ferrabràs

Portada del disc Ferrabràs del grup Bambalina Titelles.

Segons el dcvb:

ferrabràs m. Home o noi dolent, terrible, que fa malifetes o destroça moltes coses (Val., Al.).
Etim.: de Fierabras, nom d’un gegant llegendari molt anomenat en les noveŀles cavalleresques del cicle carolingi.

El company Vicent Sanchis (maig del 2006), diu que a Rafelguaraf li donen el valor de ‘forçut’.

Tenint en compte l’etimologia i l’extensió territorial que li dona el dcvb, no pareix que la paraula tinga molta antiguitat en valencià-català. De fet, no apareix en els recursos en línia de l’iec ni en el dval ni en el diccionari del salt, ni el recullen Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (PUV, 2005) ni colomina. Per contra, sí que apareix en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’avl (2006):

ferrabràs; ferrabrassos m.

I ferrabràs ha segut incorporat al dnv (consulta: 03.05.2024; el diec encara no l’ha arreplegat):

ferrabràs [pl. -assos]
m. Xiquet inquiet que fa moltes malifetes.

Potser més avant podrem trobar l’obra de teatre o l’auca que va originar l’adaptació, a través del castellà —segons indica Emili Casanova («El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics…»)—,  d’esta paraula d’origen occità o francés —la major antiguitat entre les versions conegudes d’esta cançó de gesta és objecte de debat. Actualment es situa al voltant de finals del segle xii i mitjans del xiii. Encara en l’àmbit teatral, el grup Bambalina Titelles va llançar en 1987 el disc Ferrabràs (derivat de l’obra teatral homònima de Raquel Ricart), que contenia el tema «Cançó del poder de Ferrabràs».

Abelard Saragossà (13.05.2006) mos envia una dada sobre la vitalitat d’esta paraula:

La paraula Ferrabràs existix com a malnom en Silla. La filla de Ferrabràs (home que va morir fa uns quants anys) és de les primeres que va començar a fer classes en valencià.

Francesc Xavier Llorca Ibi (maig 2006) indica que el mot és viu a Oliva i Benidorm, amb el mateix sentit que li donen a Carcaixent i Rafelguaraf (Vicent Sanchis i la meua família, maig 2006), coincident amb el que diu el dcvb. En el mateix sentit es pronuncia Francesc Sala (Sant Joan d’Alacant, 29.05.2006), amb el matís «dirigit sobretot a un xiquet».

Albert Rossich, atés l’interés que ha despertat el terme, aporta la informació següent (06.06.2006):

El mot prové de Fierabràs, un gegant pagà de les novel·les i sobretot els romanços de tema carolingi. Segons la llegenda, va ser derrotat per Rotllà (o Rotllan) i es va convertir al cristianisme. El personatge ja apareix a la crònica medieval de Turpí amb el nom de Ferragús. Com a personatge habitual dels romanços de tema carolingi, que tothom coneixia, era, doncs, un nom familiar per a tothom a la fi de l’edat mitjana i durant tota l’edat moderna. Com sol passar en aquests casos, no sempre coincideixen els detalls del personatge en els diversos romanços, però sempre apareix com un gegant forçut.

El poeta Josep Blanch de Tarragona (mitjan segle XVII) té un poema satíric contra un personatge (Josep Barceló, dit Betzola) al qual anomena Fierabràs. Comença: “D’Eivissa va venir don Fierabràs / a empestar de nostra olla lo vernís, / puix nos portà més ronya en son tapís [=’pell’] / que figures no fan a un drap d’Arràs […]”

atovat -ada

Fragment de Curial e Güelfa. / Viquitexts.

L’adjectiu atovat -ada no apareix en el diccionaris generals. A la Ribera s’utilitza per a qualificar algú que actua sense espenta, sense forces, sense lucidesa. colomina (1991) documenta un ús semblant a Polop (Marina Baixa) i variants relacionades:

atovat. A Polop diuen d’algú que està atovat si ‘està mig endormiscat pel cansament, per una malaltia’. A Monòver trobe una variant +tolvar força interessant —semblant a atalbar, la forma que m’és familiar d’Alcoi— «caïa un sol que tolvava» (al periòdic El Pueblo, de 1907). Escrig=atobar-li a una persona el cap els crits, roïdo y confusió ‘atolondrarla, aturdirla o atafagarla’;  dmgadea=atobarse ‘desvanecerse, engreirse’ i atobar-se de son ‘amodorrarse o quedarse cogido del sueño’. Cf. a Múrcia atobarse ‘aturdirse, cansarse con exceso’ (GSoriano); a Oriola atobao, atobinao ‘entumecido, extenuado’, atobar(se), atobinar(se) ‘cansarse con exceso, extenuarse’ (Guillén, 244-5); i al Villar atobar id. i ‘empapado’ ‘borracho’ i atobâse id. i ‘empaparse’ (Llatas, 114). Són massa grans les semblances atovat / atobarse i atavanat / atobinado, (i atolvat / atalbat) perquè tinguem ací verbs independents de atalbar i atabanar i suposadament derivats de tou; mot que tanmateix hi deu ha- ver influït una mica. […]

El bloc La Parla d’Oliva (consulta: 25.04.2023) li dona al verb atovar un sentit semblant: ‘ensopir, atordir, pertorbar els sentits i les potències, principalment per l’excés de calor o per la violència dels colps’. Germà Colón (gcefcr) rebutja l’origen àrab proposat per Coromines, i explica que en la llengua medieval  l’adjectiu tenia el sentit ‘qui ha estat greument nafrat en el tòrax’. El tòrax era denominat aleshores (segle xv) el «tou» (del llatí tofus ‘cavitat’). D’altra banda, segons Germà Colón, el verb atovar ‘fer tova (una cosa)’ —que sí que té entrada en el dnv, però encara no ha arribat al diec— deriva de l’adjectiu tou.

torca

Torca
Torca trobada a Ucraïna (foto: Wikipedia/Oleh Petriv).

Em va respondre el Termcat (23.11.2023) que millor torca (en lloc de torques) per a referir-se a una classe de collaret antic:

Considerem que la denominació adequada en català és torca. Aquesta forma es documenta com a procedent del llatí vulgar torca, variant del llatí torques, al Diccionari català-valencià-balear i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana amb usos antics, així com en contextos especialitzats. La forma llatina torques és, doncs, un cultisme. D’altra banda, si bé torques és un substantiu masculí, en passar al català la forma torca s’ha utilitzat tradicionalment com a substantiu femení.

barata

La Gramàtica normativa valenciana de l’avl (2006; pàg. 210) diu:

26.5.1. La preposició barata
La preposició barata és sinònima de la locució preposicional a canvi de i pot usar-se amb sintagmes nominals (o equivalents) i amb oracions:

M’ho va donar barata res.
El deixà assistir a la festa barata que ell ens ajudara després.
Nota. Esta forma coincidix amb l’estudi i proposta d’Abelard Saragossà (Llengua & Literatura, 17, 2006 ).

I l’iec (2011) esmena la segona edició del seu diccionari de manera que inclou la preposició barata:

DIEC2 març 2009 DIEC2 abril 2011
barata f. Canvi d’una cosa per una altra. Vendrà blat a barata o per diners. barata1 f. 1 Canvi d’una cosa per una altra. Amb la barata hi hem sortit perdent. Feia barata de cromos amb els amics. 2 a barata de loc. prep. En canvi de (→). Li he donat oli a barata de carbó i llenya.
barata2 prep. 1 En canvi de (→). Han fet costat al govern barata res. 2 donar (o fer, etc.) una cosa barata cançons Donar-la, fer-la, etc., a canvi de res o de gairebé res. Li ha cedit els seus drets barata cançons.

El dnv també inclou la preposició barata:

barata
1. f. Permuta 1. Fer barata.
2. prep. A canvi de. Li vaig donar les garrofes barata emportar-se-les. M’ho va deixar tot barata res.
3. donar barata cançons (alguna cosa) V. cançó 8.

La forma barat a

No hem documentat (en 2001) en massa obres eixa preposició o locució prepositiva; apareix recollida en «El parlar de la Plana Baixa» de Maria Soledat González i Felip (Miscel·lània 91, Estudis del Valencià Actual, Generalitat Valenciana, 1991, apartat 3.5, pàg. 49) en un epígraf corresponent a preposicions. En una enquesta ràpida, tres tècniques lingüístiques i jo l’entenem amb la forma «mot + P»: barat a; Aureli, per contra, la considerava com a preposició barata, en un primer moment (però vegeu més avall un exemple d’ús).

D’altra banda, Germà Colón Domènech mos va comunicar (23.07.2004):

[J]o a Castelló sempre vaig sentir i vaig dir “barata”: barata fer-ho, barata raons, etc. Espere que l’iec acceptarà aquesta preposició ben prompte.

Fa unes setmanes (desembre 2008) Francesc Gascó recordava una referència literària que usa la preposició: Barrets barata rialles de Carme Miquel (1984).

Vicent Pascual (Diccionari valencià-castellà, 1987) i Enric Valor (Diccionari escolar de la llengua, 1990) recullen la preposició barata, tot i que no indiquen clarament que es tracte d’una preposició. Vicent Pascual la inclou al costat de la locució a barata de.

Hem de tindre en compte que hi ha la locució prepositiva a/en barata de ‘a canvi de’ (documentada pel dcvb a les Illes), cosa que ajuda a entendre que barata hi és tractat com a substantiu. A més, la possible confusió per qüestions fonètiques es resol distingint amb una dicció emfàtica per a desfer les possibles ambigüitats: (verb) «barata el cotxe» / (locució prepositiva) «barat al cotxe». Esta forma de comprovació és impressionista, però és la que em servix com a usuari per a fer la distinció. Jo he sentit sempre que es tractava d’una locució barat a (Tavernes de la Valldigna i Carcaixent): «Barat a arreglar-li…», i no havia utilitzat mai el substantiu (ni masculí, ni femení). Em sembla que es pot tractar de la mateixa segmentació que un aprén a l’hora de distingir els normativament acceptats cap a (/[‘paka]) i fins a, o tal com s’esdevé amb dret a / dreta:

En el cas de dret a / dreta, la primera és una locució prepositiva recollida per Coromines en Verdaguer, interior i nord del Principat, Maestrat i Alt Aragó (també la consigna Ruaix), «equivalent un poc més emfàtic de» ‘vers a, cap a, en direcció a’. És un valor que jo no coneixia.

La forma barata a

També podria ser —agraïxc el comentari d’Àngel Alexandre (22.10.2001; compartix la mateixa visió Anna Gascó)— barata a, ja que els dos mots apareixen en el dcvb com a ‘acte de baratar’. I, fins i tot, si documentem les expressions a barata (i a barato), potser hi podria haver un canvi de lloc de la preposició (amb reducció del substantiu per fonètica sintàctica), tenint en compte, també, la forma bastant suggeridora barato recollida per Solà; o el barato de que recull el dcvb.

D’altra banda, documente una altra referència a barata a en una nota d’Emili Casanova en el seu article «El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del DECAT de Joan Coromines» (dins d’Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, volum iii, 2003):

[…] Una tasca per fer és traçar l’etimologia de les locucions documentades en la Decadència. Per exemple, en l’article Locuciones entre dos lenguas: Saber mal y otras (Miscel·lània González Ollé, Universitat de Navarra, en premsa), intente demostrar com les locucions saber mal, a tota virolla i a hora horada són autòctones en català; en canvi d’altres, com un descosit, barata a, a usades, tuàutem, encara que es poden nàixer en les dues llengües, deuen ser d’origen castellà, com també a usades i tan aïna.

[Vegeu la nota 4 completa]

Documentació i exemples d’ús

  • (barato de) El dcvb consigna un exemple mallorquí (amb la preposició de):

    «Sa pescada era tota p’es sabateró, barato de gordarli sa caña» (revista L’Ignorància, 13 [revista publicada entre 1879 i 1885]).

  • (barat a) Francesc Viadel, «Néstor Mont/Músic» (El País, 09.11.20006 dj.):
    […] «De sobte, et trobaves que no sabies què era el que calia fer, allà davant d’un públic tan atabalat com tu mateix que, de vegades, et demanava que els cantares Marta tiene un Mercedes… Vaig estar també, durant un quant temps, tocant els caps de setmana en un local de Puçol barat a quinze mil pessetes i el sopar… Sovint ningú no et feia ni puto cas!», relata sense ni un bri de rancúnia. […]
  • (barat a) Josep Lozano i Lerma, Històries marginals (llibre escrit en 1974; publicat en 1982; edició citada: 3i4, col. «El Grill», 2002), pàg. 111, «El cor pelut»:

    «Dora havia fet aquell dia per vore-la, barat a res, una hora de metro» (referència d’Anna Llinares); també barat a en El Mut de la Campana (ed. 2003, pàg. 13 i 166).

  • (barat a) Aureli Querol Andrés (http://calig.quatrecantons.com/vila52.htm):

    Práxedes ens assegura que no cobrava cap jornal barat a fer d’ermitana, però tenia traça a fer pastissos i així «el que sí que cobrava era el que servia, ja fóra al matí o a la tarda, als treballadors, que venien amb els carros o dalt dels matxos a demanar-me un cafè amb llet, un got de vi o unes altres begudes que jo acompanyava de dolcet, generalment magdalenes i coquetes que jo preparava a casa».

  • (barat a) Àlvar Monferrer, El romancer valencià (ed. Bullent, 2004): «La quadrilla de Galí […], només van barat al vi».
  • (barat a) Òscar Ballester Giner (22.02.2004; Història e Carpesa ):

    El mateix Jaume I recuperarà la propietat de la població el 1246 per 15.000 sous valencians. En document datat el 29 de maig del 1246 el monarca valencià tornarà a fer donació de l’alqueria , però esta volta a l’orde militar del Temple, barat a la propietat de Russafa de la que eren beneficiaris els templaris arran de la conquesta.

  • (barat a) Vicent Alonso («Contra les cordes», Avui, 04.10.2004):

    I no ho dubteu, si puja de categoria a algun dels seus comunicadors més famosos, ho farà barat a estalviar-nos que el suportem dia rere dia posant cara, i veu, d’ací pau i allà glòria a pesar dels horrors i les tristeses que comunica. Per fi tindrem la tele que reclamàvem, la que havia de contribuir al redreçament de la llengua i la cultura dels valencians.

  • (barata) Eugeni S. Reig utilitza la preposició: «Barata arreglar-me el vestit, la vaig convidar a vore les entrades des del balcó de ma casa». A Alcoi encara (2004) és coneguda l’expressió: «hem eixit perdent amb la barata» (informació d’Eugeni S. Reig que han confirmat Ximo Victoriano i Paco Basset).
  • (barata) Abelard Saragossà i Alba (El valencià del futur, pàg. 67, últim paràgraf del capítol 2; Gramàtica valenciana raonada i popular, 2003, pàg. 132). Hem d’esmentar que Abelard Saragossà ha llançat una sòlida hipòtesi de treball (en preparació, maig 2004; publicada en Llengua & Literatura, 17, 2006 ) per a defendre la utilitat d’una única grafia barata.
  • (barata) També usa barata Martí Gadea, … de la terra del Gé.
  • (barata) Afig també la seua opinió en este sentit Joan Solà Cortassa, i proposa una esmena a la grafia utilitzada per Josep Lozano i Lerma en El Mut de la Campana (Avui, 24.04.2004):

    Hi he après, i no se’n riguin, la preposició barata ‘a canvi de’ (ell l’escriu separada, però d’altres l’escriuen així, i és com jo crec que ha d’anar): “La mare es posà a servir a València en un palau del carrer Mascons, barat a tenir menjar i sostre” […] Hi he après, què volen que els faça, l’expressió temporal en acabant, paral·lela però no idèntica a en acabar: aquesta porta sempre complement; aquella, mai. Reivindico des d’aquí aquella forma, vivíssima en valencià i estrictament equivalent al nostre encabat, ai, tampoc no recollit (sí en acabat, però aquí passa com amb barata: tenim ja un sol mot).

    No crec realment que haja decidit que hi ha un sol mot en una expressió que acaba d’aprendre i, a més, si l’ha trobada escrita com a locució prepositiva, amb dos mots, tal com en acabant: ¿hauria de proposar també encabant*?

    Nota del compilador. Joan Solà mos fa saber (maig 2004), que l’iec recollirà segurament la preposició barata. A més, ha tingut l’amabilitat de fer-nos arribar la seua documentació sobre el tema —que hem afegit a la fitxa quan no coincidia amb la nostra—, i mos ha indicat que la seua proposta està en procés d’estudi, per la qual cosa no hi ha encara una decisió ferma, tot i que la seua conclusió provisional siga la que hem exposat més amunt (24.04.2004).
  • Informació de Joan Solà Cortassa, 27.04.2004:

    A Bell-lloc, a la meva infància (anys 1940-1950) passava un venedor ambulant amb un carro. Parat a la meva plaça, cridava: «Doneees…: sal, taronges, mandarines, plats de pisa, escombres […] a barato de draps i ferro veeell…». (dcvb, vol. 1, p. 23b: «”Aquestes taronges, triades van a tant; però arreu, van més barato” (Pineda, Barc.)»).

  • Joan Solà en torna a parlar en l’Avui del 10.07.2004.
  • Amb la mateixa estructura que comenta Joan Solà anteriorment, el company Joan Mascarell ens aporta la informació complementària següent (24.11.2006):

    Palant amb una alumna del Pinell de Brai (Terra Alta) vaig sentir-li dir «a barat de» (‘a canvi de’). Em va dir que era la forma que sempre havia sentit en el seu poble. Ho vaig preguntar uns nois de la classe de Batea (també Terra Alta) i em van confirmar que era habitual en la gent gran («barata» no ho deien en aquest sentit). En el llibre/tesi doctoral de Pere Navarro sobre els parlars de la Terra Alta no ix aquesta expressió (que no havia sentit ni vist mai).

    A cop calent, aquesta forma de la Terra Alta, em fa pensar que potser l’origen de la nostra expressió siga barat a (separat), tot i que per raons fonètiques em decantava abans cap a la forma aglutinada barata (jo deia que si la forma fos barat a, davant de demostratiu, pronom fort… diria «barat an esta», i dic «barata esta llibreta…»; dic «per an’este», «per a n’això», «ho hai dit an ell», etc.).

  • (barata) Joan A. Alapont (Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana [2011: ha desaparegut de la xarxa]):

    Diuen les males llengües que este jove s’entenia a la perfecció en la dona de referència, a la que complaïa fent-li coses de profit, barata algun billet que atre, cosa que era ben sabuda pel barri i per la comissió.

  • (barata) [autor desconegut]

    Els hierofants acceptaven en nom de la deessa les ofrenes de flors i blat, barata glops zelosament mesurats d’un beuratge que consistia en una barreja d’aigua tèrbola del riu, farina i menta.

  • (barata) Revista Lo Rafal, 63 (2001), article «Barata l’aigua, a captar»:

    I tot això, amb quins diners? Amb els del transvassament? Amb la venda de l’aigua? Potser els ciutadans de les Terres de l’Ebre són de segona categoria, ja que només poden disposar de serveis —per definició sempre necessaris, i mai fruit de transaccions ni mercadejos– barata malmetre’n els recursos naturals?.

  • (barata) El Corpus de l’iec documenta la forma barata com a preposició en Francesc Martínez i Martínez (Coses de la meua terra, 1912/1920):

    yo vinch á dir vos que á mon pòble m’hen torne deixant vos á vòstra Princesa y Còrt, barata mil lliures que’s lo que allá em fará falta per a viurer tranquil y menjar sense treballar”ni per cumpliment m’oferiren un trago; pero barata no donar me ví, de quant en quant em furgaven ab la vaina de les espases, a lo que yo entenía, perque volíen que fera correr al majo.

    I en El Mole (1864):

    ¿Parlem de política, barata tres mil duros de depósit, ó seguim barata déu mil Esta barata es molt cara: la de tres mil no seria tant, pero tampoc seria barata.

  • (barata) declc, pàg. 630a, l. 10-27 (s. v. baratar):

‘permuta, intercanvi’ en Costums de Tortosa (dcvb). 1. vendre a barata ‘vendre a intercanviant’: «drap tent qui’s vena menys de VI lib. a barata, pach III. d.» (doc. 1295; Alart, RLR V, 85); «Aquell drap era mulyllat, e lo mercader no·y podia guanyar sens que·l vanés a barata» (Llull, Llibre de Meravelles IV, 110). 2. Coromines diu que s’usa com a preposició ‘a canvi de’ a la zona de Xàtiva i Alcoi (repetidament per Martí Gadea, d’Alcoi), reducció, «evidentment», de la locució a barata de en «fraseologia popular descurada»: «Regalarmos els ohíts en les sehues músiques y cantinèles barata els diners que mos trahíen» (Terra del Xè II, 88). «A Énguera els comerciants ambulants criden: “melones barata adaza”; i a la mateixa zona valenciana és comuna la frase barata cansons: “Donar les còses barata cansons equival… a vendre una còsa molt barata o casi debàes”, T. del Xè I, 388.

  • (barata en Al cor, la quimereta d’Encarna Sant-Celoni, ed. Tabarca, 2002, pàg. 48; informació d’Eugeni S. Reig, Migjorn, juliol 2004)
    […] quan ja no havíem d’estar sempre calculant a quant pujarien els punyeters interessos dels préstecs que els estufats dels directors dels bancs es dignarien a concedir-nos barata endeutar-nos cada vegada més, i quasi caure de l’esglai quan els comptes no eixien… En estos moments justament, tot s’ha acabat i cama!

  • (barata) En castellà, en La marea del tiempo. Torralba del Pinar, Sierra de Espadán, encuentro con el ayer, de Natividad Nebot Calpe (1996) (informació d’Anna Llinares; segona edició València, Fundació Serra Espadà, 2004, pàg. 183):

    Los chicuelos pregonaban, por una perrica o por cualquier chuchería, las mercancías, en las calles: “Quincalla fina de todas las clases, el tío Chileno, en el mesón, barata huevos y trigo”.

  • (barata) En castellà, el diputat Perelló Rodríguez el dia 05.10.2004 en una comissió de les Corts Valencianes:

    Señor director general, me sumo a la felicitación por su nombramiento, y quiero hacer una primera observación: quizá una primera muestra de cambio, barata fácil, hubiera sido que hoy Canal 9 estuviera en esta comisión.

  • (barata) Josep Lluís Marín (16.12.2008) mos envia un fragment d’un manuscrit de Bernat i Baldoví (1857) on ha trobat un exemple d’ús de la preposició:

    Van huí tan cars, com tu sáps
    els naps.
    Et costen cuatre bemóls
    les cóls.
    El gasto molt poc t’alivia
    l’andivia.
    Ni van barata cansons
    els sigróns.
    De modo, que en ocasions
    Com les que mirant estás
    no tens prou en vint sisóns
    Si han de entrar en lo cabás…
    naps, cols, andivia y sigrons.

  • (barata a) Àngel Alexandre (12.01.2009) envia la informació següent:

    Llegint el llibre El soroll de la resta de Francesc Bodí, hi he trobat l’expressió barata a. És el primer autor a qui he vist escriure-la així. Transcric a continuació el fragment on apareix:

    Cento Sempere hi subministrava l’oli per al restaurant. I també les olives per a l’aigua-sal. I la fruita. I als estius ajudava Batiste a treballar l’hort de darrere de casa. I, barata a tot allò, Adrienne no li cobrava.

    (Bodí, Francesc, El soroll de la resta, «L’Eclèctica», Bromera, Alzira, 2008, pàg. 112)
  • (barat a / barata) Dubtes de Llengua, 04.02.2012 (consulta: 09.03.2023):

    Dins del món del català popular, hi ha una expressió molt habitual que és barat a (o barata) i aquesta expressió és sinònima de ço que diuen a l’estàndard a canvi de. […] Pel que fa a l’expressió barat a, hom fa servir, col·loquialment baratar amb el significat de bescanviar. És una expressió molt viva entre la gent gran valenciana i molt poc emprada per la gent jove, i jo ja l’he inclosa al meu parlar. Aleshores, què té a veure açò amb la construcció a canvi de? Doncs que aquesta expressió sembla que està mal emprada si ens fixem en el significat de l’expressió: donar una cosa a altri. Per exemple, a canvi del seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar a canvi que el convidaren. Un valencià (i ací dic valencià, perquè no em sona haver-ho sentit a un català oriental) diria barat al seu ajut, li va demanar més poder; hi va participar barat que el convidaren.

  • (barat a) En Roba de Batalla, 13.11.2010 (consulta: 09.08.2023):

    A banda, és clar, de l’enorme diferència de sous entre les dues entitats normativitzadores: fix i milionari, més extres, per als membres de l’AVL; barat a les dietes i els informes (crec) els membres de l’IEC.

pesebre

Esta paraula apareix amb la forma pesebre en el dnv (consulta: 16.01.2023), però té la forma pessebre en el diec, símptoma que les dos entitats normatives no estan encara del tot coordinades. Hem demanat a les dos institucions que incorporen les dos possibilitats o que resolguen el dubte sobre la forma que consideren més adequada. En eixe sentit, tenim com a referència inicial el comentari sobre la qüestió que apareix en el dcvb, que assenyala:

La pronúncia pessebre amb s sorda, en els llocs de parlar no apitxat, és deguda segurament a haver pres el mot pesebre en <l’accepció> 2 del castellà, mentres que la pronúncia amb z sonora (pesebre) en <l’accepció> 1, en altres comarques, i la grafia pesebre que és constant en els escrits antics, indiquen la llegitimitat de l’origen llatí del mot en català.

Eixa accepció «1» correspon a ‘menjadora dels animals’, mentres que l’accepció «2» és la que s’ha estés posteriorment relacionada amb la festivitat catòlica del Nadal: ‘betlem’. Esta segona accepció prové del castellà. La documentació no explica clarament com podia evolucionar el llatí praesepe en valencià fins a donar pesebre (no pareix que hi haja documentació amb les formes presepe o presebe). La paraula pesebre del castellà té el mateix origen llatí. Vist això, més que apel·lar a un dubtós origen mossàrab (tal com insinua Coromines en el declc), es podria pensar en el castellà com a font de la paraula, ja que la documentació en esta llengua oferida pel corpus de la rae (consulta: 17.01.2023) comença en el segle xiii amb Fazienda de ultramar (d’autoria atribuïda a un tal Almerich, segons Moshé Lazar) i Loores de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo:

  • Fazienda de ultramar: «Connocio el buey so conprador e el asno el pesebre de so sennor».
  • Loores de Nuestra Señora: «Falliéronte lugares, ovist’ grant angostura, / en pesebre de bestias posiste la criatura».

En valencià, la documentació del dcvb i de l’aldc assenyalen que eixa esse intervocàlica té realitzacions sonores i sordes. La documentació indica que la paraula es documenta des del segle xv (cica; consulta: 16.01.2023) al País Valencià en obres religiones (sobretot en el Vita Christi d’Isabel de Villena) i essencialment amb l’accepció ‘menjadora d’animals’ (també hi ha un ús metafòric en l’Spill de Jaume Roig).

La variant pisebre

Carles Segura Llopes (2001; Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó) i l’aldc documenten, a més, la realització pisebre a l’extrem sud del País Valencià (Novelda, el Pinós, Crevillent i Guardamar). Segura comenta:

Pisebre és forma comuna al castellà murcià de l’Horta d’Oriola (Guillén 1974: 300) i, fonèticament, té bastant ressemblança amb misura (bilabial + s sonora).

brulot

El company Josep Lozano localitza esta paraula en el diccionari de Martí Gadea (1891). Es tracta d’una paraula agafada del francés brûlot. Segons TLFi:

Vx, MAR. Bâtiment chargé de matières inflammables ou explosives destiné à incendier les vaisseaux ennemis.

Podem documentar el préstec en valencià en el diccionari castellà-català de Magí Ferrer (1836):

brulote, m. brulot.

La paraula francesa va passar primer pel castellà i des d’ací va ser adaptada en valencià. Cal dir que pel camí Pere Labèrnia (1840) va proposar vaixell de foc per a denominar eixe tipus de barco.

En el dcvb trobem la forma burlot, amb una definició insegura del terme:

3. BURLOT ant.
Espècie de nau? Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots, Miquel Parets, i, 118.

Esta versió de la paraula pot ser una errada. A més, deu el seu caràcter insegur al fet que va ser agarrada del diccionari d’Aguiló (iec, 1914) , que indica en la bibliografia que provenia d’un manuscrit:

Miquel Parets
Manuscrit de la Biblioteca de
la Universitat.

L’entrada burlot en el diccionari d’Aguiló diu:

burlot1, Objecte de burla. Ex. : és el burlot de tothom. 2, «Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots», Miquel Parets, i, 118. 3, Munt de garbes que’s fan prop de l’era, esperant la batuda, de manera que si plou la pluja no desgrani les espigues.

Curiosament, el diccionari d’Aguiló sí que conté la paraula brulot, però no la documenta, sinó que fa una remissió a la versió castellana:

brulot : brulote.

noure

  1. Segons el gdlc (consulta: 09.03.2021):

    v tr ant Fer mal, danyar.

    La indicació ant significa ‘antic’. Que siga antic podríem dir que li afig valor i, de fet, no impedix que siga també actual.

  2. Explica el dcorom:

    En el País Valencià sembla haver persistit més temps. […] A més, la locució no poder noure algú o en algú ‘no poder influir en algú a acostumar-se a fer una cosa o fer-lo canviar d’un costum’, ha estat comuna en algunes zones: R. Chabàs en la seva edició del Spill, p. 290, indica que s’usava a les Muntanyes de la Marina d’Alacant, i Mgadea, d’Alcoi, la va emprar en la seva obra folklòrica.

  3. Podem llegir en colomina:

    noure
    anoure ‘tirar avant’. «Aixina no pot ser anoure» (Polop). El mateix sentit en MGadea: «No res li penjava’l nas a un mocós desaseat, que sempre tenia un ciri caent-li en cada forat. Y com li sosuïa tan a sobint y no podien nòure en ell, li·u dien al revés fisgant-se d’ell…» (Tip I, 316). I el Pare Fullana reconeix a la seua Gramàtica de 1915 (p. 156) que «Nòure s’usa rònegament en infinitiu i precedit del vèrb poder: No puc nòure, no ham pugut nòure, etc.», i en la Gramàtica de 1921 (p. 66): «No puc nòure en ell». El sentit etimològic es conserva en aquest refrany que arreplega Alberola: «molt parlar nòu, molt gastar còu» (Refr, 172). CRos (1764) defineix noure com a ‘mover; se verá moure’. Escrig noure ‘dañar. V. Moure‘; DLlomb afig a la definició d’Escrig: nòurer ‘alcanzar uno su propósito, o salir airoso en un empeño; recabar; conseguir’. El DMGad dóna noure ‘ant. dañar’ ‘alcanzar, recabar, conseguir una cosa’ ‘corregirse, enmendarse, mudar’. Cf. Nicolau/ popular val. Micolau, nespla (< ll. vulg. nespla < ll. cl. mespilum).

  4. Puc documentar que la meua família (desembre del 2004) coneix l’expressió «(algú) no noure»: «No pare de dir-li-ho, però ell no nou», amb el significat ‘creure, obeir’, que podem emparentar amb el significat que reporta Coromines i que, per la documentació aportada per Colomina, podem vore que té relació amb moure.

samit

  1. No recullen el mot ni el gd62 ni el gdlc ni el diec; sí que el recullen el dval i el dcvb. Segons el dcvb:

    samit m. ant. Tela de seda preciosa; cast. jamete. Si el pali o’l samit o la porpra és leja cosa de veer, Llull Cont. 104, 24. Viu en una vestidura de samit blanch que el rey vestia, estar una neyra, Llull Felix, pt. VII, c. 3. No fo null temps vist tan bell arnès de cavallers… e de belles cubertes de samits en llurs cuyraces, Desclot Cròn., c. 89. Tots quants clergues nós trobam, nós los faem guarnir ab capes de samit e d’altres draps ab aur, Jaume I, Cròn. 450. Una peça de samit ras groch, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. I, 211). Un pali… ab flocadura d’or de samit vellut vermell, doc. a. 1370 (Miret Templers 557). Si antrà laïns lo Sant Graal cubert d’un blanc samit, Graal 12.

    El dnv també l’ha incorporat (consulta: 25.02.2021):

    samit
    m. [ant.] TÈXTIL Tela de seda preciosa.

  2. En castellà, el terme corresponent és jamete (drae; consulta: 25.02.2021). En anglés, segons el Merriam-Webster; consulta: 25.02.2021):

    samite
    sa·​mite | \ ˈsa-ˌmīt , ˈsā- \
    : a rich medieval silk fabric interwoven with gold or silver
    Pronunciation: ‘sa-“mIt, ‘sA-
    Function: noun
    Etymology: Middle English samit, from Middle French, from Medieval Latin examitum, samitum, from Middle Greek hexamiton, from Greek, neuter of hexamitos of six threads, from hexa- + mitos thread of the warp

    I en francés, segons el Trésor de la langue française (consulta: 25.02.2021):

    samit, subst. masc.
    ARCHÉOL. Riche tissu de soie lamé d’or et d’argent, utilisé jusqu’au XVIIe s. pour confectionner des vêtements, des coussins, des reliures. Le roi parut avec une cotte de samit inde (soie violette), un surcot et un manteau de samit vermeil fourré d’hermine et un chapeau de coton (FARAL, Vie temps st Louis, 1942, p. 181).
    Prononc. et Orth.: [sami]. Homon. sammy. Att. ds Ac. 1935.
    Étymol. et Hist. a) Ca 1165 samit sing. (Guillaume d’Angleterre, éd. M. Wilmotte, 3182); ca 1170 mantiax de samiz (CHRÉTIEN DE TROYES, Erec, éd. M. Roques, 6603); b) samis 1180 enseignes de samis (ALEXANDRE DE PARIS, Alexandre, I, 2500, éd. Elliott Monographs, n o 37, p. 56). Empr. au lat. médiév. examitus (NIERM.), par aphérèse samitus ” samit ” (1130 ds LATHAM), gr. médiév. ” id. ” propr. ” six fils “. Cf. la var. samin (ca 1180 pignons de samin Fierabras, 50 ds T.-L.), issue de samit soit par substitution du suff. -in à la finale, soit par nasalisation de -i- sous l’infl. de la cons. précédente (FEW t. 4, p. 418a).
    Bbg. MÖHREN Négation 1980, pp. 216-217.

recebre

En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

Noringuen

Imatge del document on Vicent Sanchis va trobar el topònim.

Topònim de la rodalia del Pla de Corrals i Barxeta consignat en algun document del segle xvii. El documente en El geperut del Buixcarró i altres contes de Vicent Sanchis Martínez (Vicent mateix em va passar anteriorment la imatge d’un document on apareixia el topònim).

Trobe una variant (Noriguen) del mateix topònim en el llibre Xátiva: memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad de Vicent Boix (1857; consulta: 02.02.2021):

El señor rey D. Jaime II , por su real privilegio dado en Valencia en 15 de Marzo de 1297 , hizo gracia y donacion al monasterio de Santas Cruces de la Orden Ciesterciense , para que erigiese y fundase un monasterio de la misma Orden y se llamase de Valldigna, de la vall de Aldandech , con los reales de Noriguen y Alcolano , villas y lugares ó alquerías en la situada , con sus términos y pertenencias, réditos , pensiones , molinos , hornos , aguas , etc. , y sin embargo quedó dicha vaell de Valldigna término general de la ciudad.

Al 2004 em va semblar que es tractava d’una confusió amb Marinyén, a causa d’una representació gràfica defectuosa o d’una mala transcripció en la documentació del segle xvii. Posteriorment, vaig trobar que José Toledo Girau ja havia tingut més o menys una certesa sobre eixa confusió («El castell i la Vall d’Alfandech de Marinyen», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 16, 1935; consulta: 02.02.2021):

* Noringuen ha d’esser indubtablement transcripció defectuosa de Mariyen.

Podem afegir que també eixe «Alcolano» deu ser un error, ja que en 1867 Vicent Boix escriu:

[…] el dia 16 de Marzo del año 1297 celebró el abad el sacrificio de la misa en presencia del rey y de muchos caballeros, y concluida le dió el mismo rey la posesion de todo el valle y una milla además dentro del mar, incluso los pequeños castillos de Mariñent y Acolano y torre de Monduver, libre de todo señorío […].