alego

Mostres d’ús de l’adverbi alego. / ALDC.

L’adverbi alego —«l’horrible alego», segons Fabra (conversa 405, 04.07.1923)— té entrada en el dcvb:

alego adv. vulg.
Prompte, dins poc temps; cast. en seguida. «¿No vindràs?—Alego vinc» (Valls). «Alego alego serà la fira» (Baix Maestrat., ap. Garcia G. Vec.).
Fon.:
əlέɣu (Barc., Penedès, Tarr.); aléɣo (Priorat, Tortosa, Maestrat).
Etim.:
barbarisme, del cast. luego. L’ètim llatí īllĭco, proposat de qualcú, és impossible.

Nota fdt. L’apunt «Entrada coŀlectiva» (27.11.2012) del bloc Llengua Lígur conté dades relacionades amb este i altres adverbis de temps.

L’ús d’alego (amb la variant lego) s’estén també pel Baix Cinca (segons Aproximació descriptiva a la llengua de Saidí d’Hèctor Moret Coso i Màrio Sasot Escuer) i arriba a l’Alguer (pronunciat «legu») , dades que apareixen en el mapa 1.988 de l’aldc. En l’article «Pervivència de formes lèxiques patrimonials de l’Alt Camp en els estudiants de secundària de Valls» (2000) Anna Montserrat Ciurana exposa:

Encara que el seu caràcter de castellanisme sigui indiscutible, caldria d’una banda estudiar-ne l’antiguitat, i de l’altra, veure que el significat que li atribuïm en català (’aviat, de seguida’) varia respecte del castellà (’després, més tard’). Pel que fa a la seva pervivència, el 32 % dels enquestats demostren tenir-ne competència passiva i el 25 % també activa. De fet, sobta que els dos percentatges no siguin més extrems, és a dir, si tenim en compte l’alt índex de freqüència d’aquest adverbi, que en generacions de més edat segueix convivint amb aviat, sorprèn que alego no sigui conegut per la pràctica totalitat dels informants* (competència passiva), i d’altra banda, la forta estigmatització que té —no només com a «antiquat», sinó també com a castellanisme— conduiria a suposar que, en ser interrogats, els informants triarien altres solucions menys connotades (competència activa).

* En realitat, un 7 % dels enquestats van confondre aquesta forma amb la primera persona del present d’indicatiu del verb aŀlegar, amb la qual cosa el percentatge de competents passius podria augmentar lleugerament.

Quant a les possibilitats d’ús general d’esta paraula més enllà dels àmbits on encara és usual, l’Institut d’Estudis Catalans va considerar fa uns anys en la seua proposta d’estàndard oral (2018) que alego i lego no s’havien d’admetre. Tot dependrà de la persistència dels usuaris o, inclús, de les obres literàries que la puguen rescatar. En relació amb eixe corrent literari actual d’obertura a les varietats dialectals (16.04.2024), podem llegir el petit relat «Alego» de Carme Andrade Platero , que comença aixina:

Alego

Els dies de festa, a la tornada del mas, tota la família caminàvem uns minuts per una pista pedregosa i plena de clots fins arribar a la clariana del bosc on havíem deixat el cotxe. En un dels revolts, un cartell clavat en un pi anunciava un salt d’aigua, una fletxa i el nombre de metres fins arribar-hi: 300 m. Darrere el cartell el bosc s’espessia i oferia als meus ulls d’infant l’entrada a un món fosc i atractiu i alhora inquietant. Moltes vegades preguntava a l’oncle del mas si el lloc era bonic i si algun dia m’hi portaria. I la resposta era sempre la mateixa. Alego. […]

dauat -ada

Maciste
Maciste, uns dels «dauats» del cinema del segle XX. / Wikipedia.

L’adjectiu dauat -ada ‘guaixat, robust’ va ser utilitzat (06.04.2024) per una dona de Sollana (Elisa Egea Company, 1931) per a descriure un home que la va ajudar a alçar un veí que acabava de caure un bac. Esta accepció no apareix en els diccionaris, però sí que localitze una referència en el mateix sentit en Laguar i Gallinera: valls de llegenda d’Arnau Alemany Ballester i Roser Micó i Garcia (2013-2014), en el relat «L’anouer de la font de l’Alcúdia»:

Quan va arribar al poble ho va contar a tots els veïns que es van quedar molt preucupats. Al dia seguent el carnisser del poble, un home dauat, gran i fort, que a més era molt valent agafà una coixinera i la va omplir amb un rastre de botifarres i un altre de llonganisses i se’n va anar a passar la nit al costat del vell molí.

L’adjectiu té unes accepcions diferents en el dcvb:

|| 1. adj. Pintat de figures quadrades o daus (Men.); cast. a cuadros. «Aquesta al·lota duu un vestit dauat».
|| 2. m. Conjunt de daus o figures quadrades que formen el dibuix d’una tela, d’un moble, etc. (Men.); cast. ajedrezado. «Sa teua bata fa un dauat molt polit» (Ciutadella).

Tenint en compte la relació formal entre quadres i daus, l’adjectiu dauat -ada enllaça amb l’adjectiu quadrat -ada. Este segon té també el mateix significat que tampoc no apareix en els diccionaris generals, encara que sí que apareix en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’iec, amb una definició estranyament centrada en la geometria:

quadrat adj. (quadrada quadrats quadrades)
•2b. [N1 (és) ADJ (de N2)] (N1[humà]; N2[cos, part del cos]) [Algú]1 que té [el cos, una part del cos]2 de quatre cares aproximadament iguals, tan ample com llarg i alt. ~ de cap, ~ d’espatlles, ~ de pit // ~ i massís. Gerd, que no havia vist fins llavors Herr Franz Schültz, el reconegué tot d’una: estret de front, quadrat de cap, evidentment testadur. [Jordana (1940): N, p. 67]i. Un dels dos homes era quadrat, massís, s’endevinava que el seu aspecte físic li havia valgut la professió que exercia. [Calders (1984): N, p. 74]i.

Jaume Salvanyà (consulta: 09.04.2024) arreplega en el bloc Silencis del diec uns quants usos no sempre previstos per la normativa per a quadrat -ada:

quadrat, -ada
adj. Rígid.
Els meus pares tenen una mentalitat molt quadrada.
estar quadrat Estar cepat, ser un *armari.
Les jugadores de waterpolo estan quadrades.
ser quadrat Ser *capquadrat, tenir una mentalitat molt rígida. (DNV)
A casa meva són molt quadrats: no puc arribar més tard de les nou.

safunyar

El verb safunyar iŀlustra una samarreta de Lola Terreta amb lèxic típic de Carcaixent. / Lola Terreta.

El verb safunyar és un verb transitiu d’ús habitual en els registres col·loquials (almenys a la Safor i la Ribera). El recollia fa més de vint anys Emili Casanova Herrero («El lèxic valencià en el DIEC (1995)»; pàg. 83, apèndix 5 d’eva), entre les paraules absents del diec, diccionari que continua sense incorporar el verb (consulta: 09.04.2024). El dcvb sí que l’havia incorporat anteriorment:

safunyar v. tr.
Manyuclar o remenar grosserament (val.). «Cuando manoseando u palpando las frutas tiernas… se rebientan algunas o alguna, quedando todas o las más untadas, eso en valenciano se dice safunyar» (Ros Dicc. 318).

Posteriorment, el dnv ha acceptat safunyar com a forma secundària que remet a saforejar, amb les accepcions següents:

1. v. tr. Remoure desordenadament (una cosa). No saforeges el plat. No li saforeges l’armari.
2. v. tr. Embrutar, empastrar amb un líquid o una matèria pastosa.

Eugeni Reig l’havia arreplegat en El valencià de sempre (2015), però no l’havia fet del tot sinònim de saforejar (‘remoure toquejant amb les mans’), encara que la definició de safunyar indicava que era una acció semblant (‘toquejar grosserament amb les mans’). Posteriorment, Joseph Gulsoy («El problema de l’etimologia de xafardejar, xafarder, xafarderia», 2016) ha proposat l’origen del verb:

[…] «safunyar ‘bazucar’ en Ros, 1764; encontramos además una var. del último verbo, xafunyar ‘exprimir la uva en el lagar’, en una obra de C. Llombart (Tabal i donsayna, 120). El verbo xafunyar acusa una base xafar con una contaminación de funyar ‘estrujar’ (y es según Alcover-Moll, usual en Ibiza como ‘pisar la uva’)» (p. 330).

Ara, però, més aviat diria: xafunyar s’havia format de l’ encreuament de fonyar i xafar, verbs que l’un i l’altre té el sentit de ‘xafar el raïm’; de xafunyar es va formar secundàriament safunyar d’acord el model de safareig / xafareig i safor / xafor (cf. § 3.4).

cutxamander -ra

El substantiu i adjectiu cutxamander -ra s’utilitza per a referir-te tant al qui dotoreja com al qui manifasseja, depenent de la zona. És comú a la zona nord del País Valencià i sud de Catalunya, però també té variants a la zona de la Franja i al sud del País Valencià. Deu ser d’origen aragonés (cuchapandero, cuchimandero); també podria estar relacionat amb el castellà cuchipanda).

El dnv (consulta: 28.03.2024) el recull només com a sinònim de manifasser -ra:

cutxamander -a
adj. i m. i f. Manifesser.

Podem trobar més dades sobre esta paraula en:

  • De lexicografia valenciana de Lluís Gimeno Betí (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)
  • El Valencià del segle xix de Josep Martines (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)

Algunes variants més són cutxipander -ra a Rafelguaraf (informació de Vicent Sanchis, 11.10.2012), cutxapander -ra a Borriana (informació de Josep Molés, 04.04.2024) i cutxarós -rosa a Elx (informació de Joan-Carles Martí, 15.10.2012).

paperot

Cançó «Quin paperot» de Pirat’s Sound Sistema.

La paraula paperot és d’ús comú en l’expressió fer el paperot, que és l’accepció que inclouen els dos diccionaris normatius:

(dnv) paperot
fer el paperot
loc. verb. Fer comèdia, fingir una cosa per a obtindre un profit. Li agrada molt fer el paperot.

(diec) paperot
1
m. Paper o escrit menyspreable.
2 fer el paperot Fer comèdia, fingir, amb el fi d’aconseguir un profit.

En esta ocasió, el dcvb aporta més accepcions:

paperot m.
|| 1. Paper dolent; cast. papelote, papelucho. Especialment: a) Conjunt de pedaços i trossos de paper i de cartró destinats a fer-ne pasta de paper; cast. papelote.
|| 2. Paper gros; cast. papelazo.
|| 3. fig. Paper d’importància, planta, bon paper (Mall.); cast. papelazo, gran papel. «El teu cosí feia paperot, a sa processó, amb sa bandera».
|| 4. Fer el paperot: fer comèdia, fingir una cosa per obtenir un profit. Anem, mamzela, que vostè em fa el paperot, Oller Febre, i, 156.
|| 5. Fer paperots: fer mals papers, cometre informalitats (Empordà).

L’accepció despectiva fa referència inicialment a la poca qualitat o interés dels escrits, i eixa accepció ja es pot localitzar en el vocabulari medieval de Faraudo de Saint-Germain, que en troba una mostra al segle xv:

paperot s.
Paper inútil o sense importància, escrit de poc valor.

“Item molts paperots.”
Inventari de Pere de Queralt Any 1408

raonabilitat

La paraula raonabilitat no apareixia en els diccionaris generals fa uns anys, però era fàcil de crear a partir de raonable, cosa que van fer algunes publicacions i editorials diverses (consulta: 03.11.2006): hi havia aproximadament 683 referències per a raonabilitat. El dnv va incorporar posteriorment la paraula (no ho ha fet encara el diec; consulta: 27.03.2024):

raonabilitat
f. Qualitat de raonable.


En francés, la paraula raisonnabilité apareix en el tlfi, amb la indicació que és una paraula de poc ús:

Raisonnabilité, subst. fém., rare. [Corresp. à supra B] Caractère d’une personne raisonnable. Masson me parle (…) de la parfaite raisonnabilité de sa sœur (Goncourt, Journal, 1894, p. 552).

En castellà-espanyol apareixia en el gduea (consulta: 03.11.2006):

razonabilidad s/f Cualidad o condición de lo que es razonable: Hay que tener conocimiento de los hechos y decidir en función de la razonabilidad.

El gduea li donava un índex molt baix de freqüència, fet que podia explicar en aquell per què no apareixia en altres diccionaris (dueae, drae, Clave). Posteriorment el drae va incorporar la paraula razonabilidad:

1. f. Cualidad de razonable (‖ conforme a razón).

pomada

Pomada Xoriguer
Anunci de promoció per al temps de Falles de la pomada elaborada per la marca Xoriguer.

La paraula pomada hauria de tindre en els diccionaris una accepció semblant a esta:

pomada
f. Beguda menorquina elaborada a base de ginebra autòctona, sucre i suc o refresc de llima.

Hi ha documentació interessant per a considerar-ho, ja que la paraula és coneguda des de la segona mitat del segle xx («De l’aigua amb casalla al mojito o la pomada», Ara Balears, 14.09.2013) i, a més, apareix ja en obres literàries i en llibres sobre cocteleria:

  • 33: Een dagenbroek (2016) de Cees Noteboom
  • Els dies bons (2021) d’Aina Fullana Llull
  • Des de la barra (2023) d’Esther Martínez

L’avl ja té la proposta per al dnv en la bústia (15.03.2024).

ahí

La gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (§ 20.4.1) delimita en una nota i de manera poc precisa l’ús de l’adverbi ahí en valencià:

Amb el valor de segon grau, col·loquialment s’usa en valencià la forma ahí i en parlars nord-occidentals la forma astí, que s’eviten en els registres formals.

Les dades que podem documentar en l’ús real indiquen que no es tracta d’un element exclusiu del registre col·loquial, sinó que té un ús normal en tots els registres quan és necessari utilitzar eixa referència díctica de segon grau. Probablement per això el dnv dona com a forma principal l’adverbi ahí (al qual es remet des d’aquí) i la gnv (§ 27.4.1) la tracta com a forma única per al segon grau de proximitat.

En l’ús general en valencià en qualsevol registre, la forma ahí és utilitzada sense cap connotació estilística. De fet, la mateixa Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV fa anys que va admetre que la forma ahí havia substituït la forma aquí en la llengua general de «parlars valencians». Joaquim Martí Mestre indicava en una nota d’El ‘Llibre de Antiquitats’ de la seu de València (1994):

192. Actualment, com és sabut, en valencià general s’ha perdut de la llengua parlada el demostratiu aquí, i s’hi ha introduït, ja des del segle xvi, el castellà ahí.

A la vista de les dades sobre l’ús actual de la forma ahí en valencià, convindria que l’iec revisara el seu punt de vista que atribuïx l’ús d’eixa forma no tant a un dialecte (valencià) sinó que la restringix al registre col·loquial valencià. Les dades actuals mostren que eixa restricció no s’ajusta a l’ús real que es fa en valencià d’eixe adverbi. L’institut va respondre (07.03.2024) que ho revisaran.

provessó

La variant provessó ‘processó’ és la forma general des d’Ulldecona fins a Crevillent (segons l’adlc). També és la forma usual a Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Horta de Sant Joan (Terra Alta), a Móra la Nova (Ribera d’Ebre) i a Roquetes (Baixe Ebre). És la forma general al país Valencià, tal com comenta Joan Coromines en el declc (s. v. procedir):

Provessó, pròpia del val. i algunes comarques del cat. occid.: l’anoto en el Segre Mitjà (Tiurana, 1936), i de Ponts, Oliana i Solsona la porta AlcM, així com de Gandesa; és també la usada a la Baixa Ribagorça (Açanui, full parroquial, n.° 113); en el P. Val. sembla ser general (Borràs Jarque, BSCC xiv, 90; MGadea, T. del Xè i, 6, 49); probesó de la prima a Bel, provesó de la ermita de St. Jaume a CastPna., porbesó de la Creu al Piló d’aquest nom, el 3 de maig; porbesó dels pelegrins a St. Joan de Penyagolosa, Les Useres (de la qual em donà mil detalls el devot metge d’allà, 1961).

Vicent Beltran Calvo documenta més modernament l’ús d’esta paraula en «Les festes i la variació dialectal al migjorn valencià» (2014) :

Lluís Gimeno (1997) arreplega generalment a les comarques septentrionals valencianes provessó, llevat de les localitats del Portell de Morella, Castell de Cabres i el Boixar (professó) i Traiguera amb processó. Les meues dades constaten professó al Pinós i a l’interior del terme de Monòver, la demarcació murciana del Carxe i Barba-roja, pedania d’Oriola. Beltran i Herrero (2013) arrepleguen professó a la zona costanera de la Marina Baixa (Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea, a més de l’illot interior de Bolulla), llevat de la Vila Joiosa (processó); a l’interior sempre provessó, mentre que a la Marina Alta apareix majoritàriament provessor (forma única a Tàrbena), al costat de professor a Calp i a Pinos (Benissa), mentre que la forma etimològica sense -r (provessó) només es manté a Castells, la Vall d’Alcalà i parcialment a la Vall de Gallinera. […]

Documentem provessó a la segona meitat del segle xv en català oriental: «Una creu de crestay de provessó, ab se doia de coura» (Inventaris del segle xv, 5, p. 183, línia 3); professó es testimonia a bastament des del segle xiv en tots els dialectes.

El dnv encara no arreplega provessó (consulta: 16.02.2024). Sí que inclou la variant professó, general més al nord. Podem observar que a professó li han adjudicat l’etiqueta «col·loquial»,* valoració que no pareix que siga adequada, ja que el diec la considera simplement forma secundària i no li adjudica cap marca valorativa.

* El declc (s. v. procedir) indica que professó és «popular»: «variant popular de processó, alterada en part per dissimilació, i sobretot per una pseudo-etimologia mig-sàvia que equiparava a processó santa amb professió de fe». En un altra entrada comenta (s. v. cedir): «professó és una forma alterada per etim. pop., influència de professio, -onis, ‘acció de professar’ (ajudant-hi potser la dissimilació i el model del ll. clàssic profectio ‘acció d’anar-se’n’), però malgrat d’això fou d’ús si fa no fa constant des del S. xiii fins a temps bastant recents».

A més, eixa mancança pot provocar la percepció següent: si professó és col·loquial (fora del País Valencià), si processó es pot considerar formal (és la forma principal en els diccionaris), la forma general al País Valencià, provessó, que no apareix per escrit en el diccionari, ¿què és: un error?… Però, ¿un error del diccionari o un error dels valencians? L’absència en el diccionari de la variant provessó és un error que el dnv ha de solucionar.

huthi

Huthi
Nom del fundador del moviment, Badraddin al-Huthi.

El moviment Ansar Al·lah (أنصار الله) també és denominat Huthi (transcripció derivada del cognom àrab الحوثي), terme que ha donat lloc a denominar huthis el seus seguidors (les transcripcions s’ajusten a la proposta de l’IEC). Al Iemen sembla que mantenen la interdental (). Utilitzada en altres dialectes en què eixa interdental es convertix en oclusiva, la mateixa paraula podria ser transcrita huti.

En castellà, la Fundéu (consulta: 10.02.2024) considera que s’ha consolidat en els mitjans la forma hutí (pl. hutíshutíes).