feèric -ca

Hungarian fairy talesEste adjectiu literari, que significa ‘de les fades o relacionat amb les fades’, no apareix en els diccionaris generals (consulta: 10.07.2023). És un préstec del francés féerique que ha arribat també al castellà feérico -ca i a l’italià feerico -ca ; l’anglés fairy prové del substantiu francés antic faerie, derivat de faee (> fée).

És un adjectiu poc utilitzat, com podem observar en el Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (iec), on apareix en poques obres:

  • Les llunyanies suggestives i altres proses, Ernest Martínez Ferrando, 1918
  • Primaver inquieta, Ernest Martínez Ferrando, 1926
  • L’espill a trossos, Francesc Almela i Vives, 1928
  • Visions de Catalunya (Mallorca), Joan Santamaria, 1935
  • Els ambaixadors, Albert Vilaró, 2014
  • Angèlica i Rafel, Miquel de Palol, 2019

L’ús en valencià deu estar condicionat per l’ús que se’n puga fer en castellà, tal com s’esdevé en la noveŀla Ha esclatat la pau (1968) de Josep Maria Gironella (versió en català de Bartomeu Bardagí i Moras; títol original: Ha estallado la paz, 1966):

Ha estallado la paz
(1966)
Ha esclatat la pau
(1968)
contempló aquel despliegue feérico y aplaudió a rabiar contemplà aquell desplegament feèric i aplaudí com un foll

per a / per

L’avl fa una descripció detallada dels casos i de les opcions que permet un sistema clar i sense confusions per a aquelles varietats que mantenen la distinció oral entre les dos preposicions. Per tant, segons la Gramàtica normativa valenciana:

26.3.4. Les preposicions per i per a
26.3.4.1. Les preposicions per i per a poden usar-se davant de sintagmes nominals o davant d’oracions d’infinitiu. Davant de sintagmes nominals (o elements equivalents com pronoms), per a s’usa per a introduir el benefactiu, la destinació o un complement final:

La iaia ha fet una coca de llanda per a tu. (benefactiu)
L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts. (destinació)

La preposició per presenta un conjunt més gran de valors i introduïx diferents classes de complements, com ara els complements de causa, el complement agent en les construccions passives, el complement de lloc referit a la ruta d’un moviment o el complement de temps referit a un període més o menys precís o extens:

Sempre em dius que tot ho fas per mi. (causa)
La proposta va ser ratificada per tots els assistents
. (agent)
La senda que puja al cim de la Safor passa per la
(ruta) Font dels Bassiets i per la Font dels Òlbits.
Per Sant Joan es fan fogueres
(temps)

26.3.4.2. Davant d’oracions d’infinitiu la distinció entre complements causals i complements finals no és tan nítida. En general, s’usa per amb oracions que indiquen causa o mancança:

Em van posar una multa per haver passat el límit de velocitat. (causa)
Per cridar tant, t’has quedat sense postres. (causa)
Encara estic per afaitar. (mancança)
Tots aquells pisos estan per vendre. (mancança)

Observació: Les oracions causals amb per presenten fortes restriccions i resulten forçades en diferents casos. No és possible, per exemple, dir Menge per tindre fam o Ha comprat moltes cases per ser molt ric. En contexts com els anteriors, només és possible l’ús d’una oració en forma finita: Menge perquè tinc fam i Ha comprat moltes cases perquè és molt ric.

S’usa per o per a quan l’oració té un valor final:

a) La preposició per introduïx els complements finals que presenten un matís de causa no efectiva i fan referència a la intenció del subjecte de no realitzar una determinada cosa:

No menja per no embrutar.
No s’alça per no haver de netejar.

b) En la llengua literària també és general l’ús de per en tots aquells casos en què el subjecte té un caràcter agentiu i l’oració final fa referència a la intenció del mateix subjecte de realitzar una determinada acció:

Treballe per guanyar-me la vida. (‘perquè vull guanyar-me la vida’)
Estudia molt per aprovar tots els exàmens. (‘perquè vol aprovar tots els exàmens’)
Hem arribat molt prompte per poder dir-te adeu. (‘perquè volem dir-te adeu’)

Observació: Notem que per també seria possible quan l’oració d’infinitiu modifica un substantiu que designa una acció realitzada voluntàriament: La vinguda de Júlia per convéncer-nos va resultar un fracàs. En estos casos, de fet, el sintagma nominal amb el substantiu d’acció és paral·lel a una oració, com es pot comprovar si comparem l’exemple anterior amb Pere va vindre per convéncer-nos.

Amb tot, en casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat.

c) La preposició per a introduïx tots els complements finals on falta la idea d’intencionalitat, siga perquè el subjecte és inanimat, perquè l’oració no designa una acció o perquè l’oració d’infinitiu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:

Esta caixa ens servirà per a guardar les revistes.
El termini per a matricular-se acaba demà.
No tinc prou informació per a decidir-me.
Menges massa per a aprimar-te.

La gramàtica de l’IEC

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans tracta l’ús d’estes preposicions (veg. 29.3.3) en el mateix sentit que la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més, comenta algun cas no detallat en la llista anterior:

En el capítol dedicat a les preposicions (§19.3.5) ja s’ha indicat que hi ha parlars que espontàniament usen només la preposició per (els orientals i part del nord-occidental) allà on altres parlars usen per i per a segons el cas (valencià, tortosí i a la Franja). En els parlars en què es diferencia per i per a, la preposició composta s’usa en la majoria de construccions finals, però per també és possible en certs contextos agentius, especialment quan la construcció final és negativa: Matinaré per no fer tard a la feina; No cuina per no embrutar; No s’alça del llit per no anar al metge; No parla per no ofendre. […]

Les dues preposicions són també igualment possibles en altres construccions d’infinitiu que estan relacionades amb les finals però no tenen pròpiament un significat final. Es tracta, d’una banda, de les construccions concessives del tipus {Per / Per a} tenir l’edat que té, se’l veu jove (‘malgrat que té l’edat que té’), i de l’altra, de les construccions que expressen successió temporal del tipus Se n’anà a l’exili {per / per a} no tornar mai més (‘i ja no va tornar mai més’). Sobre les construccions concessives, vegeu el §30.3.4b, i sobre les temporals amb valor de posterioritat, vegeu el §31.4.2.1j.

En canvi, no és acceptable l’ús generalitzat de per en construccions diferents de les d’infinitiu, especialment quan introdueixen un sintagma nominal o equivalent (§19.3.5). En aquests casos, la distinció entre per i per a resulta més nítida que en les construccions d’infinitiu i cal preservar-la: Ho hem fet per tu (causa); Ho hem fet per a tu (destinatari). No és tampoc acceptable en registres formals l’ús de per a en la locució per a que, en lloc de la conjunció clàssica i més general perquè.*

* Nota fdt. Sobre esta locució, la gnv (§ 34.5.5) conté la mateixa indicació mirant-ho des d’un altre angle:

La conjunció final bàsica és perquè, que en contextos poc formals també adopta la forma per a que:

Aniré a parlar amb ell, perquè m’explique què ha passat. (En contextos poc formals: per a que m’explique què ha passat)
Es va portar bé perquè no el tornaren a castigar sense eixir. (En contextos poc formals: per a que no el tornaren a castigar)

Observació: Cal no confondre la conjunció final amb el conjunt per a què, format per la preposició composta per a i l’interrogatiu què: No em va dir per a què servia tot allò.

Davant de l’infintiu. L’esmena de la gramàtica de Fabra (1956)

En el cas [+ infinitiu], segons badia (1994) (pàg. 231) teníem les opcions següents:

1. per: causa / per a: finalitat o adequació; les frases que contenen un infinitiu sense subjecte aparent i que són commutables per una expressió adverbial, són introduïdes mitjançant la preposició per: Per començar, justificarem…

2. Infinitiu causal: per. La frase és substituïble per una oració introduïda per la conjunció per tal com i verb en indicatiu: t’han multat per infringir el codi de la circulació.

3. Infinitiu final: per a. És substituïble per la conjunció a fi que i verb en subjuntiu: el devien contractar per a vendre a domicili.

4. Infinitiu causal i final ensems: per. És substituïble per una oració causal introduïda per la conjunció perquè seguida del verb voler (en indicatiu i en una forma concertada amb el subjecte de l’oració principal): m’acosto a la mesa per saludar el president. Quan es tracta d’una altra mena de verb (no d'”acció voluntària”) o quan l’infinitiu introduït per preposició depén d’un nom (substantiu o adjectiu), l’oració subordinada recobra el seu significat exclusiu de final i l’infinitiu hi és introduït amb per a. – Verbs com usar, emprar, fer servir, etc. introdueixen l’infinitiu amb per a (perquè no són considerats d'”acció voluntària”).

Pel que fa al punt 4 de Badia, hi ha encara una solució millor: donar com a bona tant la solució per com la solució per a, de manera que es recollirien les dos possibilitats dialectals. De fet, si tant té significat causal com final, seria raonable la doble possibilitat. David Casellas (Curs de morfosintaxi de l’oració [1996], pàg. 38-39) també és partidari d’aquesta doble possibilitat, que és la que finalment adoptà l’avl en la seua gramàtica.

Gabriel Bibiloni fa la seua aportació sobre la qüestió en «”per a” davant infintiu» (L’Espira, 9-16 gener 2010). N’extrac un fragment conclusiu:

Nosaltres defensam sense cap reserva l’ús de per a davant tots els infinitius de finalitat i de destinació, cosa que no representa més que seguir la proposta de Fabra actualitzant-la en el seu punt feble, és a dir, suprimint la preferència de per amb l’infinitiu final. Aquesta és també una proposta de llengua fàcil sense renunciar a ser llengua útil. El 2003 els lingüistes Joan Mascarell i Xavier Rull defensaren aquesta mateixa opció en una comunicació al II Col·loqui Internacional Pompeu Fabra, les actes del qual foren publicades el 2007 (Cossetània Edicions). Un treball ple de seny i de rigor que defensa que la norma definitiva sobre les dues preposicions s’ha de basar en l’ús real dels dialectes que les usen. Nosaltres ens hi adherim completament.

De fet, Albert Rico Busquets ja va informar, en un missatge en la llista Zèfir (20.11.2008) que la nova edició de la gramàtica de Pompeu Fabra del 1956 (a cura de Joan Solà) incloïa una esmena molt significativa:

A la pàgina 86 hi diu: «(…) cap emprar la preposició per (…)». És una de les petites modificacions fetes en el text, segons ens avisen els editors a la p. IX.

Més avant, Albert Pla Nualart («Fabra… encara», Avui, 23.04.2010) es feia ressò d’eixa modificació:

Us he reservat per a Sant Jordi una troballa extraordinària que somou la normativa del català i deixa en evidència els que en lloc de basar-la en la raó aplicada a la realitat ens l’han predicada com a revelació d’uns textos sagrats. És al volum 6 de les Obres completes de Fabra editades per Joan Solà i Jordi Mir. L’ús de per i per a davant de l’infinitiu final («Vinc per / per a veure’t») i de destinació («Serveix per / per a veure-hi») ha suscitat esgotadores polèmiques que tenien al centre una norma tan abstrusa que aplicar-la era una tortura. Avui sabem que Fabra no defensava aquesta tortura i que en el seu origen hi ha un error de transcripció, una p per una l. Quan Joan Coromines va editar la gramàtica pòstuma de Fabra, va llegir «quan el fi que hom es proposa és el motiu de l’acció expressada pel verb del qual l’infinitiu és complement, cap emprar la preposició per en lloc de per a, […] i àdhuc en molts casos […] hom empra per de preferència a per a». Com que cap emprar suposava fer un ús de cabre que Coromines no veia genuí, va decidir que el que el Mestre havia volgut escriure no era cap sinó cal emprar, tot i que, amb la correcció, el final de la frase perdia sentit.

Convé recordar que en la gramàtica de 1918 Fabra indicava per a eixe mateix cas:

Davant d’un verb en infinitiu hi ha un cas en què semblen igualment possibles per i per a: […] En aquest cas és preferible la preposició simple per a la composta per a.

  1. [+ PRONOM] És bo de poder distingir entre a i b:

    a) IDEA DE DEPENDÈNCIA: «Per mi, ja te’n pots anar» (= Pel que fa a mi…, en allò que depèn de mi…) / «Per nosaltres no quedarà».

    b) IDEA D’OPINIÓ: «Per a mi, la política del govern és nefasta per als pagesos». (Zèfir, 16.11.2000).


Exemples de vaciŀlació en el gdlc (consulta: 04.09.2023):

campionat m. Conjunt de proves esportives amb l’objecte de confrontar un grup d’equips o d’esportistes per a determinar-ne els guanyadors.

aeroscopi m. FÍS. Aparell destinat a recollir la pols de l’aire per determinar-ne la natura, la quantitat i la composició.

albaneca f. INDUM. Còfia o xarxa feta amb seda fina o amb lli que portaven les dones per a cobrir el cap o per a recollir els cabells.

coberta f. Allò que hom col·loca sobre una cosa per cobrir-la o resguardar-la.

abrigall m. Cadascuna de les peces de roba (llençols, flassades, cobertors, etc.) que hom posa al llit per cobrir-se.

alquinal m. INDUM. Toca o mocador de lli que duien antigament les dones morisques per a cobrir-se el cap.

 

 

valdre la pena

Val la penaEl dnv (consulta: 26.07.2023) incorpora com a variant principal d’esta locució esta formulació amb el verb valdre:

valdre la pena loc. verb. Compensar l’esforç.

Sobre l’increment d’ús de la variant pagar la pena, que pareix que amaga un rebuig o menyspreu respecte a la versió general valdre la pena, podem llegir uns fragments de l’apunt «Val la pena»  (07.06.1999) del llibre Reflexions de la vellesa d’Anna Murià i Romaní:

M’han vingut aquestes ocurrències fixant-me en algunes locucions i frases fetes que em són de bon pronunciar. N’hi <ha>* una, molt popular, que la dic molt, que tots la diem i és la que he posat per títol d’aquest escrit: «val la pena». La forma escrita de les paraules també pot o no semblar amable, per exemple: val s’alça com un raig de llum, pena sembla tenir humitat de llàgrima. Nosaltres, la gent que tenim el vici d’escriure, ho veiem. […]

Tota la vida, he dit i he sentit a dir, per exemple: «fem això, val la pena», quan donem gran valor al resultat d’allò que proposem de fer. Però ara hi ha molta gent amb tendència a dir i escriure, en lloc de «val la pena», «paga la pena». I això no m’agrada pel significat avariciós que té. […]

Val la pena, no ho creieu? De fixar-se en el so, la forma i el sentit dels mots. Ens donarà satisfacció.

Val la pena i no cal que ens la paguin.

* Nota fdt. Afigc entre antilambdes la forma verbal que falta en el text d’esta edició.

clec

L’onomatopeia clec té diversos usos i no tots apareixen en els diccionaris generals. Entre els més habituals en la funció de reproduir sons i sorolls hi ha:

  • colp sec: bim / bim-bom / clac / clec / pim / pam / pim-pam
  • (dnv) ‘una cosa que es trenca’: clec
  • fer esclafir el dit del cor amb el dit polze de la mateixa mà: clap / clec
  • una màquina d’escriure: clec-clec
  • repicar de dents: clec
  • riure: ha, ha, ha / clec, clec, clec / clac, clac, clac

Riure: fer clecs o fer cleques

Per al so del riure, a més, s’ha creat l’expressió fer clecs o fer cleques, tal com explica Pere Saumell (28.03.2009; consulta: 19.07.2023):

M’escriu un expert en llengua demanant-me què vol dir fer cleques, que no ho ha sentit mai. M’espanto: pot ser que no existeixi? Miro els diccionaris: els normals i també l’Alcover-Moll, el de Raspall-Martí (Diccionari de locucions i de frases fetes) i el monumental d’Espinal (Diccionari de sinònims de frases fetes). El meu corresponsal té raó: fer cleques no hi és. Demano l’opinió a la gent de Zèfir. Buf: fer cleques és conegut al Baix Llobregat, al Barcelonès, al Vallès Occidental (la variant fer clecs o fer clec-clecs) i a les Garrigues, almenys. I, per descomptat, a l’Anoia, tot i que a Prats de Rei em diuen que no ho han sentit mai. Deu anar per barris, o per famílies.

En literatura podem localitzar alguns usos de la paraula cleca amb este significat:

  • Jordi Cervera Nogués (1999): Professions liberals
  • Jordi Cussà (2003): L’alfil sacrificat
  • Pau Vidal (2008; traductor): La vídua descalça de Salvatore Niffoi (2006)
  • Josep M.ª Güell (2010; traductor): Les ànimes mortes de Nikolai V. Gógol (1842)
Ceràmica grega antiga amb una representació de l'esclafit de dits.
Un jove Pan fa clec amb la mà dreta. Ceràmica grega del segle iv a. de C. / Pintor dels Inferns, domini públic, via la Wikimedia Commons.

L’esclafit de dits

El soroll generat amb els dits cor i polze d’una mà té significats diferents i, a pesar que és un gest molt comú, internacional i antic (veg. «”Oh, Snap!” A Record-Breaking Motion at Our Fingertips») no apareix descrit en els diccionaris generals. Sí que el recull el Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions de Riera-Eumes i Sanjaume (2010):

clap / clec
Onomatopeia del soroll de fer espetegar el dit del cor amb el dit polze, un gest que es fa servir per cridar l’atenció d’algú, per indicar que s’intenta recordar alguna cosa i també per ordenar a algú que se’n vagi.
Les versions que arreplega eixe diccionari per a altres llengües són:
  • En anglés: click / snap
  • En castellà: chas / clac
  • En francés: clac / clap

fer l’ou

L’expressió fer l’ou no apareix en els diccionaris generals, però sí que l’ha arreplegada Víctor Pàmies en la Paremiologia Catalana Comparada Digital amb diferents significats, com ara:

  • pondre (en el cas de les aus, generalment referit a les gallines)
  • defecar
  • fer la pinya (‘ajuntar les puntes dels cinc dits d’una mà’)
  • morir-se

Cal dir que pondre col·loquialment també significa ‘defecar’, accepció que apareix en l’Enciclopèdia moderna catalana de Joseph Fiter (1913):

Fer l'ou
Fer l’ou en l’Enciclopèdia moderna catalana (1913).

Fer l’ou a la borsa de Barcelona

Segons Francesc Cabana i Vancells (Avui, 30.01.2005; informació de Pere Saumell – Migjorn):

Ja sé que és una expressió no coneguda. No figura ni tan sols a la Gran Enciclopèdia Catalana. M’haig d’explicar, abans que res. Fer l’ou i fer les paus eren dues expressions molt utilitzades a la Borsa de Barcelona quan hi vaig treballar, fa prop de cinquanta anys. Una —fer les paus— és una expressió relativament corrent, que s’aplica quan vols fer referència al fet que esperes compensar unes pèrdues amb uns guanys. L’altra —fer l’ou— formava part del llenguatge borsari creat a l’Associació del Mercat de Valors —la borsa privada barcelonina abans de la guerra, liquidada pel general Franco tan aviat com va instaurar la seva dictadura—. No tinc ni idea de la seva procedència, però sí del significat.

Fer l’ou volia dir consolidar voluntàriament unes pèrdues en una operació de borsa, desfent la iniciada, per evitar que les pèrdues poguessin ser més grans. Amb el franquisme, quan només es podia jugar a borsa a l’alça, es presentava la conveniència de fer l’ou quan s’havien comprat uns títols amb l’esperança que la seva cotització pujaria i s’havia produït exactament el contrari. Fer l’ou volia dir vendre els títols amb pèrdua i donar l’operació per acabada. L’alternativa era no vendre, confiant que la situació es redreçaria i al capdavall es farien les paus.

Els borsistes prudents i els que a la llarga acabaven guanyant diners eren els capaços de fer l’ou, que suposava acceptar que s’havien equivocat i comptabilitzar unes pèrdues de seguida. La gràcia estava a fer l’ou ràpidament, tan aviat com es veia que l’evolució del preu del títol no era la que s’esperava, de manera que la pèrdua fos perfectament assumible. Però costa molt de fer l’ou i només alguns dels que jugaven a la borsa eren capaços de fer-lo. La majoria no volia admetre que s’havia equivocat en les seves previsions i esperava a veure si podia fer les paus amb la recuperació de les cotitzacions. Alguna vegada l’encertaven, és clar, i feien realment les paus i potser fins i tot guanyaven diners. Aleshores posaven en evidència el que havia fet l’ou, com una prova de qui l’havia encertat i qui s’havia equivocat. Però el que havia fet l’ou ja ni recordava aquella operació, perquè mentrestant n’havia fet d’altres. Sovint no era possible fer les paus: el preu del valor anava baixant i baixant fins que la pèrdua era insuportable. Abans i després de la Guerra Civil hi va haver més d’un suïcidi d’espavilats borsistes que havien volgut fer les paus i s’havien trobat arruïnats.

L’experiència borsària es pot aplicar a la vida empresarial de cada dia. Un dels principis bàsics d’un bon empresari és el d’acceptar el risc i la possibilitat d’equivocar-se. No conec cap gran empresari català dels darrers cinquanta anys que no s’hagi equivocat una vegada o més. Molts d’ells —vius o morts— han passat per l’experiència d’una suspensió de pagaments o concurs de creditors, com es diu ara. Equivocar-se no és cap vergonya i perdre diners tampoc. El que distingeix un gran empresari d’un que no ho és és que el primer s’adona aviat del seu error i fa l’ou, mentre que l’altre s’entossudeix i continua creient que la seva aposta era l’encertada, fins a convertir unes pèrdues assumibles en unes pèrdues que no ho són.

La màxima intel·ligència és incompatible amb l’orgull. Per als cristians, l’orgull és el pecat més greu. D’aquí que siguin els orgullosos —aquells que es consideren superiors als altres— els qui no saben fer l’ou ni saben retirar-se a temps. L’orgull els impedeix acceptar l’error, que a vegades no és estrictament seu, sinó de la conjuntura, d’un marc econòmic determinat o d’un mercat dirigit. […]

chopsticks

Els chopsticks són la paraula anglesa per a denominar les varetes que fan de coberts en la cuina xinesa. En la pel·lícula The Seven Year Itch, toquen una cançó, «Chopsticks», que en algú va pensar que en català es titulava La xocolatera (Zèfir, 30.10.2000), però no sembla que siga la mateixa peça.

Segons el Termcat (consultes: 2002; 07.07.2023 ):

ca bastonet xinés, m
ca bastonet, n m sin. compl.
es palillo chino
fr baguette
en chopstick

Cadascun dels dos bastonets que s’utilitzen per a menjar viandes a l’estil xinés.

normar

El gdlc del 1993 incloïa només el verb per a les matemàtiques, però actualment (consulta: 01.03.2009, 06.07.2023) li afig una accepció per al dret:

normar
v 1 tr mat Establir una norma.
2 intr dr Establir normes jurídiques.

El dnv inclou el verb amb eixes mateixes accepcions, però el diec no inclou encara el verb, encara que sí que conté (també els altres diccionaris) l’adjectiu normat -ada:

normat -ada
adj. [mt] Que té definida una norma.

Nota fdt. El gdlc i el diec indiquen que és un adjectiu del camp de les matemàtiques únicament, mentres que el dnv no restringix cap camp d’ús.

El verb normar mos va aparéixer en la versió en castellà d’un document que va arribar al dogv (Maribel, 20.10.1997): «que normaba la base quinta». Com que no apareixia en el drae ni en el Moliner, suposàrem que era una creació espúria en compte de regulaba, establecía, determinaba, etc. En la versió en valencià el document dia: «determinats per la base…».

Posteriorment, el drae01 va incloure el verb amb dos accepcions:

1. tr. Dictar normas.
2. Cuba y Méx. Sujetar a normas.

Però en edicions següents del drae (consulta: 12.07.2023) es va quedar només amb una de les accepcions:

1. tr. Sujetar a normas algo.

Negro, tossal

El tossal Negro és un topònim d’Alpont (i la rodalia) i també reapareix un poc més cap al sud en l’àrea central del País Valencià. La denominació usual en castellà és: cerro Negro.

Segons la base de dades de l’avl (consulta: 2015) i el Nomenclàtor Toponímic Valencià (consulta: 06.07.20223) el conjunt toponímic genèric + Negro apareix associat a diferents elements orogràfics en uns quants municipis de predomini lingüístic castellà. El genèric que utilitzen és cerro, que en valencià té diversos equivalents (utilitzarem el genèric tossal):

  • Ademús: El Cerro Negro
  • Alpuente: camí del Cerro Negro, tossal Negro, coll del Cerro Negro,* solana del Cerro Negro
    * Nota fdt. En este cas el genèric usual en castellà és collado.
  • Benafer: tossal Negro
  • Xulella: tossal Negro, corral del Cerro Negro, font del Cerro Negro
  • la Pobla de Sant Miquel: tossal Negro
  • Quesa: tossal Negro
  • el Toro: tossal Negro
  • Toixa: tossal Negro
  • Tous: cases del Cerro Negro
  • Viver: camí del Cerro Negro, El Cerro Negro, corral del Cerro Negro

 

atibacar

El participi atibacat -ada, del verb atibacar, és usual a Tavernes de la Valldigna (i a més llocs, com per exemple Foios, segons comenta Eugeni S. Reig en Migjorn; Alginet, com mos diu Josep Lozano Lerma; a Eslida, segon Òscar Pérez Silvestre; i a Otos, informa Joan Olivares en Migjorn; 02.11.2009). L’adjectiu atibacat -ada indica que una cosa està plena de gom a gom.

Variants: atibacant, atabicat. A Simat hi ha, a més, la forma invariable atibacant. Exemple: «les séquies estaven atibacades de residus»; a Simat seria: «les séquies estaven atibacant de residus» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004). A Torrent hi ha la forma atabicat (segons informa Anna Gascó).

Joan Olivares, a més, comenta (Migjorn, 02.11.2009):

Nosaltres també conjuguem el verb atibacar. Per exemple: «Quan ha d’eixir de casa, s’atibaca les butxaques de cacauets per anar rosegant tot el dia.»

Cal dir que el DGFPastor ja havia incorporat el verb atibacar (que no havia recollit el dcvb) i ja apareix en altres diccionaris, com ara el gdlc:

v dial 1 tr Atapeir. Atibacar un calaix de coses inútils. Séquies atibacades de residus.
2 pron fig Atipar-se. Atibacar -se de dolços.

Segons el dcorom (s. v. tibar):

+Atibacat ‘atapeït, curull’: «els trens estos dies van atibacats de gent» val. (J. G. M. 1963): més que derivat és resultat d’un encreuament amb mots en -acat de sentit semblant: atacat (atacar de pólvora), atabacat ‘ficat en tabac’, estacar-se […], estacat «atufado», C. Ros, 1784.

En el Salt 2.0 podíem trobar:

atibacar v. tr. Omplir completament, posar com dins d’un tabac. Ordena els calaixos de l’escriptori, perquè els has atibacat de coses inútils.

Finalment, el dnv (consulta: 28.06.2023) ha incorporat el verb:

atibacar
v. tr. Ataquinar, omplir excessivament. Ha atibacat els calaixos de l’escriptori de papers inútils.

 a tibó/a tibo

A Elx, on es manté el verb tibar (segons informa Martí i Casanova – Migjorn, 26.07.2004), hi ha l’expressió «estar a tibó» ‘de gom a gom’; també hi ha atibonat -ada (Martí i Casanova – Migjorn, 02.11.2009). Podem trobar un exemple d’a tibó en en el poema «Inventari de la Roà» de Gaspar Jaén i Urban:

Pitxers d’aiguallimó. Gotets de licor d’herbes. / Onces de xocolate. Mates de raboigat. / Galló blanc de l’armela. Mel. Rollets d’aiguardent. / Orxata amb fogasseta. Maredeuetes blanques. / Olor de gesminers. Panal d’abelles. Cera. / Calor, ferro, tro, pólvora. L’aire no corre gens. / Suor apegalosa. La nit crema la pell. / La gent fa la roà. Marededéu de plata. / L’església estarà tota la nit oberta, / plena de clavellines. Flor i flama, la dona / per generacions tan benaventurada. / Esquinç del Paradís. Majestat de marfil. / Passen dones amb ciris, tota la nit rodant. / Els carrers a tibó. Nocturn, nocturn incògnit!

A Simat hi ha la mateixa expressió però amb canvi en l’accent: «estar a tibo» (informació d’Àngel Alexandre – Migjorn, 26.07.2004), expressió que també es fa servir igual a Sollana (14.11.2009).

identitari -tària

Este adjectiu (derivat d’identitat) no apareixia en els diccionaris habituals (consulta: 13.11.2012). Li podríem donar la definició ‘relatiu o pertanyent a la identitat’. rull2004 comenta:

L’adjectiu identitari no pot ser condemnat de cap de les maneres.

Podem començar a documentar-ne l’ús en català cap als anys huitanta en obres de temàtica política, sociològica i sociolingüística. El dnv (consulta: 16.03.2023) l’ha inclòs:

identitari -ària
adj. De la identitat o que hi té relació.

En altre llengües romàniques (consulta: 13.11.2012):

es identitario (Fundéu)
fr identitaire (oqlf)
it identitario (Aldo Gabrielli)
pt identitário (Priberam)