Xeic Jarrah

Seguint els criteris de transcripció de l’iec, este topònim s’hauria d’escriure Xeikh Jarrah (en àrab, الشيخ جراح), però tenint en compte que la primera part del nom ja s’ha fixat com a xeic, l’institut conclou (comunicació de la Secció Filològica del 28.04.2022) que esta paraula és la que cal utilitzar. Per tant, el barri de Jerusalem s’anomena Xeic Jarrah.

L’Ésadir indica que preferixen la forma Sheikh Jarrah perquè és la transcripció més utilitzada internacionalment (consulta 26.04.2022). A pesar d’això, hem vist (12.05.2021) que també utilitzen la forma Xeic Jarrah.

Quant a la trancripció de la segona part, la forma àrab fa pensar que la transcripció hauria de ser «Jarah», però podem sentir en alguns vídeos (veg. Al Jazeera, 22.05.2021; Al Arabiya, 13.05.2021 ) informatius àrabs que pronuncien eixa duplicació de la consonant (és vibrant i no bategant).


En castellà, seguint la Fundéu, és Sheij Yarrah.

Ansaldo

Vilarassau en el Nomenclàtor de Catalunya.

Este nom forma part de diversos topònims del terme d’Alacant i de Sant Joan d’Alacant. L’any 1997 no el vam poder localitzar en les enciclopèdies i va aparéixer com a Ansald en el dogv. El Nomenclàtor Toponímic Valencià recull tres topònims amb la forma Ansaldo:

  • el d’Ansaldo (paratge d’Alacant)
  • el Parc Ansaldo (llogaret o barri de Sant Joan d’Alacant)
  • la torre d’Ansaldo (talaia de Sant Joan d’Alacant)

L’Onomasticon dona un poc més d’informació sobre l’origen i la difusió del nom en algun altre topònim (Vilarassau):

MENC. ANT. 1188: Vilarasallo (Kehr, Papsturk. p. 527); no figura en les llistes de parr. vigatanes dels 30 SS. xii i xiv. Compost amb el NP germ Ansald, que va deixar el conegut prolongament a Itàlia (Ansaldo) i també a Cat.: a. 963: Ansaldus (Mas, NHBna. iv, 37), germ., anteriorment Ansiwald (Fòrst. 131): de les fecundes arrels ansu i wald. El poble vulgarment 35 ho mutila en Sau (ix, 196) havent-ne llevat el genèric vilar, i malentès la -a- com una preposició; però quant a l’origen no té res a veure amb Sau (Guilleries) ni amb Ossal (ursale) nom antic del poblet vigatà de Malia.

Serrania, la

Esta comarca era anteriorment denominada els Serrans. Actualment és denominada la Serrania (ca) / la Serranía (es), d’acord amb la informació aportada per Maite Mollà (tècnica de l’avl):

En el Ple de l’avl del 4 de maig del 2018 es va aprovar el canvi de denominació en valencià de la comarca de la Serrania, anteriorment els Serrans. La modificació, demanada per col·lectius de la zona, es va basar en un informe aprovat pel la Secció d’Onomàstica del dia 23 d’abril del 2018.

Per ara, l’avl ha aplicat esta decisió en el diccionari i altres documents, però té encara pendent revisar el mapa de comarques del 2016 (consulta: 16.02.2022) per a incloure esta forma en valencià. L’acadèmia no ha fet públic ni l’informe ni l’acord ni ha donat cap informació oficial sobre esta decisió, silenci que es desvia de la línia habitual d’actuació en les decisions que han de ser conegudes i aplicades per a respectar la normativa de la llengua. Amb tot, hi van fer referència una notícia en Vilaweb (22.02.2020) i un apunt del web de Compromís (24.02.2020).

Quadró, el

La partida del Quadró (Carcaixent), segons el Nomenclàtor Terminològic Valencià.

Al terme de Carcaixent hi ha la partida del Quadró (paraula aguda, segons les dades d’Aigües Vives, maig del 2002; veg. Google Earth). Rubén Cervera Barberà (tècnic de l’Ajuntament de Carcaixent) em va comentar que allà també es pronunciava plana.

Sufera

El nom Sufera en dos topònims de Cabanes (Plana Alta).

A Cabanes (Plana Alta), el topònim Sufera forma part de la denominació de dos elements, un castell antic i en ruïnes, el castell de Sufera; i una penya o roca, el Castell de Sufera.

Segons explica Coromines en l’onomast:

Entre el Baix Maestrat i el Pia de Cabanes, resta avui SUFERA com nom d’un «monte» en te. de Cabanes (GGRV, 429). Fou el nom d’un castell, i després convertit en poblat: 1225: «castrum Çufera», prop del castell de Miravet (Huici i, 85); 1243: carta per a «Suffera et Aixer —» (Font Rius, C. d. p., S 281; cf. p. 792). Sarthou (GGRV, 47) amb cita d’un treball de Jaume Mateu (Epitome Hist. de Benlloch, a. 1756): «los primitivos moradores [de Bell-lloc] pidieron a Jaime I, que a la sazón se encontraba en la Sufera  (Cabanes), permiso para trasladar las viviendas al sitio donde hoy se halla el pueblo». Tant Çufera com Çuera figuren a l’index del Real Patrimoni (Mtz. Fdo., BSCC 1935, 206) i els ajunta com si els atribuís (potser a tort) a un mateix lloc.

L’ETIM. aquí es troba en l’arrel àr. zḣr ‘brillar, florir’, d’on vénen molts substantius de sign. semblant: entre ells záḣra ‘flor’, i translatíciament ‘bellesa’, ‘selecció, el floret’. Segons la norma, se’n formaría el diminutiu zuḣäi̯ra ‘el floret, la tria excellent’.

Mont-real

El nom d’esta ciutat canadenca en francés és oficialment Montréal. La forma en valencià és Mont-real (gec, consulta: 12.03.2021), encara que podem trobar «Montreal» en el Gran Larousse català (1990).

Tal com es comentava en la llista Zèfir (29.02.2002), podem comprovar que la pronúncia proposada per l’Ésadir (consulta: 12.03.2021) seguix la pronúncia d’altres topònims semblants (Mont-ras, Mont-ral…): [mon-rreál] (en lloc de [montreál].

Noringuen

Imatge del document on Vicent Sanchis va trobar el topònim.

Topònim de la rodalia del Pla de Corrals i Barxeta consignat en algun document del segle xvii. El documente en El geperut del Buixcarró i altres contes de Vicent Sanchis Martínez (Vicent mateix em va passar anteriorment la imatge d’un document on apareixia el topònim).

Trobe una variant (Noriguen) del mateix topònim en el llibre Xátiva: memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad de Vicent Boix (1857; consulta: 02.02.2021):

El señor rey D. Jaime II , por su real privilegio dado en Valencia en 15 de Marzo de 1297 , hizo gracia y donacion al monasterio de Santas Cruces de la Orden Ciesterciense , para que erigiese y fundase un monasterio de la misma Orden y se llamase de Valldigna, de la vall de Aldandech , con los reales de Noriguen y Alcolano , villas y lugares ó alquerías en la situada , con sus términos y pertenencias, réditos , pensiones , molinos , hornos , aguas , etc. , y sin embargo quedó dicha vaell de Valldigna término general de la ciudad.

Al 2004 em va semblar que es tractava d’una confusió amb Marinyén, a causa d’una representació gràfica defectuosa o d’una mala transcripció en la documentació del segle xvii. Posteriorment, vaig trobar que José Toledo Girau ja havia tingut més o menys una certesa sobre eixa confusió («El castell i la Vall d’Alfandech de Marinyen», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 16, 1935; consulta: 02.02.2021):

* Noringuen ha d’esser indubtablement transcripció defectuosa de Mariyen.

Podem afegir que també eixe «Alcolano» deu ser un error, ja que en 1867 Vicent Boix escriu:

[…] el dia 16 de Marzo del año 1297 celebró el abad el sacrificio de la misa en presencia del rey y de muchos caballeros, y concluida le dió el mismo rey la posesion de todo el valle y una milla además dentro del mar, incluso los pequeños castillos de Mariñent y Acolano y torre de Monduver, libre de todo señorío […].

Baldina

Nom d’una porta de la muralla àrab de València, segons el sermó de Gaspar Blai Arbuixech (1666). Esta denominació reforça l’opinió de Coromines per a la denominació de la vall denominada «Valldigna»: bab al-din > Baldina > Valldigna. El resultat final, Valldigna —que ha donat nom a la porta de la ciutat—, prové de la reinterpretació feta per fra Boronat de Vila-seca, abat de Santes Creus (veg. catmod, pàg. 103), quan es fundà el monestir (privilegi de 1297 del rei Jaume II). Segons indica l’onomast (s. v. Valldigna) per a esta porta i la de Mallorca:

És clar que totes aquestes Valldigna són un reflex de l’àr. bâb äd-dîn (o vulg. Bâb el-diin) ‘el portal de la religió, de la doctrina’ […]. Doncs també aquí la pron. vulgar seria ba l-dîn. Vet aquí per què la gent popular, de la llengua nostra, d’aquest ba l-dîn en féu el nom Valldigna tant a València com a Mallorca […].