assagador

Assagador de les Monges
Carrer de l’Assagador de les Monges a València./Imatge extreta de Google Maps.

Els diccionaris han anat variant les preferències entre assagador i assegador. La versió actual d’eixes preferències és:

assagador assagador / assegador assegador
[versions antigues d’alguns diccionaris], dgfpastor dcvb, dval, dnv
diec, gdlc, gd62, salt

Localitzem de manera més abundant la forma assagador com a nom propi en toponímia:

camí de l’Assagador (Alginet)
camí Assagador (Tavernes de la Valldigna)
camí Assagador de la Tancada (Gandia)
bassa de l’Assagador (la Salzadella)
[però camí de l’Assegador a Xaló]

Tant en l’ús com a nom propi i en l’ús com a genèric, la forma més abundant en el repertori valencià és assagador:

assegador de la Ratlla (Almassora)
assegador de la Cova Roja (Benassal)
asssegador de la Barraca (Carcaixent)
assegador de la Llonganissa (Xàtiva)


assagador de la Paridera (Benifaió)
assagador de la Canyadeta (Canals)
assagador del Clot de Segarra (Oliva)
assagador Real (la Salzadella)
assagador de la Foia del Molí (Suera)
assagador de la Cuta (Vilallonga)

[Font: Toponímia dels pobles valencians (avl)]

El dcvb remet d’assegador a assagador i dona les pronúncies i localitzacions següents:

Fon.: asaɣaðó (Calasseit, Morella); asaɣaðóɾ (Castelló, València); asaɣaóɾ (València); aseɣaðó (Benassal).

Eixa indicació del dcvb no coincidix amb el que indica el dcorom (veg. més avall). L’aldc oferix un panorama extens per a diverses denominacions dels camins ramaders. Quant al País Valencià, podem detallar més el panorama oferit les dades de l’atles.

Colomina recull la forma assegador:

assegador (Alt, Tarb, la Vila, Brm). RLlorens defineix així l’assega(d)or:“camí per al pas de ramat; solia usar terrenys o llocs de planíssia, com ara barrancs o secans; generalment no era terra de ningú”. Apareix com a introductor de nombrosos NLL a Callosa, Benidorm, etc.

El dcorom fa les reflexions següents (en resum):

Assagador o més aviat assegador ‘camí tradicional de bestiar’ ha estat sovint interpretat com un derivat de saga, potser amb raó, però almenys és cosa ben dubtosa. […]

A la Vall de Gallinera pujàrem llarga estona per un asẹgaór que era empedrat, com si fos una antiga calçada romana o visigòtica. […]

S’observa que uns diuen assagador i altre assegador. J. G. M. escrivia el 1956: «als afores de Val., a Gandia etc. assagador; molts, però, en diuen assegador: Maestrat, Llíria, Carlet»; el 1960 rectifica una mica: «vulgarment solen dir més assegaor». […]

En efecte això és el que he pogut comprovar, i en una proporció considerable: amb a a 19 poblacions, a 2 ho vaig sentir de totes dues formes, i en 63 només amb e. […]

canyada

El camí de les Canyades (Picassent)./Imatge extreta de Google Maps.

Segons el dcorom (s. v. canya), la paraula canyada pertany al «cat. extrem-occid. i val.». La documenta des del segle xiii:

Canyada = cast. cañada ‘vall poc marcada’ visible pel canyer del fons [c. 1460], d’on ‘via del bestiar transhumant, carrerada’ [1304, i. c. 1290] (perquè generalment segueix aquelles valletes, DCEC i, 645b 38-48), és també del cat. extrem-occid. i val.: p. ex. canyada ‘assegador’ a Monòver, on n’hi ha tres o quatre de renomenades, 1963, canyada real, ‘assegador’ a Onda; una forma canada s’havia usat amb caràcter genèric en el Maestrat («vallada entre dos muntanyes pròximes», Ga. Girona), i en particular concretant en la gran i famosa Canada d’Ares, que ja figura amb aquest nom en la Cròn. de Jaume.

vereda

La vereda Reial de Bétera (Llíria)./Imatge extreta de Google Maps.

La paraula vereda és un sinònim d’assegador, encara que el dnv (consulta: 07.06.2024) li dona una definició genèrica:

1. f. Camí estret.

Segons el dcorom (s. v. veral), la paraula té un origen clar en el llatí (veredus ‘cavall de posta’), tot i que dubta sobre el fet que siga un possible mossarabisme, concepte que ja hem vist que hem d’associar a una probable herència aragonesa. En tot cas, el terme pertany al bagatge cultural valencià:

Ací mateix ens toca aclarir que a Val., vereda està amplament comprovat en la terminologia pastoral, tradicional, potser foral. Això ja comença a l’altura de CastPna.; no és probable, doncs, que Labèrnia, com a home del Maestr., tragués solament de diccs. les diverses accs. que en dóna. A Onda distingeixen entre canyada que ha de tenir d’ample «90 vares castellanes» (uns 75 metres), cordell, de 45, i verẹ́da, de 25; aquella s’ha d’estendre «a tres províncies, el cordell a tres termes mun., la vereda a dos». A Sumacàrcer digueren que la verẹ́da és molt ample, 90 braces (allí, dues, una cap a Val., l ’altra per la carena a Tous), mentre que asagaọ́r només és un camí del bestiar cap a una abeurada.

Altres precisions: a Benimodo el «Camí (de) Xàtiva» «és berẹ́da»; i del mateix camí, a l’Alqueria de la Comtessa digueren que «era verẹ́da i pujava per les partides del Camí Real i Rabat. Altres mencions a Puçol, Benissanó, Sollana, Catarroja, Torrent, Alginet, Beneixama, Onil, la Romana. És antiga herència això? No deu ser catalana; però, mossàrab?* ¿Intrusió de la «Mesta» castellana?

* Nota fdt. Sobre els mossarabismes suposats i no demostrats, convé seguir el criteri de Germà Colón i altres estudiosos.

vies pecuàries

Camins ramaders valencians del segle XVII./Enciclopèdia.cat.

La terminologia general aplicada en l’equivalència entre idiomes de les denominacions de les vies pecuàries ( segons la Llei 3/2014 (dogv 7.379, 17.07.2014) és la següent:

valencià-català castellà-espanyol
canyades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 75 metres. cañadas: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 75 metros.
carrerades: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 37,5 metres. cordeles: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 37,5 metros.
veredes assagadors: són les vies pecuàries amb una amplària no superior a 20 metres. veredas o azagadores: son las vías pecuarias con una anchura no superior a 20 metros.
carrerasses: són les vies pecuàries, l’amplària de les quals serà la que es determine en l’acte de classificació. coladas: son las vías pecuarias, cuya anchura será la que se determine en el acto de clasificación.
Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de via pecuària real, camí de l’empriu, camí del realenc, pas ramader, braç d’assagador, fillola, camí ramader, pletes, mallades, abeuradors, camí de bestiar, camí o assagador d’herbatge, lligallo, carrerada, carrerassa o cabanera. Estes denominacions són compatibles amb altres com ara la de paso ganadero, camino ganadero, majadas, abrevaderos, ligallo o cabañera.

Les correspondències habituals anteriors en la traducció dels genèrics en el dogv (fins a l’any 1994, aproximadament) eren:

[castellà-espanyol > valencià-català]
abrevadero > abeurador.
azagador > assegador (carrerada)*
cañada > assegador (carrerada)
cañada real (sin. de cañada) > assegador real, camí real
colada > assegador (carrerada)
cordel > carrerada (assegador)
descansadero > descansador
galiana > assegador (carrerada)
paso > pas
vereda > sendera (vereda)
* Nota fdt. La forma utilitzada era assagador, forma que fou posteriorment (1995) modificada i fixada per la normativa com a assegador (gdlc, diec, Salt). Posteriorment (consulta: 28.11.2014), el dnv de l’avl va incloure les dos formes: assagador i assegador.

La paraula lligallo

La classificació fins a l’any 1994 estava incompleta, si mirem la varietat de denominacions que reben els camins ramaders. Per exemple, no hi apareix el terme lligallo* (o altres), fet que podem iŀlustrar en Vinaròs News (2002):

Una de les paraules ben vives en el tortosí i que en altres àrees catalanes és totalment desconeguda és lligallo. L’origen d’aquesta paraula cal buscar-lo a l’Edat Mitjana quan designava una institució aragonesa antiga dedicada a la conservació i foment de la ramaderia que es va estendre a Morella (1271), Tortosa i el Maestrat. Avui dia, equival a ‘carrerada o camí ramader’, tot i que a Freginals, el Poblenou i Santa Bàrbara també se l’anomena sendera; a Alcanar, camí trencat; i a la Ràpita, canyada. La Serra de Montsià és plena de lligallos, molts dels quals s’han incorporat al mapa que s’ha editat, però d’altres no, com és el cas de lo lligallo del Carreró, a Alcanar, lo lligallo del barranc de Lledó a Mas de Barberans o lo lligallo de Traiguera, a Ulldecona.

En la toponímia major d’aquestes terres també hi són presents, segons apunta Buj, així a Camarles existeixen dos nuclis de població que s’anomenen Lligallo del Gànguil, que al cartell indicador apareix mal retolat sense l’accent, i Lligallo del Roig. Joaquim Virgili, un dels coautors del mapa, destaca «la importància que té la conservació i senyalització d’aquestes vies pecuàries, encara que no apareguen en cartografia, ja que els traçats viaris es fan sense tindre en compte aquestes vies de pas d’animals». («La Universitat de València publica un estudi sobre el Montsià de la filòloga d’Alcanar Àngela Buj» de Joaquim Buj)

* Nota fdt. La paraula castellana ligallo no apareix en el drae (consulta: 28.11.2014; 05.06.2024), però sí que la recull el diccionari de María Moliner:

ligallo (del sup. lat. «ligaculum», de «ligare», atar; Ar.) m. Junta anual de ganaderos y pastores que se celebraba antiguamente. Ganado.

Quant al lligallo, podem llegir en el dcorom en diverses entrades:

[s. v. carro]  Lligallo es diu per a ’carrerada’ a la Tinença de Benifassà, assegador en general a tota la comarca Ports de M. i molts punts veïns en el Maestr., carr(er)assa o caminàs a molts pobles del SE. del Maestr., pas o pas de ganao a diversos pobles del SO. del Maestr. i Pla de Vilafamés, i també camí rel. (1961).

[s. v. lligar] Lligallo, mot comú amb el b-aragonès, d’origen mossàrab  (per això -o conservada)**: […] a Morella s’havia instituït el lligallo el 1270 (BABL xii, 55); veg. la «carta d’avinença del ligalo entre Tortosa e Uldecona» de 1419 en el Llibre de Privilegis d’Ulldecona (p. 185); en els Establiments de la Torre del Comte (Matarranya), de 1503, hi ha 23 articles dedicats al ligallo […].

[s. v. saga] No és ben igual que un lligallo, vereda, canyada real, caminàs, carrerassa, parador, car en molts punts em rectificaven […].

** Cal tindre ben present la indicació de Germà Colón sobre els suposats mossarabismes, a més del fet que es tracta d’un mot amb tradició a l’Aragó i zones veïnes (baixant fins a Sogorb), però que no apareix a la Safor o més al sud, on els mudèjars (i moriscs) van participar en l’activitat ramadera.

Altres termes: canyada, sedeny, cordell, cabanera…

Tampoc recollia el diari oficial la canyada , que ha segut incorporada posteriorment, en part gràcies a l’ús del terme en la toponímia. A més, hem de considerar la paraula sedeny, aportada per Germà Colón (04.03.2007 dg.) en un comentari sobre el lligallo:

Es tracta de una institució medieval aragonesa [el lligallo] que ha tingut també vida des de l’edat mitjana en terres castellonenques i tortosines. Ja el 1962 (en la Zeitschrift für romanische Philologie) vaig defensar això i vaig criticar l’accentuació «lligalló» de F. Valls i Taberner i altres historiadors.

A la llista de denominacions de les vies jo afegiria sedeny, que és un mot per assegador o camí secundari de Vila-real. Es troba documentat des de 1326 fins avui. Sedeny és de la família de seda, amb el sentit de cordell1 (tenim semànticament la mateixa evolució que fa el castellà cordel ‘carrerada’).

1. Amplia una mica la informació sobre cordell el llibre citat de Germà Colón: «També per terres valencianes cordell, en sentit translatici, designa una carrerada o assegador (DECat II, 932b.30-38).-»

Quant a les paraules cabanera i cabanyera, el dcorom les considera variants sinònimes:

[s. v. cabanya]D’ací deriva, doncs, cabañera o cabanyera en el sentit de ‘gran camí que segueixen tradicional ment els ramats transhumants’: en aquesta variant, a la Serra de Turp (Coll de Nargó, 1932), a les Garrigues (Sarroca, Granyena, 1935), a Alcarràs: sovint, com ací, fent una distinció d’importància amb carrerada, que és més petita, mentre que la kaban̮éra és «real» (o sigui de dret públic, regulada per l ’Estat) (1964) (el mot entra també a l ’Aragó, dicc. de Borao: el «camino de los Palacios es una kaban̮éra», Aínsa, 1965) […].

Però el diec (consultes: 2014; 05.06.2024) les separa amb significats diferents:

cabanera f. [AGR] Camí ramader de més de 32 pams d’amplària.
cabanyera f. [AGR] Transhumància.

Per ampliar la informació, Germà Colón parla de tot això i de més coses en De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic a les lletres catalanes (ISBN: 978-84-8415-541-6), pàg. 274-276. També l’article de M. Muncharaz Pou, «Los caminos ganaderos del Maestrazgo» (bscc, 1985); i dos articles sobre denominacions generals dels camins: «Hi han poblacions on alguns tipus de via tenen noms específics. Descobriu-los!» de Xavier Rull Muruzàbal (El Nacional, 22.05.2024 i 29.05.2024).

L’ample de les vies

Les diferències en les denominacions, a més de respondre a la distribució del lèxic en zones diferents, té relació amb l’amplada de la via. Per tradició (cosa que s’ha fixat en les lleis: Llei estatal 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries), la cosa es distribuïa més o menys així en Castella:

cañada menys de 75 metres
cordel menys de 37,5 metres
vereda menys de 20 metres
colada la que s’establixca en cada cas

Cal assenyalar que, en este camp lèxic, també són nombroses en espanyol les variacions, sinonímies i matisacions territorials, que la llei estatal també esmenta de passada:

Dichas denominaciones son compatibles con otras de índole consuetudinaria, tales como azagadores, cabañeras, caminos ganaderos, carreradas, galianas, ramales, traviesas y otras que reciban en las demás lenguas españolas oficiales. (art. 4.2 L 3/1995 estatal)

camalluent -ta

Il·lustració de SalazarW per a l’article «El llauro /camalet arromangat/» de Vicent Marco (Valencia Plaza, 30.10.2018).

Els diccionaris dnv i diec (consulta: 24.05.2024) haurien d’afinar un poc més la definició de camalluent -ta, perquè esta paraula té un valor despectiu o pejoratiu. No és realment sinònima de llaurador -ra, sinó que correspon més a la segona accepció de llauro:

(dnv) 2. m. [pej.] Persona rústica, sense refinament.

Eixe valor despectiu de camalluent es pot deduir inclús del context on apareix la paraula en «L’auca de la Pepa» de Joan Pons i Massaveu, que és utilitzada pel dcvb com a font documental:

Si la cua de l’any havia estat dolenta, el començ del nou no es presentava millor… Pels Reis haurien eixit, com de costum; però el ditxós catarro, el maleït catarro va retenir-los a casa… Haurien eixit Borja amunt, dret al carrer de Fernando, passejant i embadocant-se per les quincalles, adalerats com a camalluents… Haurien llambregat les rastelleres de ninas esteses al pla dels taulells, o enfilades pels montants, d’ulls humits i enceses galtones, com si s’alcessen de taula…

A més d’eixe sentit, Màrius Serra («Camalluents?», El Punt Avui, 08.03.2013) comenta que també equivaldria a la segona accepció de pixaví -vina:

2. m. i f. [col·loq.] En els pobles dels voltants, natural o habitant de València, Castelló de la Plana, Gandia i d’altres ciutats.

Amb este mateix sentit, Màrius Serra recull pixapí -pina, camaco -ca, esquenafred, que no apareixen encara en eixos diccionaris generals.

A més d’això, la Paremiologia catalana comparada digital (consulta: 24.05.2024) de Víctor Pàmies i Riudor encara dona alguns valors més per a camalluent -ta: ‘qui en caminar fa el pas llarg’, ‘ric, potentat’. ‘que camina molt de pressa’, ‘fer ostentació d’una riquesa o posició social falsa’.

encartar

L’impressor Bernardo Cennini al seu taller, quadre de Tito Lessi (1858-1917)./Muvim: «La impremta de Gutenberg al MuVIM».

En l’àmbit de l’edició, este verb significa ‘inserir (un encartament) dins d’una publicació’ (dnv). En canvi, el verb encaixar fa referència a l’agrupació dels plecs que conformen una publicació (com ara fulletons, revistes, diaris i semblants). I si es tracta de posar-los una faixa, tant és faixar com enfaixar.

La faixa de fora: enfaixar

L’any 1998, el recursos disponibles per a comprovar les equivalències entre idiomes eren molt més reduïts que ara. Hi havia un anunci en castellà de l’Ivaj que s’havia de publicar en el dogv i, com que es tractava d’un contracte per a distribuir una publicació, no acabàvem de saber què devien voler dir amb embuchado, i el diccionari que teníem aleshores només donava les opcions més generals. Vam considerar que la idea de l’embuchado de la versió en castellà devia referir-se a la faixa que es posa quan la revista s’envia plegada, aixina que en la versió en valencià aparegué el verb enfaixar —i no encaixar ni encartar, que hem vist que són operacions diferents.

ferrabràs

Portada del disc Ferrabràs del grup Bambalina Titelles.

Segons el dcvb:

ferrabràs m. Home o noi dolent, terrible, que fa malifetes o destroça moltes coses (Val., Al.).
Etim.: de Fierabras, nom d’un gegant llegendari molt anomenat en les noveŀles cavalleresques del cicle carolingi.

El company Vicent Sanchis (maig del 2006), diu que a Rafelguaraf li donen el valor de ‘forçut’.

Tenint en compte l’etimologia i l’extensió territorial que li dona el dcvb, no pareix que la paraula tinga molta antiguitat en valencià-català. De fet, no apareix en els recursos en línia de l’iec ni en el dval ni en el diccionari del salt, ni el recullen Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (PUV, 2005) ni colomina. Per contra, sí que apareix en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’avl (2006):

ferrabràs; ferrabrassos m.

I ferrabràs ha segut incorporat al dnv (consulta: 03.05.2024; el diec encara no l’ha arreplegat):

ferrabràs [pl. -assos]
m. Xiquet inquiet que fa moltes malifetes.

Potser més avant podrem trobar l’obra de teatre o l’auca que va originar l’adaptació, a través del castellà —segons indica Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics…»)—,  d’esta paraula d’origen occità o francés —la major antiguitat entre les versions conegudes d’esta cançó de gesta és objecte de debat. Actualment es situa al voltant de finals del segle xii i mitjans del xiii. Encara en l’àmbit teatral, el grup Bambalina Titelles va llançar en 1987 el disc Ferrabràs (derivat de l’obra teatral homònima de Raquel Ricart), que contenia el tema «Cançó del poder de Ferrabràs».

Abelard Saragossà (13.05.2006) mos envia una dada sobre la vitalitat d’esta paraula:

La paraula Ferrabràs existix com a malnom en Silla. La filla de Ferrabràs (home que va morir fa uns quants anys) és de les primeres que va començar a fer classes en valencià.

Francesc Xavier Llorca Ibi (maig 2006) indica que el mot és viu a Oliva i Benidorm, amb el mateix sentit que li donen a Carcaixent i Rafelguaraf (Vicent Sanchis i la meua família, maig 2006), coincident amb el que diu el dcvb. En el mateix sentit es pronuncia Francesc Sala (Sant Joan d’Alacant, 29.05.2006), amb el matís «dirigit sobretot a un xiquet».

Albert Rossich, atés l’interés que ha despertat el terme, aporta la informació següent (06.06.2006):

El mot prové de Fierabràs, un gegant pagà de les novel·les i sobretot els romanços de tema carolingi. Segons la llegenda, va ser derrotat per Rotllà (o Rotllan) i es va convertir al cristianisme. El personatge ja apareix a la crònica medieval de Turpí amb el nom de Ferragús. Com a personatge habitual dels romanços de tema carolingi, que tothom coneixia, era, doncs, un nom familiar per a tothom a la fi de l’edat mitjana i durant tota l’edat moderna. Com sol passar en aquests casos, no sempre coincideixen els detalls del personatge en els diversos romanços, però sempre apareix com un gegant forçut.

El poeta Josep Blanch de Tarragona (mitjan segle XVII) té un poema satíric contra un personatge (Josep Barceló, dit Betzola) al qual anomena Fierabràs. Comença: “D’Eivissa va venir don Fierabràs / a empestar de nostra olla lo vernís, / puix nos portà més ronya en son tapís [=’pell’] / que figures no fan a un drap d’Arràs […]”

actuar en nom propi

Exemple d’ús juridicoadministratiu. / Ajuntament d’Olot.

La locució verbal actuar en nom propi s’utilitza en el llenguatge jurídic. Els Criteris de traducció dels textos normatius de castellà al català (2010) de la Generalitat de Catalunya li donen la definició següent:

loc v Una persona, actuar en un afer pels seus interessos, i no pas en representació d’altri.

En estos criteris de la Generalitat es considera vàlid l’equivalent obrar per si mateix. Montserrat Veiga («Fraseologia administrativa», Llengua i Ús, 1996), exposava que l’Institut d’Estudis Catalans havia rebutjat esta opció en 1995:

En la reunió del dia 15 de setembre de 1995, la Secció Filològica acordà confirmar la proposta de la cala i no acceptar la substitució del verb actuar per obrar en l’expressió actuar en nom propi.

Però posteriorment ha segut validada pel Diccionari jurídic de l’institut, encara que com a forma secundària («sinònim complementari»):

actuar en nom propi c. v.
DRET
Inespecífic
Una persona, representar-se personalment.
Ex.: Cal indicar si la persona interessada actua en nom propi o mitjançant un representant.
Sin. compl.: obrar per si mateix c. v.
es obrar por sí mismo

En conseqüència, les obres de referència solen utilitzar la fórmula actuar en nom propi, tal com podem trobar en la terminologia jurídica: factor -ra, mandant, per persona interposada, representació indirecta, testaferro…

El verb obrar i l’expressió capacitat d’obrar

La normativa preferix l’ús del verb actuar en la locució verbal (per tant, «actuar en nom propi»), i inclús considera que actuar por ser sinònim secundari de procedir i de substituir. Per contra, els diccionaris generals no li donen a obrar una accepció jurídica, però sí que té un ús específic en el camp del dret en l’expressió capacitat d’obrar (dnv; consulta: 26.04.2024):

capacitat d’obrar f. DRET Aptitud plena d’una persona per a ser titular de drets i obligacions i poder-los exercir, que generalment s’adquirix amb la majoria d’edat.

atovat -ada

Fragment de Curial e Güelfa. / Viquitexts.

L’adjectiu atovat -ada no apareix en el diccionaris generals. A la Ribera s’utilitza per a qualificar algú que actua sense espenta, sense forces, sense lucidesa. colomina (1991) documenta un ús semblant a Polop (Marina Baixa) i variants relacionades:

atovat. A Polop diuen d’algú que està atovat si ‘està mig endormiscat pel cansament, per una malaltia’. A Monòver trobe una variant +tolvar força interessant —semblant a atalbar, la forma que m’és familiar d’Alcoi— «caïa un sol que tolvava» (al periòdic El Pueblo, de 1907). Escrig=atobar-li a una persona el cap els crits, roïdo y confusió ‘atolondrarla, aturdirla o atafagarla’;  dmgadea=atobarse ‘desvanecerse, engreirse’ i atobar-se de son ‘amodorrarse o quedarse cogido del sueño’. Cf. a Múrcia atobarse ‘aturdirse, cansarse con exceso’ (GSoriano); a Oriola atobao, atobinao ‘entumecido, extenuado’, atobar(se), atobinar(se) ‘cansarse con exceso, extenuarse’ (Guillén, 244-5); i al Villar atobar id. i ‘empapado’ ‘borracho’ i atobâse id. i ‘empaparse’ (Llatas, 114). Són massa grans les semblances atovat / atobarse i atavanat / atobinado, (i atolvat / atalbat) perquè tinguem ací verbs independents de atalbar i atabanar i suposadament derivats de tou; mot que tanmateix hi deu ha- ver influït una mica. […]

El bloc La Parla d’Oliva (consulta: 25.04.2023) li dona al verb atovar un sentit semblant: ‘ensopir, atordir, pertorbar els sentits i les potències, principalment per l’excés de calor o per la violència dels colps’. Germà Colón (gcefcr) rebutja l’origen àrab proposat per Coromines, i explica que en la llengua medieval  l’adjectiu tenia el sentit ‘qui ha estat greument nafrat en el tòrax’. El tòrax era denominat aleshores (segle xv) el «tou» (del llatí tofus ‘cavitat’). D’altra banda, segons Germà Colón, el verb atovar ‘fer tova (una cosa)’ —que sí que té entrada en el dnv, però encara no ha arribat al diec— deriva de l’adjectiu tou.

Almoà, l’

Primer sifó de la séquia de l’Almoà. / Imatge extreta de Google Maps.

A Simat de la Valldigna  hi ha la séquia de l’Almoà (que es sol escriure «Almoada», o inclús «Almohada», seguint el costum de fer reinterpretacions normativitzadores). L’onomast (s. v. Almoà, l’) consigna la forma oral usual a la zona:

És la pronúncia que vaig registrar en la meva enq. (xxxi, 186.22), nom d’un paratge de l’aigualosa vall de Simat de Valldigna, rica en aigües i regatges; amb grafia menys clara ja ho va registrar Sarthou com Almoha (ggrv II, 170). L’aspecte del mot ja fa palés que és un arabisme […].

Coromines sospesa algunes hipòtesis (com ara *almodada), però no arriba a una conclusió satisfactòria. L’historiador Abel Soler Molina proposa un origen per a este nom en la nota 366 de Rafelcofer. Geografia, història, patrimoni (2015):

Els seus habitants, […] degueren ser els principals promotors de l’anomenada séquia comuna d’Oliva.366


366 L’expressió ‘comuna’ deu ser una traducció de l’àrab sâqiyat al-muwâhhida, “séquia comuna, unificada”, que ha restat fossilitzada –entre altres llocs– en la séquia Almohada de la Font Gran de Simat, a la Valldigna.

No trobe la forma en àrab del topònim, però seguint la proposta d’Abel Soler entenc que deu ser una cosa semblant a المُوَحِّدة, que en àrab actual vol dir ‘unificada’.