camalluent -ta

Il·lustració de SalazarW per a l’article «El llauro /camalet arromangat/» de Vicent Marco (Valencia Plaza, 30.10.2018).

Els diccionaris dnv i diec (consulta: 24.05.2024) haurien d’afinar un poc més la definició de camalluent -ta, perquè esta paraula té un valor despectiu o pejoratiu. No és realment sinònima de llaurador -ra, sinó que correspon més a la segona accepció de llauro:

(dnv) 2. m. [pej.] Persona rústica, sense refinament.

Eixe valor despectiu de camalluent es pot deduir inclús del context on apareix la paraula en «L’auca de la Pepa» de Joan Pons i Massaveu, que és utilitzada pel dcvb com a font documental:

Si la cua de l’any havia estat dolenta, el començ del nou no es presentava millor… Pels Reis haurien eixit, com de costum; però el ditxós catarro, el maleït catarro va retenir-los a casa… Haurien eixit Borja amunt, dret al carrer de Fernando, passejant i embadocant-se per les quincalles, adalerats com a camalluents… Haurien llambregat les rastelleres de ninas esteses al pla dels taulells, o enfilades pels montants, d’ulls humits i enceses galtones, com si s’alcessen de taula…

A més d’eixe sentit, Màrius Serra («Camalluents?», El Punt Avui, 08.03.2013) comenta que també equivaldria a la segona accepció de pixaví -vina:

2. m. i f. [col·loq.] En els pobles dels voltants, natural o habitant de València, Castelló de la Plana, Gandia i d’altres ciutats.

Amb este mateix sentit, Màrius Serra recull pixapí -pina, camaco -ca, esquenafred, que no apareixen encara en eixos diccionaris generals.

A més d’això, la Paremiologia catalana comparada digital (consulta: 24.05.2024) de Víctor Pàmies i Riudor encara dona alguns valors més per a camalluent -ta: ‘qui en caminar fa el pas llarg’, ‘ric, potentat’. ‘que camina molt de pressa’, ‘fer ostentació d’una riquesa o posició social falsa’.

papadiners

A pesar de la definició que compartixen el dnv (‘pretext per a fer diners’) i el diec (‘pretext de fer diners’), el significat de la paraula papadiners s’ajusta més a la definició del dcvb:

papadiners m. Pretext per a fer despendre diners; persona que en fa ús, que procura fer gastar inútilment; cast. papadineros. Ay, Senyor! Després de la desgràcia, tot són papa-diners, Víct. Cat., Cayres 66.

És una paraula amb una documentació d’ús escassa, però podem trobar uns quants usos escrits que mostren el sentit de la paraula. Per exemple, en la peça teatral Al vapor de Josep Carner (1901; firmada amb el pseudònim «Pere de Maldar») podem llegir:

Si senyó: aquí y à totas parts que no hi ha tal aca ni tal barraca, qu’ aixó es un papa-dineros in- ventat per algún italianot fart de macarrons. ¿Comprens?

En la premsa podem localitzar en Igualada (29.05.1982) la notícia següent:

Les màquines papadiners tenen els dies comptats

Les màquines papadiners han comptat des del primer moment amb una gran acceptació entre el públic. El seu atractiu és sens dubte el donar els premis en efectiu.

En la novel·la La llei dels justos de Chufo Llorens (2015):

Tots plegats són uns papadiners de beates.

En la notícia «Una ceràmica del xix rememora la figura del ‘tocacranis’ Marià Cubí»  de Manu Mitru (El Periódico, 04.01.2023):

El 1907, impermeable com sempre a la pluja del sentit comú, Barcelona va decidir dedicar un carrer a algú a qui en vida la premsa, i amb raó, va titllar de «xarlatà», «farsant» i, en català, «papadiners», paraula en desús, però que al segle xix era tot un insult.

Finalment, ja fa uns quants anys, Albert Pla Nualart va comentar al final del seu article «¿Descerebrats i papanates o eixelebrats i babaus?» (Ara, 06.12.2014) la necessitat de millorar la definició:

Per cert, diria que el diec2 ha de revisar l’entrada papadiners. No és, com diu, un pretext de fer diners sinó, com diu el gdlc, un pretext per fer gastar diners inútilment, cosa bastant diferent.

braga

Pel que indiquen diverses fonts, el gènere de peixos Chondrostoma s’ha redistribuït en diversos gèneres. En el cas del peix Chondrostoma genei ara és Protochondrostoma genei.

D’altra banda, no localitze cap referència que confirme l’existència del nom comú braga per a eixe peix, llevat del dcvb, la gec i els diccionaris que compartixen o reproduïxen estes fonts:

  • (dcvb) braga […] III. sg. Peix teleosti d’aigua dolça que es fa de 10 a 30 cm. de llarg: Chondrostoma genei (Ripoll). Es groguenc.
  • (gec) braga Chondrostoma genei (nc.) f. Ictiologia Peix osteïcti, de l’ordre dels cipriniformes, d’uns 25 cm de llargària, amb el musell prominent, i de color gris verdós, amb el ventre argentat. […]
  • (dnv) braga […] f. ICT. Peix osteïcti (Chondrostoma genei), de color gris verdós amb el ventre platejat.

Per tant, els he demanat (02.05.2023; tant a la gec com al dnv) que comproven si hi ha cap peix que realment tinga eixe nom.

eixumorar

Este verb apareix en els diccionaris amb la forma eixamorar, però el cas és que la forma eixumorar és una variant existent a Catalunya (com ara a Font-rubí),  a les Illes Balears i al País Valencià. La companya Rosanna Pasqual Vallés (l’Alcúdia, 1966), es va sorprendre (27.03.2023) al no trobar-la en el diccionari, tot i que sí que apareix en el dcvb i el tresor2011 i és la forma més acostada a l’origen llatí, tal com indica el dcorom:

EIXAMORAR, primitivament eixumorar, del ll. exhūmōrare ‘treure humitats, treure humors’, que va passar al català amb el matís de ‘rebaixar la humitat, eixugar considerablement’, sovint ‘no del tot’.

Nota fdt. Dos informants (Elisa, 87 anys, i José, 91 anys; 01.03.2023) van confirmar l’ús de la variant «aixumorar» a Sollana (amb aparició ocasional d’«aixamorar»). Un mes més tard (05.05.2023), informants de Carcaixent al voltant de la setantena (de la meua família) utilitzen «eixamorar». Sobre alguns usos d’este verb, podeu consultar el bloc Mot a Mot (15.07.209) , o la pàgina de Facebook de l’avl (11.09.2019)

Fa uns anys la documentaven a Oliva, tal com podem llegir en La Parla d’Oliva:

[aʃumoɾáɾ] o [aʃamoɾáɾ] […]
[Diàleg dels informants]
–La roba encara no està seca, està eixumorà(da) Vol dir que hem posat roba estesa per a què s’eixugue però continua tenint humitat, encara que li manca un poc per estar eixuta. 
–Ma mare deia eixamorar la roba
Nota fdt. La companya Violant Gosp Herraiz (03.04.2023) coneix la variant «aixemorar» per la seua iaia d’Oliva (Safor).

També consignava la forma eixumorar Joaquim González i Caturla (Un estiu amb Flora, 1989) i Encarna Sant-Celoni (Al cor la quimereta, 2002). A més d’eixes referències, encara que no ha tingut molt d’ús escrit fins ara, podem localitzar usades literàriament les variants axumorar en Salvador Galmés (1911) i eixumorar en Josep Maria Llompart (1974) (ctilc, consulta: 28.03.2023):

El die queya esllangait, axumorat de quietesa, y la quietesa axumorada de tonalitats esborradisses.
[…] ja desistit de tot, ja humiliat com l’infant mort que el riu eixumorava?

jugar un paper

Podem documentar esta locució verbal ja a mitjan segle xix, però no apareix encara en els diccionaris normatius. Sí que apareix en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’iec, (consulta: sense que la marquen com a incorrecta:

3a. [Ncompt (de N1) (com a N2/de N2) (en N3/dins N3)] (N1[humà, fet, cosa]; N2[professional, actor]; N3[àmbit, moment, circumstància]) Funció [determinada]2 que desenvolupa [algú, un fet, una cosa]1 [en un àmbit, en un moment, en una circumstància]3. ~ del llenguatge // ~ important, ~ decisiu, ~ preponderant, ~ fonamental, ~ històric, ~ clau // fer un ~, tenir un ~, jugar un ~, representar un ~, exercir un ~, acomplir un ~, canviar-se els papers, assumir un ~. […].

A més d’això, la podem localitzar en el dnv (consulta: 28.02.2023) en la definició de matriu extraceŀlular:

matriu extraceŀlular f. BIOL. Conjunt format per proteïnes i sucres que forma un embolcall situat externament en el plasmalemma i que juga un paper fonamental en la recepció d’estímuls, en la incorporació de molècules i en el reconeixement entre les cèl·lules.

D’altra banda, l’Ésadir (consulta: 28.02.2023) també l’ha admesa com a expressió vàlida i usual en els mitjans, cosa que Jaume Salvanyà ja va documentar en el seu bloc Silencis del diec.

cursar

L’accepció mèdica del verb cursar apareix en el dnv com a tercera accepció:

3. v. intr. MED./PAT. Desenrotllar-se, una malaltia o un símptoma. La grip sol cursar amb congestió nasal.

Este ús no és cap novetat, es pot documentar, com a mínim, des de mitjan segle xx. El diccionari de l’iec encara no ha introduït eixa accepció, tot i que la podem localitzar també en el ddlc del mateix institut (i en el gdlc ).

en mans de

El dnv (consulta: 27.01.20223) dona entrada a esta construcció com a locució preposicional:

en mans de loc. prep. Sotmés a la direcció o cura d’algú. Ara està en mans de metges. Ho han posat en mans d’advocats.

Mirant-ho un poc, el sentit de la construcció no deixa de ser el sentit derivat d’una accepció que té la paraula (en plural):

f. [usat generalment en plural] Control, direcció, cura. Eixe projecte ha passat per moltes mans.

El cas és que ni la gnv ni la giec expliquen com determinar l’existència d’una locució preposicional. En este cas, la suma dels elements de la construcció permet deduir el sentit de l’expressió: en mans de equival a ‘en control de’, ‘a cura de’, cosa que indica que encara manté les característiques d’un sintagma preposicional normal. En eixe sentit, la Gramàtica descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999), classifica esta locució preposicional entre les que «no constituïxen, per tant, una unitat lèxica, sinó que formen part d’una estructura sintagmàtica <P + SN>»:

  • No està fortament fixada (a les mans…, en les mans…) 
  • Admet creativitat i alternances de substantius (en braços de)
  • S’hi poden introduir coordinacions de sintagmes nominals (en mans o criteri de…)
  • Es poden coordinar constituents encapçalats per la segona preposició (en mans de metges o d’advocats)
  • Els elements de la locució poden ser separats per modificadors (en mans, només, del metge)

En suma, encara és més un sintagma preposicional comú que una locució preposicional.

pesebre

Esta paraula apareix amb la forma pesebre en el dnv (consulta: 16.01.2023), però té la forma pessebre en el diec, símptoma que les dos entitats normatives no estan encara del tot coordinades. Hem demanat a les dos institucions que incorporen les dos possibilitats o que resolguen el dubte sobre la forma que consideren més adequada. En eixe sentit, tenim com a referència inicial el comentari sobre la qüestió que apareix en el dcvb, que assenyala:

La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en <l’accepció> 2 del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en <l’accepció> 1, en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat de l’origen llatí del mot en català.

Eixa accepció «1» correspon a ‘menjadora dels animals’, mentres que l’accepció «2» és la que s’ha estés posteriorment relacionada amb la festivitat catòlica del Nadal: ‘betlem’. Esta segona accepció prové del castellà. La documentació no explica clarament com podia evolucionar el llatí praesepe en valencià fins a donar pesebre (no pareix que hi haja documentació amb les formes presepe o presebe). La paraula pesebre del castellà té el mateix origen llatí. Vist això, més que apel·lar a un dubtós origen mossàrab (tal com insinua Coromines en el declc), es podria pensar en el castellà com a font de la paraula, ja que la documentació en esta llengua oferida pel corpus de la rae (consulta: 17.01.2023) comença en el segle xiii amb Fazienda de ultramar (d’autoria atribuïda a un tal Almerich, segons Moshé Lazar) i Loores de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo:

  • Fazienda de ultramar: «Connocio el buey so conprador e el asno el pesebre de so sennor».
  • Loores de Nuestra Señora: «Falliéronte lugares, ovist’ grant angostura, / en pesebre de bestias posiste la criatura».

En valencià, la documentació del dcvb i de l’aldc assenyalen que eixa esse intervocàlica té realitzacions sonores i sordes. La documentació indica que la paraula es documenta des del segle xv (cica; consulta: 16.01.2023) al País Valencià en obres religiones (sobretot en el Vita Christi d’Isabel de Villena) i essencialment amb l’accepció ‘menjadora d’animals’ (també hi ha un ús metafòric en l’Spill de Jaume Roig).

La variant pisebre

Carles Segura Llopes (2001; Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó) i l’aldc documenten, a més, la realització pisebre a l’extrem sud del País Valencià (Novelda, el Pinós, Crevillent i Guardamar). Segura comenta:

Pisebre és forma comuna al castellà murcià de l’Horta d’Oriola (Guillén 1974: 300) i, fonèticament, té bastant ressemblança amb misura (bilabial + s sonora).

de tarús

El diccionari de l’avl conté la locució a tarús ‘a orri, a granel’, però no ha inclòs encara de tarús, que apareix en El parlar de la Safor (ginermonfort2016):

de tarús (Tav, Bfró, Si, Barx, Raf, Pra, Ador, Almi, Vi) Amb inclinació.

L’extensió de l’ús per la Safor és important, i la documentació també és significativa:

  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002; p. 37): «una foto que està de tarús».
  • Estudio sobre las condiciones de trabajo y las relaciones sociales en el oficio de yesero de Guillermo Mora-Gil Casado (2011): «y está uno así, el otro se va un dedo, el otro está inclinado, de tarús».
  • «Odie alguns espills» de Lluís Vicent Banyuls Ferrando (2021): «com el raig de sol que entra / de tarús a la cambra al matí».

Una companya transcriptora correctora (Ana Úbeda, 14.12.2022) m’informa que també és una expressió usual a Guadassuar (Ribera Alta).