brulot

El company Josep Lozano localitza esta paraula en el diccionari de Martí Gadea (1891). Es tracta d’una paraula agafada del francés brûlot. Segons TLFi:

Vx, MAR. Bâtiment chargé de matières inflammables ou explosives destiné à incendier les vaisseaux ennemis.

Podem documentar el préstec en valencià en el diccionari castellà-català de Magí Ferrer (1836):

brulote, m. brulot.

La paraula francesa va passar primer pel castellà i des d’ací va ser adaptada en valencià. Cal dir que pel camí Pere Labèrnia (1840) va proposar vaixell de foc per a denominar eixe tipus de barco.

En el dcvb trobem la forma burlot, amb una definició insegura del terme:

3. BURLOT ant.
Espècie de nau? Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots, Miquel Parets, i, 118.

Esta versió de la paraula pot ser una errada. A més, deu el seu caràcter insegur al fet que va ser agarrada del diccionari d’Aguiló (iec, 1914) , que indica en la bibliografia que provenia d’un manuscrit:

Miquel Parets
Manuscrit de la Biblioteca de
la Universitat.

L’entrada burlot en el diccionari d’Aguiló diu:

burlot1, Objecte de burla. Ex. : és el burlot de tothom. 2, «Una armada de 36 vaxells de guerra y burlots», Miquel Parets, i, 118. 3, Munt de garbes que’s fan prop de l’era, esperant la batuda, de manera que si plou la pluja no desgrani les espigues.

Curiosament, el diccionari d’Aguiló sí que conté la paraula brulot, però no la documenta, sinó que fa una remissió a la versió castellana:

brulot : brulote.

noure

  1. Segons el gdlc (consulta: 09.03.2021):

    v tr ant Fer mal, danyar.

    La indicació ant significa ‘antic’. Que siga antic podríem dir que li afig valor i, de fet, no impedix que siga també actual.

  2. Explica el dcorom:

    En el País Valencià sembla haver persistit més temps. […] A més, la locució no poder noure algú o en algú ‘no poder influir en algú a acostumar-se a fer una cosa o fer-lo canviar d’un costum’, ha estat comuna en algunes zones: R. Chabàs en la seva edició del Spill, p. 290, indica que s’usava a les Muntanyes de la Marina d’Alacant, i Mgadea, d’Alcoi, la va emprar en la seva obra folklòrica.

  3. Podem llegir en colomina:

    noure
    anoure ‘tirar avant’. «Aixina no pot ser anoure» (Polop). El mateix sentit en MGadea: «No res li penjava’l nas a un mocós desaseat, que sempre tenia un ciri caent-li en cada forat. Y com li sosuïa tan a sobint y no podien nòure en ell, li·u dien al revés fisgant-se d’ell…» (Tip I, 316). I el Pare Fullana reconeix a la seua Gramàtica de 1915 (p. 156) que «Nòure s’usa rònegament en infinitiu i precedit del vèrb poder: No puc nòure, no ham pugut nòure, etc.», i en la Gramàtica de 1921 (p. 66): «No puc nòure en ell». El sentit etimològic es conserva en aquest refrany que arreplega Alberola: «molt parlar nòu, molt gastar còu» (Refr, 172). CRos (1764) defineix noure com a ‘mover; se verá moure’. Escrig noure ‘dañar. V. Moure‘; DLlomb afig a la definició d’Escrig: nòurer ‘alcanzar uno su propósito, o salir airoso en un empeño; recabar; conseguir’. El DMGad dóna noure ‘ant. dañar’ ‘alcanzar, recabar, conseguir una cosa’ ‘corregirse, enmendarse, mudar’. Cf. Nicolau/ popular val. Micolau, nespla (< ll. vulg. nespla < ll. cl. mespilum).

  4. Puc documentar que la meua família (desembre del 2004) coneix l’expressió «(algú) no noure»: «No pare de dir-li-ho, però ell no nou», amb el significat ‘creure, obeir’, que podem emparentar amb el significat que reporta Coromines i que, per la documentació aportada per Colomina, podem vore que té relació amb moure.

samit

  1. No recullen el mot ni el gd62 ni el gdlc ni el diec; sí que el recullen el dval i el dcvb. Segons el dcvb:

    samit m. ant. Tela de seda preciosa; cast. jamete. Si el pali o’l samit o la porpra és leja cosa de veer, Llull Cont. 104, 24. Viu en una vestidura de samit blanch que el rey vestia, estar una neyra, Llull Felix, pt. VII, c. 3. No fo null temps vist tan bell arnès de cavallers… e de belles cubertes de samits en llurs cuyraces, Desclot Cròn., c. 89. Tots quants clergues nós trobam, nós los faem guarnir ab capes de samit e d’altres draps ab aur, Jaume I, Cròn. 450. Una peça de samit ras groch, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. I, 211). Un pali… ab flocadura d’or de samit vellut vermell, doc. a. 1370 (Miret Templers 557). Si antrà laïns lo Sant Graal cubert d’un blanc samit, Graal 12.

    El dnv també l’ha incorporat (consulta: 25.02.2021):

    samit
    m. [ant.] TÈXTIL Tela de seda preciosa.

  2. En castellà, el terme corresponent és jamete (drae; consulta: 25.02.2021). En anglés, segons el Merriam-Webster; consulta: 25.02.2021):

    samite
    sa·​mite | \ ˈsa-ˌmīt , ˈsā- \
    : a rich medieval silk fabric interwoven with gold or silver
    Pronunciation: ‘sa-“mIt, ‘sA-
    Function: noun
    Etymology: Middle English samit, from Middle French, from Medieval Latin examitum, samitum, from Middle Greek hexamiton, from Greek, neuter of hexamitos of six threads, from hexa- + mitos thread of the warp

    I en francés, segons el Trésor de la langue française (consulta: 25.02.2021):

    samit, subst. masc.
    ARCHÉOL. Riche tissu de soie lamé d’or et d’argent, utilisé jusqu’au XVIIe s. pour confectionner des vêtements, des coussins, des reliures. Le roi parut avec une cotte de samit inde (soie violette), un surcot et un manteau de samit vermeil fourré d’hermine et un chapeau de coton (FARAL, Vie temps st Louis, 1942, p. 181).
    Prononc. et Orth.: [sami]. Homon. sammy. Att. ds Ac. 1935.
    Étymol. et Hist. a) Ca 1165 samit sing. (Guillaume d’Angleterre, éd. M. Wilmotte, 3182); ca 1170 mantiax de samiz (CHRÉTIEN DE TROYES, Erec, éd. M. Roques, 6603); b) samis 1180 enseignes de samis (ALEXANDRE DE PARIS, Alexandre, I, 2500, éd. Elliott Monographs, n o 37, p. 56). Empr. au lat. médiév. examitus (NIERM.), par aphérèse samitus ” samit ” (1130 ds LATHAM), gr. médiév. ” id. ” propr. ” six fils “. Cf. la var. samin (ca 1180 pignons de samin Fierabras, 50 ds T.-L.), issue de samit soit par substitution du suff. -in à la finale, soit par nasalisation de -i- sous l’infl. de la cons. précédente (FEW t. 4, p. 418a).
    Bbg. MÖHREN Négation 1980, pp. 216-217.

recebre

En la llista Migjorn (21.11.2003) es va comentar que hi ha zones on encara s’utilitza aquest forma antiga del verb per a una accepció: «aplicat a anar a buscar a algú que sabem segur que ens ve a veure (a peu s’entèn) utilitzo la forma anar a recebre a algú».

En el dcvb (consulta: 21.11.2003; 04.02.2021) podem trobar esta accepció:

4. Prendre amb si algú que s’acosta, bé o malament; especialment, Prendre’l de bon grat, volent-lo tenir en sa companyia; admetre. […] a) més especialment, Sortir a camí a un que arriba, per obsequiar-lo o fer-li festa. (En aquest significat, a certes regions es conserva la forma arcaica recebre). «Anirem a l’estació a recebre els oncles que vénen amb el tren» (Olot, Solsona, Pallars, Urgell).

Segons el dcvb, eixa forma recebre té les pronúncies següents: «rɘs’ɛβrɘ (Olot); reséβre (Pallars, Urgell)». Este verb és habitual en català septetrional (i en occità; veg. Vocabulari bàsic català – occità (Generalitat de Catalunya, 2010); consulta: 04.02.2021). Alcover sospitava que «la forma recebre, arcaica però avui conservada en algunes comarques catalanes, sembla deure la seva vitalitat a la influència del francès recevoir o del castellà recibir».

Joan Veny i Clar, en una conferència (23.02.1990) amb motiu de la presentació del llibre El parlar de la Plana de Vic de Carme Vilà i Comajoan, comentava (consulta: 04.02.2021):

Pel que fa a la llengua històrica d’Osona, el treball de Carme Vilà proporciona materials riquíssims que demostren que aquesta varietat és plena d’arcaismes; per exemple, que s’usa recebre per ‘anar a rebre algú’, anar-lo a recebre: és un recipere amb manteniment d’aquesta –c– llatina.

Noringuen

Imatge del document on Vicent Sanchis va trobar el topònim.

Topònim de la rodalia del Pla de Corrals i Barxeta consignat en algun document del segle xvii. El documente en El geperut del Buixcarró i altres contes de Vicent Sanchis Martínez (Vicent mateix em va passar anteriorment la imatge d’un document on apareixia el topònim).

Trobe una variant (Noriguen) del mateix topònim en el llibre Xátiva: memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad de Vicent Boix (1857; consulta: 02.02.2021):

El señor rey D. Jaime II , por su real privilegio dado en Valencia en 15 de Marzo de 1297 , hizo gracia y donacion al monasterio de Santas Cruces de la Orden Ciesterciense , para que erigiese y fundase un monasterio de la misma Orden y se llamase de Valldigna, de la vall de Aldandech , con los reales de Noriguen y Alcolano , villas y lugares ó alquerías en la situada , con sus términos y pertenencias, réditos , pensiones , molinos , hornos , aguas , etc. , y sin embargo quedó dicha vaell de Valldigna término general de la ciudad.

Al 2004 em va semblar que es tractava d’una confusió amb Marinyén, a causa d’una representació gràfica defectuosa o d’una mala transcripció en la documentació del segle xvii. Posteriorment, vaig trobar que José Toledo Girau ja havia tingut més o menys una certesa sobre eixa confusió («El castell i la Vall d’Alfandech de Marinyen», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, vol. 16, 1935; consulta: 02.02.2021):

* Noringuen ha d’esser indubtablement transcripció defectuosa de Mariyen.

Podem afegir que també eixe «Alcolano» deu ser un error, ja que en 1867 Vicent Boix escriu:

[…] el dia 16 de Marzo del año 1297 celebró el abad el sacrificio de la misa en presencia del rey y de muchos caballeros, y concluida le dió el mismo rey la posesion de todo el valle y una milla además dentro del mar, incluso los pequeños castillos de Mariñent y Acolano y torre de Monduver, libre de todo señorío […].

Baldina

Nom d’una porta de la muralla àrab de València, segons el sermó de Gaspar Blai Arbuixech (1666). Esta denominació reforça l’opinió de Coromines per a la denominació de la vall denominada «Valldigna»: bab al-din > Baldina > Valldigna. El resultat final, Valldigna —que ha donat nom a la porta de la ciutat—, prové de la reinterpretació feta per fra Boronat de Vila-seca, abat de Santes Creus (veg. catmod, pàg. 103), quan es fundà el monestir (privilegi de 1297 del rei Jaume II). Segons indica l’onomast (s. v. Valldigna) per a esta porta i la de Mallorca:

És clar que totes aquestes Valldigna són un reflex de l’àr. bâb äd-dîn (o vulg. Bâb el-diin) ‘el portal de la religió, de la doctrina’ […]. Doncs també aquí la pron. vulgar seria ba l-dîn. Vet aquí per què la gent popular, de la llengua nostra, d’aquest ba l-dîn en féu el nom Valldigna tant a València com a Mallorca […].

boçal

Adjectiu (provinent del castellà antic bozal, ‘ignorant, ingenu’, inicialment) que apareix en el dcvb (consulta: 10.08.2020):

BOÇAL m.
|| 1. Morral que es posa als cans perquè no mosseguin (Elx); cast. bozal.
|| 2. Negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva; cast. bozal.
|| 3. Bàrbar, tosc, inculte. «Que n’ets, de boçal!» (Aguiló Dicc.).
|| 4. Malnom que es dóna als habitants de Pedreguer (Marquesat de Dénia), perquè són molt senzills, mancats de cultura i amb reminiscències mallorquines en llur llenguatge, per tal com són descendents de pobladors mallorquins (Martí G., Tip. mod. i, 29).
Etim.: del cast. bozal.

A pesar que indica que només és un substantiu masculí, en les accepcions 2 i 4 fa funció d’adjectiu. Podem trobar que tenia un sentit també relacionat amb la «ignorància» de la religió catòlica:

Y vent açò, que se amoynyava una dona que venia en la negra, dix al dit mosén Rúvio que miràs que entenia que aquella negra no creya ella que era batechada, sinó que era boçal.

(Dietari (1585-1629) de Pere Joan Porcar, apunt 944, segons l’edició de Josep Lozano, 2012; veg. Google Llibres)

Faig la recerca, perquè apareix l’adjectiu en l’article «Una biografia exemplar: Felip Peris» de Vicent Josep Escartí (Saó, 460, juliol del 2020), en una citació de Joaquim Aierdi:*

És precisament mossén Joaquim Aierdi, beneficiat de la Seu i memorialista, qui, al seu dietari Notícies de València, reconta el cas de Felip Peris, «mercader francés i molt ric» que, de jove, era «un gavatxet molt boçal i barraquer de les barraques del Mercat».

En este cas supose que es devia tractar de l’accepció 3 del dcvb.

* Sobre Aierdi i el seu dietari, podem llegir en línia un article de Josep Vicent Escartí en la revista Caplletra, número 31, any 2001.

assentar

El diccionari de l’AVL [en línia; consulta: 07.04.2015] li ha incorporat una accepció comuna (ja recollida pel dgfpastor):

assentar
v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.

Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):

Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.

La família oficial sobre el fet de seure s’amplia: seure, asseure, asseure’s i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d’estos verbs en l’apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.

En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcorom s. v. seure):

No cal prohibir-se l’ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s’hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l’empostissat), OPou (ThPu., 70); a l’amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargues vetlles de l’hivern, m’agradaria veure’t assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d’un Visionari1 x, § 32, 148).

Cabriol

  1. Segons Vicenç Rosselló («La designació dels grans rius valencians» dins Materials de toponímia, II):

    L’afluent cabdal del Xúquer és anomenat «el riu de Cabrivol» a la Crònica de Jaume I (349). Si els Furs del mateix rei donen Cabriol —que sol mantenir-se als textos catalans—, la lletra del tractat d’Almirra (1244 […]) consigna: «ubi cadit Cabriel in Xucarum», referint-se a Cofrentes.

    Segons el mateix autor, aquest topònim entraria en el «calaix de sastre» dels preromans.

mossarabisme

  1. Els de la gec haurien de consultar l’article de Germà Colón «Visió romàntica sobre alguns “mossarabismes” del català» (GCEFCR), i altres referències seues sobre el tema, per a fer una porga de tant de suposat mossarabisme i omplir una mica més l’entrada aragonesisme que no en té cap. Com diu Germà Colón —i és hora de tindre-ho en compte després de l’homenatge fet a la seua obra els dies 15-19 de novembre del 2004 a la uimp de València—:

    Ací he hagut de lluitar amb apel·latius que han resultat ésser uns mossarabismes-fantasmes. Quan veig que l’aplicació d’aquest boirós origen s’estén a d’altres mots com almorzar, artimó, catxirulo, coixo, colomello, corbo, cuquello, fondo, mosseguillo, orxata, sapo, trepitjar, vado, xerna, xiquet i tota una rècula més, tinc la sensació anguniosa que l’arbitrarietat s’ha erigit en regla suprema. Com a noms comuns de la llengua prenc el risc d’afirmar que a casa nostra de mossarabismes no n’hi deu haver gaires, si tant és que en queda cap; i, si n’hi ha, no són certament els mots que en determinades obres en duen la còmoda marca. Totes aquestes tirallongues amb què se’ns obsequia són forasterismes, en la majora part dels casos aragonesismes o castellanismes.

    En el mateix article, Germà Colón aclarix els aragonesismes corder i borrego i el gal·licisme roder.

  2. Segons Manuel Ariza, en Historia de la lengua española de Rafael Cano Aguilar (coord.) (ed. Ariel, 2004; pàg. 208, nota 3):

    Es absolutamente inadmisible la teoría de Peñarroja (1990) de que el valenciano haya heredado características lingüísticas procedentes del mozárabe valenciano. Cuando se reconquista Valencia ya no quedaban mozárabes desde hacía mucho tiempo —los últimos se fueron con doña Jimena cuando esta abandonó Valencia—. «Cuando Valencia cayó de nuevo en poder de los moros en 1102, los mozárabes de levante se refugiaron en Toledo y después una parte de ellos continuaron hasta Salamanca» (Gonzálvez 1998: 78).

  3. Maria Jesús Rubiera i Mata hi dedica alguns passatges en «Els arabismes del català. Història d’un rebuig» (Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Alacant-Elx, 9-14 de setembre de 1991, volum 2; veg. Google Llibres). En reproduïm un:

    a) No totes les paraules llatines o romàniques que presenta la llengua àrab medieval, ni el dialecte hispanoàrab tenen el seu origen en el baix llatí d’Hispània, ni en la llengua romànica d’al-Andalus, anomenada —pense, inadequadament— mossàrab. […] Per això seria preferible anomenar els «mossarabismes» de l’hispanoàrab llatinismes si no reflecteixen evolució romànica, i parlar de romancismes —amb el seu cognom— si han fet aquesta evolució. I quan es transformen en manlleus de les llengües romàniques, seran arabismes si són mots que han estat fonologitzats per l’àrab.
    b) Hi ha paraules d’origen llatí —que apareixen usades en el català i són considerades mossarabismes— que s’haurien d’anomenar com els ovnis, és a dir, llatinismes d’origen no identificat, ja que són simplement això: paraules d’origen llatí que no estan documentades, però que resulta còmode incloure en la llengua romànica d’al-Andalus, el mossàrab, de la qual, per cert, tenim ben poques notícies. Personalment, si aquestes paraules no tenen l’empremta fonològica i/o morfològica àrab i són tardanes, m’inclinaria per negar de forma absoluta la seua consideració com a mossarabismes o romancismes d’al-Andalus. […]

  4.  A pesar d’eixes opinions expertes, podem trobar en la gec (2004; i encara ara: 20.04.2020):

    mossarabisme
    Mot mossàrab emprat en una altra llengua.
    El lèxic català, molt especialment el del País Valencià, conté diversos apel·latius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo ‘brossat’, càrritx ‘senill’, carxata ‘llindar’, clotxa ‘clotet’, clotxina ‘copinya’, colombaire ‘colomista’, corbo ‘cistell’, cuquello ‘cucut’, fardatxo ‘llangardaix’, foia ‘clotada’, fondello ‘entrecuix’, fondó ‘comellar’, gaiata ‘crossa’, gamba ‘cama’, gambaire ‘vagabund’, muceg[u]ello ‘ratapinyada’, mundar ‘esporgar’, orandella ‘oreneta’, orxata ‘beguda d’ordi’, pando ‘camatort’, pleita ‘llata’, regomello ‘recel’, sarnatxo ‘senalla’, tàpera ‘caparra’, tomello ‘farigola’, tormo ‘roc’, torondo ‘bony’, totxa ‘mata d’espart’, xerna ‘nero’, xicon ‘noi’, etc.

    I, fora d’eixa entrada, encara afigen uns quants «ovni» més: albellatge, amo,1 bagra, barjola, bolenga, bogo, bòtil, cutimanya, gambuix, gaiato,1 gibrell, manxol -la, mitan, plàtera, panotxa, seitó, tormo, rèvola, sòtil, tronxo,1 estormia, tapissot, trill, xirivia, xitxarel·lo…


    Nota 1. En estes entrades assenyalen la possibilitat que vinguen de l’aragonés o del castellà.