no-ningú

Fragment de la noveŀla Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga.

L’expressió «no ningú» en l’accepció ‘persona sense valor’ hauria de considerar-se ja lexicalitzada i hauria de ser tractada com a substantiu invariable. En el mateix sentit, la paraula ningú hauria de rebre el mateix tractament quan s’utilitza amb este mateix valor. Això suggerix la lectura de la giec (35.4.1.2.d):

Un cas diferent és el de les locucions no ningú i no res. La primera té el significat de ‘persona sense valor’ i s’usa precedida de l’indefinit un: És un no ningú; És una no ningú. Amb el mateix valor pot usar-se també ningú. La segona pot tenir el significat de ‘cosa sense importància, nimietat’ (Plora per no res; No res l’espanta; S’escandalitza per un no res) o espai molt breu de temps (Torna en un no res). Notem que el nom no-res ‘absència de tota cosa’ s’usa precedit de l’article definit i s’escriu amb guionet (Déu creà el món del no-res).

La forma no-ningú

Si bé en el cas de «no res/no-res» la normativa ha establit una distinció formal i semàntica entre les dos formes, en el cas de «no ningú» es tracta d’una única paraula composta que és irregular sintàcticament i semànticament (és invariable i té un significat no deduïble dels components). Encara que la previsió actual la mostra escrita com a sintagma (no ningú), podríem pensar d’escriure-la com a paraula composta prefixada amb guionet (no-ningú), tal com la podíem trobar ja en el dcvb:

No esser ningú: no tenir autoritat ni categoria estimable; esser insignificant. Esser un ningú o un no-ningú: esser una persona menyspreable, de vàlua nuŀla (especialment en l’ordre intel·lectual o moral). Vostè és un ignorant, un ningú, un explotador indigne, Oller Bogeria 93. S’homo que no sap de ballar és un ningú, Ruyra Pinya, i, 125.

La forma amb guionet «no-ningú» és deduïble de les normes ortogràfiques actuals (consulta: 04.12.2023; § 4.3.1.2). A pesar d’això, no és una forma usual, però podem documentar-la en el llibre Encara maten els cavalls d’Anna Maria Villalonga).

torca

Torca
Torca trobada a Ucraïna (foto: Wikipedia/Oleh Petriv).

Em va respondre el Termcat (23.11.2023) que millor torca (en lloc de torques) per a referir-se a una classe de collaret antic:

Considerem que la denominació adequada en català és torca. Aquesta forma es documenta com a procedent del llatí vulgar torca, variant del llatí torques, al Diccionari català-valencià-balear i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana amb usos antics, així com en contextos especialitzats. La forma llatina torques és, doncs, un cultisme. D’altra banda, si bé torques és un substantiu masculí, en passar al català la forma torca s’ha utilitzat tradicionalment com a substantiu femení.

ésser imaginari

Imaginari
El cap d’un gólem (Der Golem, 1920)w en un pòster (València, 1923).

El dnv conté els sinònims següents per a denominar un personatge imaginari amb què es fa por a les criatures: butoni, gusarapa, moroti, papau, papo, saginer. En el diec podem trobar: marraco, papau i papu. A més, en l’Altes lingüístic del domini català (s. v. papu) n’hi ha un bon grapat de versions d’estes figures.

A continuació, recopilem més noms relatius a éssers imaginaris (i alguns indrets) de la cultura popular utilitzats amb diferents finalitats i intencions:

  • l’Alabau (gec):

    Personatge imaginari que, per als pastors dels Pirineus, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.

  • alcahest (gec):

    Nom donat per Paracels a un elixir, pretesament molt eficaç en les malalties de fetge, i per Van Helmont a un imaginari solvent universal, capaç de dissoldre totes les substàncies; fou objecte de la recerca obstinada de molts alquimistes.

  • amarant (gdlc):

    m. 1. Flor imaginària que hom suposa que no es marceix mai.

  • amfisbena (consulta: 26.02.2015; 17.11.2023) (gdlc):

    f. 1. HERÀLD Animal fabulós representat per una serp amb un cap a cada extremitat del cos.

  • babau (gdlc):

    […] 2. m. dial Ésser fantàstic amb què hom fa por als infants.

    Nota fdt. Sobre este concepte, podeu consultar la fitxa sobre el papu de l’Atles lingüístic del domini català, que conté moltes versions de tot arreu.
  • Berenguer de Puigpardines (gec):

    Personatge imaginari, suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat.

  • Biterna (gec):

    Indret imaginari on, segons una creença medieval estesa als Països Catalans, es reunien les bruixes per renegar Déu i adorar el dimoni, que hi havia de comparèixer en forma de boc.

  • bubo o bubo sereno, ‘fantasma per a fer port als infants’, segons comenta Vicent Josep Pérez i Navarro («El procés de substitució lèxica en el parlar valencià popular: especialització semàntic i fòssils lingüístics a la població de Crevillent»; consulta: 09.12.2010 ).
    Podem llegir en colomina:

    buberota ‘fantasma’ (Tàrbena). EValor n’usa una variant: «tapada com una buborota» (oc, i, 350). Al Alcoi, Benidorm i la Vila: mumerota; a Benimantell i Callosa: mumorota (ASalvà, Folk, ms. p. 305); a Mallorca bubota. JEsteve emprava una variant babarota […].

    Veg. babau
  • butoni (dcvb):

    m. Fantasma que fa por (Val.).

    Veg. babau
  • Cataló (gec):

    Castell imaginari situat, bé a Gascunya, bé a Guiena, del qual hauria sortit el llegendari Otger Cataló per a la conquesta del territori que hauria d’ésser anomenat, per aquest fet, Catalunya

  • cerber (consulta: 26.02.2015) (gdlc):

    m. HERÀLD Animal fabulós representat per un gos de tres caps amb cua de drac i serps entortolligades al voltant del cos.

  • drac, dragoní, (gec):

    m. Figura de drac de cartó pintat, de grans proporcions, d’aspecte monstruós i que en alguns casos treu foc per la boca, que hom fa eixir en algunes processons religioses en moltes poblacions dels Països Catalans. […] la víbria, el marraco, la tarasca, la mulassa o mula guita, o la cuca fera de Tortosa.

  • Jaume Febrer (gec):

    Personatge imaginari, suposat contemporani de la conquesta de València.

  • gambosí (dcvb):

    m. […] ¶ 3. Animal imaginari a què fa referència la locució caçar o pescar gambosins (Vinaròs, Tortosa, Mallorca).

    En el dnv:

    m. Animal imaginari el nom del qual s’usa per a fer bromes als caçadors i acampadors novells.

  • gólem (gec):

    m Ésser de la tradició mística i esotèrica hebraica.

  • gusarapa (gdlc):

    f Fantasma, ésser nocturn imaginari amb què hom fa por a les criatures. […]

  • homenet de colzada, doneta de colzada (gec): éssers imaginaris de les rondalles mallorquines.
  • mamau (dcvb, gd62):

    (gd62) m Personatge fantàstic que fa por als infants. (sin papu)
    (dcvb) Personatge fantàstic amb què fan por als infants (mall., eiv.); cast. coco.

    Veg. babau
  • mantícora (gdlc):

    f. heràld Animal fabulós amb cos de lleó, cap d’home i boca amb tres rengles de dents.

  • marraco (dcvb):

    || 3. Moracot, personatge imaginari que s’anomena en voler fer por als nens (Maestrat); cast. coco. […] || 5. Figura d’animal monstruós que rodava com un vehicle, treia una llengua molt llarga i s’exhibia a la processó del Corpus de Lleida (Amades Diad. II, 69).

    Veg. babau
  • melusina (dec93):

    f heràld Figura imaginària representada per una sirena que es banya dins una tina.

  • menairó (dcvb) (informació de Xavier Rofes Moliner – 08.03.2015):

    m. ║ 2. Cadascun dels éssers fantàstics diminuts que la gent creu que es guarden dins un canó d’agulles (Pont de Suert, Vall d’Àneu, Cardós, La Seu d’U.).

  • mòpia (dcvb):

    f. (1. Animal imaginari del qual es conten coses a les persones beneites o als nois massa ingenus, per tal de riure’s d’ells ginyant-los a anar a caçar el dit animal (Mall.).

  • mumo (segons indica Eugeni Reig, Migjorn, 21.12.2005):

    Fa referència a un ser imaginari que fa por i s’usa, a Alcoi, quasi exclusivament, per a fer por als xiquets.

    Veg. babau
  • nano -na (dnv):

    m. i f. MIT. Personatge imaginari d’estatura reduïdíssima.

  • ogre (dnv):

    m. i f. MIT. Personatge imaginari d’estatura reduïdíssima.

  • ondina (gdlc):

    f mit Ésser femení fabulós que habita l’aigua, semblant a la sirena, característic de les faules i del folklore europeus.

  • papu (gdlc):

    m folk Ésser fantàstic amb què hom sol fer por a les criatures.

    Veg. babau
  • en Rosegacebes (gec):

    Nom d’un personatge imaginari de la llegenda popular.

  • sirena (dnv):

    f. HERÀLD. Ésser imaginari mitat dona i mitat peix que se sol representar pentinant-se amb la mà dreta i amb un espill en l’esquerra.

  • tamarro (Fabulari Amades, editat per Jan Grau Martí; consulta: 27.06.2011; 17.11.2023):

    Tamarro. És un ésser de característiques indefinides, considerat un animal sanguinari d’origen fantàstic. A vegades s’ha relacionat amb el basilisc o amb els gambutzins.

    Vegeu també la fitxa tamarro.
  • vampir -ra (dnv):

    m. i f. MIT. Ésser imaginari d’ultratomba que, segons la tradició, viu de nit i s’alimenta xuplant la sang de les persones.

  • verd d’espera (dnv):

    m. Color imaginari que s’atribuïx irònicament a les coses que s’esperen sense fonament.

  • xauxa (dnv):

    f. País imaginari, on hi ha una gran abundància i on tot el món pot tindre el que desitja. Tu creus que açò és xauxa!

  • zombi (diccionari del Salt 2.0):

    m. etnol. Entre els criolls d’Amèrica, l’home del sac per a espantar els xiquets.

    Nota fdt. El dnv ha modificat esta definició.

La rateta de les dents

Quan als infants els cauen les primeres dents, hi ha tradicions que diuen que eixa nit un ésser s’endurà la dent caiguda a canvi d’un regal. Fent una cerca en l’arxiu de Zèfir i en la Wikipedia (consulta: anglés-11.07.2006; català-08.03.2011) , podem trobar les denominacions de l’ésser:

  • en alemany: Zahnfee.
  • en anglés: tooth fairy
  • en castellà: ratoncito Pérez; a Mèxic i Uruguay, ratón de los dientes; a l’Argentina, ratón Pérez.
  • en català: denominació més general, rateta; formes alternatives: angelet o angelets (de les dents), animetes, ratolí Miquel, ratolí Martí, ratolí Pitiminí, ratolinet Peris.
  • en francés: petite souris o fée des dents.
  • en italià: fatina dei denti; o també topino dei denti, fatina dentina, topolino dei denti.

Llegendes valencianes

Alícia Marqués Palàcios m’indica (gener 2011) que en el llibre Llegendes valencianes de Víctor Gómez Labrado hi ha un fum d’éssers a tindre en compte. Entre altres:

  • l’home dels nassos: personatge que mostra tants nassos com dies té l’any.
  • els nyítols (o nítols): invisibles de tan menuts com són, entren per les orelles i roseguen la memòria.
  • el caro: un mussol, suposadament, amb cap d’home barbut.
  • el Trib Real: colla d’homes i dones que va de festa nocturna per les muntanyes.
  • la quarantamaula (corantamaula, cucamaula, quicamaula, corantamaula): ésser amb diverses representacions (felí o caragol; mig home, mig gallina).

txa-txa-txa

Notes musicalsEsta paraula no apareix encara en el dnv (consulta: 15.11.2023), però sí que va entrar en el Vocabulari de la música (2013) de l’avl:

txa-txa-txa m. Música que acompanya el ball homònim, d’origen cubà i derivada de la rumba i del mambo.

fregitada*

Una entrevistada (experta en alimentació) va usar la paraula fregitada —en lloc del previsible i usual fregida en el programa Bon dia, Catalunya (13 de gener de 1999) de Catalunya Ràdio. La variant fregitada no apareix en els diccionaris ni és gens usual en la xarxa, on només localitze un cas del 4 d’octubre del 2021: 

Quan anem a Cambrils sempre anem a Les Barques (el petit), és molt bo. Recomano qualsevol tapa de peix fresc, pop a la gallega, la fregitada de peix o l’increïble tàrtar de tonyina.

Un poc més usual és freginada, que apareix en el dcvb però no en els diccionaris habituals, que només donen entrada a la forma masculina freginat.

cap d’estat

Cap d'estat
Fragment d’Història contemporània de Catalunya de Jaume Sobrequés i Callicó (1997).

El nom cap

Alguns de les polisèmies que condicionen l’ús de la paraula cap ‘director -ra, comandament; autoritat suprema’ deriven de la imposició històrica i actual del castellà en els usos juridicoadministratius. El fet que en castellà s’utilitze jefe i jefatura ha induït a buscar sempre un equivalent similar per a denominar tots eixos càrrecs i òrgans. L’Optimot condensa en una fitxa (2889/4; consulta: 10.11.2023) unes quantes indicacions útils que permeten observar que la redacció en cada llengua està condicionada per les estructures i els termes disponibles. Per exemple:

És el cap de personal de l’empresa (equivalent al castellà Le corresponde la jefatura del personal de la empresa)

La fitxa de l’Optimot no ho explica, però cal tindre en compte que prefectura només és equivalent del castellà jefatura en els àmbits policials, penitenciaris, històrics o eclesiàstics.

En el cas de les direccions de trànsit, el company Josep Antoni Riera (17.04.1997) mos comunicava que ho havien adaptat com a prefectura, i posava com a exemple la Prefectura Provincial de Trànsit de València, on treballava aleshores.

El Manual de redacció i estil d’Eusebi Coromina (2008, s. v. prefectura) dona la indicació següent:

Altres recursos per substituir jefatura són, d’acord amb el context, departament, unitat o àrea, en cas que faci referència a un òrgan; o bé comandament, en cas de fer referència a la funció d’un cap.

A més, els criteris de traducció de la Generalitat de Catalunya (1999) contenien una nota que sintetitzava la problemàtica i limitava les possibilitats d’equivalència en el cas de prefectura:

Atès que en català no disposem de l’equivalent lingüístic de jefatura creat a partir del mot cap, i tenint en compte que no es pot traduir aquest terme per un terme pròxim com ara direcció o servei, perquè a l’organigrama hi ha altres unitats de rang superior o inferior que tenen aquestes designacions (la Prefectura Provincial de Trànsit depèn de la Direcció General de Trànsit), la forma equivalent proposada i usada és prefectura. La persona que n’és responsable té el càrrec de cap de la Prefectura Provincial de Trànsit.

Vaciŀlacions en el cas del càrrec de cap d’estat

Els equivalents més habituals per al terme castellà jefatura són, segons el dlcm (consulta: 02.02.2010):

jefatura
(cargo) direcció, comandament m; (de policía, de tráfico, etc) prefectura, direcció; jefatura del Estado càrrec de cap d’Estat; cap d’Estat.

El decascat05 afig:

(sede) direcció, seu central. ║ jefatura del Estado suprema autoritat de l’estat. | cap d’estat. Decreto de jefatura del Estado, decret del cap d’estat.

Vist tot això, sembla que la solució per a referir-se a eixa figura o càrrec consistix a utilitzar l’estructura del valencià i a evitar pensar-ho en castellà. Per exemple, es podria resoldre amb les expressions següents:

  • …l’exercici del càrrec de cap del grup radiològic…
  • …proposar a la direcció de pràctiques formatives…
  • …proposar a l'[oficina, departament, servici…] de cap d’estudis…
  • …el seu dret a saber si la figura de l’estat és una institució idònia…
  • …ha donat una certa estabilitat a la [funció, figura, institució…] de cap de l’estat…

Però la imposició del castellà, sobretot en els àmbits juridicoadministratius i periodístics, induïx a calcar l’estructura d’ús del castellà. Això ha generat una alternativa analògica, caporalia.

La creació analògica caporalia

A pesar que tenim diverses solucions a l’abast, la tendència a calcar la formulació en castellà ha fet que aparegueren propostes que no han arribat als diccionaris, com ara el poc difós xefatura (proposat per Badia i Margarit en 1983, que el considerava «necessari») o el més recurrent caporalia, no arreplegat pels diccionaris habituals, però que va apareguent per la documentació oficial o periodística i pels rètols de les institucions educatives, i que ja va ser utilitzat per Alcover l’any 1919, tot i que no el va incloure en el dcvb. Alguns exemples:

  • Antoni Maria Alcover i Sureda, Bolletí del diccionari de la llengua catalana, volum 10: «Per un atrabiliari engaumeit ab la caporalia de la Diputació de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans, de La Lliga Regionalista i de la Mancomunitat?» (p. 394); «Dels caporals, polítics que, per salvar llur caporalia, fan aqueixes fantasies, fiauvosne tan poc com d’unes cases que cauen». (p. 409)
  • Ordre de 16 de setembre de 1987 de la Generalitat de Catalunya: «L’encomanament, en el seu moment, pel Consell a la Generalitat de l’exercici de la Caporalia del Grup Radiològic que se li assigni en el Pla Bàsic d’Emergència Nuclear».
  • Ajuntament d’Estellencs, Ordenança fiscal reguladora de l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (2013, art. 10.5): «Igualment hauran d’acreditar prèviament al pagament de l’impost, que sol·licitin davant la Caporalia Provincial de Trànsit, la baixa definitiva d’un vehicle».
  • Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat valenciana, resolució de 29 de juny de 2018: «Proposar a la caporalia de pràctiques formatives, i, si no, a la persona coordinadora de cicles, o a la caporalia d’estudis quan no existisca cap de les anteriors, les sol·licituds de permisos extraordinaris per a la seua tramitació.»
  • Víctor Maceda, «La Corona, cap per avall», El Temps, 03.12.2018: «la democràcia gaudeix de prou maduresa a Espanya per exercir el seu dret a saber si la caporalia de l’Estat és una institució idònia per a la corrupció».
  • Joan Garí, «Elionor i Estellés», Diari La Veu, 08.11.2023: «L’actual monarquia podrà ser acusada de moltes coses, però ha donat una certa estabilitat a la caporalia de l’estat».

 


La proposta de Badia i Margarit (1983)

No trobem massa referències que debaten la proposta d’equivalència en català del terme prefectura. Amb tot, sí que podem esmentar que Ernest Sabater i Siches fa un comentari sobre la qüestió en el seu Diccionari ideològic (1990); i, sobretot, un article que conté les reflexions d’una proposta d’Antoni M. Badia i Margarit, «L’establiment del llenguatge administratiu català: de la teoria a la realitat» (Revista de Llengua i Dret, núm. 1, 1983):

[..] Addueixo, per fi, un darrer cas, que és tan fàcil de presentar com difícil de resoldre, si ho hem de jutjar per la inutilitat de tots els esforços fets fins ara, que encara no ha arribat a port. Un cas, d’altra banda, per al qual m’atreviré a suggerir una solució, que —a parer meu— no manca de versemblança. Es tracta del cast. jefatura. Ningú no posa en dubte que l’equivalent idoni del cast. jefe és el cat. cap. Ara bé, tan fàcil que és, per al castellà, de fer, de jefe, el derivat jefatura, en català no hi ha manera de treure un derivat correcte de cap, que pugui assumir el significat del cast. jefatura. I, de fet, el mot cast. jefatura manca prudentment als diccionaris bilingües del castellà-català, o hi és amb significats poc adequats, i tampoc no els consignàrem Carles Duarte i jo dins el nostre Formulari administratiu (on hauria hagut d’aparèixer a la pàgina 328). Sóc testimoni d’una llarga i penosa sessió tinguda a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fa un cert temps, en la qual ens havíem proposat trobar solució en aquest problema que, si no és crucial, no deixa de tenir la seva importància. Els nostres afanys hi foren debades. Descartades totes les possibilitats i realitzades totes les consultes, i veient-nos impotents per a prendre un acord, ens inclinàvem cap a les formes catalanes delegació o direcció (que esdevindrien, doncs, equivalents del cast. jefatura). El nostre debat havia estat provocat per una sol·licitud feta a l’Institut per l’Ajuntament de Barcelona, pensant d’una manera concreta i particular, en la Jefatura (Superior) de Policía. Davant les nostres inclinacions, tothom tindrà el mateix dubte: en castellà, no són pas sinònims jefatura i delegación, com tampoc ho són jefatura i dirección. I si no són sinònims en castellà, ¿com podríem fer-los-hi en català?En efecte: nosaltres mateixos, en el decurs de la nostra recerca, prou ens adonàvem que si, esteses pels barris de la ciutat, hi havia les diverses Delegacions de Policia, era un contrasentit que la Jefatura (s’entén que es troba per damunt de les Delegacions) també s’anomenés Delegació (per més que hom la distingís amb determinats adjectius, com Delegació Superior —frase que al seu torn entranya un nou contrasentit). I semblantment amb Direcció: Direcció Superior de Policia no podia dir-se d’un organisme provincial, supeditat a una Direcció General del Ministeri (i ací es dóna la circumstància que l’adjectiu Superior, en ésser aplicat a la Direcció d’una capital de província, suggereixi un rang més elevat que no pas General, amb què es designa la Direcció de la capital de l’estat). No, el tema no és gens fàcil.

Més encara. Ni que hom pogués admetre el cat. delegació pel cast. jefatura (en el cas relatat), és obvi que aquesta solució era del tot inviable en la majoria de casos en què hom empra jefatura. Una delegaió de serveis no és, posant-ho en castellà, una jefatura de servicios, sinó una delegación de servicios. ¿Com podríem fer servir delegació per a traduir jefatura de negociado, jefatura de grupo, jefatura de personal, i tantes d’altres frases per l’estil? Les traduccions mitjançant el cat. delegació hi esdevenen simplement impossibles. Amb direcció es repeteix la història: per més que fos acceptable de dir Direcció (General) de Policia, aquest mot també hauria de rebutjar-se en la majoria de casos en què en castellà es fa servir jefatura. N’hi ha prou de pensar que, ara que la Generalitat de Catalunya ha creat força càrrecs anomenats de caps de serveis, esdevé molt difícil de denominar l’àmbit que correspon a un cap (com si diguéssim, la institució de la qual té cura): una vegada més, ens manca l’equivalent de cast. jefatura. I seria erroni de designar l’àmbit o la institució amb el nom de direcció, perquè això ens duria novament a un contrasentit: la direcció de serveis es trobaria al dessota de la direcció (general), tot i tenir totes dues figures administratives un mateix i únic nom: direcció (essent, però, totes dues de rang diferent).

No, no ens satisfan delegació ni direcció (per al cast. jefatura). Com en el cas del cast. devengar, devengo, també ací és obvi que l’Institut d’Estudis Catalans és qui té poder decisori en aquesta matèria. Tanmateix, i mogut pel millor esperit de col·laboració, desitjo de fer un suggeriment que potser ens permetria de sortir de l’atzucac. No cal dir que el faig a títol personal i no en tant que membre de l’Institut. Tampoc no és una «pensada» per intuïció, sinó el fruit de llargues cavil·lacions.

La meva proposta és adoptar el mot xef (sinònim de cap), el qual favorejaria ipso facto d’admetre un derivat normal: xefatura. Tots dos mots, amb la x de xeix, palatal fricativa sorda. Heus ací les quatre raons en què fonamento la proposta.

1) L’adopció de xef prepararia el terreny per a anar fent desaparèixer el castellanisme cru jefe (pronunciat amb j castellana), per cert, molt arrelat en els usos actuals de la llengua, amb ironia («Hola, jefe, com estàs»?) o sense («el jefe d’estació»). No hem de prendre en consideració l’antiga pronunciació popular, amb k- (quefe), avui pràcticament inexistent (Ramon Cerdà ha fet veure que la j velar castellana s’incorpora amb força facilitat al sistema de la llengua catalana, cosa que no ocorre, per exemple, amb z interdental). Al contrari, l’adopció de xef —corresponent al cast. jefe— es trobaria en la línia normal d’equivalències j (cast.) = ix (cat.): lejía = lleixiu, caja = caixa, etc.

2) No obstant el que acabo de dir (que podia fer creure que partíem del cast. jefe, per a fer-ne el cat. xef), no és per la via del castellà que jutjo defensable la introducció de xef, sinó per una via més directa. Atès que jefe és un gal·licisme de la llengua castellana (préstec del francès chef), m’he dit: gal·licisme per gal·licisme, el català pot manllevar-lo directament de la llengua d’origen. Més ben dit: en comptes d’un gal·licisme indirecte, entrat per la porta inmediata del castellà, tindríem un gal·licisme pur i net. Hom pot fer-hi l’objecció que així provoquem artificialment un préstec que, si no s’havia produït espontàniament, no tenia raó d’ésser. Reconec que el provoquem en una certa mesura; però només en una certa mesura, per tal com, en el decurs dels darrers anys, si més no tres persones, i no pas indocumentades, s’han adreçat a mi, en converses o per escrit, per a demanar-me d’estudiar la possibilitat d’incloure el mot xef en el vocabulari català, com a solució per a enterrar l’enutjós castellanisme jefe (que, si no, veien totalment arrelat). I haig d’afegir que les persones al·ludides no hi preseentien la relació que s’estabiliria entre xef i el derivat xefatura (relació per a mi essencial per a justificar la inclusió de xef). D’altra banda, la proposta de xef no implicaria de cap manera l’arraconament de cap, ni menys encara la seva desaparició. Seria un cas més de dos sinònims un dels quals genera el derivat corresponent.

3) L’adopció de xef facultari un dia (un dia no pas llunyà, tal com van les coses) de fer-en amb comoditat el femení corresponent: xefa. És clar que tenim cap, que val per a ambdós gèneres. En realitat, però, avui es fa bon xic violent de dir: la cap de negociat. Ho visc quotidianament a la Universitat: la cap no encaixa prou bé, i suscita una mena de repulsió entre els usuaris de la llengua, els quals arriben a preferir, tot expressant-se en català, la jefe (àdhuc la jefa) de negociat. Remarquem que la tendència a dotar un nom de càrrec amb una forma específica per al femení és cada cop més forta, tant en català com en castellà. Aquesta tendència es torna impossible en el cas de cap, car mai no podríem dir ni escriure la capa de negociat!

4) Una vegada establert xef, se’n pot obtenir un derivat correcte en català, d’acord, doncs, amb la seva estructura per a la formació de mots. Com de prelat es fa prelatura, i de nunci, nunciatura, partint de xef arribem al necessari xefatura. Si és cert que del mot cap no podíem canalitzar, per les vies normals d’obtenció de mots, ni un derivat que pogués assumir el significat de l’important vocable cast. jefatura, això no succeeix amb el primitiu xef, que desemboca, de manera ben natural, en el derivat xefatura. En suma, i d’acord amb la meva proposta, la incorporació del mot nou xefatura ja no és adoptar un castellanisme violent i flagrant, sinó extreure correctament un derivat del primitiu xef, gal·licisme que té certs avantatges de tipus morfològic damunt el seu sinònim cap, i que no deixa de recolzar sobre un sentment que s’endevina en el cos social de la llengua. Ja no caldrà recórrer a les solucions de delegació ni de direcció (per a traduir el cast. jefatura), solucions forçades i inaplicables en bon nombre de casos.

Nota fdt.La proposta va donar lloc a un ús escàs de xefatura durant els anys noranta del segle xx. En localitzem referències en L’any de l’embotit de Ferran Torrent o en La novel·la i la narració durant la segona meitat del segle xx (veg. Google Llibres: 02.02.2010).

rabo

Carxofes
Unes carxofes amb el rabo per tallar (i una tomaca al centre) .

La paraula rabo té entrada en el dnv (consulta: 30.10.2023):

rabo
1. m. [col·loq.] Cua dels animals terrestres.
2. fes-li un nuc al rabo V. nuc 16.
3. la pols serà si el rabo es trenca V. pols1 5.
4. no alçar un gat del (o pel) rabo V. gat 32.
5. què li fa el rabo per a córrer? loc. orac. S’usa per a indicar que una cosa no té res a veure amb una altra.
6. rabo de gat m. BOT. Rabet de gat.

Segons dcorom (s. v. cua, rabassa, rabosa) el mot rabo (del llatí rapum, llatí vulgar rapa ‘nap rodó’) i que significaria ‘cua grossa o carbosa’, és català de València, que proposa amb poc fonament que ha arribat a través del «mossàrab» (veg. mossàrabisme), però afig que amb una influència castellanoaragonesa, possibilitat més sòlida, tal com suggerix Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del decat de Joan Coromines »). El dcvb no considerava adequat l’ús d’esta paraula:

(dcvb) rabo m. (castellanisme inadmissible. però molt usat en el País Valencià, amb totes les accepcions de coa o cua). Encara queda el rabo per desollar, Rond. de R. Val. 59. a) Rabo de gat: planta de diferents espècies (Stachys hirta, Sideritis hirsuta, Lithospermum fruticosum, Equisetum arvense), segons Flora Val. 153.

Per extensió, rabo

També és usual denominar rabo l’extrem de la tija d’alguns fruits i hortalisses, com ara els rabos de panses —que es diu que són bons per a la memòria— o els rabos de les carxofes o cebes tendres:

  • Lluís Fullana Mira (Refraner valencià, 1928): «Si no tens memòria, menja rabos de panses […]».
  • Neus Rosselló Sempere («Memòria de l’estada pràctica a la finca experimental de cultiu ecològic de la Marjal dels Moros», 2011): «Quan es tallen els rabos de les cebes i es deixen per curar-se al camp, cal tindre en consideració els possibles robatoris».

Caràcter rabiüt

L’escriptora Encarna Sant-Celoni i Verger en Al cor la quimereta (2002) documenta un sentit que no apareix en el dnv:

(quimereta) rabo (potser de rabior): caràcter rabiüt, esquerp, irascible, tendència a enrabiar-se, a irritar-se, fàcilment. [NR]»; pàgina 70: «Callaré ja, si no, resultarà que Manel té raó i que és de veres que tinc un poquet del rabo i de l’orgull de família que em tira cada vegada que —sense cap fonament, al meu parer— discutix amb algun dels meus germans —perquè mira que li encanta estralejar, a este home meu, i estar a punt de brega a cada moment— […]

L’escriptor Josep Lozano Lerma (agost del 2004) comenta que a Alginet hi ha l’expressió referida a una persona esquerpa: «Això és un rabo d’aire».

El parent rabut

L’adjectiu rabut -uda significa ‘geniüt, de mal caràcter’ (veg. colomina, s. v. rabut; apareix en el dnv,   però no el gdlc o el diec). Colomina el considera derivat de ràbia, rabiüt reduït a rabut, encara que Coromines el fa derivar de rabo. El dcvb diu que significa ‘que té la coa grossa’, encara que l’exemple que utilitza no és concloent pel que fa al significat:

(dcvb) En Onda la claven fonda, | en Assuera els peluts, | en Eslida són culecos | i en Artana són rabuts.

racer

La forma racer,  variant de la paraula recer, no ha arribat encara als diccionaris habituals actuals, a pesar que les pronúncies tradicionals, segons indica el dcvb (com a pronúncia possible en l’entrada del dnv també hi ha «[raséɾ]») són:

Fon.: rəsé (Plana de Vic, Pla de Llobregat, Penedès); rasé (Fraga, Massalcoreig, Ribera de Sió, Gandesa, Tortosa, Maestrat, Al.); raséɾ (Val., Gandia); ərəsé (Vendrell, Reus, Mall., Men.).

A més, la forma racer també té tradició escrita, tal com podem vore en el Cival o en el ctilc, on apareix usat per Marià Vayreda, Santiago Rusiñol, Jacint Verdaguer, Josep Pou i Pagès, Josep Carner, Joaquim Garcia Girona, Joan Baptista Porcar i, el més modern, Josep Piera Rubio, que utilitza esta forma en Ací s’acaba tot, però també en altres llibres com Estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (1987):

  • (Estiu grec) Creix el vent. La gent abandona coberta per posar-se a racer.
  • (Un bellíssim cadàver barroc) Els bancals, estrets i a llenques, formen com bosquets atapeïts d’arbres altíssims, enreixats per bardisses i coberts amb racers de palla o entoldats de plàstic negre.
  • (Un bellíssim cadàver barroc) També jo em repetesc i, igualment, des de l’íntim racer de l’escriptura —antic vici solitari— m’engrunse amb els mots i descanse el diumenge […].

umbonat -ada

Umbonat
Bolet umbonat.

Este adjectiu, que vam documentar en el Termcat l’any 2000, apareix actualment en els diccionaris (consulta: 24.10.2023):

(dnv) umbonat -ada
adj. MICOL. Proveït d’umbó.

Deu ser una adaptació del terme anglés umbonate, que prové del llatí umbo -nis (‘prominència central d’un escut’). En castellà, el terme equivalent més documentat és umbonado -da. Hi havia qui usava atetado -da (Zèfir, 14.06.2000) en este mateix sentit, però no hem documentat eixe ús actualment. En francés s’utilitza l’equivalent umbonné -ée.

ull gandul

Ambliopia
L’ull gandul no transmet la informació al cervell.

La denominació ull gandul és una forma col·loquial de denominar l’ull ambliop o l’ambliopia. Les obres especialitzades no recullen la forma ull gandul, i no sembla que forme part del vocabulari popular,  però és una denominació que podem documentar en diverses traduccions al valencià-català i en el llibre Història d’uns ulls de Xavier Nicolau i Bargalló (2006).

Termes comuns en altres llengües:

  • de: faules Auge
  • en: lazy eye
  • es: ojo vago, ojo perezoso
  • eu: begi alferra
  • fr: œil paresseux
  • it: occhio pigro
  • pt: olho vago, olho preguiçoso

El Termcat ha pres en consideració només les denominacions més formals:

ca ambliopia, n f
ca ceguetat funcional, n f sin. compl.
es ambliopía
es ceguera funcional
en amblyopia
en functional blindness

Oftalmologia > Semiologia
Definició
Defecte visual consistent en la disminució de l’agudesa visual, que no és atribuïble a una causa orgànica.