i que té dubtes respecte a la forma Mugüí.

El lema persa «Nan, kar, azadí»

El lema persa «نان، کار، آزادی» (que també és el títol de l’adaptació de la cançó «Bella, ciao») convé transcriure’l «Nan, kar, azadí» (‘Pa, treball, llibertat’). Segons la resposta de l’Institut d’Estudis Catalans (17.05.2023):

En aquests tres mots perses, la vocal transcrita amb la grafia a es pronuncia, en el persa de l’Iran i de l’Afganistan, com una vocal a posterior i oberta, gairebé semblant a la o oberta catalana de la paraula home. En anglès, és cert que de vegades es transcriu aquest so amb dues a, encara que no de forma consistent, perquè probablement abans es pronunciava una a llarga. Pel que fa a les formes amb la grafia o, corresponen a la manera normal de transcriure aquest so en el persa tadjik, varietat en la qual es pronuncia força més tancat, gairebé com una o tancada catalana. Atès que la cançó és iraniana, a fi de mantenir una transcripció unificada, la recomanació és escriure totes tres formes amb una sola a: nan, kar, azadí.

Eixa pronúncia és la que es pot sentir en la interpretació de la versió persa de la cançó «Bella,ciao» que du per títol «نان، کار، آزادی» i que canta Kymyà Qurbaní (en persa: کیمیا قربانی). És una pronúncia que podem identificar amb una «a» com la que es produïx en l’harmonia vocàlica d’alguns dialectes valencians (porta /’pɔrtɔ/), on es pot sentir una o oberta semblant.

pesebre

Esta paraula apareix amb la forma pesebre en el dnv (consulta: 16.01.2023), però té la forma pessebre en el diec, símptoma que les dos entitats normatives no estan encara del tot coordinades. Hem demanat a les dos institucions que incorporen les dos possibilitats o que resolguen el dubte sobre la forma que consideren més adequada. En eixe sentit, tenim com a referència inicial el comentari sobre la qüestió que apareix en el dcvb, que assenyala:

La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en <l’accepció> 2 del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en <l’accepció> 1, en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat de l’origen llatí del mot en català.

Eixa accepció «1» correspon a ‘menjadora dels animals’, mentres que l’accepció «2» és la que s’ha estés posteriorment relacionada amb la festivitat catòlica del Nadal: ‘betlem’. Esta segona accepció prové del castellà. La documentació no explica clarament com podia evolucionar el llatí praesepe en valencià fins a donar pesebre (no pareix que hi haja documentació amb les formes presepe o presebe). La paraula pesebre del castellà té el mateix origen llatí. Vist això, més que apel·lar a un dubtós origen mossàrab (tal com insinua Coromines en el declc), es podria pensar en el castellà com a font de la paraula, ja que la documentació en esta llengua oferida pel corpus de la rae (consulta: 17.01.2023) comença en el segle xiii amb Fazienda de ultramar (d’autoria atribuïda a un tal Almerich, segons Moshé Lazar) i Loores de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo:

  • Fazienda de ultramar: «Connocio el buey so conprador e el asno el pesebre de so sennor».
  • Loores de Nuestra Señora: «Falliéronte lugares, ovist’ grant angostura, / en pesebre de bestias posiste la criatura».

En valencià, la documentació del dcvb i de l’aldc assenyalen que eixa esse intervocàlica té realitzacions sonores i sordes. La documentació indica que la paraula es documenta des del segle xv (cica; consulta: 16.01.2023) al País Valencià en obres religiones (sobretot en el Vita Christi d’Isabel de Villena) i essencialment amb l’accepció ‘menjadora d’animals’ (també hi ha un ús metafòric en l’Spill de Jaume Roig).

La variant pisebre

Carles Segura Llopes (2001; Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó) i l’aldc documenten, a més, la realització pisebre a l’extrem sud del País Valencià (Novelda, el Pinós, Crevillent i Guardamar). Segura comenta:

Pisebre és forma comuna al castellà murcià de l’Horta d’Oriola (Guillén 1974: 300) i, fonèticament, té bastant ressemblança amb misura (bilabial + s sonora).

pèrdua

En l’àmbit econòmic empresarial hi ha un dany econòmic que rep la denominació de pèrdua:

ca pèrdua, n f
es pérdida, n f
es quebranto, n m
en loss, n
Empresa
Definició
Dany econòmic generat per una pèrdua derivada d’una operació financera o comercial o per una despesa inesperada, involuntària i no recuperable.

En castellà,  es denomina pérdida i també quebranto. A causa d’eixa segona opció, com és habitual, els traductors automàtics al valencià ho traslladen aplicant les formes més semblants, crebant i crebantar. Estes formes actualment no tenen massa ús i s’haurien de reservar a documents literaris, en sentits generals relacionats amb la pèrdua de consistència o de resistència.

prevenció

En l’àmbit del llenguatge del dret, el terme prevenció té el valor següent (dnv):

f. DRET Correcció disciplinària que el jutge pot imposar a advocats i procuradors pel seu comportament en un procediment judicial.

S’utilitza en el mateix sentit en l’àmbit de l’administració pública, on equival a ‘correcció disciplinària’ genèricament.

Veg. el Vocabulari de dret compilat per a fdt.

Apercibimiento: prevenció; advertència; advertiment
En castellà, l’equivalent de prevenció seria apercibimiento, en este mateix sentit. A més d’això, apercibimiento té un altre ús en castellà, que el fan equivalent d’advertència: ‘avís perquè algú faça o no faça alguna cosa sota l’amenaça d’una pena’.

Continuant el fil de les equivalències amb el castellà, el valencià advertiment ‘avís sense comminació’ correspon a advertencia (i també a apercibimiento, que podem vore que en castellà, segons el Diccionario panhispánico del español jurídico s’utilitza amb tres valors possibles: ‘correcció disciplinària’ / ‘avís amb comminació’ / ‘avís sense comminació’).