pesebre

Esta paraula apareix amb la forma pesebre en el dnv (consulta: 16.01.2023), però té la forma pessebre en el diec, símptoma que les dos entitats normatives no estan encara del tot coordinades. Hem demanat a les dos institucions que incorporen les dos possibilitats o que resolguen el dubte sobre la forma que consideren més adequada. En eixe sentit, tenim com a referència inicial el comentari sobre la qüestió que apareix en el dcvb, que assenyala:

La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en <l’accepció> 2 del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en <l’accepció> 1, en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat de l’origen llatí del mot en català.

Eixa accepció «1» correspon a ‘menjadora dels animals’, mentres que l’accepció «2» és la que s’ha estés posteriorment relacionada amb la festivitat catòlica del Nadal: ‘betlem’. Esta segona accepció prové del castellà. La documentació no explica clarament com podia evolucionar el llatí praesepe en valencià fins a donar pesebre (no pareix que hi haja documentació amb les formes presepe o presebe). La paraula pesebre del castellà té el mateix origen llatí. Vist això, més que apel·lar a un dubtós origen mossàrab (tal com insinua Coromines en el declc), es podria pensar en el castellà com a font de la paraula, ja que la documentació en esta llengua oferida pel corpus de la rae (consulta: 17.01.2023) comença en el segle xiii amb Fazienda de ultramar (d’autoria atribuïda a un tal Almerich, segons Moshé Lazar) i Loores de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo:

  • Fazienda de ultramar: «Connocio el buey so conprador e el asno el pesebre de so sennor».
  • Loores de Nuestra Señora: «Falliéronte lugares, ovist’ grant angostura, / en pesebre de bestias posiste la criatura».

En valencià, la documentació del dcvb i de l’aldc assenyalen que eixa esse intervocàlica té realitzacions sonores i sordes. La documentació indica que la paraula es documenta des del segle xv (cica; consulta: 16.01.2023) al País Valencià en obres religiones (sobretot en el Vita Christi d’Isabel de Villena) i essencialment amb l’accepció ‘menjadora d’animals’ (també hi ha un ús metafòric en l’Spill de Jaume Roig).

La variant pisebre

Carles Segura Llopes (2001; Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó) i l’aldc documenten, a més, la realització pisebre a l’extrem sud del País Valencià (Novelda, el Pinós, Crevillent i Guardamar). Segura comenta:

Pisebre és forma comuna al castellà murcià de l’Horta d’Oriola (Guillén 1974: 300) i, fonèticament, té bastant ressemblança amb misura (bilabial + s sonora).

cistella malla

Els termes cistella malla i garbell denominen una modalitat de caça proposada per l’Associació de Paranyers de València, Catalunya, Aragó i Balears (Apaval) i per l’Associació Amics del Tord de les Terres de l’Ebre per a substituir el mètode tradicional de les varetes de visc utilitzades en el parany (o barraca) per a caçar pardalets.

En castellà en solen dir cesto malla (i també cesto de malla).

ofegabous

L’ofegabous (Pleurodeles waltl) és un amfibi que també rep el nom papapeixos (les dos formes apareixen en els diccionaris acadèmics).

A banda d’eixes dos formes, durant uns quants anys s’ha utilitzat també una forma, peixmarí, que després de la nostra consulta el Termcat (12.12.2022) ha resolt que convé descartar-la:

La forma peixmarí es va incloure originalment amb la grafia peix-marí com a sinònim complementari en la fitxa ofegabous durant l’aprovació, per part del Consell Supervisor, d’una llista de noms d’amfibis i rèptils proposada per la Societat Catalana d’Herpetologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. En aquell moment, la forma peix-marí es va documentar en un article publicat al Butlletí de la Societat Catalana d’Herpetologia l’any 1985. Posteriorment, arran dels canvis sobre l’ús del guionet que va introduir la Secció Filològica [de l’Institut d’Estudis Catalans], es va canviar la forma peix-marí per peixmarí. Tanmateix, no s’ha constatat l’ús d’aquesta forma en obres especialitzades posteriors. Així doncs, adequarem la fitxa ofegabous de la Neoloteca al que recull el diccionari normatiu (ofegabous com a terme principal i papapeixos com a sinònim complementari) i eliminarem la forma peixmarí.

pèrdua

En l’àmbit econòmic empresarial hi ha un dany econòmic que rep la denominació de pèrdua:

ca pèrdua, n f
es pérdida, n f
es quebranto, n m
en loss, n
Empresa
Definició
Dany econòmic generat per una pèrdua derivada d’una operació financera o comercial o per una despesa inesperada, involuntària i no recuperable.

En castellà,  es denomina pérdida i també quebranto. A causa d’eixa segona opció, com és habitual, els traductors automàtics al valencià ho traslladen aplicant les formes més semblants, crebant i crebantar. Estes formes actualment no tenen massa ús i s’haurien de reservar a documents literaris, en sentits generals relacionats amb la pèrdua de consistència o de resistència.

alzhèimer

Segons explica la gec (consulta: 1986; 07.12.2022)  Alois Alzheimer (Markbreit, Baviera 1864 – Breslau 1915) va ser un metge alemany, que «ha donat nom a una forma específica de demència presenil (malaltia d’Alzheimer) i a unes lesions molt característiques de la glia en els processos de demenciació (plaques d’Alzheimer)».

La forma «l’alzheimer» per a fer referència la malaltia havia estat adoptada en valencià pel Salt 2.0 (al voltant de l’any 2000), tot i que amb l’errada de no haver-hi inclòs l’accent. Cal escriure «l’alzhèimer», tal com es fa en altres casos (Diesel / dièsel, per exemple), distingint entre el nom de la persona i el nom de la malaltia (substantiu comú adaptat):

«la malaltia de l’alzhèimer», «malalts d’alzhèimer», «casos d’alzhèimer»
Però:
«la malaltia d’Alzheimer».

La denominació de la malaltia apareix adaptada en espanyol en el dpnh: «el alzhéimer», i posteriorment també en el drae.

xafes

Un xafes, imatge proporcionada per l’informador de Pego.

El dcvb (consulta: 21.11.2022) té una entrada amb el nom d’una ferramenta habitual en els camps de marjal, xafes:

xafes m.
Aixada ampla (Pego).
Xafes (Chafes): llin. existent a Barc., Val., Sueca, etc.
Fon.: ʧáfes o ʧafés (Pego).
Etim.: contracció de aixada-fes, que és un compost dels mots aixada i fes.

Els diccionaris generals no contenen este terme agrícola i no localitze documentació clara sobre eixa ferramenta (novembre del 2022), però dos informadors diferents, un de Silla i un de Pego (agraïxc la informació als companys de Taula de Filologia Valenciana Francesc Ferrer i Josep Lluís Navarro), han explicat les característiques de la ferramenta en cada població:

  • Emili Alba Benaches (informador de Silla, Horta Sud):«Aixà ampla de mànec llarg. S’usava per a aterrar també… És a dir, carregar el fang a la barca i traslladar-ho al lloc on volies aterrar o dur el fang, i fer de bassa o de tancat.»
  • Ferran-Lluís Naya i Alemany (informador de Pego, Marina Alta): «És una ferramenta com una aixada però amb la pala més llarga que ampla, com un fes. […] Li’n vaig preguntar a ma mare i a l’avi: em digueren que era per a treballar a la terra d’arròs.  […] Hui mateix m’he comprat una aixada Bellota 11-A, […] i no he dubtat ni un segon a dir-ne “xafes de tonyar”. Tipològicament és massa estreta i llarga per a aixada, però massa ampla i sense destral ni falca per a ser fes (de tonyar el primer i d’estellar el segon). Té també una gruixa (així ho diem) mitjancera entre aixada i fes.»

 

de tarús

El diccionari de l’avl conté la locució a tarús ‘a orri, a granel’, però no ha inclòs encara de tarús, que apareix en El parlar de la Safor (ginermonfort2016):

de tarús (Tav, Bfró, Si, Barx, Raf, Pra, Ador, Almi, Vi) Amb inclinació.

L’extensió de l’ús per la Safor és important, i la documentació també és significativa:

  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002; p. 37): «una foto que està de tarús».
  • Estudio sobre las condiciones de trabajo y las relaciones sociales en el oficio de yesero de Guillermo Mora-Gil Casado (2011): «y está uno así, el otro se va un dedo, el otro está inclinado, de tarús».
  • «Odie alguns espills» de Lluís Vicent Banyuls Ferrando (2021): «com el raig de sol que entra / de tarús a la cambra al matí».

Una companya transcriptora correctora (Ana Úbeda, 14.12.2022) m’informa que també és una expressió usual a Guadassuar (Ribera Alta).

brúfol marjalenc

A Tavernes de la Valldigna, brúfol marjalenc és la denominació de l’Asio flammeus, també denominat brúfol marí a Simat de la Valldigna i mussol marí a Barx (segons ginermonfort2013).

A Tavernes de la Valldigna també, és un terme amb què es qualifica una persona grossa i massissa (informació confirmada per Enric Castanyer Peris, 2004).

furlà

El furlà és la llengua del Friül. Esta versió del nom és adaptada directament d’eixa llengua (furlan > furlà). La gec donava entrada a esta denominació (consulta: 03.11.2022):

furlà m Lingüística i sociolingüística
Dialecte oriental del retoromànic que té mig milió de parlants, aproximadament, i s’estén pel Friül.
Trieste i Muggia encara eren, al s xix, de parla furlana. Udine n’és avui el centre lingüístic més important.

Nota fdt. El 07.11.2022 m’indiquen que ho han revisat i que han posat friülà com a forma principal.

En canvi, ara mateix ni el diec ni el dnv donen entrada a esta denominació ni a l’adjectiu corresponent (furlà furlana) i utilitzen les formes friülà -lana (o secundàriament, friülés -lesa).

ditxós ditxosa

L’adjectiu ditxós ditxosa no apareix encara en els diccionaris generals, tot i que sí que apareix en el dcvb , que arreplega l’accepció inicial provinent del castellà dichoso -sa ‘feliç’, accepció que actualment ha caigut en desús; es maté més viva en valencià-català des de mitjan segle xix l’accepció irònica referida a una cosa molesta o insistent:

  • Liceistas y cruzados de Serafí Pitarra i Enric Carreras (1865): «¡No puch pensá ‘l que hi veurán! ¡Ditxós Liceo!».
  • La fabricanta de Dolors Monserdà (1904): «i lo que ara hem de fer és veure si es troba al teu ditxós germà».
  • Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni i Verger (2002): «Per cert, li hauré de dir que duga a apanyar el ditxós rellotge eixe».
  • «El català, allò que no sona», Laura Serra (Ara, 29.10.2022): «Passem pel basar xinès a comprar el ditxós vestit de castanyers».