En una entrevista a Max Codinach Sendra (Núvol, 19.03.2025) hi ha una expressió que podia ser una errada:
…perquè no parlo anglès ni castellà en el meu dia a dia. No em surt expressar-me en aquestes llengües. Tota manera, el problema de certs grups catalans no és que…
En lloc de la versió completa de la locució adverbial completa, de tota manera (variant de de totes [les]maneres) , segons mos comenta el cap de redacció de la revista, Jaume Forés Juliana, és possible que la periodista haja considerat preferible mantindre el to conversacional transmés per la versió reduïda. Per tant, si no es tracta d’un error mecanogràfic, també és possible que esta forma, de moment, forme part únicament de l’expressió oral i, per això, no apareix encara documentada en les obres de referència.
Finalment, la Neoloteca del Termcat va introduir el terme repositori:
repositori m
es almacén
es depósito
es repositorio
fr référentiel
en repository Informàtica > Aplicacions informàtiques > Bases de dades
Sistema informàtic on s’emmagatzema la informació d’una organització amb la finalitat que els seus membres la puguin compartir.
El verb repostar va ser tractat fa uns anys en un article d’Albert Pla i Nualart («Parem a repostar», Avui, «Català a la Terrasseta», 08.08.2009):
Però, ¿podem dir repostar si no és a cap diccionari? El gdlc accepta posta com els cavalls que, en l’antic correu, es tenien a punt per canviar els que arribaven esgotats. A partir de posta formar un verb amb el prefix re- i el sufix -ar és morfològicament impecable. Semànticament, la metàfora canviar els cavalls per omplir el dipòsit és perfecta. Si el català pot arribar sol a un neologisme —que la gent ja fa servir—, tancar-li la porta perquè el castellà hi ha arribat abans, quan, a més, el necessitem, fa més mal que bé a la llengua.
És cert que en aquell moment no apareixia encara en els diccionaris habituals, i es pot suposar que si no fora pel castellà, potser tampoc s’usaria en català i faríem servir variacions sobre reabastecimento, ravitaillement, refueling o rifornimento… Però això seria en un altre món de relacions lingüístiques diferents. De fet, el dnv ha introduït el verb:
repostar v. tr. Reposar (provisions o combustible).
Segons el ctilc (consulta: 11.09.2009), l’usava ja Lluís M. Xirinacs en Subjecte (1975):
desconnecten totes llurs neurones les unes de les altres, per repostar energies vegetatives.
I en la xarxa ja podíem trobar (consulta: 11.09.2009):
[…] Pertan los dits Batlle e prohomens volents e injuria de aquell e sobre los danys que alguns porien repostar per les pedres que los dits orats e innocents tiren […]
Historia de Tortosa y su comarca, Enrique Bayerri y Bertomeu, 1933: és una citació antiga i no sé si hi ha alguna errada.
[…] van aconseguir tot el que els calia per a «repostar» llurs vaixells.
Una zona explosiva: el nord-est de Brasil, Josué de Castro (versió catalana de Ramon Folch i Camarasa), 1965.
El terme castellà repostar apareix documentat en el Corde cap als anys quaranta del segle xx, però, abans trobem en la xarxa una referència (on interprete l’abreviació com a ‘Aragón’) (consulta: 12.09.2009):
reposte, s. m. Ar. V. despensa. (Diccionario de la lengua castellana de Manuel Núñez de Taboada, 1825)
El rebost
Això mos acosta molt al valencià rebost (que molta relació té amb la posta en l’ascendència llatina). De passada topem també amb l’italià riposto ‘locale con funzione di dispensa o di ripostiglio’ (De Mauro), amb l’anglés repository (1485; consulta: 12.11.2009), i en 1831 trobem el verb en el Diccionario marítimo español de Martín Fernández de Navarrete (consulta: 12.09.2009).
És a dir, que continua el viatge del valencià-català rebost (o de l’aragonés reposte) —puga ser que heretats de l’occità (provençal; consulta: 12.09.2009)rebost o emparentats amb ell—, que ens torna a visitar.
Fragment del Diari de Sessions de les Corts Valencanes núm. 80 (17.12.2025). 🔗
El verb opacar —podria ser un derivat de l’adjectiu opac -ca; en realitat és un manlleu del castellà— encara no ha entrat en els diccionaris habituals, però l’iec ja l’ha tractat en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana (consulta: 09.01.2025):
opacar
1. [N1V N2] (N1[material, reflex]; N2[superfície, lloc]) [Un material, un reflex]1 fer esdevenir opac1 [una superfície, un lloc]2. Los reflexos que ‘ls moviments de D. Pau promogueren en los vidres, que la claror de fòra opacava, l’atragueren més y més […]. [Oller (1885): N, p. 377]i.
2. [N1V N2] (N1[fet, situació]; N2[veu]) [Un fet, una situació]1 fer esdevenir mat3 [la veu]2. Mentre enraona, pensa el partit que ell trauria d’una situació com aquella, i el marriment li va opacant la veu. [Calders (1955): N, p. 24]i.
3. [N1V N2] (N1[humà, fet, causa]; N2[situació, vida]) [Algú, un fet, una causa]1 fer esdevenir menys vistosa [una situació, la vida d’algú]2. Si el qui pagava estava content, i els espectadors sentien admiració, poques coses podien opacar l’èxit del guardaagulles. [Calders (1957): N, p. 82]i.
Encara que el verb no té un ús generalitzat, el podem documentar en algunes obres de referència:
Gent de l’alta vall de Pere Calders (1957; ctilc): «Si el qui pagava estava content, i els espectadors sentien admiració, poques coses podien opacar l’èxit del guardaagulles.»
Epitafi per a la tia Clàudia de Víctor Artís i Tomàs (1976): «les mosses freturoses d’opacar les glòries de les Pastores Imperio de tota la Península»
L’altra de Marta Rojals i de l’Álamo (2014): «li encara els ulls opacats per un tel»
Víctor Xercavins (25.01.2006) va enviar fa uns anys el comentari següent:
«Estic corregint un text sobre cèl·lules mare i acabe d’adonar-me que ni el DLC ni el DIEC recullen el terme replicar-se en el sentit de ‘fer còpies exactes d’una altra cèl·lula’. […] El Termcat no arreplega tampoc l’entrada, però sí que trobem el verb usat sovint en diverses ocasions (p. ex. bacteriòfag o plasmidi)».
Tenint en compte l’àmbit d’ús tan especialitzat, la cosa deu vindre de l’anglés (to replicate), que ho havia agafat del llatí, encara que també convé tindre en compte que una accepció antiga era ‘repetir, redir’, que manté relació semàntica amb el llatí i amb la innovació que arriba a través de l’anglés.
A més del que indica Víctor, la gec usa el verb en diverses entrades relacionades amb la genètica o la biologia (adn mitocondrial, cromosoma sintètic …) l’accepció en qüestió: ‘duplicar-se’. Com que he trobat que eixa accepció existix en portugués (en general, fora de l’àmbit tècnic) i en francés (en francés també és pronominal), no sembla res fora de lloc afegir-la a les catalanes, tenint en compte el suport tècnic de la gec, a més de l’existència dels termes replicant, replicació i replicó.
El Cercaterm del Termcat comenta en una resposta (11.12.2025):
La forma rèplica i derivats s’ha normalitzat amb sentits conceptualment relacionats amb ‘duplicar’ en termes d’àmbits específics: cartera rèplica, replicar, replicació (en economia, mercats financers) i rèplica digital (en informàtica).
Nota fdt. El Termcat explica en una nota en les fitxes rèplica, replicar i replicació els criteris seguits per a normalitzar estos termes.
En el mateix missatge, el Cercaterm assenyala que el diec només suggerix este possible sentit en la segona accepció de la paraula rèplica:
2 f. Reproducció d’una obra d’art feta pel mateix autor o supervisada per ell.
A pesar d’eixa documentació, el ddlc (consulta: 12.12.2025) encara no ha arreplegat eixa accepció.
En francés, el Grand dictionnaire terminologique conté l’entrada següent (consulta: 25.01.2006; 09.12.2025):
répliquer, sev. pron. Pour du matériel génétique, accomplir une duplication. Note: In vitro, une ADN polymérase permet la synthèse d’ADN en présence d’une chaîne simple d’ADN qui sert d’amorce à la réaction. On présume qu’un enzyme comparable intervient dans la duplication de l’ADN in vivo. Quant à la synthèse des ARN, elle s’effectue à partir d’un ADN modèle grâce à une ARN polymérase ADN dépendante (transcriptase). Enfin, chez les Virus à ARN, la reproduction de leur ARN se fait grâce à une ARN polymérase ARN dépendante appelée ARN réplicase.
En castellà, el drae (consulta: 12.12.2025) ha introduït esta accepció en la versió actual del diccionari:
tr. Copiar algo exactamente. U. t. c. prnl.
Sin.: reproducir, copiar, duplicar.
En general, repercutir és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):
repercutir 1.v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra. 2.v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior. 3.v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall. 4.v. tr.med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).
Eixa última accepció del camp de la medicina sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).
«iva repercutit» desestima «iva transferit»
El Cercaterm fea el comentari següent en una resposta (25.07.2022) sobre la forma iva repercutit:
És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu
Posteriorment, el Termcat (acta 708, 12.06.2023) ha fixat la forma iva repercutit per a denominar el fet de carregar als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit. L’acceptació d’eixa denominació ha implicat l’aprovació d’una accepció transitiva per al verb repercutir:
…aprovat pel Consell Supervisor com a forma transitiva amb el significat “Fer recaure una càrrega econòmica sobre algú altre o sobre una altra cosa”.
Fins a eixe moment, la normativa proposava la forma iva transferit i la locució transferir l’iva, ja que este verb sí que permetia eixe ús. S’han desestimat eixa opció i altres formes alternatives: iva recaptat, iva de sortida, iva descendent…
A pesar d’este acord del Termcat l’any 2023, el verb repercutir continua sense haver rebut esta accepció en els diccionaris normatius (consulta: 09.12.2025). Els diccionaris s’hauran de modificar seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:
(drae) 5.tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente.
tlfi)écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter1. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).
L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, que ja apareixia fa uns anys en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.
Matisos entre repercutit i meritat
En la mateixa acta del 2023, el Termcat comenta uns matisos entre dos conceptes que poden ser sinònims en algun moment:
El Consell Supervisor fa notar que les formes IVA meritat i IVA repercutit en general fan referència al mateix concepte però des de punts de vista diferents: IVA meritat (com el castellà IVA devengado) remet a l’IVA que “tenen dret” a percebre l’empresa o el professional del client pels serveis prestats, i IVA repercutit (com el castellà IVA repercutido) remet a l’IVA que l’empresa o el professional “fan recaure” en el client sobre el preu dels serveis. A efectes pràctics, el concepte és el mateix. Val a dir, de tota manera, que sovint la forma IVA meritat s’associa, més específicament, a l’IVA repercutit que cal declarar en el període corresponent. Habitualment, l’IVA meritat i l’IVA repercutit coincideixen, però no sempre. Si en el moment de fer la declaració, per exemple, hi ha factures d’aquell període que encara no s’han cobrat, l’IVA repercutit d’aquestes factures pot no declarar-se encara (si el contribuent està acollit al criteri de caixa) i pot qualificar-se d’IVA repercutit (perquè s’ha aplicat al client) però encara no d’IVA meritat (perquè no s’ha rebut i, per tant, encara no s’ha d’abonar a l’organisme tributari).
Fragment d’un tuit de Toni Cucarella (09.09.2025). 🔗
El diputat Giner Giner (maig 2012) fa servir la locució adverbial amb créixens ‘amb escreix’ en el parlament valencià. L’expressió no apareix en els diccionaris habituals i, de fet, és considerada «grosser castellanisme» pel declc de Coromines. Tanmateix, sí que apareix en el dcvb:
CRÉIXENSm. pl.
Quantitat d’excés que apareix dels fruits o dels cereals quan s’han mesurat en la collita (Alcoi, Val.); cast. creces.
Etim.: derivat de créixer, amb terminació -ens presa potser de créixens art. 1.
Possiblement la idea de Coromines no va desencaminada, però també podria haver influït a crear esta versió l’etimologia indicada en el dcvb i el fet que també és una forma que s’assembla a escreix.
L’expressió no és molt comuna, però és coneguda per la Safor, la Ribera i la Costera. Podem documentar-la en el bloc de Toni Cucarella («”És la crisi, estúpids”, diuen ells», 24.12.2011):
I mentre a nosaltres ens fan pagar amb créixens una crisi que no hem provocat, els responsables polítics i financers que l’han creada i engreixada –per acció, omissió i comissió– encara no han retut comptes davant cap tribunal de justícia, ni que fóra perquè els obligaren a retornar els moltíssims diners que han arramblat ambiciosament, fraudulentament, impunement.
Fragment el poema «Aquesta meravella» de Miquel Àngel Riera. 🔗
El dcvb documenta la locució verbal posar peu fiter:
Posar peu fiter: posar-se ben ferm damunt els peus, de manera que sigui difícil de moure o de tombar (Mall.); fig., disposar-se a no cedir. «Volien fer-me dir que sí, però em vaig posar peu fiter i no en sortiren amb la seva».
Després del cas del fer parapeu* —expressió apareguda en Reig2— que algú havia volgut crear per a substituir calcant l’espanyol hacer hincapié (i per a substituir l’híbrid «fer hincapeu» a què són aficionats alguns diputats de les Corts Valencianes), Josep Lozano Lerma (setembre 2005) em va comentar que havia sentit que Rafa Juan utilitzava l’expressió fer peu fiter, així que, com que Rafa Juan (de Cullera) treballava a les Corts, li vaig preguntar si coneixia l’expressió. Em va fer una explicació una miqueta críptica de la qual vaig poder concloure que és una expressió que Francesc Giner i Pereperes va traure del dcvb o d’algun document antic (documentació antiga al País Valencià, però que és ben actual a Mallorca, com ens ha dit Miquel Adrover i Mascaró en Migjorn i es documenta en el dcvb) i li va voler donar nova utililitat afeginti-li un significat figurat. (Setembre 2005; agraïxc la informació d’Àngel Alexandre, Miquel Adrover, Joan-Carles Martí i Conxa Forteza)
Tenim que la cosa ha quedat com a broma «secreta» d’uns quants «companys de batalletes» valencians de la Transició i de la funció pública (Rafa Juan, Josep Lozano, Josep Nogués…) amb un lligam erudit (Giner i Pereperes, de Cullera) que n’ha proporcionat la fórmula. Rafa Juan em va indicar que ell també la feia servir com a marca personal de documents col·lectius, ja que incloent-la es podien detectar els documents d’algun àmbit (psoe o pspv, supose) en què ell havia tingut res a vore.
Més usos de peu fiter
Segons Antoni Mas Forners (Migjorn, 23.09.2005), a Santa Margalida «feim servir peu fiter, en singular o en plural, amb un altre significat, el de mantenir un posicionament o una opinió». A més, ens indica que «també pot canviar un poc el significat, tot i que siga gairebé de matís, i voler venir a dir una cosa semblant a anar amb esment. Ens reporta una dita del seu poble: “peus fiters i fites clares”; és a dir, tenir clares les idees, mantenir-les, defensar-les i saber clarament a quin horitzó o destí un hom vol arribar».
I encara afig Antoni Mas Forners que «n’hi ha que fan servir també anar peu fiter (en singular) com a sinònim d’anar peu post, tot fent referència a la pressió del peu damunt l’accelerador del cotxe. Per tant, anar peu fiter vendria a ser també un sinònim de donar gas o pitjar s’accelerador.»
Finalment, en la Paremiologia catalana comparada digital trobem que la locució adverbial a peu fiter equival a ‘sense moure’s’.
Portada d’un exemplar de la revista Pakitu (1926) on apareix el relat «Impressions d’un senyor de bona fe». / Tret de Google Llibres. 🔗
Uns quants autors d’articles d’opinió i periodístics han utilitzat l’expressió «amb perdó de taula»:
Manuel Martí («Política (lingüística) minimalista: el molt honorable EZ, els seus antecessors (no menys honorables) i la UVEG, que passava per allí», 23.03.2000): «(en valencià, que això també és analfabetisme, diria jo modestament i amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Benidorm 2011», 09.01.2011): «He estat un dies desenganxat del país (valencià, amb perdó de taula)»
Manel Rodríguez-Castelló («Andorra, gener 2012. 1», 18.01.2012): «del vol sobre els esquís, de les cerveses (amb perdó de taula) amb Josep i Teresa a la sagardotegia»
Àlex Agulló («Pa una que ens ne toca, fins la soca», 09.02.2020): « encara tens menys dret a no sentir-te bé, a no sentir-te pagat i devanit, amb perdó de taula, tens l’obligació moral de sentir-te de p… mare.»
Joan Garí («Xiclets amb sucre: el manierisme de Jean Echenoz», 10.11.2021): «L’escriptura d’Echenoz es resol en un manierisme que tendeix a exasperar-me, amb perdó de taula.»
Joan Garí («Teoria general de la víctima», 05.03.2025): «Crec que són preguntes pertinents, amb perdó de taula.»
L’expressió no apareix en els diccionaris ni en els repertoris de modismes. Mirant l’ús que en fan els articulistes esmentats, sembla una recreació ampliada de l’expressió castellana «con perdón» (segons el drae: ‘comoexcusaaalgoquesedice, suponiendoelhablantequeesinapropiado’). En qualsevol cas, Aina Monferrer Palmer (L’estil de Vicent Andrés Estellés. Anàlisi i aprofitament didàctic d’un corpus poètic, 2010) li troba una explicació cultural:
Parem ara atenció a les conseqüències de la idiomaticitat de moltes de les unitats fraseològiques. Es tracta d’elements que sovint se n’ixen de la norma sintàctica i que
tenen un significat idiomàtic que amaga certa informació sobre les creences o esquemes mentals d’alguna comunitat d’individus. Per exemple, l’ús de la locució “amb perdó de taula” implica que dins d’aquesta comunitat hi ha certs comportaments considerats obscens i inapropiats per a l’hora de menjar. A més, d’aquesta locució també se’n deriva el fet que en aquesta societat s’acostuma a menjar alhora amb més individus i es fa al voltant d’una taula.
A banda d’això, convé afegir, tornant a llegir el poema «Cant de Vicent» de Vicent Andrés Estellés (1956-1958; publicació: Llibre de meravelles, 1971), que el sintagma era «amb perdó de la taula»:
…com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Estellés torna a usar l’expressió en el pròleg de 1973 de la seua edició de Lo procés de les olives de Bernat Fenollar:
No n’hi ha massa dades, no n’hi ha massa documents: vull dir que ens està permesa, amb perdó de la taula, la dispersa i no massa honesta divagació.
Tirant més arrere en el temps, en la revista Pakitu (1926) també trobem un fragment (crec que es tracta del relat «Impressions d’un senyor de bona fe») on sembla que té el mateix recurs expressiu utilitzat. El narrador entre en un bar, on sorprén una conversa. L’amo del bar diu:
…el mateix me fa fer un llit o treure una bacina, amb perdó de la taula.
Joan Josep Cardona («Parla bé i bones formes», 19.11.2023) comenta un poc esta expressió:
Situant-se tal forma de relació a tot nivell humà incloent-se a les més humils capes socials saber utilitzar les més elementals normes de respecte era el sinònim d’allò que se sol dir “persona educada”. En l’arrel dels tòpics col·loquials frases com “perdone que li trenque el dir” intenció d’interrompre una conversa, era una gentil indirecta a evitar la deriva a una situació d’incomoditat. Dir “amb perdó de la taula” també entrava en la tertúlia quan s’havia d’esmentar una inconveniència”. Quan s’advertia amb el popular “parlar bé no costa un patxo” a qualsevol que digués alguna frase fora lloc es corregia humorísticament a qui s’esgolava perillosament a la utilització de paraules grolleres.
Podem trobar també la versió completa («amb perdó de la taula») fent referència al poema d’Estellés o sense fer-hi referència:
Homenatge dels escriptors al professor Manuel Sanchis Guarner (1986): «[…] hi ha una bona quantitat de, amb perdó de la taula, cagades de mosca»
Raül (bloc Viatger que s’extravia, 21.03.2008): «[…] que també ajuden a la cosa plaent, amb perdó de la taula.»
Ramon Sista i Vicén («Lleidatanovalencià», Menú de degustació : opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua, 2009): «[…] dit sia castament i amb perdó de la taula, com hauria dit Vicent Andrés Estellés.»
Caldrà vore la documentació futura que vagen produint els usuaris de l’expressió per vore si es consolida i acaba tenint un significat més consolidat, a banda del recurs estilístic atenuador —aquella antiga captatio benevolentiae— que sembla tindre actualment.
Versions en altres llengües
A pesar que en castellà també és una expressió coneguda («con perdón de la mesa»), el Corde només la documenta en dos obres d’Alfonso Sastre de finals dels anys sixanta del segle xx, però la podem localitzar en Almanaque de ‘La Ilustración’ (1907):
Yo, con perdón de la mesa, no me pude resistir más al chiste alevoso […]
A més, anteriorment, podem documentar-la en el llenguatge parlamentari espanyol del segle xix, com a fórmula atenuadora o de descàrrec (s’usa en altres parlaments on es parla en castellà, com ara Perú o Uruguay):
(1855) El Sr. MARTINEZ FALERO: Ayer ocurrió una cosa incalificable, y sea dicho con perdon de la Mesa y con el respeto debido al Congreso.
(1883) El Sr. TERRERO: […] Yo creo, y lo digo con perdon de la Mesa, à qulen yo respeto mucho […]
Se n’han fet més versions amb una intenció semblant, com ara «con perdón del pleonasmo» (revista Cabildo, Argentina, 2010), «con perdón de pleonasmo» (Veneçuela, 2008), «Yo soy economista -como decía un amigo, con perdón de la palabra-» (Argentina, 2010).
En francés hi ha l’equivalent expressiu —també habitual en valencià amb la forma «perdó per»— que podem exemplificar amb «pardon du mot» o «pardon de l’expression».
Fragment del llibre A soca d’orella de Josep A. Carrégalo (2002). 🔗
El participi del verb ser, que històricament era estat, té actualment diverses formes alternatives: sigut, segut, set… En parla la giec (9.6.8.a):
a) El radical començat per s, amb variació vocàlica i consonàntica, apareix en […] i en la variant del participi sigut (i en les més coŀloquials segut i set).
La variant segut ja era recollida per Josep Lacreu en Els verbs valencians l’any 1999:
«Col·loquialment, les formes més habituals són segut, seguda, seguts, segudes. I, literàriament, també s’utilitzen molt les formes clàssiques estat, estada, estats, estades.
També Sebastià Bonet va documentar en Les gramàtiques normatives valencianes i balears del segle xx que Fullana (1915) i Giner (1933) validaven la forma segut. Per contra, Sanchis Guarner (1950; punt 214) la localitzava en tota «la Regió Valenciana», però la considerava no recomanable «en la llengua escrita» —fora de les composicions de caire popular— i recomanava «usar sempre la forma estat» en la «llengua culta».
La «condemna» faŀlaç de sigut
L’article «Estat, sigut i la falsificació de Fabra» d’Ignasi Moreta (Núvol, 06.10.2021) fa un repàs sentit en relació amb l’ombra de sospita que alguns va estendre sobre la forma popular sigut, ombra que es va accentuar sobretot a partir de la «manipulació» d’una de les «converses» de Pompeu Fabra en l’edició de 1954 (edició a cura de Santiago Pey Estrany i Ramon Aramon i Serra). En este i més casos, Moreta deixa una referència a:
La ultracorrecció induïda per la tradició postfabriana, que va condemnar arbitràriament construccions ben idiomàtiques en nom d’una genuïnitat arcàdica ben dubtosa.
Al costat del llibre citat per Moreta, Vocabulari de barbarismes d’Aureli Cortiella i Martret (1981), també condemna sigut el Diccionari general de barbarismes i incorreccions de Joan Miravitlles (1989). No degueren ser moltes les obres que explicitaren eixe rebuig, però sí que van pesar el silenci a l’hora d’exposar els paradigmes verbals en les obres de referència, o la sospita induïda per una «autoritat» tan rellevant com Ramon Aramon.
L’avl no en parla
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) hauria de complir la seua funció de «vetlar per l’ús normal del valencià» explicant i difonent la forma segut —equivalent de sigut— per tal d’evitar la sospita d’incorrecció que fa massa anys que continua projectant-se indegudament. Les obres normatives de l’acadèmia no en parlen, i la giec —probablement esperant que l’avl s’expresse normativament— la situa entre les formes «més coŀloquials», consideració que, si més no, s’acosta més a l’ús real que el silenci de l’acadèmia valenciana.
En una entrevista a Max Codinach Sendra (Núvol, 19.03.2025) hi ha una expressió que podia ser una errada:
