repercutir

En general, és un verb intransitiu, però una última accepció mèdica antiga que és transitiva, tal com podem vore en el dnv (consulta: 16.08.2022):

repercutir
1. v. intr. Causar, una cosa, un efecte en una altra. L’abundància de collita repercutirà en el preu de compra.
2. v. intr. Fer sentir, un colp o un xoc, el seu efecte de retruc en una cosa ulterior.
3. v. intr. Fer tornar arrere, un so o un raig de llum, l’eco o el reflex. La teua veu repercutia per la vall.
4. v. tr. med. Causar, pel mitjà adequat, la subsidència (d’un tumor o d’una lesió).

Eixa última accepció del camp de la medicina em sembla que ha caigut en desús en valencià (en paral·lel al desús que marca el drae en castellà).

iva transferit

Quan es carrega als clients una quantitat originada per l’impost del valor afegit, la normativa indica que cal parlar d’iva transferit i de transferir l’iva, ja que este verb sí que permet eixe ús. Per contra, el verb repercutir és intransitiu i, per tant, seguint la normativa no s’hauria d’utilitzar per a eixe ús, llevat que s’amplie amb una accepció transitiva, seguint l’exemple del repercutir castellà (consulta: 16.08.2022); o del cas francés (consulta: 16.08.2022), en què répercuter és un verb transitiu:

(drae) 5. tr. Hacer que un impuesto, un coste, etc., recaiga o tenga efecto sobre otra persona distinta de la que lo paga inicialmente.
(tlfi) écon. Transférer une charge sur quelqu’un/quelque chose. Synon. reporter1. Si la hausse est répercutée sur le prix du pain, il n’en résultera pas une protestation contre les producteurs mais une revendication pour l’ajustement des revenus (Meynaud, Groupes pression Fr., 1958, p. 230).

L’ús castellà ha estés la construcció iva repercutit en valencià, i apareix en el Diccionari de fiscalitat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona. El Cercaterm fa el comentari següent en una resposta sobre la forma iva repercutit:

És la forma preferida pels especialistes, per influència del castellà, evidentment. Tenim pendent estudiar més a fons aquest cas per veure les possibilitats d’acceptar repercutir, però és una qüestió que afecta directament el diccionari normatiu.

ressaltar

El dnv ha incorporat una accepció transitiva en este verb, la número 3:

1. v. intr. Distingir-se de la resta o cridar l’atenció per la seua excel·lència, novetat o originalitat, o perquè oferix un gran contrast. Eixe color ressalta més que l’altre.
2. v. intr. Eixir cap a fora interrompent la planor d’una superfície, fer ressalt. El balcó ressalta massa.
3. v. tr. Posar en relleu (alguna cosa). L’alcalde ressaltà la importància de l’acord adoptat.

Això permet que tant es pot ara «fer ressaltar» com «ressaltar» un text amb un color de fons, tal com he fet en la citació anterior. I, per tant, podem també dir que hem «ressaltat un text» —fins ara la normativa només permetia dir que l’havíem «fet ressaltar»—. El diec encara no ha incorporat eixa possibilitat.

super-

Seguint la norma ortogràfica general, este prefix s’hauria d’escriure sempre aglutinat amb la paraula amb la qual conforma un terme nou, tal com indica el dnv:

super-
Prefix provinent de la paraula llatina super, que:
1. afix Significa ‘sobre’, amb una relació de lloc. Superposar.
2. afix Indica superioritat en rang o en mèrit. Superintendent.
3. afix Significa ‘més enllà’, amb una relació de temps. Supervivent.
4. afix Significa ‘en excés’, amb la idea de sobrar. Superabundant.

La indicació general és clara i simple en estos casos i permet preveure l’escriptura d’altres paraules usuals (que no sempre apareixen en els diccionaris): superbé, supercrític, superdona, superfantàstic, superfí, superjó…

Hi ha altres casos en què l’ortografia (oiec 4.3.1.3) ha optat per una solució diferent:

  • Quan el prefix precedeix elements amb particularitats gràfiques, com ara majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva: súper 8.
  • Quan modifica locucions: súper a prop d’ací, súper a gust.

En estos dos casos, a l’indicar que cal accentuar-lo, es pot confondre amb l’adjectiu i adverbi súper:

1. adj. [col·loq.] Magnífic, molt bo o molt complet. Hem fet un viatge súper.
2. adv. [col·loq.] Molt bé. L’espectacle va estar súper.


En castellà, la Fundéu (10.06.2014) també manté en estos últims casos el prefix separat, però el deixa sense accentuar, cosa que també pot induir a confusió ortogràfica:

Excepcionalmente, y como ocurre con todos los prefijos, se escribe separado de la base a la que afecta cuando esta está formada por un conjunto de palabras con un significado unitario (super de modasuper a gusto, super gran coalición…).

acompanyar

Els diccionaris generals no detallen la preposició que introduïx el complement de règim verbal en les accepcions en què apareix este complement (accepcions 6 i 7). Segons indica el duvc, les preposicions són de i amb en l’accepció 6 (llengua general) i amb en l’accepció 7 (accepció musical del verb):

acompanyar
1. acompanyar Crear un clima favorable. Hauran de suspendre la processó si el temps no acompanya. Tenen un fil musical que acompanya molt.
2. acompanyar [algú] Anar en companyia o fer companyia. T’acompanyaré fins a la placeta. La seva filla el va acompanyar en els moments més durs.
3. acompanyar [algú] Fer el mateix. Si prens cafè t’acompanyo.
4. acompanyar [algú o alguna cosa] Anar juntament. Les sospites l’acompanyaran fins a la mort. Les faves acompanyen la carn. L’astúcia no sempre acompanya la sort.
5. acompanyar [una cosa] Ajudar al moviment. Acompanyar la mà d’algú que escriu, acompanyar la porta perquè no bati.
6. acompanyar [una cosa] [de / amb una cosa] Fer anar junt. Acompanyar una sol·licitud amb un informe (o bé d’un informe). Acompanyar un rostit amb un bon vi (o bé d’un bon vi). Acompanyar la veu amb una guitarra.
7. acompanyar [un cantant] [amb un instrument] Fer l’acompanyament musical. Acompanyà el tenor amb el piano. (La variant acompanyar [un cantant] [a un instrument], d’ús molt estès, no està prevista per l’autoritat normativa i sembla, en general, rebutjable.)

En esta accepció, els diccionaris mostren l’ús només amb una preposició:

  • (diec) […] 3 v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal). Acompanyà la sol·licitud amb els documents requerits. Acompanyà el present amb una carta. Acompanyaven el menjar amb un bon vi.
  • (dnv) […] 4. v. tr. Adjuntar una cosa (a una altra, considerada principal). Acompanyar una instància amb la documentació corresponent.
  • (gdlc) […] 4 v. tr. Adjuntar una cosa a una altra (considerada com la principal). Acompanyar una sol·licitud de la documentació reglamentària.

En l’àmbit de la terminologia jurídica, el Termcat (2016) ha publicat un apunt que titulen «Tot el que cal saber sobre els verbs adjuntar i acompanyar». Entre altres qüestions, indiquen que, en este àmbit, el verb annexar s’utilitza com adjuntar. I que el verb acompanyar pot tindre subjectes animats i inanimats. En este segon cas, este subjecte inanimat és el document secundari. Uns exemples:

  • (Termcat) El certificat acompanya la demanda.
  • (salt, 2020) El certificat que acompanya la sol·licitud està emés per Hisenda.

adjuntar

Segons edicions anteriors del mestil (xx.4.2.2), en relació amb el verb adjuntar s’assenyalava la restricció d’ús següent:

Es tracta d’un verb transitiu, que se sol construir: *em plau adjuntar-vos una fotocòpia… El pronom vos és el destinatari, el CI, i la carta és allò a què s’adjunta alguna cosa. Els exemples d’ús correctes són: em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia; em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta la fotocòpia…

Actualment (2022) consideren correcta eixa construcció «em plau adjuntar-vos una fotocòpia», seguint una recomanació normativa, tal com indiquen en una nota:

Segons l’acta de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu de la Generalitat de Catalunya, corresponent a la sessió tinguda el 21 d’octubre de 1997, aquesta construcció «no és condemnable».

També quant a l’ús d’este verb, l’iec va respondre a una consulta (27.05.1998) que quan es diu «en la documentació que s’adjunta», seria millor indicar a què s’adjunta la documentació; o bé fer servir l’adjectiu corresponent: documentació adjunta.

A pesar d’eixe ús comú en què el complement indirecte (la persona destinatària) rep un element adjunt a l’element principal de l’enviament, les definicions dels diccionaris habituals no reflectixen eixa possibilitat:

  • (diec) 1 v. tr. Fer anar o estar adjunt. Vaig adjuntar a la meva carta la carta del mestre. Li van adjuntar dos col·laboradors. Adjuntar un adjectiu a un substantiu, un pronom feble a un verb.
    2 v. tr. En inform., afegir (un fitxer o un document) a un missatge que s’envia a través de la xarxa.
  • (dnv) v. tr. Fer que (una persona o una cosa) estiga o vaja unida com a auxiliar o complementària a una altra. Adjuntar un arxiu a un correu electrònic. Adjuntar un adjectiu a un substantiu.
Podem observar que el diec ha inclòs una segona accepció, però sense cap exemple d’ús. Per tant, no aclarix si eixa accepció té un ús diferent de la primera accepció.

De fet, l’ús més general actual —que podem documentar fa ja unes quantes dècades— s’ajusta més a la definició ‘enviar adjunt’, sentit que sí que apareix, en castellà, en la primera accepció del drae:

adjuntar
1
. tr. Enviar algo juntamente con un escrito o una comunicación electrónica.

Per tant, tenim diverses opcions a l’hora de construir les típiques formuletes que omplin els documents administratius. A partir de l’exemple utilitzat pel mestil, podem utilitzar diverses combinacions:

  • (mestil) Em plau adjuntar-vos a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau adjuntar a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (mestil) Em plau enviar-vos adjunta a aquesta carta una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.
  • (cala, 1997; ús habitual, 2022) Em plau adjuntar-vos una fotocòpia de la convocatòria d’ajuts a la recerca científica.

En la xarxa podem documentar més exemples d’ús d’esta última possibilitat:

  • Ferran Soldevila (a Josep Pous i Pagès, 1943; Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970), 2017): «Us adjunto el 1er quadern.» 
  • Pere Calders (a Joan Triadú, 1953; Estimat amic: cartes, textos, 2009): «Us adjunto el conte que us devia.»
  • Joan Fuster (Epistolari Joan Fuster-Vicenç Riera Llorca; 1993): «Us adjunte un noticiari. Sent no poder-vos enviar aquelles coses promeses […]».
  • Jean Serra (a Marià Manent, 1979; Marià Manent – Jean Serra: una correspondència: Barcelona-Eivissa, 1976-1988, 2010): «Us adjunt un segon exemplar que m’agradaria féssiu arribar al vostre fill Albert».
  • Xavier Pàmies (traducció d’Àlies Grace de Margaret Atwood, 2019) «Aprofito per escriure’t quatre ratlles i per adjuntar-te la carta que va arribar […]».

telefonar

Anna Pineda (2015) comenta sobre el règim verbal de telefonar:

En Pineda (2014: §5.2.1) també parlem de la natura originàriament ditransitiva de telefonar, que encara avui recullen els diccionaris: telefonar un missatge a algú —aquest ús, pràcticament desaparegut en català, és en canvi força viu en altres parlars romànics, com l’occità.

Com a curiositat, podem localitzar alguns exemples d’eixa estructura:

  • Josep Pla (1956-2014), La vida lenta: «Anit passada, Josep Sagrera portà la notícia, de Figueres, que Manuel Brunet estava a l’última pregunta. Josep Quintà telefonà la mort, després.»
  • Joan Alavedra (1993), Francesc Macià: el camí cap a la presidència de la Generalitat (1859-1926): «Nadal, des de Madrid, telefona la proposició del rei a Cambó, i la resposta és negativa.»
  • Maurici Serrahima (2003), Del passat quan era present: 1969-1971: «Cap al tard, telefona la Guillermina Motta que hi anirà amb en Carles Reixach —l’extrem dretà del FC Barcelona—, amb qui ara surt.»

Com que quasi ha desaparegut eixe ús actualment, el dnv pareix que haja optat per no incloure eixa possibilitat, però sí que la podem trobar en altres diccionaris:

(diec) 1. v. tr. Dir per telèfon. Telefonar una notícia.
(gdlc) 1. tr. Comunicar a algú (quelcom) per telèfon. Telefonar una notícia.

De fet, la tendència a l’ús transitiu del verb, en una construcció no admesa encara per la normativa (amb el complement de persona com a objecte), es consolida en el català oriental de Catalunya i apareix admés en l’Ésadir (consulta: 05.01.2022):

En registres informals també és habitual sense preposició:
Telefona la Maria
Telefona-la

 

vindre + prep. + infinitiu

Vindre a + infinitiu
La construcció del verb vindre seguida de la preposició a i d’un infinitiu, s’utilitza de manera usual amb la fórmula «vindre a ser» que expressa idea d’aproximació, de semblança  o equivalència aproximada. Esta construcció no apareixia recollida entre les possibilitats del verb venir en el dec (1993) però sí que s’utilitzava en les definicions. Per exemple:

tecnologia
f. TECNOL 1. Ciència que tracta de les arts industrials, de tal manera que ve a ésser com la teoria de la indústria pràctica.

tigrinya
m. LING Llengua etiòpica, de la família afroasiàtica, que ve a ésser una forma evolucionada del gueez, parlada pels cristians de Tigre i Eritrea.

Les guies de referència normativa o estilística consideraven que eren preferibles altres construccions:

  • Josep Lacreu Cuesta (Manual d’ús de l’estàndard oral, 1990): «venir a + infinitiu […] en nivells formals es consideren preferibles altres construccions per a expressar la idea d’aproximació».
  • Joan Solà Cortassa (Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, 1995): «venir a + infinitiu: construcció considerada no genuïna. A l’ajuntament de Barcelona es recorrerà a les expressions equivalents […]».

La gramàtica de l’avl (2006) i la de l’iec (2016) han admés la construcció amb valors d’aproximació o de justificació (i l’iec afig el valor de culminació):

(avl, 2006) c) La perífrasi «vindre a + infinitiu» té, en general, un valor aproximatiu, però amb el verb dir adquirix un matís de justificació:

Això ve a ser el mateix que em va contar ella.
T’ho vinc a dir perquè m’agradaria saber què en penses.

(iec, 2016) j) La perífrasi «venir a + infinitiu» presenta valors diferents segons el context en què s’utilitza. D’una banda, pot referir-se al resultat o a la culminació d’un procés o d’una situació prèvia: Aquesta publicació ve a omplir el buit que hi havia en aquesta matèria; Mil obstacles havien vingut a entrebancar la realització de l’empresa. De l’altra, pot assolir un valor aproximatiu equivalent a les expressions adverbials més o menys o si fa no fa, amb què a vegades es combina: Tots dos veniu a tenir si fa no fa els mateixos símptomes; Al capdavall, tot ve a ser el mateix; Aquell aparell ve a costar el doble que aquest.

en (preposició)

Terminis
En el cas dels terminis, les preposicions en i dins de tenen valors diferents. La preposició en s’utilitza per a indicar un termini: «ho faré en tres dies», que indica el temps de l’interval temporal que haurà transcorregut; i la preposició composta dins de, per a assenyalar l’interval de temps «durant el qual o abans del final del qual s’ha d’acomplir un fet» (giec, 19.5.2.d): «ho faré dins de tres dies».

El matís diferencial que pareix que vol establir la gramàtica és: en el primer cas s’apunta al «temps màxim d’una situació» (31.3.1.a); el segon cas es centra en determinar que l’esdeveniment s’ha de produir en l’interior del període. A pesar que no pareix que siguen matisos distingibles ni necessaris, en el llenguatge juridicoadministratiu —un àmbit on els terminis són rellevants i sovint discutits— és habitual utilitzar estes possibles diferències per a elaborar normes i dictar resolucions. En general, tal com comenta Abelard Saragossà (per missatge electrònic): «La cosa és tan simple com això: les dos preposicions indiquen interioritat, de manera que expressen el període temporal dins del qual es produirà un fet (sense més especificacions).»

‘Al cap de… a comptar des d’ara’
D’altra banda, per a indicar la quantitat de temps abans d’un fet, com ara: «la representació continuará en/dins de cinc minuts», que són expressions usuals, la gramàtica de l’iec no preveu que en tinga eixe ús equivalent a «d’ací a».* Sí que considera que dins (de) (giec, 19.3.4.3.c; consulta: 21.10.2021) té un valor pròxim a ‘al cap de… a comptar des d’ara’, però no li dona exactament eixe ús, cosa que induïx l’Optimot (fitxa 7678/3) a indicar que ni en ni dins (de) són adequades amb el valor ‘d’ací a’ temporal. Carles Riera tracta estos valors de dins (de) en «Expressió del termini d’una durada amb temps previ» (Llengua Nacional, 61).

* La giec (31.3.1.a) comenta que la preposició en indica «el temps màxim d’una situació» i no es pot combinar «amb predicats que designen estats o processos que no han d’arribar a un punt final de culminació». Confronta dos exemples d’ús de la preposició: «Vaig llegir Les veus del Pamano en dos dies» / «Va estar malalt en una setmana». El segon cas no és possible. No he trobat que la gramàtica comente el cas: «Estarà malalt en una setmana», que té el sentit de ‘d’ací a una setmana’, on no hi ha punt de culminació, però sí que hi ha punt d’inici.

A pesar de la prevenció normativa, podem pensar que la versió amb la preposició en és una versió semblant a «la correlació de… en amb valor temporal» (De hui en tres setmanes), i a la «correlació amb un sintagma preposicional precedent amb de» (D’ara en avant tancarem a migdia) (gcc, 20.4.3.3). També es pot pensar en una variació semàntica d’una oració conceptualitzada com si fora durativa (gcc, S 11.5.1.4 [83.c]; 11.4.3 [28.b]). És a dir, adaptant o (re)interpretant els exemples trets de la gcc:

83.c «L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en un període no superior a deu anys» > L’ampliació de l’avinguda tindrà lloc en deu anys (‘al cap de deu anys a comptar des d’ara’)
28.b «L’ànec estarà llest en una hora» (‘durant una hora’?) > (‘al cap d’una hora a comptar des d’ara’)

És possible que el problema per al rebuig normatiu d’esta construcció siga que també s’utilitza en castellà, on la normativa de la rae —no he sabut trobar cap indicació sobre això en la seua gramàtica— no l’accepta, tal com indica la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque y Demonte (1999; 48.1.2.1):

A) Los complementos formados por <en + sintagma nominal cuantificado>

Este tipo de complementos tiene dos acepciones; en un caso se trata de un CA durativo, en el otro, de un CA de localización. Obsérvese la diferencia entre ambos significados:

(12) a. Pintó la puerta en dos horas.
b. En un par de horas te llamo y te cuento lo que ha pasado.

En (12a), en dos horas mide el tiempo invertido en pintar la puerta, mientras que en (12b), en un par de horas indica el momento en que tienen lugar los eventos denotados por llamar y contar y no el tiempo que se invierte en llamar y contar. Nos ocuparemos aquí únicamente del primer significado, sin volver a hacer referencia al segundo.18

18 Debemos señalar que ni el drae ni el due recogen esta acepción. Por otra parte, Gómez Torrego (1989: 339) condena este uso como anglicismo y dice que en estos casos en debe sustituirse por dentro de.

No sé si ha de considerar-se necessàriament un anglicisme, però el cas és que em sembla que és eixa mateixa construcció la que trobem en L’espectre del senyor Imberger d’Henry de Gorsse i Henri Clerc (1922; sobre un conte de Frédéric Boutet), traducció del valencià Joaquim Montero Delgado (1924):

Max.—El temps de treure el cotxe del garage, i estic a les seves ordres.
Ferraud.—All right! (Surt Max.)
Carlota (A Ferraud.).—Fins ara mateix. En deu minuts, estic llesta.
Lluciana.—Jo tampoc trigaré.

Tractar d’explicar i acceptar esta construcció i els valors que pot tindre hauria de ser la funció de la normativa. I sempre seria més útil rebutjar-la amb una explicació clara del motiu que rebutjar-la sense cap explicació.

pagar

  1. Segons el dcvb (s. v. pagar):

    v. tr. […] b) Amb complement directe de la quantitat que es lliura per satisfer un deute. Et lex an Gaites zo que ego li presté… ab XX solidos que pac ad clericos, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 27). Tota bèstia menuda pach per passatge un diner, doc. a. 1252 (RLR, iv, 255). Vint míllia sous que… deuen-se pagar d’aqueles rendes, doc. a. 1274 (Soldevila PG, iii, 463). Que cell qui la vendrà pach per quintal de farina de forment dos diners, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 79). Basili… havia de pagar alguna quantitat que devia a la dita cort, Genebreda Cons. 38.

  2. L’accepció anterior no s’ha exemplificat (consulta: 19.10.2021) així en els diccionaris més habituals (gdlc, diec, gd62, dnv), que no expliciten l’exemple amb la quantitat (les xifres) com a complement directe, i sembla que és una cosa que es troba a faltar o que pot confondre. Tanmateix, sí que han tingut cura d’exemplificar-ho així els autors del duvc, tal com assenyala David Arnau (Zèfir, 02.12.2005): «Pagar [un preu o una quantitat de diners] (a algú)»; i posa com a exemples: «Li pagaran dos-centes mil pessetes» i «Pagar un tant per caixa plegada».
  3. En portugués també ho té en compte el Novo dicionário Aurélio da língua portuguesa:

    «T[ransitivo] i[ndireto] e c[ircunstancial] 12. Pagar (10): “uma revista inglesa pagalhe {a Tennyson} por um poema trezentos e cinqüenta libras esterlinas!”»

    [L’accepció 10 esmentada per l’Aurélio és:] «Dar como recompensa, remuneração ou pagamento»

portar + temps + verb

  1. Hi va haver fa temps un cert debat en la llista Zèfir (27.08.2002) sobre la necessitat d’acceptar esta construcció en la normativa, i la cosa va quedar prou oberta, hi ha qui és més restrictiu i qui ho és menys. De moment les prescripcions consignen que no s’ha d’acceptar.

    De totes formes, la gcc, no té més remei que recollir-la —indica, això sí, que Ruaix no l’accepta— i analitzar-la, ja que pertany al català modern —independentment del seu origen.

    Les diferents edicions del mestil (xvii: 2.2; xviii: 5.5; xviii: 5.6 [consulta: 20.09.2021]), indiquen que *portar + expressió temporal + gerundi, és un calc de l’espanyol que cal evitar: *Porto tres anys estudiant a Reus > Fa tres anys…; però la gramàtica actual de l’iec (28.4, «Altres construccions temporals»; consulta: 20.09.2021) ha introduït una nota en què accepta la construcció:

    Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible. Es tracta de les oracions amb el verb portar o dur en forma finita que seleccionen un complement de mesura i un sintagma adjectival que expressa una propietat contingent o bé un sintagma preposicional: El meu fill porta/duu tres dies {engripat / de mala lluna / sense dormir} (cf. Fa tres dies que el meu fill {està engripat / està de mala lluna / no dorm}).  També s’usa aquesta construcció amb un participi o un gerundi de verb d’acció: Porta tres dies ingressat a l’UCI; Duien més de tres hores repenjats a la barra del bar; Portava molts anys treballant de dependenta; Porta estona fent el plaga. Tanmateix, la construcció temporal amb portar, contràriament a la construcció impersonal amb fer, no pot anar en temps verbals de passat perfectius. Podem dir Ahir va fer tres anys del nostre casament, però no seria possible una construcció equivalent amb portar i, doncs, resultaria anòmala una frase com Ahir vam portar tres anys de casats.

  2. La gcc (S 26.1.1.3) també en parla:

    portar + X temps + verb no finit
    Una altra estructura que cal esmentar és la dels exemples com Porto dos anys treballant/casat, amb un predicat no finit (segons Ruaix 1996:153, es tracta d’un castellanisme, parafrasejable amb l’estructura Fa dos anys que). Aparentment el contrast entre Fa tres anys que ell està casat i Ell porta tres anys casat (que són essencialment expressions sinònimes) és paral·lel al contrast entre les expressions (també essencialment sinònimes) Sembla que ell està casat i Ell sembla casat. Totes quatre construccions són semànticament impersonals, però mentre Fa tres anys que és casat i Sembla que és casat tenen com a subjecte sintàctic la subordinada finita, les altres dues (Ell porta tres anys casat i Ell sembla casat) són estructures quasicopulatives, el subjecte sintàctic de les quals és el subjecte semàntic del predicat intern (casat). Són, en definitiva, casos de control no argumental (vg. § 20.2.3.2, on es mostra, per exemple, que aquestes construccions tenen subjecte nul quan el predicat és un verb meteorològic: Sembla ploure; Porta tres dies plovent).

  3. Dit això, convé recordar l’ús del verb portar + temps que encara és el més habitual. Segons el duvc (s. v. portar):

    17. portar [una quantitat de temps] [a algú] Superar en edat. Jo li porto quatre anys.
    18. portar-se [una quantitat de temps] <algú (expressat en plural o coordinant els elements)> Tenir diferència d’edat l’un amb l’altre. Els germans es porten tres anys. La Marta i el David es porten tres anys.
    19. portar-se [una quantitat de temps] [amb algú] Tenir diferència d’edat. El David es porta tres anys amb la Marta.

    Cal tindre en compte que les accepcions (17 i 18) també són habituals al País Valencià amb el verb llevar-se. Això sembla un calc del castellà llevarse usat en el mateix context. Amb tot, Àngel Alexandre i Eugeni Reig (Migjorn, gener del 2006) sospiten que pot ser una resta de l’antic verb llevar en les accepcions ‘separar’ o ‘alçar’. Tanmateix, no he localitzat per ara (03.11.2011) documentació que confirme eixa possibilitat.

    Pel que fa als usos de llevar-se, a més de la diferència d’edat, també s’utilitza per a assenyalar la diferència en la data de la mort: Ha mort el fill del farmacèutic. Ja veus, son pare va morir no fa tant, s’han llevat tres anys