baïl

El baïl és la denominació que rep l’escombrall a Beneixama (Alcoià). La paraula baïl ha tingut productivitat popular, ja que ha donat lloc a l’expressió «sec -ca com un baïl» o «ser/estar més sec -ca que un baïl», expressions que apareixen en el diccionari Tresor del valencià meridional.

Segons explica el company Francesc Gascó Navarro (missatge del 21.09.2022):

[El baïl] es gastava per a escombrar el forn una vegada se n’havia tret la brasa. Com que sempre quedava cendra, aquesta s’havia de llevar perquè no s’apegara al pa o a allò que s’hi coguera. El baïl es mullava en un poval ple d’aigua situat al terra, davant de la boca del forn, i s’anava utilitzant, llançant els draps banyats com si foren un fuet o com es llança la canya de pescar. Com que el forn estava molt calent, evaporava l’aigua del baïl i l’assecava, amb el consegüent perill que es cremara, per la qual cosa calia tornar-lo a banyar en el poval, a mesura que s’anava netejant el terra del forn.

La paraula deu estar emparentada amb el castellà badil, que en general correspon a la pala del foc (segons l’Atles lingüístic del domini català; mapa 320), encara que en l’enquesta feta a Beneixama per a l’elaboració de l’atles (número 183 del mapa: «paleta») pareix no van detectar esta forma ni van demanar per este instrument (no hi ha cap referència a escombrall).

frontejar

Este verb equivalia a l’intransitiu fronterejar, que el dnv definix ‘ser, un territori, fronterer amb un altre’. Actualment podem localitzar una accepció més, relacionada amb la frontera, entesa com a part més visible, la part del front:

  • En els comerços, «posar enfront el producte amb la data de caducitat més antiga» (PTT Sant Celoni, 07.04.2015);  «moure els productes cap endavant per a que la prestatgeria no es vegi buida» (Diari Sant Quirze, 31.01.2022);

Si van bé les coses, també s’hauria de generar un altre frontejar, adaptació del verb anglés front, que ha passat de designar qui està al front (qui lidera) d’una banda de música, a indicar qui fingix uns sentiments, una actitud, per a amagar la realitat. El diccionari Merriam-Webster (consulta: 23.08.2022) indica:

front verb
US, informal: to assume a fake or false personality to conceal one’s true identity and character.

Posteriorment, el verb ha adquirit en el castellà d’Amèrica (frontear) el valor de ‘faronejar, exhibir-se o provocar amb vanitat’.

repercutir

En general, és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):

repercutir
1. v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra.
2. v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior.
3. v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall.
4. v. tr. med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).

Eixa última accepció del camp de la medicina em sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).

iva transferit

Quan es carrega als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit, la normativa indica que cal parlar d’iva transferit i de transferir l’iva, ja que este verb sí que permet eixe ús. Per contra, el verb repercutir és intransitiu i, per tant, seguint la normativa no s’hauria d’utilitzar per a eixe ús, llevat que s’amplie amb una accepció transitiva, seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:

(drae) 5. tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente.
(tlfi) écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter1. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).

L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, i apareix en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. El Cercaterm fa el comentari següent en una resposta sobre la forma iva repercutit:

És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu.

ressaltar

El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:

1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre.
2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa.
3. v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.

Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.

afinatge

En el sector dels formatges, és habitual a França la indicació «fromage affiné» (veg. tlfi, affiner).   El Cercaterm (consulta: 22.07.2022) té una fitxa per a eixa operació:

ca afinatge, n m
es afinaje, n m
fr affinage, n m
en ripening, n

Indústria > Indústria alimentària
Definició
Fase final de la maduració d’un formatge.

D’altra banda, quan es tracta d’un procés industrial en l’àmbit dels metalls, del vidre o del reciclatge, el terme corresponent és un altre derivat del verb afinar (veg. dnv), que també està arreplegat en una fitxa del Cercaterm (consulta: 22.07.2022):

ca afinament, n m
es afinado
es afino
fr affinage
fr raffinage
en refining

Indústria > Indústria metal·lúrgica
Definició
Operació que consisteix a eliminar les impureses que conté un metall o un aliatge en estat líquid.

NN

Lettre de monsieur de *** a monsieur NN
Formes d’amagar noms o d’indicar que els noms són desconeguts. Fragment extret de Google Llibres.

L’expressió llatina original que probablement donà lloc a l’abreviatura NN és objecte de diferents hipòtesis:

Sigla de: nomen nescio (literalment, ‘en desconec el nom’), locució llatina per a indicar que es desconeix el nom d’algú; té ús en diversos àmbits, com ara en literatura, en una fossa o en una tomba. En algunes tradicions s’utilitza també l’abreviatura PN (de praenomen nescio), per a fer referència al nom de pila desconegut. L’expressió llatina completa, nomen nescio, ha segut utilitzada convencionalment per a firmar escrits amb la intenció mantindre l’anominat.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Alemanya o França. En les cartes i en els relats, és pràctica comuna abreujar o amagar els noms de persones o personatges tant amb tres asterics (***) com amb l’abreviació NN.

Sigla de: non notus (‘desconegut’), locució llatina semblant a nomen nescio i amb usos tradicionals semblants.

Nota fdt. Esta interpretació és habitual a Polònia.

quermes

En l’àmbit de la zoologia, el nom comú masculí quermes (invariable quant al nombre) designa un gènere d’insectes. Segons la definició del dnv (consulta: 11.07.2022):

quermes
1.
m. inv. ZOOL. Insecte homòpter (Kermes sp), que viu en diferents espècies de carrasca i que conté una matèria colorant anàloga al carmí.

El cas és que, en referència a un membre d’eixe gènere d’insectes (podria ser Kermes coccinus, Kermes hesperidum, Kermes aurantii…; veg. Report of the city commissioners of the city and county of San Francisco, 1890), en el dcvb apareix la forma querma:

querma
f. Larva de color groc, que es cria en el taronger i produeix uns cuquets que li lleven la saba i el maten (Horta de València). Fon.: kέ̞ɾma (val.). Etim.: del persa kirm, ‘cuc’, probablement per conducte dels àrabs, si no és pres modernament del castellà quermes.

El dnv (consulta: 11.07.2022) també arreplega el nom comú femení querma, però no indica nom científic ni remet a quermes (cosa que els he proposat que revisen):

querma
f. ZOOL. Larva de color groc, que es cria en el taronger i produïx uns cucs que li lleven la saba i que poden acabar matant-lo.

Fora dels diccionaris, no he localitzat cap ús d’esta forma en valencià, cosa que no sé si indica que s’ha erradicat l’insecte o que era una paraula que va interpretar com la forma singular de l’altra i va aparéixer aixina en el diccionari d’Alcover.

Quant a l’ortografia i l’etimologia, podem vore que en francés (kermès) i en anglés (kermes) la paraula usual manté la forma amb ka inicial del nom científic, i en italià tant és chermes com kermes; en castellà, portugués i valencià s’adapta amb el grup qu- inicial, fet que dona una pista per a pensar per què el tenim tan adaptat.

burlet

Els diccionaris normatius han incorporat este nom comú masculí amb la forma borlet (en paraŀlel al castellà burlete), tal com podem vore en el dnv:

borlet
1.
m. Cinta de feltre, de goma, d’escuma de niló o altres materials que, col·locada en la juntura de les portes o de les finestres, impedix l’entrada de l’aire, de la pols.
2. m. HERÀLD. Capçana col·locada sobre el casc, que servix per a agafar o lligar els llambrequins, i que està formada per dos o més cintes de seda enrotllades, alternativament, d’un metall i d’un color del blasó.

Tant en l’àmbit de l’heràldica com en els àmbits tècnics actuals (indústria, aïllament de finestres i portes, aïllament de vehicles, etc.) les fonts* indiquen que es tracta d’una adaptació del francés bourrelet. Ara bé, afigen que també prové del francés borlet, forma francesa que no he pogut documentar, ja que sempre he trobat que la família de termes francesos emparentats amb bourre conté el grup -ou- (és a dir, el so [u]).

* Les fonts principals són:
– Diccionari general d’heràldica d’Armand de Fluvià i Escorsa (1982)
– Aportació a l’estudi dels gaŀlicismes del català de Montserrat Barri i Masats (1999)
– Dictionnaire historique de la langue française d’Alain Rey (dir.; 2004)

La paraula burletborlet té uns àmbits d’ús restringits (heràldica, indústria) i, per tant, és difícil documentar en la llengua general com ha evolucionat el préstec des del francés. A més, en este àmbit, té un sinònim rivet (possiblement provinent de l’àrab) que permet evitar el préstec més modern (del francés o del castellà).

El precedent xupet > xopet
A banda d’això, podria ser que en l’àmbit tècnic industrial haja vingut a través del castellà burlete, hipercorregit posteriorment per a amagar eixe origen eliminant l’escriptura amb u i forçant els parlants occidentals a haver de dir [borlét] mentres en català oriental continuen fent anar la pronúncia [burlét]. Això que acabe de dir podria ser un comentari fora de lloc, si no fora que va passar una cosa semblant amb el neologisme xopet, que el Termcat va intentar fixar fa anys amb eixa -o- (en lloc de la forma xupet), però en este cas eixa estranya proposta per al colpet no ha arribat per ara als diccionaris generals.

trona

Trona de les Corts Valencianes
La trona (o tribuna d’oradors) de les Corts Valencianes. (Fragment tret del web de les Corts Valencianes.)

Una de les accepcions tradicionals de la paraula trona apareix en els diccionaris normatius (dval; consulta: 27.06.2022):

1. f. CONSTR./ART Accessori arquitectònic de les esglésies que consistix en una plataforma elevada, proveïda d’ampit i tornaveu, accessible per una escala, destinat a la predicació.

A més d’eixa accepció, també és tradicional l’ús de la paraula fora de l’església per a denominar una tribuna d’oradors, tal com podem llegir en el dcvb (s. v. trona; consulta: 28.06.2022):

trona f.
1. ant. Tribuna. Sonaren los ministres e trompeters… qui stauen al cap de la sala en una trona allí feta fer, Ardits, ii, 387. Los ministres per trones que exien en la sala sonauen, Tirant, c. 448.
2. Plataforma proveïda d’ampit, i sovint de tornaveu, col·locada a certa altura sobre el paviment, i que serveix per a predicar-hi, cantar-hi l’epístola, fer-hi un discurs, etc.; cast. púlpito. En la trona hon preycaven, Pere IV, Cròn. 219. Lo sermonador pujà en la trona e féu un solemne sermó, Tirant, c. 205. «Mos diuen damunt ses trones | que no podem murmurar; | ¿qui serà que aturarà | sa llengueta de ses dones?» (cançó pop. Mall.).

Estes dos accepcions s’ajusten a l’ús que es fa en llenguatge parlamentari de les Corts Valencianes per a referir-se a la tribuna dels oradors, on la paraula ha segut adoptada inclús com a terme per a les acotacions de les transcripcions dels debats parlamentaris:

  • «…nuestra parte. Y el defensor de cliente… (El president desconnecta el micròfon de la trona) (Aplaudiments)» (dscv, 21, 01.12.2011)

I també podem trobar estos usos als parlaments català i balear:

  • «crec que ens ajudaran a seguir-ho fent des de la postura, des de aquesta trona i dins moltes altres tribunes públiques» (dspib, 118, 03.05.2022)
  • «guanyar temps per assegurar-se uns mesos més, uns anys més a la trona» (dspc, 17, 10.05.2000)
  • «es dedica, des de la trona que està davant d’un ministeri, a erosionar sistemàticament representants del Govern» (dspc, 1, 30.01.2004)

incoatiu -iva

Patixca
Fragment d’un conte de Vicent Burdeus (uji).

En l’àmbit general —i lingüístic—, l’adjectiu incoatiu -iva fa referència a elements que indiquen un canvi d’estat o un inici d’un nou estat. A partir d’eixa característica aplicada als verbs del llatí, la normativa gramatical sobre la morfologia verbal ha adoptat l’adjectiu incoatiu -iva per a fer referència a un determinat grup de verbs (dnv; consulta: 16.05.2022):

adj. ling. Que pertany (un verb) al grup més nombrós i productiu dels verbs acabats en -ir i que adopten l’increment -ix (o -eix).1

Nota 1. Per a altres verbs denominats incoatius, però ara en relació amb l’accepció ‘canvi d’estat’, podeu consultar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’iec (17.4) o la Gramàtica del català contemporani (s 1.3.3.2, 13.3.4.3, 13.3.6.3, 16.1.2, 16.2.4.1, 16.3.2.1.a-b). En esta obra preferixen denominar-los verbs ergatius.

Els verbs incoatius: l’ús i la normativa
Tal com indica la definició del diccionari, eixe grup de verbs és el més nombrós (pam dalt, pam baix, un miler) dels que acaben l’infinitiu en -ir (en la denominada tercera conjugació o tercera flexió). Els verbs que es solen utilitzar com a models per a conjugar els incoatius són: agrair, avorrir, preferir, parir, servir… Les «formes reals del valencià parlat i, en general, dels parlars occidentals on es manté la consonant velar» (Pérez Saldanya-Rigau, 2005), seguixen el model següent:

present d’indicatiu present de subjuntiu
servixc
servixes
servix
servim
serviu
servixen
servixca
servixques
servixca
servim
serviu
servixquen
Per al cas del català central, Pompeu Fabra (1918) va optar per les formes usuals del seu temps en la llengua parlada (present d’indicatiu: -eixo, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen; present de subjuntiu: -eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin). En el cas valencià, la normativa posterior als anys cinquanta del segle xx va adoptar un criteri oposat i problemàtic respecte a la llengua parlada.2
Nota 2. Contràriament al que ja havia anotat Fabra en 1918 (veg. p. 91), tal com ressalta Xavier Rofes Moliner (missatge: 18.07.2022).
Això va fer que, en lloc del model regular i usual que hem vist més amunt (amb l’increment palatal), s’hagen proposat i utilitzats diferents paradigmes de conjugació incoativa que s’apartaven de l’ús quotidià i que inclús barrejaven parcialment «tres paradigmes diferents», com podem vore en la proposta oferida encara ara per la normativa valenciana:
present d’indicatiu present de subjuntiu
servisc
serveixes
serveix
servim
serviu
serveixen
servisca
servisques
servisca
servim
serviu
servisquen

En este model es combinen el paradigma popular (d’on agarren la vocal i); el paradigma medieval (d’on agarren la consonant s) i el paradigma del català central (d’on agarraven l’aplec -ei-). Una barreja que desatén dos factors ben significatius: en primer lloc, la regularitat a què ha arribat l’evolució de l’ús real (amb l’ús sistemàtic de la palatal representada per la -x-); en segon lloc, que el model per al català central atenia precisament l’evolució de l’ús real d’aquell dialecte, consideració que també s’hauria d’haver fet amb la variant valenciana.

Present d’indicatiu
Quant al present d’indicatiu, la Secció Filològica de l’iec va aprovar en 1993 la primera versió del paradigma d’estos verbs amb infinitiu en -ir. Adoptaven aleshores una barreja d’increments morfològics (-isc, -eixes, -eix, -im, -iu, -eixen); en el 1999, la proposta per a un suposat «estàndard oral» de l’iec, i posteriorment la normativa emesa per l’avl, han donat l’opció de regularitzar eixe increment en algunes persones (-isc, -ixes, -ix, -im, -iu, -ixen), eliminant la -e del central (també oriental i medieval), actualment en desús al País València. L’acadèmia s’acosta aixina un poc més al sistema valencià, regular i viu, que usa la vocal i en totes les formes i que forma l’increment incoatiu sempre amb la palatal -x: -ixc, -ixes, -ix, …, -ixen.

Present de subjuntiu
Per contra, en el cas del present de subjuntiu, l’acadèmia continua evitant la palatal i manté la forma amb -s (-isca, -isques, -isca, -im, -iu, -isquen). És a dir, encara no han aplicat la regularització del canvi -s > -x produïda tant en català central (-eixi, -eixis, -eixi, -im, -iu, -eixin) com en occidental (-ixca, -ixques, -ixca, -im, -iu, -ixquen), on s’aplica la palatalització de manera general.

Els verbs amb infinitiu acabat en -ir que no eren incoatius
Hi ha un nombre reduït de verbs d’esta conjugació (una cinquantena, si hi incloem els derivats) que no són incoatius i que es solen denominar «purs». Estos verbs haurien de seguir el model de la llengua antiga (amb formes com jo cus, jo dorm). El cas és que això ja no és del tot aixina, ja que uns quants, seguint «la tendència expansiva, en la majoria de dialectes del català, de l’extensió palatal» exposada per Perea Sabater (2004), són també incoatius (com ara bollir), altres han afegit una extensió velar (com la segona conjugació: jo cusc, jo dorc) i altres afigen la desinència -o (com ara jo surto):

Verbs que no eren incoatius Verbs que tenien dos possibilitats
(sense increment / incoativa)
bollir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, sortir, tenir (o tindre),3 tossir, venir (o vindre),3 vestir acudir, afegir, brumir, brunzir, consentir, consumir, desmentir, engolir, escollir, escopir, fregir, llegir, lluir, mentir, oir, percudir, presumir, renyir, teixir, tenyir
Nota 3. Quant a tenir i venir: els infinitius regularitzats són tindrevindre i les formes conjugades d’estos verbs mostren que pertanyen a la segona conjugació i no a la tercera. Ho comenta Saragossà (2021): «l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia). En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir)».

La llista és curta i va reduint-se: la variació dialectal mostra que va estenent-se la regularització. En general, es produïx la transformació d’estos verbs en incoatius (que es deplacen cap a la tercera conjugació, com sentixc, cruixca, grunyix, munyix en ciutats diferents; veg. l’article de Maria Pilar Perea); o en verbs amb extensió velar (que es deplacen cap a la segona conjugació: tinc).

Altres verbs incoatius i més regularitzacions
Fora de la tercera flexió, hi ha verbs que, de manera general o parcial, han anat integrant en el radical l’increment -sc- > -ix-: conéixer, créixer, eixir, meréixer, nàixer, paréixer, péixer, viure… Estos verbs han anat regularitzant-se amb la palatalització de l’antic increment incoatiu. A més, hi ha verbs de la segona flexió que, seguint l’estela dels verbs en -ir amb increment, van adoptant la forma incoativa, fet que la normativa encara no ha validat (podem pensar en concebre, dependre, incloure o permetre).

Un altre efecte del procés de regularització d’estes flexions verbals, seguint la petja de la palatalització experimentada pels incoatius, és la que indica la gramàtica de l’acadèmia:

Notem, a més, que la consonant s del grup -sc es pronuncia  habitualment com a palatal tant en els verbs incoatius com en els verbs de la segona conjugació que contenen l’esmentat grup [v. § 30.2.1.b]: servixc, servixca, servixques, servixquen; naixc, creixca, ixquera, vixcut.


Bibliografia principal consultada per a confeccionar esta fitxa:

  • Acadèmia Valenciana de la Llengua: Diccionari normatiu valencià.
  • Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana.
  • Colomina i Castanyer, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1918): Gramàtica catalana.
  • Fabra i Poch, Pompeu (1922): «266. 22.11.1922. xiv», Converses filològiques.
  • Institut d’Estudis Catalans (1999): Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia.
  • Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana
  • Lacreu Cuesta, Josep (2017): «El morfema de la discòrdia», Pren la Paraula, 20.06.2017.
  • Perea Sabater, Maria Pilar (2004): «L’expansió dels verbs incoatius en català. Distribució i valor del segment extensió “-eix-”».
  • Pérez Saldanya, Manuel; Rigau Oliver, Gemma (2005): «Variació gramatical i prescripció».
  • Sanchis Guarner, Manuel (1950; ed. 1993): Gramàtica valenciana.
  • Saragossà Alba, Abelard (2021): «Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’iec (6): Models de la flexió verbal», Normativa: des dels Parlants i per als Parlants, 03.01.2021.
  • Saragossà Alba, Abelard (2006): «Les formes incoatives de la tercera conjugació (patixc, patesc, pateixc, patisc)».
  • Saragossà Alba, Abelard (2007): «La norma jo preferisc, tu prefereixes, ¿per què no s’assimila?».
  • Saragossà Alba, Abelard (2018): El valencianisme lingüístic.