rebissa

Podem trobar esta paraula en el dnv (consulta: 10.03.2021):

rebissa
1. f. Corda fina per a diversos usos.
2. f. NÀUT. Cap curt que porten els poals per a poder-los suspendre quan es trau aigua del mar des de bord.

Hi ha qui proposa, per al català, la paraula amant (Zèfir, 07.03.2002), que segons el gdlc és:

m MAR 1 Nom genèric de tot cap gruixut o cable assegurat per un extrem al cap d’un pal o d’una verga, i per l’altre a un aparell.
2 esp Cable que, mogut pel gigre, passa pel bossell de l’extrem d’un puntal o una ploma i, amb un ganxo al seu extrem lliure, té per finalitat d’hissar pesos.

El dcorom (s. v. rabassa) comenta:

Rabassell […] variant rabissell […] on hi deu haver contaminació d’algun sinònim (arbrissell?), però la citada veta dels pastors manacorins apunta cap a contaminació del terme nàutic rəbisə ‘cap de corda, proveït d’una gassa, que serveix per aferrar la vela i altres coses’ segons els pescadors de StPolM (1930); el qual, al capdavall també prové del grup rabada/rabo.»

Hi ha diverses traduccions amb variants ortogràfiques que semblen manllevades directament del castellà:

1) rebisa: Vocabulari Marítim Català-Castellà Castellà-Català de J. M. Martínez Hidalgo i Laureano Carbonell. Ed. Diputació de Barcelona.
2) rabissa: ídem.
3) ravissa: Diccionari Nàutic de J. M. Sagalés. Ed. Juventud, S. A.
4) revissa: Recull de mots i expressions marineres tossenques de Telm Zaragoza. Ed. Confraria de pescadors de Tossa de Mar. També a: Vocabulari de pescadors de Cambrils de J. L. Savall Rom. Ed. Rosa de Reus.

La definició més exacta sembla la del Diccionari nàutic, que defineix ravissa com a cap prim que, en un dels seus extrems, va lligat a un objecte per maniobrar o treballar amb ell. Segons el que indica dcorom, d’acord amb l’etimologia s’hauria d’escriure rabissa; però és possible que la pronúncia haja obert a la forma que preferix el dnv, rebissa.


En castellà, la forma equivalent és rabiza:

(Clave; consulta: 07.03.2002) «s.f. 1 En la caña de pescar, punta donde se ata el sedal. 2 Cuerda o cabo corto y delgado, unido por un extremo a un objeto para facilitar su manejo o su sujeción: Los marineros sujetaron los salvavidas a la borda con rabizas. 3 col. desp.
Prostituta.»

(Larousse-vox; consulta: 10.03.2021) «1 s. f. PESCA Punta de la caña de pescar en la que se coloca el sedal. 2 NÁUTICA Cabo pequeño de los barcos, que se ata al extremo de cualquier cosa para manejarla o sujetarla. 3 Mujer que ejerce la prostitución.»

Podem localitzar un exemple d’ús del terme castellà en el dogv (núm. 558, 01.04.1987, R COPUT 25.02.1987):

Independientemente, los titulares de servicios de temporada dispondrán de estos medios en función del servicio que prestan, como mínimo contarán con botiquín y aro salvavidas con su rabiza.

La versió en valencià era:

Independentment, els titulars de serveis de temporada disposaran d’aquests mitjans en funció del servei que presten, i com a mínim. comptaran amb farmaciola i cèrcol salvavides amb el seu cimerol.

Tanmateix, eixa rabiza no era el cimerol (gdlc: «part superior i més prima d’una canya llarga de pescar»), l’aparició del qual potser és deguda a una mala interpretació del terme castellà, que també significa ‘cimerol’, com hem vist en els diccionaris.

ràcord

En el Termcat 4 (pàg. 3; setembre 1989; ara no sé a quina publicació concreta correspon esta referència antiga) apareixia:

racord m
cast. rácor[*] Conjunt de dues peces que serveix per a empalmar per testa dos tubs amb un sistema d’acoblament hermètic desmuntable.

En el gdlc (edicions del 1993 i 1998), apareixia esta paraula amb accent (tal com també apareix en el dnv; consulta: 04.02.2021):

ràcord
[fr: raccord] m tecnol Maneguet, element intermediari que uneix dos tubs, dues parts d’una canonada, etc, o que, disposat en un extrem, uneix un tub, una canonada, etc, a un dispositiu, un aparell, etc.

En castellà és racor (drae, dusos, vox).

recebre

En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

rinquet

Els rinquets d’un camp de cacau en Alaquàs. Foto de l’article «Cultiu de cacau. Recol·lecció i aventat» de Ramón Tarín i López (1997).

A l’Alcúdia (Ribera Alta), rinquet és l’equivalent de l’accepció 5 de reng que apareix en el dcvb (consulta: 19.01.2021):

reng m. […] 5. Faixa o tira d’herba o de cereal que el dallaire talla i que roman estesa a terra (Massalcoreig, Gandesa).

A l’Alcúdia, segons l’informant (Enrique Pascual, naixcut en 1934; informació de Rosanna Pasqual; consulta: 19.01.2021) s’aplicava al cultiu del cacau (i a la sega de l’herba). Era la ringlera que es formava al costat dels solcs amb les mates de cacau arrancades (o les mates d’herba). Quan el sol havia eixugat un poc les mates, anaven les dones a fer la faena d’espolsar-les (contra les barretes de les cadires de bova tombades).

L’article «Cultiu de cacau. Recol·lecció i aventat» de Ramón Tarín i López (1997; consulta: 19.01.2021) recrea eixa activitat en Alaquàs. En la revista Mètode podem llegir també l’article «El cacau valencià» de Josep Roselló Oltra (10.06.2013; consulta: 19.01.2021).

rebrot

A conseqüència de la pandèmia del 2020 (de covid-19 o còvid-19; veg. la fitxa), s’ha parlat molt de la possibilitat que, després d’haver controlat la primera passa, hi haguera un nou episodi d’augment del nombre de persones infectades. Els diccionaris habituals contenen (consulta: 25.05.2020) la paraula brot per a la primera manifestació de l’epidèmia:

(dnv) 3. m. Primera manifestació d’un fenomen, sovint considerat nociu, que es pot escampar. Brot epidèmic.

Per contra, per al cas de les possibles manifestacions posteriors, la paraula rebrot no conté l’accepció adequada ja que només presenta accepcions relacionades amb la botànica (veg. diec; consulta: 28.05.2020). Els diccionaris només havien previst rebrotada (dnv; consulta: 28.05.2020) per als usos genèrics, però l’ús general ha tirat mà de rebrot. Per tant, Cal afegir una accepció genèrica en rebrot per a definir les manifestacions segones i posteriors d’un fenomen que es pot escampar. La forma principal seria rebrot; a més, tal com indica el Termcat (26.05.2020):

Considerem també adequada lingüísticament rebrotada (‘acció i efecte de rebrotar’) com a sinònim complementari.

rotllo

Es veu que entre els xics i xiques dels instituts valencians (si més no, de la Costera, la Vall d’Albaida, de l’Horta Sud o de València mateix), en lloc de dir que una cosa els sembla un «rotllo», que tenen gossera o disgust, «no tinc ganes», «¡passe!», ha arribat el castellà pateo, que sembla que es començà a dir fa alguns anys per Múrcia i Alacant (i que no figura encara en els diccionaris generals d’eixa llengua). Podem trobar en la xarxa alguns exemples d’ús de l’expressió (deduïxc el municipi pel context de les converses):

  • (Aielo de Malferit, 2019; consulta: 11.03.2020) «Em fa pateo buscarla.»
  • (Ontinyent-Bèlgida, 2019; consulta: 11.03.2020) «Pf..no, que em dona pateo.»
  • (Xàtiva, 2019; consulta: 11.03.2019) «em dona pateo jejeje.»
  • (Silla, 08.03.2020, sentit pel carrer) «Em fa pateo.»
  • (València, 11.03.2020, pare informant) «¡Quin pateo!»

Moltes modes col·loquials no arriben als diccionaris, però l’any 2000 el gd62 va incloure rotllo per a ‘persona o cosa avorrida’, i després va passar a la resta de diccionaris generals. I encara sobreviu.

seda, ruta de la

Segons l’entrada seda de la gec (consulta: 28.02.2020):

El gran comerç de la seda tingué lloc, durant tota l’edat mitjana, a través de l’anomenada ruta de la seda, que unia Antioquia i Tir amb la Xina, a través de la Mesopotàmia, l’altiplà de l’Iran, la Bactrina, la Sogdiana i la conca del Tarim. Aquesta ruta fou, a més, una via de relacions culturals i artístiques. Artesans grecs s’instal·laren a Sicília i a la península itàlica. Als s. XV i XVI València esdevingué el centre de producció i exportació més important de la península Ibèrica. En produir-se la mecanització del treball de la seda, França ocupà el primer lloc entre els països productors d’Europa i Lió s’imposà a tots els altres centres de producció.

Per tant, es considera que és una designació comuna (que no conté cap nom propi; cf. gec: camí de Sant Jaume; consulta: 28.02.2020 ), tal com passa amb corredor mediterrani (veg. Ésadir; consulta: 28.02.2020), corredor atlàntic i altres.

rodada

El dnv (consulta: 16.01.2020) incorpora l’accepció següent per a esta paraula:

5. f. Consumicions que fan diverses persones que van en grup, de bar en bar, prenent begudes, normalment alcohòliques, i petites quantitats d’aliments sòlids com a acompanyament, que paga en cada bar un membre del grup.

La definició dels acadèmics és un pèl massa restrictiva, ja que el fet que hi haja o no aliments o que pague u o altre són detalls accessoris que no haurien d’interferir en el concepte (llevat que eixes diferències donen lloc a denominacions diverses).

En tot cas, és un terme que, al costat d’altres fórmules usuals (com ara «fer la pica(d)eta»; veg. dnv, s. v. picadeta; consulta: 16.01.2020) pot servir com a equivalent dels castellans tapear i tapeo (drae), tardeo (veg. Fundéu, «Tardear i tardeo, voces apropiadas», 09.07.2015; consulta: 16.01.2020) i poteo (dea: ‘acción de potear‘). Per exemple, a més d’anar de bar en bar bevent copes de vi, el poteo també permet altres degustacions (Antonio Casero Martínez, «Pinchos desprotegidos», El País, 12.01.2020):

En las tres [ciudades] es obligatorio el poteo por los bares de pinchos y en las tres he visto algo que me ha desagradado profundamente: muchos bares se saltan a la torera la obligación de tener los pinchos y tapas protegidos y/o refrigerados.

rumrumejar

Portada del llibre 'L'art de ronronner'

  1. El verb ronronejar no apareix en els diccionaris normatius de referència (tampoc el substantiu masculí ronroneig). Sí que l’arreplega el ddlc (consulta: 14.08.2019):

    ronronejar 1. [N1 V] (N1[gat]) [Un gat]1 roncar com a mostra de satisfacció. Els gats s’acostaven als fogons i començaven de ronronejar. [Pla (1953): N, p. 217].
    Var.: ronronegar.

    El diccionari no arreplega ronroneig. A més de l’accepció recollida, podem documentar també usos figurats («motor ronronejant», «pantalla que ronroneja», «el ronroneig del carruatge») en autors diversos.

    El ddlc documenta la variant ronronegar, localitzada en Còses de la meua tèrra (la Marina): terça tanda i darrera de Francesc Martínez i Martínez (1947). Per contra, el diccionari tresor2012 (que s’ocupa del «valencià meriodional») no documenta esta forma, sinó les formes ronronejar (i la marca com a no acceptable en la llengua culta) i roncar.

  2. D’altra banda, tenim en català la forma paral·lela rumrumejar, utilitzada amb esta mateixa accepció felina (veg. «rurmrurejava» o «rum-rum gat» en Google Llibres; consulta: 14.08.2019). També apareix en el dnv (consulta: 14.08.2019), tot i que no ha rebut encara l’accepció específica per al cas dels gats (i documentem també rumrumeig en Google Llibres, substantiu masculí que també caldria incloure en els diccionaris). En el dcvb (consulta: 14.08.2019) podem trobar el verb i un exemple d’ús del substantiu rum-rum associat als felins:

    rum-rum m. o f.
    1. Remor, soroll confús. […] La mar només fa rum-rum com un gat que s’adorm, Ruyra Pinya, ii, 24 […]

    rumrumejar v. intr. o tr.
    Murmurar, fer rum-rum; cast. susurrar, ronronear. Los sembrats del davant li rumrumegen dolçament la non-non, Víctor Català (Catalana, vi, 8).

  3. En castellà hi ha ronroneo i ronronear (documentats al segle xx en el Corde); la documentació en francés (veg. tlfi; consulta: 14.08.2019) és més antiga (segles xviii i xix), cosa que fa pensar que deu ser la llengua en què s’originen el substantiu i el verb.