hores

  1. Es comenta en la llista Zèfir (gener del 2003) que a diversos pobles del País Valencià, encara es fa servir l’expressió «tres quarts per a…» com a indicació horària (la Vall d’Uixó, Benaguasil, Patraix, per exemple). També és possible sentir (Patraix): «7.15: set i quart o tres quarts per a les huit; 7.20: set i quart i cinc; 7.30: set i mitja; 7.35: set i mitja i cinc; 7.45: set i tres quarts o un quart per a les huit; 7.50: set i tres quarts i cinc».
  2. La gramàtica de l’avl (2016; consulta: 11.02.2021) conté la informació següent:

    El sistema més general en valencià per a l’expressió de les hores és el que es pot anomenar sistema «de rellotge», que indica primer l’hora i després les fraccions per mitjà de la conjunció i fins a la mitja hora i del quantificador menys després de la mitja hora:

    Les quatre
    Les quatre i deu
    Les quatre i quart
    Les quatre i mitja
    Les cinc menys vint-i-cinc
    Les cinc menys quart

    A més del sistema anterior, el valencià manté també amb una certa vitalitat un sistema que es pot anomenar «de campanar», per a la franja horària que va des de la mitja fins a l’hora:

    Un quart per a la una
    Són els tres quarts [de l’hora en curs]

    Junt amb els sistemes anteriors, en l’actualitat també s’usa sovint un tercer sistema derivat d’una lectura numèrica de les fraccions d’hora pròpia dels rellotges digitals:

    Les nou trenta [9:30] Les tretze quaranta [13:40]

    Observació: En altres parlars s’usa un sistema de campanar que partix dels quarts i de l’hora posterior: un quart de cinc [4:15], un quart i cinc de cinc [4:20], dos quarts de cinc [4:30], tres quarts de cinc [4:45], tres quarts i cinc de cinc [4:50].

  3. Sobre esta qüestió, pel que fa al País Valencià, la gramàtica de l’iec (2016) conté la informació següent en una nota:

    Hi ha parlars, sobretot valencians, en què el sistema de rellotge conviu amb restes d’un sistema de quarts: Són tres quarts per a les sis (5:45), i més esporàdicament, Són dos quarts per a les sis (5:30).

a per

  1. Podem observar que l’Optimot dona la indicació següent en una resposta (fitxa 77838/1; consulta: 25.11.2020):

    Amb aquest significat, en certs parlars també s’usen les expressions anar a per i venir a per, que són pròpies dels registres col·loquials.

    Eixa indicació concorda amb el comentari que fa la glc (19.3.5.3.h):

    Amb per seguit de sintagma nominal, els verbs anar/venir equivalen a anar/venir a cercar o buscar: Venia per aquells diaris vells que teniu; Ves a ca la padrina per la mona. El gir a per, que s’usa col·loquialment en certs parlars, s’evita en els registres formals.

    Seguint la pràctica normativa actual, l’institut no declara que el gir siga incorrecte, sinó que atén el fet que els registres van modulant les convencions amb l’ús de cada època, tal com va comentar Albet Pla Nualart en «¿Podem anar a per la lliga?» (Ara.cat, 28.04.2017; consulta: 25.11.2020). Per tant, sense contradir les prevencions estilístiques i estètiques de cada u, podem confirmar que la construcció té vitalitat en la llengua general (una companya de faena m’acaba de dir mentres escric açò: «Me’n vaig a per l’autobús.») i, a més, podem documentar eixe gir en diverses èpoques i registres:

    • Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Anys 1656 a 1674 (consulta: 25.11.2020): «me tornà de resposta que sempre que volguera anar a per diner y amb eixa conformitat ho diguí a dit Bordes […]».
    • 7×7:49 d’Isa Tròlec (1984; consulta: 25.11.2020): «Acaci es va tocar l’anell de malaquita i va anar a per un calze de vi».
    • Joan Iborra (2005), nota 860 de la seua edició de Libro quarto de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino de Martí de Viciana: «que enganyà els agermanats quan anaven a per caixes i senyeres i els denuncià als jurats […]».
    • Història social de la filosofia catalana: la lògica (1900-1980) de Xavier Serra (2010; consulta: 25.11.2020): «Però Xènius, que tenia la pell molt fina i un ego com un temple de gran, pensà que anaven a per ell per aquesta qüestió dels sindicats».
    • Valentí Martí i Sansaloni (2017; consulta: 25.11.2020), traducció del relat «Un branquilló tort» de Joe R. Lansdale en Canalles de George R. R. Martin i Garner Dozois: «[…] conec un lloc on pots vindre a per la merda i la xica».
    • Ulls verds de Marc Pallarès Piqué (2010; consulta: 25.11.2020): «Els falangistes de la vila necessiten caps d’esquila entre els que encara quedeu ací per tenir content el règim i vindran a per tu qualsevol dia, sense avisar.»
  2. Sobre esta estructura, comentava el mestil3 (xxi.8.1.1.2):

    No és genuí, en canvi, el contacte entre preposicions en la locució anar a per.

    [424a]* Vaig a per vi a la taverna.

  3. La gcc (11.5.4.4.i) indicava:

    D’acord amb Fabra (1918: § 128.iii), s’ha d’emprar la preposició per davant d’un sn que es refereix a l’entitat que és l’objectiu d’un desplaçament: Havia anat per vi a la taverna.

    Cal aclarir ací que la cita de la gcc no és del tot precisa, ja que Fabra no diu res en este cas sobre a per, sinó que indica:

    En lloc de anar, venir, &. a cercar, es pot dir anar, venir, &. per (no per a). Ex.: Havia anat per vi a la taverna.

  4. En este punt convindria tindre en compte les paraules d’Emilio Lorenzo, referint-se a la mateixa qüestió (en castellà) en El español de hoy, lengua en ebullición (1971):
    • (pàg. 51) Por otra parte, aquellas preposiciones tradicionales excesivamente cargadas de funciones —pensamos principalmente en de, en, por— se ven relevadas a menudo por nuevas formaciones que evitan ambigüedades y prestan más riqueza y expresividad al idioma: vine por ti es equívoco, pero no lo son vine a causa de ti (o por tu causa), ni vine a por ti (vine a buscarte).
    • (pàg. 151) Muy sensatamente defiende la expresividad de las preposiciones acumuladas, contra el tradicional criterio académico, en el caso de a por.

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Vegeu més avall el punt c de la gnv.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

CDP: interrogatives a qui

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per tal d’evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

Este cas té relació amb les oracions de relatiu (especificatives i explicatives) en què el relatiu qui pot fer tant de subjecte com de complement directe. Vegeu la fitxa «CDP: estructura relativa a qui».

CDP: paral·lelisme sintàctic

Un complement directe introduït per la preposició a obri la possibilitat d’estendre l’ús de la preposició a altres complements directes construïts en paral·lel (com ara en oracions coordinades o comparatives). Es manté aixina una simetria estructural que evita confusions.

Exemples:

  • T’han convidat a tu i (als/els) teus fills (giec, 19.3.2.5)
  • Us he vist a tu i (al/el teu) pare (mestil, xxi.2.1.1)
  • Com  vam sentir de no poder tenir al costat nostre a vós i (al/el) pobre Riba (mestil, xxi.2.1.1)
  • No cal dir-vos quin va ésser el meu astorament quan vaig assabentar-me dels nomenaments d’en Sagarra i de l’Aramon, fets sense consultar-nos prèviament (a) en Nicolau i a mi. (mestil, xxi.2.1.1)
  • Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus (Tirant lo Blanch, cap. ccliii)
  • Tenia intenció de deixar-nos enrere, tant a mi com (a) en Marcel com (a) la Clàudia (giec, 19.3.2.5)
  • A tu t’estima tant com (al/el) seu fill (giec, 19.3.2.5)

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per a evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

CDP: estructura relativa a qui

El complement directe du la preposició a en el cas de les oracions (clivellades [mestil] o pseudoclivellades [giec]; veg. En Altres Paraules de Neus Nogué Serrano; consulta: 31.05.2019) en què el complement directe (humà) encapçala la construcció amb el relatiu qui i la tanca amb el referent del relatiu (que també és complement directe).

Exemples:

  • És obvi que a qui es tracta de frenar no és a Le Pen sinó als votants de Le Pen (mestil, xxi.2.1.7)
  • A qui ha afectat la manca de recursos ha estat al cinema (giec, 19.3.2.5)

Tal com hem vist en la fitxa «cdp: paral·lelisme sintàctic» (veg.), el respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició a en preguntes i respostes davant del relatiu qui en funció de complement directe.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

CDP: amb complement predicatiu de verbs d’opinió

En una nota final del punt 19.3.2.6, la giec preveu la possibilitat d’introduir amb la preposició a el complement directe que coincidix amb els complements predicatius de verbs d’opinió o judici (considerar, imaginar-se, suposar…).

Exemple:

  • Consideraven les úniques culpables de les desavinences familiars (a) les teves germanes (giec, 19.3.2.6.nota)

Jordi Ginebra (ginebra2017) precisa que el complement directe ha d’anar darrere del complement predicatiu, però no he vist que l’institut haja establit eixa restricció sintàctica.

CDP: posposat al complement de règim

La giec (19.3.2.4.d) assenyala la possibilitat d’introduir amb la preposició a el complement directe animat quan apareix posposat a un complement de règim verbal.

Exemples:

  • No va poder convéncer d’estudiar literatura medieval (a) les filles. (giec, 19.3.2.4.d)
  • He convidat a passar un cap de setmana en un hotel de muntanya (a) la teva germana. (giec, 19.3.2.4.d)

Es tracta d’una variació del tema de la reordenació dels elements de l’oració. En la posició més general, amb el complement directe a continuació del verb, no apareixeria la preposició.


Com a nota al marge, la giec indica en este punt que no s’introduïx amb cap preposició el complement directe («animat») posposat al complement indirecte.

Exemple:

  • Va consagrar a Vesta, deessa de la llar, la seva primogènita. (giec, 19.3.2.4.d)

CDP: complement directe preverbal

En oracions marcades estilísticament per la reordenació dels constituents, mentres el subjecte apareix en posició postverbal, la preposició a introduïx el complement directe que apareix en posició preverbal.

Exemples:

  • A la salutació inicial sempre seguien unes paraules en record dels absents. (giec, 19.3.2.4.c)
  • A la salutació inicial van seguir unes paraules d’encoratjament. (ginebra2017)
  • A l’apatia habitual vencé l’esperança del triomf. (giec, 19.3.2.4.c)

No he localitzat cap comentari sobre este cas ni en el mestil (en paper) ni en la gnv.

CDP: comparatives amb verb elidit

Tal com indica el mestil (xxi.2.1.4), convé marcar el segon terme d’una comparació (sense verb explícit) amb la preposició a per a marcar que es tracta del complement directe, si és el cas; si no el marquem, es pot entendre que es tracta del subjecte:

Exemples distintius:

  • La Madonna et vigila com el seu pare / La Madonna et vigila com al seu pare (mestil, xxi.2.1.4)
  • El plorava com una germana el seu germà mort / El plorava com una germana al seu germà mort (giec, 19.3.2.6)
  • Això afecta el país més que no pas la vostra família / Això afecta el país més que no pas a la vostra família (giec, 19.3.2.6)
  • L’estimava igual que un fill / L’estimava igual que a un fill (giec, 19.3.2.6)
  • Els fills havien vist els pares, però els pares els fill no / Els fills havien vist els pares, però els pares als fills no (giec, 19.3.2.6)
  • Hem vist com perseguia un policia un lladre / Hem vist com perseguia un policia a un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Podem considerar este cas com una especialitat del cas «cd postverbal contingu al subjecte» (veg. la fitxa corresponent), en què es produïx una possible ambigüitat entre subjecte i complement directe.