ressaltar

El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:

1.v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre.
2.v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa.
3. v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.

Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.

afinatge

En el sector dels formatges, és habitual a França la indicació «fromage affiné» (veg. tlfi, affiner).   El Cercaterm (consulta: 22.07.2022) té una fitxa per a eixa operació:

ca afinatge, n m
es afinaje, n m
fr affinage, n m
en ripening, n

Indústria > Indústria alimentària
Definició
Fase final de la maduració d’un formatge.

D’altra banda, quan es tracta d’un procés industrial en l’àmbit dels metalls, del vidre o del reciclatge, el terme corresponent és un altre derivat del verb afinar (veg. dnv), que també està arreplegat en una fitxa del Cercaterm (consulta: 22.07.2022):

ca afinament, n m
es afinado
es afino
fr affinage
fr raffinage
en refining

Indústria > Indústria metal·lúrgica
Definició
Operació que consisteix a eliminar les impureses que conté un metall o un aliatge en estat líquid.

NN

Lettre de monsieur de *** a monsieur NN
Formes d’amagar noms o d’indicar que els noms són desconeguts. Fragment extret de Google Llibres.

L’expressió llatina original que probablement donà lloc a l’abreviatura NN és objecte de diferents hipòtesis:

Sigla de: nomen nescio (literalment, ‘en desconec el nom’), locució llatina per a indicar que es desconeix el nom d’algú; té ús en diversos àmbits, com ara en literatura, en una fossa o en una tomba. En algunes tradicions s’utilitza també l’abreviatura PN (de praenomen nescio), per a fer referència al nom de pila desconegut. L’expressió llatina completa, nomen nescio, ha segut utilitzada convencionalment per a firmar escrits amb la intenció mantindre l’anominat.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Alemanya o França. En les cartes i en els relats, és pràctica comuna abreujar o amagar els noms de persones o personatges tant amb tres asterics (***) com amb l’abreviació NN.

Sigla de: non notus (‘desconegut’), locució llatina semblant a nomen nescio i amb usos tradicionals semblants.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Polònia.

quermes

En l’àmbit de la zoologia, el nom comú masculí quermes (invariable quant al nombre) designa un gènere d’insectes. Segons la definició del dnv (consulta: 11.07.2022):

quermes
1.
m. inv. ZOOL. Insecte homòpter (Kermes sp), que viu en diferents espècies de carrasca i que conté una matèria colorant anàloga al carmí.

El cas és que, en referència a un membre d’eixe gènere d’insectes (podria ser Kermes coccinus, Kermes hesperidum, Kermes aurantii…; veg. Report of the city commissioners of the city and county of San Francisco, 1890), en el dcvb apareix la forma querma:

querma
f. Larva de color groc, que es cria en el taronger i produeix uns cuquets que li lleven la saba i el maten (Horta de València). Fon.: kέ̞ɾma (val.). Etim.: del persa kirm, ‘cuc’, probablement per conducte dels àrabs, si no és pres modernament del castellà quermes.

El dnv (consulta: 11.07.2022) també arreplega el nom comú femení querma, però no indica nom científic ni remet a quermes (cosa que els he proposat que revisen):

querma
f. ZOOL. Larva de color groc, que es cria en el taronger i produïx uns cucs que li lleven la saba i que poden acabar matant-lo.

Fora dels diccionaris, no he localitzat cap ús d’esta forma en valencià, cosa que no sé si indica que s’ha erradicat l’insecte o que era una paraula que va interpretar com la forma singular de l’altra i va aparéixer aixina en el diccionari d’Alcover.

Quant a l’ortografia i l’etimologia, podem vore que en francés (kermès) i en anglés (kermes) la paraula usual manté la forma amb ka inicial del nom científic, i en italià tant és chermes com kermes; en castellà, portugués i valencià s’adapta amb el grup qu- inicial, fet que dona una pista per a pensar per què el tenim tan adaptat.

burlet

Els diccionaris normatius han incorporat este nom comú masculí amb la forma borlet (en paraŀlel al castellà burlete), tal com podem vore en el dnv:

borlet
1.
m. Cinta de feltre, de goma, d’escuma de niló o altres materials que, col·locada en la juntura de les portes o de les finestres, impedix l’entrada de l’aire, de la pols.
2. m. HERÀLD. Capçana col·locada sobre el casc, que servix per a agafar o lligar els llambrequins, i que està formada per dos o més cintes de seda enrotllades, alternativament, d’un metall i d’un color del blasó.

Tant en l’àmbit de l’heràldica com en els àmbits tècnics actuals (indústria, aïllament de finestres i portes, aïllament de vehicles, etc.) les fonts* indiquen que es tracta d’una adaptació del francés bourrelet. Ara bé, afigen que també prové del francés borlet, forma francesa que no he pogut documentar, ja que sempre he trobat que la família de termes francesos emparentats amb bourre conté el grup -ou- (és a dir, el so [u]).

* Les fonts principals són:
– Diccionari general d’heràldica d’Armand de Fluvià i Escorsa (1982)
– Aportació a l’estudi dels gaŀlicismes del català de Montserrat Barri i Masats (1999)
– Dictionnaire historique de la langue française d’Alain Rey (dir.; 2004)

La paraula burletborlet té uns àmbits d’ús restringits (heràldica, indústria) i, per tant, és difícil documentar en la llengua general com ha evolucionat el préstec des del francés. A més, en este àmbit, té un sinònim rivet (possiblement provinent de l’àrab) que permet evitar el préstec més modern (del francés o del castellà).

El precedent xupet > xopet
A banda d’això, podria ser que en l’àmbit tècnic industrial haja vingut a través del castellà burlete, hipercorregit posteriorment per a amagar eixe origen eliminant l’escriptura amb u i forçant els parlants occidentals a haver de dir [borlét] mentres en català oriental continuen fent anar la pronúncia [burlét]. Això que acabe de dir podria ser un comentari fora de lloc, si no fora que va passar una cosa semblant amb el neologisme xopet, que el Termcat va intentar fixar fa anys amb eixa -o- (en lloc de la forma xupet), però en este cas eixa estranya proposta per al colpet no ha arribat per ara als diccionaris generals.

trona

Trona de les Corts Valencianes
La trona (o tribuna d’oradors) de les Corts Valencianes. (Fragment tret del web de les Corts Valencianes.)

Una de les accepcions tradicionals de la paraula trona apareix en els diccionaris normatius (dval; consulta: 27.06.2022):

1. f. CONSTR./ART Accessori arquitectònic de les esglésies que consistix en una plataforma elevada, proveïda d’ampit i tornaveu, accessible per una escala, destinat a la predicació.

A més d’eixa accepció, també és tradicional l’ús de la paraula fora de l’església per a denominar una tribuna d’oradors, tal com podem llegir en el dcvb (s. v. trona; consulta: 28.06.2022):

trona f.
1. ant. Tribuna. Sonaren los ministres e trompeters… qui stauen al cap de la sala en una trona allí feta fer, Ardits, ii, 387. Los ministres per trones que exien en la sala sonauen, Tirant, c. 448.
2. Plataforma proveïda d’ampit, i sovint de tornaveu, col·locada a certa altura sobre el paviment, i que serveix per a predicar-hi, cantar-hi l’epístola, fer-hi un discurs, etc.; cast. púlpito. En la trona hon preycaven, Pere IV, Cròn. 219. Lo sermonador pujà en la trona e féu un solemne sermó, Tirant, c. 205. «Mos diuen damunt ses trones | que no podem murmurar; | ¿qui serà que aturarà | sa llengueta de ses dones?» (cançó pop. Mall.).

Estes dos accepcions s’ajusten a l’ús que es fa en llenguatge parlamentari de les Corts Valencianes per a referir-se a la tribuna dels oradors, on la paraula ha segut adoptada inclús com a terme per a les acotacions de les transcripcions dels debats parlamentaris:

  • «…nuestra parte. Y el defensor de cliente… (El president desconnecta el micròfon de la trona) (Aplaudiments)» (dscv, 21, 01.12.2011)

I també podem trobar estos usos als parlaments català i balear:

  • «crec que ens ajudaran a seguir-ho fent des de la postura, des de aquesta trona i dins moltes altres tribunes públiques» (dspib, 118, 03.05.2022)
  • «guanyar temps per assegurar-se uns mesos més, uns anys més a la trona» (dspc, 17, 10.05.2000)
  • «es dedica, des de la trona que està davant d’un ministeri, a erosionar sistemàticament representants del Govern» (dspc, 1, 30.01.2004)

incoatiu -iva

Patixca
Fragment d’un conte de Vicent Burdeus (uji).

En l’àmbit general —i lingüístic—, l’adjectiu incoatiu -iva fa referència a elements que indiquen un canvi d’estat o un inici d’un nou estat. A partir d’eixa característica aplicada als verbs del llatí, la normativa gramatical sobre la morfologia verbal ha adoptat l’adjectiu incoatiu -iva per a fer referència a un determinat grup de verbs (dnv; consulta: 16.05.2022):

adj. ling. Que pertany (un verb) al grup més nombrós i productiu dels verbs acabats en -ir i que adopten l’increment -ix (o -eix).1

Nota 1. Per a altres verbs denominats incoatius, però ara en relació amb l’accepció ‘canvi d’estat’, podeu consultar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’iec (17.4) o la Gramàtica del català contemporani (s 1.3.3.2, 13.3.4.3, 13.3.6.3, 16.1.2, 16.2.4.1, 16.3.2.1.a-b). En esta obra preferixen denominar-los verbs ergatius.

Els verbs incoatius: l’ús i la normativa
Tal com indica la definició del diccionari, eixe grup de verbs és el més nombrós (pam dalt, pam baix, un miler) dels que acaben l’infinitiu en -ir (en la denominada tercera conjugació o tercera flexió). Els verbs que es solen utilitzar com a models per a conjugar els incoatius són: agrair, avorrir, preferir, parir, servir… Les «formes reals del valencià parlat i, en general, dels parlars occidentals on es manté la consonant velar» (Pérez Saldanya-Rigau, 2005), seguixen el model següent:

present d’indicatiu present de subjuntiu
servixc
servixes
servix
servim
serviu
servixen
servixca
servixques
servixca
servim
serviu
servixquen
Per al cas del català central, Pompeu Fabra (1918) va optar per les formes usuals del seu temps en la llengua parlada (present d’indicatiu: -eixo, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen; present de subjuntiu: -eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin). En el cas valencià, la normativa posterior als anys cinquanta del segle xx va adoptar un criteri oposat i problemàtic respecte a la llengua parlada.2
Nota 2. Contràriament al que ja havia anotat Fabra en 1918 (veg. p. 91), tal com ressalta Xavier Rofes Moliner (missatge: 18.07.2022).
Això va fer que, en lloc del model regular i usual que hem vist més amunt (amb l’increment palatal), s’hagen proposat i utilitzats diferents paradigmes de conjugació incoativa que s’apartaven de l’ús quotidià i que inclús barrejaven parcialment «tres paradigmes diferents», com podem vore en la proposta oferida encara ara per la normativa valenciana:
present d’indicatiu present de subjuntiu
servisc
serveixes
serveix
servim
serviu
serveixen
servisca
servisques
servisca
servim
serviu
servisquen

En este model es combinen el paradigma popular (d’on agarren la vocal i); el paradigma medieval (d’on agarren la consonant s) i el paradigma del català central (d’on agarraven l’aplec -ei-). Una barreja que desatén dos factors ben significatius: en primer lloc, la regularitat a què ha arribat l’evolució de l’ús real (amb l’ús sistemàtic de la palatal representada per la -x-); en segon lloc, que el model per al català central atenia precisament l’evolució de l’ús real d’aquell dialecte, consideració que també s’hauria d’haver fet amb la variant valenciana.

Present d’indicatiu
Quant al present d’indicatiu, la Secció Filològica de l’iec va aprovar en 1993 la primera versió del paradigma d’estos verbs amb infinitiu en -ir. Adoptaven aleshores una barreja d’increments morfològics (-isc, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen); en el 1999, la proposta per a un suposat «estàndard oral» de l’iec, i posteriorment la normativa emesa per l’avl, han donat l’opció de regularitzar eixe increment en algunes persones (-isc, -ixes, -ix, -im, -iu, -ixen), eliminant la -e del central (també oriental i medieval), actualment en desús al País València. L’acadèmia s’acosta aixina un poc més al sistema valencià, regular i viu, que usa la vocal i en totes les formes i que forma l’increment incoatiu sempre amb la palatal -x: -ixc, -ixes, -ix, …, -ixen.

Present de subjuntiu
Per contra, en el cas del present de subjuntiu, l’acadèmia continua evitant la palatal i manté la forma amb -s (-isca, -isques, -isca, -im, -iu, -isquen). És a dir, encara no han aplicat la regularització del canvi -s > -x produïda tant en català central (-eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin) com en occidental (-ixca, -ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen), on s’aplica la palatalització de manera general.

Els verbs amb infinitiu acabat en -ir que no eren incoatius
Hi ha un nombre reduït de verbs d’esta conjugació (una cinquantena, si hi incloem els derivats) que no són incoatius i que es solen denominar «purs». Estos verbs haurien de seguir el model de la llengua antiga (amb formes com jo cus, jo dorm). El cas és que això ja no és del tot aixina, ja que uns quants, seguint «la tendència expansiva, en la majoria de dialectes del català, de l’extensió palatal» exposada per Perea Sabater (2004), són també incoatius (com ara bollir), altres han afegit una extensió velar (com la segona conjugació: jo cusc, jo dorc) i altres afigen la desinència -o (com ara jo surto):

Verbs que no eren incoatius Verbs que tenien dos possibilitats
(sense increment / incoativa)
bollir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, sortir, tenir (o tindre),3 tossir, venir (o vindre),3 vestir acudir, afegir, brumir, brunzir, consentir, consumir, desmentir, engolir, escollir, escopir, fregir, llegir, lluir, mentir, oir, percudir, presumir, renyir, teixir, tenyir
Nota 3. Quant a tenir i venir: els infinitius regularitzats són tindrevindre i les formes conjugades d’estos verbs mostren que pertanyen a la segona conjugació i no a la tercera. Ho comenta Saragossà (2021): «l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia). En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir)».

La llista és curta i va reduint-se: la variació dialectal mostra que va estenent-se la regularització. En general, es produïx la transformació d’estos verbs en incoatius (que es deplacen cap a la tercera conjugació, com sentixc, cruixca, grunyix, munyix en ciutats diferents; veg. l’article de Maria Pilar Perea); o en verbs amb extensió velar (que es deplacen cap a la segona conjugació: tinc).

Altres verbs incoatius i més regularitzacions
Fora de la tercera flexió, hi ha verbs que, de manera general o parcial, han anat integrant en el radical l’increment -sc- > -ix-: conéixer, créixer, eixir, meréixer, nàixer, paréixer, péixer, viure… Estos verbs han anat regularitzant-se amb la palatalització de l’antic increment incoatiu. A més, hi ha verbs de la segona flexió que, seguint l’estela dels verbs en -ir amb increment, van adoptant la forma incoativa, fet que la normativa encara no ha validat (podem pensar en concebre, dependre, incloure o permetre).

Un altre efecte del procés de regularització d’estes flexions verbals, seguint la petja de la palatalització experimentada pels incoatius, és la que indica la gramàtica de l’acadèmia:

Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia  habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup [v. § 30.2.1.b]: servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut.


Bibliografia principal consultada per a confeccionar esta fitxa:

  • Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
  • Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana.
  • Colomina i Castanyer, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1918): Gramàtica catalana.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1922): «266. 22.11.1922. xiv», Converses filològiques.
  • Institut d’Estudis Catalans (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
  • Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana
  • Lacreu Cuesta, Josep (2017): «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017.
  • Perea Sabater, Maria Pilar (2004): «L’expansió dels verbs incoatius en català. Distribució i valor del segment extensió “-eix-”».
  • Pérez Saldanya, Manuel; Rigau Oliver, Gemma (2005): «Variació gramatical i prescripció».
  • Sanchis Guarner, Manuel (1950; ed. 1993): Gramàtica valenciana.
  • Saragossà Alba, Abelard (2021): «Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’iec (6): Models de la flexió verbal», Normativa: des dels Parlants i per als Parlants, 03.01.2021.
  • Saragossà Alba, Abelard (2006): «Les formes incoatives de la tercera conjugació (patixc, patesc, pateixc, patisc)».
  • Saragossà Alba, Abelard (2007): «La norma jo preferisc, tu prefereixes, ¿per què no s’assimila?».
  • Saragossà Alba, Abelard (2018): El valencianisme lingüístic.

cost del cicle de vida

En un temari d’enginyeria de l’any 1997 apareixia esta expressió en anglés: «El life cycle cost i la reforma o renovació de la maquinària».

En la Revista de Qualitat, número 37, d’abril del 2000, ho traduïen com a cost total de l’equip:

L’objectiu és escurçar el període de maduració i minimitzar el cost total de l’equip (Life Cycle Cost) interactuant en les fases de disseny, fabricació, instal·lació, proves de funcionament i proves de producció, dels equips productius.

Posteriorment, el Termcat (consulta: 10.05.2022) va proposar una equivalència més literal per al terme life cycle, terme que conforma altres expressions relacionades amb este àmbit de l’enginyeria i la gestió ambiental. Per exemple:

ca anàlisi del cicle de vida, n f
es análisis del ciclo de vida
en life cycle assessment

Enginyeria civil > Enginyeria sanitària i ambiental
Definició
Avaluació dels aspectes ambientals d’un producte o d’un servei al llarg de tot el seu cicle de vida, incloent-hi els processos de transport i d’altres que hi estiguin relacionats.

I en eixe mateix sentit ha resolt el Termcat (11.05.2022) la seua preferència per la forma cost del cicle de vida:

Considerem que la forma cost del cicle de vida és adequada en referència al ‘total de costos que es produeixen durant la vida útil d’un producte o la durada d’un servei, inclosos la planificació, el disseny, l’adquisició, el funcionament i manteniment i la retirada del producte o servei’.

consumidor -ra proactiu -iva

El neologisme anglés prosumer (acrònim de producer i consumer; el podem trobar en el Collins; consulta: 11.05.2022) ha segut adaptat pel Termcat com a consumidor -ra proactiu -iva:

ca consumidor proactiu | consumidora proactiva, n m, f
es consumidor proactivo
es prosumer
es prosumidor
fr consommateur éclairé
fr consommateur proactif
fr prosommateur
fr prosumer
it prosumatore
it prosumer
pt prosumer
en proactive consumer
en prosumer
de Prosument

Empresa > Producció
Definició
Consumidor que fa un consum proactiu.


En castellà, la Fundéu (13.12.2013; consulta: 11.05.2022) considera com a opció principal la forma prosumidor -ra.

miŀlenista

El terme anglés millennial ha segut adaptat pel Termcat  (el ptv de l’avl fa la mateixa proposta) amb la forma miŀlenista (o miŀleniste -ta):

ca miŀlennista, n m, f
es milenial, n m, f
es milénico | milénica, n m, f
es milenista, n m, f
fr echo-boomer, n m, f
fr milléniste, n m, f
fr post-boomer, n m, f
fr écho-boomer, n m, f var. ling.
en echo boomer, n
en gen yer, n
en Gen-Next, n
en generation Yer, n
en millennial, n
en nexer, n
en nexter, n
en post-boomer, n

Sociologia
Definició
Persona que forma part de la generació del mil·lenni.

Una altra opció que mos comenta per Albert Pla Nualart (12.06.2022) és miŀlennial: 

Al diari ara ja fa més d’un any que vam optar per miŀlennial, i la veritat és que ens funciona molt bé i el redactors ja ho escriuen així directament. En aquest article defenso la proposta.

Pla Nualart («Encara que als mil·lennials els pugui semblar estrany», Ara, 09.06.2022) fa una proposta arrelada en la regularitat de la formació de derivats:

Si volem evitar que el millennial, com el baby boomer, no acabi mai de ser català, crec que hi ha una proposta amb força més ganxo: miŀlennial (pronunciat mileniàl ). […] miŀlennial no és una mera adaptació fonètica o ortogràfica del mot anglès. És també una paraula a què el català pot arribar tot sol afegint a miŀlenni el sufix miŀlenni-al, que vol dir «relatiu o referent a»; exactament igual com tropical és relatiu al tròpic i inteŀlectual relatiu a l’intel·lecte.


En castellà, la Fundéu (23.09.2016)  proposa milénico -ca o milenial. La forma més usual deu ser milenial, que fa el plural miléniales.