a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Vegeu més avall el punt c de la gnv.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

CDP: interrogatives a qui

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per tal d’evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

Este cas té relació amb les oracions de relatiu (especificatives i explicatives) en què el relatiu qui pot fer tant de subjecte com de complement directe. Vegeu la fitxa «CDP: estructura relativa a qui».

CDP: paral·lelisme sintàctic

Un complement directe introduït per la preposició a obri la possibilitat d’estendre l’ús de la preposició a altres complements directes construïts en paral·lel (com ara en oracions coordinades o comparatives). Es manté aixina una simetria estructural que evita confusions.

Exemples:

  • T’han convidat a tu i (als/els) teus fills (giec, 19.3.2.5)
  • Us he vist a tu i (al/el teu) pare (mestil, xxi.2.1.1)
  • Com  vam sentir de no poder tenir al costat nostre a vós i (al/el) pobre Riba (mestil, xxi.2.1.1)
  • No cal dir-vos quin va ésser el meu astorament quan vaig assabentar-me dels nomenaments d’en Sagarra i de l’Aramon, fets sense consultar-nos prèviament (a) en Nicolau i a mi. (mestil, xxi.2.1.1)
  • Encara vendrà temps que vós lo plorareu, a ell e als seus (Tirant lo Blanch, cap. ccliii)
  • Tenia intenció de deixar-nos enrere, tant a mi com (a) en Marcel com (a) la Clàudia (giec, 19.3.2.5)
  • A tu t’estima tant com (al/el) seu fill (giec, 19.3.2.5)

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per a evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

CDP: estructura relativa a qui

El complement directe du la preposició a en el cas de les oracions (clivellades [mestil] o pseudoclivellades [giec]; veg. En Altres Paraules de Neus Nogué Serrano; consulta: 31.05.2019) en què el complement directe (humà) encapçala la construcció amb el relatiu qui i la tanca amb el referent del relatiu (que també és complement directe).

Exemples:

  • És obvi que a qui es tracta de frenar no és a Le Pen sinó als votants de Le Pen (mestil, xxi.2.1.7)
  • A qui ha afectat la manca de recursos ha estat al cinema (giec, 19.3.2.5)

Tal com hem vist en la fitxa «cdp: paral·lelisme sintàctic» (veg.), el respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició a en preguntes i respostes davant del relatiu qui en funció de complement directe.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

CDP: amb complement predicatiu de verbs d’opinió

En una nota final del punt 19.3.2.6, la giec preveu la possibilitat d’introduir amb la preposició a el complement directe que coincidix amb els complements predicatius de verbs d’opinió o judici (considerar, imaginar-se, suposar…).

Exemple:

  • Consideraven les úniques culpables de les desavinences familiars (a) les teves germanes (giec, 19.3.2.6.nota)

Jordi Ginebra (ginebra2017) precisa que el complement directe ha d’anar darrere del complement predicatiu, però no he vist que l’institut haja establit eixa restricció sintàctica.

CDP: posposat al complement de règim

La giec (19.3.2.4.d) assenyala la possibilitat d’introduir amb la preposició a el complement directe animat quan apareix posposat a un complement de règim verbal.

Exemples:

  • No va poder convéncer d’estudiar literatura medieval (a) les filles. (giec, 19.3.2.4.d)
  • He convidat a passar un cap de setmana en un hotel de muntanya (a) la teva germana. (giec, 19.3.2.4.d)

Es tracta d’una variació del tema de la reordenació dels elements de l’oració. En la posició més general, amb el complement directe a continuació del verb, no apareixeria la preposició.


Com a nota al marge, la giec indica en este punt que no s’introduïx amb cap preposició el complement directe («animat») posposat al complement indirecte.

Exemple:

  • Va consagrar a Vesta, deessa de la llar, la seva primogènita. (giec, 19.3.2.4.d)

CDP: complement directe preverbal

En oracions marcades estilísticament per la reordenació dels constituents, mentres el subjecte apareix en posició postverbal, la preposició a introduïx el complement directe que apareix en posició preverbal.

Exemples:

  • A la salutació inicial sempre seguien unes paraules en record dels absents. (giec, 19.3.2.4.c)
  • A la salutació inicial van seguir unes paraules d’encoratjament. (ginebra2017)
  • A l’apatia habitual vencé l’esperança del triomf. (giec, 19.3.2.4.c)

No he localitzat cap comentari sobre este cas ni en el mestil (en paper) ni en la gnv.

CDP: comparatives amb verb elidit

Tal com indica el mestil (xxi.2.1.4), convé marcar el segon terme d’una comparació (sense verb explícit) amb la preposició a per a marcar que es tracta del complement directe, si és el cas; si no el marquem, es pot entendre que es tracta del subjecte:

Exemples distintius:

  • La Madonna et vigila com el seu pare / La Madonna et vigila com al seu pare (mestil, xxi.2.1.4)
  • El plorava com una germana el seu germà mort / El plorava com una germana al seu germà mort (giec, 19.3.2.6)
  • Això afecta el país més que no pas la vostra família / Això afecta el país més que no pas a la vostra família (giec, 19.3.2.6)
  • L’estimava igual que un fill / L’estimava igual que a un fill (giec, 19.3.2.6)
  • Els fills havien vist els pares, però els pares els fill no / Els fills havien vist els pares, però els pares als fills no (giec, 19.3.2.6)
  • Hem vist com perseguia un policia un lladre / Hem vist com perseguia un policia a un lladre (gnv, 32.2.1.b)

Podem considerar este cas com una especialitat del cas «cd postverbal contingu al subjecte» (veg. la fitxa corresponent), en què es produïx una possible ambigüitat entre subjecte i complement directe.

CDP: a + qui, quin, quants

Els complements directes interrogatius i exclamatius animats formats amb qui, quin i quants poden anar introduïts per la preposició a per tal d’evitar possibles ambiguïtats (confusió amb el subjecte).

Exemples:

  • (A) qui ha vist la Maria? (mestil, xxi.2.1.6)
  • (A) qui estima la mare? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) qui heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quin jugador triarà en Miquel? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quins jugadors heu triat per al partit de demà? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes creus que sorprendrà aquesta proposta? (giec, 19.3.2.3.a)
  • (A) quantes persones atenen diàriament, en aquest servei? (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mireu (a) qui fotografia Cristina (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanyen aquests músics (giec, 19.3.2.3.a)
  • Mira (a) quines/quantes ballarines acompanya aquest pianista (giec, 19.3.2.3.a)

concordança

  1. La concordança del verb haver locatiu. A més del que es detalla més avall en esta fitxa, el capítol v del llibre d’Abelard Saragossà Reivindicació del valencià. Una contribució (Tabarca, 2007) tracta amb molta més profunditat la qüestió: vegeu «La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució».
  2. Abelard Saragossà ha decidit aplicar en El valencià del futur (ed. Alambor, 2000) el criteri de fer concordar el verb haver locatiu amb el seu subjecte —cosa ben lògica en la llengua—. Alguna normativa generalitzada sense justificació recomanava que no s’havien de concordar verb i subjecte per raons poc explicades, malgrat que dialectalment la concordança és l’ús general del verb haver locatiu amb el seu subjecte (tret que ja recull Josep Nebot i Pérez en 1894).En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l’origen de la concordança:

    cat. medieval: v. tr. haver ‘tenir’ [concorda] / v. intr. haver ‘existir’ [no concorda] ↓
    cat. actual: Ø ‘tenir’ / v. tr. haver-hi ‘existir’ [concorda].

    L’aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):

    Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]

    A més, en el curs d’estiu d’enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d’una conversa filològica de Fabra (1923):

    Convé d’evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l’acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.

    Per desgràcia, els «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l’iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d’Abelard Saragossà]:

    Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)

    Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l’ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l’avl (32.2.2):

    És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.

    El mateix Solà comenta que el procés de concordança s’estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l’àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).

    Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d’allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d’atendre.

    Finalment, ens sembla molt possible que l’origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l’existència de llocs on és un tret viu— s’haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:

    Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.

    Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:

    [E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. […] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?

  3. Adjectiu posposats. Quan un adjectiu afecta dos o més noms que el precedixen, va en plural; i si un dels noms és masculí, l’adjectiu també hi va.
    La giec (25.4.7.b) dóna la indicació següent:

    En els registres formals, els elements postnominals susceptibles de concordan­ça (sintagmes adjectivals i participis) van en plural i concorden en gènere amb els nuclis; si aquests són de gènere diferent, aquells van en masculí: el primer partit i el primer grup cultural investigats, una formació i una coalició modèliques, un partit i una coalició moderns.

    Si es tracta de conceptes afins, l’adjectiu pot concordar amb el nom més pròxim: fàstic i repulsió instintiva. Esta prescripció quan els substantius són «conceptes afins» és una cosa que indica algun manual —ara no recorde quin—. Trobe que provoca més confusió que altra cosa, per la qual cosa millor serà fer que l’adjectiu concorde en plural i en el gènere que corresponga: en femení quan es tracta de conceptes femenins i en masculí en la resta de casos.
    En tot cas, la giec (25.4.7.b) fa la recomanació següent:

    El sentit d’unitat semàntica dels coordinats pot provocar que un adjectiu només concordi amb el nom més pròxim, encara que semànticament els afecti tots: una arrogància i un atreviment inusual (en el sentit de ‘una arrogància i un atreviment inusuals’).

  4. Adjectius anteposats. En algun manual indiquen que, en el cas que l’adjectiu precedixca dos o més noms de gènere diferent, l’adjectiu pot concordar només amb el primer en gènere i nombre: extraordinari sopar i postres; extremada decisió i valor. No cal dir que esta indicació estilística també considere que serà millor que evitem haver d’aplicar-la.
    En tot cas, la giec (25.4.7.a) dóna la indicació següent:

    Quan un especificador* modifica dos o més noms, concorda en gènere i nombre amb el nom més pròxim (el primer): la llengua i literatura de postguerra, els nens i nenes de l’escola, la parella que tingui un fill o filla de menys de tres anys, certes formacions i par­tits de postguerra, sense cap de les pertorbacions ni sotracs que acompanyen els canvis.

    * El terme especificador utilitzat en la giec inclou els «adjectius anteposats».
  5. Veg. gènere.
  6. Veg. plural.